divendres, 31 de desembre de 2010

El debat dels carnets

L'enrenou i la polèmica que ha suscitat en les files socialistes el nomenament de Ferran Mascarell com a conseller de Cultura del nou govern de la Generalitat presidit pel convergent Artur Mas demostra a les clares que el socialisme català navega a la deriva i que viu una crisi d'identitat profunda. El problema no és Ferran Mascarell, el problema és el PSC. Un partit modern, del segle XXI, no pot actuar com un partit antic, del segle XIX. El més important en aquest cas és el debat intel·lectual, el debat de les idees, no el debat dels carnets. És saber si un socialista catalanista serà capaç de tirar endavant un projecte cultural de país, per a tothom, en el marc d'un govern nacionalista on, com tothom sap, conviuen diferents sensibilitats. Aquest és el debat, aquest és el repte.

Ferran Mascarell
Els socialistes, en comptes de felicitar-se pel fitxatge d'un dels seus militants pel nou govern, que ha sabut valorar la seva solvència i aptituds, ha reaccionat iradament, de forma desmesurada i troglodítica: "si marxes amb l'enemic has de tornar el carnet, et suspenem de militància", li han dit, a més de titllar-lo de traïdor i no sé quantes coses més. Jo això ho anomeno sectarisme, curt i ras.

Com el mateix afectat explica avui a les pàgines d'El Periódico referint-se a la reacció miop del PSC pel seu nomenament com a conseller de Cultura, "en comptes de capitalitzar la tasca feta per una persona que participa d'una visió socialdemòcrata i catalanista, el que han fet és focalitzar-ho com un debat moral bastant impropi dels temps que corren. Fins i tot ho han plantejat més com una qüestió de carnets que com una qüestió d'idees, cosa que em sembla bastant antiga i arcaica". Mascarell, que afirma que si ha de tornar el carnet de militant socialista ho farà sense problemes, acaba afirmat que en matèria cultural "el programa de CiU no és tan diferent del que porto a les espatlles". Aquesta afirmació, per si sola, desmunta totalment la tesi de que només les esquerres son capaces d'endegar polítiques culturals amb cara i ulls, i que només les esquerres tenen sensibilitat cultural. I el mateix es pot dir quan es parla de polítiques socials o de sensibilitat per l'ecologia o el medi ambient. Res de tot això -almenys a Catalunya- és patrimoni només de les esquerres. Tothom ho té assumit als seus programes. A veure si se'n assabenten d'una vegada.

Algunes veus del socialisme català, com el diputat Manel Mas, ja han començat a fer autocrítica i a ficar el dit a la nafra pròpia. Desmarcant-se de molts dels seus coreligionaris per l'afer Mascarell, en el seu bloc escriu que el PSC "es troba desarborat i a la deriva" i "com no vigili, rebentat contra els esculls". I això ho diu "perplex, trist i molt emprenyat". Em sembla que la travessa del desert del socialisme català serà llarga, molt llarga.

dilluns, 27 de desembre de 2010

Benvingut, senyor president

Del discurs d'Artur Mas durant la pressa de possessió com a 129è president de la Generalitat que s'ha fet aquest migdia, em quedo amb aquestes quatre declaracions de principis.

1.-Les seves paraules sobre l'actitud amb que pensa afrontar la presidència: "amb el cap fred, el cor calent, el puny ferm i els peus a terra".

2.-El reconeixement de que arriba a la presidència "amb més bagatge personal que el 2003", quan ho va intentar per primer cop. Reconeix així, explícitament, que els set anys a l'oposició l'han endurit i que ara serà millor president del que presumiblement ho hauria sigut llavors.

Foto: Albert Gea/Reuters
3.-"Tinc més deures per complir que drets a reclamar". Pragmatisme en estat pur. Bona forma d'exemplificar que arriba amb la intenció de treballar i no perdre el temps amb reivindicacions estèrils.

4.-Avís per a navegants: la "plenitud nacional" per a Catalunya "no és una feina per a impacients, sinó una missió que s'ha de complir a llarg termini".

Després de set anys de governs tripartits, amb més ombres que llums, ara cal demanar-li al nou president que es posi a treballar d'immediat amb rigor, seriositat i transparència i que faci una bona gestió econòmica i financera per sortir de la crisi. El país li ho agrairà. Benvingut, senyor president.

PD: El president José Montilla ha exemplificat un traspàs de poder exemplar. Amb la seva actitud ha dignificat la política i el càrrec. Chapeau.

dijous, 23 de desembre de 2010

Diferències

Catalunya té prop d'1.300.000 alumnes cursant ensenyaments obligatoris fins els setze anys. La llengua vehicular d'aquesta munió d'estudiants és el català. N'hi ha hagut prou amb tres famílies que volen escolaritzar els fills en castellà perquè el Tribunal Suprem dicti sentència contra la immersió lingüística en català.

Segons llegeixo a Vilaweb, al País Valencià en canvi, prop de 94.000 alumnes han demanat aquest curs d'escolaritzar-se en català, però no han estat atesos pel govern valencià i han d'anar a classe en castellà obligatòriament. Què esperen el Suprem, i en el seu defecte els tribunals ordinaris valencians, per atendre les demandes d'aquestes famílies?

dimecres, 22 de desembre de 2010

Bones festes


Benvolguts amics i lectors del bloc, serveixi aquesta fotografia de Paul Schutzen (Life/Time) realitzada el 1960 a Illinois durant la campanya per a les eleccions presidencials de John F. Kennedy, per desitjar-vos a tots que passeu unes bones festes de Nadal en companyia dels que més estimeu i que l'any nou que ja s'albira ens arribi ple de bones notícies, que falta ens fa a tots.

Per un any ple de bones notícies !!
Per un any ple de bons moments !!
Per un any ple de bons companys de viatge !!

dilluns, 20 de desembre de 2010

Varekai

No sorprèn com Saltimbanco o Quidam. No té el virtuosisme i l'espectacularitat d'Alegria. És més previsible, doncs la història que explica (una adaptació lliure del mite grec d'Ícar) ho facilita. Però si teniu oportunitat d'anar a veure'l no us perdeu Varekai, el darrer espectacle del Circ du Soleil que es pot veure a Barcelona aquests dies. Una meravella visual que no deixa indiferent. Us deixo un petit tast del que vaig veure i gaudir fa uns dies a la carpa que han instal·lat al costat del Fòrum. Espectacular.

divendres, 17 de desembre de 2010

Més que un club amb publicitat

Que el Barça és més que un club no ho posa en dubte ningú. Ara bé, quan es produeixen grans polèmiques com la que ens ocupa aquests darrers dies a tots els barcelonistes al voltant de tacar o no tacar la "sagrada" samarreta blaugrana amb publicitat, és quan realment és posa de manifest amb tota la seva magnitud que formem part de quelcom més que un club. No conec cap altre club del món, repeteixo CAP, on prendre una decisió d'aquest tipus hagi causat tant rebombori i hagi aixecat tanta polseguera. Tots els grans del futbol europeu (Manchester, Milan, Bayern, Real Madrid, Liverpool o Inter, per citar-ne alguns) fa anys i panys que llueixen publicitat a la seva samarreta i tots els seus socis i simpatitzants ho han acceptat amb resignació i sense traumes.

A can Barça però, som diferents. A diferència de la resta de clubs del planeta, hem resistit 111 onze anys sense convertir-nos en una societat anònima i sense embrutar la samarreta malgrat patir períodes de grans dificultats i estretors econòmiques. És més, fins i tot li paguem a Unicef una pasta per passejar el seu logo arreu del món en el pit dels nostres jugadors. Som així de romàntics. El nou president, en canvi, no està per a romanticismes i ha gosat donar el pas que altres presidents mai es van atrevir a donar. I com era d'esperar ha desfermat un sidral i un debat social dels que fan època. Els culés som així... Però això també cal valorar-ho com a positiu. Vol dir, entre d'altres coses que el barcelonisme (tant si té carnet com si no) gaudeix d'una gran salut democràtica, tant de portes endins com de portes enfora. I d'això tots ens hem d'alegrar.

A mi, ho confesso, m'agradaria mantenir la camiseta impol·luta, neta. Fins i tot em fa nosa el logo d'Unicef, què voleu que us digui... Però també penso que cal ser pragmàtic i que no queda més remei que cedir i estampar publicitat al pit d'aquests jugadors tan bons que tenim i que tants i tants milions d'euros cobren cada any. Corren malos tiempos para la lírica... ja ho deia la cançó, i també pel romanticisme, afegiria jo. Són els signes dels nous temps, de la globalització, de l'economia salvatge que tot ho empastifa i tot ho malmet. Què hi farem.

Ara bé, hi han coses que no són de rebut. Després de digerir a disgust que és necessari incorporar publicitat a la samarreta és indecent que, a sobre, en Sandro Rosell ens provoqui una ulcera d'estomac. Ara el problema ja no és la publicitat, és quina publicitat.Val que Qatar Foundation aportarà prop de 170 milions d'euros a les arques del club i que la samarreta blaugrana serà la més ben pagada del món. Però, pregunto, no hauria esta més prudent ingressar menys diners (ofertes no en falten, i algunes gens menyspreuables) en comptes de publicitar un país dictatorial (per molt aliat d'Occident que sigui) on cada dia es trepitgen els drets humans, on les dones no poden votar i on els homosexuals són condemnats a mort, per citar algunes barbaritats d'aquests paradís governat per un emir absolutista. 

Com escrivia fa uns dies Pilar Rahola a La Vanguardia, la nova junta blaugrana ha passat de vincular el nom del club a la defensa de la infància, a ser la veu pública d'una dictadura i d'una fundació que idolatra el fonamentalisme islàmic: “Quan els jugadors del Barça portin la samarreta d'aquesta fundació enviaran al món uns quants missatges, però cap serà de pau i harmonia”, assegura Rahola sobre el nou logotip del club.“A partir d'aquí, qualsevol cosa és possible, perquè entre això i portar la samarreta d'un narcotraficant no hi ha gaire diferència”, afegeix la periodista. Com tantes altres vegades, crec que l'encerta de ple.

dimecres, 1 de desembre de 2010

Circuli per la dreta

Per què cada cop hi ha més gent que circula pel carril central de l'autopista? És increïble, no ho entenc. El carril de la dreta -que és per on s'ha de circular- buit, i la majoria de conductors circulant pel carril del mig, com el dijous. Aquesta gent és un perill i segur que ja han provocat més d'un accident. Tant és així, que a molts panells de les autopistes ja hi surt el missatge "Circuli per la dreta, si us plau". La majoria, però, no fa cas. Només en farà quan les autoritats de trànsit prenguin cartes en l'assumpte de debò, es deixin d'avisos i recomanacions, i comencin a sancionar a tots els incívics del volant que dificulten enormement les maniobres dels que circulem correctament.

On s'ha vist que vagis tranquilament per la dreta i que quan decideixes avançar al vehicle que tens davant no pots fer-ho perquè sempre tens un parell o tres de "plastes" que van pel carril central a 80 o 90 km/h sense avançar ningú i t'impedeixen fer la maniobra? Què has de fer llavors, et desplaces fins els tercer carril de l'esquerra amb el perill que comporta canviar dos carrils de cop? Comences a fer sonar el clàxon com un estúpid? Avances per la dreta quan tinguis oportunitat de fer-ho tot i que està prohibit? Si us plau, una mica de seny. Surti del mig, cony!