dijous, 26 de febrer del 2009

Cervesa blaugrana


Un dels patrocinadors oficials del FC Barcelona, la cervesa Estrella Damm, publica aquests dies en diversos mitjans de comunicació un anunci singular. La clàssica ampolla de cervesa llueix un embolcall diferent on es pot llegir l'himne del Barça sencer.

Ara que estan tant de moda les ampolles de disseny -la mateixa Estrella ha estat "vestida" en diverses ocasions per Custo Dalmau i fa poc ha sortit al mercat l'Estrella Inèdit, un prodigi d'estilisme- no estaria de més que aquesta versió publicitària del producte tingués la seva rèplica autèntica en vidre.

Segur que tots els barcelonistes, amants o no de la "rosa fresqueta" voldrien aconseguir-ne una. Que se la beguin o no ja són figues d'un altre paner. Això sí, venda assegurada fins i tot en temps de crisi.

La dictadura de la incompetència

Demolidor. Magnífic. Sense pels a la llengua. Assaig lúcid de la realitat que ens envolta. Aquests són alguns dels adjectius i dels pensaments que em suggereix el llibre que acabo de llegir, La dictadura de la incompetència (Edicions La Campana, 2008), d'en Xavier Roig. Es tracta d'un assaig provocador que, com diu l'Ignasi Aragay (cap de cultura del diari Avui) "cal llegir-lo perquè diu massa veritats".

A qui probablement no li agradarà llegir-lo és a bona part de la tropa de funcionaris i buròcrates -sobretot del ram educatiu- que farceixen els nostres governs (central, autonòmic, comarcal i local), a molts polítics mediocres i incompetents que gràcies a la democràcia i als impostos dels ciutadans han trobat en "la cosa pública" un modus vivendi estable i, en general, a tots els que amb l'excusa d'un fals progressisme social i d'una falsa solidaritat volen defensar un statu quo inamovible que en el fons coarta la llibertat de les persones i la iniciativa privada.

El llibre és especialment crític amb els països del sud d'Europa (Itàlia, Espanya, Portugal i Grècia), incapaços d'assolir els nivells de democràcia i transparència econòmica que tenen els països anglosaxons. I això per què ens passa? perquè no ens governen els millors, afirma Roig, que afegeix: "semblaria lògic esperar que els que governen estiguin, com a mínim, al nivell de la resta de la societat. O fins i tot per sobre, ja que la seva responsabilitat és enorme. Doncs no és així. En el cas de la Europa del sud -i concretament de tot Espanya (vull dir que incloc el sistema polític català)- a la política s'hi dediquen molts que no troben satisfacció en la seva feina. O incompetents que pensen que fer política és una activitat que els enriquirà. Que a la nostra política hi ha gent valuosa de la qual se'n pot treure profit? Cert. Però són quatre. La resta, perdonin-me la impertinència, són morralla. I a sobre, inexperta".

Així es despatxa l'autor amb els nostres polítics. Però amb qui és especialment crític és amb el sistema educatiu que "serveix per generar individus acrítics, sense sentit de la competitivitat, que no es facin gaires preguntes quan es parli de temes socials -que, ves per on, sempre acaben comportant limitacions de les llibertats individuals i engreixant el sector públic-. Un sistema educatiu per a cervells que no passin mai de vuitanta per hora, que no discuteixin mai, encara que les decisions públiques siguin aberrants. Entre nosaltres, l'ensenyament públic està dissenyat per ser el viver de futures mentalitats funcionarials, d'individus que acceptin que tot allò que és públic és millor, més just i -el que és més perillós- moralment més correcte que allò que és privat, sense molestar-se a mesurar què aporta cadascú a la societat. El sistema estatal s'ha procurat un planter que garanteix la pervivència de l'espècie funcionarial. Natural. En realitat som davant d'un fenomen biològic universal: l'autoprotecció de l'espècie".

A tota aquesta munió de funcionaris, com també denúncia el llibre, no els vulguis aclaparar amb el discurs de la crisi econòmica, les deslocalitzacions o la globalització. Tots aquest problemes no van amb ells, no els afecten, ells tenen el futur assegurat, són immunes a tot això. El per què d'aquesta situació la trobem, segons indica Roig en el seu llibre, en l'alt grau de funcionaris "que s'han incrustat en el sistema parlamentari i que -amb un lloc de feina assegurat si mai perden les eleccions- exerceixen temporalment de polític i en alguns casos fins i tot arriben a tenir càrrecs governamentals. Els casos més escandalosos són l'espanyol (72% d'empleats públics) i el català (68%). Així anem". Per reblar el clau, l'autor conclou que "quan el principal col·lectiu d'un parlament és justament el col·lectiu menys acostumat al risc, quan són gent que no han hagut de competir mai amb ningú -quina gran contradicció en aquest món globalitzat-, que no viuen com la gent que els manté, ens trobem amb una societat desvalguda i sense armes per lluitar davant els grans desafiaments als quals ha de fer front".

El llibre també dispensa qualificatius poc amables per a una bona part de l'empresariat del país, especialment el català: "Els que coneixem com empresaris importants o bé no són empresaris o bé no són importants. Sempre estan arrambats al poder, no creuen en la lliure competència. Xuclen i s'enriqueixen i viuen en l'abundància, com sàtrapes, a l'ombra del poder. Ep, i tot sense que ningú els denunciï, gràcies a una societat tota ella de mentalitat progressista a qui han explicat des que era petita que el lliure mercat és el papu. Per això aquest capitalisme estatista no sortirà mai a competit fora. On trobaria una societat tan ben educada? Maquiavèl·lic però real". Roig, que ideològicament es defineix com a liberal -un insult per aquestes contrades-, amaneix tot el seu discurs narratiu amb abundants exemples, xifres, gràfiques, anècdotes personals i una bona dosi d'humor i fina ironia que faciliten la lectura.

Epíleg. "Desconfiar del poder és un bon exercici democràtic i intel·lectual". Roig dixit.

dimarts, 24 de febrer del 2009

Revolution 1

El diari electrònic Beatles Magazine desvetlla aquesta setmana una nova versió de Revolution 1, la versió lenta de Revolution, que només es va publicar en single. La interpretació en qüestió dura onze minuts, set més que la peça del mateix nom que finalment es va incloure en el llegendari Whithe Album de 1968. La pista comença escoltant-se per boca de John Lennon quelcom semblant a "treu-te les calces i endavant" i acaba entre sorolls, efectes i converses. Aquí la teniu per si la voleu escoltar.






Per cert, el passat de 30 de gener es van complir quaranta anys de la darrera actuació en directe de The Beatles. Es va fer al terrat de les oficines d'Apple al carrer Savile Row de Londres. La gravació s'inclou a la pel·lícula Let it be -que encara no s'ha estrenat en versió DVD-. Durant aquesta actuació, que acabà amb la intervenció de la policia, es van interpretar, entre d'altres Don't let me down, I've got a feeling, Dig a pony i Get Back.

divendres, 20 de febrer del 2009

Necessita millorar

Quim Monzó
Mònica Terribas, la directora de TV3, ha reconegut públicament aquesta setmana que el nivell del català que es parla a la televisió que dirigeix "s'està empobrint" i que per aquest motiu a la teva "s'han encès totes les alarmes". Segons la periodista, a TV3 passa el mateix que al carrer, on la influència del castellà i dels mitjans audiovisuals d'aquesta parla està causant autèntics estralls en l'idioma propi del país. El que diu Terribas és cert. Que ella no en té la culpa també ho és. Però la veritat és que TV3 s'ha contaminat d'aquesta malaltia de forma voluntària, per la laxitud de molts directius i de molts periodistes i locutors que han oblidat un aspecte clau dels orígens fundacionals de la cadena. Cal recordar que un dels principals motius que va propiciar la creació de TV3 fou, precisament, la normalització de la llengua catalana, que tenia que arribar a totes les llars del país nítida i clara, sense embuts ni barbarismes. Amb aquest objectiu fins i tot el malvat JR de Dallas va parlar en català durant unes quantes temporades.

El que passa a TV3 en matèria lingüística és greu, molt més que el passa a molts mitjans de comunicació privats que es troben en la mateixa tessitura. El fet de ser una emissora pública l'obliga a fer un esforç suplementari a l'hora de vetllar per les essències de l'idioma. Ja ho deia l'ex president Pujol fa unes setmanes en el decurs d'un esmorzar que ell i l'escriptor Quim Monzó van compartir amb un grup de periodistes: "si els professionals de la informació no fan un esforç per parlar i expressar-se correctament a TV3 i Catalunya Ràdio més val que se'n vagin a la COPE o la SER, on el nivell d'exigència lingüística segur que és menor".

Mònica Terribas no podia exemplificar millor la deixadesa lingüística que es viu actualment a TV3: “Ens anem corregint i mentalitzant”, va dir dimecres durant un debat celebrat a l'Ateneu Barcelonès on també va assumir que bona part de la culpa d'aquesta situació recau en els professionals de la casa. “Hi ha revisions lingüístiques de tots els textos, però també hi ha gent que li revisen i ho diu malament igual”. No podia ser més explicita. Li queda molta feina per fer.

Tornant a l'esmorzar que he mencionat amb Jordi Pujol i Quim Monzó, l'autor d'El perquè de tot plegat també es va despatxar a gust amb els mitjans de comunicació, a qui va acusar d'estar contribuint activament a degradar el català: “la llengua que es parla actualment als mitjans, com la que es parla al carrer fa fredor”, va assegurar Monzó, que va afegir, contundent com sempre, que fins i tot les edicions digitals d'alguns diaris de referència "fan vomitar a nivell lingüístic, estan plenes de faltes d'ortografia i sintaxi". L'escriptor també va manifestar, sense que cap periodista gosses portar-li la contrària, que la degradació que pateix el català és més gran que la del castellà perquè “el català té el plus negatiu d’actuar com a calc de l’altra llengua”. En aquest sentit, va alertar respecte al perill “que la gent acabi parlant, com ja comença a passar, una barreja de català-castellà i que d’això se’n digui bilingüisme”. Un dels factors perniciosos que darrerament ha contribuït a accelerar aquest procés és el que l’escriptor va denominar “buenafuentisme”, que pren com món referencial el castellà i el barreja amb la llengua catalana.

Monzó tampoc va estalviar crítiques al sistema educatiu i als docents, principals responsables, al seu parer, de la degradació que pateix actualment la llengua. “La pedagogia de la plastilina, la pedagogia Rosa Sensat, que propugna que l’esforç dels alumnes i aprendre coses importants no serveix per a res ha convertit en mèrit ser un ignorant en el domini de la llengua. Tants anys d’empanada mental progre –va lamentar– ha afectat als coneixements de tota una generació”. Per exemplificar les seves crítiques al món docent, l'escriptor ens va comentar que no fa massa el seu fill li va portar un escrit de l'escola demanant que s'adherís a unes determinades reivindicacions del professorat: "Els hi vaig tornar totalment guixat amb retolador vermell de tantes faltes que hi havia i al final vaig escriure: necessita millorar". Sense comentaris.

dijous, 5 de febrer del 2009

Portabella Airlines

El president del grup municipal d’Esquerra Republicana a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Portabella, no ha desaprofitat l'entrevista que Josep Cuní li va fer dimarts a TV3. El personatge, tant àvid de protagonisme com sempre, va aprofitar l'avinentesa per reclamar que l'aerolínia Spanair catalanitzi el seu nom ara que el capital català és majoritari a la companyia (controla el 80% de les accions i el 20% restant l'escandinava SAS), i per demanar la dimissió del director de les rodalies de Renfe perquè, segons va afirmar, no sap fer bé la seva feina. L'hàbil Portabella, casat amb una periodista, sap el que es fa quan li posen un micro al davant. De l'entrevista amb en Cuní va treure un grapat de titulars oportunistes l'endemà.


Però anem a pams. Spanair és la segona aerolínia de vols regulars de l'Estat, amb destacada presència en els aeroports de Madrid, Barcelona i Palma de Mallorca. És, per tant, una companyia amb un nom consolidat. Suposo, a més, que els nous socis majoritaris de l'aerolínia (una nova societat anomenada Iniciatives Empresarials Aeronàutiques que està participada per Catalana d’Iniciatives, Consorci Turisme de Barcelona, Volcat 2009, Fira de Barcelona, un grup d'empresaris hotelers i del sector turístic català i altres empresaris de la resta de l'Estat espanyol) el que volen és guanyar diners amb l'operació i per tant, d'entrada, les seves prioritats segur que tenen més a veure amb l'explotació del nou negoci que amb determinades urgències estètiques.

En comptes de preocupar-nos per saber si la nova Spanair solucionarà els problemes de connectivitat que pateix Barcelona amb mig món -que dificulten els negocis de moltes empreses catalanes i posen pals a les rodes del turisme-, aquí ens capfiquem en qüestions superficials que no tenen cap urgència. La petició d'en Portabella ha estat secundada ràpidament pel web de la Corpo 3cat24 i pel diari digital directe.cat (suposo que deuen d'haver-n'hi més), que ja han demanat opinió als seus lectors sobre quin nom seria el més adient per la companyia que està cridada a portar el nom de Catalunya per l'espai aeri del món mundial. Pel que veig, la qüestió plantejada ha aguditzat el sentit crític i sarcàstic de molts internautes que, amb fina ironia, se'n refoten de la proposta del polític independentista. Vegeu sinó alguns dels seus suggeriments: FuetAir, AirCat, MontillaAirlines, Aromesdemontserrat.cat, El Meu Melic Airlines, Catalanair, CatAir, AiquepatiremAir... I per què no afegim també TripartitAir? Ja posats...

Com deia al principi, Portabella també va aprofitar el púlpit dels matins de la nostra per demanar la dimissió de Miguel Angel Remacha, el cap de les rodalies de Renfe. El motiu: no sap fer bé la seva feina. La causa: el dia abans un tren de mitja distància (no de rodalies) va interrompre el tràfic de dues línies de rodalies (utilitzen les mateixes vies) i aquell mateix matí va haver-hi un problema de senyals (que controla Adif, no Renfe) en no recordo quina estació. Mentre Portabella demanava la dimissió d'aquest senyor, la línia 3 del metro de Barcelona (que depèn directament del consistori on ell treballa i de la Generalitat) va patir una avaria que la va deixar inútil durant més de cinc hores. Que jo sàpiga, no va demanar la dimissió de l'alcalde ni de cap conseller. No deixa de ser curiós.

El problema de Portabella i de la majoria de polítics d'aquest país quan parlen del traspàs de les rodalies de Renfe és que desconeixen la realitat del traspàs i què comporta. Els que coneixen a fons l'entrellat del tema bé que se'n cuiden de no explicar-ho a les clares, doncs saben que és la xocolata del lloro. Pels que encara no ho sàpiguen: la infraestructura (els terrenys, les vies, les catenàries, les estacions, el sistema de senyals, etc, etc) no es traspassa, almenys de moment. És a dir, tot el que és veritablement important continuarà en mans de l'Estat (representat per Adif). Per tant, quan es faci el famós traspàs els trens es continuaran aturant i els viatgers continuaran emprenyant-se si abans el govern central no fa una inversió com déu mana a tota la infraestructura, que és on es localitzen el 90% dels dèficits i els problemes. I això els germans Nadal ho saben perfectament. Vostè, senyor Portabella, probablement no ho sap i per això es decanta per l'argument fàcil i populista de demanar dimissions. Vagi fent...