dissabte, 30 de novembre de 2013

Som com recordem que érem?

Tot allò que recordem del nostre passat és cert? Realment, tot el que recordem va succeir tal com ho recordem?  La passió que vàrem sentir per la primera núvia fou certa o només era una qüestió hormonal? Ens vàrem casar enamorats de debò o només crèiem que ho estàvem? Vam ser honests i lleials amb els nostres amics? Nosaltres mateixos érem com recordem haver estat? Som com creiem que érem o hem canviat? Un munt de preguntes d'aquesta índole t'assalten a mesura que avances amb la lectura d'El sentit d'un final, la darrera novel·la (excel·lent) de l'escriptor britànic Julian Barnes, que ha teixit en només 159 pàgines una meditació molt elaborada sobre l'envelliment, la memòria i el remordiment. Un interessant relat sobre el pas del temps que convida a revisar el passat propi i, si més no, a reflexionar-hi sobre si realment fou com creiem que fou o recordem.

Això és el que fa Tony Webster, revisar el seu passat. El protagonista principal del llibre, un home que ha arribat a la seixantena amb una filla i un divorci amistós a l'esquena (i molt pocs amics), es veu abocat a refer el trencaclosques del seu passat a causa d'una herència inesperada que li fa reviure uns fets que van succeir quaranta anys enrere. Sense proposar-s'ho (almenys al principi) acaba provocant que la veritat li esclati davant els nassos. Una veritat que, per a la seva sorpresa, no sempre concorda amb els seus records. Ni ell, ni la seva núvia, ni els seus amics, eren com creia recordar. El llibre s'estructura a partir d'una successió de fets i revelacions sorprenents que l'autor dosifica amb saviesa perquè la trama avanci sense donar marge a la frivolitat: suspens amb petites dosis fins que tot es precipita, i de quina manera.

La memòria és un terreny relliscós, ple de trampes i llacunes. Per això resulta tant interessant la lectura d'El sentit d'un final: el que li passa al protagonista del llibre li pot haver succeït a qualsevol de nosaltres. I només quan la veritat preval sobre els nostres records és quan, com li passa a en Tony, podem arribar avergonyir-nos o penedir-nos d'alguns dels nostres actes, paraules o fins i tot escrits. És llavors quan entra en acció el remordiment, el maleït remordiment.

Una obra gens feixuga que convida a la reflexió, sobretot si ja tens una edat. A un dels meus fills, que també se l'ha llegit, no li ha agradat gens. Coses de l'edat. Jo m'hi puc posar en la pell del protagonista, d'en Tony. El meu fill no, encara no. Encara no ha entès que el temps és ens fa tocar de peus a terra i ens desconcerta, a parts iguals: "ens pensàvem que maduràvem, quan simplement era que ens sentíem més segurs. Ens semblava que érem responsables, però només érem covards. El que consideràvem realisme va resultar que era una manera d'evitar els problemes. El temps... ens posarà al nostre lloc, i les decisions més ben defensades semblaran fer figa, i les certeses, ser l'obra d'algun caprici". Barnes dixit.

divendres, 29 de novembre de 2013

Adéu Antònia, adéu


"Fins aquí arriba la nostra trajectòria com a grup. Han estat uns anys molt reconfortants per a nosaltres. Ens n'anam amb una rialla i contents per la feina feta. Només volem donar-vos les gràcies per haver compartit i haver fet possible aquests disset anys de música". Així, amb aquestes paraules plenes de sinceritat (crec), aquesta setmana s'ha acomiadat de nosaltres Antònia Font, el grup musical més emblemàtic i influent de la música contemporània pensada, escrita, composada i interpretada en català.

Sense controvèrsia ni traumes interns, Joan Miquel Oliver (guitarra i composició), Pau Debon (guitarra i veu), Jaume Manresa (teclats), Joan Roca (baix) i Pere Manel Debon (bateria), s'acomiaden sense estridències 
i sense fer gaire soroll. És un adéu de bon rotllo, com les seves cançons. 

El grup mallorquí ens deixa un buit que serà molt difícil d'omplir. La seva música vitalista i fantasiosa, de reminiscències pinkfloydianes, i les seves lletres surrealistes (que a mi també em recorden els Beatles més psicodèlics de I am the walrus) ens han fet viatjar pel cel, els abismes submarins, les quotidianitats més planeres i pel món dels astres i els viatges espacials. És impossible no enyorar-los, doncs tenen una capacitat especial per encisar i fascinar. Encara no han marxat del tot i ja els estic enyorant. El pop en català està de dol. Adéu Antònia, adéu.


dijous, 28 de novembre de 2013

Retrats en B&N / Què miren? (II)









                                                                                                                                                                         
                                                                 

dilluns, 25 de novembre de 2013

El seny d'en Rajoy

Segons el diccionari el vocable 'seny' vol dir ponderació mental, trellat: la sana capacitat mental que és penyora d'una justa percepció, apreciació, captinença i actuació. Diuen que els catalans sempre s'han distingit pel seu seny, pel seu sentit comú. Ara que una bona part d'aquests catalans (teòricament assenyats) es plantegen molt seriosament abandonar Espanya surt en Rajoy i diu que davant del desafiament sobiranista català espera "que s'imposi el seny, el sentit comú". De quin seny, de quin sentit comú parla el senyor Rajoy? Us ho podeu imaginar. Pel president del govern central seny vol dir que els catalans no decideixin el seu futur. Clar i ras:"Todos los españoles decidirán lo que será España en el futuro"


És a dir, si algú ha de decidir alguna cosa és Espanya, no Catalunya. Aquesta és la seva interpretació del seny, del sentit comú. Us imagineu una família que impedeix independitzar-se a un dels fills que ha assolit la majoria d'edat i decideix abandonar la llar perquè vol volar pel seu compte? Qui ha de decidir el seu futur, ell o la seva família? La resposta és òbvia, de sentit comú, oi? Us imagineu una dona (o un home, tan és) que està farta de la seva parella i decideix separar-se (o divorciar-se) i la seva família li impedeix, com si la santa unitat familiar estigués per sobre del seu desig de perdre de vista al bandarra que li amarga la vida? Qui ha de decidir, ella o tota la família? La resposta és òbvia, de sentit comú, oi?

Doncs per què en el cas de la relació que uneix (no sempre ha estat així) Catalunya i Espanya ha de ser diferent? Qüestió de seny, és clar. Ja ho diu també Fernando Savater, el gran filòsof, un dels gurus de la unitat d'Espanya i de tantes altres coses que ara millor no recordar: "sobre Catalunya tiene el mismo derecho a opinar y decidir un señor de Cádiz que otro que vive en Badalona (...), derecho a decidir sí, pero para todos". Doncs apa, que decideixi Espanya. Igual ens emportem tots plegats una sorpresa.