divendres, 13 de setembre de 2013

La 'majoria silenciosa' necessita un referèndum

El govern espanyol que presideix Mariano Rajoy continua ignorant el que passa als carrers, places i carreteres de Catalunya on, segons expliquen els seus ministres, una minoria sorollosa ha aconseguit fer enllaçar la cadena humana més llarga del món ('Bah, no fueron tantos') amb l'ajuda d'uns quants figurants de cartró i d'unes vaques lleteres. Catalunya no està pel dret a decidir ni per la independència, afirmen aquestes mateixes fonts governamentals. La majoria silenciosa, diuen, es va quedar a casa, no va sortir al carrer a celebrar la segona Diada més multitudinària i reivindicativa de la història.

Via Catalana a Vilassar de Mar. Com es pot veure, plena de
 figurants de cartró. Foto: Josep Bernabeu
Rajoy té un problema greu, perquè si realment creu el que diu la única cosa que ha de fer és autoritzar el referèndum que li reclama Catalunya i que la majoria silenciosa i la minoria sorollosa s'expressin lliurement a les urnes. És la fórmula més democràtica, ràpida i senzilla per calibrar realment les forces dels uns i dels altres, aclarir dubtes i posar fil a l'agulla per bastir una solució. I insisteixo en que Rajoy té un problema greu perquè aquesta, què és la solució més fàcil, no pensa aplicar-la "porque la legalidad vigente y la Constitución no lo permiten". Com si les lleis i les constitucions no estiguessin per canviar-les... Com sempre, la societat civil, el carrer, va molts quilòmetres per davant de la política i els seus mals actors, els polítics.

Avui he escoltat dir a la vicepresidenta Soraya que el president Rajoy contestarà en el termini de 48 hores la carta que el president Mas li va enviar a finals de juliol instant-lo a acceptar la convocatòria d'una consulta d'autodeterminació a Catalunya (ja era hora!). No sé què li contestarà però m'ho imagino. L'immobilisme i l'enrocament de Mariano Rajoy en aquest tema és de sobres conegut i no crec que la demostració de força que una bona part dels ciutadans de Catalunya van exhibir diumenge l'hagi fet canviar d'opinió. Aviat sortirem de dubtes.

El que és inapel·lable és que quan més trigui el govern espanyol a donar una sortida al 'problema catalán', més difícil serà solucionar-lo, i és evident que ignorar-lo no porta enlloc. Rajoy ha de moure fitxa ja, com ho va fer Mas l'any passat convocant eleccions anticipades. Rajoy ha de decidir urgentment si aposta per una reforma constitucional que convenci els catalans (amb unes noves regles de joc entre l'Estat i Catalunya i un finançament just) o accepta una ruptura que acabarà sent inevitable si continua ancorat en la seva posició immobilista.

No sé què en pensarà la majoria silenciosa (hores d'ara és impossible saber-ho, està muda, necessita un referèndum més que ningú), però estic convençut que la gent que va sortir diumenge al carrer no acceptarà cap més pacte amb Madrid que no sigui per acordar la consulta. I Mas ho sap. Al final, com ja he explicat més d'una vegada en aquest bloc, tot es redueix a un problema de cultura democràtica. Espanya té greus dèficits democràtics i Catalunya també, encara que en menor mesura. Per això costa tant acceptar el que hauria de ser normal, exercir el dret a decidir. Tots els polítics parlen de llibertat, però quan veuen a algú lliure (i diumenge n'hi havien més d'un milió i mig a la Via Catalana) s'espanten.

diumenge, 8 de setembre de 2013

Per què no ha guanyat Madrid?

Els diaris, sobretot els madrilenys, parlen avui de "derrota, trampa, tongo, farsa, castigo, decepción" i molts altres adjectius per justificar la no elecció de la capital del regne com a seu dels Jocs Olímpics de l'any 2020. Segons aquesta premsa, el COI ha perjudicat a la candidatura espanyola intencionadament, mogut per obscurs i inconfessables interessos polítics i econòmics. Enlloc, en canvi, he llegit paraules d'autocrítica. Tots donen per fet que la candidatura de Madrid era la millor i que ha perdut víctima de les conspiracions dels membres del comitè olímpic. Que aquests senyors són una colla de gàngsters ho sap tothom des de fa molts anys. Però d'aquí a creure's fil per randa allò que repeteix sovint un reporter esportiu de Tele 5 glosant la superioritat dels esportistes de la pell de brau ("soy español, dime a qué jugamos que te gano") va un abisme. Colla d'estúpids...


Els principals problemes de la candidatura madrilenya, no ens enganyem, són la Marca Espanya i tot el que representa actualment (crisi econòmica, corrupció generalitzada als partits polítics, crisi de la judicatura i de les principals institucions de l'Estat, crisi de la Corona, problemes amb Gibraltar, etc, etc...) i els personatges que han anat a defensar-la en públic a Buenos Aires. Siguem seriosos. Qui es pot creure a aquestes alçades de la pel·lícula a don Mariano Rajoy Brey, campió mundial de la mentida, líder d'un partit assetjat per la justícia per presumpta corrupció, finançament il·legal i no sé quantes coses més. Qui és pot creure a aquestes alçades de la pel·lícula a don Felipe de Borbón y Borbón, casat amb una trepa i fill d'un rei caçador elefants i col·leccionista d'amigues entranyables que encobreix les activitats pressumptament delictives del seu gendre i la seva filla. I que consti que el príncep Felip ha estat el que amb més brillantor i entusiasme ha defensat els interessos de Madrid, el que millor ha intentat convèncer o 'comprar' la voluntat dels membres del COI... 

I qui es pot creure a don Alejandro Blanco Bravo, president del Comitè Olímpic Espanyol, que ha actuat amb mà tova i dèbil davant dels casos de dopatge de l'esport espanyol (la majoria de preguntes dels membres del COI a la delegació espanyola feien referència a aquest tema i a l'Operació Puerto, que es va saldar amb una sentència light, provocant que ningú es cregui la lluita d'Espanya contra el dopatge) i que en les hores prèvies a que el COI fes públic on es celebrarien els Jocs del 2020 era capaç de dir imbecil·litats com aquesta: "Dios lo sabe todo de Madrid 2020, porque sabe lo importante que es para España. Ojalá ilumine a los que votan: 'Ayuda un poquito a este país, que tanto ha hecho'. Dios va con Madrid, no tengo duda. Es de justicia que nos den los JJOO. De justicia divina".

I què dir de la inefable doña Ana Botella Serrano, la senyora que domina l'anglès com ningú, la senyora que ha arribat a l'alcaldia de carambola, sense ser escollida en cap elecció i que va aterrar a la política per ser qui és: l'esposa de don José Maria Aznar López, el Don Pelayo contemporani, cínic i arribista, el de la "España va bien", el dels peus sobre la taula amb Bush i Blair a les Açores, el que ens va ficar a la guerra d'Irak, el de la nefasta gestió de la tragèdia mediambiental del Prestige, el que encara sosté que l'atemptat de l'11 M va ser cosa d'ETA... Sí, tots aquests personatges són els que han anat a Buenos Aires a convèncer els membres del COI que l'opció Madrid era la millor. Per tant, deixem-nos ja de falsos victimismes i de falses faules i conspiracions.

Jo no poso en dubte les bondats de la candidatura de Madrid. Segur que és una candidatura molt treballada, seriosa, potent i competitiva. És més, estic segur que si els jocs es fessin a Madrid, serien un èxit total. Ara bé, em dona la impressió que la delegació espanyola ha anat a Buenos Aires carregada d'un excés d'eufòria i menystenint a la resta de candidates, Tòquio i Istanbul. Com explica avui el director de Mundo Deportivo, Santi Nolla, en tot moment ha donat la sensació de que Madrid anava a la capital argentina a "recollir la nominació, no a guanyar-la". Doncs això.