dimecres, 27 de març de 2013

Periodisme, on t'has ficat?

Aquests dies no paro de llegir articles sobre la decadència del periodisme, una professió, la meva, que segons la darrera enquesta del CIS és de les pitjors valorades per la ciutadania juntament amb la de jutge. El periodisme, certament, es troba en una cruïlla de difícil sortida. Sembla que ha deixat de ser l'ull públic crític que tot ho veia i ho explicava. Com afirma José Sanclemente, "el periodista lleva años sufriendo la incredulidad del ciudadano, porque se le considera que ha remado a favor de la corriente, conviviendo y conviniendo con los políticos y los financieros; haciéndoles la rosca a los poderosos y ocultando la voz de los débiles. Por eso el movimiento del 15-M fue un toque de atención también para los periodistas y los metió en el mismo saco que a muchas instituciones democráticas o a la banca. El 'no nos representan' tenía algo que ver también con el 'no nos cuentan la verdad'".

Julià Álvaro (acomiadat recentment de Canal 9 juntament amb altres 1.200 treballadors per l'ERO de Ràdio Televisió Valenciana) ho resumia fa pocs dies al seu bloc d'una forma crua i exemplificadora: "los trabajadores de RTVV, durante todos estos años de plomo del Partido Popular en la dirección de la empresa, no hemos estado a la altura. Nos movilizamos cuando entre 2002 y 2003 se pretendió privatizar la casa. Salimos a la calle reivindicando una RTVV pública, en valenciano y de calidad pero cuando, gracias a una sentencia judicial, nos garantizamos que la privatización no se iba a producir, que íbamos a seguir siendo "públicos", es decir nos aseguramos nuestra "seguridad" laboral, olvidamos lo de en valenciano y de calidad. Para esas dos reivindicaciones no hubo protestas, manifestaciones, concentraciones, ni plantes. Hemos sido unos malos servidores públicos, unos malos periodistas y, como trabajadores, muy miopes ya que en tanto que abandonamos nuestro "producto", abandonamos nuestra razón de ser, nuestras conexión con la sociedad y, al final, hemos perdido también nuestro puesto de trabajo. ¿Qué otra cosa esperábamos?"

L'exemple de Canal 9 el podem fer extensible a molts altres mitjans i casos, però amb prudència. No és el mateix el periodisme groc de Sálvame que el periodisme compromés de Salvados. Encara hi han diferències. El mateix Sanclemente adverteix que en això de les enquestes, i la del CIS, no és una excepció "pagan justos por pecadores, buenos periodistas por falsos predicadores, cronistas sobrecogedores e interesados, por honestos y comprometidos con la verdad o las verdades", però el cert és que el desprestigi és real i els professionals i les empreses periodístiques (que estan prescindint dels seus professionals i regatejant-los els mitjans necessaris per investigar) han de replantejar-se les coses seriosament, doncs és evident que "amb la que està caient el periodisme és més necessari que mai".

Com explicava Francesc Serés fa pocs dies a El País, "somos capaces de mirar un fuera de juego a cámara lenta desde 10 ángulos distintos pero el periodismo económico, laboral, industrial, brilla por su ausencia. Donde quisiera diez cámaras es en el Consejo de Administración de Endesa. Me gustaría que me hubiesen sacado el escándalo de las preferentes en el momento que se producía, no cuando el cadáver ya está frío. ¿De qué nos sirven ahora los reportajes de lloriqueos y sollozos? No se puede apelar a la vez a la compresión de los lectores y a la de los consejos de administración de la banca. O unos u otros, pero todos es imposible (...) ¿Cuántos periodistas económicos advirtieron con el ahínco y la gravedad que hoy les caracteriza del peligro de estos productos financieros? Hace siete años, que hoy ya no es noticia, a toro pasado se lo cuentan en cualquier fila del autobús. Claro, hace siete años había que jugársela y explicar, por ejemplo, qué pasaba en Catalunya Caixa. ¡Entonces! ¿Nombres y apellidos? ¿Fechas? ¿Cantidades? O si el AVE y los aeropuertos eran viables. Para eso hay que jugársela, investigar, publicar y aceptar que una empresa del Ibex no contrate la página de publicidad".

Per Serés, la causa-pecat original del periodisme low cost que avui dia es practica amb tanta alegria rau en que els mitjans "están sufriendo ajustes cuyas causas no son capaces de explicar porque no supieron explicar las causas de los ajustes de los demás. ¿Está el periodismo en crisis? ¡Es que un periódico, o está para dar noticias o no está para nada!" Efectivament, si no està per això no està per a res. La veritat però, és que la degradació de les redaccions posa els pèls de punta. Com volem que els mitjans publiquin notícies de qualitat, treballades, si les empreses del ram porten més d'una dècada despatxant periodistes competents a dojo (durant els darrers quatre anys, només a Catalunya, 8.500 professionals s'han quedat sense feina) i substituint-los per becaris amb poca preparació acabats de llicenciar (uns 500 anuals a Catalunya). Amb aquesta conjuntura, és evident que el producte final, la informació elaborada, que arriba als lectors de diaris, als oients de la ràdio o als teleespectadors, no compleix (en la majoria dels casos) els requisits de qualitat que hauria de tenir. Un exemple de rabiosa actualitat: la cadena SER, líder d'audiència de la ràdio espanyola, fa més d'una setmana que fa sevir a un informàtic espanyol resident a Xipre com a corresponsal per parlar de la greu situació econòmica del país i del corralito que ofega als seus habitants. És cert, no m'ho invento. Perquè després en Gabilondo vagi pontificant sobre bona praxi periodística. Aquesta vegada, per no enviar, no han enviat ni un becari mal informat d'enviat especial.

Segons un estudi recent encarregat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, les principals mancances detectades en les darreres fornades de periodistes "tenen a veure amb qüestions intangibles, pròpies dels trets constitutius de l'ofici: manca de curiositat, escassa iniciativa, poca cultura general i, sobretot, una desorientació preocupant pel que fa al seguiment de l'actualitat i a la funció social del periodista". És fort, molt fort, oi? Doncs segons aquest estudi, coordinat pel director del grau de Periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna, Josep Lluís Micó, la mà d'obra barata que ara pul·lula per les redaccions no sap "discriminar les informacions certes de les falses que corren per Internet" i tenen grans deficiències en l'escriptura "degut a la manca de l'hàbit de llegir". Tot això ho comentava fa uns dies en el seu bloc la periodista Cristina Palomar, una més de la llarga llista de víctimes dels ERO's dels mitjans de comunicació catalans.

Si em de fer cas d'aquest estudi, les facultats de periodisme també tenen molta culpa del descrèdit del periodisme actual. Segons explica Palomar, "l'oferta és excessiva, tal com reconeixen les mateixes facultats, però malgrat el col·lapse del mercat laboral, continuen com si res. I a això cal afegir la mala qualitat de l'ensenyament que ofereixen. En molts casos, les facultats de periodisme s'han convertit en cementiris d'elefants on s'ensenya periodisme del segle XIX i on la mentalitat funcionarial que impera entre els que tenen una plaça fixa -a excepció de lloables excepcions- és l'escaqueig descarat. La majoria de professors que expliquen com s'ha de fer una notícia mai han trepitjat un mitjà o han anat a una roda de premsa i els que tenen experiència estan mal pagats i amb un peu al carrer per la brutal retallada pública".

Així les coses, podem concloure que malgrat que avui el periodisme és més necessari que mai, doncs més que mai cal explicar les coses i els fets gravíssims que amaneixen la nostra miserable quotidianitat, gaudim de menys periodisme que mai. El periodisme té un present lamentable i un futur molt negre i incert. I una democràcia, sense periodisme de qualitat no és democràcia, és un fangar que alimenta, perillosament, el feixisme i la intolerància.

dimarts, 19 de març de 2013

Ni puta idea

Com més va més em dóna la impressió que això de la Unió Europea està molt mal plantejat, sobretot en l'aspecte econòmic. Confesso que l'economia no és el meu fort i que, per tant, no puc parlar amb propietat del tema. Així que faré una anàlisi simplista, dels que es fan a peu de carrer, com els que fan la majoria de ciutadans. I com el ciutadà que la fa petar amb els seus veïns i amistats a peu de carrer o a les tertúlies del bar, he de confessar que cada dia estic (amb o sense fonament) més alarmat. El darrer episodi del rescat de Xipre per part de la UE posa els pèls de punta, doncs inclou, per primera vegada a l'eurozona (ja tenim el precedent que ens mancava) la imposició d'una taxa als clients dels bancs perquè contribueixin a evitar la fallida del sistema bancari. Clar i català: volen confiscar (compte, CONFISCAR) als xipriotes entre el 6 i el 10% dels seus dipòsits bancaris. Així, per la cara.

Els xipriotes diuen NO a la confiscació dels seus estalvis. Foto: P. Baz-AFP
Els ministres d'economia de la zona euro afirmen que aquesta imposició és un cas excepcional, per les característiques tan especials d'aquest paradís fiscal anomenat Xipre (com és que a la UE hi han paradisos fiscals?). La realitat, però, és que estem parlant d'un 'corralito' en tota regla en el si de la Unió, per molt que es vulgui dissimular, doncs els xipriotes porten uns quants dies sense poder disposar dels seus diners.

Diuen els experts (aquests que tant saben d'economia i que mai acaben de trobar la solució als problemes derivats de la crisi que tant ens afecten) que les mesures aplicades a Xipre són excepcionals. També diuen que no existeix cap risc que s'hagi d'aplicar una 'taxa a la xipriota' a Espanya ni a cap altre dels països més malalts de la Unió, i que la garantia dels dipòsits fins a 100.000 euros en cas de fallida d'un banc segueix sent vigent a tota la Unió Europea. Menys a Xipre, de moment.

Aquests mateixos experts, i els de l'Eurogrup (amb la complicitat i l'estimul del Fons Monetari Internacional), que acaben d'aprovar el rescat xipriota, són els mateixos que porten quatre anys negant-ho tot (primer de tot la crisi) i dient-nos "no us preocupeu, això no arribarà a passar mai al vostre país". I patapam! clatellada, retallada, puntada de peu allà on fa més mal i 'a joderse'. Sort que no ens hem de preocupar.

La llista de països de la UE rescatats creix: Grècia, Irlanda, Portugal, Xipre... I amb Espanya i Itàlia a la vora de l'abisme. Qui caurà primer? Després del precedent de Xipre realment ens hem de creure que és un cas excepcional no extrapolable? Fa que pensar, i més encara si ens hem de refiar de la tropa de buròcrates 'experts' europeus (i també internacionals) que ens han de treure del pou. Sort que diuen que estem a l'era del coneixement i que tenim gent molt ben formada i preparada. Sort, perquè de veritat, com es diu a peu de carrer, "no tenen ni puta idea".

dimecres, 13 de març de 2013

El somni d'una nit d'hivern

Nit èpica, de remuntada, d'apoteosi al Camp Nou. Nit de fumata blaugrana, de reconciliació amb l'afició. Nit d'un Barça diví, excels... Els que somiaven amb un canvi de cicle hauran d'esperar. Habemus Barça!!!