dilluns, 31 de maig de 2010

Honorables barrets














Montilla i Pujol, president i ex president de la Generalitat, es protegeixen del sol de maig amb sengles barrets de palla durant les activitats de pre campanya electoral que aquest passat diumenge han celebrat socialistes i convergents a Tarragona i Vic. El duel al sol està servit...

dimecres, 26 de maig de 2010

El Perich tenia raó

Rescato dues perles del genial humorista Jaume Perich publicades durant l'època dels governs d'en Felipe González que continuen sent tant vàlides avui com llavors.

dimarts, 25 de maig de 2010

Retrat de Castalla en blanc i negre

La Castalla dels meus records no té res a vore amb la Castalla actual, que quasi no reconec quan hi vaig. El poble que conserve íntegre a la memòria és el de la meva infantesa, els anys 60. Per aquella època circulaven pocs cotxes pels carrers i encara es podien veure alguns carros tirats d'animals quan tornaven del camp; els moros s'abillaven amb grans barbes postisses per desfilar en festes i els que no anaven a missa el diumenge estaven mal mirats. Eren temps contradictoris. Quan el món es meravellava amb la musica dels Beatles i la guerra freda assolia els seus màxims episodis de tensió, a Castalla una societat eminentment agrícola començava a donar pas a una altra més industrial, la de les fàbriques de nines, gràcies a l'impuls de la societat civil local i, en part, als plans de “desarrollo” engegats pel règim.

Les fàbriques de nines van ser el motor bàsic de transformació social i econòmic de la vila durant aquells anys. Aquesta activitat industrial, que també es va desenvolupar fortament a d'altres pobles de la Foia, va donar molta vida i feina als castalluts. Hi havia tanta activitat que es treballava a estall a les fàbriques, a qualsevol taller i també als domicilis particulars... Anant pels carrers es podia escoltar clarament la remor característica de les màquines de cosir que eixia de moltes cases on les dones confeccionaven vestidets per a les nines.

En aquell temps Castalla encara no s'havia expansionat urbanísticament tant com avui. No hi havien tantes casetes disseminades per tot el terme ni macrourbanitzacions internacionals. La gent preferia viure en el poble i no en els afores. Molts carrers encara no s'havien asfaltat i estaven plens de clots. Les dones els arruixaven i agranaven a diari per evitar la polseguera que es produïa amb el pas dels pocs vehicles que anaven i venien. Un dels més bonicos era el del Convent, amb la seua magnífica glorieta al davant –on vaig aprendre a muntar en bicicleta– i els dos oms gegants, majestuosos, que presidien l'extrem nord del carrer. En nom del progrés, cap d'aquests elements existeix des de fa molts anys. Al costat del Convent, que encara conservava el seu campanar original, hi havia el quarter de la Guàrdia Civil i l'oficina de correus. En aquest carrer, com en tants altres del poble, durant les vesprades d'estiu era normal veure a molts veïns que eixien amb cadires a les portes de sa casa i aprofitaven per prendre la fresca i conversar.

A Castalla sempre s'ha fet molta vida al carrer, però també als bars. El costum d'anar a prendre l'aperitiu o fer un colpet sempre ha estat molt arrelat entre la població i encara es practica amb devoció, tot i que en escenaris diferents. A la dècada dels 60 l'oferta de bars es concentrava entre la placeta de la Soledat, la placeta dels Casinos i els carrers dels voltants. Recorde que després de la missa d'onze dels diumenges que oficiava don Toribio el costum abans d'anar a dinar el putxero de fasseures o l'arròs amb conill era fer el vermut al bar del Vell (excel·lents les seves tapes de fetge!), al del Sajeño o al pati de l'Hogar, amb el seu característic terra de pedretes.

Los Cuervos (formació de 1967)

En esta zona, veritable cor del poble de l'època, també es concentraven d'altres serveis essencials com les gelateries de Pana i Farina (que bordaven el mantecao, l'aigua llimó i l'aigua civà), el cinema d'en Ventolera (on la gent menjava, bevia i fumava embotida en unes incòmodes cadires de fusta) i la centraleta de telèfons regida per l'eficient Sole. En uns anys en què molt poca gent tenia telèfon a casa, la centraleta de Telefònica jugava un paper clau per satisfer les necessitats de comunicació de les persones.

De la Castalla en blanc i negre que tinc al cap (i també a l'àlbum de fotos, gràcies a retratistes com Piña) també recorde amb molta claredat l'escola, escenari essencial de les vivències de qualsevol xiquet. No sé si per sort o per desgràcia a mi em va tocar anar a la de Maria Asunta. Encara conserve diverses fotografies d'aquest passat escolar, quan en el pati jugàvem a bales i a les aules més d'un s'emportava les carícies de la vara de fusta de don Manuel, don Vicente o de qualsevol altre mestre. En nom de la disciplina i la bona educació t'escalfaven les mans o et castigaven de cara a la paret a la mínima... Fora de l'escola els xiquets jugàvem a indis i pistolers, amb la baldufa i, a l'estiu, gaudiem banyant-nos en la primera bassa que trobàvem, puix les piscines encara no existien. Mos ho passàvem bé.

El joc sempre ha sigut un entreteniment molt popular a Castalla. Tot i que estava prohibit i perseguit (els tricornis vigilaven de prop el tema), els adults mataven el temps en interminables partides de julepe, monte o pòquer, que generalment es celebraven d'amagat a la casa d'algú. Com que la televisió era un invent recent i els aparells que hi havien al poble es podien comptar amb els dits de les mans, la gent també s'entretenia molt en els bars, passejant pel “parque”, ballant al ritme de Los Cuervos o en el trinquet de La Alegria. En aquella època Castalla tenia molts bons jugadors de pilota valenciana: Llanda, Tomba...

En els anys de la meua infantessa les festes de moros i cristians encara no eren tan ostentoses com ara, sempre hi havia un motiu per desfilar en processó amb el ciri a la mà acompanyant la Mare de Déu, el fred el combatíem a l'escalfor de la foraca –la calefacció central de l'època– i a l'estiu refrescàvem la beguda amb barres de gel. La mona, Sant Blai i els nicolauets els celebràvem com déu mana i la gent encara abastia totes les seves necessitats al mercat i les tendes del poble, puix no teníem hipermercats. A Castalla s'elaboraven uns embotits artesans exquisits (quines botifarres i quines llonganisses!) i unes tonyes i uns sequillos acabats d'eixir del forn que tombaven d'esquena. Molts plats i sabors d'aquella època, com l'arròs amb colom o amb bolets de riu que feia la meva àvia, no els he tornat a tastar mai més però el seu olor i sabor, com tantes altres coses, encara m'acompanyen.

dilluns, 17 de maig de 2010

Espectacular !!

La lliga que ahir va guanyar el Barça és espectacular. Les xifres d'aquesta brillant victòria així ho avalen. Són, per no afegir més adjectius, contundents. Rècord absolut de punts de la lliga (99); rècord de partits guanyats (31 de 38); només un partit perdut en tota la competició; màxim golejador de la lliga (Pichichi per en Messi amb 34 gols); equip menys golejat de la lliga (Zamora per en Valdés amb 24 gols encaixats en 38 partits / 0,63 gols per partit).

Foto: EFE/Albert Olivé
La victòria del Barça a la lliga 2009-10 té molt mèrit, doncs l'equip ha hagut de superar un munt d'entrebancs i pressions per guanyar-la. D'entrada, semblava que abans de jugar-la ja l'havia guanyat l'etern rival amb els seus fitxatges galàctics, després tota la història absurda del villarato... Al final, però, la feina ben feta, la constància, el no perdre mai la moral i ser fidels a la filosofia de joc "made in Masia" a la qual ja m'he referit en d'altres ocasions, ha tornat a donar els fruits desitjats.

L'equip, a més, s'ha hagut d'esforçar física i mentalment molt més que el segon classificat, doncs ha jugat 17 partits més que ell durant tota la temporada (partits de supercopa d'Espanya i d'Europa, mundial de clubs, més eliminatòries de Copa, més eliminatòries de Champions). Tot i aquest estres físic i mental, l'equip ha estat capaç de guanyar la lliga més espectacular de la història, superant totes les expectatives i la pressió bestial dels que pensen que les lligues es guanyen a base de talonari i s'obliden que on realment es guanyen és al terreny de joc.

Ahir, durant la celebració del campionat l'equip i l'entrenador van evidenciar una altra cosa, que encara tenen molta fam de títols. "Us en devem una", va dir el tècnic a l’afició recordant que el proper dissabte havien d’estar a la final de la Champions al Bernabeu. Els barcelonistes podem estar tranquils, la propera temporada sortiran, de nou, a guanyar-ho tot.

Guardiola, que és tot un senyor (que n'aprenguin tots aquests que tant parlen de "señorío") va reblar el clau a la roda de premsa posterior a les celebracions: "Les meves primeres paraules són per als jugadors i el tècnic del Madrid. Per a ells i ningú més. Han tingut un comportament admirable. Sense ells, no tindríem 99 punts", va dir l’entrenador blaugrana, recordant "la gran temporada que han fet". Chapeau!! Després, com no podia ser d'altra manera, va lloar la feina dels seus jugadors, a qui va posar una nota altíssima: "Els han menyspreat i els han faltat al respecte, però han fet una gran temporada, aquesta és la realitat, fer 99 punts és una passada. Només l’Inter de Mancini n’havia aconseguit 97". Visca el Barça!!!

divendres, 14 de maig de 2010

Montilla es retallarà el sou

Estic commogut. El president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, ha anunciat aquesta setmana "una retallada exemplar" dels sous dels membres del Govern i dels alts càrrecs començant pel seu. El que no ha especificat el president (almenys de moment) és què entén ell per exemplaritat i per tant no sabem si es retallarà el sou un 5%, com ho faran amb els funcionaris, un 15% com els ministres d'en ZP, o serà encara més agosarat.

De moment la única cosa que sabem és que el senyor Montilla cobrava l'any 2008 la mòdica xifra de 169.446,78 euros anuals bruts (28 milions de pessetes de res...) i els seus consellers la també mòdica xifra de 127.737,04 euros bruts anuals. El sou del president i els consellers dels anys 2009 i 2010 el desconeixem, doncs ha desaparegut misteriosament de la pàgina web de la Generalitat. La transparència promesa, s'ha acabat, sobretot en temps de crisi.

Montilla i senyora

El sou dels polítics ha de ser digne, no ens equivoquem, però tant? Per a qui no ho sàpiga, en Montilla és el polític més ben pagat d'Espanya. El segon de la llista és el president de la Diputació de Barcelona, Antoni Fogué (144.000 € l'any 2007, darrera dada disponible) i el tercer l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu (117.398€ l'any 2007). El que uneix a aquests tres homes també és de domini públic, els tres són socialistes. No deixa de sorprendre que el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, tingui un sou de 91.982 euros bruts a l'any (2009), gairebé la meitat que en Montilla, l'alumne més llest de la classe, sobretot a l'hora d'apujar-se el sou.

Continuo commogut. Em poso en la pell del president i entenc que l'exercici d'austeritat que haurà de fer li comportarà molts sacrificis personals i familiars. Ja ho deia la seva esposa, Anna Hernández Bonancia, a finals del passat mes de febrer durant la presentació del llibre Descubriendo a Montilla: "lo único que tenemos son deudas, una casa y un coche de diez años". La "pobra" esposa del president guanya 125.000 miserables euros anuals gràcies a les seves pluriocupacions relacionades amb la política. Algú recorda quan els socialistes bramaven per la "menjadora d'en Pujol"? Quina llàstima que em fan.

Com la retallada del sou del president sigui molt gran pot perillar, fins i tot, l'educació dels seus fills en el Col·legi Alemany d'Esplugues de Llobregat, centre privat de reconegut prestigi i elitisme. O algú creia que els fills del president estudiaven en un centre públic qualsevol amb tota la xusma? Vaja, al final m'ha sortit la vena demagògica.

dilluns, 10 de maig de 2010

Campions d'Europa!!!

El Barça es va proclamar ahir billantment campió de l'Eurolliga de bàsquet imposant-se en la final de Paris a l'Olympiacos grec per 86 a 68. Partidàs de tot l'equip, que va dominar el partit de principi a fi. Especialment destacable l'actuació de la "bomba" Navarro (21 punts i MVP de la final), Fran Vázquez (quatre taps en el primer quart), Pete Mickeal, Ricky Rubio i Víctor Sada. L'equip que lidera Xavi Pascual (el Guardiola del bàsquet) va donar una lliçó de bon joc, fet que com ell mateix va reconèixer en la roda de premsa posterior, "és molt difícil que passi en una final".

Foto: Sport
Altre fet destacable d'aquest partit fou comprovar la bona sintonia que existeix entre l'equip de bàsquet i el de futbol. Fins a cinc jugadors del primer equip de futbol (Xavi, Piqué, Puyol, Bojan i Busquets) es van desplaçar a la capital francesa per donar suport als seus companys basquetbolistes. Això és sentir els colors, sí senyor.

Paris és una ciutat màgica pel barcelonisme. En aquesta ciutat l'any 2006 el Barça va aixecar la segona Champions de la seva història i ara, quatre anys després, la segona Eurolliga de la secció de bàsquet. A veure si el proper diumenge els barcelonistes podem celebrar un altre campionat. Visca el Barça!!!

diumenge, 9 de maig de 2010

El futur és blaugrana

La millor versió d'en Víctor

Anit vaig assistir al Palau de la Música Catalana al concert barceloní de Víctor Manuel, que actualment recorre el país amb la gira Vivir para cantarlo. Feia temps que no escoltava en directe al cantautor asturià, i la veritat és que no em va decebre. El guaje està en plena forma i continua fidel als seus principis. El concert és un recital en defensa de la música i de la paraula on el músic va un recorregut per tota la seva trajectòria personal i artística. Cada cançó té un preludi, una explicació oral sobre la història d'una època i sobre l'estat d'ànim que va el va motivar a escriure-la. La posada en escena és sòbria i minimalista. Víctor es presenta davant el seu públic acompanyat pel seu fill David (piano) i Ovidio López (guitarra). I res més. Perdó sí, la seva veu.

El resultat és magnífic. Amb aquest embolcall intimista, l'asturià mostra la seva millor versió. Per rematar-ho, en Víctor (no se si ho fa a tots els concerts d'aquesta gira) va saltar de l'escenari a la platea per agrair-nos personalment a tots l'assistència al concert. Encaixada sincera de mans als senyors i petons a les senyores. I així, amb aquesta agradable sensació de proximitat amb l'artista vam sortir del Palau. I la meva senyora doblement contenta, doncs es va emportar cap a casa dos petons d'en Víctor i va escoltar una versió crua i descarnada de La madre, una de les seves cançons favorites.

L'alegria final la vàrem trobar en sortir del Palau. El Barça s'havia imposat al Sevilla i acaricia una mica més el campionat de lliga. He de confessar que vaig entrar al concert amb un mal presentiment, doncs el dia que el Barça va jugar el primer partit de les semifinals de la Champions contra l'Inter, que va acabar perdent, jo també em trobava al Palau assistint a una representació de gospel. Ahir la sort ens va acompanyar.

divendres, 7 de maig de 2010

Múgica, Estatut i cinisme

El president de la Generalitat de Catalunya i primer secretari del PSC, José Montilla, li va demanar ahir al president del PP, Mariano Rajoy -que es trobava de visita a Barcelona-, que el seu partit retiri el recurs d'anticonstitucionalitat que va presentar contra l'Estatut de Catalunya. La resposta del president popular fou la que tothom s'esperava: "Nones Pepe, nones".

El no de Rajoy a aquesta petició no sorprèn, és la de sempre. L'estratègia de guanyar vots a Espanya a costa de Catalunya ja fa anys que dura. El que sorprèn, i d'això ningú en diu res, és que Montilla no li hagi fet aquesta mateixa petició a Enrique Múgica, militant històric del PSOE i actual Defensor del Pueblo, que en nom d'aquesta institució també va presentar un recurs d'anticonstitucionalitat contra l'estatut català.

El cinisme dels socialistes pel que fa al tema de l'Estatut és d'aquells que fan època. Després de passar-se pel folre la famosa frase de Zapatero de "apoyaré el estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya", ara volen fer creure a tothom que l'únic culpable de tot plegat en aquest assumpte és el PP. Evidentment el PP és culpable d'això i de moltes coses més (com per exemple provocar l'odi de mitja Espanya envers els catalans a canvi d'uns miserables vots), però no és l'únic culpable. Els socialistes van aplaudir encantats la iniciativa d'en Múgica i ara callen, no li demanen que retiri el seu recurs. Montilla ahir va tenir una oportunitat d'or per fer-ho.

Pels que no ho sàpiguen, l'any 1980 en Múgica -que fou ministre de Justícia amb Felipe González i diputat entre 1977 i 2000- va protagonitzar maniobres de dubtosa legalitat democràtica per enderrocar Adolfo Suárez i el seu govern. L'obsessió dels socialistes per assolir el poder quan abans millor els va portar a plantejar la substitució del govern centrista presidit per en Suárez per un altre de concentració o d'unitat nacional presidit per un militar "de mentalitat democràtica". Amb aquesta finalitat, en Múgica i d'altres destacats socialistes catalans (Joan Reventós i Antoni Siurana) es van reunir a Lleida amb el general Alfonso Armada, militar de trist record pel seu paper destacat en el cop d'estat del 23-F de 1981.

La reunió d'en Múgica amb el general colpista està àmpliament documentada en els llibres Anatomia de un instante de Javier Cercas i El 23-F a Catalunya d'en Pere Cullell i l'Andreu Farràs. En el segon volum de les seves Memòries, Jordi Pujol rebla el clau: "El PSOE tenia una autèntica obsessió per fer caure en Suárez. Una prova n'és la visita que el destacat líder socialista Enrique Múgica m'havia fet a final de l'estiu de 1980 a la meva casa de Premià de Dalt per preguntar-me com veuríem que es forcés la dimissió del president del govern i la seva substitució per un militar de mentalitat democràtica. Li vaig manifestar el meu desacord total. Aquesta visita, amb altres fets, parla d'una pressa molt gran dels socialistes per arribar al poder. Tot plegat, molt poc responsable".

Múgica ha negat reiteradament les acusacions de Pujol i que li oferís a Armada encapçalar un govern d'unitat on ell mateix ocuparia una cartera destacada. Ara potser negarà també haver presentat un recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut.

dimecres, 5 de maig de 2010

L'aristocràcia ferroviària

Els col·lectius privilegiats també fan vaga. En tenen dret, certament. El problema esdevé quan alguns utilitzen aquest dret per abusar, amb prepotència, de la seva posició dominant causant greus perjudicis a la ciutadania. Tenim exemples recents amb els controladors aeris i amb els pilots d'avions. Ara els ha tocat el torn als maquinistes dels trens de Renfe, que aquesta setmana mantenen tres dies de vaga (avui és el segon) per reclamar, entre d'altres coses, 50 places d'aparcament cobert i gratuït pels seus cotxes privats a l'estació de Sants.

En els temps de crisi que vivim, cal tenir molt poca vergonya per reivindicar segons quines coses, i aquesta n'és una. L'erari públic, que són els impostos de tots nosaltres, no deu ni pot permetre's aquestes comoditats. El sindicat de maquinistes, com el de pilots, ha de repensar la seva actitud i deixar d'abusar de la seva posició de privilegi. Un col·lectiu que cobra sous astronòmics, que sovint oblida que són servidors públics (treballen per a una empresa pública) i que juga amb avantatge (de moment encara se'ls necessita per moure els trens) no pot utilitzar el dret a la vaga que tots tenim per humiliar i riure-se'n dels milers d'usuaris que cada dia agafen el tren. Com encertadament afirma avui l'editorial de La Vanguardia, "abusar de la capacidad coercitiva de un puesto clave como el de maquinista para intentar consolidar privilegios laborales es algo más que irresponsabilidad". És injustificable.