divendres, 31 de maig de 2013

# burkamutila

Pilar Rahola (La Vanguardia 28-05-13):


Passejant per Marbella (2013)
"Som un ampli grup de dones que endeguem una campanya contra el vel integral, sota el hashtag #burkamutila i amb una pàgina a Change.org titulada "A ses senyories: Que es posin un burka i intentin ser lliures". La nostra procedència ideològica és diversa, per bé que totes tenim un compromís amb els drets de les dones. I si bé hem expressat en fòrums, articles, llibres, etcètera, el nostre rebuig a aquesta presó tèxtil, estigma físic de l'esclavatge de les dones víctimes d'una ideologia totalitària, ara fem un pas endavant. 

El motiu és concret: el capteniment dels partits davant d'aquesta qüestió, arran del debat d'una proposta de Ciutadans. I per bé que és comprensible que la proposta necessités d'un recorregut parlamentari més complet, amb negociacions i millora del text, no és possible entendre ni les intervencions dels diputats -algunes pròpies d'un embolic mental considerable amb aquest tema- ni el fet que es tanqués el debat en fals. Com és possible que al Parlament de Catalunya s'arribés a expressar la idea que aquesta mena de presons de roba eren una opció de llibertat? Fa vergonya, molta vergonya, que conceptes nobles com llibertat o cultura s'associïn amb l'esclavitud femenina. I el vel integral n'és una pesant i opressiva imatge externa d'aquest esclavatge.

No cal dir que l'embolic de conceptes es dóna a dreta i a esquerra de l'espectre ideològic, en part perquè el desconeixement sobre el tema fa que molts confonguin els drets religiosos amb la ideologia totalitària que intenta usar l'islam per oprimir la gent. I això caldrà repetir-ho milers de vegades: ni el burca ni el nicab són una qüestió religiosa. Però són usats pels imams i els líders integristes com a forma d'opressió de la dona, clau per a la conquesta ideològica dels seus conciutadans. Millor dir-ho en boca de les dones musulmanes que lluiten contra aquest estigma, per exemple l'algeriana Wassyla Tamzali, exresponsable d'igualtat de la Unesco: "Una presó de tela, una pràctica arcaica i bàrbara sobre la que la religió musulmana no ha sabut imposar-se. 
El problema és que ara la religió està en mans d'homes que només volen dominar-nos". 

La llista de musulmanes que escriuen i lluiten contra aquesta opressió és ingent, per bé que sovint molt silenciada. En aquest sentit, i per desgràcia, hi ha una esquerra que escolta més els barbuts integristes que les dones que s'hi enfronten. Per això un debat que a països com França o Bèlgica està avançat -i el burka prohibit- aquí es troba a les beceroles. En qualsevol cas, moltes dones hem dit prou. El burka no és cultura, ni religió, ni llibertat. És l'expressió externa d'una ferotge opressió femenina en nom d'una ideologia fanàtica i repressiva que usa el nom d'un déu en va. En una societat lliure i democràtica, ni hi té cabuda, ni defensa, i la seva permissivitat és la pura banalització de l'opressió".

Enllaços relacionats:

Burka i dignitat

Burka i dignitat (2)

Religió, sostenidors i llibertat d'expressió

dissabte, 25 de maig de 2013

Censura puritana al facebook

Els administrador de Facebook (uns americans de Palo Alto, California, com tots sabem), han eliminat aquesta preciosa fotografia penjada en el seu perfil per una mare amb el seu nadó acabat d'alletar i la seva filla. Una imatge que a la majoria ens sembla maca i tendra, però que als guardians de la moral nord-americans els hi sembla porca i obscena. Quina moral té aquesta gent, venen armes legalment a qualsevol cantonada, les seves pel·lícules destil·len sexe i violència per tot arreu, i en canvi censuren imatges com aquesta, bella i innocent, o són capaços d'eliminar el cigarret que porta entre els dits Paul McCartney a la portada de l'LP dels Beatles Abbey Road. Mira que arriben a ser ridículs, carques i casposos aquests puritans de pa sucat amb oli. Com deia aquell mallorquí, "és que és es colmo!!!!" Us convido a difondre la imatge.


dijous, 23 de maig de 2013

Florentino, el càncer del futbol

El futbol espanyol (i per extensió l'europeu) pateix un càncer terminal que té nom i cognoms: Florentino Pérez. Aquest hooligan de coll blanc és el màxim responsable de la decadència social del seu club, de la imatge lamentable que avui dia projecta el Madrid a nivell internacional i de totes les barbaritats que ha perpetrat el traductor portuguès durant els tres anys que s'ha assegut a la banqueta del Bernabeu.


Flo, com l'anomenen els íntims, ha institucionalitzat el gangsterisme esportiu, manipulant periodistes i mitjans de comunicació, permetent que un mal educat agredeixi impunement a un col·lega de professió (Vilanova), que s'humiliï públicament al jugador més carismàtic del club (Casillas), i que es coaccionin a alguns àrbitres esperant-los en el pàrquing per esbroncar-los, entre d'altres perles. Visca el 'señorío'.

Aquest president covard, que disfressa el seu autoritarisme amb un somriure i sense aixecar el to de veu, és també el màxim responsable d'una cosa molt més greu. Els seus deliris de milionari han fet trontollar el mercat de fitxatges a escala planetària. Per culpa d'aquest senyor avui dia es paguen autèntiques obscenitats per jugadors que no valen ni tres rals. Va començar a desestabilitzar el mercat en l'època dels galàctics i ho ha continuat fent durant la seva segona presidència amb Cristiano i companyia. Ha encarit el mercat capriciosament, pensant que així enfonsaria als seus rivals més directes (hahahaha!!!) i suposant que a cop de talonari guanyaria més títols, cosa que el seu Madrid ha demostrat que és falsa.

En 10 anys com a president s'ha gastat 855 milions d'euros en fitxatges i ha guanyat 10 títols oficials. És a dir, cada títol li ha costat 85,5 milions. Tot això sense comptar la milionada que s'ha gastat en entrenadors. Ja en porta vuit i està a punt de fitxar-ne un altre... Malgrat tot això (i no explico més coses perquè no excitar-me) ell continua afirmant que no és el culpable de res. Sempre justifica l'injustificable i mai reconeix errors.

I ara l'última (ja li he dedicat massa línies al personatge). Aquest individu, que continua guanyant molts diners, personifica l'estat de putrefacció de les elits polítiques i econòmiques d'aquest país: ha estat i és el capo de la llotja del Bernabeu, on s'han perpetrat mil i un negocis i corrupteles i s'han pres més decisions que a la Moncloa o al Congrés. I tots sabem quins banquers i polítics s'han arrossegat per aquesta llotja durant la seva presidència. Alguns ja han trepitjat garjola i molts altres estan a punt de fer-ho, acusats de corrupció o d'altres delictes similars. El declivi ha començat. També veurem al capo Flo en aquesta tessitura? Temps al temps...

dilluns, 13 de maig de 2013

Una altra al sac!!!


Ja en tenim una altra al sac!!! I en van 22. Perquè després diguin que aquest equip no dóna de si. El Barça es va proclamar ahir campió de lliga, tres jornades abans de finalitzar la competició, amb el seu rival més directe a 13 punts de distància. No és per estar-hi contents? Jo crec que sí, i molt.

Estic d'acord en què l'equip no juga amb la frescor d'abans, en que s'han de retocar moltes coses, en que cal fer alguns fitxatges (sobretot a la defensa i la davantera), en que cal repensar alguns esquemes de joc... Però no em negareu que malgrat tot això, malgrat les lesions i malgrat les malalties terribles d'en Tito i de l'Abi entre molts d'altres handicaps que hem patit, l'equip ha guanyat la lliga de forma brillant, liderant-la de principi a fi, sense donar opció als rivals, fent la primera volta més espectacular de la història.

Estic segur que la majoria de culés hauríem signat en començar la temporada aquest final: campions de Lliga i semifinalistes de la Champions i la Copa. O no? Aquesta és una temporada de transició, no ho oblidem. És la temporada del pas de l'era Guardiola a l'era Tito. I malgrat això, i malgrat tots els 'malgrats' que he enumerat abans, l'equip se'n ha sortit, ha donat la cara i ha acabat guanyant el campionat de lliga amb soltesa i solvència. Dic tot això perquè sembla que aquesta lliga no té el mateix valor que les altres i perquè el pessimisme comença a envoltar i embolicar al barcelonisme. Com si no costés guanyar una lliga, la competició de la regularitat. És que ja no recordem quan no en guanyaven cap, o quan passaven catorze anys per guanyar-ne una, solitària. Allò sí que era tristor i pessimisme, però això que estem vivint ara, no, ni molt menys. Intentem mesurar millor les coses: aquesta lliga és molt i molt valuosa i important.

Els darrers 10 anys hem gaudit del millor Barça de la història, del Barça que ho ha guanyat tot. Amb Rijkaard l'equip va guanyar dues lligues, una Champions i dues Supercopes d'Espanya. Amb Guardiola a la banqueta l'equip ha guanyat 14 títols de 19 possibles (tres Lligues, dues Champions, dos Mundialets, dos Supercopes d'Europa, tres Supercopes d'Espanya i dues Copes del Rei). I amb Tito, de moment, després de tot el que ha passat els darrers mesos, ja hem guanyat altra Lliga. Total: 20 títols de gran nivell en 10 anys.

Crec que en l'actualitat pots equips del món poden presumir d'aquest palmarès i/o superar-lo. L'etern rival fa fitxar un portuguès, diguem-ne que especial (per no dir altra cosa) per acabar amb la supremacia del Barça. A banda de no aconseguir-ho, sabeu que ha guanyat aquest pobre home egòlatra i narcisista dirigint als blancs durant els darrers tres anys? Doncs una Lliga, una Copa (poden ser dues si guanya el proper divendres a l'Atlético la final d'enguany) i una Supercopa d'Espanya. Pobre balanç, oi? Doncs això... I poso l'exemple del Madrid, un dels grans d'Europa i del món, perquè siguem capaços d'interioritzar d'una vegada per totes la grandesa del nostre Barça, que ha regnat al món del futbol durant els darrers 10 anys sense despentinar-se i, sobretot, amb molta humilitat.

Dic tot això perquè jo, que sóc un culé dels vells, que vaig celebrar la meva primera lliga del Barça amb setze anys (gràcies, sant Johan!!), m'emprenyo molt quan després de guanyar una lliga de forma espectacular, començo a escoltar crítiques i comentaris negatius per tot arreu sobre l'equip i els seus tècnics. Però què cony vol la gent? Guanyar el triplet tots els anys? Qualsevol amb dos dits de front sap que això és pràcticament impossible. Això ara mateix només ho pot fer el Bayern, el millor equip del moment, sens dubte, que ens va atropellar a la semifinal de la Champions.


No entenc tant pessimisme, deu formar part de l'ADN barcelonista. Tranquil·litzem-nos tots plegats una mica, si us plau. Deixem respirar a l'entrenador, deixem que es recuperi bé de la seva salut, deixem que ell i l'equip tècnic del club (Andoni, arremangat!!) remodelin la plantilla i fitxin el que hagin de fitxar, deixem que les noves peces encaixin en el model de joc que tants èxits ens ha reportat i d'aquí a un any ja en parlarem, amb propietat, sobre si s'han fet bé les coses, sobre si el model té continuïtat o sobre si s'ha acabat un cicle o no. Donem temps al temps. I ara, si us plau, gaudim d'aquesta lliga fantàstica que acabem de guanyar. Visca el Barça!!!