dilluns, 30 de desembre del 2013

Incertesa, inestabilitat i fractura social

El president Mariano Rajoy afirma que la consulta d'autodeterminació (agendada pel 9 de novembre de 2014) que volen tirar endavant CiU, ERC, ICV i les CUP genera "incertesa, inestabilitat i fractura social". En canvi, deu pensar, que les iniciatives legislatives que està impulsant el seu govern com la llei Wert, la llei Mordassa o la llei de l'avortament generen unanimitat i cohesió social a parts iguals. Bravo! I no diguem les adhesions 'inquebrantables' que susciten la llei de Símbols o el decret del Trilingüisme que ha impulsat el govern popular de les Balears. Bravo! Totes aquestes actuacions que impulsa el PP, per citar uns exemples recents i actuals, no generen fractura fractura social segons els president del govern central. No, no, i ara...

Per maquillar aquest viatge en el túnel del temps escorat a l'extrema dreta que està imposant el govern del PP gràcies a la majoria absoluta que té en el Congrés dels Diputats, els dirigents populars afirmen que aquestes iniciatives legislatives "estan en nuestro programa electoral y hay que cumplirlas". Faltaria més, és clar. El programa és sagrat. I les promeses electorals també.

El president Rajoy sempre ha estat molt escrupolós a l'hora de complir els seus compromisos electorals. Mai se li hauria acudit mentir o enganyar. Vegem uns exemples. Va dir que no pujaria els impostos i els ha pujat gairebé tots. Va dir que no tocaria les pensions i ha reformat el sistema per deslligar-les de l'IPC. Va dir que no retallaria la despesa sanitària i primer va retallar 10.000 milions d'euros i l'any que ve un altre 35%. Va dir que no retallaria la despesa educativa i ja acumula retallades d'un 24% en tres anys. Va dir que no introduiria el copagament sanitari i ja l'aplica en un munt de serveis. Va dir que lluitaria contra la corrupció i Bárcenas destapa el cas dels sobres del finançament il·legal del PP. Va dir que no abaratiria els acomiadaments i va aprovar una reforma laboral que redueix la indemnització per any treballat de 45 a 33 dies. Va dir que...

Rigor, coherència i escrupolositat a parts iguals, ja ho veieu. Per això, la pregunta del milió que ara s'imposa és: Què genera més incertesa, inestabilitat i fractura social, l'exercici d'un dret democràtic (el dret a decidir) o el 'compliment' escrupolós de tots els compromisos i promeses electorals del senyor Rajoy i el seu partit?    

dijous, 19 de desembre del 2013

El rebut de la llum puja per culpa de Montoro

Xavier Sala i Martin (economista):

"La noticia del día es que la tarifa eléctrica que pagaremos a partir de Enero va a subir un 11,5%. Esta nota explica cómo funciona el mercado eléctrico español y por qué subirá la tarifa. Vamos, el recibo de la luz tiene tres partes:

(1) Los impuestos

(2) El peaje o coste de “transportar” la electricidad desde el centro productor –la central eléctrica- hasta los hogares.

(3) El coste de producción de la energía.

La suma de los impuestos y el peaje son el llamado “tramo regulado” y está controlado por el gobierno. El tramo regulado representa el 60% del precio de la tarifa que acabamos pagando. La semana pasada el ministro Soria ya dijo que subiría el peaje en un 2%.

El “coste de la energía” es el “tramo liberalizado” que, desde 2007 se determina mediante una subasta trimestral llamada CESUR (Contratos de Energía para el Suministro de Último Recurso). El tramo liberalizado, pues, está determinado por las fuerzas del mercado y representa el 40% del precio.

El objetivo de determinar el “coste” de la energía a través de una subasta trimestral es doble: por un lado se intenta la estabilidad del precio durante un trimestre. Si el precio de la luz dependiera de la oferta de electricidad que hacen los productores cada día y la demanda que hacemos los consumidores cada hora, los precios cambiarían muchísimo cada día (o cada hora!). Nos podríamos encontrar que un día de mucho frío, la gente pusiera los calefactores eléctricos, cosa que dispararía la demanda y haría subir el precio de aquel día a niveles estratosféricos sin que uno se enterara. Para evitar esa incertidumbre, se acuerda un precio que se mantiene constante durante tres meses. El segundo objetivo es que el precio de coste sea determinado haciendo que las empresas productoras compitan para ofrecer la energía al precio más bajo posible.

Para entender este punto, veamos cómo funciona (de manera muy simplificada) la subasta(*). El gobierno determina la cantidad de energía que se va a necesitar. Para la subasta de hoy (19 diciembre de 2013) se estableció la cantidad 2.500 megawatios hora (Mwh). Entonces el subastador empieza lanzando un precio al aire. Por ejemplo, 100 euros por mwh. Las empresas productoras de energía, calculando sus estructuras de costes, dicen la cantidad de Mwh que quieren ofrecer a ese precio. Al ser un precio muy alto, lógicamente querrán ofrecer una gran cantidad de megawatios. Si la oferta total es superior a los 2.500 Mwh, el subastador dicta un precio inferior: 90 euros. Si la oferta sigue siendo superior a la demanda, vuelve a bajar el precio. Y así, hasta que la oferta sea igual a la demanda. El precio que iguala oferta y demanda es el precio final. La competencia entre las empresas hace que el precio baje hasta el mínimo posible.

En la subasta de hoy, el precio final ha sido de 61,83 euros por Mwh, un 26% superior al de la última subasta de setiembre de 2013. Dado que el precio de la subasta representa el 40% del total, ese aumento tendrá una repercusión del 10,5% en la tarifa final. Si a eso le sumamos el aumento del 2% en el peaje anunciado por el ministro Soria y el hecho de que el peaje represente cerca del 50% de la tarifa total, tenemos que la tarifa eléctrica subirá en Enero un 11,5%: 10,5% por culpa de la subasta de hoy y el 1% adicional por el peaje del ministro Soria.

¿Por qué el resultado de la subasta ha sido que el precio de equilibrio subiera un 26% desde Setiembre? Lógicamente, en los últimos tres meses no ha subido el coste del petróleo, del gas natural o de las materias primas que se necesitan para producir electricidad. Tampoco han subido los salarios de las plantas eléctricas. No hay ninguna razón para pensar que ninguno de los costes de producción hayan subido esa barbariad. ¿Qué ha pasado, pues? Pues lo que ha pasado es que el gobierno de don Mariano Rajoy ha engañado a las empresas eléctricas con el tema del déficit tarifario. Después de prometerles que el déficit tarifario se reduciría en parte con las aportaciones del estado, el ministro Montoro (preocupado por reducir su propio déficit) acabó diciendo que eso no sería así. Las empresas se sienten engañadas y estafadas por el estado. Es decir, el comportamiento del gobierno ha introducido una gran incertidumbre regulatoria que ha hecho que la oferta de hoy haya sido mucho menor (si las empresas tienen miedo de que Montoro les vuelva a cambiar las normas a mitad de partida, lógicamente no se arriesgan a producir). Y cuanto menor es la oferta, mayor es el precio.

Una vez más, el ministro Montoro cuadra los números del sector público cargando todo el peso en las espaldas de los ciudadanos. Montoro va por el mundo comportándose como un pequeño dictador pensando que sus decisiones arbitrarias no tienen consecuencias. Hoy todos hemos visto que sí que las tienen. Y hemos vuelto a comprobar, una vez más, que cuando Montoro habla de recortes, quienes recortamos somos los demás".

dijous, 5 de desembre del 2013

Mister mordassa

El president del partit dels sobres s'ha fabricat una llei a mida per impedir que la gent expressi el seu cabreig al carrer. A partir d'ara, manifestar-se contra les hipoteques abusives, els desnonaments, les preferents, els abusos dels bancs, els casos de corrupció, el tancament de Canal 9 o les retallades serà castigat amb multes estratosfèriques. Tot el que no estigui autoritzat per l'autoritat competent garrotada i multa, com en temps pretèrits. I compte amb insultar als agents de l'autoritat mentre fan servir la porra. I compte amb gravar imatges dels 'mamporreros'. I compte amb ofendre a Espanya, els seus símbols o les seves institucions. I compte amb com els periodistes informen sobre determinats temes i qüestions (judicis, corrupció política, etc.), que ressuscitarà l'avi Paco si cal i ens posarà a tots firmes.

L'esborrany de la nova llei de Seguretat Ciutadana, l'anomenada llei Mordassa, ja ha estat qüestionada fins i tot pel Consell d'Europa, que per boca del seu comissari de drets humans, Nils Muiznieks, ha manifestat que una legislació tan repressiva com la planteja el govern del PP "no té cabuda en una societat democràtica i que és totalment desproporcionada". Parlant clar i català: el comissari li ha recordat al govern espanyol que una llei d'aquestes característiques és més pròpia d'un règim totalitari feixista o comunista que d'un règim democràtic que respecta i protegeix les llibertats individuals i col·lectives.


L'artífex de tots aquests despropòsits és un catalanet d'adopció, el ministre Jorge Fernández Díaz, un fonamentalista religiós fill d'un militar franquista que des dels 28 anys (en té 63) s'arrossega pels despatxos del poder: primer amb la UCD, després amb el CDS i Alianza Popular, i finalment amb el Partido Popular (PP). La seva col·lecció de càrrecs 
de rellevància política és espectacular. Des de 1978 els ha encadenat sense parar. Menys president del govern ha exercit pràcticament de tot: delegat provincial, governador civil, regidor d'ajuntament, diputat autonòmic, diputat al Congrés, secretari d'estat i ministre. Després de trenta-cinc anys xuclant la mamella pública, aquest home de missa diària (com Carrero, recordeu?) s'ha convertit en el braç executor de Mariano Rajoy en matèria d'ordre públic i repressió de les llibertats.

I encara sort que en el plànol ideològic diuen que és de l'ala moderada del PP. Tot i així, aquest membre supernumerari de l'Opus Dei no s'ha tallat ni un pèl a l'hora de mostrar el seu tarannà més tronat. Tothom recorda (i si no és així ho faig jo ara ací) les seves manifestacions homòfobes tot dient que el matrimoni homosexual posa en perill la supervivència de l'espècie, o les desafortunades comparacions de l'avortament amb ETA. Tot un rosari, i mai millor dit, de despropòsits que donen fe de la seva mentalitat fatxa i casposa. Que tot això ho pensi i ho digui un rector de poble franquista, val. Però que ho defensi en públic un ministre d'un estat (teòricament democràtic) de la Unió Europea resulta políticament inacceptable i socialment molt inquietant.

Fernández Díaz, que fa seu com ningú el refrany de "a Dios rogando y con el mazo dando", faria bé de repensar-se la llei que vol tirar endavant. És ministre de l'Interior, no ministre de Déu (per molt que combregui cada dia). I hauria de recordar que la seva obligació com a ministre és garantir la seguretat dels ciutadans, no reprimir-los perquè estan farts de ministres incompetents com ell, de banquers que els han enganyat i arruïnat, de polítics corruptes, de marits d'infantes 'tontes', de no arribar a final de mes i de no disposar d'una vivenda digna. Com cantava Serrat fa un munt d'anys (A quien corresponda / En tránsito) , estem (continuem) en mans d'uns bojos amb carnet.