dimecres, 21 d’agost de 2013

La Sharia no és democràcia

L'activista egipcia Aliaa Elmahdy (al centre amb dos membres del grup feminista
 Femen) es va despullar fa uns mesos davant l'ambaixada d'Egipte a Estocolm per
 denunciar la imposició de la Sharia al seu país per part dels Germans Musulmans
El bonisme ben intencionat que habita a les principals redaccions dels mitjans de comunicació occidentals no se'n sap avenir amb el que està passant a Egipte durant les darreres setmanes. Encara no s'ha assabentat que la Sharia (la llei islàmica de matriu religiosa que està per sobre de qualsevol llei laica) no és democràcia. Encara no ha paït que els Germans Musulmans han utilitzat unes eleccions (suposadament lliures) per assaltar el poder, imposar la seva llei religiosa i riure-se'n de la suposada democràcia que el país acabava d'encetar. Hitler va fer el mateix, aprofitar unes eleccions democràtiques per imposar la seva llei, la llei del terror i les solucions finals. Una llei que va condemnar a mort a diversos milions de persones. Ningú no li va parar els peus a temps.

No es tracta de demonitzar als Germans Musulmans, però tampoc als militars que els hi han arrabassat el poder per evitar que Egipte caigui a les tenebres de la Sharia i del suïcidi econòmic. És un dilema de difícil solució, ho se, però crec que cal relativitzar amb urgència el cop d'estat (que evidentment ha existit) que ha fet fora del poder al govern islamita presidit per Mohamed Mursi. En un article al seu bloc (Egipte i la impostura democràtica) l'amic Josep Maria Fàbregas analitza brillantment la situació i deixa ben clar que a Egipte mai no ha existit un règim democràtic. Per tant, qualsevol intent de lamentar la seva mort fulminant és pura comèdia. Us recomano la seva lectura:

"El gemec per la fi de la democràcia a Egipte és una impostura. Al país dels faraons mai no ha existit un règim democràtic del que se'n hagi de lamentar la seva desaparició. L'únic que ha existit a Egipte ha estat un episodi de llibertat electoral que podia haver significat un pas important en la gestació d'un Estat de dret, però que no ha estat així. Les eleccions només van servir per substituir un poder autoritari de matriu militar per un altra de vocació totalitària de caràcter religiós.

Aleshores, per a què tanta impostura? Per a què aquesta insistència en concedir pedigrí democràtic a un govern per l'única raó d'haver guanyat unes eleccions? Paradoxalment, tant la correcció política d'esquerres com cert conservadurisme de dretes coincideixen a reduir el sistema democràtic a la voluntat de les urnes, oblidant que aquestes no provoquen, ni han provocat mai, la transubstanciació democràtica dels totalitaris.

Les urnes són l'eina, l'instrument maravellosament imprescindible per a l'assignació no violenta del poder, però no són la finalitat del sistema democràtic. La finalitat de la política democràtica no és la d'imposar l'ideari dels uns als altres, forçant-los a adoptar models de vida amb els que no combreguen, sinó la de garantir que la gestió de l'administració pública no es farà mai limitant o suprimint els drets i llibertats dels ciutadans, especialment de la minoria. Aquesta és la gran revolució política que va sorgir de la Il·lustració: els drets ja no deriven de Déu, ni de l'Estat o la tribu, sinó de l'individu. És el ciutadà qui té el dret a viure com vulgui, dins les seves possibilitats i segons les seves creences, mentre no perjudiqui a tercers.

Des d'aleshores, l'epicentre de la teoria política va passar de la preocupació aristotèlica sobre qui ha de governar a la de com s'ha de governar. I va ser la resposta il·lustrada a aquest com la que va donar lloc al naixement de les grans democràcies liberals que existeixen al món. Però el seu innegable èxit històric no ha fet desparèixer els seus enemics. Paradoxalment, és el seu èxit el que les ha acabat amenaçant des de dins. Les ideologies totalitàries i romàntiques, laiques o religioses, davant la impossibilitat de derrotar els Estats democràtics per la violència van descobrir que podien fer-ho per la via política, a través de les urnes. Aquesta via els ha donat molts avantatges. Els ha donat llibertat per manifestar-se i organitzar-se, però sobre tot els ha donat una coartada democràtica. El fetixisme de les urnes ha permès als totalitaris presentar-se com a demòcrates de tota la vida.

No cal remuntar-se a Hitler per trobar exemples d'utilització de la via democràtica per instaurar règims autocràtics, dictatorials o totalitaris. És el cas de Rússia, amb els permanents tripijocs electorals que permeten la permanència democràtica de Putin al capdavant d'un poder corrupte i criminal. O el cas de Bolívia i l'Equador, que han optat pel model de "dictadura constitucional" de Venezuela, on les successives reformes de la Carta Magna han anat ampliant els poders del govern i del seu president en detriment de la resta de poders. Un cas similar va ser el de Fujimori al Perú, que va arribar fins i tot a clausurar el parlament.

Però l'exemple més paradigmàtic és el de Salvador Allende, l'artífex de l'anomenada via xilena o via democràtica al socialisme. Allende, a diferència de la via guerrillera exportada per Castro al continent llationoamericà, va assolir el poder a través de les urnes. Els mitjans eren diferents però l'objectiu era el mateix: destruir la democràcia burgesa i implantar un sistema comunista similar al cubà. De mica en mica, Allende va anar forçant la legalitat fins que el 22 d'agost del 1973 la majoria del Parlament va aprovar un acord denunciant el trencament de la legalitat democràtica i demanant a les Forces Armades la seva restitució. Com va editorialitzar The Economist, "La mort transitòria de la democràcia a Xile serà lamentable, però la responsabilitat directa pertany clarament al Dr. Allende i a aquells dels seus seguidors que constantment van atropellar la Constitució".

Aquest és també, en essència, el cas actual d'Egipte. Un partit d'ideologia totalitària, els Germans Musulmans, aprofita la via democràtica oberta per les revoltes iniciades per forces polítiques laiques per arribar al poder i endegar un procés accelerat d'islamització. Tant és així, que només tres mesos després d'assolir la presidència, Mursi decreta una sèrie d'ordres executives en què s'adjudica poders autocràtics. A finals de novembre del 2012, el corró islamista aprova una Constitució de clara orientació islamista que es presenta a referèndum 15 dies després, sense temps per a un mínim debat en profunditat.

Ocupat en reforçar el seu poder i assentar les bases del futur califat egipci, Mursi va ignorar els greus problemes que s'acumulaven al país, especialment la crisi econòmica provocada per la caiguda del turisme i la falta de liquiditat per pagar els aliments importats. Tot plegat va fer que els egipcis tornessin a sortir masivament al carrer. L'èxit de la revolta contra Mubarak els havia fet perdre la por. I van omplir carrers i places de la majoria de ciutats del país en unes manifestacions sense precedents. Però Mursi no es va donar per al·ludit.

Finalment, l'exèrcit intervé i els Germans Musulmans es presenten com les víctimes innocents no ja d'un cop d'estat militar prooccidental sinó d'un cop sionista del general "jueu" Al-Sisi! La paranoia dels islamites resulta més que ridícula quan hi ha prou evidències de la disponibilitat de l'exèrcit cap els Germans Musulmans a l'ignorar els seus suborns, intimidacions, amenaces a cristians i, fins i tot, la falsificació de paperetes electorals en les eleccions presidencials del 2012. Eleccions que van registrar una participació del 43%, molt baixa donat el caràcter històric dels comicis.

Segons el polític israelià Yossi Beilin, exministre de Justícia i dirigent del partit d'esquerres Meretz, l'exèrcit egipci va acceptar el falsejament dels resultats electorals per por a l'esclat d'aldarulls generalitzats si els Germans Musulmans perdien la presidència. Segons Beilin, els resultats oficials -el 51,73 per cent per a Mursi i el 48,27% per a Shafik- "eren gairebé el revers exacte del que realment va passar a les urnes". Els militars van creure que "un Mursi inexpert acceptaria l'ajuda de l'exèrcit i evitaria creuar línies vermelles -pel que fa a Israel, per exemple" i que es mantindria l'statu quo. No va ser així. La impostura, però, seguirà presentant els Germans Musulmans com uns màrtirs de la democràcia i no com el que realment són: un dels seus botxins".

dimarts, 20 d’agost de 2013

Avila, agost 2013


Franco continua vivint a les parets (i segurament a les ànimes) de moltes ciutats espanyoles. És indubtable. Qualsevol que hagi viatjat recentment per les 'espanyes' ha pogut comprovar amb facilitat que la democràcia encara no ha arribat al nomenclàtor de moltes places i carrers, on el Generalísimo, José Antonio, Onésimo Redondo, o els generals Mola i Moscardó, entre molts altres, encara donen nom (des de fa més de setanta anys) a les vies principals de molts pobles i ciutats. El súmmum però, se l'emporta Avila. A la ciutat castellana van retirar els noms més significatius del feixisme de les plaques dels carrers durant la darrera dècada. Sí, fa ben poquet. Tot i així no han fet una 'neteja' complerta. Hi ha oblits que són clamorosos i que parlen per si mateixos. Si algú visita Avila encara pot trobar perles com aquesta que he pogut fotografiar fa pocs dies, ben a prop del convent de Santa Teresa de Jesús.

Franco:
En esta ciudad, cuna de Santa Teresa de Jesús, y capital de la provincia que vio nacer a la gran reina Isabel la Católica, no se tolerarán ofensas a la moral de Cristo bajo ningún pretexto.
Ávila es leal. No traicionará a los caídos durante la Cruzada gloriosa. Por Dios y por España.
Ávila, mayo 1941.
¡Arriba España! ¡Viva Cristo Rey!