divendres, 15 de febrer de 2008

La família del far

Run és una peça que atrapa des de la primera audició. És la cançó que obre un àlbum magnífic, Whatever Gets You Through The Day (2001), del duet britànic Lightouse Family, format pel vocalista Tunde Baiyewu i el teclista Paul Tucker. Parlem d'un disc que no té desperdici, on també podem trobar d'altres temes molt aconseguits com Wish o (I Wish i Knew it Would Feel To be) Fee/One, entre d'altres. Aquest disc, de fet, és el testament musical del grup, doncs poc desprès de la seva publicació va decidir emprendre projectes individuals per separat. Una llàstima...

video

Impressions forasteres

La imatge de Catalunya ha perdut força en el context de la premsa internacional durant els darrers anys. Aquesta és, si més no, una de les principals conclusions del seminari “Catalunya als mitjans de comunicació estrangers” que s’ha celebrat aquesta setmana a Barcelona organitzat pel Centre d’Estudis Jordi Pujol, i que ha comptat amb la participació dels corresponsals a Espanya de Frankfurter Allgemeine, Libération, Público i Newsweek i de periodistes catalans destacats fora de les nostres fronteres.

Segons alguns dels corresponsals estrangers que van participar en aquest seminari, una de les causes principals que expliquen aquesta pèrdua d'imatge a l'exterior és el radicalisme d'una part del nacionalisme català, que fora no s'entén, costa explicar-lo i, a més, provoca rebuig. Un d'ells va arribar a afirmar que alguns polítics catalans com Carod Rovira tenen actituds poc prudents, "ja que a més de no representar a tots els catalans els hi crea grans problemes". Altres van parlar dels perills d'una possible balcanització d'Espanya i de que en alguns països els nacionalismes regionals no agraden "i per això és tan difícil vendre i explicar què passa a Catalunya". La crispació política i el debat lingüístic foren altres dels arguments que els corresponsals van esgrimir per justificar quan difícil els hi resulta parlar de Catalunya, dels seus problemes i de la seva realitat als lectors de llurs països.

Alguns d'aquests arguments són plausibles i fins i tot poden ser una veritat absoluta que justifiqui la pèrdua de pistonada de Catalunya als mitjans estrangers. No obstant això, a molts dels assistents al seminari ens va donar la impressió que en l'anàlisi dels corresponsals hi mancaven dosis de rigor. Es notava massa que alguns d'ells no coneixen bé la realitat catalana, que trepitgen poc aquest país, i que estan massa contaminats pel que diu o afirma certa premsa de Madrid. L'ex-president Pujol, present durant la primera sessió del seminari, també va incidir en aquesta impressió i va afirmar públicament que el fet que aquests corresponsals resideixin majoritàriament a Madrid filtra i pesa sobre els continguts informatius. "Així -va afirmar- ens trobem que moltes vegades la imatge de Catalunya està impregnada d'indiferència, desconeixement i en ocasions d'hostilitat".


Jo, personalment, coincideixo amb aquest anàlisi, però també crec que té raó François Musseau, corresponsal de Libération, quan va afirmar que un altre fet cabdal que explica el deteriorament de la imatge de Catalunya a l'estranger és que "els catalans, com a societat, i Catalunya com a país, ja no creuen tant com abans en ells mateixos i en les seves possibilitats". L'epitafi el va posar el corresponsal portuguès de Público quan va assegurar que malgrat tot, "el futur de Catalunya passa per la seva gent i no pel que diguin els corresponsals estrangers".

dimarts, 12 de febrer de 2008

Atracament

En un bon exercici de periodisme denúncia El Periódico de Catalunya explicava avui que amb motiu de la Mobile World Congress (el congrés de telefonia mòbil més important del món) un hotel de Barcelona de quatre estrelles ha sextuplicat els preus de les habitacions, arribant a demanar 700 euros per una nit, quan el preu normal en un dia laborable és de 110 euros, IVA inclòs. Com es pot veure a la foto que publica avui aquest rotatiu l'habitació no és res de l'altre món: sis metres de llarg per tres i mig d'ample amb dos llits individuals, televisió, minibar i assecador de cabells. Ah!, i vistes al carrer...

El periodista, fent-se passar per un congressista més, va fer la reserva per telèfon i quan va arribar a l'hotel li van fer abonar la factura per endavant. Un cop pagat aquest preu d'escàndol el periodista es va identificar com a tal i va demanar explicacions a la directora de l'establiment que justificà amb un lacònic "és el preu de mercat, no som els únics que ho fem", aquest atracament a mà armada en tota regla.

Malgrat l'intent del Gremi d'Hotels i de Turisme de Barcelona de contenir aquestes pujades escandaloses en aquestes dates per no posar en perill congressos futurs, molts establiments segueixen aprofitant-se de la necessitat dels congressistes de trobar un lloc on dormir. Ahir, segons s'explica en aquest magnífic reportatge d'Edwin Winkels, els preus van escalar fins a xifres astronòmiques: 1.016 euros per nit en un cinc estrelles de luxe, 963 en un altre quatre estrelles...

Un vell refrany castellà afirma que "la avaricia rompe el saco", i el sector hoteler barceloní poc pagar molt cars aquests excessos ben aviat si ningú hi posa remei. Si l'abús continua i es repeteixen situacions similars en els propers esdeveniments firals que ha d'acollir Barcelona durant el 2008 és molt probable que l'any vinent moltes fires i congressos decideixin emigrar a una altra ciutat, i amb raó.

divendres, 8 de febrer de 2008

Gran Hermano


Llegeixo a la premsa que l'FBI invertirà properament 1.000 milions de dòlars (680 milions d'euros) per posar en marxa una base de dades gegant que inclourà informació física dels ciutadans com ara cicatrius, palmell de les mans, iris dels ulls, tatuatges, etc, etc... Com molt bé adverteix Barry Steinhart, director de la Unió de Llibertats Civils dels Estats Units (ACLU), amb l'entrada en funcionament d'aquest nou programa es pot consolidar "una societat cada cop més vigilada, on les persones poden ser rastrejades en qualsevol lloc i en qualsevol moment i on totes les activitats, per privades o íntimes que siguin, seran seguides, controlades, anotades i comparades". Això és el Gran Hermano de veritat, no la imbecil·litat que fan per televisió.

L'excusa, com gairebé sempre en aquests casos, és poder vigilar i identificar millor als delincuents i als terroristes, però la realitat és que amb aquesta eina a ple funcionament els ulls de l'oficina federal ianqui es ficaran al llit i a la tassa del vàter que qualsevol ciutadà sempre que vulguin. De moment ja ha començat a acumular imatges per reconèixer facialment la gent i dades sobre cicatrius i tatuatges que s'emmagatzemaran a les instal·lacions de l'FBI a Clarksburg (Virginia) fins que la tecnologia assoleixi el nivell adequat per ser aplicada. El següent pas serà, segons diu la premsa, comparar els ulls de la gent, especialment l'iris, com a part del nou programa biomètric de l'FBI d'Identificació de Nova Generació.

És evident que amb les petjades dactilars ja no n'hi ha prou per identificar a la gent. Ara cal saber també si en Tal o en Tal altre té una cicatriu en el mugró o un tatuatge en el penis. La intimitat s'ha acabat senyores i senyors. I tot en nom de la llibertat i la democràcia. La doctrina Bush cada cop arriba a més racons.

Per tal d'esborrar pistes, ja veig a més d'un o d'una passant per la cirurgia estètica després de rebre la visita de l'FBI.

divendres, 1 de febrer de 2008

Englishman in New York

Quan Sting es rodejava de músics de la categoria de Branford Marsalis, Manu Katché, Mino Cinelu o Kenny Kirkland elaborava peces com Englishman in New York, que podeu escoltar en el vídeo adjunt. Aquesta canço forma part d'un disc molt inspirat de l'ex líder de The Police, ...Nothing like the sun, publicat el 1987, on també trobem altres temes emblemàtics com We'll be Together, They Dance Alone o la celebrada versió de Little Wing de Jimi Hendrix.

Jo vaig tenir la sort de veure'l i escoltar-lo en directe a la plaça de bous de Barcelona el maig de 1988, durant la gira de promoció de ...Nothing like the sun. Realment és un dels millors concerts en directe dels que jo he tingut l'oportunitat d'assistir. Tant Sting com la seva banda -acompanyats de les veus majestuoses i imponents de Dollette McDonald, Janice Pendarvaris i Besta Williams- van estar pletòrics sobre l'escenari. Un concert per a no oblidar, vaja. Res a veure amb l'Sting que vaig veure al Plau d'Esports l'any 2000 durant la gira de presentació de Brand New Day, on va primar el muscle i la suor per sobre de la qualitat musical i de l'espectacle. Els temps ja havien canviat.

Escolteu Englishman in New York...


video