dissabte, 31 de desembre del 2011

Adéu 2011

Acabem l'any amb bona  música: Somewhere over the rainbow, un clàssic dels anys 30 que va popularitzar Judi Garland a la pel·lícula El Mago de Oz i que, des de llavors, ha estat versionat per una munió d'intèrprets de renom.

La versió que us presento en el bloc per cloure aquest any horribilis és de les que més m'agraden. La interpreta la cantant i pianista nord-americana Norah Jones, que en la seva línia jazzística, fa una versió molt intimista i càlida. He escollit aquest tema perquè traspua esperança i optimisme, que bona falta ens fa per encarar adequadament el 2012. "En algun lloc sobre l'arc de sant Martí  els cels són blaus i els somnis que t'atreveixes a somiar es tornen realitat". Que així sigui. Bon any nou a tothom.


divendres, 30 de desembre del 2011

Innocentades sindicals

Gallego, líder de CCOO a Catalunya
Sembla una innocentada (la notícia es va fer pública abans-d'ahir, 28 de desembre, diada dels Sants Innocents) però no ho és: CCOO de Catalunya no paga la nòmina de desembre als seus 300 empleats. Ho farà, segons diuen, la setmana vinent, ja en el 2012. Motius: encara no han rebut la subvenció anual que atorga la Generalitat als sindicats (la crisi, les retallades, ja se sap...) i, a més, han patit una davallada d'ingressos dels seus 180.000 afiliats.

Suposo que hores d'ara, com sempre fan, els treballadors del sindicat ja deuen estar organitzant una manifestació davant la seu central de CCOO a Barcelona per protestar contra l'impagament de les seves nòmines. O ara no toca? Quines paradoxes té la vida sindical...

Aquests mateixos sindicalistes, amb el seu secretari general al front (Joan Carles Gallego, aquell que quan es dedicava al món educatiu anava amb la seva Harley Davidson a les reunions que feia al Departament d'Ensenyament i l'aparcava a la rodalia, tres o quatre carrers més enllà, per fer creure a la gent que es desplaçava fins el lloc amb transport públic), són els mateixos que fa uns dies posaven el crit en el cel perquè el govern català no havia pagat puntualment el 100% de la paga de Nadal als funcionaris.

Trobo a faltar en totes les informacions que he llegit al respecte (el periodisme d'investigació no està de moda, ja se sap) una dada essencial: quin és l'import de la subvenció que la Generalitat els hi atorga a compte dels impostos dels contribuents, és a dir, de tots nosaltres. No estaria de més conèixer-la, i així ens acabaríem d'emprenyar una mica més tots plegats. No he entès mai per què he de contribuir a subvencionar a uns senyors que no em representen en absolut. Uns senyors que han trobat en el sindicalisme un modus vivendi que no els obliga gaire, per dir-ho finament, a doblegar l'esquena.

Altra cosa que no acabo d'entendre és la següent: com és possible que amb les quotes de 180.000 afiliats no n'hi hagi prou per pagar a 300 empleats. Diuen que les quotes han disminuït (els afiliats paguen més o menys en funció de si estan en actiu o aturats), però no trobo que sigui una raó de pes per justificar aquest problema de tresoreria. En què es gasten els diners els sindicats? Quins sous cobren els seus dirigents i els seus empleats i alliberats?

Ja que tots contribuïm (per decret!) al seu finançament cal exigir transparència en els seus comptes i que els facin públics. Tampoc estaria gens malament que, ja posats, desmenteixin si es que poden fer-ho les greus acusacions que va llançar contra els sindicats l'ex director del diari econòmic Expansión, Jesús Martínez de Rioja, que els inculpa de lucrar-se a costa dels treballadors que es queden sense feina i dels expedients de regulació de l'ocupació (ERO's). El que afirma aquest periodista és molt fort. Mireu el vídeo per comprovar-ho.





dimarts, 27 de desembre del 2011

Vassalls hipòcrites

El que queda de família reial, avui, al Congrés. Foto: Chema Moya/EFE
Els dos minuts llargs d'aplaudiments amb que els nous diputats i senadors han obsequiat avui al Rei en el Congrés després del discurs d'obertura de la desena legislatura de la democràcia espanyola han emocionat el monarca i l'han omplert d'una "honda satisfacción", com és habitual. A mi, però, m'ha semblat un acte vergonyós, de pur vassallatge, submissió i hipocresia.

Què aplaudien "sus señorias", si es pot saber, amb tant fervor? Aplaudien les paraules del Rei durant el discurs de Nadal abominant entre línies de l'únic gendre que li queda sense citar-lo explícitament? Aplaudien que després d'anys d'encobrir les seves activitats, suposadament il·lícites i poc exemplars, ara insinui que cal jutjar-lo si ha comés alguna irregularitat perquè "la justicia es igual para todos y cualquier actuación censurable deberá ser juzgada y sancionada con arreglo a la ley"? Aplaudien que enguany, per fi, no hagi convidat a don Iñaki i la infanta a passar la nit de Nadal a la Zarzuela? Aplaudien el seu cinisme "campechano" habitual ? O aplaudien, potser, que la princesa Letizia no s'hagi fet cap nou reestiling facial a compte de l'erari públic? Quina vergonya de representants públics que tenim. Colla d'hipòcrites.

dijous, 22 de desembre del 2011

Bon Nadal i bona sort!!

Benvolguts amics i lectors d'aquest bloc, us desitjo a tots que passeu un bon Nadal i que l'any vinent ens doni raons per ser optimistes quan mirem al futur. Bon 2012 i bona sort a tothom.


Enya interpreta Silent night (Nit de pau) en gaèlic

diumenge, 18 de desembre del 2011

Barça: campió del món

El Barça s'acaba de proclamar campió del món al Japó apallissant el Santos de Brasil per un contundent 4-0. Amb aquesta nova copa el Barça torna a tancar un any triomfal. Ha guanyat 5 títols de 6 possibles: Champions League, Lliga, Mundial de Clubs, Supercopa d'Europa i Supercopa d'Espanya. Enhorabona a tots els jugadors, a l'equip tècnic que dirigeix Pep Guardiola (Sant Pep!!) i a tots els barcelonistes del món sencer. Visca el Barça!!!


Els jugadors celebren un dels gols de la final d'avui. Foto: Kazuhiro Nogi (AFP)


divendres, 16 de desembre del 2011

Rectificació estètica

Diuen que rectificar és de savis. Aquest matí, l'equip de govern de Vilassar de Mar (CiU), ha anunciat que anul·lava l'augment de sous dels regidors aprovat el passat 1 de desembre. Com ja vaig explicar en un altre post (Avida dollars contemporanis) l'equip de govern convergent havia decidit repartir els 63.750 € del salari de l'alcalde (que cobra un altre sou públic més elevat a la Diputació) entre els seus regidors (+17%) i pujant l'assignació per assistir als plens als membres de l'oposició (574€).

Les protestes dels partits de l'oposició a aquesta pujada, sobretot dels socialistes, i de l'ambient d'indignació generalitzada que l'augment de sous ha generat al poble -fins i tot entre els votants de CiU-, han propiciat aquesta rectificació. Una rectificació forçada i feta a contracor, segons es desprèn del comunicat que el govern municipal de CiU ha fet públic avui: "seguim creient que no hem fet res malament i que en tot cas el moment d’aplicar la mesura no ha estat el més idoni atesa la situació econòmica actual". Traducció: si ningú no hagués protestat els nostres governants s'haurien embutxacat la pasta i aquí no ha passat res, doncs no han fet res malament. És a dir, diguem-ho clar, han rectificat per motius purament estètics. Per res més.

D'aquest comunicat -molt mal redactat, per cert- destaquen altres dues afirmacions. Primera: "el poble ens ha fet veure que havíem de rectificar". I tant. Durant els darrers dies la decisió d'augmentar-se el sou ha creat més d'una situació incomoda a alguns regidors pels carrers de Vilassar. Segona: els regidors assumeixen "amb la seva dedicació" les feines que amb l'anterior "tripartit es feien amb càrrecs de confiança". Res millor que posar en marxa el ventilador per justificar un augment salarial improcedent. Genial!!

El comunicat s'acaba amb una frase antològica de l'equip de govern: "nosaltres no estem aquí per aprofitar-nos ni enriquir-nos, sinó per servir al poble i no tenim cap mena de problema en rectificar". Hem de riure o plorar?


Evolució sous regidors. Font: PSC Vilassar de Mar 


dissabte, 10 de desembre del 2011

Tot recordant en John

El somni va acabar el 1980. El 8 de desembre d'aquell any (dijous passat es van complir 31 anys) un pertorbat va acabar amb la vida de John Lennon. Uns anys abans de l'assessinat el músic va renegar de tot i de totom, però sobretot del seu passat. En aquesta canço crua i dura, God, afirma que ja no creu en els Beatles ("I don't believe in Beatles"). "Només crec -assegura- en mi, en mi i en Yoko". Encara hi ha gent que creu que la "japo" no li va girar el cervell? La cançó s'inclou en el seu primer àlbum en solitari John Lennon/Plastic Ono Band editat a finals de 1971.


divendres, 9 de desembre del 2011

El món vist darrera una revista

Una lectora d'aquest bloc que viu temporalment a Anglaterra, la Jenny, em suggereix que atès que avui és el III dia de la música en català a la xarxa social Facebook no estaria gens malament que publiqués una cançó en català al bloc. Dit i fet. Aquí teniu el vídeo de Darrera una revista, una de les cançons que més m'agraden d'Antònia Font (un grup que crec que també li agrada a Jenny) que feia temps que volia compartir amb tots vosaltres. La lletra del tema, marca de la casa, sensible i surrealista alhora. Una joia... La cançó pertany al disc Batiskafo katiuscas, publicat l'any 2006. El vídeo està enregistrat al Gran Teatre del Liceu de Barcelona l'any 2008.


Kings of medicine

Kings of medicine és una cançó trista, d'amor i mort. Un relat sobri de com els millors plans s'esgarren quan et poses al volant després de compartir una bona estona amb el vell Johnnie Walker i de com pots acabar al final del dia, esquarterat sobre l'asfalt o ficat en una bossa de plàstic. La veu greu i profunda de Brian Molko amplifica el desencant que causa aquesta tràgica situació, que ni els reis de la medicina són capaços de remeiar. 

Magnífica cançó del grup britànic de rock alternatiu Placebo inclosa en el seu darrer disc Battle for the sun, el sisè de la seva carrera, editat fa dos anys. Aquest videoclip gravat en directe de Kings of medicine pertany al concert que Placebo oferí a Paris, a finals d'octubre de 2009, a la SFR Session.


dijous, 8 de desembre del 2011

Pep Riera, medalla a l'ofici de pagès

El pagès mataroní Pep Riera ha estat guardonat pel Govern de la Generalitat (juntament amb altres quinze persones) amb la medalla al treball President Macià 2011, guardó que reconeix als treballadors i empresaris que s'han distingit per la seva dedicació, constància i esperit d’iniciativa en el treball. M'ha alegrat molt conèixer aquesta notícia, doncs sempre he tingut en gran consideració a en Pep, a qui vaig conèixer de ben a prop durant els anys que em vaig dedicar al periodisme comarcal. Riera sempre m'ha semblat una persona honesta i sincera, una persona que mai ha trait les seves idees i que ha lluitat com ningú pel camp català i per un ofici, el de pagès, que s'està perdent de forma inexorable. 
En Pep Riera ha sigut un lluitador nat. Va començar a treballar a l’explotació familiar agrària dels seus pares, a Mataró. S’ha dedicat plenament a treballar la terra i a ajudar la pagesia catalana. Va formar part del que es va anomenar Planteles de Extensión Agraria, joves formats en l’aprenentatge i la cultura de tradició familiar d’explotació del camp i oberts a les noves tecnologies. També fou un dels fundadors del sindicat agrari d’Unió de Pagesos, del que fou coordinador general entre 1976 i 2000. Riera també ha format part de diversos de moviments i organitzacions socials i polítiques i s'ha implicat a fons en nombroses causes socials al llarg dels anys. 
Però sobretot, com diu en José Luis Gallego, Pep Riera és un home arrelat a la terra en el sentit més literal de la paraula. Un home bo, defensor incansable dels drets de la gent del camp, divulgador del món de la pagesia i un gran conversador. Si hi ha algú que es mereix aquesta medalla és ell. La meva més cordial enhorabona.

dimecres, 7 de desembre del 2011

Ernest Lluch, visionari

L'estiu de 1996, el malaguanyat polític socialista Ernest Lluch, assassinat fa onze anys per ETA, escrivia el següent sobre l'important increment del deute públic de Catalunya: "Cuando las deudas empiezan a ser tan importantes y sus ritmos de crecimiento tan veloces, nos podemos encontrar con fenómenos exponenciales y controlables con dificultad. Ante ello es necesario que se actúe con gran responsabilidad difuminando algo la línea entre Gobierno y oposición, pero para ello es necesario que se reconozca lo que es realidad más allá de fotografías propias de veraneos opulentos y brillantes. Habrá que recordar que ser catalán significa cosas muy concretas y más acá de cualquier metafísica. Una de ellas es procurar que la manga de las americanas coincida exactamente con la extensión del brazo". (El brazo y la manga / La Vanguardia / 29-08-1996).
Aquestes paraules sembla que estiguin escrites fa unes setmanes i no fa quinze anys. Continuen sent tant vigents ahir com avui. Pel que sembla, però, els dirigents socialistes que han manat a Catalunya durant les darreres legislatures han llegit molt poc o gens a l'exministre de Sanitat (1982-1986) i no han seguit en absolut la seva recomanació de no estirar més el braç que la màniga. La seva irresponsabilitat d'ahir, encomanant-ho tot al creixement del deute per mantenir un estat del benestar fictici que no podem pagar, ens ha portat a les retallades d'avui. Tampoc sembla que entenguin que cal assumir responsabilitats i que en la solució del problema, com recomana Lluch, govern i oposició han d'anar del bracet i no en direccions oposades.
L'article esmentat s'ha inclòs en l'onzè recull d'articles d'opinió d'Ernest Lluch editats a La Vanguardia i al Punt Diari entre els anys 1987 i 1999. El recull, editat en format de llibret (Ernest Lluch opina. Articles de premsa), es va presentar divendres passat a Vilassar de Mar, poble natal del polític i economista, i seu de la fundació que porta el seu nom.

divendres, 2 de desembre del 2011

Avida dollars contemporanis

"Ándeme yo caliente y ríase la gente". Quina gran veritat. El famós poema de Luis de Góngora, escrit fa més quatre-cents anys, continua més vigent que mai. És la màxima que apliquen sense cap rubor molts dels nostres polítics. Ni crisi ni diluvi universal. Tant és. Primer el benefici personal, després el benefici personal, i en darrer terme el benefici general. Òbviament no es pot generalitzar, però n'hi ha exemples que indignen. 
Sense anar més lluny aquesta mateixa setmana s'han destapat dos casos ben il·lustratius, i ben propers, d'aquests Avida dollars* contemporanis. El socialista José Montilla, expresident de la Generalitat,  i l'alcalde de Vilassar de Mar, el convergent Joaquim Ferrer, s'han cobert de glòria. No han participat de cap corruptela, la legalitat empara les seves decisions, però ètica i moralment no han estat a l'alçada. No han estat els servidors públics honestos que reclama la ciutadania, sobretot en els temps de crisi i de retallades de tota mena que hom pateix. 
El primer, en Montilla, ha confirmat el que ja ens temíem, que serà senador, i que no renuncia a l'oficina d'expresident que ens costa a tots plegats 500.000 euros anuals. Si algú creia que ens estalviaríem aquest mig milió d'euros és que no coneix a "mister xist" (ni a la seva senyora esposa). Només ha renunciat, temporalment, al sou d'expresident (114.240 € anuals), que tornarà a cobrar quan deixi el Senat, el centre de dia per a polítics caducats que diu en Quim Monzó. 
El segon, en Ferrer, ha anunciat que renuncia al seu sou d'alcalde (63.750 € anuals) perquè a la Diputació cobra més. Quina sort, pensareu. Els vilassarencs s'estalviaran el sou de l'alcalde. Doncs no. El gest serveix de ben poc. La seva nòmina se la repartiran els regidors de l'equip de govern amb una generosa pujada salarial mensual del 17% i els de l'oposició, que per assistir als plens cobraran 574 euros, un 29,3% més que fins ara. Visca! Val a dir que només han renunciat a l'augment dos regidors de l'oposició, els d'ERC i IC-V. 
Montilla, a sobre, té la barra de dir que l'"única motivació que l'ha mogut és servir a Catalunya i que ara ho continuarà fent des del Senat" (declaracions d'avui mateix), una cambra que Montilla vol reformar per convertir-la en una autèntica cambra territorial, com l'alemanya. L'expresident supera, dia rere dia, al seu personatge del Polònia... 


*Avida dollars: Anagrama que juga amb la transposició de lletres del nom Salvador Dalí inventat per André Breton per criticar l'afecció malatissa pels diners del pintor empordanès.