divendres, 31 d’octubre del 2014

El ministre Fernández Díaz no és un bon cristià

El ministre passa revista a un grup de guàrdies civils
Senyor Fernández Díaz, foti el camp, faci el favor. Sembla mentida que un home tan religiós com vostè -de missa diària tinc entès- actuï de forma tan perversa i maligna. Vostè ha afirmat en més d'una ocasió que s'ha reconciliat amb Déu, que Déu va sortir al seu encontre, que el reconforta la seva companyia i que li dóna forces per governar i en la seva vida privada. Doncs si us plau, demostri-ho. Demostri una mica de caritat cristiana i deixi d'utilitzar el seu ministeri per sacralitzar l'odi i fer apostolat del nacionalcatolicisme. Ja que diu trobar-se tan a prop de Déu Nostre Senyor, prengui exemple del seu fill Jesús, que sempre va defensar als més desafavorits i va atacar els poderosos. Faci com ell i deixi ja d'atonyinar als pobres desgraciats subsaharians que intenten saltar la tanca metàl·lica de Ceuta o Melilla. Faci com Jesús de Nazaret, i deixi de perseguir desnonats i víctimes dels bancs quan expressen el seu cabreig a la carrer. Si vol guanyar-se el cel, deixi de reprimir gratuitament als més dèbils.

La gent no vol mordasses, vol justícia. Persegueixi la corrupció (dels seus i dels altres) i deixi de coartar la llibertat d'expressió als ciutadans. Si està tant a prop de Nostre Senyor sabrà que un dels principals fonaments cristians és que l'ésser humà és una criatura que posseeix lliure albir. També sabrà que imposar per la força la llei com fa vostè (no en va té el monopoli legal de l'ús de la força) s'anomena coacció. I la coacció i l'ús de la força atempta directament contra el lliure albir de les persones.  La força i el lliure albir són pols oposats. Em temo que amb les seves converses amb el Creador ha alimentat un sentit molt errat de la caritat cristiana. Veient com actua em dona tota la impressió de que vostè no és un bon cristià. Un bon cristià ha de denunciar qualsevol forma d'abús dels poderosos (en comptes de protegir-los) i del benestar governamental, doncs això és l'antítesi de la caritat cristiana.

Sembla mentida que un home que parla amb Déu a diari simpatitzi tant amb el Diable. Utilitza la violència de l'Estat per purgar la força de la societat. No en té prou amb reprimir, coartar i sembrar l'odi entre la població que ara també es dedica a fabricar proves falses contra els seus adversaris polítics. Els dossiers policials falsos ja van circular durant la darrera campanya electoral catalana contra Artur Mas. Ara que s'acosta el 9N han tornat a ocupar les portades (cas Xavier Trias) de tots els mitjans. Ja ho entenc, vostè creu que parla amb Déu i però en realitat ho fa amb Ióssif Stalin, el feixista roig, i amb Francisco Franco. No es pot visitar  tant el Valle de los Caídos, encara que només sigui per meditar. Senyor Fernández Díaz, em sembla que té un bon embolic mental. No resi tant a aquest déu cruel i escolti més al Papa Francesc i el seu missatge evangelitzador. Els temps estan canviant, fins i tot a l'Església, i a vostè l'han agafat amb el pas canviat.

Els mètodes estalinistes del ministre són del domini públic. Segons el periodista de El País Ernesto Ekaízer, el ministre Fernández Díaz es dedica darrerament a "fabricar, distribuir i disseminar escombraries” per dinamitar el procés sobiranista català. Segons el periodista, des de mitjans de setembre el ministre i el seu director operatiu Eugenio Pino han donat ordre a sectors pròxims de la policia per reunir-se amb periodistes de més o menys confiança del ministeri d'Interior i vendre’ls la informació de comptes a Suïssa de l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i de l’ex-líder d’ERC, Josep Lluís Carod Rovira. Segons Ekaizer, l’operació “forma part de la política de criminalització del procés” que porta a terme el govern Rajoy, davant la seva incapacitat manifesta d'oferir una solució política al 9-N. L'altra pota de l'estratègia del govern del PP per tombar el procés també la coneixem, recórrer la consulta participativa davant el Constitucional. El ministre en persona, segons aquesta font, dilluns va assegurar als periodistes que havien rebut la informació falsa sobre Trias, que la informació d'El Mundo era certa. Quina novetat... Avui mateix Trias ha aportat documentació de la banca suïssa que demostra que mai ha tingut cap compte en aquest país.

Senyor ministre, vostè no pot seguir ni un minut més al front del ministeri de l'Interior. Parafrasejant el seu ídol polític José Maria Aznar, "només li queda una sortida honorable, presenti la seva renuncia" i foti el camp, doncs segur que el seu successor no el superarà en malicia, autoritarisme, mala llet i mala praxi política. "Vagi-se'n senyor ministre".

dimarts, 28 d’octubre del 2014

El 9N espanta al govern espanyol

El govern espanyol està espantat. Tant, que també impugnarà (si algú amb una mica de trellat no ho impedeix) el succedani de consulta que el govern de la Generalitat vol celebrar el 9 de novembre amb l'ajut de quasi 40.000 voluntaris. Estan tan espantats que són capaços d'impugnar la votació per canviar les llums de l'escala si algú els hi assegura que el president de l'associació de veïns és independentista. Fins aquest nivell de surrealisme hem arribat.

A la Moncloa saben que l'èxit del 9N està assegurat, tant si es tira endavant un referèndum, una consulta, un procés participatiu, una enquesta de pa sucat amb oli o una partida de parxís. Els catalans tenen ganes de votar i volen votar sigui quina sigui la consulta que es faci, tant si és vinculant com si no ho és, tant si és plebiscitària com si no ho és, tant si es convoca sota un marc legal o sota un d'il·legal, tant si és seriosa com si és de fireta. Volen votar i punt. Ja ho han dit al carrer en més d'una ocasió de forma multitudinària. Si se'ls impedeix estaran coartant la seva llibertat d'expressió.

El president Rajoy, la vicepresidenta Soraya i la resta del govern ho saben. Saben que el 9N, el nou 9N o el nou nou 9N tindrà -es faci en condicions normals o anormals- un èxit aclaparador i això els terroritza. Tenen por, molta por a escoltar què vol la gent. Per aquest motiu han decidit que impugnaran (tot i que no hi tenen arguments jurídics on emparar-se) la pseudoconsulta a la qual estem convocats. Primer la van menysprear. Ara, després de comprovar que la pantomima agafa força i que la unitat dels partits que li donen suport no està tant escardada com semblava, li tornaran a ordenar (sí, ordenar) al Tribunal Constitucional que aturi el procés. La fàbrica d'independentites treballa nit i dia...

I per què es vol aturar el nou 9N? Segons Rajoy i Soraya, perquè és un procés mesquí i gens democràtic. Mesquí perquè carrega sobre les esquenes dels funcionaris la responsabilitat de la votació (no havíem quedat que eren voluntaris?), i gens democràtic perquè incompleix la llei (quina llei? la de consultes? l'Estatut?). Els grans defensors de la democràcia, les lleis i la Constitució són els mateixos que tenen un miler d'imputats en casos de corrupció a totes les comunitats autònomes del Regne d'Espanya.

Tots aquests (gentola dirien en el meu poble), els 
del partit dels sobres, els que han ficat la mà a la caixa més que ningú (una informació periodística recent assegurava que el 75% del darrer gabinet d'Aznar està imputat, va cobrar sobresous o dorm a la garjola, entre ells Rajoy i Montoro) són els que invocant la llei i la democràcia volen impedir als catalans el seu dret legítim a decidir. Ells, que es burlen de la llei des que obren els ulls fins que els acluquen i es pixen en la democràcia perquè són profundament antidemòcrates, són els que decideixen (mai millor dit) que els catalans no poden decidir si volen ser un estat independent o si volen continuar a Espanya. A decidir si volen blanc o si volen negre. A decidir, el seu futur. Igual que els britànics i els escocesos, quina enveja.

Doncs bé, mentre el món mira amb estupefacció com el govern espanyol, el govern català i els partits polítics fan un ridícul monumental, el Triumvirat (l'executiu espanyol, el TC i la Fiscalia General de l'Estat) no diu ni piu, ni recorre, ni impugna l'article 78 de l'Estatuto de Autonomía de Andalucía sobre consultes populars que diu: "Corresponde a la Junta de Andalucía la competencia exclusiva para el establecimiento del régimen jurídico, las modalidades, el procedimiento, la realización y la convocatoria por ella misma o por los entes locales en el ámbito de sus competencias de encuestas, audiencias públicas, foros de participación y cualquier otro instrumento de consulta popular, con la excepción del referéndum". Olé, olé  i olé!

És a dir, Andalusia pot convocar qualsevol mena de consulta o procés participatiu excepte un referèndum. Catalunya no. No cal dir res més. El problema és Catalunya. I l'excusa també. Perquè mentre es fa bullir l'olla amb el tema de la consulta, creuen que tapen els escàndols de corrupció que els assetgen. 
I el seny? On és el seny?

dijous, 23 d’octubre del 2014

The Cotton Club (Essencials 2)

Amor a primera vista. Això és el que vaig sentir. Sí, em vaig quedar fascinat quan vaig escoltar per primer cop la banda sonora de The Cotton Club, una pel·lícula d'amor, gàngsters, música i alcohol de contraband dirigida per Francis Ford Coppola el 1984 i ambientada en el Nova York dels anys 20 del segle passat. A l'endemà de veure la pel·lícula ja m'havia comprat el disc de la banda sonora, magistralment ensamblada per John Barry, l'autor d'altres BSO inoblidables com Memòries d'Africa, Ballant amb llops, Cowboy de mitjanit i diversos títols de la saga James Bond 007, entre molts d'altres.

A The Cotton Club, Barry va fer una feina artesanal, insuperable, encaixant en l'argument del film un munt de peces del mestre del jazz Duke Ellinton (la majoria), Cab Calloway, Harold Arlen i Irving Mills, entre d'altres. Vista amb la perspectiva que dona el temps (la vaig tornar a veure recentment), la peli perd pistonada, pur entreteniment per a més glòria d'en Richard Gere, Diane Lane i Gregory Hines, però la banda sonora és pura dinamita. Continua enamorant.

Aquest drama mafiós arrenca amb la magistral The Mooche d'Ellington, que comença a sonar en el primer minut, en els crèdits inicials. El deliri Ellington continua amb Cotton Club Stomp, Drop me in Harlem i Creole Love Call. I així, sense parar, fins el final del film, assaborint una a una les setze peces (menció especial a Ill Wind i Minnie The Moocher) que componen aquest magnífic repertori. El disc no inclou l'única peça que interpreten realment en el film Gere (trompeta) i Lane (veu), Am I Blue?

El disc és un compendi fabulós de swing, dixie, ragtime i blues. Un festival imparable de trompetes úniques, clarinets desbocats, trombons incansables, contrabaixos frenètics, bateríes de bellut, saxos de setí i molts altres instruments que fan que cada peça sigui única i meravellosa. Quina delícia de música. Imprescindible a la discoteca de casa. Gràcies Barry.


Fitxa:
Cara A: The Mooche, Cotton Club Stomp 2, Drop Me Off in Harlem, Creole Love Call, Ring Dem Bells, East St. Louis Toodle, Truckin'
Cara B: Ill Wind, Cotton Club Stomp 1, Mood Indigo, Minnie The Moocher, Copper Colored Gal, Dixie Kidnaps Vera, The Depression Hits / Best Beats Sandman, Daybreack Express Medley
Direcció musical: John Barry




dimecres, 22 d’octubre del 2014

Let it Bleed (Essencials 1)

Let it Bleed, de The Rolling Stones, és un disc rodó, sense fissures, sense arestes. Un disc imprescindible en qualsevol discoteca dels amants del rock, el blues i el country. Sota el meu punt de vista, el millor del grup britànic, sens cap mena de dubte. Aquí no trobareu cap dels èxits espaterrants de la banda. L'èxit és el disc en si mateix, en la seva globalitat, on totes les peces encaixen harmònicament, sense daltabaixos.

Let it Bleed (Deixa'l sagnar) és un disc intimista, de pocs decibels. Més apropiat per escoltar en sala petita que en un gran estadi. Per tant, molt allunyat del concepte de les gires mastodontiques que practiquen Jagger, Richards & Cia des de fa diverses dècades. El 1969, data de publicació del disc, ja feia temps feien gires però encara no s'havien embarcat en la voragine d'omplir estadis al preu que sigui. 

És un disc fosc, obscur, amb cançons dures que parlen de guerra, d'assassinats, de substàncies psicotròpiques i del mateix estil de vida decadent que practicaven els membres de la banda (uns més que altres, és clar). És un disc que no deixa indiferent. En una època en que cantar a l'amor i a la revolució floral hippie triomfava a totes les cantonades, els Stones donen un  cop de puny sobre la taula i ens presenten un disc carregat de mala llet. 

Totes les cançons són antològiques, inclosa la versió del Love in Vain d'en Robert Johson, però si n'hem de destacar alguna brillen amb llum pròpia Gimmie Shelter, Midnight Rambler i You Can't Always Get What You Want. Tres obres mestres que, com l'àlbum en el seu conjunt han resistit molt, però que molt bé, el pas del temps.

Segons els entesos Let it Bleed forma part del pòquer d'asos del grup juntament amb Beggars Banquet, Sticky Fingers i Exile on Main St. Jo n'afegiria dos més, Steel Wheels i l'acústic Stripped. Qüestió de gustos, és clar. 

Tornant a Let it Bleed, dos apunts més. En aquest disc es va incorporar un nou guitarrista, Mick Taylor (només intervé en dos temes, Live With Me i Country Honk), que substitueix al malaguanyat Brian Jones, despatxat del grup mesos abans, tot i que encara col·labora a You Got to Silver i Midnight Rambler. També fou el darrer disc editat per Decca Records, la seva primera discogràfica.

Fitxa:
Cara A: Gimmie Shelter, Love in Vain, Country Honk, Live Whit Me, Let it Bleed
Cara B: Midnight Rambler, You Got the Silver, Monkey Man, You Can't Always Get What You Want
Musics: Mick Jagger, Keith Richards, Charlie Watts, Bill Wyman, Mick Taylor, Bryan Jones
Col·laboracions especials: Mary Clayton, Jimmy Miller, Nicky Hopking, Ry Cooder, Nanette Newman, Byron Berline, Leon Russell, Bobby Keys, Ian Stewart, Al Kooper, Rocky Dijon, The London Bach Choir.
Producció: Jimmy Miller
Enginyer de so: Glyn Johns
Portada: Robert Brownjohn