dissabte, 31 de desembre del 2011

Adéu 2011

Acabem l'any amb bona  música: Somewhere over the rainbow, un clàssic dels anys 30 que va popularitzar Judi Garland a la pel·lícula El Mago de Oz i que, des de llavors, ha estat versionat per una munió d'intèrprets de renom.

La versió que us presento en el bloc per cloure aquest any horribilis és de les que més m'agraden. La interpreta la cantant i pianista nord-americana Norah Jones, que en la seva línia jazzística, fa una versió molt intimista i càlida. He escollit aquest tema perquè traspua esperança i optimisme, que bona falta ens fa per encarar adequadament el 2012. "En algun lloc sobre l'arc de sant Martí  els cels són blaus i els somnis que t'atreveixes a somiar es tornen realitat". Que així sigui. Bon any nou a tothom.


divendres, 30 de desembre del 2011

Innocentades sindicals

Gallego, líder de CCOO a Catalunya
Sembla una innocentada (la notícia es va fer pública abans-d'ahir, 28 de desembre, diada dels Sants Innocents) però no ho és: CCOO de Catalunya no paga la nòmina de desembre als seus 300 empleats. Ho farà, segons diuen, la setmana vinent, ja en el 2012. Motius: encara no han rebut la subvenció anual que atorga la Generalitat als sindicats (la crisi, les retallades, ja se sap...) i, a més, han patit una davallada d'ingressos dels seus 180.000 afiliats.

Suposo que hores d'ara, com sempre fan, els treballadors del sindicat ja deuen estar organitzant una manifestació davant la seu central de CCOO a Barcelona per protestar contra l'impagament de les seves nòmines. O ara no toca? Quines paradoxes té la vida sindical...

Aquests mateixos sindicalistes, amb el seu secretari general al front (Joan Carles Gallego, aquell que quan es dedicava al món educatiu anava amb la seva Harley Davidson a les reunions que feia al Departament d'Ensenyament i l'aparcava a la rodalia, tres o quatre carrers més enllà, per fer creure a la gent que es desplaçava fins el lloc amb transport públic), són els mateixos que fa uns dies posaven el crit en el cel perquè el govern català no havia pagat puntualment el 100% de la paga de Nadal als funcionaris.

Trobo a faltar en totes les informacions que he llegit al respecte (el periodisme d'investigació no està de moda, ja se sap) una dada essencial: quin és l'import de la subvenció que la Generalitat els hi atorga a compte dels impostos dels contribuents, és a dir, de tots nosaltres. No estaria de més conèixer-la, i així ens acabaríem d'emprenyar una mica més tots plegats. No he entès mai per què he de contribuir a subvencionar a uns senyors que no em representen en absolut. Uns senyors que han trobat en el sindicalisme un modus vivendi que no els obliga gaire, per dir-ho finament, a doblegar l'esquena.

Altra cosa que no acabo d'entendre és la següent: com és possible que amb les quotes de 180.000 afiliats no n'hi hagi prou per pagar a 300 empleats. Diuen que les quotes han disminuït (els afiliats paguen més o menys en funció de si estan en actiu o aturats), però no trobo que sigui una raó de pes per justificar aquest problema de tresoreria. En què es gasten els diners els sindicats? Quins sous cobren els seus dirigents i els seus empleats i alliberats?

Ja que tots contribuïm (per decret!) al seu finançament cal exigir transparència en els seus comptes i que els facin públics. Tampoc estaria gens malament que, ja posats, desmenteixin si es que poden fer-ho les greus acusacions que va llançar contra els sindicats l'ex director del diari econòmic Expansión, Jesús Martínez de Rioja, que els inculpa de lucrar-se a costa dels treballadors que es queden sense feina i dels expedients de regulació de l'ocupació (ERO's). El que afirma aquest periodista és molt fort. Mireu el vídeo per comprovar-ho.





dimarts, 27 de desembre del 2011

Vassalls hipòcrites

El que queda de família reial, avui, al Congrés. Foto: Chema Moya/EFE
Els dos minuts llargs d'aplaudiments amb que els nous diputats i senadors han obsequiat avui al Rei en el Congrés després del discurs d'obertura de la desena legislatura de la democràcia espanyola han emocionat el monarca i l'han omplert d'una "honda satisfacción", com és habitual. A mi, però, m'ha semblat un acte vergonyós, de pur vassallatge, submissió i hipocresia.

Què aplaudien "sus señorias", si es pot saber, amb tant fervor? Aplaudien les paraules del Rei durant el discurs de Nadal abominant entre línies de l'únic gendre que li queda sense citar-lo explícitament? Aplaudien que després d'anys d'encobrir les seves activitats, suposadament il·lícites i poc exemplars, ara insinui que cal jutjar-lo si ha comés alguna irregularitat perquè "la justicia es igual para todos y cualquier actuación censurable deberá ser juzgada y sancionada con arreglo a la ley"? Aplaudien que enguany, per fi, no hagi convidat a don Iñaki i la infanta a passar la nit de Nadal a la Zarzuela? Aplaudien el seu cinisme "campechano" habitual ? O aplaudien, potser, que la princesa Letizia no s'hagi fet cap nou reestiling facial a compte de l'erari públic? Quina vergonya de representants públics que tenim. Colla d'hipòcrites.

dijous, 22 de desembre del 2011

Bon Nadal i bona sort!!

Benvolguts amics i lectors d'aquest bloc, us desitjo a tots que passeu un bon Nadal i que l'any vinent ens doni raons per ser optimistes quan mirem al futur. Bon 2012 i bona sort a tothom.


Enya interpreta Silent night (Nit de pau) en gaèlic

diumenge, 18 de desembre del 2011

Barça: campió del món

El Barça s'acaba de proclamar campió del món al Japó apallissant el Santos de Brasil per un contundent 4-0. Amb aquesta nova copa el Barça torna a tancar un any triomfal. Ha guanyat 5 títols de 6 possibles: Champions League, Lliga, Mundial de Clubs, Supercopa d'Europa i Supercopa d'Espanya. Enhorabona a tots els jugadors, a l'equip tècnic que dirigeix Pep Guardiola (Sant Pep!!) i a tots els barcelonistes del món sencer. Visca el Barça!!!


Els jugadors celebren un dels gols de la final d'avui. Foto: Kazuhiro Nogi (AFP)


divendres, 16 de desembre del 2011

Rectificació estètica

Diuen que rectificar és de savis. Aquest matí, l'equip de govern de Vilassar de Mar (CiU), ha anunciat que anul·lava l'augment de sous dels regidors aprovat el passat 1 de desembre. Com ja vaig explicar en un altre post (Avida dollars contemporanis) l'equip de govern convergent havia decidit repartir els 63.750 € del salari de l'alcalde (que cobra un altre sou públic més elevat a la Diputació) entre els seus regidors (+17%) i pujant l'assignació per assistir als plens als membres de l'oposició (574€).

Les protestes dels partits de l'oposició a aquesta pujada, sobretot dels socialistes, i de l'ambient d'indignació generalitzada que l'augment de sous ha generat al poble -fins i tot entre els votants de CiU-, han propiciat aquesta rectificació. Una rectificació forçada i feta a contracor, segons es desprèn del comunicat que el govern municipal de CiU ha fet públic avui: "seguim creient que no hem fet res malament i que en tot cas el moment d’aplicar la mesura no ha estat el més idoni atesa la situació econòmica actual". Traducció: si ningú no hagués protestat els nostres governants s'haurien embutxacat la pasta i aquí no ha passat res, doncs no han fet res malament. És a dir, diguem-ho clar, han rectificat per motius purament estètics. Per res més.

D'aquest comunicat -molt mal redactat, per cert- destaquen altres dues afirmacions. Primera: "el poble ens ha fet veure que havíem de rectificar". I tant. Durant els darrers dies la decisió d'augmentar-se el sou ha creat més d'una situació incomoda a alguns regidors pels carrers de Vilassar. Segona: els regidors assumeixen "amb la seva dedicació" les feines que amb l'anterior "tripartit es feien amb càrrecs de confiança". Res millor que posar en marxa el ventilador per justificar un augment salarial improcedent. Genial!!

El comunicat s'acaba amb una frase antològica de l'equip de govern: "nosaltres no estem aquí per aprofitar-nos ni enriquir-nos, sinó per servir al poble i no tenim cap mena de problema en rectificar". Hem de riure o plorar?


Evolució sous regidors. Font: PSC Vilassar de Mar 


dissabte, 10 de desembre del 2011

Tot recordant en John

El somni va acabar el 1980. El 8 de desembre d'aquell any (dijous passat es van complir 31 anys) un pertorbat va acabar amb la vida de John Lennon. Uns anys abans de l'assessinat el músic va renegar de tot i de totom, però sobretot del seu passat. En aquesta canço crua i dura, God, afirma que ja no creu en els Beatles ("I don't believe in Beatles"). "Només crec -assegura- en mi, en mi i en Yoko". Encara hi ha gent que creu que la "japo" no li va girar el cervell? La cançó s'inclou en el seu primer àlbum en solitari John Lennon/Plastic Ono Band editat a finals de 1971.


divendres, 9 de desembre del 2011

El món vist darrera una revista

Una lectora d'aquest bloc que viu temporalment a Anglaterra, la Jenny, em suggereix que atès que avui és el III dia de la música en català a la xarxa social Facebook no estaria gens malament que publiqués una cançó en català al bloc. Dit i fet. Aquí teniu el vídeo de Darrera una revista, una de les cançons que més m'agraden d'Antònia Font (un grup que crec que també li agrada a Jenny) que feia temps que volia compartir amb tots vosaltres. La lletra del tema, marca de la casa, sensible i surrealista alhora. Una joia... La cançó pertany al disc Batiskafo katiuscas, publicat l'any 2006. El vídeo està enregistrat al Gran Teatre del Liceu de Barcelona l'any 2008.


Kings of medicine

Kings of medicine és una cançó trista, d'amor i mort. Un relat sobri de com els millors plans s'esgarren quan et poses al volant després de compartir una bona estona amb el vell Johnnie Walker i de com pots acabar al final del dia, esquarterat sobre l'asfalt o ficat en una bossa de plàstic. La veu greu i profunda de Brian Molko amplifica el desencant que causa aquesta tràgica situació, que ni els reis de la medicina són capaços de remeiar. 

Magnífica cançó del grup britànic de rock alternatiu Placebo inclosa en el seu darrer disc Battle for the sun, el sisè de la seva carrera, editat fa dos anys. Aquest videoclip gravat en directe de Kings of medicine pertany al concert que Placebo oferí a Paris, a finals d'octubre de 2009, a la SFR Session.


dijous, 8 de desembre del 2011

Pep Riera, medalla a l'ofici de pagès

El pagès mataroní Pep Riera ha estat guardonat pel Govern de la Generalitat (juntament amb altres quinze persones) amb la medalla al treball President Macià 2011, guardó que reconeix als treballadors i empresaris que s'han distingit per la seva dedicació, constància i esperit d’iniciativa en el treball. M'ha alegrat molt conèixer aquesta notícia, doncs sempre he tingut en gran consideració a en Pep, a qui vaig conèixer de ben a prop durant els anys que em vaig dedicar al periodisme comarcal. Riera sempre m'ha semblat una persona honesta i sincera, una persona que mai ha trait les seves idees i que ha lluitat com ningú pel camp català i per un ofici, el de pagès, que s'està perdent de forma inexorable. 
En Pep Riera ha sigut un lluitador nat. Va començar a treballar a l’explotació familiar agrària dels seus pares, a Mataró. S’ha dedicat plenament a treballar la terra i a ajudar la pagesia catalana. Va formar part del que es va anomenar Planteles de Extensión Agraria, joves formats en l’aprenentatge i la cultura de tradició familiar d’explotació del camp i oberts a les noves tecnologies. També fou un dels fundadors del sindicat agrari d’Unió de Pagesos, del que fou coordinador general entre 1976 i 2000. Riera també ha format part de diversos de moviments i organitzacions socials i polítiques i s'ha implicat a fons en nombroses causes socials al llarg dels anys. 
Però sobretot, com diu en José Luis Gallego, Pep Riera és un home arrelat a la terra en el sentit més literal de la paraula. Un home bo, defensor incansable dels drets de la gent del camp, divulgador del món de la pagesia i un gran conversador. Si hi ha algú que es mereix aquesta medalla és ell. La meva més cordial enhorabona.

dimecres, 7 de desembre del 2011

Ernest Lluch, visionari

L'estiu de 1996, el malaguanyat polític socialista Ernest Lluch, assassinat fa onze anys per ETA, escrivia el següent sobre l'important increment del deute públic de Catalunya: "Cuando las deudas empiezan a ser tan importantes y sus ritmos de crecimiento tan veloces, nos podemos encontrar con fenómenos exponenciales y controlables con dificultad. Ante ello es necesario que se actúe con gran responsabilidad difuminando algo la línea entre Gobierno y oposición, pero para ello es necesario que se reconozca lo que es realidad más allá de fotografías propias de veraneos opulentos y brillantes. Habrá que recordar que ser catalán significa cosas muy concretas y más acá de cualquier metafísica. Una de ellas es procurar que la manga de las americanas coincida exactamente con la extensión del brazo". (El brazo y la manga / La Vanguardia / 29-08-1996).
Aquestes paraules sembla que estiguin escrites fa unes setmanes i no fa quinze anys. Continuen sent tant vigents ahir com avui. Pel que sembla, però, els dirigents socialistes que han manat a Catalunya durant les darreres legislatures han llegit molt poc o gens a l'exministre de Sanitat (1982-1986) i no han seguit en absolut la seva recomanació de no estirar més el braç que la màniga. La seva irresponsabilitat d'ahir, encomanant-ho tot al creixement del deute per mantenir un estat del benestar fictici que no podem pagar, ens ha portat a les retallades d'avui. Tampoc sembla que entenguin que cal assumir responsabilitats i que en la solució del problema, com recomana Lluch, govern i oposició han d'anar del bracet i no en direccions oposades.
L'article esmentat s'ha inclòs en l'onzè recull d'articles d'opinió d'Ernest Lluch editats a La Vanguardia i al Punt Diari entre els anys 1987 i 1999. El recull, editat en format de llibret (Ernest Lluch opina. Articles de premsa), es va presentar divendres passat a Vilassar de Mar, poble natal del polític i economista, i seu de la fundació que porta el seu nom.

divendres, 2 de desembre del 2011

Avida dollars contemporanis

"Ándeme yo caliente y ríase la gente". Quina gran veritat. El famós poema de Luis de Góngora, escrit fa més quatre-cents anys, continua més vigent que mai. És la màxima que apliquen sense cap rubor molts dels nostres polítics. Ni crisi ni diluvi universal. Tant és. Primer el benefici personal, després el benefici personal, i en darrer terme el benefici general. Òbviament no es pot generalitzar, però n'hi ha exemples que indignen. 
Sense anar més lluny aquesta mateixa setmana s'han destapat dos casos ben il·lustratius, i ben propers, d'aquests Avida dollars* contemporanis. El socialista José Montilla, expresident de la Generalitat,  i l'alcalde de Vilassar de Mar, el convergent Joaquim Ferrer, s'han cobert de glòria. No han participat de cap corruptela, la legalitat empara les seves decisions, però ètica i moralment no han estat a l'alçada. No han estat els servidors públics honestos que reclama la ciutadania, sobretot en els temps de crisi i de retallades de tota mena que hom pateix. 
El primer, en Montilla, ha confirmat el que ja ens temíem, que serà senador, i que no renuncia a l'oficina d'expresident que ens costa a tots plegats 500.000 euros anuals. Si algú creia que ens estalviaríem aquest mig milió d'euros és que no coneix a "mister xist" (ni a la seva senyora esposa). Només ha renunciat, temporalment, al sou d'expresident (114.240 € anuals), que tornarà a cobrar quan deixi el Senat, el centre de dia per a polítics caducats que diu en Quim Monzó. 
El segon, en Ferrer, ha anunciat que renuncia al seu sou d'alcalde (63.750 € anuals) perquè a la Diputació cobra més. Quina sort, pensareu. Els vilassarencs s'estalviaran el sou de l'alcalde. Doncs no. El gest serveix de ben poc. La seva nòmina se la repartiran els regidors de l'equip de govern amb una generosa pujada salarial mensual del 17% i els de l'oposició, que per assistir als plens cobraran 574 euros, un 29,3% més que fins ara. Visca! Val a dir que només han renunciat a l'augment dos regidors de l'oposició, els d'ERC i IC-V. 
Montilla, a sobre, té la barra de dir que l'"única motivació que l'ha mogut és servir a Catalunya i que ara ho continuarà fent des del Senat" (declaracions d'avui mateix), una cambra que Montilla vol reformar per convertir-la en una autèntica cambra territorial, com l'alemanya. L'expresident supera, dia rere dia, al seu personatge del Polònia... 


*Avida dollars: Anagrama que juga amb la transposició de lletres del nom Salvador Dalí inventat per André Breton per criticar l'afecció malatissa pels diners del pintor empordanès.

dimarts, 29 de novembre del 2011

El socialisme espanyol es renova

Després de la patacada electoral comença la renovació i la modernització del socialisme espanyol.

José Bono: "el PSOE ha de elegir como líder a un socialista moderado al que no le dé vergüenza gritar viva España".

Alfonso Guerra: "Esto de jovencitos al poder y las mujeres primero no es una buena técnica sucesoria".

Les noves idees i les noves generacions al poder. Bono, Guerra, Rodriguez Ibarra i molt d'altres socialistes il·lustres encara no han entès el missatge de les urnes. Les mòmies continuen manant, i molt, al carrer Ferraz.

dimecres, 23 de novembre del 2011

Melancholia, una bona experiència sensitiva

El planeta Melancholia avança de forma inexorable cap a la Terra. Un xoc inevitable destruirà per sempre el planeta blau i tota forma de vida. El cataclisme està servit. El turment que aquesta amenaça astral causa en la protagonista del film (una magnífica Kirsten Dunst, premi a la millor actriu en el darrer festival de Cannes) la sumeix en un estat depressiu que la deixa exhausta, sense forces. Només ella, com els animals, sembla captar el perill imminent que s'acosta, mentre la resta de personatges semblen viure en una bombolla aliens al que succeeix al seu voltant.

Aquest és, a grans trets, l'argument de la darrera pel·lícula de Lars von Trier, "Melancholia", un film inquietant que no deixa indiferent ningú. Es d'aquells que t'agrada o t'escup de la butaca (no exagero, vaig veure marxar de la sala diverses persones durant la projecció...). A mi, en canvi, em va fascinar. Les imatges són d'una bellesa hipnòtica, melangioses. I la música escollida, Tristan i Isolda de Wagner,  paralitzant i intimidatòria.

La tensió davant l'apocalipsi que s'acosta es manifesta des del primer moment. L'esperpèntic casament de la protagonista en una mansió on ni tan sols pot arribar la limusina que transporta els nuvis és la primera prova. I és que no es pot lluitar contra el que és inevitable. Acompanyen Dunst en els papers principals Charlotte Gainsbourg, Kiefer Sutherland, Charlotte Rampling i John Hurt. Una bona experiència sensitiva.

dimarts, 22 de novembre del 2011

Cadàvers polítics


El 20 de novembre té una gran càrrega simbòlica en el món de la política. Quan Rodríguez Zapatero va escollir aquest dia per celebrar les eleccions generals espanyoles ja sabia el risc que corria el seu partit. El 20 N sempre s'ha caracteritzat per sembrar de cadàvers polítics –reals i virtuals– la història. Alguns exemples destacats:

1591.- Chistopher Hatton, polític anglès.
1662.- Arxiduc Leopold Guillem d'Àustria, governador de Flandes.
1936.- Buenaventura Durruti, sindicalista, revolucionari i anarquista.
1936.- José Antonio Primo de Rivera, fundador i líder de Falange Española.
1975.- Francisco Franco, militar i dictador.
1980.- John McEwen, divuitè primer ministre d'Austràlia.
1984.- Santiago Brouard, metge i dirigent d'Herri Batasuna.
1989.- Josu Muguruza, periodista i polític d'Herri Batasuna.
1998.- Galina Starovoitova, polític rus.
1999.- Amitore Fanfani, polític italià de llarg recorregut.
2003.- David Dacko, primer president de la República Centre Africana.
2007.- Ian Smith, ex primer ministre racista de Rodesia (actual Zimbabue).
2011.- Alfredo Pérez Rubalcaba, Carme Chacón, ZP...

dilluns, 21 de novembre del 2011

20N: Catalunya i Euskadi són diferents


Com era d'esperar la crisi econòmica ha condicionat els resultats de les eleccions generals celebrades ahir. La crisi ha decidit, sí, però crec que en l'electorat han pesat més d'altres factors com ara negar-la, ocultar-la, amagar-la, reconèixer-la tard i a mitges i no prendre les mesures de xoc adients per atenuar el seu impacte entre la ciutadania i en l'economia del país. L'electorat s'ha sentit profundament enganyat i ha girat la truita a favor del PP, que ben poc o res ha fet per merèixer la inflada victòria que ha aconseguit. Els socialistes han perdut a tot arreu per tot aquest cúmul de factors i també per haver plantejat una campanya nefasta i per presentar com a candidats a autèntiques mòmies. Resultat: han obtingut els pitjors resultats de la història de la democràcia en unes eleccions generals. Tocats, enfonsats i morts.

Comparativa resultats eleccions generals a Catalunya (2008-2011)
Les eleccions generals d'ahir també han demostrat una altra cosa molt important: Catalunya i el País Basc són diferents. Només cal veure els resultats de les eleccions. Són les úniques comunitats on el PP (tot i el seus bons resultats) continua estavellant-se. A nivell espanyol ha aprofitat a fons la davallada socialista però en aquests dos territoris històrics el nacionalisme continua erigint-se amb vigor com la força més votada.

A Catalunya CiU ha superat el milió de vots i per primera vegada ha avantajat als socialistes en unes eleccions generals. En un any ha guanyat les autonòmiques, les municipals i les generals, una fita impensable en els anys daurats d'en Pujol. Aquest resultat històric evidencia, com ja va passar a les municipals, una cosa molt important: l'electorat català avala majoritàriament les retallades. A veure si la candidata Chacón ho acaba d'entendre (si hem de fer cas del seu discurs d'anit justificant la derrota, continua amb la bena als ulls). Els socialistes catalans, que han utilitzat les retallades com a leit motiv de campanya (amb vídeo inclós) han perdut 11 diputats i 775.000 vots (4,5 milions en el global d'Espanya). Només ha capitalitzat vots anti retallades IC-V, que ha passat d'un a tres diputats. Els indignats continuen pintant ben poc... ERC, per la seva part, ha aguantat els 3 diputats que ja tenia, resultat que en el fons és un retrocés, doncs s'havia presentat col·ligada amb Reagrupament i Catalunya SI per sumar i no ha estat així. Pel que fa al PP obté uns bons resultats, 11 diputats, però no supera la marca d'en Josep Piqué l'any 2000, que en va obtenir 12. El tsunami blau que ha arrasat Espanya a Catalunya no ha passat de temporal de llevant.

Pel que fa al País Basc, la coalició abertzale AMAIUR i el PNB aglutinen el 52% dels vots, fet que es tradueix en 11 diputats (6 i 5 respectivament), mentre que socialistes i populars (que manen al govern basc) obtenen uns resultats molt discrets: 4 i 3 diputats respectivament, amb el 39% dels vots. Els dos partits majoritaris a nivell espanyol a Euskadi retrocedeixen, sobretot els socialistes, que perden 5 diputats. El PP manté els 3 que tenia però percentualment perd força.

A nivell espanyol Mariano Rajoy ha batut rècords. Ha superat fins i tot el millor resultat aconseguit per Aznar l'any 2000 amb 183 escons. Ara caldrà veure com administrarà aquesta victòria històrica i quines mesures prendrà per treure el país del pou. La patata calenta que té sobre la taula és descomunal. Anit va voler llençar un missatge de confiança a Europa i als mercats tot dient que amb ell Espanya deixarà de ser part del problema per formar part de la solució. D'entrada va avançar que cercarà la complicitat de les autonomies per reformar el que calgui per sortir d'aquesta "dramàtica situació". És a dir, no vol utilitzar sol les tisores ni vol estrènyer-se el cinturó en solitari. Ja veurem com acaba tot plegat.

Una darrera constatació: el vot jove ja no és patrimoni de l'esquerra. Només calia observar la quantitat –immensa i majoritària– de gent jove que es va congregar al carrer Génova, davant la seu central del PP a Madrid, i en menor nombre davant l'hotel Majèstic de Barcelona, on CiU pernocta les nits electorals. La dreta i el centre dreta s'han ficat en la butxaca a la major part de la joventut, desencisada per la crisi i la precarietat laboral que afecta especialment a aquest segment de població. La resta, residual, s'alinea amb IC-V o en moviments com els indignats del 15M, majoritàriament radicals i antisistema.

diumenge, 20 de novembre del 2011

20N: La crisi decidirà els resultats


"El sistema democràtic és imprescindible no perquè ens permet elegir els governants sinó perquè ens permet treure'ls del poder sense violència. Avui, potser per primera vegada, milions de ciutadans anirem a votar sobre tot per fer fora els que ho han fet tan malament. No votarem com a consumidors, en funció de les millors ofertes polítiques pagades a costa de la caixa pública, sinó com a ciutadans que han fet balanç d'una gestió i han decidit castigar-la.

El govern del PSOE, de la mateixa manera que la majoria de governs europeus de dreta o d'esquerra, és responsable d'una política de despesa gairebé il·limitada que tenia per objectiu no l'estimulació de l'economia sinó la compra del vot dels electors. Una política de viure del crèdit, amb enormes dèficits públics i un deute galopant. Una política que va continuar aplicant-se incomprensiblement després d'esclatar la crisi financera als EUA l'any 2008.

Una crisi que no era comparable ni a la del 1930 ni a la del 1974, però que s'ha agreujat pels remeis desproporcionats que s'han aplicat, primer als Estats Units i després a Europa. S'ha volgut curar una crisi de deute amb medicines per a una crisi de demanda. És a dir, amb més deute. Els keynessians asseguren que les mesures de rellançament han evitat una catàstrofe pitjor, però l'única realitat comprovable és que el seu cost ha sobrepassat astronòmicament els recursos públics disponibles, generant una crisi molt més greu.

Avui és el dia de passar factura als responsables de la mateixa"

dissabte, 19 de novembre del 2011

Campanya electoral: Chacón, covarda

Carme Chacón va rebentar ahir l'únic debat de la campanya electoral on havien de participar els candidats de les cinc principals formacions polítiques que concorren a les eleccions generals per la circumscripció de Barcelona. La candidata socialista va plantar a la resta de candidats als estudis de 8TV, la cadena de televisió del grup Godó. Chacón va enviar al debat al número dos de la seva candidatura al·legant problemes d'agenda: tenia que gravar una entrevista a TV3 al programa Àgora que, a ningú se li escapa, podria gravar en qualsevol altre moment. Excuses, excuses... Davant d'aquesta circumstancia Josep Cuní, el moderador del debat, va decidir suspendre'l.

Chacón ha actuat amb una covardia infinita, ha faltat al respecte a la resta de candidats i s'ha rigut de tots els teleespectadors catalans que esperaven veure un debat anunciat fa setmanes. Amb la seva actitud de menyspreu, Chacón demostra a les clares que no té la valentía suficient per aguantar un debat sense pactar prèviament les preguntes i per discutir obertament amb la resta de candidats propostes i programes.

Aquesta és la confiança que vol transmetre el PSC a l'electorat? Aquesta és la credibilitat que pot oferir hores abans dels comicis? Això és el que els socialistes entenen per debatre en democràcia? Patètic.

divendres, 18 de novembre del 2011

Campanya electoral: Mimitos punt i final

Per fi el fi. Els "mimitos" que ahir es van fer a Barcelona Carme Chacón i Alfredo Pérez Rubalcaba davant les dones socialistes catalanes han posat el punt i final pueril i tontet a una campanya electoral gris i avorrida. Una campanya pobra i estèril, sense propostes per sortir de la crisi, doncs cap candidat sap com fer-ho. Una campanya marcada pels continguts superficials, la vacuïtat dels missatges i la frivolitat d'alguns candidats. Una campanya per oblidar. I a sobre, diuen que demà em de reflexionar. Sobre què? sobre els mimitos?

dimarts, 15 de novembre del 2011

Campanya electoral: Espe Superstar

La presidenta de la Comunitat de Madrid, la popular Esperanza Aguirrre, ha irromput en la campanya electoral del 20N com un elefant en una terrisseria. És el seu estil, no ho pot evitar. El seu partit està a punt de tocar el cel de la majoria absoluta i ella no té inconvenient en mostrar la seva cara més descarada i fatxenda.

Aguirre dialoga amb un pollastre indignat. Foto: EFE
És tant fanfarrona que no es talla ni un pèl afirmant que "un socialista creando empleo es como Paris Hilton fundando conventos" o que "en Madrid abrimos una escuela pública cada semana". La seva petulància no té límits. Espe Superstar és capaç de mantenir un animat diàleg amb un indignat disfressat de pollastre, etzibar-li que està més indignada que ell, sobretot "con los cinco millones de parados" que té Espanya, anar-se'n al Zara a comprar un parell de pantalons i després anunciar subliminalment en un míting les retallades que farà el PP quan governi: "para salir de esta crisis habrá que hacer sacrificios y el gobierno del PP será el primero en hacerlos".

Rajoy mai ha pogut controlar a aquesta dona de verborrea fàcil i directa, ni a dins ni a fora del partit. Una dona que sovint és un huracà descontrolat i que mai ha amagat les seves ambicions de poder. Però ara, en campanya, és una aliada perfecta, doncs ella és capaç de dir coses que al pobre Mariano mai li passarien pel cap. Fa uns dies va ironitzar sobre la presencia en campanya de Felipe González i Alfonso Guerra amb el ganivet ben afilat: "Como Rubalcaba siga acudiendo a jóvenes promesas va a tener que pedirle prestada a Putin la momia de Lenin". Obús directe a la línia de flotació de la desfilada de patums socialistes, que avui ha tingut continuat amb Carlos Solchaga i Javier Solana.

Quan vol ferir algú no es mosega la llengua, i quan vol escampar demagògia a dojo tampoc. Diu, sense empatxar-se, que "el PP no cuenta mentiras y es capaz de coger el toro de la crisis por los cuernos" i que millones de parados, autónomos y empresarios cuentan ya las horas que faltan para que el PP se haga cargo del gobierno". Les enquestes i els sondejos són tant favorables al seu partit que donya Espe ja dóna per fet que en Rajoy també eliminarà el ministeri d'Educació: "el Estado debe limitarse a instruir a los alumnos, la educación es competencia de la familia". Angela Merkel, al seu costat, és una aprenent.

divendres, 11 de novembre del 2011

Campanya electoral: Bocamolls

J.A. Duran LLeida (CiU): "Chacón parla més amb la cabra de la Legió que amb els catalans"

J.A. Duran LLeida (CiU): "Fa 80 anys que el meu partit, Unió, defensa l'autodeterminació"

Carme Chacón (PSC-PSOE): "Canvio mil enquestes per un vot"

Carme Chacón (PSC-PSOE): "Sóc d'una família enamorada de Felipe González i Iñaki Gabilondo"

Cayo Lara (IU): "La UE es el monstruo de Frankenstein: impone recortes y crea crisis y paro"

J. Fernández Díaz (PP): "Catalunya ha d'apostar per una educació trilingüe en català, castellà i anglès"

J. Fernández Díaz (PP): "Trobo l'equilibri en la família i en la pregaria"

Alfonso Guerra (PSOE): "Al Capone murió pero ahora se llama Lehman Brothers"

Alfonso Guerra (PSOE): "Id y propagad nuestras propuestas y convenced a las almas vírgenes que esperan nuestras palabras”

J.M. Aznar (PP): "Van a ganar los buenos, los míos"

A. Pérez Rubalcaba (PSOE): "Es irresponsable decir que España está en bancarrota" (en al·lusió a Aznar)

M. Rajoy (PP): "Potenciaré políticas que pongan a España en la primera división de Europa, junto a países importantes como Francia y Alemania"

M. Rajoy (PP): "No es que no tengamos programa, es que a algunos no les gusta"

Alfred Bosch (ERC): "M'agradaria ser al balcó quan es proclami la independència"

dijous, 10 de novembre del 2011

Campanya electoral: les retallades maten

Els socialistes catalans acaben de passar-se de rosca. Fins ara ens havien fet creure que les retallades provoquen càncer. Ara han anat més enllà, molt més enllà. Les retallades, segons el darrer vídeo electoral de la candidata Chacón, provoquen la mort. I qui afirma això és, ni més ni menys, el partit que quan governava Catalunya l'any passat va provocar una desviació pressupostària en el departament de Sanitat de 800 milions d'euros...

Caricaturitzar la mort i el sofriment dels altres no és només demagògic, immoral i èticament reprovable. És, senzillament, una acció pròpia de miserables. El PSC no està legitimat per fer aquest tipus de discurs després de ser un dels principals responsables del forat negre on es troben les finances de la Generalitat. No és de rebut. I menys encara quan els seus col·legues socialistes del govern central (la ministra Salgado, per ser més exactes) reclamen al govern català que rebaixi fins el 20% el seu nivell de dèficit (les retallades només el rebaixen fins el 10%) per complir amb les exigències d'Europa per sortir de la crisi. Cal ser cínic... On és l'ètica de la responsabilitat?

dimecres, 9 de novembre del 2011

Campanya electoral: austeritat pressupostària


"PP y PSOE se comprometieron a recortar los gastos de campaña por la tremenda crisis económica, pero en realidad siguen sin privarse de determinados lujos. Tal es el caso del jet privado al que les “obliga” la vorágine de actos electorales que ellos mismos programan. El pasado 2 de noviembre Alfredo Pérez Rubalcaba tenía previsto participar en un mitin de precampaña en Pamplona, para el que reservó un Falcon de la compañía Gestair Private Jets, de lo mejor del mercado. Una dolencia en un oído de última hora provocó que el PSOE cambiara al candidato por el ministro de Fomento, José Blanco, que partió a la capital navarra a las 18:15 en la aeronave de Rubalcaba, un Falcon 2000 matrícula EC-JVI. Una vez en Pamplona, Blanco habló de austeridad a los militantes que lo escuchaban: “Se puede gobernar con austeridad sin sacar la motosierra”, dijo para criticar los recortes del PP. 

Interior de l'avió Falcon 2000 (Imatge de la companyia aèria Gestair)
 El titular de Fomento realizó otro viaje en avión privado el pasado lunes, ya en plena campaña. Después de un acto en Jaén, se desplazó hasta el aeropuerto de Granada y, desde allí, a las 23:00 horas, voló a Barajas acompañado de tres personas. Por otro lado, Rubalcaba reservó un vuelo de las mismas características para el 4 de noviembre, entre Madrid y Santander, aunque al final tuvo que cancelarlo por un cambio de agenda.

Los aerotaxis utilizados cuestan entre 10.000 y 15.000 euros por cada hora de vuelo, aunque el precio exacto depende de varios factores, como los tiempos de espera entre la ida y la vuelta. Hay compañías que ponen a disposición de sus clientes unas tarjetas en las que se carga un número de horas que se van consumiendo en distintos viajes (un sistema similar al de las tarjetas prepago de telefonía). En el caso del avión más utilizado en los vuelos del PSOE, el Falcon 2000 un bono de 25 horas de vuelo sale por 245.000 euros, es decir, a 9.800 euros la hora".

dimarts, 8 de novembre del 2011

Campanya electoral: cagada del PP amb Chacón

Ves per on. L'endemà d'un debat avorrit i sense cap al·licient destacable entre Rajoy i Rubalcaba, una ex regidora del PP a Palma de Mallorca, Francisca Pol Cabré, ha tingut una gran pensada per animar la campanya electoral. A aquesta pobra descerebrada -candidata suplent del PP al Senat per Balears el 20N- no se li ha acudit res millor que penjar en seu facebook un fotomuntage que circula per la xarxa on es pot veure a la ministra de Defensa Carme Chacón rodejada de militars i ensenyant un pit durant una visita a Afganistan. I com que amb la foto només no en tenia prou ha afegit el típic comentari intel·ligent i ple d'engini: "Lo que tiene que hacer una ministra del PSOE para ganar votos". I s'ha quedat tan ampla...

La pobre imbècil, per qualificar-la suaument, ja ha demanat disculpes després que el tema ha trascendit a la premsa aquesta tarda. Una mica tard, doncs la cagada s'ha estès per la xarxa a la velocitat de la llum. En Rajoy tindrà feina els propers quatre anys, i tant! Mariano, calma a la tribu, que la tens molt excitada.

La foto de la controversia

Andrea Motis, el futur del jazz

Si no s'estropeja, aquesta nena de veu fina i càlida pot arribar a ser una de les grans senyores del jazz en un futur no massa llunyà. Formada a l'Escola Municipal de Música del barri de Sant Andreu de Barcelona, l'Andrea Motis canta com una artista consagrada, amb seguretat i amb molta serenor. I tot això amb només 16 anys. És una delícia escoltar a aquesta jove promesa del jazz català, que no té prou amb cantar que també toca els saxos alt i soprano i la trompeta. Actualment toca a la Sant Andreu Jazz Band i acaba de treure un disc que porta per títol “Joan Chamorro presenta Andrea Motis”. En Chamorro, el seu mentor, dirigeix la banda -diuen que la més jove d'Europa- i guia els primers passos d'aquesta jove artista que, pel que sembla, no s'ho té gens cregut.

En el clip que us adjunto l'Andrea Motis interpreta Basin street blues, un clàssic d'Spencer Williams que han interpretat, entre d'altres, monstres del jazz com Louis Armstrong, Sam Cooke i Ella Fitzgerald. L'acompanya en aquesta ocasió Ricard Gili (veu i trompeta), alma mater de la Locomotora Negra. La cançó, gravada en directe al Jazz Club del Cafè Vienès de l'Hotel Casa Fuster de Barcelona, està inclosa en el CD-DVD "Jazzing / live at Casa Fuster". Fou enregistrat el dia 21 de juny de l'any 2009, quan la Motis només tenia 14 anys. Una meravella!!

Campanya electoral: frenesi independentista

La triple aliança independentista formada per ERC, Reagrupament i Cat Sí ha escollit de cap de llista per la circunscripció electoral de Girona a Teresa Jordà, una jove amb molta empenta que se li escalfa la boca amb molta facilitat. En un míting de campanya organitzat per les joventuts republicanes (JERC) gironines fet aquest cap de setmana va llençar flamarades patriòtiques a tots els cadells independentistes àvids de missatge i programa de govern. La primera declaració d'intencions fou contundent: "Benvinguts a Girona, capital de l'independentisme i orgull de la resistència al PP feixista i ranci". Apa!! Com són les coses. No se per què aquesta proclama m'ha fet recordar les paraules d'un general (?) que també parlava amb orgull d'Espanya, la "reserva espiritual d'occident". Les eleccions tenen aquestes coses, creen paralel·lismes i associacions mentals ben curioses.

Segons expliquen les cròniques, la candidata, una il·luminada del Ripollès de sang calenta i verborrea fàcil, també es va referir a la crisi econòmica, a l'atur i a totes les cabòries que aquests dies turmenten els ciutadans. La recepta per aquests mals fou, també, contundent i esperançadora: "Si Catalunya no la salvem nosaltres, no la salva ni Déu!". Valga'm Déu, mai millor dit. D'això se'n diu programa, programa, programa i solucions, solucions, solucions... Jordà, que fou alcaldessa de Ripoll entre el 2003 i el 2011, és llicenciada en història moderna i contemporània. Ara s'entén tot. O no?

dilluns, 7 de novembre del 2011

Campanya electoral: el canvi, res de nou sota el Sol

Canvi: acció de canviar.
Canviar: transformar, fer esdevenir diferent.
Canviar (2): Substituir una persona o una cosa per una altra de la mateixa categoria o la mateixa espècie.

Després de tants anys poc, o res (o tot!!), és el que sembla.
Res de nou sota el Sol.

2011. Partit Popular (PP). "Súmate al cambio" "Empieza el cambio"


2010. Covergència i Unió (CiU). "Comença el canvi"


1982. Partido Socialista Obrero Español (PSOE). "Por el cambio"


diumenge, 6 de novembre del 2011

Campanya electoral: periodisme escombraria

Comença la campanya electoral i ja tenim de nou als periodistes del mitjans públics de Catalunya rebotats, amb raó, per la imposició dels blocs electorals en els telenotícies i els diferents espais informatius:

"Els periodistes dels mitjans públics han decidit mostrar novament el seu rebuig a la imposició dels blocs electorals que obliguen a aquests professionals a elaborar la informació de la campanya seguint un temps i ordre segons els resultats dels comicis de fa quatre anys, i no amb criteris professionals i periodístics" assegura un manifest fet públic a l'inici de la campanya on el Col·legi de Periodistes de Catalunya denuncia que els blocs "són una imposició antidemocràtica i vulneren el dret dels ciutadans a la llibertat d'informació".

Tot això està molt bé. Els blocs electorals no responen a criteris informatius, d'acord. Però hi ha un altre aspecte que es comenta poc que és molt més greu. Per què els mitjans (i els professionals) toleren que el PSOE i el PP (crec que són, de moment, els únics partits que ho fan) facin també la feina dels periodistes? Es pot caure més baix? Ara resulta que les informacions de campanya d'aquests dos partits no les fan els professionals. Són els partits els que elaboren les imatges i destaquen les declaracions i els titulars que més els interessen. Pura propaganda. On és la informació? Això ja no és periodisme low cost. És, directament, periodisme escombraria.

dissabte, 5 de novembre del 2011

Campanya electoral: Mòmies


"Cuando se habla de la futura derrota electoral del PSOE el día 20 de noviembre y se anuncia una debacle sin precedentes todo se resuelve culpando a la crisis económica. Luego, otros añaden la errática y decepcionante gestión de Zapatero para redondear la explicación. Estoy de acuerdo, la crisis y Zapatero y sus decisiones son una losa para el futuro electoral del PSOE pero eso no lo explica todo, ni mucho menos. El PSOE es un partido muerto, o casi muerto, y se nota, se nota mucho, y es difícil que la gente vote a momias. Solo hay que ver las listas electorales que han hecho; revisarlas provincia por provincia. De esto no habla nadie, todos los comentarios son de "macropolítica" pero nadie se fija en esta "micropolítica" con la que cada elector topa cuando se plantea a quien votar. Se dice que, en general, la gente no mira las listas; bueno, es una verdad relativa: los votantes que necesita el PSOE para no hundirse sí miran las listas. Las candidaturas socialistas son una enmienda a la totalidad al discurso de Rubalcaba de hacer otra política, de escuchar a los ciudadanos, de tenerlos en cuenta, de ser porosos, abiertos, dialogantes. Las listas que presenta el PSOE de cara al 20-N son un museo de los horrores, con los mismos políticos de siempre, con profesionales del escaño que no tiene donde caerse muertos; grises, aburridos, previsibles, antiguos, muy antiguos incluso los más jóvenes. Esas son las papeletas que cada elector ha de poner en la urna, cogerla de la mesa donde están todas las demás y ponerla en la urna; y eso no es fácil. Las candidaturas se han hecho pensando en salvar los muebles y para los dirigentes socialistas salvar los muebles es no perder el trabajo, ni desmontar los equilibrios de poder interno en el partido, las familias, los grupitos, las distintas células que han acabado conformado un secta con siglas de organización política. Obviamente, con esta filosofía se ganan los votos de la secta, y poco más. Muchas veces se habla de que los ciudadanos no conocen a los que van en las listas, esta vez al PSOE le pasa lo contrario: la gente conoce a sus candidatos, los tiene muy vistos y no le gustan. Demasiadas veces les han decepcionado, demasiadas les han fallado. Así las cosas, José Blanco sería un candidato mucho más lógico. En medio de tanto ruido, el cartel de Rubalcaba cada vez se entiende menos... pero bueno, qué importa eso a estas alturas"

divendres, 28 d’octubre del 2011

Pell fina

Fa un parell de setmanes Andalusia es va aixecar irada contra les declaracions d'en Duran Lleida on assegurava que el PER serveix per pagar a milers de jornalers que es passen el dia recolzats en la barra del bar del poble, fet, que per cert, encara ningú no ha desmentit. La reacció ha estat tant tremebunda des de tots els sectors (opinió pública, mitjans de comunicació, partits polítics, etc.) que fins i tot el Parlament d'Andalusia ha reprovat, en una reacció infantil i ridicula impropia d'una cambra seriosa, el dirigent d'Unió. La coartada, senzilla: Duran, amb les seves paraules*, ha atacat i ofès a tot un poble i cal condemnar-lo a la foguera. 

Josep Antoni Duran Lleida
A Catalunya, mentrestant, les reaccions** tampoc no es van fer esperar: que si en Duran té raó, que si no la té, que si s'ha d'agenollar i demanar perdó, que si els andalusos tenen la pell molt fina, que si són uns exagerats, que si què s'han cregut, que si ja està bé de viure tant anys de l'almoina de la resta de comunitats, que si... En fi, tot un joc de disbarats que no porten en lloc i que només serveixen per atiar l'odi interterritorial i fer xup-xup en una campanya electoral pobra d'arguments (cap novetat!!), trista, gris i marcada profundament per la vall de llàgrimes diària que alimenta sense pietat la crisi econòmica.

Gregorio Peces-Barba
 Com deia, a Catalunya ens hem queixat amb grans escarafalls i trompeteria mediàtica i política de la reacció desproporcionada que han tingut Andalusia i els andalusos a les paraules del dirigent democristià. Doncs bé, avui a casa nostra la reacció ha estat molt similar, per no dir que idèntica, per condemnar les paraules que ahir va pronunciar en un to jocós Gregorio Peces-Barba***, ex president del Congrés dels Diputats, tot dient que probablement a Espanya li hauria anat millor desfer-se'n de Catalunya i no de Portugal. El dirigent socialista justificava així l'afartament que mostren determinats sectors del nacionalisme espanyol respecte a les reivindicacions del nacionalisme independentista català.

Només cal veure la reacció desproporcionada i exagerada que han tingut els mitjans de comunicació catalans, el president de la Generalitat, el mateix Duran, el PSC, Montilla, ERC i els altres partits independentistes i fins i tot els advocats de casa nostra a l'acudit sense gràcia d'en Peces-Barba, per entendre que aquí, a Catalunya, també tenim la pell molt fina i som molt susceptibles davant de determinades declaracions. Aquest matí les tertúlies radiofòniques no parlaven d'altra cosa i més d'un "opinador" (d'aquests indocumentats que parlen de qualsevol assumpte sense tenir ni puta idea del mateix) treia foc pels queixals amb aquest tema. Ens ho hem de fer mirar tots plegats, tant els d'aquí com els d'allà avall. Espero, almenys, que el Parlament de Catalunya no actuí com el seu homònim andalús, doncs la llista de màrtirs crucificats ja comença a ser massa llarga.

*Duran Lleida darrerament xerra massa i es fica tot solet en uns jardins plens de punxes d'on li resulta molt difícil sortir. Les seves darreres declaracions sobre els homosexuals el posen en evidència. A aquestes alçades defensar teràpies psicològiques per tractar l'homosexualitat no és de rebut. Al final ha hagut de demanar disculpes i ha provocat, fins i tot, la indignació dels gais de Convergència, que per carta li han expressat el seu cabreig.

**La reacció més desafortunada a les paraules d'en Duran sobre el PER foren del dirigent socialista Joan Ferran (el de la crosta nacionalista, recordeu?), que a través del seu twitter va dir: "Algunos, hablando de frecuentar bares, la barra que prefieren no es la del bar del pueblo sino la barra americana". I jo em pregunto, és que potser en Ferran s'ha trobat alguna vegada a en Duran en una barra americana? Si ho diu deu ser perquè hi ha coincidit, no? Impresentable, indigne, miserable...

***La intervenció d'en Peces-Barba en el Desè Congrés Nacional de l'Advocacia que se celebra a Cadis va incloure una altra frase molt desafortunada: “No se cuántas veces hubo que bombardear Barcelona, creo que esta vez se resolverá sin necesidad de bombardearla”, referint-se a l'ús de l'artilleria per resoldre el problema català que va fer cèlebre Espartero el 1842 (“Para gobernar España hay que bombardear Barcelona cada cincuenta años”). Sort que aquest senyor és un dels pares de la Constitució. Déu ni do...

dijous, 27 d’octubre del 2011

Quatre anys de bloc

Aquest bloc celebra avui el seu quart aniversari. Des del primer post -El cognom Bernabeu, sense titllet, please-, fins avui han passat 48 mesos, que es diu aviat. Durant tot aquest temps he publicat 335 escrits (336 amb aquest), uns més afortunats que d'altres, tot sigui dit. Qüestió d'estat d'ànim o d'inspiració, no sé... El cas és que m'hauria agradat escriure'n molts més, però la feina, la mandra (de vegades) i la manca de temps s'encarreguen habitualment de frustrar les meves intencions. Estic segur de que no m'ho tindreu en compte, estimats lectors i voyeurs de la xarxa...

Quatre anys donen per a molt. Segons el comptador automàtic que tinc instal·lat, durant aquest període el bloc ha rebut prop de 10.000 visitants (9.804 per ser exactes), que han visitat 21.150 pàgines. Les més consultades han estat País normal, i El Perich tenia raó, que s'han convertit en uns clàssics del bloc. Vosaltres sabreu per què, ha estat decisió vostra... També s'han publicat 141 comentaris, molt pocs si tenim en compte la quantitat de pàgines visitades. Però vaja, ara no és moment de bonegar a ningú, faltaria més. Però recordeu que opinar és gratis.

La majoria de visites provenen d'Espanya (prop de 9.000), majoritàriament de Catalunya, el País Valencià i Madrid. Un miler dels Estats Units, i la resta d'Alemanya, Rússia, Països Baixos, Regne Unit i un llarg etcètera. Pel que fa als temes recurrents, el bloc no enganya ningú. Les meves dèries són les que són, per això els temes relacionats amb la política, la música, el Barça, els Beatles, la fotografia i el periodisme, entre d'altres, acaparen la majoria d'entrades del bloc. 

Gràcies a tots per visitar-lo (especialment als seguidors més fidels) i per llegir o fer una ullada de tant en tant a les meves humils opinions i reflexions. Salut!!

divendres, 21 d’octubre del 2011

Cap fred

Rosa Lluch, una de les filles del polític socialista Ernest Lluch, assassinat per ETA el novembre de l'any 2000, explica avui coses molt interessants en una entrevista que publica el diari Ara respecte a l'adéu definitiu a l'activitat armada anunciat ahir per la banda terrorista basca. Lluch afirma que les víctimes han de ser "generoses" perquè el procés de pau tiri endavant i "no han de tenir cap paper en el procés perquè sense el cap fred no es poden prendre decisions".
Els terroristes, ahir, després d'anunciar la fi de la lluita armada
Entre aquestes declaracions de Rosa Lluch i el que pensen altres víctimes del terrorisme etarra hi ha un abisme, òbviament, però crec que el seu propi pare -que sempre va defensar el diàleg com a via per assolir la pau- també les hauria subscrit. La filla del polític de Vilassar de Mar marca una tendència inequívoca sobre el camí que cal seguir a partir d'ara i diu, sense dir-ho, quelcom més important. Diu que ara ningú ha de marcar paquet: ni el govern, ni l'oposició, ni les forces de l'ordre, ni els terroristes, ni les víctimes. Quasi res...

I diu també que s'ha acabat el temps de les excuses i les coartades i arriba l'hora de la veritat. Com diu l'amic Ramon Farré en el seu bloc, "ha arribat el temps de la reconciliació, de la pau, d'escoltar i reconèixer a l'altre, de construir un millor futur plegats. També del perdó, que no exclou la justícia, sinó que la reclama". I també és l'hora de pensar amb les víctimes, però amb el cap fred.

Que ETA ha estat derrotada a mans dels demòcrates és un fet, ningú no ho pot posar en dubte. Ara bé, en la situació actual i vist el punt on hem arribat, els demòcrates també hem de ser pacients, no ens ha d'envair la pressa. Tot al seu temps. Ja arribarà el moment de parlar d'entrega d'armes, de dissolució total de la banda, de què es fa amb els presos, de demanar perdó pels assassinats comesos. Estem davant d'una oportunitat històrica. No la malmetem. Siguem prudents.