dimecres, 30 de març de 2011

El Twitter de Vilassar triomfa als Shorty Awards

El Twitter de Vilassar de Mar és el tercer millor twitter del món en la categoria de Government (governs). Així ho certifica la tercera posició obtinguda en els premis Shorty Awards, els Òscars de Twitter, que es van atorgar dilluns passat a Nova York. El Twitter de Vilassar de Mar va quedar en tercera posició per darrere del canal del president dels Estats Units, Barack Obama i el d'en Cory Booker, l'alcalde de Newark (Nova Jersey), que va es va emportar el primer premi. Tot i que el jurat dels premis va decidir que el twitter de Cory Booker era el guanyador, el twitter de Vilassar va aconseguir més vots dels internautes i només l'han superat el del president Obama i el del consultor polític John Moore


Aquest canal de comunicació del consistori vilassarenc, que ha estat el primer finalista europeu d'aquests premis, també va superar en votació popular al twitter de la NASA i als de destacades personalitats de la política nord-americana com Sarah Palin, Arnold Schwarzenegger, Bernie Sanders, Eric Cantor o Gabrielle Giffords. La cerimònia d'entrega d'aquests premis internacionals, que ja van per la tercera edició, es va celebrar dilluns al vespre al Times Center de Times Square, en el cor de Manhattan. Els Shorty Awards reconeixen la tasca que fan les persones, les entitats, els organismes i les institucions a la xarxa social Twitter.

El Twitter de Vilassar de Mar és una eina de comunicació de la regidoria de Comunicació, Participació i Noves Tecnologies de l'Ajuntament de Vilassar de Mar que lidera Laureà Folch, un entusiasta de les noves tecnologies, que ha posat al dia tot l'aparell comunicatiu municipal. Enhorabona per aquesta distinció i per la tasca feta.

dimarts, 22 de març de 2011

Comunicar bé, aquesta és la qüestió

El nou govern de la Generalitat comunica massa i malament, molt malament. L'enrenou que han provocat les darreres declaracions del secretari del govern català, Germà Gordó, sobre la supressió de l'impost de successions, posen de manifest que en aquest govern parla massa gent (tot i tenir un portaveu oficial) i de forma totalment descoordinada.

L'eliminació de l'impost de successions va ser una de les banderes electorals de CiU en les darreres eleccions autonòmiques que va guanyar Artur Mas per una aclaparadora majoria. El programa electoral de CiU diu clarament en el punt 485: "suprimirem l'impost sobre successions i donacions amb caràcter immediat". Més clar impossible. Si el programa parla d'aquest impost d'una forma tant clara i diàfana, per què en Gordó afirma que no el suprimiran del tot i que seguirà vigent a partir del tercer grau de consanguinitat? Per què surt després el president Mas dient que també el suprimiran a mitges però "que quedarà igual o millor que a Madrid i València", on s'ha suprimit només per a cònjuges i fills? Per què surt després el conseller d'Agricultura i secretari general dels democratacristians, Josep Mª Pelegrí, afirmat que al seu partit no en saben res del que diuen en Mas i en Gordó i que "no hi ha més discussió, Unió no té intenció d'incomplir el programa electoral de CiU"?

Per què coi els hi agrada tant enredar la troca?
 A veure si ens aclarim senyors, doncs a banda de donar munició a l'oposició, la gent ja comença a tenir la impressió de que el govern els hi està prenent el pèl. Aquest només és el darrer episodi de la descoordinació informativa que impera a la Generalitat. Fa poques setmanes fou la supressió dels 80 quilòmetres per hora a les autopistes d'entrada i sortida de Barcelona el tema que aixecà totes les alarmes informatives. Les declaracions confuses i contradictòries del conseller de torn i dels responsables de mobilitat del govern van enterbolir greument l'entrada en vigor d'aquesta mesura, una altra promesa electoral de CiU que al final s'ha aplicat tal com s'afirmava al programa electoral (punt 785): "eliminarem el límit dels 80 km/h a l’entorn de Barcelona i establirem límits de velocitat racionals en funció de la situació viària de cada carretera". Per què coi no expliquen bé les coses? Per què coi parla tanta gent? Per què coi els hi agrada tant enredar la troca?

Altre tema greu de comunicació d'aquest govern és l'ús indiscriminat i abusiu de les xarxes socials. Alguns membres de l'executiu es passen tot el dia piulant pel Twitter autèntiques bajanades. En nom d'una transparència informativa mal entesa alguns consellers, com en Lluís Recoder, fan miques totes les normes i els protocols informatius del govern i ens informen, per exemple,  sobre a quina hora quedarà restablerta la circulació de trens en la línia X de Rodalies. Realment, un conseller de la Generalitat ha d'informar d'això a través del seu Twitter, no té res més important a fer, no haurien de ser els serveis de premsa de Renfe o de la seva conselleria els missatgers de la notícia?

Aquest és un exemple real escollit a l'atzar, però la llista podria ser ben llarga. Està molt bé que els nostres representants públics utilitzen les eines de comunicació més modernes i que tinguin una presència activa a les xarxes socials. Jo ho aplaudeixo i fins i tot ho reclamo, doncs el polític ha d'estar a l'abast de la gent. Però no ens confonguem, als consellers els hi paguem el sou perquè facin altres feines, no per fer de bombers, dit amb tots els respectes. Per informar-nos dels horaris dels trens, de la situació dels accessos a la ciutat o del temps que fa ja tenim altres eines informatives. Cada cosa al seu lloc. Estar tot el dia creant notícies per assegurar una presència constant als mitjans, a més de crear una inflació informativa difícil de digerir, pot donar lloc a ficades de pota monumentals i a posar en situacions ridícules i compromeses als servidors de la cosa pública. Els responsables de comunicació del govern haurien de prendre cartes en l'assumpte abans que el problema se'ls hi escapi de les mans.

divendres, 18 de març de 2011

El castell de Castalla

He de reconèixer que no sóc un gran aficionat a l'arqueologia ni a l'arquitectura, però la veritat és que m'ho he passat d'allò més bé llegint el llibre El Castell de Castalla, arqueologia, arquitectura e historia de una fortificación medieval de frontera, que recull els 25 anys de treballs que s'han fet en la fortificació, des què es va iniciar la seua recuperació social l’any 1985 fins l'actualitat. El llibre, editat per un magnífic equip d'arqueòlegs i publicat amb el suport de la Diputació d'Alacant i el Museu Arqueològic, és una peça clau per entendre la història de Castalla, que ara pot mostrar una part molt valuosa del seu patrimoni cultural en tot el seu esplendor.

És un llibre d'un gran valor que recomane llegir a tothom que estigui interessat en els temes de Castalla i en la seva història. Aquesta monografia, de 312 pàgines, omple un important buit historiogràfic. El treball interdisciplinar que han portat a terme arqueòlegs, arquitectes, documentalistes, fotògrafs, geògrafs i historiadors, posa a l’abast dels lectors tota la riquesa patrimonial del castell, un monument excepcional. Enhorabona a tots ells per la gran tasca que ha portat a terme. Chapó!!

El llibre, que he pogut llegir gràcies al meu cosí Manel, que me'l va enviar puntualment així que es va posar a la venda, també recull una part que jo considere encantadora: tot l'estudi que es dedica a les marques dels picapedrers i els grafitti (sobretot els que hi han a l'aljub del Palau), que han permès recuperar la memòria de tots aquells xiquets i sagals que durant molts anys pujaven a jugar al castell. He de dir que, amb sorpresa, he reconegut els noms de diversos avantpassats meus que van deixar la seva particular empremta en estes parets. Tota una joia!!

El llibre del castell també inclou a la part final diversos annexos molt interessants. Jo en destacaré un. Es tracta d'un estudi realitzat pel meu amic Federo Cerdà sobre les intervencions fetes en aquesta fortalesa en els anys 30 del segle XX. Aquestes excavacions, fetes sense metodologia arqueològica per uns aficionats, són molt meritòries, doncs van obrir la porta -encara que fos modestament- al redescobriment de la nostra història mil·lenària.

dimarts, 15 de març de 2011

Dopatge a la roja?

Ja no saben què inventar-se. No poden suportar la superioritat del Barça. Els dilluns són els àrbitres, que ajuden al Barça d'una forma descarada (com es va poder veure diumenge passat a Sevilla, és clar). Els dimarts són els programadors de televisió, que li treuen dies de descans al Madrid. Els dimecres són els rivals, que no s'entreguen a fons contra els blaugranes. Els dijous són els entrenadors, que alineen suplents per facilitar la victòria dels culers (quan ho fa el Màlaga de Pellegrini contra els blancs "és una cosa lògica", doncs ells juguen una altra lliga). Els divendres són els defenses malparits, que li fan entrades més dures a Cristiano que a Messi. Els dissabtes són els de l'As eliminant un defensa amb el phostoshop per demostrar un inexistent fora de joc (manipulació informativa? no, error d'infografia). I ara la última, la dels diumenges: els jugadors del Barça es dopen i el club treballa amb metges de dubtosa reputació. És per llogar-hi cadires. Quin espectacle. "Teatro del bueno", xe.

Estan rabiosos, no hi ha dubte. Però que vagin en compte perquè poden haver trepitjat merda: acusar de dopatge al Barça és acusar a més de mitja selecció espanyola de consum de substàncies prohibides, i això ja "son palabras mayores". La roja ha guanyat el mundial gràcies al dopatge? 

Puyol i Piqué en un partit de la selecció espanyola
La situació m'encanta. És divertidíssima. M'ho estic passant pipa, d'allò més bé. Tot plegat és tant patètic que fa ganes de riure. Definitivament, el victimisme s'ha instal·lat a la casa blanca. Mourinho parla de tot menys de futbol, només acusa a tort i a dret. I per arrodonir-ho, tota la colla d'acòlits merengons dels mitjans de comunicació només somnien teories conspiratives, en la paranoia del villarat i amb els morrets de la Carbonero. És sublim, fantàstic. Millor impossible. Li haurien de fer un monument a en Mou.

Els barcelonistes hem d'estar-li molt agraïts al Moret i a tota la colla de malalts i visionaris que li riuen les gràcies i les sortides de to. Setmana rere setmana van fent amics. Només cal veure com reben al Madrid, a la seva estrella més mediàtica i al seu entrenador en tots els camps on va a jugar: crits, insults, esbroncades... Si jo fos madridista estaria molt emprenyat amb tota aquesta banda. Que continuï la festa!!

divendres, 11 de març de 2011

Mos a la mamella!!

Posar "catxondo" a un animal té els seus riscos, i més si es tracta d'una serp. Si no que li preguntin a la model israeliana Orit Fox, famosa per les operacions d'estètica que s'ha fet.  La noia, una mena de Pamela Anderson jueva amb uns grans pits de silicona, jugava sensualment amb una serp de grans dimensions mentre li feien una sessió de fotos. La serp es va posar com una moto després de tants petons amb llengua i tantes arrambades pel cos de la model i, al final, va atacar sense pietat una de les mamelles de la tal Fox. Diuen les cròniques (no sé si creure-m'ho) que unes hores més tard la serp va morir per intoxicació de pròtesi de silicona. Pobra!! El vídeo és genial. És, sens dubte, la notícia més freak de la setmana.

dilluns, 7 de març de 2011

A 110

Avui ha entrat en vigor la controvertida disposició del govern que fixa en 110 quilòmetres per hora el límit màxim de velocitat a les autopistes espanyoles. La mesura, de dubtós efecte pel que fa a l'estalvi real de carburant, és una improvisació més del govern que presideix Rodríguez Zapatero. L'executiu socialista torna a donar pals de cec en matèria energètica, doncs com a molt només es podrà reduir un 2% el consum de petroli del parc mòbil d'Espanya, segons es desprèn d'un estudi del RACC (Reial Automòbil Club de Catalunya) que avui publica la premsa. Jo no entenc del tema, ho reconec, però em sembla que una disposició d'aquesta envergadura planteja molts dubtes raonables i la fa especialment cara. D'entrada el govern perdrà molts milions d'euros pel que fa a la recaptació d'impostos i IVA (el 51% del preu de la gasolina són impostos). També ha hagut de fer front a una elevada despesa per adequar totes les senyals al nou límit de velocitat (250.000 euros) per executar una mesura que diuen (jo no m'ho crec) que només tindrà una vigència de quatre mesos a l'espera de com evolucioni la crisi líbia (el 12% del petroli que consumim prové de Líbia).

L'estudi del RACC (gent seriosa que acostuma a encertar-la i que no actua per electoralisme) denuncia, a més, que la mesura no ataca el moment en què els vehicles consumeixen més, que és quan arrenquen i frenen en els entorns urbans, sinó quan circulen per les vies d'alta capacitat, cosa que únicament representa entre el 20% i el 30% dels que van a més velocitat. A tot això cal sumar la pèrdua de temps que suposarà pels usuaris recórrer les mateixes distàncies en més temps, les dificultats d'adaptació al nou límit i les multes que segons asseguren augmentaran: passar de 111 km/h serà sancionat amb 100 euros. Potser en el fons tot es redueix a això, doncs d'alguna forma han de suplir la pèrdua d'ingressos per la reducció de venda de gasolina. Maleït afany recaptatori...
Un operari substitueix el 120 pel nou 110. Foto: EFE
Però no tothom veu les coses d'igual manera. El govern holandès, que deu llegir els informes del RACC, ha decidit augmentar la velocitat límit a les seves autopistes, que els darrers dies ha passat de 120 a 130 km/h. Si, sí, tal com sona. Com diu el club dels automobilistes catalans, és en els entorns urbans on hi ha més despesa de benzina, no a les autopistes, i això no s'ataca. Ans el contrari, es fomenta. Cada cop és més usual veure (i patir) als nostres pobles i ciutats autèntics esglaons -grades en alguns casos- enmig dels carrers per minorar la velocitat dels cotxes. Resultat: no només es redueix la velocitat, també s'incrementa notablement el consum de carburant a base de frenades, canvis successius a marxes curtes i llargues, etcètera. I tot això sense comptar l'impacte d'aquests xocs constants en els pneumàtics, les llantes, la direcció, els paliers, els amortidors o la suspensió dels vehicles. M'agradaria saber si els tallers mecànics han notat un increment d'avaries derivades d'aquests xocs i si ara substitueixen més elements dels que he enumerat. N'estic segur que sí.

En nom d'un progressisme mal entès s'estan portant a la pràctica moltes estupideses, i ja se sap que la improvisació és una consellera molt dolenta. Reduir la velocitat a les autopistes i canviar els pneumàtics (ah, i portat-los ben inflats, faltaria més) no ens solucionarà un problema de gran magnitud com és el de l'abastiment i l'estalvi energètic. Fa tres anys el preu del barril de petroli també va assolir màxims històrics i el preu del litre de benzina es va posar pel núvols. Llavors, però, com que a Líbia i a d'altres països productors no passava res el govern no va moure ni un dit. I mal que ens pesi als països occidentals, el preu del petroli continuarà pujant i pujant fins que no el puguem pagar. Però aquest, en el fons, no és el problema. El problema és un altre. És no tenir una política energètica global, coherent i fiable. I el govern espanyol no la té ni l'ha tingut mai, i per això no para de fer el ridícul amb les mesures que posa en pràctica.

Hom sap que no podem continuar depenent del petroli d'una forma quasi exclusiva i per molt temps. Per això avui és més urgent que mai arbitrar polítiques congruents que marquin el camí a seguir d'una forma assenyada. Ja n'hi ha prou de brandades. Ja n'hi ha prou d'avui blanc i demà negre. Ja n'hi ha prou de dir avui sí a les centrals nuclears i demà no, per citar altre dels problemes energètics cabdals que tenim. Cal prendre una determinació seriosa, ja sigui a favor o en contra. Ja n'hi ha prou de fer el cagadubtes, de canviar d'opinió constantment. Tampoc  no és de rebut que fa quatre dies el govern allargués la vida de les centrals nuclears després d'haver-la encongit fa vuit, incapaç de determinar on s’ha de conservar el combustible radioactiu un cop esgotat. Cada dia d’indecisió costa 60.000 euros.

La indecisió i el canvi d'opinió també determinen les polítiques que es porten a terme en el camp de les energies alternatives. L'energia eòlica i la fotovoltaica, les més populars, tampoc s'escapen de la disbauxa. Fa pocs dies s'ha sabut que el TSJC ha deixat en suspens el mapa eòlic de Catalunya aprovat pel Tripartit per entendre que aquest s'havia aprovat sense el preceptiu informe d'avaluació ambiental estratègic. Situacions similars també s'estan produint a d'altres llocs d'Espanya, em consta. Ahir diumenge, sense anar més lluny, diversos centenars de persones es van manifestar a Barcelona per protestar contra les retallades en els incentius que atorga el govern central a les instal·lacions d'energia fotovoltaica. Primer s’impulsa aquesta energia amb unes primes atractives a pagar per tots els ciutadans. Després se’ls en va la mà perquè no poden pagar la factura i decideixen reduir les primes d’un dia per l’altre, deixant a molta gent entrampada i un sector tocat. És a dir, improvisació i més improvisació.

Ja diuen que en el regne dels cecs el tort és el rei. I al pas que anem, encara que sigui a 110 km/h, l'únic que traurà profit de tot aquest desgavell és Rajoy el mut. Com diu Serrat en A quien corresponda, "la tierra cayó en manos de unos locos con carnet". Mai millor dit.

divendres, 4 de març de 2011

Via con me

Via con me és, juntament amb Azzurro, una de les cançons més emblemàtiques de Paolo Conte, un dels cantautors italians més influents de les darreres quatre dècades. Com quasi totes les composicions d'aquest cantant de veu trencada, la lletra de Via con me és irònica, sensual i imaginativa, i l'arranjament musical simplement magnífic.

La cançó, ineludible en tots els recopilatoris i directes d'aquest jazzman italià de llarg recorregut, forma part de l'àlbum Paris Milonga, el quart disc d'estudi de Conte, publicat el 1981. El videoclip correspon a un actuació en directe de Paolo Conte a Amsterdam l'any 1988, on podem escoltar el cantant acompanyat del seu inseparable piano i d'una bona banda de músics. Un dels grans, sens dubte.