divendres, 25 de febrer de 2011

Camps desconnecta TV3 a Catalunya per error

(El títol és fals, no us alarmeu, és una humorada que he agafat prestada del Polònia).


La dèria del president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, per enfosquir les emissions de TV3 al País Valencià ha arribat aquesta setmana al programa Polònia. L'humor àcid dels "polonesos" ens serveix un gag on s'hi pot veure al Berlusconi valencià desconnectant "per error" les emissions de TV3 a Catalunya.

L'actor Xevi Serrano (el Guti de Crackòvia) interpreta magistralment al president valencià que, sobre un fons totalment negre es dirigeix als catalans tot dient-los que per veure les porqueries catalanistes tant roïns que emet TV3 millor seria mantenir sempre la pantalla "a la valenciana, és a dir, cremà". El Camps de ficció acaba el gag demanant disculpes als catalans "por no hablar vuestro idioma". No es poden dir més coses en 52 segons. Genial!!

George forever

Si el càncer no hagués silenciat la seva veu per sempre fa deu anys, en George Harrison, el beatle tranquil, hauria complit avui 68 anys. Serveixi de petit homenatge al seu record aquest videoclip, l'últim que va gravar en vida, on interpreta la cançó Between The Devil And The Deep Blue Sea inclosa en el seu darrer àlbum, Brainwashed, editat el 2002, un any desprès de la seva mort. Encara recordo que aquest disc el vaig comprar aquell mateix any en una botiga de discos de Times Square, a Nova York.

A les imatges s'hi pot veure a en Harrison cantant i tocant un petit ukelele dins d'una mena de carpa de circ acompanyat d'alguns dels seus amics músics com Jools Holland, Ray Cooper o Joe Brown.


 

dijous, 24 de febrer de 2011

La capsa de música

Una bona troballa. L'invent s'anomena Chartsweep. És un treball minuciós creat per Hugo Keesing, un professor i arxiver de la música pop, que ha tingut la paciència d'ajuntar de forma consecutiva cinc segons de tots els número 1 de la llista d'èxits Billboard entre 1950 i 1992. 

Aquest "retalla i enganxa" de petits fragments musicals suma una hora i 14 minuts. Un autèntic hit parade del rock & roll i la música pop anglosaxona del segle XX. Pels que ja tenim una edat, aquest microrecopilatori ens porta a la memòria molts bons moments. Llàstima que els fragments siguin tant curtets. Podeu tastar l'invent aquí mateix. Es divideix en dues parts.

Five Seconds Of Every #1 Pop Single Part 1 by mjs538

Five Seconds Of Every #1 Pop Single Part 2 by mjs538

divendres, 18 de febrer de 2011

Berlusconi-Camps mata a TV3

El Berlusconi valencià. Foto: U. Martín (El País)
Francisco Camps, el president de la Generalitat valenciana, finalment se'n ha sortit amb la seva. Des d'ahir ja no es pot veure TV3 a cap poble ni comarca d'Alacant, València i Castelló. Camps -un senyor, recordem-ho, sota sospita pel cas Gürtel- actua com un vulgar Berlusconi de províncies. Com a bon antidemòcrata que és, ha impulsat la modificació de la llei de l'audiovisual valencià amb l'únic objectiu de forçar el tancament de TV3 i perseguir fins a la seva asfixia econòmica a Acció Cultural del País Valencià (ACPV), l'entitat que va portar el canal català a terres valencianes i un dels principals impulsors, no ho oblidem, del Canal 9.

Això de voler controlar què veu i què no veu la gent només passa a les dictadures i als règims totalitaris. Només els que tenen por a la crítica (perquè normalment tenen moltes coses que amagar) actuen posant mordaces. Silenciar i censurar les veus discrepants, a més, és de covards. Mentre al Canal 9, que el PP valencià domina amb mà de ferro, li riuen totes les gràcies o simplement NO EN PARLEN d'allò que pot disgustar a l'amo, escoltar un altre mitjà on es dóna veu als seus crítics i opositors és un perill que cal eliminar de soca-rel. I així ho ha fet. Com puntualitza el Col·legi de Periodistes de Catalunya en un comunicat emès avui mateix, "l’apagada de una televisió, sigui pels motius que sigui, representa sempre una important restricció a la llibertat d'expressió i a la pluralitat informativa, elements fonamentals per a la formació de l’opinió pública i bàsic per garantir els valors democràtics de qualsevol societat"

Com jo marteix escrivia en un vell post d'aquest bloc el desembre del 2007, quan es va precintar el repetidor de la Carrasqueta, el més al·lucinant de tot és que "en un context de globalització com l'actual, en que es poden veure tota mena de canals, resulta que al govern valencià l'incomoda que els ciutadans puguin veure TV3, no siga que es contaminin de ves a saber què". La situació és ridícula i absurda, tothom ho sap. Podem rebre per satèl·lit el senyal de qualsevol televisió de l'altra banda del món i en canvi no podem veure la televisió que fan els veïns. És surrealista.

En Camps i la banda de sinistres aduladors que li aplaudeixen tots els seus despropòsits, hauria de saber que qui decideix el que es veu aquesta nit a casa sóc jo, no ell. I això val per la televisió valenciana, per la catalana, per la gallega, per la madrilenya o per l'andalusa. Tots aquest canals, poc o molt, s'han posat en marxa amb els meus impostos i els de la resta de ciutadans, i per tant som nosaltres els que hem de decidir si els volem veure o no, independentment de la seva qualitat.

A més d'atemptar greument contra la llibertat d'expressió, amb aquesta acció de república bananera en Berlusconi-Camps aconsegueix un altre objectiu molt important: negar als valencians una televisió en la seva pròpia llengua. Una llengua, recordem-ho, que l'actual govern valencià menysprea de forma insultant i que procura no utilitzar-la de forma sistemàtica. Només cal escoltar quin idioma parlen habitualment en quasi totes les seves compareixences públiques en Camps i els seus consellers. I l'atac a la llengua pròpia dels valencians és, òbviament, un atac gravíssim a la cultura i les arrels de tot un poble.

dijous, 17 de febrer de 2011

L'última carta d'en Santi Santamaria

Darrer apunt del cuiner Santi Santamaria al seu blog. Porta data de divendres passat, 11 de febrer. És una carta molt respectuosa dirigida al president de la Generalitat, Artur Mas. Li demana que no es confongui: determinats gestos públics populars com viatjar en classe turista o dinar el menú del bar de la cantonada poden arribar a semblar més populistes que populars. Així que compte. Un article molt interessant on el gran xef de Sant Celoni que va morir ahir fa unes reflexions molt assenyades. Sense pèls a la llengua, com sempre.

Amb tot el respecte, president

Molt Honorable Senyor President de la Generalitat,
Els problemes financers, les pòlisses i línies de crèdit anul·lades, les factures impagades, els pagarés que els bancs es neguen a negociar i un llarg etcètera de misèries són el pa de cada dia de moltes petites i mitjanes empreses, que a sobre patim la pinça de la caiguda del consum domèstic, especialment en un sector com el de la restauració, on les vendes han caigut entre un 4% i un 30% en aquests dos anys a Barcelona i un 2,4% de mitjana al conjunt d’Espanya. Els resultats són prou coneguts: reduccions de plantilla a dojo, reducció també dels productes de gamma alta, proliferació d’ofertes i descomptes per evitar la desbandada d’un públic que, en un 51%, creu que la primera despesa que retallaria, si s’hi veiés obligat, seria menjar fora de casa.
Fa més de dos anys que la crisi ens tenalla i no se’n veu la sortida. Per això entenc molt bé el que vostè deu sentir en comprovar que el que alguns havien anunciat com el millor finançament de la història de Catalunya ha demostrat la seva més absoluta insuficiència: la Generalitat està endeutada fins al capdamunt, i la seva primera entrevista com a president amb el president del govern espanyol és per demanar que li permeti renegociar el deute, que vol dir endeutar-nos encara més, i per això li cal presentar un pla de viabilitat; com a tants empresaris nostrats (o no tant).
Molt Honorable, hem menjat molt de totxo durant anys, i ja se sap que el totxo costa de pair, més encara que els gripaus de què vostè es declara gran menjador, encara que no per afició. Suposo que deu preferir el pollastre del menú de migdia del Nihil Prius, a 11 euros el cobert. Res a dir… o gairebé.
President, em sembla perfecte que el màxim representant dels catalans viatgi en classe turista i mengi en un restaurant de menú econòmic per donar exemple d’austeritat, aquesta paraula que hem sentit tan sovint aquests darrers anys. Però no em sembla tan bé que aquesta informació es filtri a la premsa. Suposo que recorda Mateu 6,1-4, oi? Vostè em dirà que cal predicar amb l’exemple. Sí i no: jo crec que els gestors de la cosa pública han de donar exemple en tot allò que és públic, però no privat. Concedit: un àpat de treball es pot situar en l’àmbit públic i s’entén llavors que es pagui amb diners públics i que es vulgui estalviar al màxim. En els àpats privats, en canvi, mentre cadascú se’ls pagui de la seva butxaca i no de la de tots, es pot ser tan dispendiós com es vulgui. Però oi que si vostè rep Angela Merkel a Catalunya no la portarà a dinar un entrepà a Can Conesa? I no perquè no siguin bons o famosos i a la mateixa plaça de Sant Jaume, sinó perquè aquest àpat té una dimensió simbòlica i una transcendència que va més enllà del que es pot oferir amb el millor dels entrepans. La dimensió simbòlica i de màxima transcendència del menjar ens la il·lustra cada diumenge l’eucaristia.
Hem d’anar amb compte amb els elements simbòlics de la vida quotidiana, president: vostè no va a treballar en texans, samarreta i vambes. Doncs hi ha qui fa populisme amb la roba. Si us plau, no en faci amb el menjar. Potser en el viatge a Madrid “no tocava” dinar en un establiment de gamma alta amb direcció catalana (Arola, Semon, Santceloni, per dir-li’n tres exemples). Però els qui ens esforcem per fer una cuina d’excel·lència necessitem també de tant en tant un gest simbòlic de suport.

El book, un invent genial

El llibre es reivindica utilitzant les eines i el llenguatge de l'era digital. És fantàstic. Haurem d'ajornar els funerals per la era Gutemberg, pel fi de la impremta, que parodiava de forma apocalíptica el gran Vila-Matas a Dublinesca. Mireu el vídeo fins el final, són poc més de tres minuts, val la pena. És molt enginyós.

En un món seduït per la bogeria digital, on cada dia hi han més hikikomoris i on tots, jo mateix, passem més hores davant l'ordinador que gaudint de molts altres plaers de la vida com la lectura, la reivindicació del llibre de tota la vida és reconfortant. M'hi apunto. I tú?

dimarts, 15 de febrer de 2011

Don Estrafalario

Fa uns dies recomanava en aquest bloc la pel·lícula d'Agustí Villaronga Pa negre, una pel·lícula excel·lent, sota el meu punt de vista. La recomanació segueix en peu. Ara més que mai. No només per la seva qualitat, que trobo indiscutible, sinó per la polseguera i la ira que ha aixecat en alguns mitjans que hagi guanyat 9 premis Goya (estava nominada en 14 categories). Les reaccions dels de "sempre" (la caverna mediàtica, s'entén...) cal emmarcar-les en el gènere de l'esperpent més rústic i caspós, de llarga tradició hispana.

El treball intel·lectual de tota aquesta gentola que utilitzen la boca (i la ploma) per vomitar merda ha estat esgotador. Per variar, en comptes d'analitzar la qualitat artística del film, el treball dels actors, la direcció o les bondats del guió, s'han limitat a denunciar una suposada trama judeo-maçònica (perdó, catalanista i gai), que ha estat la clau del triomf de la pel·lícula als Goya. El súmmum del deliri de tots aquests que fan de la boca cul l'assoleix avui un tal Santiago Mata. Aquest "plumilla", que jo anomenaria Don Estrafalario en memòria del genial Ramón del Valle-Inclán, mestre de l'esperpent, signa un article a La Gaceta (grup Intereconomia) titulat "Catalanismo y 'lobby gay', claves del triunfo de 'Pan negro' en los Goya" on assegura que el film ha guanyat perquè dins l'Acadèmia s'ha format un front catalanista amb l'entrada a “mansalva” de tècnics i actors catalans, que han votat a una, a diferència dels castellanoparlants dividits per la llei Sinde.

Agustí Villaronga amb el Goya el millor director. Foto: Dani Pozo (AFP)
Segons aquest il·luminat, també s'ha premiat la direcció d'Agustí Villaronga "por ser homosexual y catalanista", com ja va passar en els premis Gaudí del cinema català. Molta culpa de de l'èxit de Pa negre també la té productora Isola Passola, "conocida en el àmbito nacionalista de ERC". Deu ni do... Per això els que no se sotmeten al catalanisme i al lobyy rosa, com Pau Freixas (Herois), no guanyen res, afirma Don Estrafalario. En fi, la festa continua, el show no s'atura. Ens gastarem un dineral en bolquers de tant pixar-nos de riure amb els acudits d'aquests cretins. Però no ho oblideu: "Ladran, luego cabalgamos". Visca el bon cinema. Com cantava l'Aute, "cine, cine, cine, más cine por favor..."

dimarts, 8 de febrer de 2011

Màrqueting social nazi

La caverna mediàtica madrilenya torna a manipular la realitat de la forma més barroera. El diari ABC publica avui un editorial on, sota l'epígraf  Mas sale ganando, es pot llegir això: "La entrevista de ayer entre Rodríguez Zapatero y Artur Mas ha servido para escenificar un acuerdo de intereses oportunistas en beneficio de ambas partes. El presidente del Gobierno gana unos meses para prolongar artificialmente una legislatura agotada en términos políticos. Por su parte, el líder de CiU refuerza su campaña victimista y cobra su apoyo a buen precio. La Generalitat sufre de asfixia económica como consecuencia del despilfarro del tripartito. Ahora, Mas intenta sacar tajada de un Ejecutivo débil. Es una historia que se ha repetido ya demasiadas veces en perjuicio del interés general".

Zapatero rep Mas al Palau de la Moncloa, ahir. Foto: Uly Martin (El País)
Tot plegat és fantàstic. Ara resulta que reclamar el pagament d'uns deutes contrets pel govern de ZP amb la Generalitat el 2008 (segons estableix la disposició addicional tercera de l'Estatut, una llei orgànica de l'Estat, no ho oblidem) i que fins ara encara no s'han pagat és "sacar tajada de un Ejecutivo dèbil, es una historia que se ha repetido ya demasiadas veces en perjuicio del interés general, es cobrar su apoyo a buen precio". Quins nassos. Reclamar que es compleixi la llei -només això, que es compleixi la llei- és voler aprofitar-se'n de la situació per collar a un govern dèbil. El món al revés.

És la cançoneta de sempre: mentir, enverinar, tergiversar, manipular... És voler fer creure a la ciutadania que ja tornen a ser aquí els maleïts catalans, que mai en tenen prou, per esprémer encara més les malmeses arques del govern. Ja ho deia el ministre de propaganda nazi Joseph Goebbels, una mentira repetida mil vegades es converteix en veritat. Dissortadament, aquesta és la realitat que ens envolta. Si més no, a nivell mediàtic. I així ens va. El màrqueting social nazi que practiquen la majoria dels mitjans de comunicació de la dreta espanyola funciona, molta gent se'ls creu.

divendres, 4 de febrer de 2011

McCartney és del Barça

Històrica foto de Paul McCartney lluint una samarreta del Barça al final de la seva actuació a la desapareguda (i enyorada!!) Sala Zeleste de Barcelona captada el dia 8 de maig de 1991. Fou un dels concerts sorpresa no anunciats que en McCartney va protagonitzar a diverses ciutats europees per promocionar el seu disc Unplugged/The Official Bootleg, un acústic gravat en directe a Londres aquell mateix any i editat imitant els discos pirates. En aquest "desendollat oficial", molt de moda en aquella època, barreja clàssics del rock & roll com Be-Bob-A-Lula o Blue moon of Kentuky, clàssics dels Beatles com And i love her i Blackbird i altres cançons de la seva collita post beatle com Every night i Junk.

Vestit de blaugrana, en Macca semblava el nou fitxatge del recordat dream team d'en Cruyff, que per aquelles dates ja arrasava. La imatge ja té uns anys, però no em negareu que no es maco recordar, alhora, bons moments musicals i futbolístics. A sobre, la camiseta li queda que ni pintada, a que sí? Per cert, la foto no és de gaire qualitat, però que ningú pensi que és un muntatge. És autèntica.


A una altra que els colors blaugranes també li senten la mar de bé és a la preciositat sud africana Charlize Theron, gran actriu i millor persona (lluita contra la Sida infantil a l'Àfrica i especialment al seu país, a través de la fundació Charlize Theron Africa Outreach Project). Aquesta foto, com es pot comprovar, és un muntatge made in Photoshop que he trobat a la xarxa. Però tampoc es pot negar que el blaugrana li queda de cine, oi?


dimecres, 2 de febrer de 2011

Vacuna contra la Sida

Un equip d'investigadors de l'Hospital Clínic de Barcelona ha provat amb èxit una vacuna terapèutica que aconsegueix reduir la càrrega viral en pacients amb VIH, el virus que causa la Síndrome d'Immunodeficiència Adquirida (Sida). La vacuna aconsegueix durant un any el mateix efecte que els tractaments antiretrovirals, la qual cosa significa que és la vacuna contra la Sida que ha aconseguit més èxit fins ara. Una gran notícia, sens dubte.

Josep Maria Gatell, cap del Servei de Malalties Infeccioses i Sida del Clínic i director d'aquesta investigació, ha explicat que la vacuna es produeix de forma personalitzada en base a les cèl·lules dendrítiques que formen part del sistema immunitari de cada pacient. Fins ara la vacuna s'ha testat en 24 pacients que no havien rebut tractament antiretroviral. Només en dos no ha tingut l'èxit esperat.

Josep M. Gatell / Foto Ferran Nadeu (El Periódico)
Per la seva importància, adjunto l'article que avui publica la revista mèdica Jano, on s'expliquen els detalls més rellevants d'aquesta notícia tant esperançadora per a milers de malalts i les seves famílies.

"Un equipo de investigación del IDIBAPS-Hospital Clínic, encabezado por el Dr. Josep Maria Gatell, ha desarrollado un modelo de vacuna terapéutica que ha logrado reducir la carga viral en la mayoría de pacientes con VIH a los que se administró el fármaco.
A pesar de que el descenso en la carga viral sigue siendo insuficiente, esta vacuna, basada en las células dendríticas de los propios pacientes, es la primera que logra una respuesta significativa en la mayoría de participantes en el estudio, cuyos resultados se han publicado en la revista Journal of Infectious Diseases.
La vacuna se ha desarrollado en el marco del HIVACAT, el programa catalán para el desarrollo de vacunas terapéuticas y preventivas contra el VIH. Este tipo de vacunas ayudarían a los pacientes portadores del virus a combatir la infección y controlarla de manera que se pueda evitar la aparición del sida de la misma manera que lo hacen los tratamientos antiretrovirales modernos. La finalidad última de las vacunas terapéuticas sería evitar que los tratamientos antirretrovirales duren toda la vida.
Estudio sobre 24 pacientes
Un total de 24 pacientes participaron en este ensayo clínico doble ciego, la mitad de los cuales configuraron el grupo control y no recibieron la vacuna. Ninguno de ellos había recibido tratamiento antirretroviral y para entrar en el estudio tenían que mantener en sangre una buena carga de linfocitos T (>450 por mm3).
La vacuna fue personalizada y se elaboraba a partir de células dendríticas de cada paciente sensibilizadas en el laboratorio contra una forma activada de su propio virus. Se administraron tres dosis de vacunas, con una separación de dos semanas entre cada una de ellas.
Al cabo de 24 semanas, se comprobó que en la mayoría de los pacientes se había producido un descenso significativo en la carga viral. Este descenso fue muy importante en algunos de ellos, pero en ningún caso se logró que el virus fuese indetectable. Aún así, se trata de una mejora muy importante respecto a iniciativas anteriores que lograron con una vacuna muy similar una respuesta de un 30% de los pacientes tratados. Ninguna vacuna terapéutica había logrado hasta ahora los niveles de respuesta alcanzados en este estudio. Un nuevo ensayo clínico en marcha estudia si la administración conjunta de la vacuna y el tratamiento antirretroviral permite mejorar los resultados.
El trabajo ha contado con la colaboración internacional de equipos de la Université Pierre et Marie Curie de París/INSERM, Francia, y del National Institute of Cancer de Maryland, Estados Unidos".