dilluns, 24 de desembre de 2007

Tres recomanacions

Nadal i Reis. Temps d'obsequis i regals. També temps de llibres. Per què no? Tres novetats editorials del 2007 ens acosten a la història recent del nostre país des de vessants molt diferents: Jordi Pujol. Memòries (1930-1980), Delators d'Enric Canals i Temps indòcils d'Agustí Pons. Tres llibres del tot recomanables.

En el més recent, Jordi Pujol. Memòries (1930-1980), l'expresident de la Generalitat de Catalunya repassa els seus primers cinquanta anys de trajectòria personal i política, que van des de 1930, data del seu naixement, fins al 1980, quan guanyà les primeres eleccions catalanes des del restabliment de la democràcia. En aquest primer volum de memòries, editat per Edicions Proa i escrit en col·laboració amb el periodista mataroní Manuel Cuyàs, Pujol repassa les seves arrels familiars lligades a Premià de Dalt i a Premià de Mar; com pren consciència de l'ensorrament de Catalunya després de la guerra civil; la cerca de referents catalanistes; la lluita antifranquista i l'activisme polític i cultural des del grup CC (d'inspiració cristiana i catalanista), el Centre d'Informació, Recerca i Promocions (CIRP) i Banca Catalana.

El llibre també explica les virtuts i les fallades que, a parer seu, tingué la transició democràtica; el procés de recuperació de l'autogovern, amb la tornada del president Josep Tarradellas; el desencís pels resultats de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) a les primeres eleccions democràtiques (1977) i la joia pel triomf del 1980, aconseguit contra pronòstic. A les memòries l'expresident remarca que el seu nacionalisme se centra en la gent, que és 'personalista' i que mai no ha estat separatista. Els seus vint-i-tres de govern al front de la Generalitat centraran l'atenció del segon volum de memòries que s'editarà, previsiblement, l'any vinent.

El periodista de Tiana Enric Canals ens acosta amb el seu Delators -una crònica periodística editada el passat mes d'octubre per l'Esfera dels Llibres- a una de les parts més fosques i brutals de la repressió franquista durant la postguerra: la delació. La dictadura del general Franco va trobar en la delació la millor manera de suscitar pors i dubtes, d'anul·lar consciències i de frustrar iniciatives. Calia incentivar la desconfiança entre la gent i augmentar la diferència entre guanyadors i perdedors. El foment de la delació per part de les autoritats franquistes contribuí a estendre un ambient malaltís en què a cada poble o ciutat havia de quedar molt clar qui manava i qui quedava anul·lat i humiliat.

A Delators s'expliquen, amb noms i cognoms, diverses històries de delators i delatats (inclosa la del pare de l'autor que va donar peu a tota la investigació) escrites a partir de la documentació que va generar la maquinària judicial militar posada al servei dels vencedors de la guerra civil. Històries que evidencien la "neteja política" que va impulsar el règim, com la del pare de Salvador Puig Antich, que va tenir un procés sumaríssim per celebrar l'entrada republicana a Terol, la del futbolista Carlos Ibáñez García, que va acabar afusellat, o l'autoinculpació de l'anarquista que va matar els germans Badia, líders d'Estat Català. Canals s'ha submergit en els arxius militars i ha desentranyat històries personals entre els 70.000 processos judicials militars de caràcter sumaríssim que van portar a afusellar 3.385 catalans i a dotzenes de milers de persones a les presons o a treballs forçats. L'autor aporta delacions i denúncies, testimonis de càrrec i documentació contra persones que van lluitar o van recolzar el bàndol republicà.

Altre periodista, en aquest cas Agustí Pons, ens relata a Temps indòcils (Angle Editorial) els anys decisius de la nostra història més immediata i que com a periodista ha viscut en primera línia: els que van del despertar generacional dels anys 60 fins els primer govern català elegit democràticament. La Caputxinada, el maig del 68, la penetració i auge del marxisme intel·lectual, el ressorgiment de l'anarquisme, la mort de Puig Antich, les grans manifestacions del febrer de 1976, el naixement del diari Avui, el retorn de Tarradellas o el primer govern de Jordi Pujol (on va fer de cap de premsa del conseller de Cultura Max Canher), són alguns dels episodis que, per la seva transcendència, han definit la trajectòria recent de Catalunya i que fins i tot fan notar la seva influència en l'actualitat.

En aquesta crònica dels anys indòcils, destaquen els retrats dels personatges. Accentua els trets caricaturescos quan parla dels antics companys de El Noticiero Universal i és implacable quan ho fa d’aquells que qualifica com a mandarins de la cultura o de la impostura dels intel·lectuals. Per alguns pocs com Josep Faulí, el seu primer director a l’Avui, té paraules amables. També són molt interessants les seves reflexions sobre el periodisme i sobre l’evolució ideològica pròpia, que va de l'anarquisme al liberalisme polític més o menys socialdemòcrata o democristià. És, en definitiva, una esplèndida crònica generacional sobre la política, la societat i la cultura catalanes entre el franquisme i la democràcia.

Bona notícia

Acaba de començar la reforestació del Turó de Montcabrer, dotze hectàrees del qual es van cremar el passat mes de març. Llegeixo a Vilaweb que un grup de voluntaris han plantat un miler de pins pinyoners, l'espècie que més abundava en aquest bosc situat entre Cabrera de Mar i Cabrils. Els agents de defensa forestal de l'àrea de Burriac calculen que el turó trigarà, com a poc, uns 25 anys a aconseguir la massa forestal que tenia abans de l'incendi, del qual encara es desconeixen les causes malgrat els nou mesos transcorreguts. A la fotografia de Xavier Saborido que acompanya aquest comentari es pot veure clarament la columna de fum que va aixecar l'incendi.


Els treballs de reforestació, organitzats pels ajuntaments de Cabrils, Cabrera i Vilassar de Mar en col·laboració amb l'ADF de Burriac i el Parc de la Serralada Litoral, han de permetre restaurar el paisatge autòcton del bosc, però també responen a la demanda dels veïns de l'entorn de recuperar aquest indret, un dels emblemes paisatgístics del Maresme sud. El projecte ja ha permès fer-hi la tala i la retirada de la fusta morta, la creació de feixines per evitar l'erosió del sòl i pròximament, quan les condicions meteorològiques siguin les adequades, es portarà a terme una sembra aèria de llavors. Enhorabona per la iniciativa.

dissabte, 22 de desembre de 2007

Bon Nadal

Nadal

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Joan Salvat Papasseit (1921)

Happy Christmas (War is Over)

So this is Christmas
And what have you done
Another year over
And a new one just begun
And so this is Christmas
I hope you have fun
The near and the dear one
The old and the young

A very merry Christmas
And a happy New Year
Let's hope it's a good one
Without any fear

And so this is Christmas
For weak and for strong
For rich and the poor ones
The world is so wrong
And so happy Christmas
For black and for white
For yellow and red ones
Let's stop all the fight

A very merry Christmas
And a happy New Year
Let's hope it's a good one
Without any fear

And so this is Christmas
And what have we done
Another year over
And a new one just begun
And so happy Christmas
We hope you have fun
The near and the dear one
The old and the young

A very merry Christmas
And a happy New Year
Let's hope it's a good one
Without any fear
War is over
If you want it
War is over
Now...

Happy Xmas

John Lennon (1971)

video

dissabte, 15 de desembre de 2007

Diamants

Daimonds on the inside. Un diamant de cançó de Ben Harper, el magnífic vocalista que grava discos i recorre el món acompanyat de la seva inseparable banda de Criminals Innocents. Una peça preciosa que dóna títol a un àlbum irregular. Val la pena escoltar-la.

video

Insult a la intel·ligència

L'infantilisme dels ideòlegs dEsquerra Repúblicana de Catalunya (ERC) ha arribat a cotes inimaginables. La crisi ferroviària que ha patit Barcelona durant els darrers mesos provocada, fonamentalment, per l'execució de les obres de l'AVE, ha il·luminat els cervells dels seus creatius. En unes fantàstiques pancartes que trobem repartides per diversos indrets del territori podem llegir: "He arribat tard a la feina per culpa de la Renfe. Per això vull la independència". Un insult a la intel·ligència, vaja. Com es pot tenir un nivell intel·lectual tan baix i barroer. A can Esquerra deuen creure que els ciutadans som babaus o directament idiotes. Realment creuen que l'adscripció nacional de la gent depèn de circumstàncies tan volàtils com que els trens funcionin millor o pitjor? Algú s'imagina, com apuntava un veí de Sant Boi de Llobregat en una carta al director publicada recentment en un diari, que l'eslògan fos el contrari: "He arribat puntual a la feina gràcies a la Renfe. Per això vull continuar pertanyent a Espanya". No tindria solta ni volta, oi? El pitjor de tot és que aquesta bajanada l'han autoritzat uns polítics que diuen ser seriosos i que formen part d'un partit de govern. Per reblar el clau, la presentació pública de la pancarta la va fer -davant les càmeres de televisió i els flashos dels fotògrafs, òbviament- el futur candidat d'ERC a les eleccions generals del proper mes de març, en Joan Ridao. Tot val per esgarrapar uns quants vots. Definitivament, lamentable.

dilluns, 10 de desembre de 2007

Sala estrena blog

El pintor castellut Luis Sala Luna acaba d'inaugurar blog. L'aquarel·lista exposa -virtualment, s'entén- part de la seva obra més recent en aquest espai. L'hàbil pinzell de Sala retrata, amb la seva destresa habitual, racons de Castalla, Florència, Alacant, Venècia i d'altres ciutats. Una visita imprescindible.

Alacant ja no veu TV3

Des d'avui, TV3 ja no es pot veure a les comarques d'Alacant. La Generalitat valenciana, exercint la censura contra tot allò que olori a català -perdó, complint un manament judicial-, ha precintat el repetidor de la Carrasqueta, consumant així un nou atac a la llibertat d'expressió. L'acció s'ha fet sense avisar, amb nocturnitat i traïdoria, per evitar concentracions com les de l'abril passat que van evitar la clausura de la instal·lació. Ara qui vulgui veure la televisió pública catalana en aquelles contrades haurà de recórrer al satèl·lit.

La situació és ridícula i absurda. En un context de globalització com l'actual, en que es poden veure tota mena de canals, resulta que al govern valencià l'incomoda que els ciutadans puguin veure TV3, no sia que es contaminin de ves a saber què. Aquesta demostració de força, innecessària, només té un objectiu, el recapte de vots. Ens troben en plena etapa preelectoral i cal agitar els vells fantasmes per no perdre "les essències". Espero que aquesta interferència en les negociacions que havien encetat els governs valencià i català perquè hi hagi reciprocitat en les emissions de TV3 i Canal 9 a tots dos territoris no impedeixi, finalment, arribar a un acord satisfactori.

El més curiós d'aquest afer -gairebé ningú en parla- és el paper que juguen els socialistes del govern central en aquesta "guerra" freda que enfronta, des de fa molts anys, a la Generalitat valenciana del PP i a Acció Cultural del País Valencià. Els hi sonen els noms de José Montilla i de Joan Clos? Resulta que l'actual president de la Generalitat de Catalunya fou fins el novembre de l'any passat ministre d'Indústria, Turisme i Comerç del govern d'Espanya, i que l'ex-alcalde de Barcelona, que ara ocupa aquesta cartera -tot i que va jurar com a ministre de Justícia!!- han pogut resoldre i posar ordre en aquest conflicte i no ho han fet. El per què és un misteri.

D'aquest ministeri depèn la regulació de les telecomunicacions i d'allò que anomenen l'espectre radioelèctric, utilitzat per la televisió, la ràdio, la telefonia mòbil i les comunicacions per satèl·lit, entre d'altres. Amb una mica més d'interès per part d'aquests dos personatges del socialisme català -i espanyol-, segur que el tema ja estaria resolt. Però no, en aquest país resulta que s'eleva a la categoria de normal allò que no ho és. El més racional és que els telespectadors puguin escollir lliurement el canal de televisió autonòmic que desitgen veure, el seu propi i els altres. Per què a casa puc sintonitzar TVE i un munt de canals privats (la majoria amb una programació d'ínfima qualitat) i no Euskal Telebista, o Canal 9, o Canal Sur? El que deia, acceptem com a normal allò que no ho és. Paguem amb els nostres impostos tots aquests canals i canalets i deixem que els polítics de torn (creuen que els canals són seus) decideixin quins podem veure i quins no. D'això se'n diu censura. Paguem la festa i no podem ni prendre una copa. Ja n'hi ha prou!

dimecres, 5 de desembre de 2007

Soul

Una mica de soul enigmàtic. El tema Crazy del duet Gnarls Barkeley, format pel productor Danger Mouse (Brian Burton, un dels creadors de Gorillaz) i el raper Cee Lo Green, és molt efectiu i reconfortant. També val la pena escoltar l'album -primer i últim del grup, de moment- anomenat St. Elsewhere, una barreja de soul, pop, r'n'b, hip hop i una mica de r'n'r i gospel que atrapa i hipnotitza.


video

Postals de Venècia

A finals de novembre vaig tenir la sort de romandre uns dies a Venècia. Durant aquesta època de l'any la ciutat presenta un aspecte realment magnífic. El fred, la boirina matinal o la foscor primerenca de mitja tarda, ressalten encara més l'halo melangiós i decadent d'aquesta esplèndida ciutat flotant. Perdre's pel seus carrerons estrets i travessar els mil i un ponts que creuen els seus canals laberíntics és un plaer que cal experimentar almenys un cop a la vida. A més de l'absència de cotxes, a Venècia sorprèn l'amabilitat de la gent, sempre disposada a ajudar-te i a orientar-te, i els preus. A banda de la Piazza di San Marco i els seus voltants -on et poden afaitar per qualsevol cosa que et beguis o et mengis- a la resta de barris de la ciutat la vida, en general, és més barata que a Barcelona, o almenys així m'ho va semblar a mi.





dilluns, 3 de desembre de 2007

Patètics

Dissabte passat, durant la celebració del partit entre l'Espanyol i el Barça a l'estadi olímpic de Montjuïc, Daniel Sánchez Llibre i Joan Laporta van obsequiar a tota la parròquia "futbolera" amb una nou episodi de ximpleria infantil retransmesa en directe per les càmeres de TV3. L'empresari del "berberetxo", que arrossega un complexe d'inferioritat desmesurat respecte a la entitat blaugrana, i l'ex elefant blau, cada dia més arrogant i prepotent, van passar-se 90 minuts l'un al costat de l'altre sense mirar-se ni dirigir-se la paraula, com dos nens petits. Només al final del partit es van donar tímidament la mà i apa, cap a casa. Un espectacle molt educatiu, sens dubte, molt propi de dues persones adultes, educades i que representen a dues institucions esportives molt respectables. Els dos personatges s'ho haurien de fer mirar, doncs amb la seva actitud patètica només aconsegueixen transmetre a les respectives aficions hostilitat, odi i violència.

Els dos manaires haurien de prendre exemple dels seus respectius entrenadors, Ernesto Valverde i Frank Rijkaard, que com en d'altres derbis es van fer una fotografia amistosa i cordial amb les samarretes dels seus equips el dia abans del partit. Aquesta imatge també crea afició, com comentaven avui alguns articles periodístics, i és molt més educativa que la de dos presidents ignorant-se i negant-se el més elemental. Cap raó de les que puguin tenir justifica aquesta actitud de nens enrabiats. Patètics.

Estrès al volant

Diumenge al matí vaig acompanyar el meu fill gran fins a Molins de Rei, on jugava un partit de waterpolo. Des de Vilassar de Mar fins al poble de destí, a poc més de 50 quilòmetres de distància, vaig poder comprovar com és d'estressant per els conductors la nova limitació de velocitat a 80 km/hora que ens acaben d'imposar les autoritats amb l'excusa de reduir la contaminació i, en segon terme, els accidents. En tot el trajecte -inclosos trams d'autopista-, no vaig poder superar en cap moment aquesta velocitat, que en moltes parts del recorregut es redueixen a 60 i fins i tot a 50 km/h (nuclis urbans de l'N-II i Ronda de Dalt).

La restricció imposada obliga a l'automobilista a controlar permanentment la velocitat, a fixar l'atenció segon rere segon en el comptaquilòmetres i a frenar i canviar de marxa constantment per no superar el límit, no sia que augmenti la pol·lució de sobte. Aquest estrès permanent al volant crec que és contraproduent i que fins i tot pot arribar a provocar més accidents, atès que obliga el conductor a fixar l'atenció desmesuradament en l'agulla del comptaquilòmetres i no en la carretera, com ho faria de forma natural. La mesura, a més, crec que no contribueix en absolut -com ja ha demostrat el RACC i d'altres tècnics competents en la matèria- a reduir la contaminació ambiental. La posició del RACC està prou argumentada i es basa en la correcció dels càlculs fets per la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat i en el seny. Segons el club automobilístic (del qual no en formo part), el problema no és la velocitat, sinó que un 40% dels vehicles circulen en condicions de congestió per les vies ràpides i, en aquesta situació, augmenten les emissions contaminants dels vehicles. Ahir diumenge, a les 8:30 del matí i de camí cap a Molins de Rei (amb quatre gats mal comptats a la carretera!!), vaig poder comprovar que circular tant lentament t'obliga a emprar constantment marxes curtes i que el cotxe va molt més revolucionat, amb la qual cosa les emissions contaminants són molt més elevades, diguin el que diguin els del Servei Català de Trànsit.

Que ningú pensi que vull fer apologia de la velocitat. Mai he sigut un boig del volant. El meu historial ho demostra: en més de trenta anys al volant es poden comptar amb els dits d'una mà -i encara en sobren- les sancions que m'han imposat, i mai per córrer més del compte. Tot plegat en sembla una estratagema més del govern català per imposar més sancions i justificar la instal·lació de més radars. L'afany recaptador de la Generalitat és insaciable, per molt que vesteixin el sant amb l'excusa de la contaminació i els accidents. Que els radars enxampin als que superen els 120 km/h ja no és suficient. Ara, a partir de l'1 de gener, han d'enxampar també a tots els bojos irresponsables i temeraris que circulin a més 80.

Em sembla lògic que als nuclis urbans i a determinats trams de carreteres i autopistes (sobretot en les zones d'entrada a Barcelona) es limiti la velocitat. El que ja no es de rebut i atempta contra tota lògica és que a tota l'àrea metropolitana la velocitat màxima sigui de 80km/h, incloses les autopistes de peatge. No té sentit agafar la C-32 per anar cap a casa i circular des de la plaça de les Glòries fins a Montgat a 80 quilòmetres per hora, no hi ha cap motiu que ho justifiqui. Aviat, però, tindrem alguna medició erudita d'algun organisme "independent" contractat per la Generalitat que demostrarà que la mesura és efectiva i que ja es noten els seus efectes. No trigarem a veure-ho.

divendres, 23 de novembre de 2007

Quatre il·lusions generoses i simpàtiques

Aquesta setmana s'ha fet públic un informe de la Fundació Bofill esfereïdor. Diu, atenció, que els instituts catalans registren la taxa de graduats en ESO (12-16 anys) més pobre de tot Espanya i l'index d'abandonament escolar més alt. Per contra, Catalunya és la comunitat on menys alumnes de primària repeteixen, només un 1,5%. El 98,5% restant "progressen adequadament". I així els hi va després a la secundària, afegiria jo... Els autors de l'informe suggereixen que en certa mesura el fracàs de l'ESO és atribuïble a la Primària, on una bona part de l'alumnat promociona de manera automàtica sense haver assimilat el nivell de coneixement que es considera exigible. Si això és cert, com ho sembla, ens trobem davant d'una situació molt greu, ja que certificaria que el nivell d'exigència dels mestres deixa molt a desitjar i es trasllada el problema als cursos superiors.

El pitjor de tot és que ja fa anys que les primeres alarmes es van disparar i no s'ha fet res per posar-hi remei, seguim igual o pitjor, i això és una greu hipoteca pel progrés i pel futur del país. Ens trobem davant d'un autèntic fracàs pedagògic que ningú ha tingut el coratge d'esmenar. Els resultats escolars dels nostres alumnes de secundària són -a banda del poc nivell que els hi han exigit al seu pas per la primària- fruit de l'aposta obcecada dels nostres pedagogs per la LOGSE, la llei educativa que va aprovar el govern de Madrid a principis dels noranta que, ens agradi o no reconèixer-ho, es va parir als despatxos del Departament d'Ensenyament de la Generalitat. Per aquest motiu no ens ha d'estranyar que fos a Catalunya on més ràpid i amb més intensitat es va aplicar i, també, on més es noten ara els seus efectes.
La LOGSE és filla tardana de la revolució pedagògica instaurada a Europa als anys 70 que va consagrar la pedagogia lúdica a l'escola en detriment de valors fonamentals com la cultura del treball i l'esforç. "Aquesta pedagogia ha fet molt mal als nostres alumnes", deia fa uns dies a Barcelona Luc Ferry, ex-ministre francès d'educació, en el decurs d'una conferència a la qual vaig tenir el gust d'assistir.


Per aquest filòsof i professor (a la foto), ens trobem immersos en mig d'una catàstrofe ben intencionada, doncs "vull creure -va afirmar contundent durant la conferència- que els que la van tirar endavant no eren imbècils". Segons la seva opinió, la pedagogia que impera a Europa des de fa quatre dècades i a Espanya des d'en fa dues es basa en quatre "il·lusions generoses i simpàtiques". La primera ha estat fer creure als infants "que ho podien inventar tot, fins i tot la construcció del seu propi coneixement". La segona pensar que "a l'aula es podia substituir el treball pel joc". La tercera que "primer cal motivar als alumnes i després fer-los treballar" i la quarta fer creure als estudiants "que ser jove és genial i formidable i que ser adult o vell és una catàstrofe". L'assimilació d'aquestes il·lusions, explicava Ferry, ha provocat "una caiguda en picat dels nivells de coneixement" dels nostres alumnes en determinades matèries i també en aspectes bàsics de civilitat i "un interès malaltís per la cultura fàcil en detriment de la cultura interessant".
Si tot el que va explicar Ferry és cert, i sembla que no va gaire errat (l'informe Bofill, els darrers informes PISA, i altres indicadors així ho semblen confirmar), cal donar un cop de timó sense més dilació, doncs està en joc el futur dels nostres fills.

dimarts, 20 de novembre de 2007

Ofendre al rei es cotitza a la baixa

Avui s'ha fet pública la sentència de l'Audiència Nacional que condemna a dos joves independentistes catalans al pagament d'una multa de 2.730 euros cadascun per haver cremat públicament unes fotos del rei durant la seva visita a Girona del passat 13 de setembre. Aquesta sentència es produeix pocs dies després que també es va conèixer la multa de 3.000 euros imposada per la dita Audiència a Guillermo Torres i Manel Fontdevila, dibuixant i guionista de la revista d'humor El Jueves, per haver caricaturitzat l'hereu de la corona i la seva esposa en una postura sexual explícita.

Aquestes sentències atempten directament contra la llibertat d'expressió i en el cas de El Jueves, a més, suposa novament la institucionalització de la censura en els mitjans de comunicació. A partir d'ara ja estem avisats, a qualsevol que se li acudeixi criticar la família reial pot trobar-se cara a cara amb el jutge per donar-li explicacions. El mateix fiscal del cas així ho va donar a entendre durant la vista quan va parlar d'una "sentencia con carácter preventivo general".

Jo sóc dels que pensa que cremar fotos del rei -i de qualsevol altra persona- al carrer és una estupidesa. És una acció infantil que no porta enlloc, i menys a guanyar la independència. L'acció d'aquests estelats només fa que carregar d'arguments contra Catalunya i els catalans a la dreta espanyola més reaccionaria. Ara bé, tampoc porta enlloc condemnar a algú per expressar lliurement el seu rebuig a la monarquia. Només a les dictadures s'exigeix als ciutadans obediència cega al cap de l'estat i al regim establert.

La veritat de tot plegat és que aquestes sentències ofenen més al rei i la seva família que la suposades injúries causades pels independentistes gironins o pels humoristes de El Jueves. En el fons, segons la tesi de l'Audiència, ofendre a la monarquia es cotitza molt a la baixa. Amb mig milió de les antigues pessetes, tema resolt. La riota, vaja... El que hauria de fer el rei d'una vegada per tallar de soca rel tot aquest teatre és dir públicament que respecta la llibertat d'expressió dels ciutadans -que no súbdits-, i punt. Però com que no ho fa ni ho farà, haurem d'esperar pacientment que prosperi alguna iniciativa parlamentaria que reformi el tractament que li atorga actualment el Codi Penal als delictes d'injúries.

Qualsevol s'atreveix ara a fer conya amb el divorci de la filla gran i en Marichalar... La plebs, per si de cas, s'haurà de continuar entretenint amb el ¿por qué no te callas? que li va etzibar el rei a l'impresentable Chávez durant la darrera cimera iberoamericana.

dilluns, 19 de novembre de 2007

Postals de Vilassar de Mar / Racons 1













La casa de xocolata












Baixada a la platja
de l'abisme












L'estenedor del carrer
d'en Saura













Les casetes de la Bòbila













Farola comptal













El Mustang de
Can Rossell



dissabte, 17 de novembre de 2007

Màquines astutes

Fins que no ho comproves personalment no t'ho acabes de creure. Ho sospites, tens indicis, com la majoria, però no t'ho vols creure. I resulta que quan et toca veus que la cosa va de debò. M'explico. Fa uns dies vaig rebre una carta certificada d'hisenda on m'expliquen que han comprovat la meva declaració anual de l'IRPF i que han arribat a la conclusió de que m'han de retornar bastants euros menys dels que em pensava. Comprovo la declaració i, efectivament, l'error que ells han detectat és correcte (em vaig atribuir involuntàriament uns pagaments a compte que en realitat eren de la meva dona i no meus) i per tant m'han de retornar menys cales .

L'endemà vaig personalment a la delegació d'hisenda a esmenar l'error i , ingenu de mi, li pregunto a la funcionaria de torn com és possible què la meva dona no hagi rebut també una carta certificada avisant-la de que han detectat un error en la seva declaració (uns pagaments a compte realitzats i no inclosos en la mateixa) i que per tant li han de retornar més diners. Resposta: "això ha fa automàticament d'ofici la màquina (l'ordinador, suposo), nosaltres no tenim res a veure".

Conclusió: hisenda només es posa en contacte amb el contribuent quan ha d'escurar-li la butxaca, i en canvi no ho fa quan, per justícia ( la màquina també detecta els errors que afavoreixen al contribuent, no ho dubto) t'ha de retornar el que et pertoca. Quines màquines més astutes tenen a hisenda, oi senyor Solbes? qui les haurà programat...

Com podeu imaginar, a més d'esmenar la meva declaració també vaig formular la reclamació pertinent per que a la meva dona li retornen el que és seu. Ja veurem quan triguen a fer-ho.

divendres, 16 de novembre de 2007

L'espectacle

La disbauxa ferroviària que viu Catalunya durant els darrers mesos s'ha convertit en un espectacle polític de primer ordre que aquests darrers dies ha assolit el seu zenit. El Parlament de Catalunya ha demanat -amb els vots de l'oposició i de dos terços del govern tripartit- la dimissió de la ministra Álvarez (Maleni pels amics) i ella, per compensar, ha anunciat la gratuïtat de les línies de Rodalies afectades per les obres de l'alta velocitat a Barcelona (C-2, C7 i C10) fins que l'AVE entri en funcionament, que ningú sap quan serà.

Aquesta frenètica carrera per veure qui dóna més ens costarà als contribuents, segons asseguren els mitjans de comunicació ben informats 110.000 euros diaris. I és que, com tothom sap, vivim en un país ric, ens sobren els recursos... Per acabar-ho d'adobar, el Síndic Ribó -que aprofita la mínima per treure pit i muntar una roda de premsa- es despenja dient que amb això no n'hi ha prou i que cal que els ciutadans demanin més compensacions. A veure senyor Síndic, em sembla que el magnific sou que li paguem cada mes no es per fer de fiscal general de l'Estat, és per altres coses.

Personalment, no comparteixo en absolut -tot i ser usuari habitual dels trens de rodalies- aquesta mena de barra lliure que la ministra ha ofert als afectats pel desgavell que han provocat les obres de l'alta velocitat a diverses línies de rodalies. I no estic d'acord perquè crec que els responsables de Rodalies, també amb els diners de tots, ja han solucionat el problema suplint la manca de trens amb un servei alternatiu d'autobusos. No és la solució ideal, ja ho sé; causa molèsties i maldecaps, també ho sé, però s'han posat els mitjans necessaris per traslladar cada dia a milers de ciutadans. I gratis, és a dir, pagant tots.

Em dona la impressió de que els nostres polítics viuen permanentment en una mena de second life, en un món virtual que res té a veure amb la realitat. Ara, tots els problemes que envolten les obres de l'alta velocitat i les rodalies només són una arma electoral per debilitar a l'adversari polític, una excusa per llençar-se els plats pel cap. Alguns, fins i tot, tenen la barra de dir que quan es faci el traspàs del servei de Rodalies a la Generalitat en virtut del que marca l'Estatut, els trens funcionaran millor. Jo els hi pregunto: si els problemes ferroviaris subsisteixen -probabilitat que no s'ha de menystenir atès que la infraestructura no es traspassa- desprès d'assumir la competència continuaran parlant del caos de Ferrocarrils (o com vulgui que es digui el futur operador) amb la mateix contundència que ara parlen del caos de Rodalies?? Ho dubto.

Per cert, tots aquests polítics que ara bramen a diari pels múltiples problemes que ocasionen les obres de l'AVE a Barcelona i la seva àrea metropolitana i acusen a l'adversari polític de ser el màxim responsable del problema, són els mateixos que van pactar el seu traçat actual. Són els que van decidir que l'AVE entri pel Baix Llobregat fins a Sants i que travessi la ciutat fins la Sagrera. Tots, sense excepció, són coresponsables de l'actual desgavell. La única diferència és que ara estan resituats, però són els mateixos: CiU, PSC, IC-V, PP i ERC. Tots van acordar, per molt que ara es vulguin desmarcar, aquest traçat maleit. Els uns des de l'ajuntament de Barcelona, els altres des de la Generalitat, i els de més enllà des del govern de Madrid.

Fa uns dies, en un magnífic reportatge de Francesc Peiron publicat a La Vanguardia, el periodista ficava de ple el dit a la nafra del problema. En el seu article afirma que "el AVE a Barcelona, sin fecha en el calendario, es el fruto de negociaciones en las que predominó la política por encima de la planificación y la técnica". Al llarg de dues pàgines explica amb ets i uts les diverses propostes plantejades al llarg dels anys i per quin motiu es va acabar escollint el traçat actual: "el trazado pactado por todos los partidos -todos, desde el gobierno popular, la Generalitat de CiU y el Ayuntamiento con tres sensibilidades- era más el fruto de planteamientos políticos que de una verdadera planificación ferroviaria. Se hizo un traje a medida de los intereses partidistas, sin tener en cuenta las dificultades". I té tota la raó, el traçat actual és un error polític compartit malgrat que ara ningú ho vulgui reconèixer. Ningú va valorar adequadament els perills que comportava treballar al costat de les rodalies.

El que també sobta, i molt, és el silenci permanent dels tècnics i que ningú els hi exigeixi també responsabilitats. Perquè, malgrat tenir identificats als responsables principals del desgavell, els polítics, els que estan actuant directament sobre el terreny són els tècnics. De ben segur que escoltar la seva versió de tot plegat ha de ser molt apassionant, doncs no en va són els autors de la ruta dels esvorancs.


divendres, 9 de novembre de 2007

El carsharing

Acabo de descobrir el carsharing, un sistema de lloguer de cotxes que funciona d'una forma molt semblant al bicing, i que procura un estalvi de diners molt important. Amb el carsharing tens a la teva disposició una flota de vehicles (grans i petits) les 24 hores del dia tots els dies de l'any.

Per utilitzar el servei s'ha d'abonar una quota anual de 80 euros i després només pagues les hores i els kilòmetres que l'utilitzes. Per disposar del cotxe que vols es fa una reserva per telèfon fins a cinc o deu minuts abans d'anar a recollir-lo, o bé es fa la gestió per internet. Els vehicles estan aparcats en pàrquings repartits estratègicament per tots els barris de Barcelona, amb la qual cosa sempre n'hi ha algun a prop de casa o de la feina.

Per tant, això de que és imprescindible tenir un cotxe en propietat ja no és tant cert com ens creiem. Amb el carsharing podem gaudir perfectament d'un vehicle quan calgui sense haver de ser-ne el propietari.

Aquest servei el gestiona una empresa que es diu Avancar Carsharing. De moment aquesta empresa funciona a Barcelona, Granollers, Sabadell i Sant Cugat, però diuen que aviat també posaran en marxa el servei a Badalona, l'Hospitalet de Llobregat, Mataró i d'altres ciutats.

Fent números, aquest sistema resulta molt més econòmic que mantenir un cotxe propi, doncs no t'has de fer càrrec d'assegurances, ni de revisions, ni de pagar places d'aparcament, etc... Quan utilitzes el carsharing, a més, el combustible va inclòs en el preu. Si es fan pocs kilòmetres a l'any realment aquesta és una opció de mobilitat molt recomanable. Ja m'ho direu...

dissabte, 27 d’octubre de 2007

El cognom Bernabeu

Escut heràldic dels Bernabeu
El cognom Bernabeu és, si més no en català, una paraula trisíl·laba (Ber-na-beu), essent el so de l'última síl·laba un so intermedi entre vocal i consonant, so anomenat semiconsonant, semivocal o gradual. Dit de manera més entenedora: un diftong.

Cal recordar que es tracta d'un diftong decreixent, atès que el so gradual segueix el nucli de la síl·alba: eu¬

En aquest cas, l'e és fonema obert (€e) i no tancat (eu), com resultaria de l'habitual i errònia forma Bernabéu, confusió que sospito prové de l'assimilació amb aquell president d'aquell club de futbol, de nom Santiago, que l'any 67 digué que li agradava Catalunya "a pesar de los catalanes".

El cas és, i per això ho explico en aquest primer article del bloc, que cada cop són més els que escriuen el meu cognom amb titllet, fins i tot diaris catalans de gran renom com El Periódico i, evidentment, tots els diaris importants d'Espanya com El País, ABC o El Mundo, per citar-ne alguns.

Tots, sense excepció, escriuen erròniament Bernabéu a la castellana. A una castellana mal entesa, diria jo, doncs fins i tot els experts en la llengua de Cervantes com Leonardo Gómez Torrego, autor d'una quinzena de llibres sobre gramática i ortografia normativa explica en el seu Manual de Español Correcto, volumen I. (Segunda edición, ARCO/LIBROS, Madrid, 2002) que "los onomásticos y patronímicos de origen catalán terminados en -iu o -ius, con acento prosódico en la i, como Montoliu se escriben sin tilde (...), y también los vocablos agudos terminados en au, eu y ou como los patronímicos de origen catalán Aribau, Salou o Bernabeu...".

Que els mitjans de comunicació castellans cometin aquest error és pot entendre. El que no s'entén de cap manera és que a Catalunya només escriguin correctament el cognom Bernabeu La Vanguardia, l'Avui i El Punt. La resta de diaris sembla que no tinguin correctors de català... A tots aquests els hi recomanaria la lectura de l'obra gramatical, i també narrativa, del mestre valencià Enric Valor, premi d'honor de les Lletres Catalanes i Valencianes, entre altres distincions, i així entendrien millor el perquè del que acabo d'explicar.

He de dir que he nascut en el mateix poble que aquest "senyor escriptor", a Castalla, en la comarca alacantina de l'Alcoià. Cal assenyalar també que a la província d'Alacant hi viuen més de la meitat de les persones d'arreu d'Espanya que porten el cognom Bernabeu que, com hem vist, cal escriure sempre sense titllet.