dimarts, 19 de febrer del 2013

Quan Maribel Verdú venia hipoteques

e-Notícies:

L'actriu Maribel Verdú, guanyadora del Goya a la millor actriu, va dedicar el premi a les famílies que no tenen casa o que estan a punt de ser desnonades i també va criticar els bancs, encara que l'any 2010 va protagonitzar una campanya publicitària sobre les hipoteques d'UCI, una entitat vinculada al Banc Santander.

"M'agradaria dedicar aquest Goya a tota aquesta gent que ha perdut les seves cases, les seves il·lusions, les seves esperances fins i tot les seves vides per culpa d'un sistema trencat, injust, obsolet, que permet robar als pobres per donar-ho als rics", va dir la actriu durant el seu discurs.

Fa tres anys, Verdú va fer un anunci per promocionar la gestió d'UCI, dedicada al servei de les agències immobiliàries, defensant que "el mercat canvia, es mou" i conclou dient que "compraria" el pis que apareix en l'espot.

Aquesta entitat està denunciada per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) per concedir "de manera irresponsable, cometent contínues irregularitats, sense cap control de risc i sabent que no es podrien pagar".

L'actriu recollint el seu Goya per Blancaneu
Està molt bé criticar al govern per lo malament que ho està fent, per les retallades que aplica, per les amnisties fiscals que concedeix als rics, per l'augment desmesurat de l'IVA als productes culturals (entre d'altres), per incomplir el seu programa electoral, per la corrupció i per moltíssimes altres coses. Ara bé, cal tenir la cara molt dura i la consciència molt corrompuda per afirmar que dedica el seu premi (meritori, tot siga dit) a tota la "gent que ha perdut les seves cases, les seves il·lusions, les seves esperances fins i tot les seves vides per culpa d'un sistema trencat, injust, obsolet, que permet robar als pobres per donar-ho als rics". Això és pot dir quan un té les mans netes i la consciència tranquil·la, però no per quedar bé davant d'un gran auditori ni per ser menys que d'altres companys de professió.

Maribel Verdú, com demostra aquest vídeo que ha aixecat l'e-Notícies (i també d'altres mitjans), ha venut hipoteques, ha format part activa de l'engranatge del sistema, s'ha beneficiat econòmicament del mateix i ha contribuït a l'engany que ha portat a la ruïna a milers de famílies. Els hi hauria de demanar perdó en comptes d'abanderar la bandera d'una progressia mal entesa. Hipòcrita!!

La gala dels Goya va tenir altra protagonista bocamoll, Candela Peña, que per no ser menys i criticar les retallades sanitàries va denunciar que el seu pare havia mort el 2011 en un hospital de Viladecans desatès, sense mantes per tapar-se ni aigua per beure. L'hospital ha desmentit rotundament aquestes acusacions inversemblants tot assegurant en un comunicat que ni l'actriu ni cap altre familiar van presentar mai cap reclamació per cap mena de negligència. Fins i tot una delegada sindical de l'hospital va desmentir l'actriu: “No es verdad que falten mantas ni agua en este centro sanitario. El problema grave es la falta de personal", ha assegurat Eliana López, del sindicat CGT.

Menció apart mereix també l'insigne progre Javier Bardem, un gran actor sota el meu punt de vista, que també es va emportar un Goya al millor documental per 'Hijos de las nubes, la última colonia', que va dedicar al poble saharaui. És molt plausible denunciar la qüestió del Sahara Occidental i la injustícia que afecta a milers de refugiats que viuen amuntegats enmig del desert en unes condicions infrahumanes. Sí, està molt bé denunciar aquestes coses i mostrar l'actitud de compromís que ell exhibeix amb aquesta causa. El que no acabo d'entendre és com pot compaginar aquesta militància amb la vida de luxe, ostentació i hedonisme que porta amb la seva parella Penélope Cruz a Califòrnia. Misteris de la naturalesa humana...

dilluns, 11 de febrer del 2013

Una història de quinquis

En la penúltima pàgina del llibre l'autor posa en boca d'un dels personatges que "cuando terminé de leer el libro me acordé de que una vez le oí a un profesor en televisión que un libro es como un espejo y que no es uno el que lee libros sino los libros los que lo leen a uno, y pensé que era verdad". Jo també m'ho he cregut, doncs a mi m'ha passat una mica el mateix llegint Las leyes de la frontera, la darrera incursió literària de Javier Cercas. El llibre m'ha absorbit, literalment. M'ha recorregut tots el racons del cos fent-me reviure una època (finals dels 70, finals de la dictadura, primeres fuetades de la transició política, l'inici dels meus estudis de periodisme...), i una ciutat, Girona, on vaig treballar l'estiu del 77 (creuant-me, segurament, més d'una vegada, amb alguna banda de 'quinquis' semblant a la que pren vida pròpia al llibre de Cercas), i que va marcar, per bé, el meu esdevenir personal i professional. En molts aspectes, per a mi, fou un estiu d'iniciació, como ho seria l'estiu següent (en aquest cas, a lo bèstia, en pla salvatge) pel Gafitas, el personatge central del llibre; el noi que, per amor, decideix creuar la frontera (el Liang Shan Po) i endinsar-se durant un parell de mesos en el costat fosc, fora del seu hàbitat natural. L'experiència, com bé explica en Cercas, el va perseguir tota la vida. Formar part d'una banda de delinqüents juvenils marca, i més quan l'ombra del dubte planeja incansable al llarg dels anys generant més preguntes que respostes.

Bé, suposo que després de llegir el primer paràgraf ja heu endevinat que Las leyes de la frontera m'ha encantat i que és un llibre que recomano amb els ulls tancats. A banda dels records personals que han aflorat al meu cervell a mesura que Cercas descrivia les aventures de la basca del Zarco pels carrers de Girona, la veritat és que el llibre aglutina molts ingredients que el fan altament interessant.

A les seves pàgines conflueixen moltes històries. És la història d'una ciutat de províncies del tardofranquisme. La història d'una ciutat amb molt d'encant i alhora una ciutat bruta, fosca i enrocada en si mateixa. També és la història, com ja he apuntat breument, d'una època i d'un fenomen, el de les bandes de delinqüents juvenils a l'estil del Vaquilla, que van marcar tendència gràcies a la col·laboració necessària dels mitjans de comunicació i també del cinema. La novel·la també és una història d'amor amb majúscules. Una història d'amor que es desgrana al llarg de vàries dècades; la història d'un amor impossible entre una noia, Tere, del més enllà de la frontera, i un noi, el Gafitas, del més ençà d'aquesta línia imaginària.

Però el més interessant, sens dubte, és la història del Gafitas, l'adolescent xarnego que de la nit al dia esdevé 'quinqui' ocasional per amor i que troba en la banda del Zarco l'aixopluc emocional que no té ni a casa seva ni a l'escola. L'aventura, com ja he dit, només dura un parell de mesos, però el perseguirà tota la vida, doncs amb els anys acaba sent l'advocat respectable del cap de la banda, un home caducat (com l'època que va explotar les seves aventures al marge de la llei) i devorat pel mite de delinqüent de la Transició que va encarnar. Crec, a més, que en la història del Gafitas, salvant les distàncies, hi ha molt de la història del propi Cercas, un emigrant extremeny que aterra a Girona a l'edat de quatre anys, i que entra a formar part de ple dret de la comunitat xarnega de la ciutat. Per tant, ningú millor que ell, pot comprendre al personatge i els motius ocults del subconscient que guien els seus actes.

La història atrapa des d'un primer moment, així com l'estil narratiu. El protagonista principal i un parell de personatges secundaris (un policia i el director de la presó) expliquen a l'escriptor que els entrevista la seva versió d'uns fets que a priori han de teixir la història definitiva (la bona, la de veritat) del Zarco, un personatge de llegenda. Des de diferents enfocs i punts de vista, els entrevistats van embastant una història que s'enriqueix amb informacions que complementen la subministrada inicialment per ells mateixos. Aquesta informació va enriquint la narració dels fets i alhora conforma un relat paral·lel que va més enllà, cercant la veritat i escrutant els límits de la llibertat i els actes íntims que motiven el comportament de les persones. Una gran novel·la, sens dubte, a l'alçada de l'assaig novel·lat Anatomia de un instante, l'altra història del 23-F, que també signà Cercas el 2009.

divendres, 8 de febrer del 2013

Cínic i mal pagat

Diu el seu currículum que és advocat. La realitat, però, és que no ha exercit mai o gairebé mai. Des que començà la seva carrera política com a tinent d'alcalde a l'Ajuntament de Lleida l'any 1979 no ha fet altra cosa que exercir de polític, de polític professional. Ha dedicat milers d'hores a la política, a manar, però treballar, el que es diu treballar, doblegar l'espinada, no ho ha fet mai. Té el seu mèrit, no us penseu. Cal ser molt hàbil i d'una pasta molt especial per anar encadenant càrrecs d'una forma continuada durant trenta quatre anys i exercir, alhora, de gran sacerdot del partit 'més cristià' de la pell de brau. Tants anys trepitjant moqueta, ocupant llocs destacats al govern, al Parlament i al Congrés dels Diputats, entre d'altres, l'han convertit en un home dur, exigent (no conec a ningú que hagi treballat amb ell que guardi un bon record de l'experiència), implacable, impertinent, impertorbable, descarat i, sobretot sobretot, cínic. CÍNIC amb majúscules.

Fa uns dies, a propòsit del cas Pallerols de finançament irregular d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC), explicava en aquest bloc que el verb dimitir no existeix en el diccionari de Josep Antoni Duran Lleida. Ell, que va dir que deixaria el seu lloc al capdavant de la formació democratacristiana si es demostrava que Unió s'havia finançat de manera irregular, es va desdir tot dient que era la víctima d'una confabulació que van ordir altres persones. Per tant, de dimissió rien de rien.

Aquesta setmana, i per això dic que és un cínic amb tots els ets i els uts, el diputat més elegant de la Carrera de San Jerónimo, el que pernocta al Palace quan dorm a Madrid, ha dit que ell dimitiria si fos imputat per algun presumpte delicte, com li ha passat al seu col·lega convergent Oriol Pujol pel cas de la presumpta adjudicació irregular de les ITV: “si un dia m'imputen, tot i que estic convençut que això no passarà, deixaré la meva acta de diputat i les meves responsabilitats polítiques". Els que el van escoltar en directe encara no s'han sobreposat de l'atac de riure que els hi va agafar. Val que Duran li té ganes al secretari general de CDC, sobretot després que aquest esperonés a l'executiva de Barcelona de Convergència a declarar "per unanimitat" que Duran era responsable d'entorpir el procés cap a la independència de Catalunya. Però si li volia ficar el dit a l'ull al fill de l'expresident Pujol, hauria sigut més intel·ligent per part seva esgrimir altres arguments més convincents, doncs tothom ha pogut comprovar sobradament què significa el verb dimitir pel senyor Duran. Com a molt que és un nom o un mot rus, com fa córrer aquests dies la brama (amb molt sentit de l'humor, per cert) a través de les xarxes socials.

Duran i Trias als Tres Tombs. Foto: ACN
A més de cínic, Duran també pateix incontinència verbal. Un dia es fica amb el canvi de sexe dels homosexuals, altre amb el PER dels jornalers andalusos i aquesta setmana a més de frivolitzar amb les imputacions alienes i les seves dimissions imaginàries, també ha tingut temps per recolzar a l'alcalde de Barcelona en la seva creuada a favor de que els polítics han de tenir sous alts, ja que si no és així molts acaben ficant la mà a la caixa comuna o tirant de sobre. "Els sous de la política són insuficients, però entenc que és un debat que avui la societat espanyola no està disposada a acceptar", va declarar el líder d'Unió (que cobra 100.000 euros anuals) durant un esmorzar informatiu celebrat ahir a Madrid, en el qual també participava Xavier Trias, l'alcalde més ben pagat d'Espanya (143.000 euros anuals). Tots dos van considerar que és un "escàndol", que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, 'només' guanyi 72.600 euros a l'any. Durant la seva intervenció van oblidar, però, que Rajoy cobra una bona part del seu sou en espècies (i no vull pensar que també en sobres...), doncs entre tots li paguem el manteniment del palau de la Moncloa, on viuen confortablement ell i la seva família. Aquest palau ens costa anualment 7 milions d'euros als contribuents.

Sempre he defensat que els polítics, els nostres representants a les institucions (i teòrics garants de la democràcia), han de cobrar un sou digne. Ara bé, en els temps que corren, quan cada dia es destapen nous casos de corrupció que impliquen directa o indirectament a diputats, ministres, consellers, regidors i alcaldes de tots els colors i fins i tot a la casa reial, dir determinades coses fa pujar els colors. I compte, que la gent ja comença a estar molt encesa, amb raó.

Tots hem escoltat moltes vegades de boca de molts polítics que no s'han ficat en política per guanyar diners. Quina sort. Molts, fins i tot, han arribat a dir que des que es dediquen al negoci de manar en nom de tots nosaltres han perdut calés. Si és així que ho deixin, si us plau, que no perdin més el temps administrant-nos, que no ens facin aquest favor. Ara bé, realment em costa molt creure aquestes afirmacions. Me les creuria si no fos -com diu la col·lega Cristina Palomar-, per les nissagues familiars que generació rera generació opten per la política com a modus vivendi i ja sabem que les llistes tancades dels partits són un bon refugi per a ganduls i inútils amb cognoms il·lustres (i no tan il·lustres) que tots tenim al cap. Val a dir, també, i encara que avui dia sembli mentida, que en política també hi ha ficades moltes persones (més de les que ens pensem) rectes, dignes i honestes. Jo en conec unes quantes, us ho puc assegurar.