dijous, 30 d’abril de 2009

Culs de portada

Si hem de fer cas a les portades de molts diaris (alguns d'ells tan seriosos com El País i l'Avui) el més destacable de la visita de Nicolas Sarkozy a Espanya aquesta setmana no són els avanços en la lluita antiterrorista d'ambdós països, o el compromís del president francès d'unir d'ací a tres anys Barcelona i Lió via tren d'alta velocitat. NO, res de tot això ha acaparat tant d'interès mediàtic com els culs de la barbie princesa i la barbie primera dama. Les fotos d'aquestes dues senyores d'esquena pujant unes escales lluint culs i malucs amb uns ajustats vestits de disseny ho han eclipsat tot, fins el punt que aviat ens preguntarem qui són aquells senyors mudats que acompanyen a la Bruni i a la Letizia.

Les fotos, captades durant el primer dia de la visita oficial del president francès a Espanya, han causat una gran controvèrsia a nivell mediàtic, ja que gairebé cap mitjà ha mostrat les fotos de Letizia Ortiz i Carla Bruni de cara, exhibint el seu seductor somriure de circumstàncies. És una foto sexista? s'han preguntat també alguns diaris després de veure el rebombori que ha aixecat el tema. No ho sé, hi han opinions per a tots els gustos i no crec que aquesta sigui la qüestió més rellevant.

Des d'un punt de vista informatiu el que és preocupant és la decisió de publicar-la en la pàgina més important del periòdic, tant per raons ètiques com estètiques. El que en circumstàncies normals hauria sigut la foto típica que només serveix per il·lustrar les pàgines de qualsevol revista del cor s'ha convertit en foto de portada per decisió d'uns professionals del periodisme que se'ls suposa seriosos. Els mitjans que van apostar per publicar en portada les natges d'aquestes senyores realment van pensar en algun moment que aquesta imatge aportava més informació que la del president francès saludant al rei, posem per cas? La foto dels dos caps d'estat intercanviant opinions, encara que sigui en actitud protocol·lària, no aporta més informació sobre l'estat actual de les relacions entre els dos països que la dels culs d'aquestes dones?

Ja sabem, com explica avui Francesc Escribano a El Periódico, que la política té molt de teatre i que un esdeveniment com la visita de Sarkozy, més enllà del fons i del contingut directament polític, és una gran posada en escena. És veritat, però no estaria de més que quan parlem de la senyora Ortiz i la senyora Bruni ho féssim per explicar que diuen o què pensen i no pas per comentar quin vestit porten o per com les treuen a la foto.

dimarts, 28 d’abril de 2009

Crosta i lideratge

Des de que Antoni Bassas va deixar El matí de Catalunya Ràdio -obligat per l'actitud diguem-ne "anticrosta" de l'emissora des que els socialistes manen als mitjans públics de la Generalitat- el programa ha perdut 102.000 oients, segons confirmen les dades del darrer EGM. La pèrdua constant de seguidors del magazín matinal de l'emissora pública catalana -que condueix des de fa vuit mesos Neus Bonet- és una de les claus que també explica que Catalunya Ràdio hagi deixat de ser l'emissora més escoltada a Catalunya per primer cop en catorze anys.

El oients abandonen Catalunya Ràdio en massa i emigren a RAC1. Per què serà? L'emissora del grup Godó és la més escoltada a Catalunya, tant a nivell global com per franges horàries (és lider absolut des de les 7 del matí fins les 8 del vespre), i alguns dels seus programes com el magazín matinal El món a RAC 1 de Jordi Basté ara ocupen el número 1 del rànquing. També destaca l'increment d'audiència d'altres programes com Versió RAC1 de Toni Clapés o Minoria absoluta de Toni Soler. Tots aquests professionals que ara triomfen a RAC1 , es van fer grans a Catalunya Ràdio, i tots fan el mateix tipus de ràdio que feien quan treballaven a l'emissora pública. Per què van haver de marxar, doncs?

La resposta crec que és simple: per poder continuar treballant en llibertat i sense excessives pressions, com ho feien a Catalunya Ràdio abans de l'arribada al govern del Tripartit. L'argument de que la pèrdua d'oients és fruit de la pèrdua d'estrelles mediàtiques no s'aguanta per enlloc, doncs moltes d'aquestes estrelles com Basté o Bassas no han marxat per gust o per decisió pròpia, han estat expulsats de l'emissora. Han hagut de marxar, diguem-ho clarament, a causa de les pressions d'alguns sectors del socialisme català que trobava a aquests periodistes i a d'altres que no he anomenat massa nacionalistes.

Ja ho deia el diputat socialista Joan Ferran, "cal arrencar de Catalunya Ràdio i TV3 la crosta nacionalista" i tot el que això comporta: acabar amb el llenguatge tendenciós que impedeix que tinguem unes emissores públiques plurals i equilibrades (és a dir, que no critiquin al govern català); acabar amb els directors de programes que pronuncien arengues a primera hora del matí disfressades d'informació que confonen als oients (Bassas, predicador!!); acabar amb els que amplifiquen els conflictes i minimitzen les notícies positives sobre el govern (quins informatius tan poc neutrals, mare de déu!!); acabar, en definitiva, amb tot allò que va contribuïr a situar a aquests mitjans de comunicació com a líders indiscutibles del panorama mediàtic català durant molts anys.

Amb Catalunya Ràdio mig enfonsada i TV3 a la vora de l'abisme (salva les audiències a base de futbol i "culebrots", la versió moderna del pa i circ dels romans) en Ferran i d'altres socialistes insignes deuen d'estar ben contents.

divendres, 24 d’abril de 2009

Negrers i polítics

El PP ha presentat en el Congrés dels Diputats una proposició no de llei per la qual sol·licita al Govern que retiri els noms de negrers dels carrers espanyols i que erigeixi "un monument en memòria de les víctimes de l'esclavitud". Si la proposta, que és força raonable, tira endavant s'hauran de retirar de la llista de carrers de moltes ciutats noms (il·lustres ?) com els d'Antonio López, el Marquès de Comillas i fins i tot el del mataroní Miquel Biada -l'impulsor de la primera línia de ferrocarril d'Espanya entre Barcelona i Mataró-, que es van fer rics gràcies al tràfic d'esclaus i a d'altres negocis a les colònies americanes.

La sensibilitat que el PP demostra en aquest tema contrasta amb la poca, o millor dit nul·la, sensibilitat que tradicionalment ha demostrat aquest partit envers les víctimes de la dictadura. Què espera el partit d'en Rajoy a demanar que d'una vegada per totes desapareguin dels carrers d'Espanya els noms de molts franquistes, falangistes i d'altres antidemocràtes? Trenta quatre anys desprès de la mort del dictador posa els pels de punta comprovar que a moltes ciutats el Generalísimo, José Antonio, o el general Mola, per citar-ne alguns, encara continuen vivint entre nosaltres donant nom a moltes places, avingudes i carrers. En molts d'aquests pobles i ciutats governen alcaldes del PP que poden, si volen, canviar el nom de tots els carrers que vulguin.

Cal enviar al dictador i el seu seguici a les catacumbes del nomenclàtor de carrers. Per fer-ho només cal valentia i voluntat política. Ánimo Mariano !!