dijous, 29 de maig del 2014

Barcelona, capital de l'anarquia violenta

Si algú no hi posa remei Barcelona va camí de convertir-se en la capital europea de l'anarquia i el vandalisme. De moment, després del desallotjament de Can Vies, els radicals violents ja han aconseguit que la violència urbana ocupi un lloc de privilegi a l'agenda política i mediàtica. Portem tres dies que no es parla d'altra cosa i això és, precisament, el que volen els violents antisistema. Jo mateix he caigut en el seu parany, ja veieu, i aquí em teniu parlant d'uns individus que es dediquen a destrossar i cremar tot el que es troben per davant amb l'excusa de que l'ajuntament els han desallotjat (amb una ordre judicial) d'una casa que no era seva.

Foto: EFE
Emparant-se en la foscor de la nit, grups organitzats d'encaputxats amb roba fosca i passamuntanyes munten barricades, cremen contenidors, màquines excavadores i unitats mòbils de televisió, destrossen aparadors de bancs, tot el mobiliari urbà que troben al seu pas i amenacen als periodistes que gosen fer la seva feina en l'escenari de totes aquestes atrocitats. Què justifica tota aquesta violència? Sota el meu punt de vista res. Un desallotjament no justifica uns disturbis d'aquesta magnitud. I si les causes són més pregones, com alguns argumenten, tampoc. No és pot justificar la violència que practiquen aquests grups antisistema ni la que practiquen els grups feixistes ni cap altra, absolutament cap. La violència genera més violència i practicant-la es perd la raó. 

Per aquest motiu sobta que alguns grups polítics com ICV-EUiA, que va donar suport a la reforma urbanística de Can Vies quan governava a l'Ajuntament de Barcelona amb els socialistes, ara posin tot el focus en la crítica política a l'actuació de la policia per desmesurada i, en canvi, no condemnin sense embuts l'actuació d'aquests okupes radicals. Que ho facin les CUP d'en David Fernández no sobta a ningú, però que ho faci en Joan Herrera sí, doncs a més de ser còmplice del desallotjament de Can Vies, el seu partit va instaurar la versió més dura i repressora que es recorda en democràcia dels Mossos d'Esquadra sota les ordres del conseller Joan Saura. No condemnar enèrgicament l'actuació dels antisistema és donar munició gratuïta al ministre de l'Interior Jorge Fernández que, com hom sap, prepara una llei mordassa per evitar que la gent es manifesti amb la llibertat que ho ha fet fins ara.


Els grups anarquistes radicals que operen a Barcelona (ciutat de gran tradició llibertària) estan molt ben organitzats i saben molt bé el que es fan. Han crescut a l'ombra del bonisme ingenu i ben intencionat d'uns partits que sempre han pensat que tenien un graner de vots en cada espai o casa okupada de la ciutat. En nom d'un fals progressisme s'han tolerat actuacions i situacions inversemblants que han envalentit als més violents. Els individus que formen part d'aquests grups són els mateixos que rebenten les celebracions pels triomfs del Barça i les manifestacions d'estudiants i treballadors. I també són els mateixos que fa tres anys van dinamitar el moviment dels indignats actuant de forma violenta contra un grup de diputats quan intentaven accedir al Parlament pel parc de la Ciutadella. La seva actuació va contra les regles de l'estat de dret que entre tots hem embastat i és, a més, un xantatge a la ciutadania. 

Que ara determinats polítics vulguin treure profit de la situació és vergonyós i menyspreable però dissortadament previsible. El que ja no acabo d'entendre és que dins el gremi periodístic i especialment en el ram dels tertulians encara hi hagi gent que no condemni de soca-rel la violència. Són molts pocs els que ho fan amb convicció. Durant aquests darrers dies he vist i escoltat diverses tertúlies a diferents ràdios i televisions on s'ha abordat el tema i em quedo estorat. Els mateixos que sempre condemnen sense reserves la violència dels feixistes i no entren a analitzar què la genera, intenten justificar la violència de l'anarquia antisistema amb tota mena d'arguments: les desigualtats, la pobresa, la manca de feina, els desnonaments, un futur incert, etc, etc...

Evidentment tot això genera una gran tensió social i molta angunia en les persones, però curiosament els principals afectats per aquests greuges i desgràcies normalment manifesten el seu malestar de forma pacífica. Res a veure a com actuen els radicals violents que aquests dies han destrossat el barri de Sants i tenen atemorits a un gran nombre de veïns. Tots aquests factors que he esmentat estan provocant una gran fractura social en molts llocs i tothom, començant pels polítics i també la societat civil organitzada, ha de lluitar i treballar per cercar solucions que no passen, precisament, per organitzar una guerrilla urbana cada vespre.

Ara només falta que algú aprofiti aquesta espiral de violència antisistema per dir que tot plegat succeïx a causa de la situació de tensió irrespirable que viu Catalunya per culpa del procés sobiranista. No m'estranyaria gens.

dilluns, 26 de maig del 2014

Europees en clau sobiranista

Font: TV3
Els resultats de les eleccions al Parlament Europeu d'aquest diumenge han aclarit bastant el panorama sobre el que està passant a Catalunya a nivell polític. ERC (+412.936), CiU (+106.908) i ICV (+138.799), les tres formacions polítiques que juntament amb les CUP defensen el dret a decidir i el referèndum del 9 de novembre, han sumat 658.643 vots més que a les Europees del 2009. Els dos grans partits que refusen el procés sobiranista, PP (-108.656) i PSC-PSOE (-350.349), han perdut entre tots dos 459.005 vots. No cal ser molt espavilat per deduir que, a grans trets, aquests resultats electorals deixen ben clar quin pes té actualment l'unionisme i el sobiranisme a Catalunya.

Òbviament, aquests resultats no són extrapolables al cent per cent a uns altres comicis, i també cal tenir en compte que en aquest recompte ràpid no he tingut en compte els resultats de C's, UPyD i PODEM (tot i que no farien variar gaire la proporció). Per tant, és un misteri saber què hauria passat avui si les eleccions hagessin sigut unes autonòmiques o unes generals, però crec que els resultats de les europees marquen tendència i indiquen bastant a les clares per on van els trets. També deixen bastant clar que els electors catalans volen que Catalunya continuï sent un país d'Europa.

Els resultats d'ahir també donen pistes de cap on s'han desplaçat la barbaritat de vots que han perdut PSC i PP. Els 350.349 vots que han perdut els socialistes catalans crec que han anat a parar, majoritàriament, al sac d'ERC i en menor mesura al d'ICV i PODEM. Perquè desprès en Pere Navarro i companyia diguin que en el seu partit no hi ha gent sobiranista i es creguin que tampoc queda gent d'esquerres. Pel que fa als 108.656 vots que ha perdut el PP català, m'inclino a pensar que els han recollit majoritàriament Albert Rivera i Rosa Díez (C's i UPyD creixen en 167.772 vots) i en menor mesura altres formacions com PACMA, Plataforma per Catalunya i d'altres.

Malgrat la sagnia de vots que han patit i l'evidència de que tant el PSC com el PP són els grans perdedors d'aquestes eleccions, ahir al vespre Pere Navarro i Alicia Sánchez Camacho declaraven, sense posar-se vermells, que el gran perdedor d'aquestes eleccions ha sigut el procés sobiranista i més concretament Artur Mas. Si, sí, tal com sona. Després d'aquestes declaracions, a algú li sobta que socialistes i populars perdin milers i milers de vots? Aquests polítics de la vella guàrdia, antics, obtusos i obcecats, continuen creient que els ciutadans són uns babaus cecs i sords que (a banda de plantejaments en clau nacional) no se'n adonen que tant socialistes com populars són els principals responsables de la situació de misèria econòmica i social que molts d'ells estan patint i suportant. Doncs que continuïn així, 'el algodón no engaña'.

I a Espanya, què els ha passat? Doncs més del mateix. El PP ha perdut 8 diputats i 2.596.122 vots i el PSOE 9 diputats i 2.545.570 vots. Quasi res, 17 diputats menys i més de 5 milions de vots perduts que han recollit entusiasmats La Izquierda Plural (IU-ICV), PODEMOS, UPyD, C's i d'altres. La socialista Elena Valenciano va reconèixer els mals resultats anit mateix i Pérez Rubalcaba ha tingut la decència de presentar la dimissió aquest matí com a secretari general del partit. El president Mariano Rajoy, en una actitud covarda que diu molt del personatge, encara no ha obert la boca. Només ha parlat Maria Dolores de Cospedal (veure vídeo), secretaria general del PP, per afirmar que el PP ha guanyat les eleccions i que Espanya "es el único país donde ha ganado el partido que gobierna, junto con Alemania". Ja ho veieu, els dos motors d'Europa cavalquen de nou plegats, qui ho havia de dir.

diumenge, 25 de maig del 2014

Inventari d'un cicle inacabat

Ara ve quan molts pensareu que estic boig. Per què? Doncs perquè estic convençut que el Barça no ha tancat encara cap cicle. L'estil de joc que practica l'equip és el mateix des de fa una dècada, si fa no fa. El va iniciar Frank Rijkaard el 2003, el va millorar Josep Guardiola i Tito Vilanova i Tata Martino han fet el que han pogut per mantenir-lo (amb menys encert, tot sigui dit, malgrat els molts atenuants que podríem citar). L'essència de l'estil no ha variat, segueix sent la mateixa: possessió de la pilota, tiki taka i jogo bonito. Estic convençut, a més, que Luis Enrique mantindrà aquesta essència, aquesta filosofia de joc, com ho va anunciar el dia de la seva presentació...

Ara bé, una cosa és l'essència i altra cosa són els ingredients. Un bon arròs sempre serà un bon arròs si l'essència, el brou, és de qualitat. Si a més li afegim uns bons ingredients (gamba fresca, conill de corral, etc.) el resultat serà espectacular. I això és precisament el que ara ha de fer el nou entrenador, afegir a l'essència del joc del Barça els ingredients necessaris per tornar a convertir l'equip en un referent del bon joc i tornar a ser un equip campió capaç de guanyar qualsevol competició.

A can Barça, a diferència d'altres clubs, ens agrada guanyar jugant bé (els que vàreu veure la final de la Champions d'ahir al vespre ja sabeu de què parlo). Ara que ja no tenim urgències històriques podem afrontar el futur de forma positiva i amb optimisme. No passa res, absolutament res, si enguany no hem guanyat res important. El model no està esgotat, només està cansat. Per això cal renovar-lo. Això comporta canviar les peces que calguin perquè el motor torni a rutllar al cent per cent, perquè l'equip torni a ser hipercompetitiu. Crec que Luis Enrique ho té clar, sap perfectament les peces que ha de canviar i sap les variants tàctiques que ha d'introduir perquè l'equip no sigui tan previsible com les dues darreres temporades.

Pep va revolucionar l'equip d'en Frank fotent fora tres vaques sagrades: Ronaldinho, Deco i Eto'o. També va disciplinar l'equip en defensa (i en hàbits, costums i forma de fer), va crear un centre del camp poderós, va treballar com ningú les jugades d'estratègia i li va donar a Messi el pes que requeria l'equip. Hores d'ara no sé quin serà l'abast de la revolució que portarà a terme en Lucho, quantes vaques sagrades i menys sagrades abandonaran l'equip, com i amb quins nous jugadors reforçarà les línies que més ho necessiten i quines variants tàctiques implementarà per cuinar un arròs de puta mare. El brou ja el té fet i crec que sap on ha de comprar les gambes i el conill. L'asturià, a més, té una cosa que ni el malaurat Tito ni el bon jan d'en Tata tenien: mala llet, un gran sentit de la disciplina, rigor en la feina, i un gran poder de persuasió, com en Guardiola. Per tant crec que podem mirar el futur amb optimisme.

Aquesta temporada ens ha passat el mateix que durant la darrera campanya d'en Rijkaard al front de l'equip: no vam guanyar res important després d'haver-ho guanyat tot. I què? En altres èpoques, quan teníem urgències històriques, el món s'hauria ensorrat. Llavors no va passar res. Es van fer les coses com cal i l'equip va renàixer de les seves cendres fent-nos gaudir de la millor època de la història del club. Per què no ha de tornar a passar el mateix? Au vinga, cal ser positiu, 'siempre positivo', com deia en Van Gaal.

I aquesta sí que és bona (ara m'he tornat boig del tot): hi ha res més positiu que el Madrid hagi guanyat la Champions? Doncs que la història recent ens diu que després d'una champions blanca (2002) segueix una llarga època plena de victòries i títols en clau blaugrana. Anit el cronòmetre es va tornar a posar en marxa per a nosaltres. No em negareu que no és un bon presagi el que va passar ahir a Lisboa. 'Positivo, siempre positivo' (o dit d'altra manera: el que no es consola és perquè no vol, hahaha...).

Malgrat tot això que he explicat i el to positiu amb que crec que cal abordar el futur, el club, com a institució, ha de girar com una truita. La junta d'en Bertomeu, si vol aguantar fins a les properes eleccions i vol que els barcelonistes ens la creiem ha d'aclarir molts interrogants i ha de ser més transparent. Els culés som molt exigents i per això volem saber, entre moltes altres coses, per què va marxar Sandro Rossell del club, què ha passat realment amb el contracte d'en Neymar, què passa entre Messi i l'hisenda pública, per què ha marxat Víctor Valdés per la porta del darrere, per què la FIFA vol sancionar el Barça... Ara mateix, la credibilitat de la junta directiva està per terra i això el nou entrenador no ho pot solucionar.

diumenge, 18 de maig del 2014

Qui atia l'odi senyor ministre?

La dèria repressora de mister Mordassa no té límits. Com hom sap, ara s'ha proposat endurir la llei per perseguir els comentaris a les xarxes socials que enalteixin la violència o incitin a l'odi. L'assassinat de la presidenta de la Diputació Lleó, Isabel Carrasco, ha estat el detonant d'aquesta nova creuada repressora del ministre Fernández Díaz. Vagi per endavant que res, absolutament res, justifica la violència emprada contra aquesta dona (ni contra cap altra persona) i que els comentaris que alguns descerebrats han fet després de la seva mort són totalment abominables i sancionables. Això, però, no justifica la nova iniciativa del ministre, doncs només cal aplicar el Codi Penal vigent per perseguir aquesta mena de delictes. No cal inventar-se'n de nous per reprimir la llibertat d'expressió que és el que en realitat persegueix el ministre i el govern del PP. No és el primer cop ni segurament l'últim que s'inventen mesures per tapar la boca a la gent.

Diverses associacions judicials com l'Associació Francisco de Vitoria i Jutges per a la Democràcia li han recordat al ministre que regular en 'calent' un tema tan delicat com aquest és molt perillós: "no se puede aprovechar este caso para cercenar la libertad de expresión", li han etzibat, alhora que li han recordat que "limites de este tipo, para evitar que se produzcan estas expresiones, solo existen en China y en dictaduras, en democracias se pueden perseguir a posteriori tras demanda del ofendido".

Els jutges també li han recordat a mister Mordassa que només un estat autoritari "pot equiparar mala educació i delicte" i que crear un nou delicte 'd'incitació a l'odi' seria una acció "punitiva expansiva, excessiva y desproporcionada". Segons els jutges d'aquestes associacions, el Codi Penal ja inclou els delictes que vulneren el dret a l'honor com les injúries i les calumnies i asseguren que anar més enllà seria totalment desproporcionat. La investigació d'un crim monstruós i repugnant mai pot ser l'excusa per ampliar el càstig als delictes d'opinió.

En el fons ens trobem davant d'una maniobra de distracció. Assassinen a un membre destacat del PP, i al ministre que condecora marededéus a títol pòstum no se li acut altra cosa que proposar la persecució de la incitació a l'odi, un esport que els dirigents i simpatitzants del seu partit practiquen amb devoció sempre que tenen ocasió a les xarxes socials i en altres tribunes públiques. O ningú ja no recorda la persecució (amb insults i amenaces de mort) que ha patit durant els darrers deu anys Pilar Manjón a través de les xarxes socials per mantenir una postura crítica amb la versió oficial dels atemptats de l'11M. O ningú ja no recorda la persecució que ha patit més recentment Ada Colau per defensar els interessos dels afectats per les hipoteques. Una mica més de serietat ministre. Darrere l'assetjament indecent que han patit aquestes dues dones (podria citar molt més casos i exemples, com es pot imaginar) a les xarxes i en els mitjans de comunicació 'amics' del govern hi ha la mà negra del PP, tothom ho sap. Per tant, menys parlar d'incitació a l'odi. El que cal fer és no practicar-lo, començant per vostè mateix, els seus companys de govern, els dirigents del seu partit i tots els adlàters que tenen en nòmina per insultar a les tertúlies més variades. I si m'apura, també podríem estendre la recomanació a alguns malànimes amb sotana que utilitzen els púlpits i les homilies per enverinar la convivència ciutadana.

No es pot criminalitzar només a un sector dels molts i variats que s'expressen a través de les xarxes socials. Utilitzar la llei (o fer-ne de noves) per perseguir només als que critiquen l'acció de govern o encapçalen la contestació social contra les seves polítiques (que és el que en el fons s'amaga sota els comentaris macabres que han celebrat la mort d'Isabel Carrasco) no és de rebut. Això (veure vídeo) també és atiar l'odi i, que jo sàpiga, mister Mordassa encara no ha mogut ni un dit:



I això (veure foto) què són senyor ministre? Salutacions cordials, missatges d'amor fraternal?


dilluns, 12 de maig del 2014

Amb la mel als llavis

Finalment ens hem quedat amb la mel als llavis. L'equip sènior del Bàsquet Vilassar de Mar ha quedat tercer, empatat a 53 punts amb el Cabrils (segon), que serà el que finalment pujarà a segona divisió catalana gràcies al bàsquetaverage. Tot i aquest desencís final, la temporada ha estat molt bona: 23 partits guanyats i només 7 perduts, i màxims anotadors de la lliga amb 2204 punts. El Vilassar, a més, ha sigut l'únic equip que ha guanyat els dos enfrontaments directes que ha disputat amb el Mataró, el campió de lliga. Amb alguns petits retocs en algunes línies aquest equip pot tornar a lluitar amb garanties per l'ascens de categoria la propera temporada. Molta sort!!