Objectiu: el cap d'Artur Mas

Es miri com es miri l'èxit de l'independentisme en les eleccions catalanes del 27-S és irrefutable. La prova més evident és el cabreig descomunal que l'endemà de les eleccions va exhibir l'expresident José María Aznar, que mitjançant un comunicat fet públic a través de la FAES desmenteix Mariano Rajoy i el seu triomfalisme ("No va a pasar nada") tot afirmant que "los constitucionalistas tenemos que decir que las elecciones autonómicas en Catalunya las han ganado los secesionistas, pero que han fracasado en sus intenciones plebiscitarias", el que vol dir que "el proceso secesionista va a continuar, y va a continuar mas radicalizado, porque los más radicales tienen más fuerza".

Sembla mentida, però aquesta vegada Aznar té raó, si més no quan assenyala inequívocament que l'independentisme s'ha emportat el gat a l'aigua encara que -com passa a totes les eleccions- la lectura barroera i interessada de la majoria de forces polítiques passi per dir allò tan gastat de que tots han guanyat encara que hagin perdut un bon grapat de vots i escons.

Els resultats d'aquestes eleccions plebiscitàries deixa poc marge pel dubte. Malgrat l'anunci previ de diverses plagues bíbliques, l'expulsió d'Europa, l'entrada dels tancs per la Diagonal i un corralito imminent, entre d'altres calamitats, és obvi que la ciutadania no s'ha acollonit, ha sortit a votar en massa i, com diu el president honorari del partit del sobres, ha votat majoritàriament per la independència.

Les urnes, per molt que molts ho vulguin negar, no han desautoritzat el projecte sobiranista. Rajoy ho sap, Sánchez ho sap, Iglesias ho sap, Rivera ho sap. Fins i tot l'Ada Colau ho deu saber a aquestes alçades... Per això ara és prioritari carregar-se a en Mas. Tots els polítics espanyols i catalans saben que actualment Artur Mas és el pal de paller de tot el procés. Saben que ha estat capaç d'aglutinar al seu voltant una candidatura on conflueixen dretes, esquerres, nacionalistes i societat civil. Una candidatura que ha guanyat clarament les eleccions (encara que no tingui la majoria suficient) i que continuarà treballant per dir adéu a Espanya. Eliminar a en Mas és fonamental per torpedinar a Junts pel sí i el seu projecte secessionista. Les forces unionistes i constitucionalistes saben que sense Mas, sense el pal de paller, el projecte se'n pot anar en orris. Per això volen el seu cap. Per això faran tot el possible per aniquilar-lo políticament.

El primer pas no s'ha fet esperar. Dos dies després de les eleccions la Fiscalia ha anunciat la imputació d'en Mas, la ex vicepresidenta Joana Ortega i la consellera Irene Rigau pels delictes de prevaricació, desobediència, malversació i usurpació arran de la convocatòria del 9-N, la consulta sobre la independència de Catalunya. Tots tres estan citats a declarar, com hom sap, el proper 15 d'octubre, data que coincideix amb el 75è aniversari de l'afusellament del president Lluís Companys a mans dels militars franquistes.

A banda d'aquestes consideracions, els resultats d'aquestes eleccions han palesat clarament que Junts pel sí ha capitalitzat el vot útil a favor de la independència i Ciutadans el vot útil a favor del no a la independència. En el fons, estic segur que els partits unionistes encara maleeixen la seva mala sort, que no és altra que el curt resultat de les CUP (10 diputats), que tot i així dificultarà la investidura d'en Mas. Antonio Baños, Arrufat, Fernández i companyia farien bé de reflexionar a fons sobre el tema doncs, sense voler-ho, poden fer-li un gran favor a l'unionisme, al govern d'Espanya i a les aspiracions polítiques presents i futures del PP i C's.

Em sembla que l'home més satisfet dels resultats electorals és l'Albert Rivera. Pot estar content, el seu partit ha passat de 9 a 25 escons i la seva imatge s'ha revaloritzat de cara a les eleccions generals espanyoles, que són les úniques que l'interessen. En Rivera ha sabut jugar bé les seves cartes, transformant la marca blanca del PP en un projecte que li pot menjar molt terreny a en Rajoy els propers mesos. El passat mes de juny el president del Banc de Sabadell, Josep Oliu, reclamava un "Podemos de derechas". Dit i fet. També hem de suposar que ha sufragat la campanya de Ciutadans? Les males llengües diuen que C's és el partit de l'IBEX 35. Rajoy, tremola.

Altre que ha copsat el perill imminent és el de la cua. Pablo Iglesias es desinfla per moments. Les eleccions catalanes han estat una bufetada per a les seves aspiracions. Els 11 diputats assolits són molt poc bagatge per a un senyor que fa pocs mesos es menjava el món i ja es veia assegut a la Moncloa esnifant la caspa de la casta. Per això, com que ja es veu la pedregada a sobre, ha començat a repartir pastanaga: "Si Podemos gana las elecciones generales, habrá un referéndum en Cataluña", va prometre ahir. Us sona allò del "puedo prometer y prometo"? Doncs això...

Altres que peguen bots d'alegria són la gent d'Iniciativa. En Joan Herrera i la Dolors Camats han fet un negoci ruïnós aliant-se amb Podemos en aquestes eleccions. Han assolit pitjors resultats que quan es presentaven en solitari. Que un dels seus, en Raül Romeva, fos el cap de llista de la llista d'en Mas, l'Oriol Junqueras i l'ANC, els ha descol·locat i els ha deixat en una situació de descrèdit. Encara no han entès que una bona part de la seva militància també és independentista. Si esperaven créixer al rebuf d'Iglesias s'han lluit, perquè ell venia a aprofitar-se'n clarament d'ells i de les seves debilitats. Al final tots dos han sortit perdent. L'efecte Colau no ha funcionat en aquesta ocasió.

Però aquestes eleccions han causat estralls a més llocs. La caiguda del PP era previsible. La corrupció permanent, la política del govern espanyol envers Catalunya, el paper d'Alícia Sánchez Camacho en tot l'afer de l'espionatge de la Camarga i l'elecció d'un cap de cartell xenòfob com en García Albiol, ha precipitat als populars al fracàs electoral. Tot i així encara han tingut sort, només han perdut 8 escons, 4 més que els socialistes, que tampoc aixequen el cap. El simpàtic Miquel Iceta sembla que balli constantment amb la negra, encara que sigui al ritme de Queen. Si en el 2012 el PSC va assolir els pitjors resultats electorals de la seva història a Catalunya, tres anys després ha encarregat el taüt: 16 diputats. Ni l'ajut de Pedro Sánchez, que s'ha passat més de mitja campanya a Catalunya, ha servit per remuntar. Tot i així, després de les eleccions l'Iceta és mostrava satisfet:"Pensàvem que perdíem més, perquè hem perdut una part important del partit en el procés de polarització dels darrers mesos. En aquest marc, els resultats són raonables", ha dit. I és que on no n'hi ha no raja.

M'he deixat pel final a Unió, el partit d'en Duran Lleida. Un partit ple de gent magnífica (ho dic amb coneixement de causa) que no ha sabut renovar-se a temps i que, quan ho ha fet, ho ha fet de forma traumàtica. La consulta interna que va fer UDC el passat mes de juny per decidir la posició sobre el full de ruta del procés sobiranista va deixar el partit profundament dividit. La direcció es va imposar per només 125 vots, palesant que el 46% de la militància era favorable a la independència, defensada pel sector crític. Al final, bona part d'aquest sector, encapçalat per històrics com Antoni Castellà, Núria de Gispert i Joan Rigol, van abandonar la nau democristiana. Uns quants d'ells s'han integrat a la llista de Junts pel sí i cal suposar, també, que bona part de la militància d'Unió ha votat a favor d'aquesta candidatura i no a l'encapçalada per Ramon Espadaler. En el primer embat electoral on UDC ha concorregut en solitari, sense Convergència, ha quedat fora de l'arc parlamentari. Recomano a en Duran i a Sánchez Llibre, els capos del partit, que comencin a conjugar el verb dimitir.

Imbècils, xarxes socials i llibertat d'expressió

Les xarxes socials han generat una invasió d'imbècils. Ho deia fa pocs dies l'escriptor i semiòleg italià Umberto Eco, autor de nombrosos assajos i de d'excel·lents novel·les com El cementiri de Praga, El nom de la rosa o e El pèndul de Foucault. No va mancat de raó el mestre Eco. Les tones de morralla i mal gust que inunden les xarxes són el pa nostre de cada dia, però el més greu, com afirma l'escriptor, és que "Internet ha promogut al ximple del poble com a portador de la veritat".

Efectivament, abans els imbècils només impartien saviesa a la barra del bar, davant d'una cervesa, i no ferien a la col·lectivitat perquè els parroquians els feien callar ràpidament amb arguments més assenyats que els seus. Ara, en canvi, parlen a Twitter o Facebook "i tenen el mateix dret de paraula que un premi Nobel". Poden dir totes les bajanades que els hi passin pel cap. Poden difamar; poden insultar, i poden escampar tota mena d'informacions -sense contrastar, evidentment- i escombraries que no passa res.

Aquests imbècils, que són legió, s'atreveixen amb tot. Des de la més absoluta ignorància intel·lectual i moral, són capaços de banalitzar l'Holocaust i el nazisme; propagar el racisme i la xenofòbia; jactar-se del masclisme més caspós o insultar al veí perquè practica una religió diferent a la seva. Tot té cabuda a les xarxes socials. Abans, davant d'aquests despropòsits, la gent xisclava "visca la Pepa". Ara diuen que tenen dret a dir el que vulguin, que hi ha llibertat d'expressió. I es queden tan amples. Els periodistes tenen per davant una gran feinada, mare de déu...

Per acabar de reblar el clau, resulta que molts d'aquests imbècils es dediquen a la política i tuitejen coses tan divertides com aquestes: “¿Cómo meterías a cinco millones de judíos en un 600? En el cenicero” o “Han tenido que cerrar el cementerio de las niñas de Alcàsser para que no vaya Irene Villa a por repuestos”. El responsable, un imbècil anomenat Guillermo Zapata, que ha hagut de dimitir abans d'estrenar-se com a regidor de Cultura de l'ajuntament de Madrid, diu que és un gran aficionat a l'humor negre. Negre? Macabre en diria jo. Ara, el més bo de tot és la reacció de la nova alcaldessa de la capital del regne, Manuela Carmena: “Soy poco amiga del humor negro aunque reconozco que la libertad de expresión es importante". Sí, sí, molt important, la llibertat d'expressió ho aixopluga tot avui dia.

En Zapata ha dimitit com a regidor de Cultura (la capital es perd un gran intel·lectual) però manté l'acta de regidor i la presidència d'un districte. La nova alcaldessa faria bé cessant-lo ràpidament si no vol acabar actuant com el PP -a qui tant critica-, que no ha fet res davant de casos similars protagonitzats per alguns dels seus dirigents i militants. Si realment diu que és l'encarnació del canvi i la regeneració política no té més remei que fotre-li una coça en el cul a Zapata i també a Pablo Soto, altre regidor de la nova fornada de la demagògia amb cueta, que també es va lluir demanant la mort d'Alberto Ruiz Gallardón en un tuit: “Yo no puedo aseguraros que por matar y torturar a Gallardón se vaya a cambiar toda esta historia, pero por probar no perdemos nada”.

D'imbècils n'hi ha en tots els bàndols, evidentment. Podria citar aquí una llista llarguíssima de comentaris desafortunats de dirigents, militants i simpatitzants de tots els partits polítics fotent-se'n de tot i de tots o acarnissant-se amb víctimes del terrorisme o amb els més dèbils, tant s'hi val. Hi ha hagut de tot. Però l'actualitat és la que és, i els ximples del poble que esmentava Eco, són els que són avui, aquí i ara. Per això l'alcaldessa Carmena faria bé de començar el seu mandat tallant caps a més d'anar en transport públic a la feina. Si no ho fa, acabarà donant-li lliçons de moral i decència la mateixa Marine Le Pen, líder de l'extrema dreta francesa, que ha expulsat del seu partit al seu pare (fundador del Front Nacional) per relativitzar l'Holocaust i afirmar que les càmeres de gas dels camps d'extermini nazis només són "un detall de la història" de la Segona Guerra Mundial. Llibertat d'expressió, llibertat d'expressió...

Je suis Charlie Hebdo

"Les religions són sistemes de pensament que es poden discutir, analitzar i fins i tot ridiculitzar"

"Aquells que poden fer que creguis absurds poden fer que cometis atrocitats"

(Voltaire)
                           

 

       

Bones festes i molta sort!

El gran Perich ja ho deia fa més de quaranta anys: amb la crisi uns estan amb l'aigua al coll i altres, la majoria, ofegats.

Esperem que l'any vinent baixi la marea.

Amb els meus millors desitjos per al 2015: bones festes i molta sort!

En Mas els té ben posats

Aquesta vegada no ha calgut cap recompte de la Guàrdia Urbana ni de la Delegació del Govern: més de dos milions de catalans han participat en la manifestació més massiva que s'ha realitzat mai en democràcia a Catalunya. I ho han fet amb el DNI a la boca, amb noms i cognoms. Aquest és el veritable recompte, independentment de de si han votat sí-sí, sí-no o no. I han votat així, sense garanties legals, perquè la democràcia està segrestada per la Constitució.

A Catalunya s'han manifestat sense sorolls ni estridències més de dos milions de ciutadans que volen canviar el rumb de la història. Ho porten fent des de fa tres anys cada 11 de Setembre. I qui no vulgui escoltar aquest clam té un problema greu. Alguns diuen que l'acte d'ahir no serveix per res, que no té cap validesa legal. I què? No ens equivoquem. Sí que serveix, i molt. És un pas més endavant que té la mateixa validesa que la primera consulta que es va programar i que va tombar el TC a instàncies del govern del PP, doncs ni aquella ni aquesta són vinculants. No tenen validesa legal, però tenen una gran validesa política. P-O-L-Í-T-I-C-A.

Agradi o no, el procés participatiu ha estat un èxit, malgrat que molts partidaris del no s'han quedat a casa (ja sortiran quan la consulta sigui legal i vinculant, no cal patir). Ha estat un èxit de la societat civil i dels partits que han donat suport a la consulta. Però especialment ha estat un èxit d'Artur Mas. En Mas els té ben posats. Al final se n'ha sortit amb la seva i ha complert la seva promesa malgrat les innombrables amenaces que han planat sobre el seu cap: la gent ha votat gràcies a la seva tossuderia i a l'ajut inestimable de quaranta mil voluntaris.

El president Mas li ha guanyat clarament la partida al president Rajoy. Mentre Mas ahir afermava el seu lideratge al front del procés Rajoy s'amagava com un covard. No va dir ni piu en tot el dia. Tant amenaçar amb les plagues bíbliques que emanen del Constitucional i de la Fiscalia General de l'Estat i al final res. A cops de bufetades constitucionals no es pot anar per la vida. L'acció política no pot estar supeditada única i exclusivament als legalismes jurídics. L'acció política és quelcom més. Adolfo Suárez ja ho va demostrar quan va legalitzar el PC passant-se per l'entrecuix les lleis franquistes vigents. Ahir Mas va fer quelcom semblant. Per facilitar la votació va esquivar amb mil i una argúcies els legalismes jurídics interposats per l'Estat. I el que és més important, responsabilitzant-se de tot davant el que pugui passar a partir dels propers dies en l'àmbit legal.

Mas ahir, votant

Arribats a aquest punt, i amb un bon nombre de catalanets contents perquè han pogut exercir el seu dret a la llibertat d'expressió (que no cal confondre amb el dret a decidir de debò), ha arribat l'hora de la política. L'hora de la política de veritat. Si a partir d'ara els principals actors polítics de la partida no fan el que pertoca (encetar el llarg i sinuós camí que porti a una negociació que acabi en un referèndum legal, com va passar a la Gran Bretanya amb Escòcia), el futur de Catalunya es decidirà de la pitjor manera: sense negociació i probablement amb molta frustració, doncs la no negociació pot conduir a escenaris imprevisibles. De res serveix continuar enrocat en les posicions actuals. I proclamar la independència 'a la brava', probablement tampoc.

Deia abans que Mas torna a pilotar el procés sobiranista i que li ha guanyat aquesta primera partida a Rajoy. Crec que també ha descol·locat a Oriol Junqueras, que ahir va interpretar un paper totalment secundari. Fins ara l'actuació de Mas ha aplanat molt el camí a ERC, el partit que té la patent de l'independentisme. Voler ser més independentista que els independentistes ha fet créixer en intenció de vot als guardians de les essències sobiranistes en detriment de CiU. Ahir crec que Mas va donar un cop de timó important erigint-se en líder indiscutible del procés, demostrant que no li tremola el pols.

Amb aquest nou escenari dubto que Mas convoqui d'immediat eleccions. Un avanç electoral el pot beneficiar a mitjà termini, però no a curt. Ara només té pressa Junqueras, no Mas. També dubto que una llista unitària de tots els partits pro independència sigui factible hores d'ara, vist com ha anat tot plegat durant els darrers mesos, on han hagut més desencontres que encontres sobre com conduir fins a bon port la consulta. En aquest sentit, és molt significativa l'abraçada que ahir van protagonitzar Mas i David Fernández, de les CUP. Ni un pas enrere. No era aquesta la consigna?

Per cert, molt significativa també l'absència dels partits unionistes al llarg de la jornada d'ahir. On eren Iceta i l'aparell del PSC? Mentre milers de socialistes de base (i alguns amb responsabilitats polítiques diverses) dipositaven el seu vot a les urnes de cartró ells no van aparèixer per enlloc. 'Ni están ni se les espera'. Igual que al tal Pedro Sánchez, que diuen que avui es desplaçarà a Barcelona. On era ahir? I on eren Alícia Sánchez i Albert Rivera? Interposant una nova demanda als jutjats?

Mediterráneo (Essencials 3)

El disc perfecte. Mediterráneo és el disc perfecte. El disc que li agradaria fer a qualsevol compositor amb una mica de talent. No exagero. El va parir Joan Manuel Serrat el 1971, durant la seva època més brillant com a compositor. El disc, gravat als estudis Fonit-Cetra de Milà, és tot un luxe per als sentits: 10 cançons 'premium', direcció musical de Juan Carlos Calderón i Gian Piero Reverberi, foto de Colita, disseny de la portada d'Enric Satué... Ho té tot aquest disc, tot, què cony!

El més important però, (i aqui rau la clau de l'èxit de Mediterránao) és l'autor. Un Serrat inspiradíssim que signa d'una tacada Mediterráneo (la millor cançó de la música espanyola de tots els temps segons la revista Rolling Stone), Aquellas pequeñas cosas, La mujer que yo quiero, Pueblo blanco, Tío Alberto, Qué va a ser de tí, Lucía, Vagabundear i Barquitos de papel. Quasi res. Nou autèntics número 1. Per arrodonir el disc va versionar un poema de León Felipe, Vencidos, que s'adiu molt amb la resta de peces del disc i amb els aires de llibertat que respira per tot arreu.

Serrat va escriure la major part d'aquestes obres mestres en un hotelet de Calella de Palafrugell, en plena Costa Brava, mirant el mar cada dia, olorant-lo, mullant-se. El mar va fer la seva feina, i  l'autor també. Va ensamblar una col·lecció de cançons boníssimes en un mateix envoltori, convertint l'album Mediterráneo en un dels millors (sinó el millor) de la història de la música espanyola. L'àlbum va estar més d'un any situat en el top 10 dels més venuts del país. En una època on els singles de 45 rpm de dos cançonetes eren els reis de les vendes de discos a Espanya, situar un LP entre els més venuts era una autèntica heroicitat. Per cert, la cançó Mediterráneo mai, repeteixo mai, s'ha publicat en senzill.

El noi de Poble Sec va fer aquest disc històric en una època difícil. S'havia negat a representar a Espanya a Eurovisión si no cantava La, la, la en català i havia desafiat al règim franquista tancant-se a Montserrat amb un grup d'intel·lectuals per protestar contra la condemna a mort de diversos etarres al procés de Burgos. Tots aquest fets, i d'altres, van situar Serrat a la corda fluixa. L'èxit de Mediterràneo, però, el va convertir en un immortal de la música i en un intocable a nivell polític. Quanta glòria pot proporcionar un bon disc!

Serrat té un cançoner envejable, ple de grandíssimes cançons, d'autèntics himnes (Ara que tinc vint anys, Pare, Parules d'amor, Cançó de matinada, Para la libertad, Esos locos bajitos, Hoy puede ser un gran día, Penélope...) tant en català com en castellà, però mai ha signat un disc tant grandiós i rodó com Mediterráneo. Només Mi niñez (altre disc 10, de bandera, imprescindible), En tránsito, Sombras de la China, Per al meu amic i el Dedicado a Antonio Machado, poeta s'apropen, segons la meva modesta opinió, a la grandesa de Mediterráneo.

Quizá porque mi niñez
sigue jugando en tu playa,
y escondido tras las cañas

duerme mi primer amor,
llevo tu luz y tu olor
por donde quiera que vaya,

y amontonado en tu arena
guardo amor, juegos y penas...

Fitxa tècnica:
Cara A: Mediterráneo, Aquellas pequeñas cosas, La mujer que yo quiero, Pueblo blanco, Tío Alberto
Cara B: Qué va a ser de tí, Lucía, Vagabundear, Barquito de papel, Vencidos
Direcció musical: J. C. Calderón, G. P Reverberi
Arranjaments: J. C. Calderón, G. P Reverberi i Antoni Ros Marbà
Enginyer de so: Plinio Chiesa
Portada: Enric Satué

El ministre Fernández Díaz no és un bon cristià

El ministre passa revista a un grup de guàrdies civils

Senyor Fernández Díaz, foti el camp, faci el favor. Sembla mentida que un home tan religiós com vostè -de missa diària tinc entès- actuï de forma tan perversa i maligna. Vostè ha afirmat en més d'una ocasió que s'ha reconciliat amb Déu, que Déu va sortir al seu encontre, que el reconforta la seva companyia i que li dóna forces per governar i en la seva vida privada. Doncs si us plau, demostri-ho. Demostri una mica de caritat cristiana i deixi d'utilitzar el seu ministeri per sacralitzar l'odi i fer apostolat del nacionalcatolicisme. Ja que diu trobar-se tan a prop de Déu Nostre Senyor, prengui exemple del seu fill Jesús, que sempre va defensar als més desafavorits i va atacar els poderosos. Faci com ell i deixi ja d'atonyinar als pobres desgraciats subsaharians que intenten saltar la tanca metàl·lica de Ceuta o Melilla. Faci com Jesús de Nazaret, i deixi de perseguir desnonats i víctimes dels bancs quan expressen el seu cabreig a la carrer. Si vol guanyar-se el cel, deixi de reprimir gratuitament als més dèbils.

La gent no vol mordasses, vol justícia. Persegueixi la corrupció (dels seus i dels altres) i deixi de coartar la llibertat d'expressió als ciutadans. Si està tant a prop de Nostre Senyor sabrà que un dels principals fonaments cristians és que l'ésser humà és una criatura que posseeix lliure albir. També sabrà que imposar per la força la llei com fa vostè (no en va té el monopoli legal de l'ús de la força) s'anomena coacció. I la coacció i l'ús de la força atempta directament contra el lliure albir de les persones.  La força i el lliure albir són pols oposats. Em temo que amb les seves converses amb el Creador ha alimentat un sentit molt errat de la caritat cristiana. Veient com actua em dona tota la impressió de que vostè no és un bon cristià. Un bon cristià ha de denunciar qualsevol forma d'abús dels poderosos (en comptes de protegir-los) i del benestar governamental, doncs això és l'antítesi de la caritat cristiana.

Sembla mentida que un home que parla amb Déu a diari simpatitzi tant amb el Diable. Utilitza la violència de l'Estat per purgar la força de la societat. No en té prou amb reprimir, coartar i sembrar l'odi entre la població que ara també es dedica a fabricar proves falses contra els seus adversaris polítics. Els dossiers policials falsos ja van circular durant la darrera campanya electoral catalana contra Artur Mas. Ara que s'acosta el 9N han tornat a ocupar les portades (cas Xavier Trias) de tots els mitjans. Ja ho entenc, vostè creu que parla amb Déu i però en realitat ho fa amb Ióssif Stalin, el feixista roig, i amb Francisco Franco. No es pot visitar  tant el Valle de los Caídos, encara que només sigui per meditar. Senyor Fernández Díaz, em sembla que té un bon embolic mental. No resi tant a aquest déu cruel i escolti més al Papa Francesc i el seu missatge evangelitzador. Els temps estan canviant, fins i tot a l'Església, i a vostè l'han agafat amb el pas canviat.

Els mètodes estalinistes del ministre són del domini públic. Segons el periodista de El País Ernesto Ekaízer, el ministre Fernández Díaz es dedica darrerament a "fabricar, distribuir i disseminar escombraries” per dinamitar el procés sobiranista català. Segons el periodista, des de mitjans de setembre el ministre i el seu director operatiu Eugenio Pino han donat ordre a sectors pròxims de la policia per reunir-se amb periodistes de més o menys confiança del ministeri d'Interior i vendre’ls la informació de comptes a Suïssa de l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i de l’ex-líder d’ERC, Josep Lluís Carod Rovira. Segons Ekaizer, l’operació “forma part de la política de criminalització del procés” que porta a terme el govern Rajoy, davant la seva incapacitat manifesta d'oferir una solució política al 9-N. L'altra pota de l'estratègia del govern del PP per tombar el procés també la coneixem, recórrer la consulta participativa davant el Constitucional. El ministre en persona, segons aquesta font, dilluns va assegurar als periodistes que havien rebut la informació falsa sobre Trias, que la informació d'El Mundo era certa. Quina novetat... Avui mateix Trias ha aportat documentació de la banca suïssa que demostra que mai ha tingut cap compte en aquest país.

Senyor ministre, vostè no pot seguir ni un minut més al front del ministeri de l'Interior. Parafrasejant el seu ídol polític José Maria Aznar, "només li queda una sortida honorable, presenti la seva renuncia" i foti el camp, doncs segur que el seu successor no el superarà en malicia, autoritarisme, mala llet i mala praxi política. "Vagi-se'n senyor ministre".

Retrats en B&N / España cañí

El 9N espanta al govern espanyol

El govern espanyol està espantat. Tant, que també impugnarà (si algú amb una mica de trellat no ho impedeix) el succedani de consulta que el govern de la Generalitat vol celebrar el 9 de novembre amb l'ajut de quasi 40.000 voluntaris. Estan tan espantats que són capaços d'impugnar la votació per canviar les llums de l'escala si algú els hi assegura que el president de l'associació de veïns és independentista. Fins aquest nivell de surrealisme hem arribat.

A la Moncloa saben que l'èxit del 9N està assegurat, tant si es tira endavant un referèndum, una consulta, un procés participatiu, una enquesta de pa sucat amb oli o una partida de parxís. Els catalans tenen ganes de votar i volen votar sigui quina sigui la consulta que es faci, tant si és vinculant com si no ho és, tant si és plebiscitària com si no ho és, tant si es convoca sota un marc legal o sota un d'il·legal, tant si és seriosa com si és de fireta. Volen votar i punt. Ja ho han dit al carrer en més d'una ocasió de forma multitudinària. Si se'ls impedeix estaran coartant la seva llibertat d'expressió.

El president Rajoy, la vicepresidenta Soraya i la resta del govern ho saben. Saben que el 9N, el nou 9N o el nou nou 9N tindrà -es faci en condicions normals o anormals- un èxit aclaparador i això els terroritza. Tenen por, molta por a escoltar què vol la gent. Per aquest motiu han decidit que impugnaran (tot i que no hi tenen arguments jurídics on emparar-se) la pseudoconsulta a la qual estem convocats. Primer la van menysprear. Ara, després de comprovar que la pantomima agafa força i que la unitat dels partits que li donen suport no està tant escardada com semblava, li tornaran a ordenar (sí, ordenar) al Tribunal Constitucional que aturi el procés. La fàbrica d'independentites treballa nit i dia...

I per què es vol aturar el nou 9N? Segons Rajoy i Soraya, perquè és un procés mesquí i gens democràtic. Mesquí perquè carrega sobre les esquenes dels funcionaris la responsabilitat de la votació (no havíem quedat que eren voluntaris?), i gens democràtic perquè incompleix la llei (quina llei? la de consultes? l'Estatut?). Els grans defensors de la democràcia, les lleis i la Constitució són els mateixos que tenen un miler d'imputats en casos de corrupció a totes les comunitats autònomes del Regne d'Espanya.

Tots aquests (gentola dirien en el meu poble), els del partit dels sobres, els que han ficat la mà a la caixa més que ningú (una informació periodística recent assegurava que el 75% del darrer gabinet d'Aznar està imputat, va cobrar sobresous o dorm a la garjola, entre ells Rajoy i Montoro) són els que invocant la llei i la democràcia volen impedir als catalans el seu dret legítim a decidir. Ells, que es burlen de la llei des que obren els ulls fins que els acluquen i es pixen en la democràcia perquè són profundament antidemòcrates, són els que decideixen (mai millor dit) que els catalans no poden decidir si volen ser un estat independent o si volen continuar a Espanya. A decidir si volen blanc o si volen negre. A decidir, el seu futur. Igual que els britànics i els escocesos, quina enveja.

Doncs bé, mentre el món mira amb estupefacció com el govern espanyol, el govern català i els partits polítics fan un ridícul monumental, el Triumvirat (l'executiu espanyol, el TC i la Fiscalia General de l'Estat) no diu ni piu, ni recorre, ni impugna l'article 78 de l'Estatuto de Autonomía de Andalucía sobre consultes populars que diu: "Corresponde a la Junta de Andalucía la competencia exclusiva para el establecimiento del régimen jurídico, las modalidades, el procedimiento, la realización y la convocatoria por ella misma o por los entes locales en el ámbito de sus competencias de encuestas, audiencias públicas, foros de participación y cualquier otro instrumento de consulta popular, con la excepción del referéndum". Olé, olé  i olé!

És a dir, Andalusia pot convocar qualsevol mena de consulta o procés participatiu excepte un referèndum. Catalunya no. No cal dir res més. El problema és Catalunya. I l'excusa també. Perquè mentre es fa bullir l'olla amb el tema de la consulta, creuen que tapen els escàndols de corrupció que els assetgen. I el seny? On és el seny?

The Cotton Club (Essencials 2)

Amor a primera vista. Això és el que vaig sentir. Sí, em vaig quedar fascinat quan vaig escoltar per primer cop la banda sonora de The Cotton Club, una pel·lícula d'amor, gàngsters, música i alcohol de contraband dirigida per Francis Ford Coppola el 1984 i ambientada en el Nova York dels anys 20 del segle passat. A l'endemà de veure la pel·lícula ja m'havia comprat el disc de la banda sonora, magistralment ensamblada per John Barry, l'autor d'altres BSO inoblidables com Memòries d'Africa, Ballant amb llops, Cowboy de mitjanit i diversos títols de la saga James Bond 007, entre molts d'altres.

A The Cotton Club, Barry va fer una feina artesanal, insuperable, encaixant en l'argument del film un munt de peces del mestre del jazz Duke Ellinton (la majoria), Cab Calloway, Harold Arlen i Irving Mills, entre d'altres. Vista amb la perspectiva que dona el temps (la vaig tornar a veure recentment), la peli perd pistonada, pur entreteniment per a més glòria d'en Richard Gere, Diane Lane i Gregory Hines, però la banda sonora és pura dinamita. Continua enamorant.

Aquest drama mafiós arrenca amb la magistral The Mooche d'Ellington, que comença a sonar en el primer minut, en els crèdits inicials. El deliri Ellington continua amb Cotton Club Stomp, Drop me in Harlem i Creole Love Call. I així, sense parar, fins el final del film, assaborint una a una les setze peces (menció especial a Ill Wind i Minnie The Moocher) que componen aquest magnífic repertori. El disc no inclou l'única peça que interpreten realment en el film Gere (trompeta) i Lane (veu), Am I Blue?

El disc és un compendi fabulós de swing, dixie, ragtime i blues. Un festival imparable de trompetes úniques, clarinets desbocats, trombons incansables, contrabaixos frenètics, bateríes de bellut, saxos de setí i molts altres instruments que fan que cada peça sigui única i meravellosa. Quina delícia de música. Imprescindible a la discoteca de casa. Gràcies Barry.

Fitxa:

Cara A: The Mooche, Cotton Club Stomp 2, Drop Me Off in Harlem, Creole Love Call, Ring Dem Bells, East St. Louis Toodle, Truckin'

Cara B: Ill Wind, Cotton Club Stomp 1, Mood Indigo, Minnie The Moocher, Copper Colored Gal, Dixie Kidnaps Vera, The Depression Hits / Best Beats Sandman, Daybreack Express Medley

Direcció musical: John Barry