dimecres, 25 de març de 2009

Els pets de vaca contaminen

Les vaques espanyoles emeten el 3% del total d'emissions de gasos d'efecte hivernacle que llança a l'atmosfera el país. És a dir, perquè ens entenguem, els pets de les vaques contaminen. Aquesta és l'espectacular conclusió d'un estudi inútil -que probablement haurà costat una milionada- encarregat pel Fòrum Interalimentari per mesurar "la influència de les explotacions ramaderes espanyoles en el canvi climàtic". Segons l'estudi, del qual se'n fan ressò avui alguns mitjans de comunicació, a Espanya estem de sort, doncs les nostres vaques contaminen la meitat que les seves "parentes" d'altres països, responsables del 6% de la contaminació per CO2 que suporta el planeta. Tot i aquest alleujament, el sentiment de culpabilitat que ens envairà ara quan ens beguem un got de llet o ens mengem una xulla o un filet pot ser insuportable. Ja m'ho estic imaginant...

Que les vaques asturianes o les catalanes controlen millor els esfínters que les suïsses o les australianes ho certifica el fet que l'emanació de gasos d'efecte hivernacle generada per la cabanya ramadera del país representa tan sols el 9% del total nacional, mentre que el percentatge es dispara fins al 18% en el cas de la ramaderia mundial. Qui ens ho havia de dir, gràcies a aquest curiós estudi ara sabem que el bestiar espanyol menja pinso de millor qualitat (i probablement beu aigua mineral) i per això els gasos intestinals que provoquen les seves digestions esclaten amb menys virulència. La repera, vaja.

Posats a ser malpensats... No serà que darrere de tot això s'amaga una operació de la industria farmacèutica per desenvolupar algun medicament per animals (l'Aerored per vaques, posem per cas...) que controli l'aerofàgia d'aquests pobres animalons? I ja que ens movem en terrenys d'estupidesa escatològica, m'agradaria saber per què el Fòrum Interalimentari no calcula també quin és l'impacte ambiental dels pets dels humans. Seria molt instructiu saber si les llufes dels homes són més contaminants que les de les dones o si, posem per cas, els valencians emeten més CO2 que els bascos. I no diguem ja si l'estudi s'endinsa en el món de la política. Res més apassionant que discernir si són els polítics de dretes o els d'esquerres els que emeten més gasos d'efecte hivernacle. I si salta la sorpresa, per allò de l'alimentació, i resulta que els pets més contaminants són els dels polítics dels partits verds? Quin escàndol!!

divendres, 20 de març de 2009

Vilassar al Google Street View

Segons publica avui l'edició local del diari electrònic Vilaweb, els carrers i places de Vilassar de Mar ja es poden recòrrer virtualment gràcies a l'aplicació Google Street View. El procediment és senzill, només cal cercar un carrer sobre el mapa amb Google Maps i a partir d'aqui iniciar el recorregut per l'itinerari que més ens agradi clicant sobre les fletxes i les marques que apareixen a la pantalla.

L'aplicació permet observar perfectament l'aparença d'edificis i botigues o dels cotxes que hi circulen a partir de fotografies captades en 360 graus d'una gran resolució. Les imatges que hi surten es van captar el juny de l'any passat i abarquen una bona part del municipi. La façana costera i el casc antic però, encara no estan disponibles.

Que n'aprenguin

Els resultats electorals de les darreres eleccions a Galícia i Euskadi han causat un daltabaix considerable en el mapa polític d'aquests territoris. Com tothom sap, a Galícia els socialistes cedeixen el govern al Partit Popular i al País Basc els nacionalistes del PNB cediran (molt haurien de canviar les coses perquè no fos així) per primer cop des de 1979 les regnes de la lehendakaritza als socialistes.

A banda dels canvis de govern que es produiran, les eleccions en aquestes dues nacionalitats històriques també han posat al descobert altra cosa: la lectura dels resultats electorals que han fet els principals dirigents dels partits d'aquells indrets no té res a veure amb la que ens tenen acostumats els líders polítics catalans i espanyols. A Galícia i Euskadi perdre recolzament electoral ha tingut unes conseqüències demolidores. El rastre de cadàvers polítics que han deixat aquests comicis és memorable: Emilio Pérez Touriño del PSG, Anxo Quintana del BNG, Joseba Azcárraga i Unai Ziarreta d'EA i Javier Madrazo d'Ezker Batua (una mena d'ICV del País Basc). Em sembla que no me'n deixo cap.

Pérez Touriño, el president de la Xunta de Galícia i líder del PSG dimiteix tot i que conserva els mateixos 25 diputats que tenia fins ara. Anxo Quintana (i també tota l'executiva del BNG) dimiteix perquè ha perdut 1 dels 13 diputats que tenia el seu grup, que ha guanyat el PP. A Euskadi, els dos màxims dirigents d'Eusko Alkartasuna dimiteixen perquè perden 5 diputats, mentre que Madrazo ho fa perquè perd 2 dels 3 que tenia a la legislatura anterior la seva coalició.

Quants dirigents polítics van dimitir a Catalunya després dels darrers comicis al Parlament? La resposta la coneixen fins i tots els xiquets de mamella: cap. Els que tenien més motius per fer-ho per la davallada electoral que van patir els seus partits, José Montilla (PSC) i Josep Lluís Carod-Rovira (ERC), van declinar amablement l'oferta. A casa nostra som així. Vivim en la dimensió desconeguda -perdó, coneguda-, on la paraula dimissió provoca urticària.

Per molt que sigui legítim a ningú se li escapa que no és normal formar un govern de perdedors, un govern que ha estat castigat a les urnes. No és normal que Montilla no es plantegi la dimissió desprès de perdre 235.000 vots i 5 diputats, que es diu aviat. Com tampoc ho és en el cas de Carod Rovira i Puigcercós que perden el suport de 130.000 electors i 2 diputats. Els polítics catalans haurien de prendre nota del que han fet els seus col·legues del País Basc i Galícia i aprendre una mica la lliçó.

dijous, 19 de març de 2009

Stand by me

Després de set anys de treball i de recórrer un munt de països Mark Johnson, factòtum del projecte Playing for change, ha reunit en un vídeo la interpretació -simultània sense ser-ho- de més de trenta artístes de carrer d'arreu del món que interpreten la famosa peça dels anys 50 Stand by me, de Ben E. King. El carrer és l'escenari -el gran escenari!- que es repeteix a llocs tan dispars i distants com Nova Orleans, Barcelona, Rio de Janeiro, Santa Mònica, Moscou, Amsterdam o Sud Àfrica. L'objectiu d'aquesta iniciativa és donar oportunitats als que tracten guanyar-se la vida desplegant les seves dots artístiques al carrer i millorar les seves condicions de vida. Llarga vida -mai millor dit- al projecte. Mireu, i sobretot escolteu, el vídeo. Val la pena.

dimecres, 18 de març de 2009

Bèsties

Quan Manuel Fraga era ministre de l'Interior en un dels governs del dictador va fer famosa la frase "la calle es mia" per deixar ben palès que ell i un dels seus braços armats antirepressius, el grisos, dictaven la seva particular llei als carrers del país. La policia de Franco va repartir garrotades durant molts anys i va torturar a molts innocents. Explico tot això, que ja és aigua passada, perquè aquest matí m'ha semblat retornat al passat per moments. No podia creure el que veien els meus ulls. Com en un malson, les imatges en blanc i negre dels 60 i 70 amb els grisos repartint llenya, avui han cobrat vida en tecnicolor: he vist als mossos d'esquadra, la policia autonòmica catalana que dirigeix el conseller Joan Saura, colpejar i aporrinar amb una contundència fora de lloc, desmesurada, a una colla d'un dos-cents estudiants universitaris que pretenien entrar al Palau Robert, seu de la Conselleria d'Universitats.

Foto: Toni Albir / EFE
Per reprimir a aquesta "multitud" d'estudiants -pel que he pogut observar gens violents, per cert-, els mossos han desplaçat 17 furgonetes carregades d'homes d'Harrelson i un helicòpter. Les forces no estaven equilibrades, com hom pot imaginar, i menys després de comprovar com els policies actuaven com autèntics animals desbocats, repartint garrotades amb les seves porres a tothom que es creuava en el seu camí. Com autèntics bèsties, vaja. No es mereixen un apel·latiu més amable... Fa poca estona m'acabo d'assabentar que entre els colpejats per la policia també hi han diversos periodistes, fotògrafs i càmeres de televisió que estaven cobrint l'incident.
Que la policia portava un dia molt cremat (jo els he vist en acció cap els volts de l'una de la tarda però portaven actuant des de bon matí: havien desallotjat el petit grup de 53 estudiants anti Bolonya que encara ocupava l'edifici històric de la universitat de Barcelona i reprimit la manifestació posterior que ha tallat la Gran Via durant una estona abans de l'incident que acabo de descriure en el Passeig de Gràcia) no ho nega ningú, però no justifica l'actuació salvatge que jo i molts altres ciutadans hem presenciat atònits.

Durant la meva època com a cap de premsa d'Ensenyament vaig presenciar en directe moltes manifestacions d'estudiants i fins i tot vaig observar a gent violenta llençant pedres i objectes contundents contra el Palau de la Generalitat i puc afirmar que mai havia vist actuar als mossos d'esquadra de la forma tant irracional i bàrbara que han lluit avui. Els temps han canviat, no hi ha dubte. Mentre la conselleria d'Interior ha estat en mans de CiU i dels socialistes aquestes coses no passaven. La policia actuava amb molt més seny i paciència. Ara, en canvi, amb un conseller progre, ecologista, sostenible i no sé quantes coses més, la policia catalana mostra el seu rostre més sinistre.

Si analitzem bé la situació, però, tot té una explicació. En Joan Saura ha mamat comunisme tota la seva vida i durant molts anys el seu mirall ha estat la extinta Unió Soviètica, el paradís de les llibertats. De ben segur que els mètodes repressius del dictador Stalin han forjat el seu caràcter i per això ara els mossos surten al carrer amb les piles carregades de mala bava. Ara, quan assisteixi a la propera manifestació pro palestina (per ètica, és clar) segur que una de les consignes que cridarà -emulant al fatxa Fraga- serà "el carrer és meu". Ja ens podem posar a tremolar tots plegats.

dimecres, 11 de març de 2009

Del "chorreo" al canguelo

L'eliminació del Madrid a la Champions a mans del Liverpool posa de manifest un cop més que a la vida -i en el món de l'esport encara més- no es pot anar de prepotent. La fatxenderia del seu president, que fa unes setmanes va assegurar que el seu equip li donaria "un chorreo" a l'equip anglès ara li passa una factura social i mediàtica descomunal.

Casillas, el millor, va acabar plorant. Foto: AP /Paul Thomas
Només cal llegir els titulars que avui li dediquen a la derrota dels blancs els principals diaris generalistes i esportius de Madrid i Barcelona per entendre que les patacades sempre són més grans i humiliants si venen precedides per episodis de prepotència i altivesa. Per culpa del bocamoll del seu president, avui gairebé tots els diaris se'n foten del Realísimo a les seves portades i pàgines interiors. El to clarament burlesc domina els titulars de la majoria dels diaris, on es poden llegir coses com aquestes: "Chorreo" i al carrer (El Periódico), El Liverpool "chorrea" al Madrid (La Vanguardia), Hubo "chorreo" en Liverpool... pero al Madrid (ABC), "Chorreo" total al Madrid (Marca), Eurochorreo (Mundo Deportivo), El Liverpool "chorreó" a un Madrid bochornoso (Sport).

Sort encara que alguns mitjans s'han compadit i han evitat emprar el "chorreo" en els titulars per no fer més gran la ferida. Tot i així no sé si ha estat pitjor el remei que la malaltia, doncs posen de manifest a les clares que l'equip merenga ha tocat fons: El Madrid humillado cae en Liverpool (El Mundo), Casillas no se merecía esto (As), El Liverpool hace añicos al Madrid (El País) o Anfield crema el Madrid (Avui). Fins i tot el pobre Mijatovic, director esportiu del Madrid, va haver de reconèixer ahir desprès del partit -com així ho recullen molts mitjans de comunicació avui- que, efectivament, "esta derrota sí que es un chorreo". Senyor Boluda, menys "chorreos" i menys prepotència i més humilitat. Humilitat, molta humilitat.