Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sinistres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sinistres. Mostrar tots els missatges

dilluns, 29 d’abril del 2013

Made in Bangladesh

Parlar de Bangladesh és parlar d'una tragèdia permanent. Milers i milers de persones moren cada any a causa de les catàstrofes més diverses en aquest país. Pluges monsòniques, ciclons, tsunamis, contaminació de pous d'aigua amb arsènic... I ara a causa de la desgracia anunciada, la dels tallers de la misèria. Empreses occidentals, amb la connivència del govern del país i l'ajut inestimable d'empresaris locals sense escrúpols han teixit una teranyina de tallers tèxtils on la gent treballa per menys de 30 euros al mes en jornades de fins a 15 hores diàries i en unes condicions laborals i de seguretat deplorables, sovint infrahumanes.

Són les fàbriques de la mort. Les fàbriques tèxtils més barates del món. Fàbriques que només cerquen l'estalvi de costos per sobre de tot i a qualsevol preu, encara que el preu siguin vides humanes. Aquest negoci sinistre, que genera més de quinze mil milions d'euros a l'any en exportacions és tan lucratiu que fins i tot moltes empreses tèxtils xineses han començat a deslocalitzar part de la seva producció cap a Bangladesh.
Cadàver d'una jove atrapat a la runa del taller tèxtil que es va esfondrar
 a Dacca fa uns dies. Foto: Abir Abdullah (EFE)
La llista d'empreses occidentals que confeccionen una part important de la seva producció a Bangladesh és inacabable: Mango, Benetton, Calvin Klein, C&A, El Corte Inglés, Primark, Tommy Hilfiger, Zara, etc, etc. Totes, sense excepcions, troben a Bangladesh el que no troben al seu país d'origen: treballadors disposats a morir per unes engrunes de pa. La indústria tèxtil (i moltes altres també) s'ha deshumanitzat d'allò més en la seva recerca del màxim benefici empresarial. A algú li estranya (i no el culpo de res en concret) que Amancio Ortega sigui un dels homes més rics del món?

En la deslocalització està el benefici. Ortega, com altres centenars, o millor dit, milers d'empresaris espanyols i europeus han fotut al camp per establir-se a països emergents com Bangladesh, Índia, Vietnam, Xina o Marroc per guanyar el que no està escrit explotant a uns treballadors famèlics (molts d'ells menors d'edat) que malden per emportar-se un plat d'arròs a la boca. Aquests mateixos empresaris que obtenen beneficis astronòmics explotant la misèria arreu del món són els mateixos que van deixar en l'estacada a milions i milions de treballadors a Occident.

El cas d'Espanya (la campiona mundial de les deslocalitzacions) és de sobres conegut, sagnant diria jo. El país s'ha quedat sense teixit productiu, amb una mà al davant i una altra al darrere. I ara, que ja no funciona ni la 'indústria del totxo' per les causes que tots sabem, resulta que tenim un atur estructural que mai més de la vida baixarà del 25% malgrat el que diuen els ineptes que ens governen. Una quarta part de la població en edat de treballar no trobarà feina mai més. Els que han de proporcionar-la no volen saber res de nosaltres perquè aquí  ja no guanyen prou diners i tenen massa maldecaps amb els comitès d'empresa, els sindicats, el preu del sòl i els impostos. Estan massa ocupats enriquint-se a l'estranger, explotant milers de pobres que encara no saben què és un sou digne i unes condicions laborals dignes. Els diners no tenen ànima, diuen, i els explotadors desvergonyits tampoc. Penseu-hi quan compreu qualsevol peça de roba "made in Bangladesh".

L'ex beatle George Harrison va organitzar l'agost de 1971 a Nova York el primer concert benèfic de la història del rock, el Concert per Bangladesh, amb l'objectiu de recaptar fons per pal·liar la tragèdia humanitària que en aquells moments, com ara, vivia aquest país de l'Àsia meridional. El missatge de la cançó que va tancar el concert, Bangladesh, composada per a l'ocasió, continua tan vigent com llavors. Aquí la teniu.

dimarts, 24 de juliol del 2012

Tots som culpables

El foc devasta el país. Diuen que aquesta vegada -com tantes altres- sengles burilles de cigarret han sigut la causa i l'origen del foc. Avui que tots estem tan cofois (només cal llegir o escoltar els mitjans) per la solidaritat mostrada per la gent amb els afectats pels incendis, de lo bons que som els catalans, de com ens unim davant l'adversitat (que està molt bé, tot sigui dit), el que hauríem de fer també és reflexionar sobre per què ens estimem tant poc el nostre territori, el nostre país. Si ens l'estiméssim una mica més moltes d'aquestes coses no passarien, o les mantindríem a ratlla.
Els bombers lluiten contra les flames a l'Empordà, ahir
Aquest cop han sigut les burilles llançades per uns descerebrats, però qualsevol que passegi pel bosc o per qualsevol camí dels voltants del seu poble pot comprovar fàcilment que no hi han més incendis perquè Déu no vol. La quantitat de merda, deixalles, runes, plàstics, ampolles, llaunes, bosses, cartrons i altres estris potencialment incendiaris que omplen el nostre paisatge quotidià seria suficient per cremar el país sencer i part de l'estranger. Si a això afegim que les nostres serres i muntanyes no es netegen, ni es retiren les branques trencades ni les males herbes, ni els rostolls ni els matolls, doncs què volem... Som negligents de mena, tots plegats. I l'administració més que ningú, perquè no fa la feina de prevenció que li pertoca i després encara pretén retallar-li el sou als bombers.

Però insisteixo, no amaguem el cap sota l'ala. Tots som culpables, uns perquè no exerciten la seva tasca preventiva, uns perquè són uns porcs malparits sense escrúpols que ho embruten i ho malmeten tot, i altres perquè ho permetem i no posem remei. Senyors, com podem ser tan incívics, tan poc patriotes. Menys ventejar la bandereta i més actuar en conseqüència.

divendres, 25 de juny del 2010

Sensacionalisme macabre

Feia temps que no llegia en un mitjà de comunicació un article tant tendenciós, innecessari i manipulador com el que publica avui El Periódico de Catalunya referit a la tragèdia de Castelldefels. Sota el títol de "Les incògnites de l'accident", aquest diari es lliura gratuitament al sensacionalisme macabre més execrable. No hi ha dret. Aquesta "brillant" peça periodística planteja 10 interrogants morbosos que de ben segur encendran innecessariament els ànims i el dolor dels familiars de totes les persones que van morir arronsades per un tren la nit de la revetlla de Sant Joan quan creuaven imprudentment les vies de l'estació.

Pas subterrani (i ascensor) accesible i senyalitzat a l'estació de Castelldefels

No es poden buscar tres peus al gat especulant sobre si les sortides estaven ben senyalitzades, sobre si la il·luminació de les andanes era l'adequada o sobre si el tren circulava a la velocitat recomanada en el moment de l'accident. Sincerament, plantejar aquestes incògnites és indecent. Els que som usuaris habituals dels trens de rodalia sabem que la megafonia de les estacions repeteix fins a la sacietat que està prohibit creuar els vies. A les andanes també hi han senyals de prohibició. Tothom sap que creuar les vies és molt perillós. Tothom sap que qui ho fa comet una greu imprudència. Tothom sap que de les estacions se surt per les sortides habilitades a tal efecte (passos subterranis, ascensors...). Llavors, on rau el problema, de què estem parlant?

Hi ha molts accidents que es poden evitar, tant en l'àmbit laboral com a l'esbarjo. Només cal prendre les mesures de seguretat adequades. El cas que ens ocupa no és una excepció. És molt dur dir-ho, però els únics culpables del que va succeir a l'estació de Castelldefels són les víctimes. El seu menyspreu per la vida, la seva irrresponsabilitat creuant les vies i la seva impaciència per començar abans que ningú la festa a la platja són la única clau per entendre la tragèdia. La resta són especulacions barates i tendencioses que no tenen cap sentit.

A Vilassar de Mar aquests dies ens trobem de festa major. Com cada any per Sant Joan, molts dels actes festius es celebren a la platja. Concerts musicals, sardinades, focs d'artifici i moltes d'altres activitats congreguen a la sorra a milers i milers de persones que per arribar o marxar de la platja han de superar l'escull de la carretera N-II i les vies del tren. Els passos subterranis són l'única opció que tenen (tenim) per gaudir de la festa amb seguretat. I la paciència, que és la millor consellera quan hi han grans congregacions de persones (els passos no sempre engoleixen els fluxos de gent amb la rapidesa que ens agradaria). A Vilassar sabem que creuar la carretera i les vies del tren pot tenir conseqüències funestes. Qualsevol amb una mica de seny ho sap. A Castelldefels segur que també ho saben. Els periodistes que escriuen segons quins articles també ho haurien de saber.