dimecres, 30 de juliol del 2008

La frase

Referint-se al seu triomf en la darrera edició del Tour de França Carlos Sastre ha declarat que "esta victoria me ayuda a ser mejor no como ciclista sino como persona, que es lo importante". La reflexió, feta en veu alta i davant una munió de periodistes acostumats a les respostes vàcues i estereotipades de la majoria d'esportistes, ens aproxima a la veritable dimensió humana del personatge, un home que ha cimentat tota la seva carrera esportiva a base de treball, responsabilitat i sofriment sobre la bicicleta.

La glòria assolida per Sastre a la prova ciclista més important del món ha evidenciat, encara més, la qualitat humana d'un home que afirma que en el futur continuarà fent les coses de l'única forma que sap fer-les, amb esforç i correcció, i que analitza el triomf amb una humilitat inusual: "Esto es muy grande, pero lo más grande es el cariño y el respeto de la gente que te puedes llevar cuando acabas tu carrera deportiva". Tu si que ets gran Carlos!

Indiferència

Els diaris de mig món han publicat durant els darrers dies la fotografia de dues nenes gitanes romaneses mortes a una platja de la zona de Nàpols, al sud d'Itàlia. La imatge, que com diu la dita periodística, val més que mil paraules, mostra les criatures cobertes amb unes tovalloles i a pocs metres una parella de banyistes que pren tranquil·lament el sol.

La indiferència d'aquests banyistes ha estat el detonant d'una campanya mediàtica internacional que ha intentat criminalitzar Itàlia i els italians per l'actitud miserable d'uns pocs que miren de forma impassible la mort, sobretot si aquesta porta noms i cognoms estrangers.La majoria d'informacions comenten de passada, tot sigui dit, que un altre grup de banyistes va intentar salvar les nenes quan encara estaven a l'aigua. Si més no, queda constància que aquell dia una mica d'humanitat va trepitjar la platja.

La imatge no és nova. El fotògraf espanyol Javier Bauluz va guanyar el premi Pulitzer fa set o vuit anys amb una altra fotografia molt semblant captada en una platja andalusa. El fotògraf titulà la foto La indiferencia de Occidente. En aquest cas la víctima fou un immigrant africà arrossegat per la corrent fins l'arena i, a pocs metres, els malànimes de torn de pell blanca que inconscientment es bronzegen per assemblar-se als seus ancestres africans. Quina paradoxa més cruel!!

Sempre s'ha dit que els italians i els espanyols se semblen bastant en moltes coses i en moltes actituds davant la vida (i la mort!). Som llatins, ja se sap, amb totes les connotacions pejoratives que l'atribut llatí porta incorporades. En aquesta ocasió, però, em dona la impressió que la escena no és exclusiva de les platges italianes o espanyoles i que es pot repetir -i fotografiar- perfectament a qualsevol altra platja de qualsevol país occidental "civilitzat" sempre que el cadàver sigui el d'un pobre desgraciat immigrant.

No vull ni puc justificar actituds com les dels banyistes que acabo de comentar, però em dona la impressió que existeixen elements, com el cinema i la petita pantalla, que han ajudat a globalitzar i a trivialitzar la mort i a que la mirem amb poc respecte. Els telenotícies ens han acostumat a acompanyar els nostres àpats diaris amb guarnició de mort i fam i amb esquitxades de sang a la pantalla. L'entrecot no ens pot fer mal si la desgràcia passa a Somàlia o a l'Índia, posem per cas. Per això no resulta inversemblant que a molta gent la mort li resulti indiferent, fins i tot quan la té al costat, a la platja, mentre pren el sòl.

Malgrat això, vull pensar que a la majoria de mortals encara els importa més el patiment del proïsme -sigui de pell blanca, negra o groga- que les molèsties causades per les meduses o el chapapote. A gaudir del darrer raig de sòl, que el món s'acaba demà.

dijous, 17 de juliol del 2008

Quina llàstima

El jogo bonito s'ha acabat al Camp Nou. Almenys, de moment. Amb la marxa de Ronaldihno al Milan finalitza una etapa que tot i ser brillant -una champions, dues lligues i dues supercopes ho avalen- acaba amb regust amarg. El Barça no ha sabut treure profit a una de les millors plantilles de tota la història del club i tanca el cicle de Ronnie -i també de Deco i Eto'o- amb dues temporades nefastes que han posat les coses ben fàcils als màxims rivals esportius.

Els tres futbolistes que he anomenat -juntament amb Xavi, Iniesta, Messi, Puyol i Márquez, entre d'altres- van elevar la categoria del bon futbol fins a cotes inimaginables, fins el punt d'aixecar l'aplaudiment unànime del públic del Bernabeu en una de les moltes nits màgiques amb que l'equip, amb Ronnie de líder indiscutible, ens va obsequiar a tots els seguidors blaugranes. L'aburgesament de la plantilla, la poca autoritat demostrada en els moments crítics per Rijkaard i sobretot, l'espectacular baix rendiment dels supercraks han devaluat un equip que ho tenia tot a les seves mans per guanyar molts més títols.

Un dels màxims culpables de tot el que ha passat ha estat Ronaldinho. El gaúcho ha passat de ser el déu del Camp Nou a ser el déu de les discoteques i això, és clar, passa factura. El jugador, que durant la seva etapa blaugrana fou escollit per la FIFA millor jugador del món per dues vegades (2004 i 2005), distingit amb la pilota d'or (2005) i millor jugador (2005 i 2006) segons el FIFPRO, va canviar els entrenaments amb els companys per sessions suaus de gimnàs i les nits de glòria a la gespa de l'estadi per nits boges de cerveses i caipirinhes que fins i tot van inflar el seu cos fimbrat.

He de reconèixer que el brasiler, que cobrava 8 milions d'euros anuals, ha fet història a can Barça. La llàstima és que no ha estat una història de llarg recorregut. Ha desaprofitat de la forma més estúpida dos anys de la seva carrera esportiva, que com la de tos els jugador d'èlit, és bastant curta. S'ha plantat amb 28 anys després haver escamotejat als seguidors culés -i també als que no ho son però que els hi agrada el bon futbol- dos anys de jogo bonito, dos anys de deixar-nos meravellats amb les seves genialitats i bocabadats amb els seus gols (92 en 198 partits oficials).

Jo no he vist jugar a Kubala, però sí a Cruyff, a Maradona, a Romario i tants altres jugadors de categoria que han desfilat pel Camp Nou. Però amb permís del flaco -el meu ídol de joventut- cap com Ronaldinho: el Ronaldinho dels primers tres anys com a blaugrana que ens va enlluernar a tots, el Ronaldinho que ens feia caure la bava en cada partit, el Ronaldihno que feia que milers de xiquets de tot el món portessin orgullosos la seva samarreta amb el número 10, el Ronaldihno que va canviar la història i va transformar un equip perdedor en un equip guanyador...Quina llàstima que hagi durat tant poc.

dissabte, 12 de juliol del 2008

Contramanifest

L'Associació d'Escriptors Bascos, l'Associació d'Escriptors en Llengua Gallega i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana -amb més de 1.500 autors associats i agrupades en el col.lectiu Galeusca- va presentar ahir el seu particular manifest (Manifest de la Federació Galeusca arran de la publicació "Manifiesto por una lengua común") contra el discurs "homogeneïtzador i centralista", que transmet el manifest promogut per Fernando Savater, Albert Boadella, Carmen Iglesias, Félix de Azúa i 14 intel·lectuals més propers a les tesis del partit de Rosa Díez (UPD), que també han subscrit el PP i diversos mitjans de comunicació com El Mundo, l'ABC, Tele 5 i Telemadrid.

El contramanifest d'aquests escriptors recorda, en clara al·lusió a les tesis anul·ladores del franquisme (un Estat, una llengua) que "el gallec, l’èuscar i el català no són “invents” d’ara, sinó llengües que van ser normals en els seus territoris i societats respectius durant centenars d’anys. La seva desnormalització, la seva pèrdua d’usos públics, no es van produir de manera “natural”, sinó per invasió de la llengua que fou decretada com oficial de l’estat, sense cap consulta ni acord previs".

El document també emfatitza en el fet que "el dret a l’ús públic, en totes les instàncies, de la llengua pròpia està reconegut en totes les legislacions democràtiques del món. En l’àmbit europeu, cal que recordem la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (aprovada i ratificada per l’estat espanyol) o la Declaració Universal de Drets Lingüístics, aprovada per unanimitat pel Congrés dels Diputats".

Pel que fa als suposats perills que amenacen el castellà en els territoris bilingues, els escriptors deixen molt clar que "en cap cas el castellà corre cap perill a tot el territori espanyol", i recorden que en compliment de l'article 3 de la Constitució, que obliga a conèixer el castellà a tothom, "tots els ciutadans de Galícia, d’Euskadi i dels Països Catalans assumeixen a la pràctica aquesta exigència, ja que no hi ha cap persona que no tingui una bona competència en castellà", independentment de si és la seua primera o segona llengua.

Els escriptors també recorden que el gallec, el basc i el català "són llengües oficials en els seus territoris, que és el mateix que dir que són les llengües pròpies d’aproximadament el 40% de la població de l’estat espanyol".

dilluns, 7 de juliol del 2008

L'ensurt de mama panda

Ruido

Ruido és una cançó de l'àlbum de Joaquín Sabina Esta boca es mia (1990), un dels millors discos del cantant andalús segons el meu parer. Jo ja fa temps que em deixe contaminar pel soroll de les seves cançons, molt més estimulant que el soroll ambiental que ens bombardeja a diari des de tot arreu. Sabina, que un dia em va confessar en una entrevista que ell crida en comptes de cantar, ens explica amb la seva característica veu trencada pel tabac i la mala vida una magnífica història d'amor que va molt més enllà...

Catalencià


La polseguera que ha aixecat aquests darrers dies el polèmic Manifiesto por la lengua común en defensa del castellà (llegir els articles d'aquest bloc La lengua común i Llengua, esport i política) ha fet que passés desapercebuda una notícia molt important per "altra" llengua comuna, el català i el valencià. Dimecres es va donar a conèixer una sentència, la que fa 16 -sí heu llegit bé, 16-, que torna a donar la raó als que defensen l'unitat de la llengua, és a dir, que valencià i català són una mateixa cosa.

Aquesta vegada ha estat el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana qui ha dictaminat en aquest sentit. La sentència anul·la un decret de 2002 del govern valencià que obligava als llicenciats en filologia catalana a superar un examen extra de valencià per poder opositar a professors de secundaria. El tribunal ordena a la Generalitat Valenciana que accepti la titulació de filologia catalana com a garantia de que els llicenciats en aquesta matèria coneixen i dominen el valencià, doncs és el mateix idioma. El recurs contra el decret de la Generalitat el van interposar les universitats de València i Alacant, que imparteixen filologia catalana, i que denunciaven la situació "marciana" que suposa que un filòleg que estudia i es llicencia en territori valencià no pugui opositar lliurement en aquest mateix territori.

La Generalitat Valenciana, és a dir el PP, i els "blaveros" d'Unió Valenciana -la dreta anticatalanista més rància- deuen ser els únics que encara es creuen la seua mentida de que valencià i català són dos llengües diferents. En contra d'aquesta tesi surrealista hi han 16 sentències dels tribunals, inclosos el Suprem i el Constitucional, i infinits dictàmens de filòlegs, de les universitats valencianes i catalanes i de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. A veure que s'inventa ara l'inefable Paquito Camps per continuar enverinant la convivència lingüística dels valencians.

Algú amb dos dits de front s'atreveix a afirmar que el castellà que es parla a l'Aragó, Andalusia, Múrcia, País Basc o Castella (amb accents i particularitats lèxiques i semàntiques ben diferents) no és el mateix idioma?? No, oi?? Per què?? Perquè és una llengua rica i viva, amb molts matisos territorials. L'argument és exactament el mateix quan ens referim al català que es parla a Girona, Lleida, Alacant o Palma: un idioma amb accents i particularitats lèxiques i semàntiques ben diferents. És a dir, una llengua rica, viva i amb molts matisos territorials.

divendres, 4 de juliol del 2008

Trempera natural

Les síndries, els populars melons d'aigua que diuen en el meu poble, contenen ingredients similars als del Viagra i el seu consum podria augmentar la libido i la capacitat amatòria dels homes, segons afirma un estudi difós per científics de la Universitat A&M de Texas. La notícia, àmpliament escampada per la premsa aquesta setmana, augura un estiu d'allò més fresquet per la ingestió d'aquesta magnífica fruita, i calent alhora, pels seus beneficiosos efectes.

Segons els científics, les claus dels beneficis afegits del consum de síndria estan en el seu contingut de citrulina, una substància que té la capacitat de dilatar els vasos sanguinis, com la Viagra i d'altres medicaments similars, però sense efectes secundaris. A més de la dilatació dels vasos capil·lars a la síndria també se li atribueixen beneficis pel cor, pel sistema circulatori i l'immunològic a més d'ajudar a regular el cicle de l'urea, eliminar l'amoníac i altres compostos tòxics del cos.

Hi ha un problema, però. Les principals concentracions de citrulina es troben a la part blanca de la síndria, aquella que generalment no es consumeix. Estic segur que en saber-ho, molts mascles necessitats d'estímuls addicionals menjaran síndria com a descosits i faran l'esforç de menjar-se aquesta part i tot el que se'ls hi posi per davant. Bon appétit!!

Llengua, esport i política

1-0

Afirma Iker Casillas, el millor porter del món del futbol actual, sens cap mena de dubte, que s'adhereix al Manifiesto por la lengua común en defensa del castellà a les comunitat bilingues "porque no quiero que ni un solo niño en mi país no pueda acceder a su derecho a educarse a través de este vínculo común". A l'Iker, que en sap molt d'aturar pilotes, aquesta vegada no ha tingut prou reflexes i li han clavat un gol per tota l'esquadra.

Al porter del Madrid i de la selecció potser no li ha explicat ningú (li podria haver preguntat als seus companys de "la roja" Puyol, Xavi, Iniesta, Capdevila o Cesc amb els quals ha conviscut moltes hores darrerament) que a Catalunya es parla català i castellà amb tota la naturalitat del món, i que el castellà no està perseguit ni en perill d'extinció. Si s'hagués documentat abans de fer exaltació de nacionalisme espanyol ranci que tant s'estila ara sabria que a Catalunya, tal com ordena la Constitució i les lleis que la desenvolupen (inclosa la de normalització lingüística del català), es protegeix el castellà i es procura que tots els nens l'aprenguin adequadament destinant tres hores setmanals a aquesta matèria. També sabria que la llengua predominant dels estudiants catalans fora de l'aula és el castellà, que a la selectivitat aquests estudiants obtenen millors notes en castellà que en català i que el nivell de coneixement de la llengua de Cervantes que tenen els alumnes de secundària catalans és equiparable, i en alguns casos superior, als que obtenen els de Sòria o Burgos, zones cent per cent castellanoparlants. Per tant, si us plau, deixem-nos ja d'estupideses.

Per cert, no he escoltat cap queixa de l'Iker ni de Luis Aragonés (que també ha subscrit el polèmic manifest), ni del president de la federació respecte a l'idioma emprat a l'autocar de la selecció durant la darrera Eurocopa, on es podia llegir Spain en lletres ben grosses en comptes d'España i la llegenda bilingüe "Pase lo que pase, España siempre / Whatever happens, Spain always". I què em dieu del bus descapotable que va portar als campions fins la plaça de Colón de Madrid. Voleu saber quines frases portava pintades. Ja us les dic jo: "Campeones, España siempre / Impossible is nothing", tal com sona.

Tots aquests savis que tant es preocupen per la bona salut del castellà el que haurien de fer és preocupar-se una mica més per la penetració de l'anglès en la nostra societat i oblidar-se de les llengües perifèriques minoritàries de l'estat que, per no poder, no poden ni provocar-li un petit refredat a la llengua castellana. L'anglès, en canvi, si no s'hi posa remei, acabarà enviant el castellà i a la resta de llengües a la UCI. Perquè l'anglès, ens agradi o no sí que comença a ser la llengua comuna.

2-0

Els joves del PP de Madrid (Nuevas Generaciones, s'anomenen) han llançat una campanya demanant l'adhesió de la ciutadania al Manifiesto por la lengua común on, sota el lema "Hoy el mundo habla español" utilitza sense permís (així ho han reconegut) la imatge de diversos esportistes que tret d'en Casillas no han manifestat -almenys de moment- el seu recolzament al polèmic document. Dels cinc esportistes que apareixen en el cartell, Pau Gasol i Rafael Nadal són catalanoparlants, i els altres tres no: Fernando Alonso, Alberto Contador i l'esmentat Casillas. Després alguns encara es queixen de la politització de l'esport.

La campanya de la organització juvenil dels populars, que denúncia el suposat apartheid lingüístic que pateixen els castellanoparlants a Catalunya, Galícia i el País Basc (a terres valencianes no, és clar...), es complerta amb altres tres cartells. En el primer, que porta per lema "Disfruta con tu lengua", una mena de Lolita xucla un chupa chups (producte català, per als no iniciats, que ara es produeix majorment a la Xina) pintat amb la bandera d'Espanya. En el segon, un primer plànol de la llengua d'un nen pintada de groc i vermell que vol imitar la famosa llengua d'Einstein diu que "Todos usamos la misma lengua". I en el tercer utilitzen sense cap mena d'escrúpols la famosa llengua dels Rolling Stones, una marca registrada, "tunejada" de rojigualda, sota el lema "El español está en boca de todos". Jo no sé que faran els representants legals de Jagger i companyia, però és molt probable que el tema acabi als jutjats.

Després de tot això encara hem de llegir bajanades mal intencionades com les que publicava ahir Luis María Anson (sense accent!!) a la seva columna del suplement cultural d'El Mundo, el mitjà que més ha estimulat i excitat el debat polític al voltant d'aquest tema i que va encetar la campanya d'adhesions al manifest. Deia ahir Anson: "En los dos últimos años he dedicado esta página, al menos en cinco ocasiones, a exponer la realidad cultural del español y a denunciar la persecución de la que es víctima. Me alegra infinito que se haya puesto en marcha una campaña en este sentido, con Vargas Llosa al frente, y tengo la esperanza de que no se politice. La lengua española no es un arma arrojadiza para arremeter con ella contra el partido rival y llenar así la cesta de votos. Es un derecho cívico...". Quina barra!!