dimarts, 30 de novembre de 2010

El Madrid no pot amb Guardiola

Com a tècnic, Guardiola ha guanyat tots els clàssics, i ja en porta cinc. Durant aquestes tres temporades Pep s'ha vist les cares amb Juande Ramos, Manuel Pellegrini, i ara José Mourinho. El balanç dels cinc enfrontaments amb els blancs és demolidor: 5 triomfs (15 punts a favor) dels blaugranes i 16 gols a favor i només 2 en contra (quatre partits sense encaixar cap gol).

Temporada 2008-2009
Barça 2 - Real Madrid 0
Real Madrid 2 - Barça 6 

Temporada 2009-2010
Barça 1 - Real Madrid 0
Real Madrid 0 - Barça 2


Temporada 2010-2011
Barça 5 - Real Madrid 0


Per cert, durant aquest període, els blaugranes han conquerit 8 títols per 0 els blancs. La realitat, com deia en l'anterior post és tossuda, molt tossuda.

Bany de realitat

La realitat és tossuda, per molt que alguns vulguin ignorar-la. Tots els que parlen i pontifiquen permanentment amb una bena posada als ulls anit es van quedar sense arguments. El bany de joc i gols que va desplegar el Barça els va descol·locar. La realitat, el bany de realitat que va exhibir el millor equip del món, va posar a tothom al seu lloc. Mourinho i tota la troupe d'aduladors que el rodeja encara no han entès que al Barça actual no se'l pot provocar. Quan més gran és la provocació amb més ganes surten al camp a menjar-s'ho tot. Qui era aquell que deia que Villa, amb els diners que ha costat no li marca un gol a ningú? Doncs apa, aquí en tens dos. Qui era aquell que va reptar al Barça a ficar-li'n vuit al Madrid? Doncs apa, aquí en tens cinc i gràcies pots donar que l'àrbitre va xiular el final del partit. Humiliats? Nooooooo..."una derrota fácil de digerir".

dilluns, 29 de novembre de 2010

Apunts post-electorals

Apunt 1.- El primer secretari del PSC i president de la Generalitat, José Montilla, ha renunciat al seu escó al Parlament després dels resultats de les eleccions del 28-N. Montilla, que també renunciarà a la direcció del partit, assumeix i se'n responsabilitza de la desfeta electoral del seu partit, que ha assolit els pitjors resultats de tota la història, 29 diputats. El gest d'en Montilla l'honora, però el país li hauria agraït més que no reedités el segon Tripartit, doncs així s'hauria estalviat quatre anys d'ensopiment, foscor, enuig i fàstic. L'ambició desmesurada per governar al preu que sigui ha portat el país a la fallida econòmica, al desprestigi institucional i polític i a la irritació i descontentament social. Però bé, tot això ja ho han valorat suficienment els electors amb el càstig que han infligit a socialistes, republicans i ecosocialistes. Poca broma, entre tots tres han perdut 22 escons. Els electors han triturat el Tripartit, mai millor dit.

Apunt 2.- Faria bé en Joan Puigcercós de prendre nota del gest del president Montilla, doncs el republicà ha portat Esquerra a l'abisme: d'una tacada ha perdut 11 escons i ha passat a ser la cinquena força política de Catalunya per darrere del PP i d'Iniciativa. Tot i que ho dubto (la fatxenderia  d'en Puigcercós és proverbial), també ha arribat el moment de que comencin a rodar caps en el partit independentista. En Joan Herrera, per la seva part, continua sense assabentar-se del que ha passat. Deu pensar que perdre "només" 2 escons és un gran èxit pel conglomerat de restes i despulles de partits que conformen ICV-EUiA.  L'home, que viu en un estat mental verd i idíl·lic sembla ser que és autista o, el que és pitjor, un ximplet. Que vagi fent, que ja s'ho trobarà...

Apunt 3.- El nacionalisme català moderat recupera el terreny perdut. El guanyador incontestable de les eleccions, Artur Mas, té una oportunitat d'or per demostrar la seva vàlua i gestionar correctament la sortida de la crisi. Ha recuperat vots perduts i ha rebut el vot de gent que probablement no l'havia votat mai i que ha cregut que CiU és l'única formació política que en aquest moment pot solucionar els seus problemes i els del país, sobretot els relacionats amb la crisi. Si no se'n surt en el tema econòmic i si no recupera la il·lusió i l'autoestima de la gent difícilment tornarà a obtenir un suport tant ampli i generós.
Apunt 4.-  El nacionalisme espanyol de dretes es consolida. L'Alícia Sánchez Camacho ha portat el PP al millor resultat de la seva història a Catalunya. Els 18 escons que ha aconseguit i els 3 que han consolidat els Ciutadans d'Albert Rivera obren camins fins ara poc transitats. Compte amb el PP. Si ha estat capaç de treure 18 escons a Catalunya, on mai ha pintat res, quin resultat pot obtenir a Espanya en les properes eleccions generals? Que en ZP i els socialistes vagin preparant la maleta...

Apunt 5.- L'independentisme perd embranzida. Fins ahir estava representat al Parlament pels 21 escons d'ERC. Ara només per 14, els 10 d'ERC i els 4 del populista Joan Laporta. Qui té raó, les enquestes que indiquen que a Catalunya creix el sentiment independentista, o els electors? Tot i així, crec la voluntat de fons de convertir Catalunya en un estat independent roman inalterable.

Apunt final.-Toc d'atenció: els racistes i xenòfobs de Plataforma per Catalunya no han obtingut representació parlamentària però han estat a punt d'aconseguir-ho. Els hi ha mancat un petit grapat de vots. Molt de compte amb aquesta gent...

divendres, 26 de novembre de 2010

All things must pass

Avui es posa a la venda l'edició remasteritzada en vinil del llegendari All things must pass, el primer triple àlbum de la història de la música pop. Amb aquest disc George Harrison es va alliberar brillantment del seu passat beatle amb un grapat de bones cançons (moltes d'elles com la que dona títol al disc, pregravades i refusades pel tàndem Lennon-McCartney durant les darreres sessions de gravació dels fab four) que el van enlairar fins el número ú de les llistes més importants del món.

L'edició que avui es presenta, just quan es compleixen 40 anys del llançament del disc, és una edició limitada i numerada individualment de la caixa de tres LP del format original. La reedició del disc més important del beatle invisible s'ha remasteritzat en els estudis Abbey Road de Londres amb les cintes analògiques originals. El disc, considerat per la revista Rolling Stone, com un dels 500 millors discos de tots els temps, es presenta amb l'art monocromàtic original (portada en blanc i negre) i inclou un pòster del músic i les lletres de les cançons. A banda de la caixa original amb els tres LP, també es comercialitzarà una edició digital més senzilla en CD.

All thins must pass ja es va reeditar l'any 2001, totalment remasteritzat en una edició de dos CD que a més dels 23 temes originals del disc (Apple jam inclosa) va afegir una nova versió de My sweet lord gravada per l'artista l'any 2000 i versions inèdites de I live for you, Beware of darkness, Let it down i What is life. Per aquesta edició es va acolorir la portada original.

El disc conté petites-grans joies com Isn't it pity, If not for you (Bob Dylan), I dig love, Run on the mill, I'd have you anytime i Awaitingon you all, entre d'altres. Va obtenir sis disc de platí per les seves vendes milionàries i va colocar dos hits, el cant espiritual My sweet lord i What is life en els llocs més alts de les llistes d'èxits de tot el món. Coproduit pel propi Harrison i Phil Spector, les sessions de gravació de All thins must pass van comptar amb la participació, entre d'altres, Ringo Starr
, Jim Gordon i Carl Radle (Derek & Dominoes), Gary Brooker (Procol Harum), Klaus Voorman, Ginger Baker (Cream), Gary Wrigth i Dave Mason (Traffic), Alan White (Yes), Eric Clapton, Billy Preston i Phil Collins, que participa en la percusió del tema Art of Dying. És a dir, tot un luxe.

dijous, 25 de novembre de 2010

Teatro del bueno

Si al porter blaugrana Pinto li van caure dos partits de sanció per imitar el xiulet arbitral i enganyar un contrincant durant un partit de champions, no hauria de passar el mateix amb Xabi Alonso i Sergio Ramos, que mostren una actitud deliberadament antiesportiva i provoquen la seva expulsió?? Això sí que és "teatro del bueno", del que li agrada a Mourinho, que en acabar el partit encara va tenir la barra de mostrar-se ofès i negar qualsevol martingala, quan les imatges delaten clarament com l'entrenador orquestra el frau i Dudek, Casillas, Ramos i Alonso l'executen.

dimecres, 24 de novembre de 2010

Pa amb tomàquet als hotels

L'últim disbarat del Tripartit. Ho va publicar ahir la premsa barcelonina. L'afany regulador-intervencionista d'aquests polítics irrepetibles que governen (governen?) el país és sublim. Primer van decidir que hem de circular a 80 km/h per l'autopista (encara que siguin les 3 de la matinada i no circuli ni una ànima). Ara estableixen per decret què han d'oferir per esmorzar els hotels. Sort que això ja s'acaba, sinó acabaran decidint també a quina hora hem d'anar a dormir i quants dies a la setmana podem fer un clau. Per sucar-hi pa:

"Els hotels de Catalunya superiors a quatre estrelles hauran d'oferir de forma obligatòria productes de proximitat per esmorzar, com el pa amb tomàquet i embotits típics de la zona, per aconseguir aquesta categoria, segons el nou decret d'establiments d'allotjament turístic de la Generalitat.

La nova norma incorpora per primera vegada requisits basats en la qualitat dels serveis per establir la categoria de l'establiment, que fins ara es basava exclusivament en els metres quadrats de superfície. (...)

El decret, segons el conseller d'Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, és fruit de dos anys d'una "gran negociació i un gran consens amb el sector turístic", que va començar a la primavera del 2007, per posar al dia una normativa obsoleta creada als anys 80".

Visca !!

Laporta & Lapiedra

La col·lecció de frivolitats eròtic-delirants que la campanya electoral catalana ha generat s'arrodoneix amb aquesta poca-soltada destrellatada on l'actriu porno Maria Lapiedra (el fitxatge estel·lar de Joan Laporta per a la llista de Solidaritat Catalana) es passeja pels carrers de Madrid exhibint una estelada. És, sens dubte, el vídeo que faltava per a la col·lecció de frikades amb que alguns partits ens han obsequiat aquests dies. A veure si algú comença a posar una mica de seny amb tot això o prendrem mal...

Bye, bye Rios

Demà actua a Barcelona (per segon cop en menys d'un mes) Miguel Rios. El rocker, que s'acomiada definitivament dels escenaris amb la gira Bye, bye Rios, Rock hasta el final, dona així per tancada una carrera musical de més de cinquanta anys sobre els escenaris. Durant tot aquest temps "en la carretera", com a ell li agrada dir, ha composat i cantat centenars de cançons meravelloses que ens han fet ballar i emocionar-nos com El rio, Vuelvo a Granada, Rocanrol Bumerang, Santa Lucia, Compañera, Bienvenidos, Como si fuera la primera vez, Mientras que el cuerpo aguante, Muy mal se nos tiene que dar, Corazones rotos, Directo al corazón o Todo a pulmón per citar-ne algunes de les que més m'agraden.

Pel que sembla, i a diferència d'altres artistes que tots tenim al cap, Miguel Rios vol acabar la seva carrera amb dignitat, sense arrossegar-se pels escenaris decrepit i demacrat, encara que en el fons estigui traint allò que tantes vegades ha cantat que "los viejos rockeros nunca mueren". El meu particular comiat a Miguel és el vídeo del tema Memorias de la carretera, una esplèndida cançó que obre el seu darrer disc d'estudi Solo o en compañía de otros editat fa dos anys i que explica en primera persona el seu recorregut pel món de la música espanyola. Adéu Miguel, "hasta siempre".

dijous, 18 de novembre de 2010

L'erotisme entra en campanya

La campanya electoral catalana està agafant un rumb totalment delirant. El primer en aterrar al manicomi de la mà de les joventuts socialistes fou "l'increïble home normal" Montilla que, pel que sembla, provoca orgasmes a dojo entre les jovenetes d'aquest país com corrobora el darrer vídeo que han presentat els cadells del PSC. No us el perdeu, és per pixar i no treure gota. Anar a votar en Montilla i tornar a casa amb les calces mullades ha de ser una experiència irrepetible.

Que l'erotisme, el sexe, i el pit i cuixa han entrat en campanya és evident. A banda dels orgasmes socialistes, en Joan Laporta (ex del Barça) ha fitxat l'actriu porno Maria Lapiedra per defensar les seves tesis independentistes. Pel que sembla, amb vaselina entra millor la independència. Montserrat Nebrera (ex del PP i ara al front d'Alternativa de govern/Liberals de Catalunya) ha fet un vídeo "porno" per denunciar entre gemecs i embolcallada amb una tovallola les barbaritats que es cometen a Catalunya (mireu el vídeo, que la Nebrera té morbo). Els de Ciutadans, amb l'Albert Rivera al front, també despulla a un grapat de ídems que es volen rebel·lar contra les injustícies que patim a diari. Fins i tot una prenyada es despulla al vídeo per manifestar la seva emprenyamenta.

Ara només ens manca veure quina excentricitat eròtica ens prepara la Carmen de Mairena (aquella friki que va fer famosa l'Alfons Arús a la tele), que també es presenta a les eleccions. Al final resultarà que tindrà raó en Joan Puigcercós (ERC) quan diu que ens aquest país no folla ni Déu. Això explica perquè els estrategues d'alguns partits van tant calents. Això explica perquè preparen uns vídeos tan ridículs (i fins i tot sexistes) que intenten ser provocadors. Això explica perquè a força de provocar el somriure fàcil susciten la plorera a llàgrima viva. Quin esperpent. Quin nivell. Després es queixen de que la gent s'allunya de la política...





Una mica de beatlemania

dimecres, 17 de novembre de 2010

Nikol Kollars, un plaer

Nikol Kollars. Tot un descobriment. Una sorpresa agradable. No la coneixia, la vaig veure actuar fa poques setmanes en una festa organitzada per un conegut celler de caves català. Seia a pocs metres d'ella, escoltant la seva veu vellutada i sensual i admirant la seva bellesa natural. Cercant per la xarxa he trobat un videoclip on interpreta un dels clàssics que va popularitzar Frank Sinatra, "Fly me to the Moon", inclòs en el seu darrer àlbum "Outpout", i que us convido a escoltar, és força relaxant.

Nascuda a Califòrnia, però de sang hawaiana, xinesa, alemanya i irlandesa, la Nikol fa uns anys que viu a Barcelona. A banda dels seus propis, també ha participat en diversos discs col·lectius. Les seves versions de clàssics del jazz, el soul i el pop (la fusió d'estils és la seva especialitat) també són la banda sonora, pel que he pogut esbrinar, de molts anuncis televisius que tothom està fart de veure: VW Golf, Mini, La Caixa, Codorniu, LG, Illes Balears, etcètera... El rostre exòtic de la Kollars també s'ha pogut veure en diverses pel·lícules i sèries de televisió. Un plaer escoltar-la.

dimarts, 16 de novembre de 2010

Pactar amb el diable (2)

La por està de moda. La campanya electoral catalana així ho demostra. Com explicava en l'anterior post (Pactar amb el diable), els socialistes esgrimeixen l'argument de la por per alertar d'un eventual pacte CiU-PP que elevaria als altars un hipotètic govern de dretes. Els del PP i Ciutadans (C's), en canvi, esgrimeixen l'argument de la por per alertar d'un eventual pacte entre CiU i ERC, que consagraria a la Generalitat un hipotètic govern nacionalista-independentista. Oh, quina por!

Segons l'argumentari de la dreta rància catalana, pactar amb ERC equival a pactar amb el diable (quantes cares té Banyeta, xe!). Tant els populars de donya Sánchez-Camacho com els Rivera boys afirmen que si CiU pacta amb els republicans en un tres i no res aparcaran els problemes reals del país com la crisi econòmica i l'atur i convocaran un refererendum sobre la independència de Catalunya. Oh, quina por. La secessió, la divisió, la ruptura amb Espanya caurà sobre nosaltres d'una forma implacable i inexorable. Vostès perdonin, però dubto molt que res de tot això passi.



El millor de tot és que tant al PP com a C's no els hi faria cap fàstic pactar amb CiU segons han reiterat públicament en nombroses ocasions. Ara bé, que ho facin els demés (o puguin arribar a fer-ho), és pecat mortal com ja sabem. Tots de cap a l'infern, apa! Això sí que és un "chist", com diu l'alter ego d'en Montilla al Polònia. Ara resulta que aquells que prediquen constantment que el nacionalisme és nociu pel progrés del país, que posa en perill la seva estabilitat política i econòmica, i que practica polítiques retrògrades i excloents són els mateixos que volen ser parella de ball amb CiU si la federació nacionalista guanya les properes eleccions. Com ens els hem de creure?

Però compte, que els favorits a les enquestes també alerten d'altres pors. Faltaria més. La por a un tercer tripartit és la més estesa. Per molt que en Montilla ho negui, Artur Mas no dubta (i jo tampoc) que si el PSC, ERC i ICV tornen a sumar reeditaran de nou el tripartit que ha governat els darrers set anys el país. La segona por que pregonen des de CiU és la formació d'un govern "a la basca" amb els socialistes i els populars com a protagonistes principals. Si ho han fet a Euskadi per què no han de fer-ho a Catalunya? Aquests són capaços de tot...

dissabte, 13 de novembre de 2010

Pactar amb el diable

En comptes de presentar propostes de futur i explicar als electors què faran els socialistes per treure el país de la crisi si guanyen les eleccions, el PSC torna centrar la seva campanya electoral en el discurs de la por. No paren de pregonar a tort i a dret que ve la dreta. Oh, quina por! I què fan per evitar-ho?

Ja fa dies que Montilla no para de reclamar a Artur Mas que clarifiqui si pactarà amb el PP (donant ja per fet que el candidat convergent guanyarà les eleccions catalanes, inaudit!!). Avui s'ha afegit també a aquest discurs Alfredo Pérez Rubalcaba, que en un míting a Tarragona ha tornat a insistir en el tema i li ha reclamat a en Mas que es posicioni al respecte.

És increïble. Quin cinisme. Resulta que pactar amb el PP, és a dir amb el diable, és pecat mortal, el pitjor dels pecats. Llavors, algú em pot explicar per què els socialistes no han tingut cap escrúpol per pactar amb els nois d'en Rajoy al País Basc? Segons aquesta tesi tenir un lenhendakari socialista gràcies al pacte amb el PP és un acte de responsabilitat i coherència política. Òbviament, han pactat amb el dimoni (tot i que deien que no ho farien mai com es pot veure al vídeo) pel bé del país, ens venen. Ara bé, que un president de la Generalitat (si es dona el cas, ja ho veurem) pugui ser-ho gràcies al PP és una indecència, un acte suïcida, una irresponsabilitat política. Au, vinga. Colla d'hipòcrites, cínics i mentiders...

divendres, 12 de novembre de 2010

Carrers amb personalitat

Hi ha alguns carrers i places que tenen uns noms preciosos i entranyables, amb una forta personalitat i tradició. Posaré alguns exemples: Plaça de l'Era, Placeta dels Casinos, Plaça del Pes de la Palla, Carrer del Descans, Carrer del Peix, Carrer dels Petons, Carrer dels Cotoners, Carrer de l'Oli, Carrer dels Ocells, Carrer dels Banys Nous, Rambla de les Flors...

Darrerament però, n'he trobat alguns molt singulars que són realment deliciosos. Com podeu veure a les fotos no són cap invent. Són reals. Pertanyen en general a noms de persones poc conegudes o que, si més no, no han destacat per cap gesta extraordinària més enllà dels límits territorials del poble que li ha dedicat la placa. És el cas per exemple del Carrer del Polls d'en Mayans de Vilassar de Dalt o el Carrer Màquina d'en Mas de Cabrils, dos personatges que pel nom que porten els carrers que els homenatgen devien ser dues peces d'antologia dignes d'estudi.




A Barcelona m'he topat amb el Carrer de Perot lo Lladre, un bandoler del segle XVII molt estimat pel poble i molt odiat pels seus nombrosos enemics, una mena de Robin Hood a la catalana. El carrer més que carrer és un petit passatge o ni això, una androna a la qual només poden accedir els veïns obrint amb clau un reixat. A Scala Dei, en la preciosa comarca vinícola del Priorat, hi ha un altre carrer amb un nom encantador, el Carrer de la Mitja Galta. Ja se sap, n'hi ha alguns que tenen molta cara, altres molt de morro i uns quants només mitja galta. Pel que he esbrinat, a Mataró també n'hi ha un carrer amb aquest nom. I cercant a la xarxa he trobat, fins i tot, una poesia dedicada a aquest carrer d'un tal Josep Maria i dedicada a un desconegut Emili. Diu així:

Carrer de la mitja galta
carrer antic i de pagès
els estius prendre la fresca
els hiverns el foc encès

Quatre cases, marge i pou
el camí del poble arriba
traçat de nord a migjorn
envoltat de camps i vinyes

Un carro amb cavall blanc
menat ferm i amb gran mestria
torna a casa, bon jornal
amb raïm, melons i xíndries

Pagesos d’altre temps
espardenyes, faixa i boina
amb terra i canti, arpiots i fems
han escrit la nostra història

Carrer de la mitja galta
carrer antic i de pagès
enyorat de camps i vinyes
d’oliveres i garrofers

Algú ho havia de dir !!

Preciado: "Mourinho és un canalla"

Declaracions de Manuel Preciado, entrenador de l'Sporting de Gijón, després d'escoltar per segona vegada per boca de Mourinho (ahir a la cadena SER) que el seu equip li va regalar els punts al Barça alineant els suplents: "Em sembla que aquestes declaracions es poden deure a tres motius: si ho ha dit com un acudit és molt dolent; si ho fa perquè li responguin des de Barcelona, no crec que ho aconsegueixi; i si ho diu de veritat, és que és un autèntic canalla i un mal company. No em cau bé i li penso dir a la cara. I és un il·lús si creu que Guardiola caurà en les seves provocacions".

Algú ho havia de dir!!

dimarts, 2 de novembre de 2010

Multes per no etiquetar en castellà

L'escriptor Quim Monzó comentava fa uns dies a la seva columna de La Vanguardia la notícia de que l'any passat la Generalitat va multar 94 empreses per no etiquetar en castellà. Amb la seva habitual lucidesa, posa el dit a la nafra i deixa sense arguments a la caverna mediàtica madrilenya, al PP i a Ciutadans. És a dir, a tots aquells que habitualment "generen gegantines boles de merda a força deformar la realitat" del que passa a Catalunya, tant en l'àmbit lingüístic com en molts d'altres. Reprodueixo l'article sencer, doncs crec que val la pena llegir-lo.
Tots aquests mitjans de comunicació que una i altra vegada posen el crit al cel quan a Catalunya es multa a les empreses que incompleixen la llei de llengües i no tenen els seus rètols com a mínim en català han passat de puntetes per la notícia que, l'any passat, la Generalitat de Catalunya va multar 94 empreses per no etiquetar en castellà. Són aquests diaris, aquestes ràdios i aquestes cadenes de televisió que generen gegantines boles de merda a força de deformar la realitat, baladrejant que aquí es prohibeix retolar en espanyol i que a qui no parla en català ens el mengem amb patates fregides per esmorzar. Al capdavant d'aquest allau de mentides, el Partit Popular i el seu pigall, Ciutadans, que, en aquesta ocasió, han decidit mirar cap un altre costat i xiular Siboney, que és la millor melodia per dissimular.
Doncs sí: l'any passat la Generalitat va multar 94 empreses per no etiquetar en castellà i en aquesta ocasió la caverna no diu ni mu. Silenci absolut. Ni una queixa, ni un gemec, molt menys un indici de revolta. Res de ""¡Vaya atropello!"". Res de "Vostès no tenen dret a dir-me en quina llengua he de etiquetar els meus productes!". Cap crit de "Llibertat!". Per què no repeteixen ara allò tan suat de "Prohibit prohibir"?. Llegeixo a El País, dissabte, que Jordi Anguera, director de l'Agència Catalana del Consum, explica diverses coses respecte a aquestes multes.
Una: "La regulació, en el cas de l'etiquetatge, és favorable al castellà. Hi ha prop de 120 lleis estatals que obliguen a etiquetar en espanyol". Ull a la dada: "120 lleis estatals que obliguen a etiquetar en espanyol"!
Per molt que paro l'oïda no sento que ningú s'esquinci les vestidures, ni que udolin a Intereconomia. Una altra cosa que explica Anguera: "Les indicacions obligatòries de l'etiquetatge han de figurar, almenys, en castellà, llengua espanyola oficial de l'Estat". On són ara les acusacions de nazis, per seguir la llei? Escassament crítics amb el nazisme-i la seva versió cheli, el franquisme-, a la mínima diuen nazi a qualsevol que no pensi com ells i, davant les multes que els de la Generalitat imposen per no etiquetar en castellà, callen i aquesta vegada no en diuen nazis. Què passa? Explica també El País que la Generalitat "va multar la multinacional del moble Ikea amb 8.000 euros per diverses deficiències en la informació al consumidor, entre d'altres, no disposava de l'etiquetatge en castellà". Si les multes haguessin estat per no etiquetar en català, ja hauria ara mateix dos nodrides manifestacions de catorze o quinze persones: una enfront de Ikea Montigalà i l'altra davant de Ikea l'Hospitalet-amb Albert Rivera i Sánchez Camacho al capdavant, respectivament -, demanant que no es multi a ningú i exigint que d'una vegada per totes acabi aquesta terrible dictadura nacionalsocialista catalana.
*Pels lectors de fora de Catalunya: Alícia Sánchez Camacho i Albert Rivera són, respectivament, els líders polítics del PP i de Ciutadans.