dissabte, 27 de juny de 2009

La pinça d'U2

Espectacular!! No es pot definir d'una altra forma. Així és l'escenari que el grup irlandès U2 ha plantat sobre la gespa del Camp Nou, on el proper dimarts i dijous (29 de juny i 2 de juliol) iniciaran la seva nova gira mundial U2 360º Tour. L'artefacte, que cobreix un escenari giratori i llença el so a nord, sud, est i oest, l'han anomenat the claw (la pinça). Aquesta estructura està inspirada, segons va comentar fa uns dies a Barcelona Bono, el cantant d'U2, en la Sagrada Família de Gaudí. Durant els darrers 10 dies els músics irlandesos han assajat i s'han anat familiaritzant amb aquesta pinça instal·lada a Barcelona. D'estructures com aquestes n'hi han tres. La segona ja està muntada a l'estadi de San Siro de Milà (7 i 8 de juliol), segona parada de la gira dels 360 graus, i aviat se'n instal·larà una tercera a l'Stade de France de París (11 i 12). Aixecar i testar aquesta estructura gegant comporta gairebé una setmana de feina dels tècnics i operaris.

Foto: Gabriel Massana/El Punt

divendres, 26 de juny de 2009

Whatever happens

Mai he estat un gran seguidor de la música de Michael Jackson. Com a periodista sempre m'ha interessat més tot allò que l'ha embolcallat (escàndols i canvis de fesomia inclosos) que les seves gestes a les llistes d'èxits internacionals. Malgrat això, he de reconèixer que el seu estil i les seves qualitats com a vocalista i ballarí han deixat empremta i sempre ocuparà un lloc de privilegi en els altars de la música pop. To i no ser fan de la seva música, la mort d'en Jackson m'ha produït tristesa. Sempre he tingut la impressió que l'èxit no l'ha fet feliç i que ha patit molt a la seva curta vida.

Whatever happens (Passi el que passi) és una gran cançó del seu darrer àlbum d'estudi, Invincible, editat l'any 2001. L'acompanya a la guitarra altre gran de la música contemporània, Carlos Santana. Passi el que passi segur que l'enyorarem.

dimarts, 23 de juny de 2009

Prioritats polítiques

27 de maig / Estadi Olímpic de Roma / Final de la UEFA Champions League

Llotja d'autoritats: Joan Carles I, rei d'Espanya; José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE), president del govern d'Espanya; Carme Chacón (PSC), ministra de Defensa; Celestino Corbacho (PSC), ministre de Treball; José Montilla (PSC), president de la Generalitat de Catalunya; Ernest Benach (ERC), president del Parlament de Catalunya; Josep Lluís Carod Rovira (ERC), vicepresident de la Generalitat i cap d'afers exteriors del govern; Francesc Baltasar (ICV), conseller de Medi Ambient; Rafael Ribó (ICV), Síndic de Greuges de Catalunya i Jordi Hereu (PSC), alcalde de Barcelona.

A la final de Roma que van disputar el Barça i el Manchester també hi eren presents Artur Mas, cap de l'oposició i líder de CiU; Josep Antoni Duran Lleida, secretari general de CiU; Alícia Sánchez-Camacho, president del PP català; Aleix Vidal Quadras, candidat del PP a les eleccions europees; Joan Puigcercós, líder d'ERC; Oriol Pujol, portaveu de CiU al Parlament; Xavier Trias i Pere Alcober, regidors de CiU a l'ajuntament de Barcelona; Pasqual Maragall, ex president de la Generalitat i ex dirigent del PSC i Miquel Roca, ex dirigent de CiU. Probablement la llista de polítics espanyols i catalans que aquell dia es van desplaçar a Roma sigui més llarga. He posat els que a mi em consta que van anar-hi.

22 de juny / Bathalapalli (Índia) / Funeral d'Estat pel cooperant català Vicent Ferrer

Autoritats assistents: José Bono (PSOE), president del Congrés dels Diputats, en representació del govern d'Espanya; Roser Clavell, viceconsellera d'Afers Exteriors i Cooperació de la Generalitat de Catalunya (la segona de Carod Rovira), en representació del govern de Catalunya.

A l'enterrament de Vicent Ferrer van assistir més de 15.000 persones, la majoria del districte d'Anantapur, epicentre de l'obra social del filantrop català. Per la capella ardent del cooperant han desfilat durant els darrers dies més de 300.000 indis agraïts per la seva tasca humanitària.

Sobren les paraules...

dilluns, 22 de juny de 2009

Fotre, quina vulgaritat

Josep Lluís Merlos: "El pilot (...) acaba de muntar pneumàtics durs en el seu monoplaça per..."
Joan Villadelprat: "Sí, amb els pneumàtics dusus..."

Ficció o realitat? Realitat. Els comentaris, agafats al vol, corresponen a la retransmissió del gran premi de Gran Bretanya que es va disputar ahir al circuit de Silverstone. El periodista parla, correctament, de pneumàtics durs (el plural de dur és durs). El comentarista, que deu cobrar un bon sou per cada retransmissió, de pneumàtics dusus. Què són els pneumàtics dusus?? Ningú no ho sap. Però tot i així se'n va parlar d'ells unes 400 vegades com a mimin al llarg de la retransmissió. Ningú no és capaç a TV3 de corregir les aberracions gramaticals i lingüístiques d'aquests i d'altres especialistes que cobren generosament de l'erari públic per transmetren's la seva saviesa?? Tant costa que algú li digui: "Villadelprat, dusus és incorrecte, procura dir durs, si et plau"?

Com deia l'escriptor Quim Monzó recentment la llengua que es parla actualment als mitjans, com la que es parla al carrer fa fredor. Té tota la raó del món. No passa dia que a la tele o a qualsevol emissora de ràdio s'escoltin barbaritats com solsament (solament), per lo tant (per tant), calitat (qualitat), estupendu (estupend), oju! (ull! o compte!), sinvergüensa (pocavergonya), buenu (bé), disfrutar (gaudir), tremendu (tremend), etc, etc... La llista seria inacabable. El pitjor de tot és que totes aquestes barbaritats (o castellanismes mal assimilats) les diuen persones amb estudis, no l'indocumentat de la cantonada: periodistes, comentaristes, especialistes i tertulians de tota mena. El millor de cada casa, vaja.

Tots aquests, inclosos alguns presentadors de programes de renom (alguns d'ells líders d'audiència en les seves franges), contribueixen activament a empobrir l'idioma d'una forma que esgarrifa. Per acabar-ho d'adobar ara, a sobre, molts han substituït un munt de verbs que hi són al diccionari pel verb únic fotre. Ara les coses no es fan, es foten. I que tothom es foti. La vulgaritat és total. Exemples de mala praxis que podem escoltar qualsevol dia en qualsevol emissora de ràdio: marcar un gol = fotre un gol; menjar-me una pizza = m'he fotut una pizza; robar els diners = fotre els diners; encistellar la pilota = fotre la pilota; pegar una coça = fotre una patada; perjudicar al veí = fotre al veí; he llençat els mobles a les escombraries = he fotut els mobles a la brossa; he fet els deures = he fotut els deures; he ficat la pota = he fotut la pota; m'he fet un embolic = m'he fotut un líu... I així podríem seguir fins a l'infinit. Moltes d'aquestes expressions les podem donar per bones en un llenguatge col·loquial o vulgar, però mai han de farcir el vocabulari de tots aquells que es dediquen al món de la comunicació. Parlar a través d'un micròfon és una gran responsabilitat professional, ètica i moral. Però també ha de tenir una funció educadora. En tot cas, com explica Jaume Ribas en el seu bloc, quan el qui parla no troba el mot apropiat o no el vol usar, en català sempre pot emprar el verb daixonar (i no l'ordinari i rudimentari fotre) que té un significat indeterminat i es pot emprar en substitució de qualsevol altre verb. Dallò, dallons, dallonses... Oi que m'entens?

dimarts, 9 de juny de 2009

Bombolles amb història

Viena Edicions acaba de publicar Vichy Catalán, 125 anys d'història”, un llibre que condensa en prop de 500 pàgines la història d'aquesta marca mítica d'aigua mineral. Editat en tres idiomes, català, castellà i anglès, el llibre explica amb detall totes les vicissituds econòmiques i empresarials que han marcat la trajectòria de Vichy Catalán, des de la seva creació el 1881 fins l'actualitat.

Tanmateix, l'obra descriu –amb profusió de dades i imatges– la història de la marca i els seus valors així com el seu suport a la divulgació de la cultura, la seva implicació amb el món de la gastronomia i la seva aposta decidida per la salud i la investigació. És, per tant, quelcom més que la història d'una empresa, és la història d'un compromís amb els consumidors, amb la qualitat, amb la salut i amb el benestar, com va subratllar Joan B. Renart, el president de la companyia, durant l'acte de presentació del llibre.

El llibre, escrit per Natàlia Piernas, està estructurat en tres grans blocs temàtics: els Orígens, la Societat Anònima Vichy Catalán i el Grupo Vichy Catalán, als quals cal afegir-ne un altre d'Annexos que recull una interessant selecció d'articles mèdics i científics que incideixen en l'estreta relació que existeix entre el consum d'aigua mineral natural carbònica Vichy Catalán i la salut.

La presentació en societat d'aquest interessant llibre d'història empresarial, que es va fer fa pocs dies a Barcelona, va córrer a càrrec dels periodistes Ramon Aymerich, cap d'economia de La Vanguardia, i Tana Collados, especialista en temes de cuina i alimentació de TV3.

dilluns, 8 de juny de 2009

La democràcia d'espectadors

"La democràcia no sobreviurà si tots som espectadors". "La democràcia d'espectadors és la de la gent que no va a votar". La primera frase la va pronunciar la setmana passada a Barcelona l'expresident de Baden Wurtenberg, Erwin Teufel. La segona l'expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, en un acte en el que tots dos van coincidir. Tant l'un com l'altre tenen raó. Els percentatges de participació i d'abstenció enregistrats a les eleccions europees d'ahir així ho posen de manifest. Ahir va guanyar l'abstenció, va guanyar la democràcia d'espectadors. Va perdre Europa, el projecte europeu.

Els percentatges d'abstenció són demolidors arreu: a Espanya un 54% dels electors no van passar per les urnes, a l'europeista Catalunya un 62,46%, a les internacionals Illes Balears un 63,98%, i al País Valencià un 46,58%. Pitjor impossible, vaja. Per reblar el clau, a les comunitats que durant els darrers vint anys s'han atipat de rebre fons de cohesió i fons estructurals de la Unió Europea i que són el que són gràcies a aquestes injeccions multimilionàries d'euros (i també, no ho oblidem, gràcies a la solidaritat de catalans, madrilenys i balears), resulta que la gent tampoc s'ha mobilitzat per anar a votar. A Andalusia, l'abstenció ha pujat fins un 57,59%, a Extremadura fins un 48,61% i a Castella-la Manxa fins un 47,84%. I no cito més exemples per alleugerir aquesta indigestió abstencionista.

Als grans estats de la Europa occidental la tendència abstencionista també ha estat similar. A França ha sigut del 59,52% i a Alemanya del 56,70%. Només a Itàlia ha resistit parcialment, enregistrant una abstenció del 33,54%. Les causes de l'apatia política dels ciutadans són moltes i diverses. No entraré a analitzar-les aquí. Només diré, en contra del que pensen molts analistes, que la crisi no és la única causa, ni la més important, que genera aquesta baixa participació. La crisi hauria de ser un motiu extra per anar a votar, no per quedar-se a casa. No vull ni pensar en quina situació ens trobaríem ara mateix i com afrontaríem la crisi sense una moneda forta, sense l'euro. Com deia fa poques setmanes Josef Janning, directiu de la Fundació Bertelsmann Stiftung i assessor del govern alemany, sense la moneda única ara mateix Europa seria un desastre i estaria dominada pel pànic”. Crec que té raó, per tant hem de pensar que la crisi fins i tot pot arribar a ser una oportunitat pels polítics, sempre que siguin capaços de canalitzar-la i redreçar-la correctament.

No hi ha dubte que tenim una classe política molt desprestigiada que ha de començar a fer autocrítica amb urgència i cercar solucions (tot i que costa de creure atès la mediocritat que s'aixopluga sota la majoria de sigles). Ara bé, els electors també han de fer una reflexió profunda sobre el que està passant. Tots aquests espectadors que ahir no van anar a votar contribueixen amb la seva passivitat a la defunció del sistema. D'entrada, la seva actitud ha donat ales a l'extrema dreta i els euroescèptics, que s'han mobilitzat en massa, han assolit uns bons resultats electorals, i de ben segur intentaran carregar-se molts dels avanços assolits durant les darreres dècades en tots els ordres. No sé si la democràcia pot entrar en fallida, com presagiava Teufel, però tot plegat comença a ser molt preocupant.

diumenge, 7 de juny de 2009

Un Mar de flors

Aquest cap de setmana s'ha celebrat a Vilassar de Mar una nova edició de la mostra Un Mar de Flors, que ha omplert de flors, plantes i instal·lacions ornamentals els racons més insospitats del poble, tant públics com privats. Aquest esclat de color, que ha inundat de gent els carrers de Vilassar, enguany ha decebut una mica si tenim en compte les expectatives d'espectacularitat que s'havien creat des desprès de l'aturada de l'any passat. Tot i així, s'han pogut veure muntatges de gran qualitat i originalitat. Enhorabona a tots els participants.




dilluns, 1 de juny de 2009

Felicitats subcampions!!

Al final no ha pogut ser. L'esport és així. Quant tot semblava indicar que el primer equip infantil del Club Bàsquet Vilassar de Mar -on juga el meu fill Carles- acabaria guanyant el títol de la seva categoria, manant en la classificació a dos partits pel final de la lliga, un partit desastrós davant del Valldemia de Mataró ha facilitat al Joventut de Badalona guanyar finalment el campionat. Així, el Vilassar, l'únic equip que ha estat capaç de guanyar els dos partits que ha disputat contra el campió, s'ha hagut de conformar amb la segona plaça, a 1 punt dels badalonins.

Malgrat aquest desencís final, la temporada dels nanos que ha entrenat en Víctor Fernández (en el seu primer any a la banqueta) ha estat fantàstica, tant per la qualitat i evolució tècnica que han demostrat els jugadors, com pel seu esperit de lluita i superació. El grup -un dels més competitius del club-, a més, respira amistat i companyonia dins i fora de la pista, i això és d'agrair, doncs ens ha fet gaudir de molts bons moments al llarg de tota la temporada, tant en la fase prèvia, que van guanyar, com a la lliga regular. Malgrat no guanyar el campionat s'ho han passat molt bé, s'han divertit i han evolucionat positivament com a jugadors i com a persones, i això ja és suficient premi.

Els artífex de tot això, a més d'en Víctor, han estat Carles, Miquel, Àlex, Arnau, Oriol, Marc, Corba, Joan, Sebas, Pau, Carlinhos, Riki i Caba. Moltes felicitats a tots!!

PD: Moltes felicitats també a l'equip sub 21 del Club Bàsquet Vilassar de Mar, on juga l'entrenador de tots aquests nens, que ahir és va proclamar campió de Catalunya de la seva categoria.