divendres, 31 de juliol del 2009

Des de Burgos amb amor

L'amic Enric Sierra l'encerta plenament en el darrer post del seu blog de La Vanguardia digital quan assegura que atiar l'odi entre els diferents pobles d'Espanya és delicte, si em de fer cas del segon punt de l'article 510 del Codi Penal. Sierra es refereix a la cacera que s'ha iniciat a molts indrets del país contra els catalans arran el tancament del nou sistema de finançament autonòmic que, no ho oblidem, beneficia a totes les comunitats, i corregeix parcialment (només parcialment, doncs continuem pagant més del que rebem) la desigualtat existent fins ara.

A tall d'exemple de la cacera injusta que pateixen els catalans pel tema del finançament a les espanyes comentaré una experiència viscuda en carn pròpia per un amic meu la setmana passada en un poble de la província de Burgos, on es va desplaçar per assistir al casament d'un altre amic seu. Segons m'explica, un cop casats els nuvis, el capellà que va oficiar la cerimònia va vomitar un sermó troglodític atiant l'odi contra els catalans. Entre d'altres coses ofensives, aquest miserable amb sotana que s'anomena a si mateix home de Déu va deixar anar que entenia perfectament perquè la nova parella de casats havia fixat la seva residència a Catalunya: "amb els diners que els catalans ens roben cada dia a tots els espanyols amb aquesta història del nou finançament allà viureu com a rics, mentre que si us quedeu aquí teniu un futur molt negre, no en sortireu de la misèria", va explicar des del púlpit el mossèn. El meu amic i d'altres assistents a la cerimònia d'origen català es van quedar bocabadats. No m'estranya, el capellà l'havia dita més grossa que l'alçada d'un campanar, mai millor dit. Suposo que per respecte als nuvis i per no muntar un ciri que encara els hauria desacreditat més davant d'un auditori tant receptiu a l'odi, es van empassar estoicament aquesta beatifica humiliació i van fugir d'estudi.

Crec que "l'experiència burgalesa" del meu amic supera clarament la categoria d'anècdota i exemplifica el que molts han d'escoltar cada dia quan viatgen per altres territoris de la península. Com explica l'Enric Sierra en el seu post, alguns partits polítics i molt especialment alguns dels seus dirigents són els responsables directes d'aquesta situació i són els que han de posar-hi remei amb urgència. Pel seu interès, reprodueixo en aquest espai el contingut íntegre de l'esmentat article.

Atizar el odio es delito

Se ha cerrado la negociación del nuevo sistema de financiación autonómico y se ha abierto automáticamente la veda contra los catalanes. La cacería que vivimos y sufrimos durante el proceso de discusión y aprobación del nuevo Estatut se ha reiniciado ahora con la misma o peor mala leche. Desde distintos puntos del país se están reabasteciendo los ríos de bilis alimentados por impresentables dedos acusadores de indignos representantes políticos que señalan hacia Catalunya y a los catalanes como una pandilla de desalmados ladrones que en tiempos de crisis se llevan un botín del que se creen propietarios vitalicios.

Oyendo al
consejero de Hacienda de Madrid predicando lo de que "es intolerable que un catalán valga dos madrileños", he recordado la típica escena de western donde aparece el cabeza de turco a quien un interesado enemigo acusa de ladrón para que la multitud lo capture y lo linche sin piedad. ¿Es eso lo que pretenden esas irresponsables voces políticas que atizan el odio hacia todo lo que tenga que ver con Catalunya?

En esta joven democracia que tenemos hemos avanzado en dotarnos de normas para corregir todo tipo de históricos desmadres (violencia de género, homofobia, memoria histórica…). Ahora, quizás, deberíamos empezar a perseguir como delito aquellas actitudes que incitan al odio entre ciudadanos por razón de su origen. Sería muy fácil. De hecho, el artículo 510 del Código Penal es muy claro en este sentido: "Los que provocaran a la discriminación, al odio o a la violencia contra grupos (...) por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, (...) por su origen nacional, (...). Serán castigados con la pena de prisión de uno a tres años y multa de seis a doce meses".

El punto segundo de ese mismo artículo añade: "Serán castigados con la misma pena los que, con conocimiento de su falsedad o temerario desprecio hacia la verdad, difundieran informaciones injuriosas sobre grupos o asociaciones en relación a su ideología, (...) a su origen nacional (...)".

No podemos tolerar que por unos bajos intereses partidistas y con un rastrero objetivo electoral, unos y otros se dediquen a mentir, a buscar el enfrentamiento entre pueblos y a atentar contra la convivencia. Los ciudadanos de a pie no queremos volver a pasar por el mismo calvario de hace tres años. Los catalanes no somos ladrones, no le robamos a nadie y... sí, pagamos mucho más de lo que recibimos. Además, para más inri, con el nuevo sistema de financiación seguirá siendo así, aunque en menor medida. ¿Cuánto tiempo más consentiremos que se nos trate como cuatreros por pedir más igualdad? Si la clase política no corrige su actitud, la sociedad civil deberá decir basta y actuar, aunque sea judicialmente, contra los que nos arrojan al indeseable camino del odio.

El talante

El responsable de premsa del ministre de Treball, Manel Franch, es va cobrir de glòria fa un parell de dies en amenaçar, mentre la càmera l'estava filmant, un periodista de TVE que acabava de fer-li una pregunta a Celestino Corbacho fora de guió. A més de recriminar-li que fes la pregunta li va etzibar que es queixaria de la seva actitud i faria tot el possible perquè no tornés a trepitjar la seu ministerial. El que no s'esperava en Franch -i això diu molt a favor dels responsables de l'informatiu de La 2- és que la tele pública emetria les seves desafortunades amenaces. Hores d'ara, que jo sàpiga, en Franch encara no ha presentat la dimissió ni el ministre li ha dit que se'n torni cap a casa urgentment. És més, ha estat el propi Corbacho qui ahir va haver de demanar públicament disculpes al periodista increpat.

Segons informen avui diversos mitjans de comunicació, són diverses les associacions professionals que han criticat la conducta d'en Franch i han demanat la seva dimissió. Especialment dur és el comunicat que l’Associació de Periodistes d’Informació Econòmica va emetre ahir en què va qualificar l’actitud de Franch de "visió totalitària de la comunicació, equiparable a la del servei de premsa del Movimiento o el Soviet". Aquest comportament prepotent d'alguns responsables de premsa de polítics socialistes no es nou. Fa un parell d'anys van aixecar molta polseguera les amenaces del llavors cap de premsa del president de la Generalitat José Montilla, Antoni Bolaño, al redactor en cap de política de La Vanguardia, Jordi Barbeta. Bolaño, que misteriosament ara fa de tertulià a RAC1 (emissora del grup Godó, propietari de La Vanguardia) li va dir a en Barbeta: "Te juro que no voy a parar hasta joderte" i "Vamos a ir por vosotros. Os vamos a hundir", entre d'altres delicadeses. Una autèntica lliçó de "talante" socialista, vaja. El cas d'en Manel Franch encara és més patètic. El molt ruc ni tan sols se'n va adonar, com es pot veure clarament a les imatges, que el filmaven quan proferia les seves amenaces . Quanta professionalitat, déu meu...

Els paral·lelismes entre els dos casos van més enllà de la idèntica forma de procedir, és a dir, creure erròniament que els periodistes són simples transmissors de la propaganda del govern de torn. Tant Franch com Bolaño han fet de cap de premsa de dos alcaldes socialistes de l'entorn metropolità de Barcelona (L'Hospitalet de Llobregat i Cornellà) i han seguit als seus "amos" en el seu peregrinar per diputacions, ministeris i demés càrrecs públics. Amés, casualment, tant Montilla com Corbacho són d'origen andalús i pertanyen al socialisme "espanyol" (PSOE) que ha acabat escombrant als socialistes catalans dels llocs de comandament i de decisió que tota la vida han tingut al PSC. De fora vingueren i de casa ens tragueren...

dimarts, 28 de juliol del 2009

Eto'o forever

Samuel Eto'o ja forma part de la història del Barça. Avui el presenten com a jugador de l'Inter de Milà. A mi m'ha sabut greu l'adéu d'aquest gran golejador, d'aquest gran killer de l'àrea. Els seus registres són estratosfèrics: 130 gols en 199 partits oficials i tercer màxim golejador del Barça a la lliga darrere de dues llegendes del club, César i Kubala, i amb el valor afegit que Samuel només ha jugat cinc temporades al Barça, mentre que César i Kubala van vestir de blaugrana durant 13 i 10 temporades, respectivament. És a dir, podem afirmar que acabem de despatxar al jugador que té la millor mitjana -juntament amb Rivaldo- de gols per temporada (26), i la segona millor mitjana de gols per partit (0,75) de la història del club, només superada per Mariano Matin (0,86). El seu substitut, Ibrahimovic, aconseguirà superar els seus registres? Ho té realment mol difícil.

Explicava Guardiola fa uns dies que acomiada Samuel per una qüestió de feeling. Ell sabrà... El que queda clar és que la gran demostració de professionalitat i entrega que ha fet Eto'o sobre el terreny de joc durant la temporada del triplet està a l'abast de molts pocs. Un jugador que no comptava per l'entrenador a principis de la temporada passada va acabar sent titular indiscutible i màxim realitzador de l'equip. El camerunès s'ha deixat la pell durant tots els minuts que ha jugat, ha pressionat com ningú a les defenses contraries impedint una sortida controlada de la pilota i, sobretot, ha tornat a marcar molts gols. Una gran part del mèrit dels tres títols aconseguits li correspon a ell personalment. Només un tipus ambiciós com ell és capaç de marcar en moments clau, enfonsant en la misèria a tot un Manchester en la final de Roma quan més pressionaven els anglesos, o marcant (també fou ell) el primer gol en la final de la Champions de Paris. Els seus gols han estat decisius i tots els barcelonistes li hem d'agrair la seva entrega i dedicació al club.

Samuel Eto'o, com la majoria de cracks de l'esport, també té un ego estratosfèric, com els seus registres de golejador, i això, sovint, l'ha acabat perjudicant. A can Barça sempre ha tingut algú que li ha fet ombra a l'hora d'exercir com a líder indiscutible de l'equip. Primer fou Ronaldihno i desprès Messi, i això l'ego de Samuel no sempre ho ha sabut digerir correctament. Així, malgrat els seus grandíssims mèrits, el Camp Nou no sempre li ha mostrat l'afecte que ell necessitava sentir. Una llàstima, doncs crec que com a professional té més virtuts que defectes, tot i les sortides de to (moltes d'elles totalment justificades) que ha protagonitzat al llarg de la seva etapa blaugrana. En fi, Samuel, bona sort a l'Inter, i gràcies pels serveis prestats. No t'oblidarem...

I ja que parlem de la sortida d'Eto'o és inevitable comentar l'arribada d'Ibrahimovic, un dels millors 9 del món en l'actualitat, amb permís de Samuel, és clar. La qualitat com a futbolista del suec és inquestionable i, per tant, no en parlaré del tema. El que sí vull comentar és la burrada de diners que el Barça s'ha gastat en el seu fitxatge. No ens enganyem (i que Laporta i companya deixin ja d'intentar-ho cada dia com si fóssim imbècils i ens estiguéssim xuclant el dit), per Ibrahimovic el Barça ha pagat gairebé tant com el Madrid per Kaká. L'Inter ens ha venut el suec a canvi, diuen, de 66 milions d'euros (45 en efectiu + Eto'o, taxat en 20), més la cessió de Hleb per un any (el Barça li continua pagant el 70% del salari). És a dir, gairebé 70 milions d'euros. Una autèntica immoralitat, i més en els temps que corren. En Florentino ha rebentat el mercat (el tret li acabarà sortint per la culata, com en el seu primer experiment galàctic, i sinó temps al temps) i el Barça ha estat el primer damnificat. Per tant, compte amb el que es diu públicament, que això només acaba de començar. Ser més que un club de vegades comporta assumir més riscos que els competidors. Ser més que un club comporta, per exemple, pagar 2 milions d'euros a l'any per lluir el logo d'Unicef en una samarreta valorada en 30 milions anuals d'ingressos que mai arriben ni mai arribaran, si tot continua així.

dimarts, 21 de juliol del 2009

El bromista

Carod-Rovira: "Amb un Estatut talla S hem aconseguit un finançament XL"

Ja, ja, ja... Quin acudit més bo !!

Apa home, que em pixo de riure. Deixa ja de dir bajanades vicepresident del no res, superman del finançament. Exigeix el compliment del que diu l'Estatut en matèria de finançament i deixa ja de marejar la perdiu. No criticàveu el "peix al cove"? I doncs, que heu fet ara? Subscriure un café para todos aigualit i vergonyós. A què ve tanta negociació i tant treure pit? Si no cal negociar res, només cal fer complir la llei (recordo que l'Estatut és una llei orgànica de l'estat). En ZP us l'ha endinyat, de nou. Quins tri-negociadors...

Com explica avui en David González a la seva columna de l'Avui, "alguna cosa s’ha trencat quan ERC no s’ha permès expressar ni una sola reserva a un acord (el finançament) sembrat d’incògnites. Fóra bo que algú, des dels partits i/o la societat civil, plantegés algun sistema per verificar el compliment de l’acord. Entre d’altres coses, perquè com que les xifres del tercer i quart any no apareixen per enlloc, ni al document de 76 planes ni en boca del govern espanyol, haurem d’esperar fins al 2014 per veure en què queden. Que no sé si serà l’any de la independència, però sí el de la liquidació íntegra, en negre sobre blanc, de les xifres del nou finançament".

dilluns, 20 de juliol del 2009

Arenes movedisses

"Les platges del Maresme, un dels gran atractius del territori i el seu principal actiu de competitivitat turística, pateixen greus problemes de regressió, d'ocupació per a usos indesitjables i d'accessibilitat. Durant les últimes dècades, les aportacions de sorra a les platges han minvat de forma considerable tot i les regeneracions artificials que s'han practicat. La regressió afecta a 14 de les 46 platges de la comarca. Les més castigades es troben al Baix Maresme. Les causes que expliquen la pèrdua constant d'arena són diverses. Una de les més palmàries és l'extracció indiscriminada d'àrids dels llits dels rius, de les rieres, de les pròpies platges i del delta de la Tordera per fer-los servir com a material de construcció. La modificació del règim del riu Tordera (s'ha construït un espigó en el marge dret del delta per protegir un càmping), també ha provocat una significativa disminució de les aportacions naturals de sorra a les platges.

La construcció de dics per abrigar ports comercials i esportius (n'hi ha cinc a la comarca) és un dels factors que més ha contribuït a alterar la dinàmica litoral. Aquestes obres, de fort impacte paisatgístic, impedeixen la circulació longitudinal de la sorra al llarg de la costa. Altres actuacions, com alguns espigons i passeigs marítims mal dissenyats, també han trencat l'equilibri natural de la línia de costa. Finalment, l'asfaltat de moltes rieres, la impermeabilització del sòl a causa del procés urbanístic i l'eliminació de conreus, són altres de les causes que expliquen la degradació costanera". (Pla estratègic del Maresme/La comarca que tenim/Un paisatge malmès i degradat). La diagnosi que acabeu de llegir sobre l'estat de degradació de les platges de la comarca és clara i concisa. La vaig escriure fa dos anys i aquests dies és més vigent que mai.

Platja de Vilassar de Mar, amb el vaixell-draga al fons

Ara que tornem a tenir dos vaixells-draga xuclant els bancs de d'arena més propers al litoral i regenerant artificialment les platges que van engolir els darrers temporals (quan durarà aquesta vegada l'invent?) seria bo que algú comenci a plantejar solucions més sostenibles i de llarga durada (ni han unes quantes estudiades i documentades arreu del món). La regeneració artificial, a més de resultar molt cara (refer un quilòmetre lineal de platja costa 6 milions d'euros, és a dir mil milions de pessetes), només és una solució puntual i parcial, mai definitiva: no evita la regressió de les platges i a sobre desertitza (quina ironia!!) el fons marí més proper al litoral. Prompte no quedarà res que porti closca o petxina ni peix que pescar a uns quants quilòmetres de la costa de mitja comarca. Aviat les gambes i els calamars d'Arenys seran un miratge exotic...

Altra cosa. On són els famosos by pass que tots els ports esportius han de tenir (almenys així ens ho van anunciar quan van construir el de Mataró i va començar l'ampliació del de Premià) per facilitar el pas de la sorra de nord a sud? Què esperen les autoritats competents a ficar el nas, i tot el que calgui, en aquest assumpte? Ja fa massa anys que ningú mou ni un dit en aquest sentit i així ens va: els ports desvien el corrent marí superficial, el que s’anomena corrent de deriva litoral. Aquest desequilibri del corrent de deriva litoral és el que fa que a un costat del dic del port hi hagi sedimentació (és a dir, una platja enorme) i erosió a l’altre. No cal dir que com més gran és el port o l'obstacle més gran és l’erosió produïda. Ara bé, no siguem tant ingenus com alguns que darrerament es dediquen a penjar cartellets per Vilassar reponsabilitzant únicament el port de de Mataró de les nostres desgràcies. Com ja he explicat en el primer paràgraf d'aquest post, dissortadament aquesta no és la mare dels ous de la regressió de les platges. Les causes són múltiples i diverses, tinguem-ho en compte. Circular còmodament per rieres asfaltades i per rierols formigonats que abans aportaven una bona quantitat de sorra a les platges també erosiona i malmet el litoral. Per què no enganxen cartells queixant-se d'això?

dijous, 2 de juliol del 2009

Quaranta anys de peatge

Avui es compleixen quaranta anys de la inauguració de la primera autopista de peatge d'Espanya, l'autopista que connecta la comarca del Maresme amb Barcelona. Quaranta anys passant per caixa (deu ser l'autopista més amortitzada del món mundial) no han estat suficients per alliberar el maleit peatge. La gratuïtat, doncs, continua essent un miratge, almenys fins l'any 2021, quan finalitzarà la segona ampliació de la concessió a Acesa (grup Abertis).

El greuge comparatiu amb altres zones de Catalunya i sobretot d'Espanya és obvi. Mentre una immensa majoria gaudeixen d'autovies lliures de peatge pagades amb els impostos de tots, els habitants del Maresme ho paguem tot dues vegades. Així, ens hem de resignar a pagar, pagar i continuar pagant per circular. Tal vegada som més rics que la resta de mortals? No ho crec. El que passa és que sempre hem anat amb el lliri a la mà i ens hem cregut tota la carretada de mentides que ens han dit els polítics de torn. La darrera gran mentida ens la va obsequiar un dels darrers governs de Felipe González, fent-nos creure que l'allargament de la via entre Mataró i Palafolls seria una autovia lliure de peatge. De res van servir les protestes i els talls de carretera que es fan efectuar llavors, quan es va descobrir la mentida. Al final es va imposar un allargament de la concessió (i del peatge) durant uns quants anys més a canvi d'aplicar un peatge tou entre Mataró i Montgat i d'alliberar de peatge la ronda de Mataró. Quina generositat!!

Ara que la titularitat de l'autopista és de la Generalitat i la via ja no s'anomena A-19 sinó C-32, les protestes ciutadanes continuen, però el govern continua negant-se a rescatar el peatge malgrat l'estat de congestió de l'altra gran via que creua la comarca, la carretera N-II. Tot ajuda per compensar un mal finançament autonòmic, deuen pensar al cantó muntanya de la plaça Sant Jaume. Catalunya va apostar per les autopistes de peatge per una raó contundent: o les construïa la iniciativa privada o no les construïa ningú. Així de clar. Ara bé, després de quaranta anys crec que ja hem complert la nostra missió històrica amb les arques de l'Estat, les de la Generalitat i les dels accionistes d'Acesa.

Pel que sembla, el preu de posar en marxa iniciatives de mobilitat pioneres sempre ha sigut molt més car al Maresme que a qualsevol altre lloc d'Espanya. Els quaranta anys d'autopista de peatge (seran cinquanta dos quan acabi la concessió actual, si no es torna a allargar) en són una prova evident. L'altra és la línia fèrria que creua la comarca (també fou la primera de l'Estat), que malmet bona part de la seva façana marítima. D'això aviat en farà 161 anys.

PD: La fotografia en blanc i negre, de l'arxiu del diari La Vanguardia, correspon al peatge de Vilassar, el primer que va entrar en funcionament a Espanya.