El bloc de Josep Bernabeu

Bromes de mal gust

2012-02-09T20:39:00.001+01:00

Què lletja és l'enveja. Tants anys sense guanyar res provoca situacions absurdes i grotesques com la que es pot veure al vídeo. Suposo que deu ser això, doncs sinó no s'entén. Per què el gignol francès acusa a Rafa Nadal de dopatge? Perquè és el tennista (juntament amb Björn Borg) que més vegades ha guanyat a Roland Garrós (6 títols), o perquè no assimilen que en els darrers 65 anys només un francès (Yannick Noah, en 1983) ha guanyat aquest prestigiós torneig, el "seu" gran torneig. Que se'n fotin d'Alberto Contador, a qui el TAS acaba de sancionar amb dos anys de suspensió per un cas de dopatge al Tour, encara ho entendria. Però que acusin gratuïtament al tennista no és de rebut. Espero que no trigui a emprendre accions legals contra Canal + i els responsables del programa. Faria de mal pensar que no ho fes. (Per cert, cap francès tampoc guanya el Tour, la "seva" gran prova ciclista", des de fa 26 anys, i això suposo que cou).

Ah, i una altra cosa. La premsa espanyola que ara, embolicada amb la patriòtica rojigualda, posa el crit en el cel i s'estripa la vestimenta per aquest cas d'injuries contra Nadal hauria d'haver fet el mateix i no mirar cap a un altre costat quan Le Monde i la COPE van acusar falsament al Barça de dopatge (el tema va acabar amb denúncia). Llavors no només no van dir res aquests covards, ans el contrari, van atiar el foc de la polèmica. Fins i tot algun malànima va especular -cal ser malparit- amb que el tumor al fetge d'Abidal podria tenir a veure amb la ingesta de substàncies prohibides.Tot va acabar de sobte quan es van adonar que si acusaven el Barça de dopatge també estaven acusant a la "roja" i, és clar, això ja són paraules majors.

Fitoteràpia

2012-02-07T19:35:00.004+01:00

"Escogiste a la más guapa y a la menos buena...". Tothom té dret a equivocar-se, oi? Fins i tot el Soldadito marinero de la cançó. Tota una declaració d'intencions de Fito & Fitippaldis des del disc Lo más lejos a tu lado (Dro,2003). Fantàstica!

30 de gener, la música sobrevola les teulades de Londres

2012-01-30T16:16:00.000+01:00

30 de gener de 1969, tal dia com avui de fa quaranta tres anys: els Beatles ofereixen el seu darrer concert en directe com a grup al terrat del número 3 de Saville Row (seu de la discogràfica Apple), en ple centre de Londres. 42 minuts de música que acaben amb una frase típica de l'humor corrosiu d'en John Lennon: "Voldria donar-vos les gràcies en nom del grup i de mi mateix. Espero que haguem superat la prova". Era l'adéu improvisat als escenaris de quatre amics de Liverpool que ja havien decidit separar-se i caminar en solitari.

Durant aquesta darrera audició, que forma part del film Let it be, els Beatles van interpretar cinc cançons: Get back (tres vegades), Dont let me down (dues vegades), I've got a feeling (dues vegades), One after 909 i Dig a pony. També van executar una breu versió del Good save to queen (l'himne nacional britànic) i un assaig de I want you (she's so heavy). El concert, com hom sap, finalitzà abans d'hora per la intervenció de la policia, que va fer acte de presència requerida per alguns comerciants (Saville Row és un carrer de sastres i botigues de roba) que es van queixar del soroll.

En aquests tres vídeos del concert del terrat (The Beatles Rooftop Concert, com se'l ha anomenat), es pot veure i escoltar a John, Paul, George i Ringo acompanyats per Billy Preston als teclats. Tot sota l'atenta mirada de Yoko Ono i envoltats pel fred londinenc de gener.

Nora, la pianista

2012-01-28T18:43:00.000+01:00

Vodevil en dos actes (i un jurat)

2012-01-27T19:35:00.000+01:00

Dues aspirines i cap a casa. El senyor FC, feliç (Foto: Kai Försterling, EFE)

Acte primer: Diagnosi

El senyor FC és un pacient amb clars indicis de patir una malaltia greu. Les proves que li han practicat i els símptomes que presenta així ho fan suposar. Després d'analitzar a fons el seu estat i totes les proves (analítiques, biòpsies, tomografies computeritzades, ressonàncies magnètiques, etc.), els metges creuen que ha d'ingressar urgentment a l'hospital i que cal practicar-li una intervenció quirúrgica per extirpar-li el seu "mal", que s'allotja en el racó més recondit del cervell. Els tumors cerebrals són una mala peça al teler: l'operació requereix unes mans "expertes". I tot i així l'èxit no està garantit, el pacient pot esdevenir un "vegetal" de per vida. Només hi ha una cosa segura, la convalescència serà llarga, molt llarga.

Acte segon: Desenllaç

Tot i la diagnosi, finalment els metges, assessorats per un grup de 9 ciutadans sense cap formació en temes mèdics -jutges llecs en diuen- decideixen donar d'alta al senyor FC i enviar-lo a casa immediatament. La greu malaltia que patia, segons opinen aquests senyors, és imaginaria. Els forts maldecaps que sofria el pacient eren irreals, producte de la fantasia del seu sastre de capçalera. Perdó, del seu metge de capçalera. Les proves practicades pels metges i el personal especialitzat, segons aquests "experts" sense cap formació en temes mèdics, no són concloents. Decideixen que un parell d'aspirines seran suficients per curar-lo i que, a més, la societat s'estalviarà el seu manteniment durant la llarga recuperació que tothom li augurava. Final feliç, doncs. Not guilty.

PD: Els professionals qualificats també s'equivoquen. No són infal·libles, faltaria més. Ningú pot garantir al 100% que l'encertaran. Objectivament, però, l'opinió d'un cirurgià o d'un magistrat em mereix més respecte, consideració i credibilitat que la d'uns senyors benintencionats i mancats d'estudis en la matèria que han de jutjar.

Not guilty (No culpable). Cançó de The Beatles (lletra i música d'en George Harrison) gravada en les sessions del White Album que no es va arribar a editar fins la publicació de The Beatles Anthology 3 l'any 1996.

El Madrid no pot amb Guardiola (2)

2012-01-26T10:09:00.000+01:00

Pepe trepitja Messi. La impotència genera violència. Foto: I. Gil (ABC)

L'arribada d'en Josep Guardiola a la banqueta del Barça ha sigut balsàmica pel club blaugrana i letal pel seu màxim rival futbolístic, el Real Madrid. En els enfrontaments directes dels dos equips amb Pep a la banqueta la superioritat del Barça és descomunal: 9 victòries, 4 empats i només 1 derrota (final de la Copa del Rei de l'any passat).

Des que Guardiola dirigeix al Barça, l'equip blanc ha tingut tres entrenadors, Juande Ramos, Manuel Pellegrini i José Mourinho. A dia d'avui, amb el portugués -a qui van contractar per tallar en sec la supremacia del Barça- s'ha vist les cares en 10 ocasions (7 la temporada 2010-11 i 3 amb el que portem de l'actual) amb un balanç demolidor: 5 victòries del Barça, 4 empats i 1 victòria del Madrid (l'esmentada final de Copa). I això encara no s'ha acabat...

La superioritat del Barça d'en Pep és total. El Madrid s'ha estavellat una i altra vegada contra el Barça, que s'ha erigit en la vara que mesura els seus mèrits futbolístics. Ho ha intentat amb totes les seves armes, fins i tot utilitzant el joc brut i la violència, però res... Contra la resta d'equips tot és possible. Guanyar-li al Barça, de moment, és una quimera. Si quantifiquem en gols aquests 14 enfrontaments el resultat també és contundent: Barça 32 - Madrid 13. Fins i tot l'Abidal deixa amb cara de carbonero a Casillas (xist dolent!!).

Durant aquest període de temps -menys de quatre anys- el Barça ha guanyat 13 títols de 16 possibles: 3 lligues, 3 Supercopes d'Espanya, 1 Copa del Rei, 2 Champions League, 2 Supercopes d'Europa i 2 Mundials de clubs. El balanç dels blancs és matusser: la Copa del Rei aixafada pel bus.

El Barça d'en Guardiola els hi té menjada la moral. Fins i tot en partits com el d'ahir al Camp Nou, on el Madrid va ser clarament superior, són incapaços d'enfonsar el Pep Team, que va jugar un dels pitjors partits que li recordo aquesta temporada i ens va fer patir de valent als culers. Doncs ni així. Com diu l'entrenador blanc i alguns dels seus jugadors, hi ha una conspiració arbitral (jajajaja...) per evitar sigui com sigui (en temps pretèrits va ser el famós villarato o el dopatge) que el Madrid guanyi al F.C. Barcelona. Obliden, però, que si en quest país existís la justícia esportiva (el Comitè de Competició és una broma) jugadors com Ramos, Alonso o Pepe ahir no haurien jugat després del joc brut i violent que van practicar durant el partit d'anada. Que continuïn amb aquest discurs victimista. Em recorden al Barça de fa trenta anys...

En fi, com deia a l'anterior post d'aquesta sèrie, la realitat és tossuda, molt tossuda.

Balanç dels 14 clàssics d'en Pep com a entrenador:

Temporada 2008-2009
Barça 2 - Madrid 0 (lliga)
Madrid 2 - Barça 6 (lliga)

Temporada 2009-2010
Barça 1 - Madrid 0 (lliga)
Madrid 0 - Barça 2 (lliga)

Temporada 2010-2011
Barça 5 - Madrid 0 (lliga)
Madrid 1 - Barça 1 (lliga)
Madrid 1 - Barça 0 (final Copa del Rei)
Madrid 0 - Barça 2 (semi Champions anada)
Barça 1 - Madrid 1 (semi Champions tornada)
Madrid 2 - Barça 2 (Supercopa d'Espanya anada)
Barça 3 - Madrid 2 (Supercopa d'Espanya tornada)

Temporada 2011-2012
Madrid 1 - Barça 3 (lliga)
Madrid 1 - Barça 2 (quarts Copa del Rei anada)
Barça 2 - Madrid 2 (quarts Copa del Rei tornada)

Furtar en nom de la llibertat

2012-01-25T16:30:00.000+01:00

Pilar Rahola (La Vanguardia):

"¿Puede alguien explicarme en qué momento hacer un uso gratuito del trabajo creativo de una persona, y de la industria que lo sostiene, tiene que ver con la libertad? ¿En qué momento se confunde el puro robo de derechos de autor con la libertad? Y, sobre todo, ¿cómo pueden considerarse héroes de nada a estos tipos que han hecho una fortuna ingente gracias, precisamente y presuntamente, a ese tipo de piratería? Finalmente, ¿en qué momento decidimos que la creación debía pasar por el gratis total, condenando a los trabajadores de esa industria a la indigencia, mientras los piratas se llenaban el bolsillo? El gratis total no es el paradigma de la libertad, la fraternidad y el amor universal, todos ellos teóricos sustantivos de las maravillas de internet; el gratis total es la burla a la creación, el desprecio al sistema de leyes que regula la oferta y la demanda, y la culminación del puro egoísmo. Lo triste es que quienes defienden esa gratuidad universal lo hagan en nombre de la libertad. ¿La libertad de quién?, ¿de los escritores, los músicos, los artistas, a los que se arruina? Más bien parece que lo único que defienden es la libertad de los piratas".

Jo no ho hauria dit millor. Els addictes al "gratis total" confonen massa sovint el cul amb les témpores. En aquesta vida no hi ha res gratis. Ja n'hi prou de furtar en nom d'una llibertat mal entesa.

La tonta

2012-01-24T00:30:00.000+01:00

La revista d'humor El Jueves torna a posar el dit a la nafra de la família reial espanyola a causa del cas Urdangarin. La portada del seu darrer número és explícita: "Única conclusión posible: la infanta Cristina es tonta". La justícia tornarà a emprendre accions legals contra la revista en aquesta ocasió? No ho crec. El gendre del rei li ha fet molt de mal a la imatge de la Corona i dubto que cap fiscal ni cap jutge, a diferència del que va passar l'any 2007, vulgui posar traves a la llibertat d'expressió per "defensar" al cap de l'Estat i la seva família de qualsevol mena d'ofensa, encara que es faci en clau d'humor. Tot i així, caldrà estar a l'aguait, doncs amb la justícia d'aquest país mai se sap...

*"Tonta" (en català beneita, bleda, etc.): "Que tiene o demuestra poca inteligencia o escaso entendimiento"

*Hacerse la "tonta": "Aparentar ignorancia o distracción por conveniencia"

Més clar impossible...

Pepe, un exemple d'esportivitat

2012-01-19T13:27:00.003+01:00

"A buenas horas, mangas verdes". Ara se'n adonen?

La premsa esportiva madrilenya, les famoses "vacas lecheras", posen a baixar d'un burro a l'inefable Pepe, exemple d'esportivitat intergalàctic, després de la seva actuació estel·lar d'anit davant el Barça al coliseu blanc.

Ara se'n adonen de que aquest xicot és un descerebrat i un pinxo? Tant els hi ha costat veure-ho? Què estúpids que són tots plegats. El recital de "teatro del bueno" que ahir va oferir el sinistre Pepe sobre la gespa del Bernabeu ara resulta que és indignant, "porque mancha la imagen y el escudo del Madrid". Té nassos la cosa. Ara estan alarmats perquè tot el planeta ha vist per televisió com és Pepe i què fa Pepe al terreny de joc. Si li trenca la cara a un jugador del Getafe o de l'Almeria, posem per cas, no passa res, doncs la televisió no retransmet a tot el món el partit. Ara bé, si li trepitja la mà a en Messi i el peu a en Busquets o fingeix una agressió inexistent d'en Cesc (jugadors que segons els ultra sur com Roncero i cia. sempre estan fingint!!), llavors el tema és preocupant, doncs ho ha vist tot el planeta i el seu "señorío" es pot posar en dubte. Doncs no senyors. Jo, que ja tinc uns quants anys i memòria, puc afirmar que el tant escainat "señorío" sempre ha estat el mateix: ficció, ficció, pura ficció.

I gràcies poden donar que els àrbitres d'aquest país (com l'engominat i repentinat d'ahir) són molt dolents i uns covards, que sinó Pepe (i alguns altres jugadors blancs) no jugarien ni un partit sencer. Aquests cretins de la premsa esportiva madrilenya, que porten l'escut fins i tot als calçotets, el que haurien de fer d'una vegada per totes és denunciar al malalt irresponsable que des del vestidors els ordena que juguin d'aquesta forma tant barroera. Sabeu de qui parlo, oi? Són tant babaus que no només no fan això sinó que quan ha calgut també han justificat les seves accions. Ficar-li el dit a l'ull a un col·lega de banqueta no embruta també la imatge del club?

Mala llet sindical

2012-01-17T19:14:00.001+01:00

Fa uns dies parlàvem en aquest bloc d'innocentades sindicals. Avui li toca el torn a la mala llet sindical. Tot ve a tomb de la darrera fricada reaccionaria dels sindicats majoritaris dels Mossos d'Esquadra, CCOO i UGT. Als sindicalistes policials no se'ls ha acudit res millor aquests darrers dies que posar en pràctica una "imaginativa" mesura de pressió per protestar contra les retallades del govern català: parlar només en castellà perquè la població catalana entengui millor les seves reivindicacions salarials. Estratègia sindical d'avantguarda, del segle XXI, o simplement mala llet i ganes de tocar el que no sona a la ciutadania? Jo m'inclino per la segona opció.

Els mossos vigilen als mossos que escridassen Artur Mas, diumenge passat, a Lloret

Algú hauria de recordar a aquests cretins que en castellà només reprimia la policia franquista i que ells són (almenys teòricament) altra cosa, una policia democràtica al servei de la ciutadania. Una ciutadania que, amb la que està caient, no està disposada a suportar determinades conyes i a que se li riguin en la cara. Si el que pretenien era empipar al govern català rai, però el que no poden fer és empipar a la gent que els manté amb els seus impostos. Els policies catalans, com la resta de funcionaris públics, tenen l'obligació d'adreçar-se "als ciutadans en les seves comunicacions orals normalment en català, i respectaran la tria que aquests facin de la llengua en què volen ser atesos" (article 14 de la Llei de Normalització Lingüística).

Tot plegat és per pixar-se de riure. Algú s'imagina a la Guàrdia Civil parlant només en català com a forma de protesta? Si volen protestar de debò i fotre de veritat al govern on més mal li fa, la caixa, que deixin de posar multes durant uns quants dies. El que no poden fer és jugar amb la llengua, el símbol identitari per excel·lència dels catalans. Com diu en Mohamed Jordi, el personatge de ficció radiofònica, "se'ns pixen a la boca" i aquí ningú reacciona.

A aquests sindicalistes ridículs dels mossos no se'ls ha acudit res millor per reblar el clau que intentar boicotejar alguns dels actes oficials del president de la Generalitat. Armats amb pancartes i xiulets, com és habitual en aquests casos, diumenge passat van rebre a Artur Mas a Lloret de Mar entonant el caspós Que viva España de Manolo Escobar i amb pancartes barroeres que diuen molt de la seva capacitat intel·lectual: "Mas, cabró, retalla't els collons". Surrealisme en estat pur. Torno a l'exemple d'abans: us imagineu una manifestació de tricornis cantant L'estaca com a forma de protesta? Buñuel i Almodóvar s'ho passarien la mar de bé filmant-la.

Aquests sindicalistes monolítics i desmemoriats (ja no recorden que l'actual govern va derogar l'any passat el Codi Ètic de la policia catalana, una iniciativa del Tripartit que mai van recolzar els sindicats dels mossos ni els seus comandaments per entendre que era una eina per tutelar la seva feina) no volen que la Generalitat els hi retalli el sou (reducció del complement específic) ni que posi fi a determinats "privilegis" que ara tenen com la supressió del val menjador, que és de 5,48 euros per dia, i del fons social, que significa una pèrdua adquisitiva d'uns 700 euros anuals. Aquests senyors saben en quin país viuen? Saben que la immensa majoria dels treballadors de Catalunya no tenen garantida una feina fins els dia que es jubilin (com és el seu cas) i que hi ha prop de 700.000 catalans a l'atur, molts sense prestacions econòmiques de cap mena?

A ningú li agrada que li retallin el sou, òbviament. Però segons la següent taula salarial em sembla que els mossos d'esquadra no són, precisament, el col·lectiu pitjor remunerat del funcionariat català.

Viatge a l'univers Cohen

2012-01-07T18:23:00.000+01:00

Portada del llibre

La música i la literatura sempre han sigut -i encara ho són- el nucli dur de l'univers vital d'en Leonard Cohen. Una biografia del periodista català Alberto Manzano -Leonard Cohen, La biografia- repassa a fons la seva faceta artística i es capbussa en les seves experiències personals més intimes (la seva consciència social i la seva peculiar relació amb la religió, amb les dones, amb els seus fills i amb els diners...) tot descobrint-nos un personatge complex i contradictori i, alhora, gran seductor i amant i amic dels seus amics.

Aquesta biografia del cantautor jueu canadenc, el gran poeta del rock com molts l'han anomenat, no es una biografia qualsevol. Manzano, gran amic d'en Cohen des de la dècada dels vuitanta del segle passat, coneix a fons la seva obra literària (ha traduït molts dels seus llibres com La caja de las especias de la tierra, Canciones, Libro de los salmos, Un acorde secreto o El Libro del anhelo, entre d'altres.) i discogràfica , l'ha seguit en un munt d'actuacions i ha compartit amb ell centenars i centenars d'hores de conversa sincera a Hydra, Los Ángeles i Barcelona sobre la vida, l'amor, la religió, els fills, les dones, la política, els conflictes bèlics, etc, etc. De fet, el llibre està farcit de les opinions d'en Cohen (que vol dir sacerdot en hebreu) sobre aquests i molts altres temes, que donen contingut a molts passatges del llibre i il·lustren (o expliquen) com s'han concebut o escrit determinades cançons, com s'han conceptualitzat els seus àlbums més emblemàtics i quines idees o estats anímics han guiat l'elaboració dels seus poemaris i llibres de prosa.

Cohen i Manzano agrunsant-se a Barcelona, en 1989. Foto: Lourdes Barbal

Tot i que podria fer-ho, Manzano no cau en l'afalac fàcil i ens presenta a un Cohen nu, dubitatiu, que es refugia en la meditació transcendental o en la religió (el judaisme o el budisme segons convingui) quan el desconcert o la depressió l'envaeixen. Un Cohen desobedient que defensa de forma ferotge l'individu enfront la societat (La energia de los esclavos és el seu cop de puny particular sobre la taula a favor de la desobediència civil). Un Cohen que cau i recau en les temptacions de la carn (Memorias de un mujeriego és un cant d'amor a les dones); un Cohen de l'alta burgesia canadenca que rebutja el luxe (vesteix amb roba vella i diu que amb una habitació, una taula i una cadira en té prou per ser feliç), i un Cohen que descobreix la seva ànima gitana en llegir Lorca, el seu poeta de referència. "Este poeta destrozó mi vida. Lorca cambió mi manera de ser y de pensar de un modo radical. Sus libros me enseñaron que la poesia podía ser pura y profunda a la vez que popular" (La seva admiració superlativa pel poeta granadí el va portar a batejar amb el seu nom a la seva única filla, Lorca Cohen).

El llibre, editat per Libros Cúpula (Scyla Editores) l'any 2010, també explica que Leonard Cohen va tornar a la carretera i als escenaris l'any 2008 a causa d'una estafa multimilionària del seu mànager. Gràcies a aquest fet desgraciat, que va trasbalsar l'economia i la jubilació del darrer premi Príncep d'Astúries de les Lletres (2011), els seus seguidors l'hem pogut tornar a gaudir en directe. La gira, que l'ha portat pels escenaris de mig món durant prop de dos anys, també ens ha deixat dos discos en directe memorables, el doble Live in London i l'imprescindible Songs from the road -CD +DVD-, un recull de les seves millors cançons (Lover, lover, lover, Suzanne, Bird of the wire, Closing time, Hallelujah o Avalanche, entre moltes d'altres) adobades amb nous arranjaments i servides amb un elenc de músics excepcionals com Javier Mas, Dino Soldo o Roscoe Beck. I la veu, la seva veu ronca, cansada, quasi esgotada, xiuxiuejant, irrepetible.

Com explica Manzano a Leonard Cohen, La biografia, Cohen està per sobre de qualsevol moda o estil. Com el bon vi vell, afirma, les seves cançons s'assaboreixen millor amb el pas dels anys. Jo n'estic d'acord. També ho estic amb que "on les persones som més lliures és escollint la música que ens agrada", com va afirmar el poeta i cantautor una vegada. Si us agrada en Cohen us recomano la lectura d'aquesta biografia.

Rajoy, el socialdemòcrata

2012-01-03T15:59:00.002+01:00

Enric Juliana (La Vanguardia):

Los 'borjamaris' están enfadados
Irritación en sectores de la derecha madrileña por el ajuste 'socialdemócrata' del Gobierno de Rajoy

Los borjamaris están enfadados con Mariano Rajoy. Borjamari: dícese en Madrid del pijerío de derechas, pantalón de pinzas, camisa de marca, preferentemente a rayas, un toque de gomina y el jersey colgado del cuello los domingos al mediodía en la sierra o en las terrazas invernales del barrio de Salamanca. Están enfadados con Rajoy porque llegaron a creer que con la apabullante victoria del Partido Popular, Friedrich Hayek, apóstol libertario, iba a entrar en el recinto de la Moncloa a lomos de un caballo blanco. Y en un plis-plas, liberalismo por aquí, liberalismo por allá, problema resuelto y en España empieza a amanecer. Ahora descubren, alarmados, que también hay plaquetas socialdemócratas en la sangre fría del marianismo. ¡Será posible!

Se detecta estos días un difuso malhumor en el Madrid de derechas. En el circuito mediático, porque esta vez no hay balcón de Carabaña (escena de la Semana Santa de 1996 en la queJosé María Aznar y Rodrigo Rato se fotografiaron junto al director del diario El Mundo en señal de camaradería y complicidad) y ello significa que la jerarquía entre las cuatro cabeceras que se disputan el patronazgo del centroderecha español tardará tiempo en estar clara. Hay disgusto en los barrios bien, que no contaban con el sablazo socialdemócrata en el IBI y en la tabla del IRPF. Y hay algo más que un ligero mosqueo entre quienes quisieron creer que la victoria del PP constituía, en sí misma, una solución a la crisis. Así como existe un pensamiento Alicia de izquierdas (todo se resuelve con buenas palabras, técnica mediática y voluntad, basta con cerrar los ojos y explicarlo con un buen encuadre en el telediario de las tres), también hay un pensamiento mágico de derechas. El votante del PP con sobredosis de tertulias radiofónicas se ha tenido que comer estos días la dogmática de siete años de ruda oposición. ¡No vamos a subir los impuestos! Caray, convendremos en que no es un bocado de fácil digestión.

Les queda el magro consuelo de que todo sigue siendo culpa de los socialistas: esos dos puntos de déficit oculto. Las personas inteligentes saben, sin embargo, que esa desviación no era ningún secreto para los contables del partido ganador. El poso más oculto del déficit se halla en las cuentas autonómicas y ya han pasado cinco meses desde las elecciones regionales. Tiempo más que suficiente para mirar bajo las alfombras. Cinco meses en los que en España ha reinado un sepulcral silencio, sólo roto por el ruido de las tijeras en los hospitales y ambulatorios de Catalunya.

Es una cuestión de bolsillo y de psicología. A nadie le gusta pagar a Hacienda hasta el 52% de un empleo muy bien remunerado –56% en la sueca Catalunya–, pero en el planeta Borjamari no todos se retratan con la nómina. Para algo se ha inventado la ingeniería financiera. Ahí entra en juego el factor psicológico. El reparto progresivo de los sacrificios tiene hoy mala prensa porque se ha instalado en la sociedad la idea de que siempre pagan los mismos. Los de en medio con nómina. Los de en medio que miran hacia arriba. Desde el inicio de la crisis, los datos cruzados de las encuestas del CIS vienen detectando un mayor nerviosismo e irritación entre los segmentos de mayor renta que entre las clases humildes, aparentemente más pacientes o resignadas. Tiene una cierta lógica. El miedo a perder también causa sufrimiento. El miedo a perder posición en un país en el que el estatus es muy importante desde el tiempo de los hidalgos no es un asunto menor.

Podeu llegir l'article sencer en aquest enllaç.

Pura coincidència?

2012-01-02T17:13:00.000+01:00

Ficció o realitat? La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria deu ser una fan incondicional de la sèrie Els Simpson. Aquest muntatge que avui ha començat a circular per Internet desvetlla com la nova dona forta del govern espanyol explica amb els mateixos arguments que Lisa Simpson (que en un capítol de la sèrie fa de presidenta del seu país) les mesures que adoptarà per apujar impostos. Pura coincidència? La realitat torna a superar la ficció. O dit d'una altra manera: la sàtira política d'una sèrie televisiva desenmascara un PP que incompleix flagrantment la seva primera promesa electoral ("El PP se opondrá a cualquier subida de impuestos". Mariano Rajoy dixit, recordeu?). La pantomima està servida. La filla d'en Homer il·lustra a tothom sobre com els polítics utilitzen el llenguatge en benefici propi per emmascarar la realitat i justificar mesures impopulars. Soraya és la seva alumna més avantatjada.

Adéu 2011

2011-12-31T10:48:00.000+01:00

Acabem l'any amb bona música: Somewhere over the rainbow, un clàssic dels anys 30 que va popularitzar Judi Garland a la pel·lícula El Mago de Oz i que, des de llavors, ha estat versionat per una munió d'intèrprets de renom.

La versió que us presento en el bloc per cloure aquest any horribilis és de les que més m'agraden. La interpreta la cantant i pianista nord-americana Norah Jones, que en la seva línia jazzística, fa una versió molt intimista i càlida. He escollit aquest tema perquè traspua esperança i optimisme, que bona falta ens fa per encarar adequadament el 2012. "En algun lloc sobre l'arc de sant Martí els cels són blaus i els somnis que t'atreveixes a somiar es tornen realitat". Que així sigui. Bon any nou a tothom.

Innocentades sindicals

2011-12-30T12:09:00.000+01:00

Gallego, líder de CCOO a Catalunya

Sembla una innocentada (la notícia es va fer pública abans-d'ahir, 28 de desembre, diada dels Sants Innocents) però no ho és: CCOO de Catalunya no paga la nòmina de desembre als seus 300 empleats. Ho farà, segons diuen, la setmana vinent, ja en el 2012. Motius: encara no han rebut la subvenció anual que atorga la Generalitat als sindicats (la crisi, les retallades, ja se sap...) i, a més, han patit una davallada d'ingressos dels seus 180.000 afiliats.

Suposo que hores d'ara, com sempre fan, els treballadors del sindicat ja deuen estar organitzant una manifestació davant la seu central de CCOO a Barcelona per protestar contra l'impagament de les seves nòmines. O ara no toca? Quines paradoxes té la vida sindical...

Aquests mateixos sindicalistes, amb el seu secretari general al front (Joan Carles Gallego, aquell que quan es dedicava al món educatiu anava amb la seva Harley Davidson a les reunions que feia al Departament d'Ensenyament i l'aparcava a la rodalia, tres o quatre carrers més enllà, per fer creure a la gent que es desplaçava fins el lloc amb transport públic), són els mateixos que fa uns dies posaven el crit en el cel perquè el govern català no havia pagat puntualment el 100% de la paga de Nadal als funcionaris.

Trobo a faltar en totes les informacions que he llegit al respecte (el periodisme d'investigació no està de moda, ja se sap) una dada essencial: quin és l'import de la subvenció que la Generalitat els hi atorga a compte dels impostos dels contribuents, és a dir, de tots nosaltres. No estaria de més conèixer-la, i així ens acabaríem d'emprenyar una mica més tots plegats. No he entès mai per què he de contribuir a subvencionar a uns senyors que no em representen en absolut. Uns senyors que han trobat en el sindicalisme un modus vivendi que no els obliga gaire, per dir-ho finament, a doblegar l'esquena.

Altra cosa que no acabo d'entendre és la següent: com és possible que amb les quotes de 180.000 afiliats no n'hi hagi prou per pagar a 300 empleats. Diuen que les quotes han disminuït (els afiliats paguen més o menys en funció de si estan en actiu o aturats), però no trobo que sigui una raó de pes per justificar aquest problema de tresoreria. En què es gasten els diners els sindicats? Quins sous cobren els seus dirigents i els seus empleats i alliberats?

Ja que tots contribuïm (per decret!) al seu finançament cal exigir transparència en els seus comptes i que els facin públics. Tampoc estaria gens malament que, ja posats, desmenteixin si es que poden fer-ho les greus acusacions que va llançar contra els sindicats l'ex director del diari econòmic Expansión, Jesús Martínez de Rioja, que els inculpa de lucrar-se a costa dels treballadors que es queden sense feina i dels expedients de regulació de l'ocupació (ERO's). El que afirma aquest periodista és molt fort. Mireu el vídeo per comprovar-ho.

Vassalls hipòcrites

2011-12-27T17:25:00.001+01:00

El que queda de família reial, avui, al Congrés. Foto: Chema Moya/EFE

Els dos minuts llargs d'aplaudiments amb que els nous diputats i senadors han obsequiat avui al Rei en el Congrés després del discurs d'obertura de la desena legislatura de la democràcia espanyola han emocionat el monarca i l'han omplert d'una "honda satisfacción", com és habitual. A mi, però, m'ha semblat un acte vergonyós, de pur vassallatge, submissió i hipocresia.

Què aplaudien "sus señorias", si es pot saber, amb tant fervor? Aplaudien les paraules del Rei durant el discurs de Nadal abominant entre línies de l'únic gendre que li queda sense citar-lo explícitament? Aplaudien que després d'anys d'encobrir les seves activitats, suposadament il·lícites i poc exemplars, ara insinui que cal jutjar-lo si ha comés alguna irregularitat perquè "la justicia es igual para todos y cualquier actuación censurable deberá ser juzgada y sancionada con arreglo a la ley"? Aplaudien que enguany, per fi, no hagi convidat a don Iñaki i la infanta a passar la nit de Nadal a la Zarzuela? Aplaudien el seu cinisme "campechano" habitual ? O aplaudien, potser, que la princesa Letizia no s'hagi fet cap nou reestiling facial a compte de l'erari públic? Quina vergonya de representants públics que tenim. Colla d'hipòcrites.

Bon Nadal i bona sort!!

2011-12-22T06:54:00.000+01:00

Benvolguts amics i lectors d'aquest bloc, us desitjo a tots que passeu un bon Nadal i que l'any vinent ens doni raons per ser optimistes quan mirem al futur. Bon 2012 i bona sort a tothom.

Enya interpreta Silent night (Nit de pau) en gaèlic

Barça: campió del món

2011-12-18T14:18:00.000+01:00

El Barça s'acaba de proclamar campió del món al Japó apallissant el Santos de Brasil per un contundent 4-0. Amb aquesta nova copa el Barça torna a tancar un any triomfal. Ha guanyat 5 títols de 6 possibles: Champions League, Lliga, Mundial de Clubs, Supercopa d'Europa i Supercopa d'Espanya. Enhorabona a tots els jugadors, a l'equip tècnic que dirigeix Pep Guardiola (Sant Pep!!) i a tots els barcelonistes del món sencer. Visca el Barça!!!

Els jugadors celebren un dels gols de la final d'avui. Foto: Kazuhiro Nogi (AFP)

Rectificació estètica

2011-12-16T17:45:00.000+01:00

Diuen que rectificar és de savis. Aquest matí, l'equip de govern de Vilassar de Mar (CiU), ha anunciat que anul·lava l'augment de sous dels regidors aprovat el passat 1 de desembre. Com ja vaig explicar en un altre post (Avida dollars contemporanis) l'equip de govern convergent havia decidit repartir els 63.750 € del salari de l'alcalde (que cobra un altre sou públic més elevat a la Diputació) entre els seus regidors (+17%) i pujant l'assignació per assistir als plens als membres de l'oposició (574€).

Les protestes dels partits de l'oposició a aquesta pujada, sobretot dels socialistes, i de l'ambient d'indignació generalitzada que l'augment de sous ha generat al poble -fins i tot entre els votants de CiU-, han propiciat aquesta rectificació. Una rectificació forçada i feta a contracor, segons es desprèn del comunicat que el govern municipal de CiU ha fet públic avui: "seguim creient que no hem fet res malament i que en tot cas el moment d’aplicar la mesura no ha estat el més idoni atesa la situació econòmica actual". Traducció: si ningú no hagués protestat els nostres governants s'haurien embutxacat la pasta i aquí no ha passat res, doncs no han fet res malament. És a dir, diguem-ho clar, han rectificat per motius purament estètics. Per res més.

D'aquest comunicat -molt mal redactat, per cert- destaquen altres dues afirmacions. Primera: "el poble ens ha fet veure que havíem de rectificar". I tant. Durant els darrers dies la decisió d'augmentar-se el sou ha creat més d'una situació incomoda a alguns regidors pels carrers de Vilassar. Segona: els regidors assumeixen "amb la seva dedicació" les feines que amb l'anterior "tripartit es feien amb càrrecs de confiança". Res millor que posar en marxa el ventilador per justificar un augment salarial improcedent. Genial!!

El comunicat s'acaba amb una frase antològica de l'equip de govern: "nosaltres no estem aquí per aprofitar-nos ni enriquir-nos, sinó per servir al poble i no tenim cap mena de problema en rectificar". Hem de riure o plorar?

Evolució sous regidors. Font: PSC Vilassar de Mar

Tot recordant en John

2011-12-10T17:57:00.000+01:00

El somni va acabar el 1980. El 8 de desembre d'aquell any (dijous passat es van complir 31 anys) un pertorbat va acabar amb la vida de John Lennon. Uns anys abans de l'assessinat el músic va renegar de tot i de totom, però sobretot del seu passat. En aquesta canço crua i dura, God, afirma que ja no creu en els Beatles ("I don't believe in Beatles"). "Només crec -assegura- en mi, en mi i en Yoko". Encara hi ha gent que creu que la "japo" no li va girar el cervell? La cançó s'inclou en el seu primer àlbum en solitari John Lennon/Plastic Ono Band editat a finals de 1971.

El món vist darrera una revista

2011-12-09T18:17:00.001+01:00

Una lectora d'aquest bloc que viu temporalment a Anglaterra, la Jenny, em suggereix que atès que avui és el III dia de la música en català a la xarxa social Facebook no estaria gens malament que publiqués una cançó en català al bloc. Dit i fet. Aquí teniu el vídeo de Darrera una revista, una de les cançons que més m'agraden d'Antònia Font (un grup que crec que també li agrada a Jenny) que feia temps que volia compartir amb tots vosaltres. La lletra del tema, marca de la casa, sensible i surrealista alhora. Una joia... La cançó pertany al disc Batiskafo katiuscas, publicat l'any 2006. El vídeo està enregistrat al Gran Teatre del Liceu de Barcelona l'any 2008.

Kings of medicine

2011-12-09T13:09:00.000+01:00

Kings of medicine és una cançó trista, d'amor i mort. Un relat sobri de com els millors plans s'esgarren quan et poses al volant després de compartir una bona estona amb el vell Johnnie Walker i de com pots acabar al final del dia, esquarterat sobre l'asfalt o ficat en una bossa de plàstic. La veu greu i profunda de Brian Molko amplifica el desencant que causa aquesta tràgica situació, que ni els reis de la medicina són capaços de remeiar.

Magnífica cançó del grup britànic de rock alternatiu Placebo inclosa en el seu darrer disc Battle for the sun, el sisè de la seva carrera, editat fa dos anys. Aquest videoclip gravat en directe de Kings of medicine pertany al concert que Placebo oferí a Paris, a finals d'octubre de 2009, a la SFR Session.

Pep Riera, medalla a l'ofici de pagès

2011-12-08T19:33:00.000+01:00

El pagès mataroní Pep Riera ha estat guardonat pel Govern de la Generalitat (juntament amb altres quinze persones) amb la medalla al treball President Macià 2011, guardó que reconeix als treballadors i empresaris que s'han distingit per la seva dedicació, constància i esperit d’iniciativa en el treball. M'ha alegrat molt conèixer aquesta notícia, doncs sempre he tingut en gran consideració a en Pep, a qui vaig conèixer de ben a prop durant els anys que em vaig dedicar al periodisme comarcal. Riera sempre m'ha semblat una persona honesta i sincera, una persona que mai ha trait les seves idees i que ha lluitat com ningú pel camp català i per un ofici, el de pagès, que s'està perdent de forma inexorable.
En Pep Riera ha sigut un lluitador nat. Va començar a treballar a l’explotació familiar agrària dels seus pares, a Mataró. S’ha dedicat plenament a treballar la terra i a ajudar la pagesia catalana. Va formar part del que es va anomenar Planteles de Extensión Agraria, joves formats en l’aprenentatge i la cultura de tradició familiar d’explotació del camp i oberts a les noves tecnologies. També fou un dels fundadors del sindicat agrari d’Unió de Pagesos, del que fou coordinador general entre 1976 i 2000. Riera també ha format part de diversos de moviments i organitzacions socials i polítiques i s'ha implicat a fons en nombroses causes socials al llarg dels anys.
Però sobretot, com diu en José Luis Gallego, Pep Riera és un home arrelat a la terra en el sentit més literal de la paraula. Un home bo, defensor incansable dels drets de la gent del camp, divulgador del món de la pagesia i un gran conversador. Si hi ha algú que es mereix aquesta medalla és ell. La meva més cordial enhorabona.

Ernest Lluch, visionari

2011-12-07T18:03:00.001+01:00

L'estiu de 1996, el malaguanyat polític socialista Ernest Lluch, assassinat fa onze anys per ETA, escrivia el següent sobre l'important increment del deute públic de Catalunya: "Cuando las deudas empiezan a ser tan importantes y sus ritmos de crecimiento tan veloces, nos podemos encontrar con fenómenos exponenciales y controlables con dificultad. Ante ello es necesario que se actúe con gran responsabilidad difuminando algo la línea entre Gobierno y oposición, pero para ello es necesario que se reconozca lo que es realidad más allá de fotografías propias de veraneos opulentos y brillantes. Habrá que recordar que ser catalán significa cosas muy concretas y más acá de cualquier metafísica. Una de ellas es procurar que la manga de las americanas coincida exactamente con la extensión del brazo". (El brazo y la manga / La Vanguardia / 29-08-1996).
Aquestes paraules sembla que estiguin escrites fa unes setmanes i no fa quinze anys. Continuen sent tant vigents ahir com avui. Pel que sembla, però, els dirigents socialistes que han manat a Catalunya durant les darreres legislatures han llegit molt poc o gens a l'exministre de Sanitat (1982-1986) i no han seguit en absolut la seva recomanació de no estirar més el braç que la màniga. La seva irresponsabilitat d'ahir, encomanant-ho tot al creixement del deute per mantenir un estat del benestar fictici que no podem pagar, ens ha portat a les retallades d'avui. Tampoc sembla que entenguin que cal assumir responsabilitats i que en la solució del problema, com recomana Lluch, govern i oposició han d'anar del bracet i no en direccions oposades.
L'article esmentat s'ha inclòs en l'onzè recull d'articles d'opinió d'Ernest Lluch editats a La Vanguardia i al Punt Diari entre els anys 1987 i 1999. El recull, editat en format de llibret (Ernest Lluch opina. Articles de premsa), es va presentar divendres passat a Vilassar de Mar, poble natal del polític i economista, i seu de la fundació que porta el seu nom.

Avida dollars contemporanis

2011-12-02T16:56:00.001+01:00

"Ándeme yo caliente y ríase la gente". Quina gran veritat. El famós poema de Luis de Góngora, escrit fa més quatre-cents anys, continua més vigent que mai. És la màxima que apliquen sense cap rubor molts dels nostres polítics. Ni crisi ni diluvi universal. Tant és. Primer el benefici personal, després el benefici personal, i en darrer terme el benefici general. Òbviament no es pot generalitzar, però n'hi ha exemples que indignen.
Sense anar més lluny aquesta mateixa setmana s'han destapat dos casos ben il·lustratius, i ben propers, d'aquests Avida dollars* contemporanis. El socialista José Montilla, expresident de la Generalitat, i l'alcalde de Vilassar de Mar, el convergent Joaquim Ferrer, s'han cobert de glòria. No han participat de cap corruptela, la legalitat empara les seves decisions, però ètica i moralment no han estat a l'alçada. No han estat els servidors públics honestos que reclama la ciutadania, sobretot en els temps de crisi i de retallades de tota mena que hom pateix.
El primer, en Montilla, ha confirmat el que ja ens temíem, que serà senador, i que no renuncia a l'oficina d'expresident que ens costa a tots plegats 500.000 euros anuals. Si algú creia que ens estalviaríem aquest mig milió d'euros és que no coneix a "mister xist" (ni a la seva senyora esposa). Només ha renunciat, temporalment, al sou d'expresident (114.240 € anuals), que tornarà a cobrar quan deixi el Senat, el centre de dia per a polítics caducats que diu en Quim Monzó.
El segon, en Ferrer, ha anunciat que renuncia al seu sou d'alcalde (63.750 € anuals) perquè a la Diputació cobra més. Quina sort, pensareu. Els vilassarencs s'estalviaran el sou de l'alcalde. Doncs no. El gest serveix de ben poc. La seva nòmina se la repartiran els regidors de l'equip de govern amb una generosa pujada salarial mensual del 17% i els de l'oposició, que per assistir als plens cobraran 574 euros, un 29,3% més que fins ara. Visca! Val a dir que només han renunciat a l'augment dos regidors de l'oposició, els d'ERC i IC-V.
Montilla, a sobre, té la barra de dir que l'"única motivació que l'ha mogut és servir a Catalunya i que ara ho continuarà fent des del Senat" (declaracions d'avui mateix), una cambra que Montilla vol reformar per convertir-la en una autèntica cambra territorial, com l'alemanya. L'expresident supera, dia rere dia, al seu personatge del Polònia...

*Avida dollars: Anagrama que juga amb la transposició de lletres del nom Salvador Dalí inventat per André Breton per criticar l'afecció malatissa pels diners del pintor empordanès.

El socialisme espanyol es renova

2011-11-29T20:34:00.001+01:00

Després de la patacada electoral comença la renovació i la modernització del socialisme espanyol.

José Bono: "el PSOE ha de elegir como líder a un socialista moderado al que no le dé vergüenza gritar viva España".

Alfonso Guerra: "Esto de jovencitos al poder y las mujeres primero no es una buena técnica sucesoria".

Les noves idees i les noves generacions al poder. Bono, Guerra, Rodriguez Ibarra i molt d'altres socialistes il·lustres encara no han entès el missatge de les urnes. Les mòmies continuen manant, i molt, al carrer Ferraz.

Melancholia, una bona experiència sensitiva

2011-11-23T17:08:00.001+01:00

Elplaneta Melancholia avança de forma inexorable cap a la Terra. Unxoc inevitable destruirà per sempre el planeta blau i tota forma devida. El cataclisme està servit. El turment que aquesta amenaçaastral causa en la protagonista del film (una magnífica KirstenDunst, premi a la millor actriu en el darrer festival de Cannes) lasumeix en un estat depressiu que la deixa exhausta, sense forces. Nomésella, com els animals, sembla captar el perill imminent que s'acosta,mentre la resta de personatges semblen viure en una bombolla aliens al que succeeix al seu voltant.

Aquestés, a grans trets, l'argument de la darrera pel·lícula de Lars vonTrier, "Melancholia", un film inquietant que no deixaindiferent ningú. Es d'aquells que t'agrada o t'escup de la butaca(no exagero, vaig veure marxar de la sala diverses persones durant laprojecció...). A mi, en canvi, em va fascinar. Les imatges sónd'una bellesa hipnòtica, melangioses. I la música escollida, Tristan i Isolda de Wagner, paralitzant i intimidatòria.

Latensió davant l'apocalipsi que s'acosta es manifesta des del primermoment. L'esperpèntic casament de la protagonista en una mansió onni tan sols pot arribar la limusina que transporta els nuvis és laprimera prova. I és que no es pot lluitar contra el que ésinevitable. Acompanyen Dunst en els papers principals CharlotteGainsbourg, Kiefer Sutherland, Charlotte Rampling i John Hurt. Unabona experiència sensitiva.

Cadàvers polítics

2011-11-22T08:30:00.000+01:00

El 20 de novembre té una gran càrrega simbòlica en el món de la política. Quan Rodríguez Zapatero va escollir aquest dia per celebrar les eleccions generals espanyoles ja sabia el risc que corria el seu partit. El 20 N sempre s'ha caracteritzat per sembrar decadàvers polítics –reals i virtuals– la història. Alguns exemples destacats:

1591.- Chistopher Hatton, políticanglès.

1662.- Arxiduc Leopold Guillemd'Àustria, governador de Flandes.

1936.- Buenaventura Durruti,sindicalista, revolucionari i anarquista.

1936.- José Antonio Primo de Rivera,fundador i líder de Falange Española.

1975.- Francisco Franco, militar idictador.

1980.- John McEwen, divuitè primerministre d'Austràlia.

1984.- Santiago Brouard, metge idirigent d'Herri Batasuna.

1989.- Josu Muguruza, periodista ipolític d'Herri Batasuna.

1998.- Galina Starovoitova, políticrus.

1999.- Amitore Fanfani, políticitalià de llarg recorregut.

2003.- David Dacko, primer president dela República Centre Africana.

2007.- Ian Smith, ex primer ministreracista de Rodesia (actual Zimbabue).

2011.- Alfredo Pérez Rubalcaba, Carme Chacón, ZP...

20N: Catalunya i Euskadi són diferents

2011-11-21T10:04:00.001+01:00

Comera d'esperar la crisi econòmica ha condicionat els resultats deles eleccions generals celebrades ahir. La crisi ha decidit, sí,però crec que en l'electorat han pesat més d'altres factors com aranegar-la, ocultar-la, amagar-la, reconèixer-la tard i a mitges i noprendre les mesures de xoc adients per atenuar el seu impacte entrela ciutadania i en l'economia del país. L'electorat s'ha sentitprofundament enganyat i ha girat la truita a favor del PP, que benpoc o res ha fet per merèixer la inflada victòria que ha aconseguit. Elssocialistes han perdut a tot arreu per tot aquest cúmul de factors itambé per haver plantejat una campanya nefasta i per presentar com acandidats a autèntiques mòmies. Resultat: han obtingut els pitjorsresultats de la història de la democràcia en unes eleccionsgenerals. Tocats, enfonsats i morts.

Comparativa resultats eleccions generals a Catalunya (2008-2011)

Leseleccions generals d'ahir també han demostrat una altra cosa moltimportant: Catalunya i el País Basc són diferents. Noméscal veure els resultats de les eleccions. Són les úniquescomunitats on el PP (tot i el seus bons resultats) continuaestavellant-se. A nivell espanyol ha aprofitat a fons la davalladasocialista però en aquests dos territoris històrics el nacionalismecontinua erigint-se amb vigor com la força més votada.

ACatalunya CiU ha superat el milió de vots i per primera vegada ha avantajat als socialistes en unes eleccions generals. En un any haguanyat les autonòmiques, les municipals i les generals, una fitaimpensable en els anys daurats d'en Pujol. Aquest resultat històricevidencia, com ja va passar a les municipals, una cosa moltimportant: l'electorat català avala majoritàriament lesretallades. A veure si la candidata Chacón ho acaba d'entendre (si hem de fer cas del seu discurs d'anit justificant la derrota, continua amb la bena als ulls). Els socialistescatalans, que han utilitzat les retallades com a leit motiv decampanya (amb vídeo inclós) han perdut 11 diputats i 775.000 vots (4,5 milions en el global d'Espanya). Només ha capitalitzat vots anti retallades IC-V, que ha passatd'un a tres diputats. Els indignats continuen pintant ben poc... ERC,per la seva part, ha aguantat els 3 diputats que ja tenia, resultatque en el fons és un retrocés, doncs s'havia presentat col·ligadaamb Reagrupament i Catalunya SI per sumar i no ha estat així. Pelque fa al PP obté uns bons resultats, 11 diputats, però no superala marca d'en Josep Piqué l'any 2000, que en va obtenir 12. Eltsunami blau que ha arrasat Espanya a Catalunya no ha passat detemporal de llevant.

Pelque fa al País Basc, la coalició abertzale AMAIUR i el PNBaglutinen el 52% dels vots, fet que es tradueix en 11 diputats (6i 5 respectivament), mentre que socialistes i populars (que manen algovern basc) obtenen uns resultats molt discrets: 4 i 3 diputatsrespectivament, amb el 39% dels vots. Els dos partits majoritaris anivell espanyol a Euskadi retrocedeixen, sobretot els socialistes,que perden 5 diputats. El PP manté els 3 que tenia peròpercentualment perd força.

Anivell espanyol Mariano Rajoy ha batut rècords. Ha superatfins i tot el millor resultat aconseguit per Aznar l'any 2000 amb 183escons. Ara caldrà veure com administrarà aquesta victòriahistòrica i quines mesures prendrà per treure el país del pou. Lapatata calenta que té sobre la taula és descomunal. Anit va volerllençar un missatge de confiança a Europa i als mercats tot dientque amb ell Espanya deixarà de ser part del problema per formar partde la solució. D'entrada va avançar que cercarà la complicitat deles autonomies per reformar el que calgui per sortir d'aquesta"dramàtica situació". És a dir, no vol utilitzar sol lestisores ni vol estrènyer-se el cinturó en solitari. Ja veurem comacaba tot plegat.

Unadarrera constatació: el vot jove ja no és patrimoni del'esquerra. Només calia observar la quantitat –immensa imajoritària– de gent jove que es va congregar al carrer Génova,davant la seu central del PP a Madrid, i en menor nombre davantl'hotel Majèstic de Barcelona, on CiU pernocta les nits electorals.La dreta i el centre dreta s'han ficat en la butxaca a la major partde la joventut, desencisada per la crisi i la precarietat laboral queafecta especialment a aquest segment de població. La resta,residual, s'alinea amb IC-V o en moviments com els indignats del15M, majoritàriament radicals i antisistema.

20N: La crisi decidirà els resultats

2011-11-20T12:08:00.001+01:00

Josep Ma Fàbegas:

"Elsistema democràtic és imprescindible no perquè ens permet elegirels governants sinó perquè ens permet treure'ls del poder senseviolència. Avui, potser per primera vegada, milions de ciutadansanirem a votar sobre tot per fer fora els que ho han fet tanmalament. No votarem com a consumidors, en funció de les millorsofertes polítiques pagades a costa de la caixa pública, sinó com aciutadans que han fet balanç d'una gestió i han deciditcastigar-la.

Elgovern del PSOE, de la mateixa manera que la majoria de governseuropeus de dreta o d'esquerra, és responsable d'una política dedespesa gairebé il·limitada que tenia per objectiu no l'estimulacióde l'economia sinó la compra del vot dels electors. Una política deviure del crèdit, amb enormes dèficits públics i un deutegalopant. Una política que va continuar aplicant-seincomprensiblement després d'esclatar la crisi financera als EUAl'any 2008.

Unacrisi que no era comparable ni a la del 1930 ni a la del 1974, peròque s'ha agreujat pels remeis desproporcionats que s'han aplicat,primer als Estats Units i després a Europa. S'ha volgut curar unacrisi de deute amb medicines per a una crisi de demanda. És a dir,amb més deute. Els keynessians asseguren que les mesures derellançament han evitat una catàstrofe pitjor, però l'únicarealitat comprovable és que el seu cost ha sobrepassatastronòmicament els recursos públics disponibles, generant unacrisi molt més greu.

Avuiés el dia de passar factura als responsables de la mateixa"

Campanya electoral: Chacón, covarda

2011-11-19T19:57:00.001+01:00

CarmeChacón va rebentar ahir l'únic debat de la campanya electoral onhavien de participar els candidats de les cinc principals formacionspolítiques que concorren a les eleccions generals per lacircumscripció de Barcelona. La candidata socialista va plantar a laresta de candidats als estudis de 8TV, la cadena de televisió delgrup Godó. Chacón va enviar al debat al número dos de la sevacandidatura al·legant problemes d'agenda: tenia que gravar unaentrevista a TV3 al programa Àgora que, a ningú se li escapa,podria gravar en qualsevol altre moment. Excuses, excuses... Davantd'aquesta circumstancia Josep Cuní, el moderador del debat, vadecidir suspendre'l.

Chacónha actuat amb una covardia infinita, ha faltat al respecte a la restade candidats i s'ha rigut de tots els teleespectadors catalans queesperaven veure un debat anunciat fa setmanes. Amb la seva actitud demenyspreu, Chacón demostra a les clares que no té la valentía suficient peraguantar un debat sense pactar prèviament les preguntes i per discutir obertament amb la resta de candidats propostes i programes.

Aquestaés la confiança que vol transmetre el PSC a l'electorat? Aquesta ésla credibilitat que pot oferir hores abans dels comicis? Això és el que els socialistes entenen per debatre endemocràcia? Patètic.

Campanya electoral: Mimitos punt i final

2011-11-18T11:13:00.001+01:00

Per fi el fi. Els "mimitos" que ahir es van fer a Barcelona Carme Chacón i Alfredo Pérez Rubalcaba davant les dones socialistes catalanes han posat el punt i final pueril i tontet a una campanya electoral gris i avorrida. Una campanya pobra i estèril, sense propostes per sortir de la crisi, doncs cap candidat sap com fer-ho. Una campanya marcada pels continguts superficials, la vacuïtat dels missatges i la frivolitat d'alguns candidats. Una campanya per oblidar. I a sobre, diuen que demà em de reflexionar. Sobre què? sobre els mimitos?

Campanya electoral: Espe Superstar

2011-11-15T16:28:00.001+01:00

Lapresidentade la Comunitat de Madrid, la popular Esperanza Aguirrre, ha irromputen la campanya electoral del 20N com un elefant en una terrisseria.És el seu estil, no ho pot evitar. El seu partit està a punt detocar el cel de la majoria absoluta i ella no té inconvenient enmostrar la seva cara més descarada i fatxenda.

Aguirre dialoga amb un pollastre indignat. Foto: EFE

Éstant fanfarrona que no es talla ni un pèl afirmant que "unsocialista creando empleo es como Paris Hilton fundando conventos"o que "enMadrid abrimos una escuela pública cada semana".La seva petulància no té límits. EspeSuperstar éscapaç de mantenir un animat diàleg amb un indignat disfressat depollastre, etzibar-li que està més indignada que ell, sobretot "conlos cinco millones de parados"que té Espanya, anar-se'n al Zara a comprar un parell de pantalons idesprés anunciar subliminalment en un míting les retallades que farà el PP quangoverni: "parasalir de esta crisis habrá que hacer sacrificios y el gobierno delPP será el primero en hacerlos".

Rajoymai ha pogut controlar a aquesta dona de verborrea fàcil i directa,ni a dins ni a fora del partit. Una dona que sovint és un huracàdescontrolat i que mai ha amagat les seves ambicions de poder. Peròara, en campanya, és una aliada perfecta, doncs ella és capaç dedir coses que al pobre Mariano mai li passarien pel cap. Fa uns diesva ironitzar sobre la presencia en campanya de Felipe Gonzálezi Alfonso Guerra amb el ganivet ben afilat: "ComoRubalcaba siga acudiendo a jóvenes promesas va a tener que pedirleprestada a Putin la momia de Lenin". Obúsdirecte a la línia de flotació de la desfilada de patumssocialistes, que avui ha tingut continuat amb Carlos Solchaga iJavier Solana.

Quanvol ferir algú no es mosega la llengua, i quan vol escampardemagògia a dojo tampoc. Diu, sense empatxar-se, que "elPP no cuenta mentiras y es capaz de coger el toro de la crisis porlos cuernos"i que “millonesde parados, autónomos y empresarios cuentan ya las horas que faltanpara que el PP se haga cargo del gobierno".Les enquestes i els sondejos són tant favorables al seu partit quedonya Espe ja dóna per fet que en Rajoy també eliminarà el ministerid'Educació: "elEstado debe limitarse a instruir a los alumnos, la educación escompetencia de la familia". Angela Merkel, al seu costat, és una aprenent.

Campanya electoral: Bocamolls

2011-11-11T10:27:00.001+01:00

J.A. Duran LLeida (CiU): "Chacón parla més amb la cabra de la Legió que amb els catalans"

J.A. Duran LLeida (CiU): "Fa 80 anys que el meu partit, Unió, defensa l'autodeterminació"

Carme Chacón (PSC-PSOE): "Canvio mil enquestes per un vot"

Carme Chacón (PSC-PSOE): "Sóc d'una família enamorada de Felipe González i Iñaki Gabilondo"

Cayo Lara (IU): "La UE es el monstruo de Frankenstein: impone recortes y crea crisis y paro"

J. Fernández Díaz (PP): "Catalunya ha d'apostar per una educació trilingüe en català, castellà i anglès"

J. Fernández Díaz (PP): "Trobo l'equilibri en la família i en la pregaria"

Alfonso Guerra (PSOE): "Al Capone murió pero ahora se llama Lehman Brothers"

Alfonso Guerra (PSOE): "Id y propagad nuestras propuestas y convenced a las almas vírgenes que esperan nuestras palabras”

J.M. Aznar (PP): "Van a ganar los buenos, los míos"

A. Pérez Rubalcaba (PSOE): "Es irresponsable decir que España está en bancarrota" (en al·lusió a Aznar)

M. Rajoy (PP): "Potenciaré políticas que pongan a España en la primera división de Europa, junto a países importantes como Francia y Alemania"

M. Rajoy (PP): "No es que no tengamos programa, es que a algunos no les gusta"

Alfred Bosch (ERC): "M'agradaria ser al balcó quan es proclami la independència"

Campanya electoral: les retallades maten

2011-11-10T11:33:00.001+01:00

Els socialistes catalans acaben de passar-se de rosca. Fins ara ens havien fet creure que les retallades provoquen càncer. Ara han anat més enllà, molt més enllà. Les retallades, segons el darrer vídeo electoral de la candidata Chacón, provoquen la mort. I qui afirma això és, ni més ni menys, el partit que quan governava Catalunya l'any passat va provocar una desviació pressupostària en el departament de Sanitat de 800 milions d'euros...

Caricaturitzar la mort i el sofriment dels altres no és només demagògic, immoral i èticament reprovable. És, senzillament, una acció pròpia de miserables. El PSC no està legitimat per fer aquest tipus de discurs després de ser un dels principals responsables del forat negre on es troben les finances de la Generalitat. No és de rebut. I menys encara quan els seus col·legues socialistes del govern central (la ministra Salgado, per ser més exactes) reclamen al govern català que rebaixi fins el 20% el seu nivell de dèficit (les retallades només el rebaixen fins el 10%) per complir amb les exigències d'Europa per sortir de la crisi. Cal ser cínic... On és l'ètica de la responsabilitat?

Campanya electoral: austeritat pressupostària

2011-11-09T20:36:00.000+01:00

Javier Chicote (El Confidencial) / 9-11-11:

"PP y PSOE se comprometieron a recortar los gastos de campaña por la tremenda crisis económica, pero en realidad siguen sin privarse de determinados lujos. Tal es el caso del jet privado al que les “obliga” la vorágine de actos electorales que ellos mismos programan. El pasado 2 de noviembre Alfredo Pérez Rubalcaba tenía previsto participar en un mitin de precampaña en Pamplona, para el que reservó un Falcon de la compañía Gestair Private Jets, de lo mejor del mercado. Una dolencia en un oído de última hora provocó que el PSOE cambiara al candidato por el ministro de Fomento, José Blanco, que partió a la capital navarra a las 18:15 en la aeronave de Rubalcaba, un Falcon 2000 matrícula EC-JVI. Una vez en Pamplona, Blanco habló de austeridad a los militantes que lo escuchaban: “Se puede gobernar con austeridad sin sacar la motosierra”, dijo para criticar los recortes del PP.

Interior de l'avió Falcon 2000 (Imatge de la companyia aèria Gestair)

El titular de Fomento realizó otro viaje en avión privado el pasado lunes, ya en plena campaña. Después de un acto en Jaén, se desplazó hasta el aeropuerto de Granada y, desde allí, a las 23:00 horas, voló a Barajas acompañado de tres personas. Por otro lado, Rubalcaba reservó un vuelo de las mismas características para el 4 de noviembre, entre Madrid y Santander, aunque al final tuvo que cancelarlo por un cambio de agenda.

Los aerotaxis utilizados cuestan entre 10.000 y 15.000 euros por cada hora de vuelo, aunque el precio exacto depende de varios factores, como los tiempos de espera entre la ida y la vuelta. Hay compañías que ponen a disposición de sus clientes unas tarjetas en las que se carga un número de horas que se van consumiendo en distintos viajes (un sistema similar al de las tarjetas prepago de telefonía). En el caso del avión más utilizado en los vuelos del PSOE, el Falcon 2000 un bono de 25 horas de vuelo sale por 245.000 euros, es decir, a 9.800 euros la hora".

Campanya electoral: cagada del PP amb Chacón

2011-11-08T20:08:00.000+01:00

Ves per on. L'endemà d'un debat avorrit i sense cap al·licient destacable entre Rajoy i Rubalcaba, una ex regidora del PP a Palma de Mallorca, Francisca Pol Cabré, ha tingut una gran pensada per animar la campanya electoral. A aquesta pobra descerebrada -candidata suplent del PP al Senat per Balears el 20N- no se li ha acudit res millor que penjar en seu facebook un fotomuntage que circula per la xarxa on es pot veure a la ministra de Defensa Carme Chacón rodejada de militars i ensenyant un pit durant una visita a Afganistan. I com que amb la foto només no en tenia prou ha afegit el típic comentari intel·ligent i ple d'engini: "Lo que tiene que hacer una ministra del PSOE para ganar votos". I s'ha quedat tan ampla...

La pobre imbècil, per qualificar-la suaument, ja ha demanat disculpes després que el tema ha trascendit a la premsa aquesta tarda. Una mica tard, doncs la cagada s'ha estès per la xarxa a la velocitat de la llum. En Rajoy tindrà feina els propers quatre anys, i tant! Mariano, calma a la tribu, que la tens molt excitada.

La foto de la controversia

Andrea Motis, el futur del jazz

2011-11-08T18:54:00.000+01:00

Si no s'estropeja, aquesta nena de veu fina i càlida pot arribar a ser una de les grans senyores del jazz en un futur no massa llunyà. Formada a l'Escola Municipal de Música del barri de Sant Andreu de Barcelona, l'Andrea Motis canta com una artista consagrada, amb seguretat i amb molta serenor. I tot això amb només 16 anys. És una delícia escoltar a aquesta jove promesa del jazz català, que no té prou amb cantar que també toca els saxos alt i soprano i la trompeta. Actualment toca a la Sant Andreu Jazz Band i acaba de treure un disc que porta per títol “Joan Chamorro presenta Andrea Motis”. En Chamorro, el seu mentor, dirigeix la banda -diuen que la més jove d'Europa- i guia els primers passos d'aquesta jove artista que, pel que sembla, no s'ho té gens cregut.

En el clip que us adjunto l'Andrea Motis interpreta Basin street blues, un clàssic d'Spencer Williams que han interpretat, entre d'altres, monstres del jazz com Louis Armstrong, Sam Cooke i Ella Fitzgerald. L'acompanya en aquesta ocasió Ricard Gili (veu i trompeta), alma mater de la Locomotora Negra. La cançó, gravada en directe al Jazz Club del Cafè Vienès de l'Hotel Casa Fuster de Barcelona, està inclosa en el CD-DVD "Jazzing / live at Casa Fuster". Fou enregistrat el dia 21 de juny de l'any 2009, quan la Motis només tenia 14 anys. Una meravella!!

Campanya electoral: frenesi independentista

2011-11-08T08:24:00.000+01:00

La triple aliança independentista formada per ERC, Reagrupament i Cat Sí ha escollit de cap de llista per la circunscripció electoral de Girona a Teresa Jordà, una jove amb molta empenta que se li escalfa la boca amb molta facilitat. En un míting de campanya organitzat per les joventuts republicanes (JERC) gironines fet aquest cap de setmana va llençar flamarades patriòtiques a tots els cadells independentistes àvids de missatge i programa de govern. La primera declaració d'intencions fou contundent: "Benvinguts a Girona, capital de l'independentisme i orgull de la resistència al PP feixista i ranci". Apa!! Com són les coses. No se per què aquesta proclama m'ha fet recordar les paraules d'un general (?) que també parlava amb orgull d'Espanya, la "reserva espiritual d'occident". Les eleccions tenen aquestes coses, creen paralel·lismes i associacions mentals ben curioses.

Segons expliquen les cròniques, la candidata, una il·luminada del Ripollès de sang calenta i verborrea fàcil, també es va referir a la crisi econòmica, a l'atur i a totes les cabòries que aquests dies turmenten els ciutadans. La recepta per aquests mals fou, també, contundent i esperançadora: "Si Catalunya no la salvem nosaltres, no la salva ni Déu!". Valga'm Déu, mai millor dit. D'això se'n diu programa, programa, programa i solucions, solucions, solucions... Jordà, que fou alcaldessa de Ripoll entre el 2003 i el 2011, és llicenciada en història moderna i contemporània. Ara s'entén tot. O no?

Campanya electoral: el canvi, res de nou sota el Sol

2011-11-07T12:15:00.000+01:00

Canvi: acció de canviar.

Canviar: transformar, fer esdevenir diferent.

Canviar (2): Substituir una persona o una cosa per una altra de la mateixa categoria o la mateixa espècie.

Després de tants anys poc, o res (o tot!!), és el que sembla.
Res de nou sota el Sol.

2011. Partit Popular (PP). "Súmate al cambio" "Empieza el cambio"

2010. Covergència i Unió (CiU). "Comença el canvi"

1982. Partido Socialista Obrero Español (PSOE). "Por el cambio"

Campanya electoral: periodisme escombraria

2011-11-06T17:22:00.000+01:00

Comença la campanya electoral i ja tenim de nou als periodistes del mitjans públics de Catalunya rebotats, amb raó, per la imposició dels blocs electorals en els telenotícies i els diferents espais informatius:

"Els periodistes dels mitjans públics han decidit mostrar novament el seu rebuig a la imposició dels blocs electorals que obliguen a aquests professionals a elaborar la informació de la campanya seguint un temps i ordre segons els resultats dels comicis de fa quatre anys, i no amb criteris professionals i periodístics" assegura un manifest fet públic a l'inici de la campanya on el Col·legi de Periodistes de Catalunya denuncia que els blocs "són una imposició antidemocràtica i vulneren el dret dels ciutadans a la llibertat d'informació".

Tot això està molt bé. Els blocs electorals no responen a criteris informatius, d'acord. Però hi ha un altre aspecte que es comenta poc que és molt més greu. Per què els mitjans (i els professionals) toleren que el PSOE i el PP (crec que són, de moment, els únics partits que ho fan) facin també la feina dels periodistes? Es pot caure més baix? Ara resulta que les informacions de campanya d'aquests dos partits no les fan els professionals. Són els partits els que elaboren les imatges i destaquen les declaracions i els titulars que més els interessen. Pura propaganda. On és la informació? Això ja no és periodisme low cost. És, directament, periodisme escombraria.

Campanya electoral: Mòmies

2011-11-05T19:42:00.000+01:00

Julià Álvaro:

"Cuando se habla de la futura derrota electoral del PSOE el día 20 de noviembre y se anuncia una debacle sin precedentes todo se resuelve culpando a la crisis económica. Luego, otros añaden la errática y decepcionante gestión de Zapatero para redondear la explicación. Estoy de acuerdo, la crisis y Zapatero y sus decisiones son una losa para el futuro electoral del PSOE pero eso no lo explica todo, ni mucho menos. El PSOE es un partido muerto, o casi muerto, y se nota, se nota mucho, y es difícil que la gente vote a momias. Solo hay que ver las listas electorales que han hecho; revisarlas provincia por provincia. De esto no habla nadie, todos los comentarios son de "macropolítica" pero nadie se fija en esta "micropolítica" con la que cada elector topa cuando se plantea a quien votar. Se dice que, en general, la gente no mira las listas; bueno, es una verdad relativa: los votantes que necesita el PSOE para no hundirse sí miran las listas. Las candidaturas socialistas son una enmienda a la totalidad al discurso de Rubalcaba de hacer otra política, de escuchar a los ciudadanos, de tenerlos en cuenta, de ser porosos, abiertos, dialogantes. Las listas que presenta el PSOE de cara al 20-N son un museo de los horrores, con los mismos políticos de siempre, con profesionales del escaño que no tiene donde caerse muertos; grises, aburridos, previsibles, antiguos, muy antiguos incluso los más jóvenes. Esas son las papeletas que cada elector ha de poner en la urna, cogerla de la mesa donde están todas las demás y ponerla en la urna; y eso no es fácil. Las candidaturas se han hecho pensando en salvar los muebles y para los dirigentes socialistas salvar los muebles es no perder el trabajo, ni desmontar los equilibrios de poder interno en el partido, las familias, los grupitos, las distintas células que han acabado conformado un secta con siglas de organización política. Obviamente, con esta filosofía se ganan los votos de la secta, y poco más. Muchas veces se habla de que los ciudadanos no conocen a los que van en las listas, esta vez al PSOE le pasa lo contrario: la gente conoce a sus candidatos, los tiene muy vistos y no le gustan. Demasiadas veces les han decepcionado, demasiadas les han fallado. Así las cosas, José Blanco sería un candidato mucho más lógico. En medio de tanto ruido, el cartel de Rubalcaba cada vez se entiende menos... pero bueno, qué importa eso a estas alturas"

Pell fina

2011-10-28T19:17:00.002+02:00

Fa un parell de setmanes Andalusia es va aixecar irada contra les declaracions d'en Duran Lleida on assegurava que el PER serveix per pagar a milers de jornalers que es passen el dia recolzats en la barra del bar del poble, fet, que per cert, encara ningú no ha desmentit. La reacció ha estat tant tremebunda des de tots els sectors (opinió pública, mitjans de comunicació, partits polítics, etc.) que fins i tot el Parlament d'Andalusia ha reprovat, en una reacció infantil i ridicula impropia d'una cambra seriosa, el dirigent d'Unió. La coartada, senzilla: Duran, amb les seves paraules*, ha atacat i ofès a tot un poble i cal condemnar-lo a la foguera.

Josep Antoni Duran Lleida

A Catalunya, mentrestant, les reaccions** tampoc no es van fer esperar: que si en Duran té raó, que si no la té, que si s'ha d'agenollar i demanar perdó, que si els andalusos tenen la pell molt fina, que si són uns exagerats, que si què s'han cregut, que si ja està bé de viure tant anys de l'almoina de la resta de comunitats, que si... En fi, tot un joc de disbarats que no porten en lloc i que només serveixen per atiar l'odi interterritorial i fer xup-xup en una campanya electoral pobra d'arguments (cap novetat!!), trista, gris i marcada profundament per la vall de llàgrimes diària que alimenta sense pietat la crisi econòmica.

Gregorio Peces-Barba

Com deia, a Catalunya ens hem queixat amb grans escarafalls i trompeteria mediàtica i política de la reacció desproporcionada que han tingut Andalusia i els andalusos a les paraules del dirigent democristià. Doncs bé, avui a casa nostra la reacció ha estat molt similar, per no dir que idèntica, per condemnar les paraules que ahir va pronunciar en un to jocós Gregorio Peces-Barba***, ex president del Congrés dels Diputats, tot dient que probablement a Espanya li hauria anat millor desfer-se'n de Catalunya i no de Portugal. El dirigent socialista justificava així l'afartament que mostren determinats sectors del nacionalisme espanyol respecte a les reivindicacions del nacionalisme independentista català.

Només cal veure la reacció desproporcionada i exagerada que han tingut els mitjans de comunicació catalans, el president de la Generalitat, el mateix Duran, el PSC, Montilla, ERC i els altres partits independentistes i fins i tot els advocats de casa nostra a l'acudit sense gràcia d'en Peces-Barba, per entendre que aquí, a Catalunya, també tenim la pell molt fina i som molt susceptibles davant de determinades declaracions. Aquest matí les tertúlies radiofòniques no parlaven d'altra cosa i més d'un "opinador" (d'aquests indocumentats que parlen de qualsevol assumpte sense tenir ni puta idea del mateix) treia foc pels queixals amb aquest tema. Ens ho hem de fer mirar tots plegats, tant els d'aquí com els d'allà avall. Espero, almenys, que el Parlament de Catalunya no actuí com el seu homònim andalús, doncs la llista de màrtirs crucificats ja comença a ser massa llarga.

*Duran Lleida darrerament xerra massa i es fica tot solet en uns jardins plens de punxes d'on li resulta molt difícil sortir. Les seves darreres declaracions sobre els homosexuals el posen en evidència. A aquestes alçades defensar teràpies psicològiques per tractar l'homosexualitat no és de rebut. Al final ha hagut de demanar disculpes i ha provocat, fins i tot, la indignació dels gais de Convergència, que per carta li han expressat el seu cabreig.

**La reacció més desafortunada a les paraules d'en Duran sobre el PER foren del dirigent socialista Joan Ferran (el de la crosta nacionalista, recordeu?), que a través del seu twitter va dir: "Algunos, hablando de frecuentar bares, la barra que prefieren no es la del bar del pueblo sino la barra americana". I jo em pregunto, és que potser en Ferran s'ha trobat alguna vegada a en Duran en una barra americana? Si ho diu deu ser perquè hi ha coincidit, no? Impresentable, indigne, miserable...

***La intervenció d'en Peces-Barba en el Desè Congrés Nacional de l'Advocacia que se celebra a Cadis va incloure una altra frase molt desafortunada: “No se cuántas veces hubo que bombardear Barcelona, creo que esta vez se resolverá sin necesidad de bombardearla”, referint-se a l'ús de l'artilleria per resoldre el problema català que va fer cèlebre Espartero el 1842 (“Para gobernar España hay que bombardear Barcelona cada cincuenta años”). Sort que aquest senyor és un dels pares de la Constitució. Déu ni do...

Quatre anys de bloc

2011-10-27T19:49:00.000+02:00

Aquest bloc celebra avui el seu quart aniversari. Des del primer post -El cognom Bernabeu, sense titllet, please-, fins avui han passat 48 mesos, que es diu aviat. Durant tot aquest temps he publicat 335 escrits (336 amb aquest), uns més afortunats que d'altres, tot sigui dit. Qüestió d'estat d'ànim o d'inspiració, no sé... El cas és que m'hauria agradat escriure'n molts més, però la feina, la mandra (de vegades) i la manca de temps s'encarreguen habitualment de frustrar les meves intencions. Estic segur de que no m'ho tindreu en compte, estimats lectors i voyeurs de la xarxa...

Quatre anys donen per a molt. Segons el comptador automàtic que tinc instal·lat, durant aquest període el bloc ha rebut prop de 10.000 visitants (9.804 per ser exactes), que han visitat 21.150 pàgines. Les més consultades han estat País normal, i El Perich tenia raó, que s'han convertit en uns clàssics del bloc. Vosaltres sabreu per què, ha estat decisió vostra... També s'han publicat 141 comentaris, molt pocs si tenim en compte la quantitat de pàgines visitades. Però vaja, ara no és moment de bonegar a ningú, faltaria més. Però recordeu que opinar és gratis.

La majoria de visites provenen d'Espanya (prop de 9.000), majoritàriament de Catalunya, el País Valencià i Madrid. Un miler dels Estats Units, i la resta d'Alemanya, Rússia, Països Baixos, Regne Unit i un llarg etcètera. Pel que fa als temes recurrents, el bloc no enganya ningú. Les meves dèries són les que són, per això els temes relacionats amb la política, la música, el Barça, els Beatles, la fotografia i el periodisme, entre d'altres, acaparen la majoria d'entrades del bloc.

Gràcies a tots per visitar-lo (especialment als seguidors més fidels) i per llegir o fer una ullada de tant en tant a les meves humils opinions i reflexions. Salut!!

Cap fred

2011-10-21T15:38:00.000+02:00

Rosa Lluch, una de les filles del polític socialista Ernest Lluch, assassinat per ETA el novembre de l'any 2000, explica avui coses molt interessants en una entrevista que publica el diari Ara respecte a l'adéu definitiu a l'activitat armada anunciat ahir per la banda terrorista basca. Lluch afirma que les víctimes han de ser "generoses" perquè el procés de pau tiri endavant i "no han de tenir cap paper en el procés perquè sense el cap fred no es poden prendre decisions".

Els terroristes, ahir, després d'anunciar la fi de la lluita armada

Entre aquestes declaracions de Rosa Lluch i el que pensen altres víctimes del terrorisme etarra hi ha un abisme, òbviament, però crec que el seu propi pare -que sempre va defensar el diàleg com a via per assolir la pau- també les hauria subscrit. La filla del polític de Vilassar de Mar marca una tendència inequívoca sobre el camí que cal seguir a partir d'ara i diu, sense dir-ho, quelcom més important. Diu que ara ningú ha de marcar paquet: ni el govern, ni l'oposició, ni les forces de l'ordre, ni els terroristes, ni les víctimes. Quasi res...

I diu també que s'ha acabat el temps de les excuses i les coartades i arriba l'hora de la veritat. Com diu l'amic Ramon Farré en el seu bloc, "ha arribat el temps de la reconciliació, de la pau, d'escoltar i reconèixer a l'altre, de construir un millor futur plegats. També del perdó, que no exclou la justícia, sinó que la reclama". I també és l'hora de pensar amb les víctimes, però amb el cap fred.

Que ETA ha estat derrotada a mans dels demòcrates és un fet, ningú no ho pot posar en dubte. Ara bé, en la situació actual i vist el punt on hem arribat, els demòcrates també hem de ser pacients, no ens ha d'envair la pressa. Tot al seu temps. Ja arribarà el moment de parlar d'entrega d'armes, de dissolució total de la banda, de què es fa amb els presos, de demanar perdó pels assassinats comesos. Estem davant d'una oportunitat històrica. No la malmetem. Siguem prudents.

Chávez i el màrtir libi

2011-10-21T11:42:00.000+02:00

Declaracions d'Hugo Chávez, president de Veneçuela, després de conèixer la mort del dictador libi Muammar al-Gaddafi a mans dels rebels que han lluitat (juntament amb les forces de l'OTAN) per enderrocar el seu règim de terror:

"Lo recordaremos toda la vida como un gran luchador, un revolucionario y un mártir"

"En Cuba, el presidente Raúl Castro me decía 'lo van a matar'. Lamentablemente se confirmó la muerte de Gadafi. Lo asesinaron, es un atropello más a la vida"

El cadàver d'en Gadaffi. Foto: AFP

Televisió de baixos instints

2011-10-20T18:17:00.000+02:00

"Si tuvieras un hijo, qué preferirías: ¿que fuera homosexual, que fuera negro o que fuera catalán?"

No és una broma de mal gust, no. Telecinco va penjar en la seva web aquesta pregunta, dirigida inicialment a un concursant d'un dels seus programes. Ahir, després de diversos dies a la xarxa, a la vista de tothom, la va retirar quan el tema va transcendir a través de diversos mitjans de comunicació.

La cadena d'en Vasile se supera cada dia a sí mateixa. Ja no en té prou amb tenir la patent de la televisió escombraria d'aquest país. Ara també es destapa com a canal homòfob, racista i que incita a l'odi entre territoris (això darrer no és nou). El fet no deixà de ser curiós, si més no, en una cadena on proliferen els presentadors gays i catalans.

Negres, catalans, homosexuals, què feu encara mirant Telecinco?

Falsificar la història

2011-10-14T19:59:00.000+02:00

Magnífica, simplement magnífica. Parlo d'El Cementiri de Praga, la darrera novel·la de l'escriptor italià Umberto Eco, un llibre que no deixa indiferent ningú, irreverent i provocador. Abusant de la complicitat del personatge principal de tota la trama, un falsificador amb doble personalitat sense ètica ni moral ni escrúpols, Eco explica magistralment com es pot falsificar la història, farcint-la de mentides i falsedats. L'autor s'endinsa en l'explicació novel·lada dels fets reals del passat que varen donar peu a la publicació dels Protocols dels savis de Sió, la publicació antisemita més famosa i àmpliament distribuïda de l'època contemporània. El que explica, doncs, està basat en fets històrics reals i personatges reals (menys el protagonista, Simone Simonini) fet que encara li dona més força i versemblança a tota la trama.

Eco fa una critica ferotge a les grans teories conspiratives mundials i s'endinsa en com s'han elaborat, partint sempre de la mentida, la tergiversació, la falsificació, la impostura i la adulteració sistemàtica de la realitat. És allò tant maquiavèl·lic de que la fi justifica els mitjans, però en aquest cas elevat a l'infinit per provocar el vòmit més agre i amarg. No exagero, el que ens explica Eco de forma novel·lada és esgarrifós, monstruós, doncs els famosos Protocols (un text de ficció que s'ha demostrat fefaentment que és un frau històric) han acabat servint per exterminar a milions de jueus al llarg del segle XX, primer a la Rússia tsarista i després a l'Alemanya nazi (Hitler va utilitzar aquests textos per donar una cobertura literària versemblant al genocidi). El més greu de tot és que moltes de les afirmacions que conté aquest pamflet insidiós, elaborat per instigar l'odi als jueus, encara l'utilitzen molts individus i grups antisemites avui dia, a través d'Internet.

Eco, a més, aprofita l'avinentesa i el joc que li dona el seu immoral personatge protagonista (en Simonini) per deixar ben retratada a la classe política, la casta militar, els homes de Déu (especialment els jesuïtes) i a molts altres col·lectius com els maçons, els comunistes, els carbonaris, els mateixos jueus, i d'altres grups que han influït d'una o d'altra forma en l'esdevenir històric de les dues últimes centúries. Especialment crític és, també, amb els italians, els francesos i els alemanys.

Vegeu-ne algunes perles del "pensament simoninià": els alemanys són "el nivell més baix d'humanitat que es pugui concebre. L'abús de la cervesa els fa incapaços de tenir la més mínima idea de la seva vulgaritat". Els francesos "són orgullosos, avariciosos, dolents, no estimen els seus consemblants, ni quan en treuen profit, i maten per avorriment". Els italians són "poc de fiar, mentiders, vils, traïdors, se senten més còmodes amb el punyal que amb l'espasa...". Els capellans "pertanyen a les classes perilloses, com els lladres i els vagabunds. I entre els capellans més indignes el govern tria els més cretins i els nomena bisbes". Els jesuïtes "són maçons vestits de dona". Els jueus "són els agents de la subversió anarquista i comunista". Els comunistes "han escampat la idea que la religió és l'opi del poble. És veritat, perquè serveix per mantenir a ratlla les temptacions dels súbdits, i si no hi hagués religió hi hauria el doble de gent a les barricades...".

En fi, una novel·la plena d'ingredients saborosos per assaborir-la lentament. Els diaris d'en Simonini i del seu alter ego, l'abat Dalla Piccola, són punyents i narcòtics alhora. Que gaudiu, si us atreviu, amb la seva lectura. I dic si us atreviu perquè llegir Umberto Eco sempre suposa un esforç de concentració que no tothom està disposat a fer. Com va declarar fa uns mesos a Barcelona el mateix Eco durant la presentació del llibre, amb "El cementiri de Praga he pretés donar un cop de puny a l’estómac del lector”. Ho haurà aconseguit? Crec que sí.

Caixabanc

2011-10-13T14:23:00.000+02:00

Aeroports fantasma

2011-10-07T18:15:00.000+02:00

Fa uns dies comentava el malbaratament de diners públics que s'ha perpetrat a l'aeroport d'Osca, que ha costat 40 milions d'euros i acaba de penjar el cartell de cero (sí, tal com sona) vols diaris de forma indefinida. Doncs bé, a aquesta acrobàcia aèria propiciada i consentida pels governs de torn cal sumar-ne unes quantes més. Un magnífic reportatge dels serveis informatius de TV3 emès dilluns passat fica de ple el dit a la nafra en aquest assumpte. El cas d'Osca no és l'únic, segons revela la tele catalana. Durant els darrers anys els nostres governants han enterrat prop de 500 milions d'euros en diverses instal·lacions aeroportuàries que no serveixen per a res, on volen quatre gats mal comptats i gràcies, tot un èxit de previsió.

Imatge habitual de l'interior de l'aeroport de Ciudad Real, totalment buit.

El deliri malbaratador dels nostres polítics en matèria aèria és esgarrifós:
Osca: Promogut pels governs central i autonòmic (tots dos socialistes). 40 milions d'euros d'inversió. 0 vols i 0 destins.
Lleida: Promogut pel govern de Catalunya (el tripartit encapçalat pel socialista Montilla). 95 milions d'euros d'inversió. 1 destí (2 vols per setmana a Palma).
Castelló: Promogut per la Diputació de Castelló i la Generalitat Valenciana (institucions on governa el PP). 150 milions d'euros d'inversió. 0 vols i 0 destins.
Múrcia: Promogut pel govern regional de Múrcia (on també mana el PP). 200 milions d'euros d'inversió. S'està acabant de construir a prop d'un altre aeroport (San Javier). La previsió és que abans del proper estiu tingui un vol operatiu a un destí (ens ho hem de creure?).

A banda de totes aquestes inversions disbaratades, avui llegeixo a La Verdad de Múrcia que, a sobre, els governs regionals també subvencionen amb diners públics (amb acords de promoció comercial) aeroports clarament deficitaris com alguns dels esmentats i els d'Albacete, Burgos, Salamanca, León, Badajoz, La Rioja y Valladolid, on el trànsit de viatgers està sota mínims. Un dels més beneficiats, segons aquesta informació és el d'Albacete, on el govern de Castella-La Manxa, ha subvencionat amb prop de 250 milions d'euros (durant el període 2007-2011) aerolínies i rutes gens rentables.

A tots aquests casos cal afegir-ne un altre que dóna per llogar-hi cadires: l'aeroport internacional de Ciudad Real, on s'han enterrat 1.100 milions d'euros, 400 dels quals aportats per Caja Castilla-La Mancha (CCM), intervinguda pel Banc d'Espanya després de detectar un forat negre de quasi 4.000 milions d'euros. El tancament del primer aeroport suposadament privat d'Espanya (suposadament perquè el govern regional presidit pel socialista Barreda també va injectar 140 milions d'euros) és imminent, segons apunten les darreres informacions i Vueling, l'única línia aèria que encara opera en aquestes instal·lacions.

Realment, totes les capitals de província han de tenir un aeroport o una estació de l'AVE? Com diuen els castissos, "apaga i vámonos".

Montilla senador, quin xist!

2011-09-30T18:49:00.000+02:00

José Montilla, ex president de la Generalitat i primer secretari del PSC (per poc temps), serà senador per designació autonòmica la propera legislatura. És a dir, el nomenaran els diputats socialistes del Parlament català. Recompensen així els serveis prestats al país. Un país, Catalunya, que ha deixat en la més absoluta de les misèries segons demostra la darrera auditoria encarregada per la Generalitat a Deloitte. En aquest país som així, rics i generosos (crisis, what crisis?), i no deixem als servidors públics a l'estacada com fan en d'altres llocs.

Montilla, àlies el gris, el mediocre...

Si aquest nomenament es ratifica (res fa preveure que no sigui així) es confirmarà allò que tots ja sabem. Que el Senat és un cementiri d'elefants que no serveix absolutament per a res. Perdó, per a res sí. Fem una mica de demagògia: serveix per a que 264 polítics visquin quatre anys amb l'esquena dreta, mantinguts. Diuen les cròniques que el molt honorable renunciarà -en un nou acte de sacrifici en pro del país- al seu sou d'ex president. Quines coses tenen les incompatibilitats, xe... Ara bé, ja posats a fer sacrificis, també ens podria haver estalviat als contribuents les despeses derivades del muntatge de l'oficina-despatx oficial d'ex president a l'avinguda Diagonal, que també ens ha costat una pasta a tots plegats.

56 dels 264 senadors que té la cambra alta són escollits directament pels parlaments autonòmics. És a dir, pels partits, que s'asseguren així una quota que no els hi garanteix cap llista electoral. Com explicava recentment (amb un magnífic sentit de l'humor, per cert) la periodista Sílvia Hinojosa en un article, "on va un president que perd les eleccions? I un alcalde que decideix no tornar a presentar-se al seu municipi? I el conseller d’un govern autonòmic que deixa el càrrec? La resposta és oberta, però hi ha una destinació que es repeteix: el Senat, el Valle de los Caídos, segons la broma que circula ara en els grupets polítics i periodístics".

Crec, sincerament que el Senat és una cambra anacrònica que no serveix per a res, doncs no té poder real ni efectiu sobre el Congrés dels Diputats, no exerceix de cambra territorial i a sobre ens costa més de 100 milions d'euros a l'any. És una reserva de la partitocràcia i res més. Si voleu conèixer més raons per justificar l'eliminació del Senat cliqueu aquí.

PD: Gràcies a Vicent Quiles, que sense voler-ho m'ha inspirat aquest post.

Guardiola i Qatar

2011-09-26T16:53:00.000+02:00

Pilar Rahola no ho entén i jo tampoc. En un article que es va "evaporar" (per què?) de La Vanguardia a les poques hores de veure la llum dijous passat (48 hores abans que el Barça demanés a l'assemblea de compromissaris el sí a la publicitat de Qatar Foundation) la periodista es preguntava com un home amb tantes qualitats humanes i professionals com en Josep Guardiola podia defensar públicament el règim dictatorial medieval de Qatar, un petit país de l'Orient mitjà.

Com deia, Pilar Rahola no ho entén i jo tampoc. No entenc com un senyor culte, llegit i viatjat que sempre s'ha mostrat compromès amb la democràcia i les llibertats pot afirmar que Qatar és un país "simpàtic", entre cometes, on el van tractar a cos de rei (com a tots els occidentals vip's que transiten temporalment per aquest emirat) i on continua tenint molt bons amics. Guardiola, òbviament parla de la seva experiència personal, dels dos anys que va jugar a l'Al Ahly. Durant aquesta època va coincidir en els terrenys de joc qatarians amb altres il·lustres del fútbol com Hierro, Batistuta i Caniggia, que en l'ocàs de la seva carrera esportiva també van recórrer als petrodòlars per acabar de farcir les seves butxaques. Que consti que jo no ho critico això, cadascú a nivell personal alimenta el compte corrent com millor li sembla.

Entenc que en Pep (per qui sento una gran admiració personal) no vulgui emprenyar als amics que té a Qatar; entenc que no vulgui emprenyar a Qatar Foundation, l'esponsor de l'equip que entrena, i entenc que no vulgui emprenyar als directius del club que li paga generosament (entre d'altres coses perquè s'ho mereix, doncs és un entrenador excepcional). Ara bé, si no vol cabrejar a tanta gent el millor que pot fer és callar. Qatar Foundation aportarà molts milions a la caixa del Barça, no ho dubto, però crec que no és la millor opció d'esponsorització que podia escollir el club. Al millor equip del món segur que li sobren ofertes per "tacar" la samarreta i no li cal, com deia la Rahola a l'article esmentat, treure el sant Crist gros en processó per convèncer als compromissaris de les bondats dels qatarians. La votació d'aquest tema dissabte passat a l'assemblea no deixa marge pel dubte...

Pel seu interès, i perquè sempre és bo saber quelcom més sobre la cultura i les "tradicions" de determinats països, us adjunto la versió complerta de l'article missing de Pilar Rahola:

La verdad es que siento una gran pena. Y no sólo porque admirolas virtudes del probablemente mejor entrenador de la historia. Sinotambién porque admiro sus valores humanos. Por ello me resulta muytriste que la actual directiva del Barça esté tan desesperada porganar la votación sobre Qatar, que incluso haya tenido que sacar elCristo grande de la procesión para convencer a los compromisarios.Puedo entender que Rosell se pasee por los micrófonos para explicarque sin Qatar llega el diluvio universal (como si nadie en el mundoquisiera estar en la camiseta del Barça), y hasta ha intentadoactivar los miedos ocultos de los culés mentando a la bicha delMadrid, pero llegar a usar a Guardiola para defender los valores deuna dictadura es traspasar muchas fronteras, y ninguna ética. ¿Quéquiere Sandro Rosell? ¿Que además de aceptar ese dinero sucio, elBarça se convierta en promotor de las bondades del régimen? ¿Esees el acuerdo?

Sinceramente, puedo entender el pragmatismo de algunos, que si esdinero contante y sonante, que si todos dependemos del petroislam,que si a los occidentales nos miman en Qatar, sobre todo si vamos devips a sus hoteles de lujo, que si todos los clubs deportivos lohacen, etcétera... Puedo entender sin compartirlo, que el club hayadecidido venderse al mejor postor, sin mirar el color del dinero, niatender a ningún otro valor. Al fin y al cabo, dirán algunos, sóloes negocio. Es lo mismo que decían los países que negociaban con laEspaña de Franco. También decían eso de que era una dictadurasuave, con voluntad de apertura, más o menos lo mismo que ha dichoGuardiola de Qatar. Es decir, Qatar es un país medio embarazado,tiránico, pero un poco; que destruye los derechos de mujeres,emigrantes, homosexuales, disidentes, cristianos, judíos, etcétera,pero sólo un poco; cuyo emir tiene un montón de mujeres, pero lasusa poco; cuyo gurú espiritual es uno de los imanes másterroríficos del mundo, conocido por la disidencia musulmana comouno de los "imanes del mal", defensor de Hitler, lalapidación, la mutilación genital, las bombas humanas..., pero sólolo dice un poco. Y así hasta la apoteosis final. Lo peor de lo queha dicho Guardiola es que lo que ocurre en Qatar tiene que ver con latradición. Por supuesto un gran entrenador no tiene que ser expertoen islamismo, pero le recuerdo que Qatar está en el siglo XXIrespecto a la tecnología, el lujo, la ostentación, y sin embargo notiene apuro en aceptar una concepción medieval de los derechosbásicos de los ciudadanos. Esto no es tradición. Esto es pura ydura tiranía, tiranía que se mantiene por la fuerza del poderabsoluto. Aceptarlo en nombre del dinero es degradante pero usual.Pero considerarlo normal es una bajeza.Losiento por Guardiola, pero nunca me habría imaginado que defendierauna dictadura.Una dictadura medio embarazada, claro.

L'amiga dels taurons

2011-09-24T17:58:00.000+02:00

REM, sempre ens quedarà la seva música

2011-09-22T12:57:00.001+02:00

El grup nord americà R.E.M. (Rapid Eye Movement) acaba d'anunciar per sorpresa que abandona la seva activitat musical després de trenta anys d'història, de bona música i de bones vibracions. Al pas que anem, els que ja tenim una edat ens estem quedant sense referents musicals. Per sort, sempre ens quedarà la seva música.

Els R.E.M., liderats des dels seus inicis pel carismàtic Michael Stipe, s'acomiaden amb gratitud. "Marxem amb una gran sensació de gratitud i d'astorament per tot el que hem aconseguit. Per a tots els que us heu sentit tocats per la nostra música alguna vegada, el nostre més profund agraïment per escoltar-nos", han assegurat en la nota de premsa que van distribuir ahir.

Marxen i ens deixen un grapat de bones cançons com Loising my religion, Orange crush, Stand, Radio song, Drive o Shinny happy people i alguns albums de culte com Green, Out of time i Automatic for the people, el meu favorit. A aquest darrer àlbum pertany Everybody hurts, un dels seus temes més celebrats. Una joia. Escolteu-lo.

Sobren les paraules

2011-09-15T19:45:00.000+02:00

Ho suposàvem. No li cal cap avia. Aquest noi se supera cada dia a si mateix.

Pregunta del periodista a Cristiano Ronaldo ahir, després del partit entre el Madrid i el Dinamo de Zagreb: Per què et xiulen a tots el camps on jugues? Resposta del galàctic blanc: "Per ser ric, guapo i un gran jugador".

I per ser el "tio" més fatxenda i cregut del planeta no?

Postals de Castalla / Què portes al cap?

2011-09-14T17:14:00.000+02:00

La primera potència mundial

2011-09-14T12:41:00.005+02:00

Ja ho sabíem, però ara un un informe del govern del Estats Units ho acaba de confirmar: la primera potència mundial també és el país que genera més desigualtats i pobresa del món occidental. Ho publica avui El Periódico a les seves edicions digital i paper...

INFORME DEL GOVERN

Els EUA tenen el nombre més alt de pobres dels últims 52 anys

Més de 50 milions de nord-americans no tenen assegurança de salut i la renda familiar cau el 2,3%

Reuters / Washington

El nombre de nord-americans que viuen per sota del llindar de pobresa va augmentar fins a arribar al rècord de 46,2 milions de persones el 2010, quan l'economia lluitava per recuperar-se de la recessió, ha anunciat el govern.
En un informe que posa en relleu els enormes desafiaments a què s'enfronten el president Barack Obama i el Congrés, l'Oficina del Cens va dir que la taxa nacional de pobresa ha augmentat per tercer any consecutiu. La xifra ha passat del 0,8% al 15,1% a partir de 2009, quan hi havia 43,6 milions de nord-americans que viuen en la pobresa.
El nombre de nord-americans pobres el 2010 era el més gran dels últims 52 anys i la taxa de pobresa és la més alta des del 1993.
La renda familiar mitjana dels EUA va caure un 2,3% el 2010, fins als 49.445 dòlars anuals, i el nombre anual dels nord-americans sense assegurança de salut rondava els 50 milions.
El deteriorament econòmic representat per les xifres és probable que continuï a mesura que disminueixi el creixement econòmic. L'atur es va mantenir per sota del 9% i hi ha por que augmentin en una segona recessió.

Un senyor de l'esport

2011-09-09T16:21:00.000+02:00

L'entrenador del FC Barcelona, Josep Guardiola, va rebre ahir la medalla d'honor del Parlament de Catalunya en la categoria d'or com a reconeixement a la seva trajectòria esportiva exemplar i, sobretot, pels valors positius que transmet habitualment en els àmbits esportiu i social.

La distinció, concedida per unanimitat per la Mesa del Parlament, premia a una persona honesta i a un enamorat i un apassionat de la seva professió. La medalla però, premia principalment a una persona que és un exemple per a tots els esportistes i per als que no ho són, a un senyor del futbol, a un senyor de l'esport. Més d'un hauria de prendre exemple i reflexionar.

Ahir, durant el seu discurs d'agraïment per la concessió del màxim guardó que atorga el Parlament de Catalunya, Guardiola tornà a donar una lliçó. El seu parlament, d'un gran nivell, tornà a brillar a una gran alçada perquè ell, en Pep, és un senyor dins i fora del terreny de joc. Escoltant-lo se't posa la "gallina de piel". Us recomano la seva audició.

La medalla d'honor del Parlament de Catalunya també l'han rebuda, entre d'altres, els premis Nobel de la pau Desmond Tutu i Adolfo Pérez Esquivel; l'historiador Miquel Batllori; el polític assasinat per ETA Ernest Lluch (a títol pòstum); el representant de la ONU a l'Afganistán Francesc Vendrell; el músic Jordi Savall i la presidenta de la Fundació Catalana Síndrome de Down Montserrat Trueta.

Drets

2011-09-06T19:26:00.000+02:00

Cartell electoral d'en Rivera, en pilotes

Aquest matí escoltant Albert Rivera a la ràdio m'han vingut ganes de riure, per no dir altra cosa. El líder de Ciutadans (C's) deia que la sentència que obliga a fer vehicular el castellà en l'ensenyament a Catalunya (i carregar-se de pas el model d'immersió lingüística que tant bé ha funcionat a Catalunya durant els darrers 30 anys) “és la forma de garantir els drets constitucionals” dels ciutadans. Tot el problema, doncs, es redueix a una qüestió de drets, de respecte dels drets personals.

Molt bé, cap problema, que l'administració garanteixi aquest dret, encara que sigui obligada per una sentència instigada per unes poques famílies (i pel PP, no ho oblidem) que volen que els seus fills cursin tots els seus estudis en castellà. Ara bé, si ha de garantir aquest dret que garanteixi també el dret al treball i a una remuneració suficient de tots els ciutadans (article 35 de la Constitució). Els quatre milions de parats que hi han a Espanya botaran d'una alegria sobtada. I ja posats, que garanteixi també el dret a descansar i a vacances periòdiques remunerades (article 40.2 de la Constitució). I no ens oblidem del dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat que tots tenim (article 47 de la Constitució). Que ens ho garanteixi també l'administració, faltaria més, és la seva obligació.

Si tot és qüestió de drets, de garantir els drets personals que consagra la Constitució, als tribunals se'ls hi pot aixecar molta feina de sobte. Com tots els aturats i els sense sostre d'aquest país (compte, i els que no poden fer vacances!!!) comencin a cursar denuncies perquè no tenen treball o una vivenda on viure els senyors magistrats hauran de fer moltes hores extres. Seran capaços de sentenciar que l'administració ha de garantir feina segura, casa i vacances? Tot és possible.

Altra cosa. Si repassem la Constitució espanyola de 1978, vigent fins el dia d'avui, el punt 2 de l'article 27 consagra el dret a l'educació de tots els ciutadans amb l'objectiu d'aconseguir "el pleno desarrollo de la personalidad humana en el respeto a los principios democráticos de convivencia y a los derechos y libertades fundamentales". Enlloc llegeixo que aquest dret a l'educació no pugui dur-se a terme emprant el català com a llengua vehicular.

*Pels que no ho sàpiguen, Ciutadans - Partit de la Ciutadania (C's) és un grupuscle pseudolerrouxista amb una representació mínima al Parlament de Catalunya (3 diputats). La seva ideologia es basa en el rebuig del nacionalisme català i en la defensa de les llibertats individuals, la igualtat entre ciutadans i el bilingüisme.

Continua la llegenda

2011-08-27T10:20:00.000+02:00

Encara no ha començat la lliga i el Barça ja hi suma dos títols més a les seves vitrines. En un mes d'agost superfructífer, en plena pretemporada i molt lluny encara del seu millor nivell de forma i de joc, el Barça ha guanyat la Supercopa d'Espanya i anit la Supercopa d'Europa. Aquest equip que lidera Guardiola continua fent llegenda. Des de l'arribada d'en Pep a la banqueta, el Barça ha sumat 12 de 15 títols possibles, una xifra que no està a l'abast de qualsevol. Amb el títol guanyat ahir a Mònaco l'entrenador blaugrana ja supera (només amb tres temporades al front de l'equip, doncs la quarta tot just comença ara) fins i tot al seu mestre Johan Cruyff.

Foto: EFE / Guillaume Horcajuelo

Però la grandesa d'aquest equip va més enllà. Amb la Supercopa d'Europa que es va embutxacar ahir el Barça es converteix en el club que més competicions europees ha guanyat, 15 en total, superant al Milan que en té 14. Aquesta victòria també ha servit perquè en Xavi es converteixi en el jugador blaugrana que més títols ha guanyat al llarg de la història: 18 en total, superant així a Amor i Alexanko (tots dos amb 17). Altre detall, Cesc ha guanyat en quinze dies més títols que en vuit anys a Anglaterra.

Les genialitats de Messi, Xavi, Iniesta, Valdés, Alves, Villa i companyia han convertit a aquest equip en irrepetible. Gaudim-lo i oblidem-nos de la resta i de tots els que volen enterbolir els seus èxits. Visca el Barça!!!

Killer coconuts

2011-08-25T16:47:00.002+02:00

Tornant d'un viatge que vaig fer a primers d'agost pel nord d'Europa vaig llegir a la revista Ling de la línia aèria Vueling un reportatge molt curiós signat pel periodista Iñaki Berazaluce on explica que cada any moren al món 150 persones a causa de l'impacte dels cocos que cauen dels cocoters. Sí, sí, tal com sona. Fer la migdiada a l'ombra d'un (a priori) innocent cocoter pot tenir conseqüències funestes en alguns llocs del planeta, doncs un pot acabar amb el crani esquerdat sense remei. L'article en qüestió, redactat amb molt bon sentit de l'humor, és una deliciosa lectura per combatre els rigors de l'estiu xafogós mediterrani on, per sort, no tenim palmeres cocoteres.

Cocos letales sobre cocos desprevenidos

Si estás en una playa tropical y ves aparecer entre las olas la aleta de un tiburón, échate al agua pues estarás más seguro allí que bajo los cocoteros ya que cada año mueren 150 personas golpeadas por un coco en caída libre, diez veces más de los que mueren devorados por tiburones.

Impresionado por la cantidad de personas que llegaban con el cráneo partido a su consulta en Papúa-Nueva Guinea, el médico canadiense Peter Barss decidió coger el coco por los cuernos y estudiar científicamente el efecto de la caída de un coco sobre una persona, generalmente sobre su propio coco, la parte más expuesta a los aerolitos.

Un coco maduro pesa entre 1 y 2 kilos, aunque, si está verde y bien repleto de agua, puede alcanzar los cuatro kilos de peso. Teniendo en cuenta que las palmeras miden entre 30 y 35 metros de alto –como un edificio de 10 plantas-, el coco lleva una tonelada de fuerza al alcanzar el suelo, según calculó el doctor. En otras palabras, el simpático y refrescante fruto es el equivalente a un Ford Fiesta cayendo sobre tu cabeza.

Buena parte de los 150 difuntos citados anteriormente estaban echando la siesta bajo el cocotero que, a la postre, resultó mortal. De todas las modalidades de accidente de cocotero, la que te coge en posición yacente es la peor, apunta Barss: “Lo peor es estar durmiendo bajo una palmera cuando te cae un coco encima porque la cabeza está en contacto con el suelo y se tiene una distancia nula para frenar el impacto -los físicos saben que la energía cinética es infinita-. Es preferible estar de pie cuando el coco te deja fuera de combate”. (Como si uno pudiera escoger…).

El segundo riesgo asociado a los cocoteros son las caídas de personas que trepan por sus troncos, como bien sabe Keith Richards, quien en 2006 sufrió una aparatosa caída desde una palmera en Nueva Zelanda. Preocupado por las lesiones de los recolectores de cocos y los Rolling Stones, el doctor Barss impulsó en Papúa el uso de un artilugio de seguridad utilizado en otras latitudes para la poda de mangos.

Pero el galeno no solo se come el coco con los ídem. Barss, un canadiense que trabajó siete años en Papúa-Nueva Guinea, también estudió el fenómeno de las quemaduras de las faldas de hojas que llevan las papúes. Mientras atendía a los hombres de sus heridas de coco en la siesta, la sala de espera del consultorio se le llenaba de mujeres con los muslos abrasados por el incendio de sus faldas, el accidente casero más habitual en aquellas latitudes.

El mundo es un lugar peligroso, aunque siempre tendemos a estar asustados por los motivos equivocados. “La gente –explica Barss- tiene miedo a morir entre las fauces de un tiburón pero son mucho más peligrosos los peces aguja que atraviesan el agua como torpedos”. Y hablando de tiburones, hagan caso omiso al consejo con el que abría este artículo: Si están en la playa y ven una aleta de tiburón, ignoren la estadística y quédense en la arena. A ser posible debajo de una sombrilla.

Malbaratar diners públics

2011-08-24T12:18:00.000+02:00

Denúncia que publica avui J.R. Correal al Diari de Tarragona. Un nou i escandalós cas de malbaratament de recursos públics en infrastructures innecessàries a l'aeroport d'Osca:

"L’aeroport d’Osca (potser no sabíeu que Osca té aeroport) va comptabilitzar durant el mes de juliol quinze viatgers. L’aeroport d’Osca va costat 40 milions d’euros (altres fonts diuen 60) i té vint treballadors de plantilla a més d’altres dotze subcontractats d’empreses de seguretat i de neteja. És a dir, al juliol, cada passatger que va aterrar a Osca va tocar a dos empleats per barba. El cas de l’aeroport del Pirineu aragonès supera el que va passar amb l’AVE a Conca, que van suprimir perquè només tenia nou passatgers. Ara surten totes les bestieses que s’han fet en aquest país pels aires de grandesa d’alguns polítics. En canvi, d’altres infrastructures llargament reclamades i imprescindibles (com el corredor ferroviari mediterrani, això ho dic jo) encara són pendents de realització".

Quan van posar en marxa aquest aeroport el 2007, un alt càrrec del govern Zapatero, assegurava que en aquest aeròdrom operarien 300 vols setmanals per portar directament a esquiadors a les pistes aragoneses directament des de Madrid, Londres, La Corunya, Las Palmas i les Balears. Fou una utopia pensar que amb la passió per l'esqui n'hi hauria prou per mantenir aquesta infrastructura?

El cas s'afegeix a d'altres més sonats com els dels aeroports de Ciudad Real i Alguaire (Lleida), la xarxa de rodalies de Saragossa o el cas de l'AVE Toledo-Conca. Moltes d'aquestes obres, per no dir la majoria, s'han dut a a terme amb fons europeus. Com no volem que Europa, sobretot Alemanya (qui tradicionalment ha pagat aquesta festa de despropòsits dels polítics espanyols), desconfií de nosaltres?

Tràiler d'Scorsese

2011-08-23T19:01:00.000+02:00

Avui s'ha fet públic el tràiler oficial de Living in the material world, la pel·lícula documental que ha dirigit Martin Scorsese sobre la vida i obra de l'ex beatle George Harrison. El film s'estrenarà oficialment el proper mes d'octubre i es podrà adquirir en format DVD i Blue Ray. El tràiler, de dos minuts de durada, defineix el músic britànic com a rebel, llegendari, tranquil, beatle, desconegut i visionari. El film conté molt material inèdit i entrevistes amb moltes persones que el van conèixer de molt a prop com els músics Paul McCartney, Ringo Starr, Eric Clapton i Tom Petty, entre molts d'altres.

Les darreres fotos dels Beatles

2011-08-22T08:26:00.026+02:00

Avui fa 42 anys (el 22 d'agost de 1969) que els Beatles es van reunir per darrera vegada per fer una sessió fotogràfica. L'escenari fou la finca d'en John Lennon a Tittenhurst Park. El motiu, tenir prou material fotogràfic per promocionar el seu darrer disc, Abbey Road, que havien acabat de gravar dos dies abans. Les instantànies són del fotògraf nord-americà Ethan Russell i de l'assistent personal dels Beatles Mal Evans.

A banda de les fotos "oficials" on es pot veure als quatre fab posant davant la càmera, la sessió també va generar-ne d'altres curioses amb Linda McCartney embarassada (va parir a la seva filla Mary sis dies després) i Yoko Ono com a protagonistes, i de tots plegats passejant i parlant de forma relaxada. Fou el final. The end.

Mou, the end

2011-08-20T14:10:00.001+02:00

Ara que ja sabem que l'agressió covarda i antiesportiva d'en Mourinho a Tito Vilanova durant la final de la Supercopa d'Espanya no serà sancionada (visca la justícia esportiva espanyola!!) he decidit no tornar a parlar d'aquest malalt en el meu bloc. Per tant, aquest serà el darrer post amb ell com a protagonista, per molt grossa que la torni a fer, que la farà. Abans de perdre més temps comentant les seves malifetes perverses, voldria fer uns comentaris finals.

Després de veure en diverses ocasions el vídeo de com li fica el dit a l'ull al segon entrenador blaugrana he arribat a la conclusió de que aquest home necessita urgentment tractament psiquiàtric. Només cal veure l'expressió que li queda al rostre després de l'agressió per entendreu-ho. Uns diuen que actua com un sergent de ferro, altres que ho fa com si fos el líder d'una secta... Jo estic convençut de que ho fa perquè li manca un bull al cervell i hauria de visitar a un especialista urgentment. Està malalt i no ho sap. És un desequilibrat. Acabarà com el famós Salieri, reclòs en un frenopàtic recordant com malgrat tots els seus esforços i trampes mai va poder superar al seu Mozart particular (per qui sent odi i admiració alhora) anomenat Guardiola. Tot i els seus esforços el seu equip sempre acaba desafinant sobre la gespa mentre el seu gran rival dirigit per en Pep interpreta amb els ulls tancats la simfonia del bon futbol aixecant elogis i admiració mundial. Això costa pair-ho, ho sé, per això li recomano a en Mou la visita al psiquiatra, sinó acabarà fent alguna barbaritat irresoluble.

Menció apart mereix l'individu que li permet fer tot el fa i que, en definitiva, és el culpable de tot. Se'l coneix pel nom de Florentino Pérez, un gran empresari de fortuna considerable que no suporta el cicle victoriós (perquè és això, no ho oblidem, un cicle) del seu gran rival esportiu malgrat les grans inversions que ha realitzat per aturar-lo. És el típic senyor que es pensa que amb diners s'arregla tot, però en el món del futbol també hi juguen d'altres factors que ell no ha pres mai en consideració. Sota la màscara de senyor amable i educat s'amaga el que veritablement és: un ultra sur milionari, un hooligan que paga el faci falta per veure al seu equip aixecar una copa. Aquest "senyor" és el que tolera que en Mou faci totes les bestieses que li passen pel cap, el que no es disculpa després de veure la darrera acció vergonyant del seu entrenador... Aquest individu (i em sap greu pels meus amics madridistes que no es mereixen patir tanta ofensa) està dilapidant el patrimoni del club i està arruïnant la seva història i el seu passat de "señorío". Com deia un seguidor del club blanc ahir a la televisió, "antes de Mourinho perdíamos con dignidad y ahora perdemos sin dignidad".

L'únic que encara és mereix tots els meus respectes és Emilio Butragueño. Aquest sí que és un veritable senyor. Un senyor que diu coses coherents, que raona, que no ofèn ni insulta. Les seves declaracions desprès del darrer clàssic són clares i concises i resumeixen perfectament el que va passar a la Supercopa: "Lo primero felicitar al Barcelona, lo segundo decir que hemos visto una eliminatoria preciosa y lo tercero, que el Real Madrid ha sido superior en el computo de los dos partidos. La efectividad del Barcelona ha sido clave, arriba tienen hombres muy peligrosos y lo han aprovechado. Tienen delanteros como Messi que de cada media ocasión te hacen un gol". Més clar impossible.

Mou, cor podrit

2011-08-18T10:15:00.002+02:00

Karanka té raó, hi ha coses que no canvien: el Barça continua guanyant títols i el Madrid perdent-los. Entenc que els blancs se sentin decebuts, impotents i frustrats, doncs tot i jugar força bé no han estat capaços de guanyar als blaugranes, que encara no juguen al seu nivell habitual, en la final de la Supercopa d'Espanya. Ara bé, cal saber perdre i ells no en saben. Anit ho van tornar a demostrar. L'actuació del seu entrenador al final del partit, ficant-li el dit a l'ull a Tito Vilanova sobrepassa tots els límits. Les imatges ho diuen tot. El comportament d'aquest covard diu molt de la seva escala de valors, de la seva esportivitat i de la seva ètica i moral. Un gran exemple pels nens i el jovent. Espero que algú prengui cartes en l'assumpte. L'acció del portuguès mereix una sanció exemplar. Si no és així la justícia esportiva espanyola no tindrà cap credibilitat. El futbol no pot romandre en mans de desequilibrats. Com va dir Guardiola a la roda de premsa: "si això continua així acabarem prenent mal". Maurinho cor blaugrana? No, cor podrit.

Mou, cor blaugrana?

2011-08-17T16:57:00.000+02:00

Aquesta nit, partit de tornada e la Supercopa d'Espanya. Mourinho, com sempre, tornarà a mostrar al món sencer que tot i entrenar al Madrid porta al Barça en el seu cor. Jajajajaja...

Postals de vacances / Bèlgica

2011-08-17T10:39:00.003+02:00

Postals de vacances / Holanda

2011-08-16T14:05:00.000+02:00

Intriga falangista

2011-08-11T16:04:00.004+02:00

L'evasió estiuenca porta a lectures relaxades. Aquests dies he acabat de llegir "Riña de gatos", una novel·la molt entretinguda d'Eduardo Mendoza que recomano. Mendoza és un gran narrador i amb aquesta novel·la (premi Planeta 2010) ho torna a demostrar. L'autor intercala amb gran destresa l'ambient de conspiració política que es respirava a Madrid durant la primavera de 1936 -el preludi de l'esclat de la guerra civil- amb una intriga policíaca i d'espionatge amb rivets pictòrics.

El protagonista, un anglès especialista en pintura espanyola, concretament en Velázquez, es el fil conductor (l'heroi i la víctima) de tota la intriga, per on desfilen personatges reals de l'època com José Antonio Primo de Rivera, Francisco Franco, Niceto Alcalá Zamora i una munió de policies, diplomàtics, polítics, aristòcrates, espies, proletaris i prostitutes que condimenten amb ironia i humor tota la trama i desdramatitzen els dies previs a la tragèdia que patiria el país pocs mesos després.

No està a l'alçada de "La verdad sobre el caso Savolta" o "La ciudad de los prodigios", però la veritat és que el ritme narratiu d'en Mendoza enganxa des del primer moment. A destacar la descripció que en fa dels ambients falangistes madrilenys de l'època i del paper que va jugar Falange Española en els preparatius del cop d'estat del 18 de juliol.

La llei Sinde vista per un científic

2011-07-29T12:21:00.000+02:00

Lucas Sánchez, un jove científic que treballa com a investigador del Centre Nacional de Biotecnologia, ha escrit en el seu bloc de divulgació científica Sonicando, una carta oberta al cantant Alejandro Sanz on surt al pas d'uns twetts desafortunats del músic on (per defensar la llei Sinde i l'actuació de la SGAE) comparava els drets dels nens desnodrits africans amb els drets sobre la propietat intel·lectual dels creadors.

La carta d'en Sánchez, publicada al gener, mesos abans de tot l'escàndol de la SGAE que ha esquitxat directament a Teddy Bautista, és realment interessant. Si més no, aporta una nova visió d'aquesta controvertida llei i s'alinea amb les postures no oficialistes d'altres creadors de prestigi com l'escriptor José Luis Sanpedro que han criticat obertament determinades "pràctiques" de la societat d'autors amb els seus socis i la implantació indiscriminada del cànon digital que afecta a tots els consumidors. Molts dels punts de vista d'aquest científic cal tenir-los en compte. Us convido a llegir la seva carta oberta a en Sanz.

Hola Alejandro,

Hace muchos días que ando dándole vueltas a la ley Sinde, a los derechos de autor, y leyendo tus desafortunados tweets. Ahora que tengo las tres cosas juntitas, me gustaría cometarte algunas cosas.

Soy científico, joven investigador del Centro Nacional de Biotecnología y actualmente “Visiting Assistant in Research” en la Yale School of Medicine, en New Haven, Conneticcut.

Trabajo en el desarrollo de vacunas para el tercer mundo, centrando mis esfuerzos en la Leishmaniasis, una enfermedad olvidada que mata e incapacita en África, Asia y Sudamérica. Y aunque no lo sepas (y muchas personas no lo saben) es esa enfermedad que hace que miles de pobres niños tengan el vientre hinchado y mueran. La misma que hace que sus padres no puedan trabajar. Entre nosotros, ese tipo de enfermedades que hace que el tercer mundo siga siendo tercer mundo.

Cuando consigo que mi trabajo funcione, tras muchísimas horas de laboratorio, intento publicar mis resultados. ¿Sabes lo que pasa cuando lo hago? Que la revista se queda con todos mis derechos de autor. CON TODOS. Si quiero, no sé, poner una figura de mi trabajo en algún otro formato, tengo que pedir permiso. Por mi figura. Por mi trabajo. Y te hablo de figuras en blanco y negro. En color no podemos pagarlas.

¿Sabes por qué? Porque PAGO POR PUBLICAR. Sí, en serio, lo hacemos. Mi laboratorio tiene que pagar para poder difundir los avances científicos que puedan curar a esos niños o a sus padres en el futuro. PAGO POR PUBLICAR y tengo que pedir permiso por mi figura, por mi trabajo.

Ahora podrías meter en 140 caracteres que luchar por mis derechos no me impide que tu lo hagas por los tuyos, yo seguiría leyendo.

Desde que el hombre es hombre, desde que el ser humano es humano, ha demostrado que necesita expresar sus sentimientos. Y de ahí surgió el arte. También, al mismo tiempo, surgieron las preguntas de qué hacía aquí. Los famosos “de dónde vengo, quién soy, y a dónde voy”.

Y es que las dos cosas, ciencia y arte, son humanas, pero no por ello profesiones.

Mira, no sé, 100 o 200 años atrás. El arte lo hacía el que podía permitírselo. Y la ciencia también. Hasta Darwin descubrió el origen de las especies en un tour por el mundo, en el que vio que los pinzones de unas islas tenían los picos más grandes que otros. La gran revolución científica vino de un viaje de alguien que pudo permitírselo.

Ahora, industria mediante, los artistas cobran por entretener y los científicos cobran por descubrir cosas. Una maravilla para los que no somos de familias ricas y queremos hacer ciencia o arte.

Yo me he quejado y mucho de mi falta de derechos. De intentar defender lo que ahora, para mí, es más que un reconocido trabajo. Y también creo cosas.

La diferencia es que yo con un salario tengo. Y lucho por un salario digno. QUE ME PAGUEN POR MI TRABAJO. No creo que tenga sentido que me paguen tiempo después por mis logros. Te recuerdo que lo que yo quiero es una vacuna para la enfermedad en la que trabajo. Y pagar mis facturas. No quiero ningún rendimiento extra que no me merezco. No quiero derechos de autor, quiero que mis avances sigan derechos a conseguir su objetivo.

Entiendo que quieras que te paguen por tu trabajo. O que defiendas tu caché en los escenarios.Y supongo que debes negociar lo que te paga una discográfica por grabar un nuevo disco. Pero cobrar también impuestos sobre los CD´s , discos duros, lo-que-sea que la S.G.A.E quiera inventar para sangrar al ciudadano medio, perdóname muy mucho, pero yo, lo veo excesivo. Intentar lanzar una ley que te permita cobrar más de lo que te toca porque la industria que a ti te trata bien se está muriendo, lo siento, pero no. Limitar las libertades individuales para maximizar vuestro beneficio no es justo.

¿Sabes por qué tengo un blog de divulgación científica? Para que el mundo vea que la ciencia es importante. Para que posiblemente en el futuro sea una profesión digna. Yo no busco hacerme rico. Yo no quiero recortar libertades. Yo lucho por cambiar la industria que hace que mi actual profesión me obligue a tener otra con la que, juntas, poder pagar las facturas.

Y por favor, no vuelvas a comparar los derechos a recibir medicamentos de los niños pobres con el derecho a declarar culpable de piratería a diestro y siniestro. Que ya lleváis demasiado tiempo cobrando por ello. Renovaos o morid. Pero no creo que debas compararte con los que de verdad mueren aunque de vez en cuando reciban tu dinero.

Atentamente,

Lucas Sánchez.

Al soci no se'l pot enganyar...

2011-07-28T16:52:00.001+02:00

"Josep Lluís Núñez condemnat a sis anys de presó"

"L'ex president del Barça, culpable de suborn i falsedat documental"

Foto: El País

Al soci no se'l pot enganyar pregonava Josep Lluís Núñez en les èpoques de més crispació del barcelonisme. Ara, molts anys després, els tribunals han decidit que a Hisenda tampoc és possible enganyar-la. L'Audiència de Barcelona ha condemnat avui a l'ex president blaugrana i al seu fill del mateix nom, a sis anys de presó i a pagar 2 milions d'euros per haver subornat a ex càrrecs d'Hisenda a Catalunya a canvi que fessin els ulls grossos en les inspeccions a les seves societats.

El tribunal els ha trobat culpables de suborn i falsedat documental en el cas del frau a Hisenda descobert fa onze anys. La resolució també condemna a l'ex cap dels inspectors d'Hisenda a Catalunya, Josep Maria Huguet, a una pena de 13 anys de presó i als inspectors Álvaro Pernas i Manuel Abella a 12 i 11 anys de presó respectivament. L'Audiència també ha dictat penes de presó pels empresaris Juan José Folchi (7 anys i 6 mesos) i Eduardo Bueno (2 anys). Curiosament l'empresari Javier de la Rosa, per a qui la Fiscalia demanava vuit anys de presó, ha resultat absolt. Quines coses té la justícia, no?

McCartney a fons

2011-07-25T17:10:00.001+02:00

Perfeccionista, ambiciós, tossut, treballador incansable, familiar, agarrat... Tot això i molt més és el que posa al descobert el nord-americà Peter Ames Carlin a Paul McCartney, La biografia. El llibre es capbussa en la vida i obra d'aquesta estrella del rock, analitza la seva personalitat complexa, i posa a l'abast de tothom totes les seves virtuts i defectes, el millor i pitjor d'un home que des de ben jove tenia clar que volia triomfar i fer-se ric.

Com és obvi, aquesta biografia repassa tota la trajectòria vital d'en Macca: infantesa en un barri humil de Liverpool, adolescència marcada per la mort de la seva mare, l'eclosió creativa amb els Beatles, les núvies i les amants, la relació amb John Lennon i els altres fab, la vida familiar amb Linda i els seus fills, els Wings, la seva afició a la marihuana i al menjar vegetarià, la seva carrera en solitari, les grans gires mundials, la viudetat i el darrer i fracassat matrimoni...

La lectura del llibre és trepidant. L'autor barreja amb molt encert la música i la vida d'un gran creador, d'un home que amb l'assassinat d'en Lennon ha estat menystingut injustament com a compositor, oblidant que sense ell els Beatles no haurien existit i que va ser ell qui va tutelar als seus companys de viatge i qui va idear algunes de les seves obres mestres. Pels seguidors fidels o ocasionals de la seva música (en solitari o en companyia) la lectura d'aquesta biografia és imprescindible. Una llibre refrescant per omplir els moments d'oci de l'estiu.

Ames també és l'autor de la biografia de Brian Wilson, dels Beach Boys. Paul McCartney, La biografia està editat per l'editorial Viceversa de Barcelona i ha rebut molt bones crítiques. Us la recomano.

Amy, adéu

2011-07-24T11:27:00.011+02:00

Era previsible. Amy, la xica perillosa, s'ha acabat autodestruint. La mala vida té aquestes coses. El soul modern perd una de les seves veus més preuades. Sempre ens quedarà la seva música. Com podeu veure al vídeo de Black to black, ella ja fa temps que va preveure el seu enterrament. Cliqueu sobre l'enllaç.

Black to black (You Tube)

El monstre continua viu

2011-07-23T23:27:00.005+02:00

El monstre del nazisme continua viu a Europa. No hem esclafat tots els ous de la serp.

"Un jove ultradretà islamòfob, mata 93 persones a Noruega"

"L'assassí declara que la matança va ser cruel però necessària"

Fabra es mulla amb TV3

2011-07-22T10:52:00.000+02:00

Declaració d'intencions d'Alberto Fabra, alcalde de Castelló i futur president valencià: "Voy a luchar para que TV3 se vea en la Comunidad Valenciana y Canal 9 en Catalunya". El Periódico de Catalunya (22 de juliol de 2011, avui mateix).

Fabra comença mullant-se amb el tema de TV3. A veure si el que diu es veritat, es transforma en quelcom tangible, i els valencians poden tornar a veure sense problemes aquest canal de televisió en el seu territori.

Foto: Miguel Lorenzo

També tinc ganes d'escoltar de la seva boca altres coses, no només declaracions d'intencions, sobretot en l'àmbit de la regeneració política, en els camps cultural i econòmic i, sobretot, en tot allò que fa referència a la protecció del valencià en el món educatiu i la potenciació del seu ús social. Per donar exemple pot començar ell mateix per parlar-lo, doncs de moment sempre l'he escoltat parlant en castellà.

A diferència del que ha fet el seu antecessor, també espere que s'arremangui la camisa i treballi, de veritat, per normalitzar les relacions polítiques i socials amb Catalunya. Més fets i menys paraules.

Bye, bye Camps

2011-07-21T13:04:00.002+02:00

El Berlusconi valencià ha dimitit. El president de la Generalitat valenciana ha hagut de renunciar al càrrec forçat per un Mariano Rajoy que no vol més pedres a la sabata en el seu camí cap a la Moncloa, on ja s'hi veu pernoctant. El senyor que deia que es pagava els vestits i que els implicats en el cas Gürtel mai li havien fet cap regal, finalment ha hagut d'admetre que sí va rebre regals. I quins regals, regals enverinats. Com si no hem d'entendre la seva dimissió? Sense regals, com ell ha mantingut durant aquests dos darrers anys -mentint, òbviament-, no calia la dimissió.

Camps saluda, ahir, després de dimitir. Foto: EFE

Ara bé, la dimissió salva la credibilitat del PP valencià? Jo crec que no, i tampoc la credibilitat del PP espanyol que lidera en Rajoy. Només cal recordar que des del carrer Gènova han recolzat fins el final (ahir) a en Camps. Tant que aquest es va presentar recentment a la reelecció tot i conèixer la proximitat del judici oral. En el seu fur intern segur que pensava que el líder del seu partit tornaria a abaixar-se els pantalons. Però aquesta vegada el gallec s'ha plantat. Si guanya les properes eleccions generals encara li haurà de donar les gràcies al Berlusconi valencià, que en el seu comiat va dir en to solemne que es sacrificava "perquè Rajoy sigui el pròxim president del Govern, perquè el PP governi Espanya i perquè Espanya pugui ser aquesta gran nació que tots volem". Apa, a veure qui la diu més grossa!! Si no l'acaben condemnant encara li reclamarà a don Mariano algun ministeri o la presidència de Telefònica. O millor encara, potser assessorarà a en Rupert Murdoch, com José Maria Aznar.

En el plànol informatiu, la dimissió de Francisco Camps també va respondre a les expectatives. El senyor "innocent", que diu haver lluitat contra "un sistema dur i brutal", va posar una dosi afegida de patetisme a l'espectacle de la seva caiguda política quan els seus serveis de premsa van impedir la retransmissió en directe del moment de la seva renúncia. Ni Canal 9, que ha governat amb mà de ferro, ni TVE, ni Las Provincias (que no és un mitjà hostil amb el PP) van poder oferir imatges en temps real de l'adéu del president. Per què? Ningú ho sap. Només el diari Las Provincias va aconseguir emetre en directe uns segons de la compareixença al seu web. Quan un responsable de premsa de la Generalitat ho va veure, es col·locà davant de la càmera d'aquest mitjà impedint l'emissió, tal i com es pot veure en el vídeo penjat al seu web.

El que és digne d'estudi (ja he dit en alguna altra ocasió que el comportament de l'electorat valencià s'estudiarà en el futur a les facultats de ciència política de les principals universitats del món) és comprovar el relaxament moral absolut que exhibeix una bona part de la ciutadania, que vota sense ambages tot el li posen davant. Tant és que els candidats estiguin imputats o implicats en casos de corrupció: majoria absoluta assegurada. Com deia en Forges, "país..."

Postdata: A veure qui és el guapo que ara continua dient que en aquest país no dimiteix ningú. Ja,ja,ja...

Postals del Cap de Creus

2011-07-20T18:10:00.002+02:00

Postals del Delta de l'Ebre

2011-07-15T18:08:00.000+02:00

Living in the material world

2011-07-14T13:31:00.000+02:00

Avui s'ha fet públic que el proper mes d'octubre s'estrenarà la pel·lícula documental que ha dirigit el cineasta Martin Scorsese sobre la vida i obra d'en George Harrison, el beatle tranquil. L'estrena mundial de la pel·lícula es farà a Nova York els dies 5 i 6 d'octubre i el dia 10 ja es posarà a la venda a Europa en format DVD i Blue Ray.

El film, que porta per títol George Harrison: Living in the material world (Vivint en el món material, com el títol d'un dels seus discos), repassa els seus inicis musicals a Liverpool, la seva trajectòria amb els Beatles i en solitari i els aspectes menys coneguts de la seva vida com a músic, cercador, filantrop i cineasta. Scorsese entrellaça les entrevistes amb Harrison i els seus amics més propers, performances, pel·lícules casolanes i fotografies. Gran part del material de la pel·lícula no s'ha vist (o sentit) abans. El resultat és una mirada poc comuna sobre la ment i l'ànima d'un dels artistes més talentosos de la seva generació i una obra profundament íntima, musical i espiritual.

Segons avança avui en una nota de premsa la productora d'Scorsese, la pel·lícula inclou entrevistes amb Eric Clapton, Terry Gilliam, Eric Idle, George Martin, Paul McCartney, Yoko Ono, Tom Petty, Phil Spector, Ringo Starr i Jackie Stewart, entre d'altres, que parlen i opinen amb honestedat i franquesa sobre el talent musical d'en Harrison i de les seves virtuts i contradiccions com a persona.

La pel·lícula ha estat produïda pel mateix Scorsese, Nigel Sinclair i la vídua del protagonista, Olivia Harrison. Martin Scorsese s'ha especialitzat el darrers anys en la producció i direcció de documentals d'icones del rock i la música popular com Bob Dylan, els Rolling Stones i Michael Jackson: No Direction Home: Bob Dylan (guanyadora d'un Grammy), Rolling Stones: Shine a Light i Bad (vídeo musical). En la seva llarga trajectòria com a director de cinema hi figuren títols tan emblemàtics com Gangs of New York, Taxi Driver, Toro Salvaje, L'aviador, El color dels diners, Casino, Infiltrats o la més recent Shutter Island, entre moltes d'altres. Per tant, cal esperar que el seu documental sobre l'autor de Something, Cloud 9 i tantes d'altres segur que serà una producció d'alta qualitat. Ja tinc ganes de veure-la.

Coincidint amb l'estrena d'aquest documental també es posarà a la venda un llibre amb el mateix nom que recull fotografies, cartes, diaris, i records de la vida d'en George que abasten tota la seva trajectòria vital.

Pobre Teddy (2)

2011-07-02T19:58:00.000+02:00

Fa poc més d'un any, el 26 de febrer de 2010, servidor escrivia el següent en aquest bloc: "Ara s'entén l'afany recaptatori de la SGAE i la persecució gairebé inquisitorial que practica amb bars, restaurants, perruqueries, llibreries, biblioteques i aviat amb tothom que s'atreveixi a xiular. Cal assegurar el futur del president i dels directius de l'entitat: sous d'escàndol, inversions milionàries en plans de pensions, negocis especulatius en el sector immobiliari... Tot es va sabent poc a poc. El menys important és repartir la recaptació amb els artistes".

Foto: EFE

Mentre escrivia aquestes línies premonitòries desconeixia, òbviament, que el jutge Baltasar Garzón ja li seguia el rastre al president de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE), detingut ahir juntament amb altres vuit membres de l'entitat per presumptes delictes societaris i d'apropiació indeguda. La fiscalia anticorrupció i l'Audiència Nacional tenien el cas sobre la taula des del març del 2010 després que el jutge Garzón obrís diligències prèvies.

Segons creu la Fiscalia, els detinguts haurien creat una estructura societària al voltant de la Societat General d'Autors i Editors, que s'hauria lucrat d'una beneficiosa relació econòmica amb les entitats del grup SGAE i que hauria desviat fons “en perjudici de la pròpia entitat i dels seus socis”. No seré jo qui faci un linxament d'aquest personatge abans d'hora, s'ha de respectar la presumpció d'innocència, però fa temps que penso que en Bautista s'ha passat bastant de frenada en molts aspectes i això ha enfonsat la seva credibilitat quan ha adoptat determinades mesures "en defensa", teòricament, dels creadors i artistes. Caldrà seguir amb atenció el desenllaç d'aquest vodevil artístic-financer.

El diari El Periódico publica avui un retrat bastant acurat del polèmic i fins ara tot poderós Teddy Bautista que signa N.M. El títol, ple d'ironia, és tota una declaració d'intencions: "De canari a voltor". És molt interessant la seva lectura, us la recomano.

 Quan va interpretar Judes en el musical Jesucristo Superstar , a mitjans dels anys 70, cantava allò d’«A mí por el fango se me arrastrará / Ahora la historia me condena, condena, condenará...». ¿Premonitori? Potser. Abans de convertir-se en recaptador pertinaç des de la talaia de la SGAE, Eduardo, Teddy , Bautista (Las Palmas de Gran Canaria, 1943) va ser un músic de carrera meritòria. Va estar al capdavant del grup Los Canarios, banda que a finals dels 60 sonava a soul, va virar després cap al rock i va aconseguir hits, fins i tot internacionals com Get on your knees. Ironitzant, podríem dir que ha passat de canari a voltor. 
 La seva vocació musical s’havia despertat bastants anys abans. Quan només en tenia 5 va ingressar al cor d’una església i va estudiar al conservatori amb la mateixa professora que Alfredo Kraus. Va saltar al pop, quan el gènere a Espanya era gairebé una extravagància clandestina. Amb 13 anys va formar el seu primer grup, Los Diablos del Rock, però l’èxit li va arribar amb Los Canarios.

 Es va incorporar a la SGAE el 1977 com a membre de la junta directiva i, el 1982, es va convertir en vicepresident, càrrec que va ocupar fins al 1995, quan va ser elegit president del consell de direcció de l’entitat, que mou més de 360 milions d’euros a l’any (60 més que el pressupost total del Departament de Cultura de la Generalitat). Des d’aquesta plataforma ha estat el gran defensor del cànon digital i un gestor polèmic –la controvèrsia per la recaptació de quotes en casaments, batejos i actes benèfics ha estat proverbial–, mentre s’assegurava una jubilació daurada: 24.500 euros al mes. La llei Sinde antidescàrregues l’ha mantingut a l’ull de l’huracà, i ha acabat per convertir-lo en un dels personatges més odiat pels usuaris d’internet. Fins al punt que ahir, poc després d’iniciar-se el registre policial a la seu principal de la SGAE a Madrid, Teddy Bautista es convertia en trending topic (tema del moment) mundial de Twitter, amb més de 5.000 mencions en només una hora. 

No només s’ha creat enemics entre els internautes i els organitzadors de festes majors i celebracions. Quan, en una ocasió, se li va preguntar sobre el perquè de la mala fama de la SGAE, va contestar: «És la pregunta del milió. Com deia un membre de la junta directiva, la SGAE no té mala premsa, sinó premsa dolenta». Va afegir que «les crítiques infundades» li donaven «combustible». I va defensar les seves qüestionades mesures amb frases del tipus: «Sense cultura, internet seria apostes i pornografia».
Des del món dels artistes, però, no li han faltat suports. L’any 2000 fins i tot va rebre el premi honorífic President Merit Award que atorga l’Acadèmia dels Grammy «per la integritat de la seva trajectòria, la seva incansable contribució al món de la música i la seva condició de líder en el món de l’entreteniment».
Un líder que cobra 300.000 euros a l’any, sou que li ha permès viure en una de les urbanitzacions més exclusives de Madrid. I gaudeix de prebendes dignes d’un magnat de les finances, com l’Audi A8 amb xòfer que va utilitzar fins ahir i que el traslladava cada dia al palau de Longoria, la luxosa seu de la SGAE.

A 120

2011-07-01T19:00:00.001+02:00

Des d'avui ja es pot circular novament a 120 quilòmetres per hora per les autopistes espanyoles. Segons ha afirmat el vicepresident primer del govern i ministre d'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, durant els quatre mesos que la velocitat màxima en aquestes vies s'ha limitat a 110 km/h, l'Estat s'ha estalviat 450 milions d'euros en la factura de combustible. Si això és veritat, per què tornem, doncs, als 120 km/h de tota la vida? No seria més intel·ligent, ja que estem vivint en temps de crisi, continuar endavant amb la limitació de 110 km/h? A veure, si en quatre mesos hem estalviat 450 milions (amb una conjuntura favorable de descens del preu del cru), en un any n'estalviariem 1350 i en dos anys 2700. Així, per què no continuem amb aquesta línia d'estalvi? Em sap greu dir-ho, doncs no m'agrada ser simplista, però l'única raó que se m'acut per justificar aquesta decisió del govern d'en ZP, és que aquest govern és un govern seriós que compleix les seves promeses. Va anunciar que la mesura duraria quatre mesos, i quatre mesos ha durat. Ni un més ni un menys.

Bromes a banda, la realitat és que tot plegat és una gran mentida. No s'ha estalviat ni un cèntim. Ens volen ensarronar novament. L'hipotètic descens del consum de carburant que s'hagi pogut produir (on són les xifres, per cert?) en aquests quatre mesos té més a veure amb la crisi (molta gent s'ho pensa dues vegades abans d'agafar el cotxe) que amb els límits de velocitat a les autopistes. En un post anterior d'aquest bloc ja vaig explicar les conclusions d'un estudi del RACC que desmuntava totalment els arguments del govern pel que fa a l'impacte real dels 110 km/h en el consum de carburant. El descens de velocitat també havia d'ajudar a reduir el nombre d'accidents i la contaminació atmosfèrica. Tampoc s'ha aconseguit això? Al final de tot plegat, l'única dada contrastada de tot aquest conte de fades és que adequar totes les senyals al límit de 110 va costar 250.000 euros a l'erari públic, el mateix que es tornarà a gastar ara el ministeri de Foment per adequar-les de nou al límit de 120. Visca l'estalvi.

Sant Joan

2011-06-23T17:37:00.001+02:00

Bona revetlla de Sant Joan a tothom !!! I bona festa major a tots els vilassarencs !!!

Nit de sant Joan, nit de foc i fogueres, de petards i trons, de coca i de cava. Joan Manuel Serrat defineix amb mà de mestre la màgia d'aquesta la nit, la més curta de l'any, a la cançó Fiesta, editada el 1970 al white album particular (Mi niñez) d'aquest magnific cantautor i poeta català.

La versió que podeu escoltar a continuació pertany a la gira El gusto es nuestro que en Serrat, Miguel Rios, Ana Belén i Victor Manuel van realitzar plegats durant l'any 1996. La cançó, com la majoria del repertori d'aquella gira, la canten a quatre veus.

Closing time

2011-06-18T19:16:00.000+02:00

Closing Time, un clàssic imprescindible d'un dels grans, en Leonard Cohen. La peça que podeu veure i escoltar en aquest vídeo pertany al DVD de la gira mundial que l'artista canadenc va realitzar entre 2008 i 2010 editat (també en CD) amb el nom de Songs from the road. El vídeo correspon a l'actuació que va realitzar al John Labatt Centre de London, Ontario (Canadá) el 24 de maig de 2009. Aquest disc (es ven conjuntament amb el DVD) és imprescindible en qualsevol bona col·lecció de qualitat. Un regal per els sentits !!

Recoder descarrila

2011-06-17T17:47:00.003+02:00

Llegeixo aquests dies a la premsa que amb la llei a la mà la Generalitat no pot canviar l'operadora ferroviària de la xarxa de rodalies de Barcelona. El govern, i més concretament el conseller de Territori i Sostenibilitat Lluís Recoder, ha insinuat reiteradament que a partir del gener de 2012 podria substituir Renfe per una altra operadora -Ferrocarrils de la Generalitat o la francesa SNCF- si no li agradava el servei que oferia. Doncs ves per on, resulta que això no és ben bé així. El conseller més piulador del govern s'ha oblidat sempre d'explicar un detall significatiu: si no es canvia la llei del sector ferroviari espanyol i s'obre la porta a la liberalització del trànsit de viatgers no hi ha canvi d'operadora que hi valgui. Caram, quin conseller més despistat.

Lluís Recoder (Foto: Ferran García/Ara)

Com hom pot suposar, ningú amb dos dits de front es pot empassar que en Recoder no sàpiga que aquest canvi legislatiu és imprescindible per poder despatxar la Renfe, no en va forma part del "govern dels millors" i se suposa que està ben informat. Així doncs, què podem pensar? La resposta és obvia, ens ha ensarronat. Ens ha fet creure que el canvi era possible, quan ell i tot el seu equip de la conselleria saben perfectament des d'abans de prendre possessió del càrrec que si no es modifica la llei el canvi és impossible.

El conseller Recoder ha descarrilat. Després d'aquesta patinada, la conselleria que dirigeix s'ha afanyat a matissar que l'acord de traspàs de Rodalies a la Generalitat signat pel govern tripartit d'en Montilla i el govern central el 29 de febrer de 2009, preveia promoure les modificacions legislatives indispensables en el termini d'un any per poder canviar d'operadora si fos necessari. A veure si em surten els comptes. Això vol dir que portem dos anys i quatre mesos de retard. Dos anys i quatre mesos sense prendre la iniciativa. Dos anys i quatre mesos sense promoure al Congrés aquest canvi normatiu.

El Tripartit (PSC, ERC i IC-Verds), que en el seu dia es va omplir la boca pregonant les bondats d'un traspàs que en la pràctica es redueix a encarregar-se de fixar els horaris i els preus dels bitllets (la xarxa, les estacions, les vies i els trens continuen en mans de Foment, Adif i Renfe), no ha promogut en tot aquest temps la liberalització del trànsit de viatgers. El govern espanyol (PSOE) tampoc. I l'oposició convergent, que va criticar durament el traspàs per considerar-lo virtual i descafeinat, tampoc ha fet res al respecte.

Ara, tot just després que el secretari d'estat d'Infraestructures Victor Morlán li recordés a en Recoder que de canvi d'operadora rien de rien, el diputat de CiU Pere Macias (tampoc recordava aquest detall?) s'ha mobilitzat i dimarts passat presentava en el Congrés una moció reclamant la reforma legislativa del sector ferroviari. Quina celeritat, només ha trigat vint-i-vuit mesos.

Menys jugar amb el twitter i més treballar pel país.

Merda !!

2011-06-16T00:10:00.004+02:00

Acudit d'El Roto a El País, ahir

Indignats indignes

2011-06-15T17:02:00.000+02:00

L'actitud violenta i feixista que han mostrat els indignats aquest matí a Barcelona els deslegitima totalment com a moviment social. La farsa postmoderna que han protagonitzat les darreres setmanes s'ha acabat. Si fins ara molts ciutadans podíem compartir les seves reivindicacions (algunes certament justes), després del que ha passat avui al parc de la Ciutadella, millor fer creu i ratlla. Si aquesta és la democràcia real que defensen, si aquesta és la revolució que propugnen, el millor que podem fer els ciutadans normals, de carrer, és ignorar-los i condemnar-los a la més absoluta ignomínia.

Tura, amb l'esquena pintada amb una X, camina cap el Parlament (Imatge de TV3)

Els fets de la Ciutadella posen de manifest que la democràcia i la tolerància també han de tenir uns límits. La ciutadania i els poders públics no poden restar impassibles davant les coaccions i les agressions d'aquests antisistema, que és el que realment són. Una cosa és reivindicar de forma pacífica un canvi social per tenir una societat més justa i una altra voler aconseguir-ho mitjançant l'ús de la violència. Si pretenem conviure en una societat seriosa i respectable no podem permetre que una colla de ximples coaccionin i agredeixin en nom de no se sap ben bé què als representants polítics del país escollits de forma lliure i democràtica per la ciutadania. Aquests rucs marginals no poden dictar la política del país. Quan les idees volen imposar-se per la força i no per la raó i la convicció deixen de ser-ho.

Què podem esperar d'uns impresentables que obliguen al president del país i als consellers del govern a assistir al ple del Parlament en helicòpter? Què podem esperar d'uns individus agressius que han perseguit i colpejat pel carrer als representants legítims dels poble, a diversos treballadors del Parlament i a alguns periodistes que cobrien la informació? Què podem esperar d'uns dròpols desenfeinats que són capaços de pintar-li el clatell amb un esprai a Joan Boada, diputat d'IC, i una X a l'esquena a la diputada socialista Montserrat Tura per assenyalar-la públicament, com feien els nazis amb els jueus, per no compartir les seves idees? Això és el canvi social que ens proposen els indignats?

La democràcia que gaudim, amb tots els seus defectes i imperfeccions és millor que tot això. Molta gent ha patit presó i ha derramat sang, suor i llàgrimes per defensar-la. Algú té ganes de viure en en el caos i l'anarquia? Jo no.

Els tribunals diuen no al burka

2011-06-09T12:24:00.001+02:00

"L’ús del burka o similar portat exclusivament per dones resulta difícilment conciliable amb un dels principis irrenunciables en la nostra societat i del qual Espanya és un país pioner en la defensa, promoció i efectivitat, i que és l’efectiva igualtat entre homes i dones, i això amb independència que el seu ús sigui voluntari o no". Amb aquest argument, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) dona la raó a l'ajuntament de Lleida, que l'any passat va aprovar una ordenança municipal que prohibeix l'ús dels vels integrals als seus espais municipals. Lleida fou la primera ciutat espanyola que aprovà una mesura d'aquestes característiques.

Dones musulmanes amb niqab

Amb aquesta sentència, el TSJC rebutja la demanda presentada per l’associació islàmica Watani contra l'esmentada ordenança. Els argumernts del tribunal es basen en sentències del Tribunal Europeu de Defensa dels Drets Humans. Els magistrats constaten la capacitat reguladora de l'espai públic per part dels ajuntaments sense necessitat d'una llei específica d'àmbit més general, amb la qual cosa avala la decisió d'un grapat d'ajuntaments catalans -de diferents colors polítics, tot sigui dit- que han decidit pel seu compte regular l'ús d'aquestes peces de vestit que discriminen clarament les dones a més de marginar-les socialment.

Tot i la decisió del TSJC, que guarda l'esquena als ajuntaments, continuo pensant que el tema s'ha de regular a nivell de país doncs, atès l'abast social que té, la seva regulació no pot acabar o començar en el terme municipal d'uns quants municipis. La defensa de la dignitat de les dones ha de prevaldre arreu del territori.

L'exemple islandès

2011-06-07T19:11:00.000+02:00

Geir Hilmar Haarde

Notícia fresca, d'avui mateix, que publiquen tots els mitjans de comunicació: "L'exprimer ministre islandès s'asseu al banc dels acusats per la mala gestió de la crisi". Geir Hilmar Haarde és el primer polític que afronta un procés d'aquestes característiques a escala mundial. Ja era hora. Potser a partir d'ara els incompetents s'ho pensaran dues vegades a l'hora de dirigir els destins d'un país. Sense caure en la temptació de la demagògia, el cas d'aquest polític acusat de negligència greu durant el seu mandat (va conduir Islàndia al col·lapse bancari de l'any 2008 per no prendre cap mesura ni escoltar les advertències sobre la greu situació que passava la banca del país) ens hauria de fer reflexionar a tots.

Aquest petit país, el país del bacallà, ha donat una lliçó al món. Hom dirà que el tribunal especial creat per portar processos que afecten als membres del govern, el Landsdomur, és el primer cop que actua en els gairebé 67 anys d'història del país. I què? El realment important és que han sigut capaços d'inculpar a aquest individu per la seva mala gestió pública, pels greus perjudicis que va causar a l'economia del país. No per ser un corrupte, compte.

Aquests tribunals haurien de ser obligatoris arreu, si més no en el món occidental. Us imagineu Zapatero i Montilla en el banc dels acusats intentant justificar perquè han deixat Espanya i Catalunya en risc de fallida? Aquí, en comptes d'això, els hi garantim un bon sou de per vida, despatx d'expresident, xofer, secretàries i escolta, entre d'altres prebendes.

El cas d'en Geir Hilmar també hauria de fer reflexionar especialment als indignats que campen per les places dels nostres pobles i ciutats. Les protestes dels islandesos al carrer i davant el parlament del país (amb sonores tamborinades) han forçat i accelerat tot el procés que ha portat l'exprimer ministre islandès davant els tribunals. Què vull dir amb això? Doncs que probablement és més intel·ligent sumar esforços per causes concretes que perdre el temps reclamant la lluna. Segur que assolirien més suport de la societat, de la majoria silenciosa indignada.

Això no és cap revolució, algú ho havía de dir

2011-05-31T13:57:00.002+02:00

Aquests dies tots els mitjans de comunicació, els blocs, i totes les xarxes socials en general van plens de notícies, reflexions i articles d'opinió sobre les acampades dels indignats a les places de diverses ciutats espanyoles. Aquest moviment, que tanta polseguera està aixecant, no se sap ben bé a qui representa ni ben bé què vol. En comptes de repartir cops de porra a dojo (Puig, fes-t'ho mirar, que els temps d'en Saura i en Fraga ja han passat) els polítics farien bé de no menystenir aquest moviment, no sigui que ignorant-lo la bola de neu s'acabi fent més gran del compte i les acampades esdevinguin un autèntic problema social.

"Indignats" de Barcelona. Foto: Marcel·li Sàenz (El País)

Ara bé, dit això, donar resposta al que demanen els indignats ja són figues d'un altre paner. Evidentment, tot és millorable, començant pel mateix sistema democràtic i de llibertats que tots gaudim. Però pretendre canviar de dalt a baix el sistema sense explicar com fer-ho, és a dir, sense oferir solucions i alternatives convincents, és més propi d'una reflexió poc madura i infantil que d'una actitud realista i constructiva.

L'assemblearisme, l'autogestió i el "prohibit prohibir" que tant proliferen aquests dies no porten enlloc, està més que demostrat. D'altra banda, les "bondats" del sistema i de l'estat del benestar que ens hem regalat (es pot perfeccionar, certament) amb l'esforç i el sacrifici de moltíssima gent ha generat una munió d'individus acomodats que estan convençuts de que algú els hi ha de solucionar a perpetuïtat els problemes. Criats entre cotons no fos que es fessin mal tant a casa com a l'escola, ara es troben indefensos davant la vida i reclamen que algú els hi resolgui els seus problemes laborals, de vivenda o amb el banc, per citar-ne alguns. Perdonin però això no és cap revolució, algú ho havia de dir. És, més aviat, una reinterpretació descafeïnada i pueril (amb smartphone, auriculars i portàtil) dels moviments contraculturals dels anys seixanta.

No sé si estic fent una interpretació malèvola d'aquest moviment. M'agradaria que no ho fos, però és la conclusió que extrec després de passejar-me per la plaça de Catalunya i de veure i escoltar alguns acampats indignats. Jo, com la majoria de gent, també estic molt indignat amb moltes coses. Però les regles del joc són unes altres. La immensa majoria de gent d'aquest país, la majoria silenciosa que en diuen, així ho creu. Tant s'ho creu que en les darreres eleccions de fa poc més d'una setmana va actuar amb una gran maduresa democràtica: moltes de les coses que veu i escolta a diari no li agraden, l'indignen profundament. Per això, en comptes d'acampar en mig de la plaça, ha votat i ha capgirat de dalt a baix el mapa polític de milers i milers d'ajuntaments i de moltes comunitats autònomes. La resposta, com diu l'amic Josep M. Fàbregas al darrer post del seu bloc, "l'ha donada el poble a través de la democràcia i no de la seva caricatura". Us recomano la seva lectura.

Europa és blaugrana !!!

2011-05-29T00:08:00.002+02:00

Foto: Sport

Campions d'Europa !!!

Els millors del món !!!

La "décima" d'en Guardiola a la banqueta !!!

Tres Champions en 6 anys !!!

Orgullós de sentir aquests colors !!!

Blaugrana al vent !!!

Apunts post-electorals (2)

2011-05-23T18:58:00.000+02:00

Apunt 1.- Catalunya avala les retallades de CiU. L'aclaparadora victòria de CiU en aquestes eleccions municipals posa de manifest sense embuts que l'electorat català avala les mesures anticrisi que ha posat en marxa el govern d'Artur Mas, les famoses retallades. L'electorat ha donat l'esquena de forma massiva a totes aquelles formacions polítiques que han fet bandera del "no a les retallades", entenent que no només cal posar ordre a les finances de la Generalitat sinó també a les finances locals. CiU ha aconseguit, a més, una victòria històrica a Barcelona i Girona, on governaven els socialistes des de 1979.

Apunt 2.-Catalunya està farta dels tripartits. El resultat d'aquestes municipals enterra quasi per complert la fórmula dels tripartits tant repetida durant les darreres legislatures als ajuntaments catalans i al govern de la Generalitat. L'electorat està fart de no veure al front del govern de torn als guanyadors reals de les eleccions. Les coalicions per arraconar als vencedors en vots i escons dels comicis s'havien arribat a institucionalitzar a Catalunya els darrers anys. Ara, a l'hora de pactar (i caldrà fer-ho, i molt) tothom haurà d'anar amb molta cura i compte. Els invents, amb gasosa.

Apunt 3.-Catalunya dóna veu als partits xenòfobs. La manca de polítiques d'immigració integradores serioses i eficients, el bonisme imperant durant els darrers anys auspiciat per l'esquerra mediocre que ens ha governat i el poc ressò que ha tingut (per culpa d'aquests mateixos polítics) entre els col·lectius de nouvinguts que no només tenen drets sinó també deures, ha propiciat l'increment del vot xenòfob, sobretot als pobles i ciutats on la població extra comunitària té més presència. Els feixistes de Plataforma per Catalunya han quadruplicat els resultats del 2007: consolida i incrementa resultats a El Vendrell i Vic i obté representació a Mataró, Salt, Ripoll, Igualada, Olot, l'Hospitalet de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Mollerussa, Igualada, Canovelles i Manresa. A Badalona, la tercera ciutat més gran de Catalunya, el PP també ha guanyat les eleccions amb un discurs clarament xenòfob.

Apunt 4.- Catalunya enterra a Esquerra Republicana. L'electorat ha castigat severament a ERC. Joan Puigcercós ha dinamitat el seu propi partit. Després de despatxar Carod Rovira (l'home que va fer forta a Esquerra) i de no fer la més mínima autocrítica ha passat de tenir la clau de la governabilitat del país a escombrar les seves pròpies cendres i misèries. Què esperen Puigcercós, Ridao i companyia a presentar la dimissió irrevocable? L'independentisme català passa per les seves hores més baixes amb la pèrdua de pes específic d'ERC en la política catalana. Només les CUP, i en menor mesura SI, han recollit una mica les engrunes dels republicans.

Apunt 5.- Catalunya liquida als socialistes. El PSC ha elevat als altars de la Generalitat al president més mediocre de la història d'aquest país. El PSC no ha fet autocrítica després del daltabaix de les autonòmiques. El PSC i els seus socis de govern han portat el país a la runa i a sobre tenen la barra d'encapçalar la creuada antiretallades del govern Mas. El PSC s'ha fet l'harakiri més bèstia i salvatge votant en contra dels interessos de Catalunya en el Congrés dels Diputats. Tots aquests factors, i d'altres, han acabat amb la paciència dels votants socialistes, que en aquesta ocasió han abandonat el partit a la seva sort quedant-se a casa o dipositant la seva confiança en CiU, ICV i fins i tot en el PP. El PSC s'ha de reinventar, s'ha de refundar, ha de modernitzar les seves estructures, ha de renovar els seus quadres... Només Lleida i Tarragona han aguantat l'envestida. Que s'ho facin mirar...

Apunt 6.-Espanya consagra un futur govern del PP. El triomf aclaparador dels populars a quasi totes les comunitats autònomes que ahir van celebrar eleccions confirma que l'electorat està tip dels socialistes, d'en Zapatero i de les seves polítiques. Rajoy s'entreveu com el futur president del govern d'Espanya si ningú hi posa remei, cosa més que improbable. És el gran guanyador d'aquestes eleccions a nivell espanyol. Menció a part té el PP valencià, que torna a arrasar malgrat els casos de corrupció denunciats i de tenir un president/candidat imputat en el cas Gürtel. D'aquí a uns anys el comportament de l'electorat valencià s'estudiarà a les universitats més importants del món.

Apunt 7.-Euskadi canvia el seu mapa polític. Els resultats espectaculars de Bildu a Euskadi, on ja és la segona força política després del PNB, poden ser un pas endavant decisiu pel que fa a l'anhelat final del terrorisme a Espanya i a Euskadi. Per fi sembla que l'esquerra abertzale està disposada a dirimir els seus ideals polítics sense recórrer a la violència i a l'extorsió. Tot i que el mapa polític basc continua sent un trencaclosques, sembla que el final d'ETA s'albira a l'horitzó. Seria una gran notícia.

Apunt 8.-Els indignats no obtenen representació als ajuntaments ni a les comunitats autònomes.