Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris denúncia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris denúncia. Mostrar tots els missatges

divendres, 31 d’octubre del 2014

El ministre Fernández Díaz no és un bon cristià

El ministre passa revista a un grup de guàrdies civils
Senyor Fernández Díaz, foti el camp, faci el favor. Sembla mentida que un home tan religiós com vostè -de missa diària tinc entès- actuï de forma tan perversa i maligna. Vostè ha afirmat en més d'una ocasió que s'ha reconciliat amb Déu, que Déu va sortir al seu encontre, que el reconforta la seva companyia i que li dóna forces per governar i en la seva vida privada. Doncs si us plau, demostri-ho. Demostri una mica de caritat cristiana i deixi d'utilitzar el seu ministeri per sacralitzar l'odi i fer apostolat del nacionalcatolicisme. Ja que diu trobar-se tan a prop de Déu Nostre Senyor, prengui exemple del seu fill Jesús, que sempre va defensar als més desafavorits i va atacar els poderosos. Faci com ell i deixi ja d'atonyinar als pobres desgraciats subsaharians que intenten saltar la tanca metàl·lica de Ceuta o Melilla. Faci com Jesús de Nazaret, i deixi de perseguir desnonats i víctimes dels bancs quan expressen el seu cabreig a la carrer. Si vol guanyar-se el cel, deixi de reprimir gratuitament als més dèbils.

La gent no vol mordasses, vol justícia. Persegueixi la corrupció (dels seus i dels altres) i deixi de coartar la llibertat d'expressió als ciutadans. Si està tant a prop de Nostre Senyor sabrà que un dels principals fonaments cristians és que l'ésser humà és una criatura que posseeix lliure albir. També sabrà que imposar per la força la llei com fa vostè (no en va té el monopoli legal de l'ús de la força) s'anomena coacció. I la coacció i l'ús de la força atempta directament contra el lliure albir de les persones.  La força i el lliure albir són pols oposats. Em temo que amb les seves converses amb el Creador ha alimentat un sentit molt errat de la caritat cristiana. Veient com actua em dona tota la impressió de que vostè no és un bon cristià. Un bon cristià ha de denunciar qualsevol forma d'abús dels poderosos (en comptes de protegir-los) i del benestar governamental, doncs això és l'antítesi de la caritat cristiana.

Sembla mentida que un home que parla amb Déu a diari simpatitzi tant amb el Diable. Utilitza la violència de l'Estat per purgar la força de la societat. No en té prou amb reprimir, coartar i sembrar l'odi entre la població que ara també es dedica a fabricar proves falses contra els seus adversaris polítics. Els dossiers policials falsos ja van circular durant la darrera campanya electoral catalana contra Artur Mas. Ara que s'acosta el 9N han tornat a ocupar les portades (cas Xavier Trias) de tots els mitjans. Ja ho entenc, vostè creu que parla amb Déu i però en realitat ho fa amb Ióssif Stalin, el feixista roig, i amb Francisco Franco. No es pot visitar  tant el Valle de los Caídos, encara que només sigui per meditar. Senyor Fernández Díaz, em sembla que té un bon embolic mental. No resi tant a aquest déu cruel i escolti més al Papa Francesc i el seu missatge evangelitzador. Els temps estan canviant, fins i tot a l'Església, i a vostè l'han agafat amb el pas canviat.

Els mètodes estalinistes del ministre són del domini públic. Segons el periodista de El País Ernesto Ekaízer, el ministre Fernández Díaz es dedica darrerament a "fabricar, distribuir i disseminar escombraries” per dinamitar el procés sobiranista català. Segons el periodista, des de mitjans de setembre el ministre i el seu director operatiu Eugenio Pino han donat ordre a sectors pròxims de la policia per reunir-se amb periodistes de més o menys confiança del ministeri d'Interior i vendre’ls la informació de comptes a Suïssa de l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i de l’ex-líder d’ERC, Josep Lluís Carod Rovira. Segons Ekaizer, l’operació “forma part de la política de criminalització del procés” que porta a terme el govern Rajoy, davant la seva incapacitat manifesta d'oferir una solució política al 9-N. L'altra pota de l'estratègia del govern del PP per tombar el procés també la coneixem, recórrer la consulta participativa davant el Constitucional. El ministre en persona, segons aquesta font, dilluns va assegurar als periodistes que havien rebut la informació falsa sobre Trias, que la informació d'El Mundo era certa. Quina novetat... Avui mateix Trias ha aportat documentació de la banca suïssa que demostra que mai ha tingut cap compte en aquest país.

Senyor ministre, vostè no pot seguir ni un minut més al front del ministeri de l'Interior. Parafrasejant el seu ídol polític José Maria Aznar, "només li queda una sortida honorable, presenti la seva renuncia" i foti el camp, doncs segur que el seu successor no el superarà en malicia, autoritarisme, mala llet i mala praxi política. "Vagi-se'n senyor ministre".

dimecres, 6 d’agost del 2014

El moment dels carronyaires

Després de constatar que Pujol també té un costat fosc, com tothom (qui n'estigui lliure, que llanci la primera pedra), alguns ja comencen a separar el gra de la palla... La decepció, la ràbia i la indignació que causa el seu afer amb els diners ocultats en paradisos fiscals durant més de trenta anys no pot enterrar de sobte, com alguns pretenen, la seva obra de govern ni la seva dimensió intel·lectual.



Després d'immolar-se públicament, avui, apuntar-se al linxament del personatge és el més fàcil. Intentar desacreditar tot el que ha fet, també. Utilitzar aquest escàndol per torpedinar el moviment sobiranista, més encara (només cal escoltar a il·lustres representants del partit dels sobres, que mentre els 'seus' entren a la presó donen lliçons de moral i ètica política).

Com diu en Marçal Sintes en aquest encertat article, és el moment dels carronyaires i no s'hi pot fer res. Caldrà esperar el judici de la història. De moment, que Pujol respongui davant dels tribunals dels seus actes. Ara sí que toca.


Marçal Sintes (El Periódico, 5 d'agost de 2014):
Semprún, Pujol, García Márquez
Una vegada em vaig creuar amb Jorge Semprún al carrer de Pelai de Barcelona. Em vaig quedar, com se sol dir, glaçat. Paralitzat. Tant, que no vaig ser capaç de dir-li res. Ell avançava sol, lentament, mentre jo restava allà, a la vorera, palplantat. No vaig obrir boca i això que li hauria pogut dir moltíssimes de coses. Dels seus llibres, de la seva atzarosa vida, de la profunda admiració que sentia, i sento, per la seva obra i per ell... Però l'emoció, ja dic, em va vèncer. Des de la universitat vaig fer esforços per convidar-lo a venir a Barcelona, però va ser inútil. Quan semblava que el viatge era possible, ell va emmalaltir, va ser ingressat i ja no va refer-se.
No sóc gens aficionat, ni gens partidari, d'idolatrar ningú. Entre d'altres coses, perquè en la majoria de casos, que algú sigui un gran escriptor, un gran pintor, un gran metge o fins i tot una persona entregada a la solidaritat i a ajudar el proïsme no garanteix que sigui una bona persona. O que no tingui flancs, tombants, desagradables o definitivament condemnables. Si no vols tenir disgustos, el meu consell és que evitis conèixer gaire a fons el teu cantant preferit.
Tanmateix, en el cas de Semprún em va saber greu haver deixat passar l'ocasió d'adreçar-m'hi, de conversar amb ell encara que fos breument. Suposo que es deu al fet que la meva admiració no era només literària en el sentit estricte. Sinó també ètica, és a dir, que anava -va- més enllà dels seus llibres i conferències. No sé ben bé com expressar-ho o definir-ho, però la meva admiració era -és- integral: per l'intel·lectual i per la persona (fins i tot pel ministre).
Entenc perfectament que a molta gent el tèrbol episodi dels diners a l'estranger de la família Pujol li hagi causat un estupor total i una aguda tristesa. Desolació. Pujol ha estat, al meu entendre, un dels grans polítics catalans i europeus de les darreres dècades. El seu compromís, gairebé obsessió, amb Catalunya i la causa dels catalans resulta indubtable. És, a més, un intel·lectual notable, d'una gran potència de pensament, afavorida per la seva insondable memòria. Jo mateix l'admiro, a desgrat de no compartir alguns dels seus punts de vista, i que la nostra sensibilitat en diverses qüestions no és la mateixa. De Pujol, dels seus discursos, dels seus escrits, de la seva acció de govern, de la seva conversa, n'he après moltes coses, moltíssimes, i li estic agraït per això.
És evident que en el tema dels diners -en com els va gestionar, o, pel que sembla, no els va gestionar- l'expresident s'ha equivocat immensament i incomprensiblement, almenys a ulls dels que ens ho mirem des de fora del seu cercle íntim i familiar. No seria estrany, a més, que del que ha succeït en coneguem avui només la punta de l'iceberg, i que l'afer es compliqui de manera infernal. El que crec que és just en aquesta qüestió és que Pujol -i qui sigui a més d'ell - respongui dels seus actes. Davant Hisenda, davant la justícia, davant el partit que va fundar i davant la gent del carrer. Són les regles del joc. I en política, i més en la política d'avui, les regles del joc són especialment dures, gairebé cruels.
Aquesta crueltat s'encarregaran de confirmar-la aquells que provaran de linxar Pujol i cobrir de porqueria tot el que ha dut a terme al llarg de la seva vida, que és molt. De fet, alguns ja han començat puntualment a treballar amb aquest objectiu. Per descomptat, veurem també l'afany de molts per, utilitzant l'escàndol, provar de desacreditar el catalanisme o trencar l'espinada del sobiranisme popular. És el moment dels carronyaires. És així i no s'hi pot fer gran cosa.
Però també crec, vull creure, que les coses, amb el temps, s'acabaran situant en el terreny de la raonabilitat i l'equilibri. Per dir-ho clar: la historia considerarà Pujol un gran polític, un bon governant i un gran intel·lectual. Malgrat els que s'esforcen i s'esforçaran a impedir-ho, al final el gra i la palla es destriaran.
Ha passat així infinitat de vegades. Em ve al cap, per exemple, els honors que Barcelona està rendint a l'escriptor Gabriel García Márquez -medalla d'Or de la Ciutat, i un carrer i una biblioteca es veu que duran el seu nom. El colombià rep tota classe de lloances a la seva literatura, barrejades amb recordatoris un xic provincians dels seus anys barcelonins. I em sembla bé, a pesar que Gabo, com tothom sap, va legitimar sense descans el règim de Fidel Castro i va acceptar totes i cadascuna de les prebendes, regals i homenatges que el dictador li va brindar. Això no treu, de cap manera, que García Márquez sigui un escriptor excel·lent, tot i que, almenys per a mi, molt diferent de Semprún.

dijous, 29 de maig del 2014

Barcelona, capital de l'anarquia violenta

Si algú no hi posa remei Barcelona va camí de convertir-se en la capital europea de l'anarquia i el vandalisme. De moment, després del desallotjament de Can Vies, els radicals violents ja han aconseguit que la violència urbana ocupi un lloc de privilegi a l'agenda política i mediàtica. Portem tres dies que no es parla d'altra cosa i això és, precisament, el que volen els violents antisistema. Jo mateix he caigut en el seu parany, ja veieu, i aquí em teniu parlant d'uns individus que es dediquen a destrossar i cremar tot el que es troben per davant amb l'excusa de que l'ajuntament els han desallotjat (amb una ordre judicial) d'una casa que no era seva.

Foto: EFE
Emparant-se en la foscor de la nit, grups organitzats d'encaputxats amb roba fosca i passamuntanyes munten barricades, cremen contenidors, màquines excavadores i unitats mòbils de televisió, destrossen aparadors de bancs, tot el mobiliari urbà que troben al seu pas i amenacen als periodistes que gosen fer la seva feina en l'escenari de totes aquestes atrocitats. Què justifica tota aquesta violència? Sota el meu punt de vista res. Un desallotjament no justifica uns disturbis d'aquesta magnitud. I si les causes són més pregones, com alguns argumenten, tampoc. No és pot justificar la violència que practiquen aquests grups antisistema ni la que practiquen els grups feixistes ni cap altra, absolutament cap. La violència genera més violència i practicant-la es perd la raó. 

Per aquest motiu sobta que alguns grups polítics com ICV-EUiA, que va donar suport a la reforma urbanística de Can Vies quan governava a l'Ajuntament de Barcelona amb els socialistes, ara posin tot el focus en la crítica política a l'actuació de la policia per desmesurada i, en canvi, no condemnin sense embuts l'actuació d'aquests okupes radicals. Que ho facin les CUP d'en David Fernández no sobta a ningú, però que ho faci en Joan Herrera sí, doncs a més de ser còmplice del desallotjament de Can Vies, el seu partit va instaurar la versió més dura i repressora que es recorda en democràcia dels Mossos d'Esquadra sota les ordres del conseller Joan Saura. No condemnar enèrgicament l'actuació dels antisistema és donar munició gratuïta al ministre de l'Interior Jorge Fernández que, com hom sap, prepara una llei mordassa per evitar que la gent es manifesti amb la llibertat que ho ha fet fins ara.


Els grups anarquistes radicals que operen a Barcelona (ciutat de gran tradició llibertària) estan molt ben organitzats i saben molt bé el que es fan. Han crescut a l'ombra del bonisme ingenu i ben intencionat d'uns partits que sempre han pensat que tenien un graner de vots en cada espai o casa okupada de la ciutat. En nom d'un fals progressisme s'han tolerat actuacions i situacions inversemblants que han envalentit als més violents. Els individus que formen part d'aquests grups són els mateixos que rebenten les celebracions pels triomfs del Barça i les manifestacions d'estudiants i treballadors. I també són els mateixos que fa tres anys van dinamitar el moviment dels indignats actuant de forma violenta contra un grup de diputats quan intentaven accedir al Parlament pel parc de la Ciutadella. La seva actuació va contra les regles de l'estat de dret que entre tots hem embastat i és, a més, un xantatge a la ciutadania. 

Que ara determinats polítics vulguin treure profit de la situació és vergonyós i menyspreable però dissortadament previsible. El que ja no acabo d'entendre és que dins el gremi periodístic i especialment en el ram dels tertulians encara hi hagi gent que no condemni de soca-rel la violència. Són molts pocs els que ho fan amb convicció. Durant aquests darrers dies he vist i escoltat diverses tertúlies a diferents ràdios i televisions on s'ha abordat el tema i em quedo estorat. Els mateixos que sempre condemnen sense reserves la violència dels feixistes i no entren a analitzar què la genera, intenten justificar la violència de l'anarquia antisistema amb tota mena d'arguments: les desigualtats, la pobresa, la manca de feina, els desnonaments, un futur incert, etc, etc...

Evidentment tot això genera una gran tensió social i molta angunia en les persones, però curiosament els principals afectats per aquests greuges i desgràcies normalment manifesten el seu malestar de forma pacífica. Res a veure a com actuen els radicals violents que aquests dies han destrossat el barri de Sants i tenen atemorits a un gran nombre de veïns. Tots aquests factors que he esmentat estan provocant una gran fractura social en molts llocs i tothom, començant pels polítics i també la societat civil organitzada, ha de lluitar i treballar per cercar solucions que no passen, precisament, per organitzar una guerrilla urbana cada vespre.

Ara només falta que algú aprofiti aquesta espiral de violència antisistema per dir que tot plegat succeïx a causa de la situació de tensió irrespirable que viu Catalunya per culpa del procés sobiranista. No m'estranyaria gens.

diumenge, 18 de maig del 2014

Qui atia l'odi senyor ministre?

La dèria repressora de mister Mordassa no té límits. Com hom sap, ara s'ha proposat endurir la llei per perseguir els comentaris a les xarxes socials que enalteixin la violència o incitin a l'odi. L'assassinat de la presidenta de la Diputació Lleó, Isabel Carrasco, ha estat el detonant d'aquesta nova creuada repressora del ministre Fernández Díaz. Vagi per endavant que res, absolutament res, justifica la violència emprada contra aquesta dona (ni contra cap altra persona) i que els comentaris que alguns descerebrats han fet després de la seva mort són totalment abominables i sancionables. Això, però, no justifica la nova iniciativa del ministre, doncs només cal aplicar el Codi Penal vigent per perseguir aquesta mena de delictes. No cal inventar-se'n de nous per reprimir la llibertat d'expressió que és el que en realitat persegueix el ministre i el govern del PP. No és el primer cop ni segurament l'últim que s'inventen mesures per tapar la boca a la gent.

Diverses associacions judicials com l'Associació Francisco de Vitoria i Jutges per a la Democràcia li han recordat al ministre que regular en 'calent' un tema tan delicat com aquest és molt perillós: "no se puede aprovechar este caso para cercenar la libertad de expresión", li han etzibat, alhora que li han recordat que "limites de este tipo, para evitar que se produzcan estas expresiones, solo existen en China y en dictaduras, en democracias se pueden perseguir a posteriori tras demanda del ofendido".

Els jutges també li han recordat a mister Mordassa que només un estat autoritari "pot equiparar mala educació i delicte" i que crear un nou delicte 'd'incitació a l'odi' seria una acció "punitiva expansiva, excessiva y desproporcionada". Segons els jutges d'aquestes associacions, el Codi Penal ja inclou els delictes que vulneren el dret a l'honor com les injúries i les calumnies i asseguren que anar més enllà seria totalment desproporcionat. La investigació d'un crim monstruós i repugnant mai pot ser l'excusa per ampliar el càstig als delictes d'opinió.

En el fons ens trobem davant d'una maniobra de distracció. Assassinen a un membre destacat del PP, i al ministre que condecora marededéus a títol pòstum no se li acut altra cosa que proposar la persecució de la incitació a l'odi, un esport que els dirigents i simpatitzants del seu partit practiquen amb devoció sempre que tenen ocasió a les xarxes socials i en altres tribunes públiques. O ningú ja no recorda la persecució (amb insults i amenaces de mort) que ha patit durant els darrers deu anys Pilar Manjón a través de les xarxes socials per mantenir una postura crítica amb la versió oficial dels atemptats de l'11M. O ningú ja no recorda la persecució que ha patit més recentment Ada Colau per defensar els interessos dels afectats per les hipoteques. Una mica més de serietat ministre. Darrere l'assetjament indecent que han patit aquestes dues dones (podria citar molt més casos i exemples, com es pot imaginar) a les xarxes i en els mitjans de comunicació 'amics' del govern hi ha la mà negra del PP, tothom ho sap. Per tant, menys parlar d'incitació a l'odi. El que cal fer és no practicar-lo, començant per vostè mateix, els seus companys de govern, els dirigents del seu partit i tots els adlàters que tenen en nòmina per insultar a les tertúlies més variades. I si m'apura, també podríem estendre la recomanació a alguns malànimes amb sotana que utilitzen els púlpits i les homilies per enverinar la convivència ciutadana.

No es pot criminalitzar només a un sector dels molts i variats que s'expressen a través de les xarxes socials. Utilitzar la llei (o fer-ne de noves) per perseguir només als que critiquen l'acció de govern o encapçalen la contestació social contra les seves polítiques (que és el que en el fons s'amaga sota els comentaris macabres que han celebrat la mort d'Isabel Carrasco) no és de rebut. Això (veure vídeo) també és atiar l'odi i, que jo sàpiga, mister Mordassa encara no ha mogut ni un dit:



I això (veure foto) què són senyor ministre? Salutacions cordials, missatges d'amor fraternal?


dissabte, 22 de març del 2014

Els autònoms, els nens mimats d'Hisenda

Perdoneu que us expliqui una anècdota personal per exemplificar com tracta Hisenda als seus nens mimats, els autònoms. Quina ironia...

Em va passar fa uns dies. M'acosto a la delegació de Mataró per reclamar que l'Administració em retorni l'IVA d'unes factures de l'any 2011 i 2012 que no he aconseguit cobrar d'un antic client i que vaig haver d'abonar puntualment a mister Montoro Burns. És un cas típic, li ha passat a molta gent. No cobres les factures però t'has de rascar la butxaca per pagar-li a Hisenda l'IVA generat per les mateixes. Un negoci rodó.



Segueixo amb el relat. Li explico el cas a la funcionaria de torn i oh, sorpresa: no poden (no volen, millor dit) retornar l'import reclamat. No tinc dret a reclamar res, em diu molt amablement. "Si no va fer la reclamació en els sis mesos posteriors a la data de no cobrament ara no pot reclamar res". Com? S'està rient de mi? li dic a la funcionaria. Resposta: és la llei. És a dir, Hisenda et pot perseguir, fer-te paral·leles dels darrers cinc anys, exigir-te totes les factures emeses i rebudes, sancionar-te per nimietats, dir que determinades despeses generades per la feina no les pots desgravar, etc, etc, etc, però jo, miserable autònom que regenta un petit negoci de comunicació no puc reclamar-li a mister Montoro Burns ni un ral de l'IVA abonat indegudament. Però no es preocupi senyor, em diu la funcionaria, ara es pot acollir a l'IVA de caixa i això ja no li tornarà a passar. Home, gràcies, quin consol. Millor que no sapigueu què exigeix l'AEAT per acollir-te a l'IVA de caixa dels nassos. Per plorar. Ara només em queda acudir a la justícia ordinària per reclamar el deute (que no l'IVA). És a dir, m'he de tornar a rascar la butxaca per a no res, perquè encara que la Justícia falli al meu favor mai cobraré el deute. El client ho té tot embargat i s'ha declarat insolvent.

Això que us he explicat és una minúcia, ja ho sé. La magnitud del problema dels autònoms és molt més gran. Per això us convido a llegir un article molt interessant de José Cabanach que us adjunto en aquest mateix post sobre la crua realitat del nostre col·lectiu. Els autònoms, uns treballadors emprenedors amb molta empenta que en un país amb tanta desocupació com el nostre haurien de ser la columna vertebral del sistema, resulta que no tenen els mateixos drets de qualsevol treballador i han de suportar una pressió fiscal brutal per part de l'Administració, que s'aprofita vilment de l'atomització del col·lectiu i, conseqüent, de la seva poca capacitat de resposta i rebel·lia. Davant d'aquesta situació, no és estrany que molts autònoms i representants de petites i mitjanes empreses de Catalunya diguessin ja n'hi ha prou ("Diguem prou") en un acte conjunt celebrat aquesta mateixa setmana. Cabanach explica que un periodista autònom que facturi 2000 euros mensuals en realitat només en guanya 930. És a dir, no arriba ni a la condició de mileurista. La crua realitat.

José Cabanach (en adiciones.es)
"Lo que nunca te contaron sobre los autónomos"

En un país con seis millones de parados, en un país donde otros tantos millones son mileuristas (si llegan), ser autónomo parece una salida razonable. Imaginemos a un profesional, digamos periodista, que factura mensualmente 2000 euros. Fantástico, es el doble de lo que cobra mucha gente. Además, como su única necesidad es un ordenador, no tiene unos gastos excesivos. Todo limpio. No hay alquiler de local (puede trabajar en casa), no tiene que pagar a proveedores (el ordenador se lo regaló su madre en Navidad), no tiene que pagar a empleados (él ya se apaña para escribir a cualquier hora de cualquier día).


Llega la hora de presentar la factura. 2000 euros más IVA (21%), igual a 2420 euros. Ahora resta el IRPF (21%), ósea, se queda en 2000 euros de nuevo. Pero como debe abonar trimestralmente el IVA generado a la Agencia Tributaria, en realidad su sueldo es de 1580 euros. Pero espera, el último día del mes debe pagar su cuota a la Seguridad Social. Pongamos que paga lo mínimo, es decir 261 euros. Por lo tanto su sueldo vuelve a disminuir, y se queda en 1319 euros. Aún no ha comprado ni un yogurt. A cambio tiene una base de cotización de unos 850 euros, lo que significa que cuando llegue la jubilación tendrá la pensión más baja. (Eso te pasa por cotizar lo mínimo, amigo). Por supuesto, no tiene derecho a paro. Estaría bueno.
Pero sigamos. Como la burocracia es tan oscura y laberíntica, el autónomo contrata a un gestor para que le lleve los papeles. Si es amiguete cobrará 60 euros al mes. La cosa va bajando. Ya quedan 1259 euros. Además, como si no escribe no cobra, el autónomo decide hacerse un seguro que le cubra baja por enfermedad. Contrata una póliza pequeña que sólo le cuesta 75 euros al mes. La cosa baja de nuevo, ya vamos por los 1184 euros. La verdad es que aún está por encima de los mil euros. No está mal.
Pero el autónomo, que es un burgés que se cree con el derecho a disfrutar de un mes de vacaciones para pasarlo con su familia, igual que cualquier trabajador por cuenta ajena (es decir, empleado), tiene que dejar de trabajar. Por lo tanto, hay un mes que no escribe. Pues no cobra. Entonces multiplica sus ingresos reales por 11 meses trabajados y los divide entre los doce meses que tiene el año. El resultado… 1084 euros. Vale, sigue siendo un privilegiado, aunque aún no ha comprado el pan.
Pero resulta que el mileurista por cuenta ajena tiene dos pagas extraordinarias. Diciembre y julio. El autónomo no. Así que para hacer un cálculo más real multiplica los 1084 euros por doce meses y los divide entre catorce pagas. El resultado… 930 euros.
Puede parecer exagerado, pero no lo es. Así están las cosas. Los autónomos son un colectivo abandonado a sus suerte. Náufragos a la deriva de una crisis que nos ha golpeado a todos en la mismísima línea de flotación. Con la diferencia de que el autónomo no tiene bote salvavidas. No tiene los mismos derechos que cualquier trabajador. Si un mes, sus pagadores se retrasan en el pago, él tiene que seguir haciendo frente a sus obligaciones con el Estado. Debe abonar el IVA aunque no lo haya cobrado, si no lo hace sufrirá un recargo del 20% sobre la cantidad que sea. Si no paga a tiempo su cuota a la Seguridad Social, el recargo será del 5%…
El autónomo no disfruta de los cheques-comida con el que cada vez más empresas complementan el sueldo de sus empleados. El autónomo no tiene de un plan de pensiones privado, incluido en el sueldo de muchas empresas. El autónomo no puede permitirse un seguro de salud privado que le proteja frete a enfermedades que no cubre la Seguridad Social, como a millones de trabajadores por cuenta ajena. El autónomo pertenece a un colectivo tan heterodoxo que no tiene capacidad para unirse y reivindicar derechos mínimos, además no tendría tiempo para manifestarse si quiere sacar su negocio adelante cada mes.
El autónomo no es un emprendedor, es un héroe, un loco que confía en la fuerza de su trabajo, en su talento y destreza para poder llegar a fin de mes. Pero mientras que no se rebaje la desmedida presión que soporta, lo que debería ser la espina dorsal de una economía moderna, en la que el autotrabajo genere a su vez empleo, y gane terreno a las grandes y pesadas estructuras empresariales que mantienen sus objetivos a costa de despidos indiscriminados, no saldremos del siglo XX.

dissabte, 8 de febrer del 2014

Galtada dels filòlegs a Alberto Fabra

Un senyor que només parla valencià en la intimitat, Alberto Fabra, diu que no li agrada el nou Diccionari Normatiu Valencià que acaba de publicar l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) perquè no s'ajusta als paràmetres lingüístics del seu partit, el PP. Aquests paràmetres no són altres que negar una vegada més, per activa i per passiva, la unitat de la llengua. Què bords que són aquests filòlegs, cony, deu rumiar en Fabra mentre encaixa la galtada que li han clavat.


Diu el nou diccionari que el valencià és una "Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francès dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català". Aquesta definició, com ja era d'esperar, no ha agradat gens al gran filòleg (de nivell, eh!) que presideix la Generalitat Valenciana, que continua entossudit en la seva creuada per eradicar el valencià de la Comunitat Valenciana. Fabra, òbviament, en sap més de llengua que els mateixos filòlegs valencians, que han trigat dotze anys en parir aquesta magna obra que aplega més de 93.000 entrades. El seu disgust el va portar a torpedinar la presentació pública del nou diccionari fa uns dies. L'AVL, l'ha penjat a la seva pàgina web, on tothom que ho desitgi el pot consultar sense problemes.

L'eliminació de les llengües perifèriques és una obsessió dels dirigents populars, que al pas que van aconseguiran (si ningú no ho impedeix) que siguin llengües residuals que només parlaran els 'agüelets' dels pobles. El genocidi del valencià està perfectament planificat, com també ho està el del català a les Balears. En temes lingüístics només Catalunya resisteix els embats del PP, que pretén que el castellà sigui la llengua hegemònica a tot l'Estat. El cabreig d'en Fabra amb el tema del diccionari (tenir una acadèmia de la llengua perquè després et faci aquestes putades, deu pensar) és comprensible. Històricament el seu partit i els seus principals dirigents han fet tot el possible per eliminar el valencià de la vida pública i ara venen quatre filòlegs a tocar el que no sona amb definicions catalanistes. Com no voleu que Fabra s'emprenyi. Després de tot el que ell i els seus predecessors han fet per afonar la llengua del país: parlar sempre en castellà per subratllar quina llengua és de primera categoria i quina de segona; carregar-se les emissions de TV3; fulminar (després d'aprofitar-se'n durant anys i panys) Canal 9; eliminar del dial Catalunya Ràdio; imposar multes milionàries a Acció Cultural del País Valencià, etc, etc.

Vull pensar que els valencians que s'estimen la seva llengua encara són majoria i no permetran que aquesta gentola assetjada per la corrupció, els escàndols i els negocis tèrbols se'n surti amb la seva. Franco no va aconseguir que la gent deixés de parlar en el seu idioma matern, malgrat imposar el castellà a les aules i en tots els àmbits socials. Seria molt greu que avui, en ple segle XXI, uns sàtrapes malintencionats que menyspreen profundament la llengua pròpia del seu país aconsegueixin el que ni el dictador va aconseguir. El valencià no és una llengua de segona divisió  i ningú s'ha d'avergonyir de parlar-lo. Pot jugar perfectament a la 'champions' de les llengües, com demostra aquest diccionari. Només els incultes poden pensar el contrari.

dijous, 5 de desembre del 2013

Mister mordassa

El president del partit dels sobres s'ha fabricat una llei a mida per impedir que la gent expressi el seu cabreig al carrer. A partir d'ara, manifestar-se contra les hipoteques abusives, els desnonaments, les preferents, els abusos dels bancs, els casos de corrupció, el tancament de Canal 9 o les retallades serà castigat amb multes estratosfèriques. Tot el que no estigui autoritzat per l'autoritat competent garrotada i multa, com en temps pretèrits. I compte amb insultar als agents de l'autoritat mentre fan servir la porra. I compte amb gravar imatges dels 'mamporreros'. I compte amb ofendre a Espanya, els seus símbols o les seves institucions. I compte amb com els periodistes informen sobre determinats temes i qüestions (judicis, corrupció política, etc.), que ressuscitarà l'avi Paco si cal i ens posarà a tots firmes.

L'esborrany de la nova llei de Seguretat Ciutadana, l'anomenada llei Mordassa, ja ha estat qüestionada fins i tot pel Consell d'Europa, que per boca del seu comissari de drets humans, Nils Muiznieks, ha manifestat que una legislació tan repressiva com la planteja el govern del PP "no té cabuda en una societat democràtica i que és totalment desproporcionada". Parlant clar i català: el comissari li ha recordat al govern espanyol que una llei d'aquestes característiques és més pròpia d'un règim totalitari feixista o comunista que d'un règim democràtic que respecta i protegeix les llibertats individuals i col·lectives.


L'artífex de tots aquests despropòsits és un catalanet d'adopció, el ministre Jorge Fernández Díaz, un fonamentalista religiós fill d'un militar franquista que des dels 28 anys (en té 63) s'arrossega pels despatxos del poder: primer amb la UCD, després amb el CDS i Alianza Popular, i finalment amb el Partido Popular (PP). La seva col·lecció de càrrecs 
de rellevància política és espectacular. Des de 1978 els ha encadenat sense parar. Menys president del govern ha exercit pràcticament de tot: delegat provincial, governador civil, regidor d'ajuntament, diputat autonòmic, diputat al Congrés, secretari d'estat i ministre. Després de trenta-cinc anys xuclant la mamella pública, aquest home de missa diària (com Carrero, recordeu?) s'ha convertit en el braç executor de Mariano Rajoy en matèria d'ordre públic i repressió de les llibertats.

I encara sort que en el plànol ideològic diuen que és de l'ala moderada del PP. Tot i així, aquest membre supernumerari de l'Opus Dei no s'ha tallat ni un pèl a l'hora de mostrar el seu tarannà més tronat. Tothom recorda (i si no és així ho faig jo ara ací) les seves manifestacions homòfobes tot dient que el matrimoni homosexual posa en perill la supervivència de l'espècie, o les desafortunades comparacions de l'avortament amb ETA. Tot un rosari, i mai millor dit, de despropòsits que donen fe de la seva mentalitat fatxa i casposa. Que tot això ho pensi i ho digui un rector de poble franquista, val. Però que ho defensi en públic un ministre d'un estat (teòricament democràtic) de la Unió Europea resulta políticament inacceptable i socialment molt inquietant.

Fernández Díaz, que fa seu com ningú el refrany de "a Dios rogando y con el mazo dando", faria bé de repensar-se la llei que vol tirar endavant. És ministre de l'Interior, no ministre de Déu (per molt que combregui cada dia). I hauria de recordar que la seva obligació com a ministre és garantir la seguretat dels ciutadans, no reprimir-los perquè estan farts de ministres incompetents com ell, de banquers que els han enganyat i arruïnat, de polítics corruptes, de marits d'infantes 'tontes', de no arribar a final de mes i de no disposar d'una vivenda digna. Com cantava Serrat fa un munt d'anys (A quien corresponda / En tránsito) , estem (continuem) en mans d'uns bojos amb carnet.

dijous, 10 d’octubre del 2013

Neymar juga amb la samarreta equivocada

Ja els hi agradaria veure'l així 
Aquests darrers dies la premsa esportiva (i la no esportiva també) i molts programes de ràdio i televisió no paren de crucificar al pobre Neymar Jr, la nova perla del Barça. Menys dir que és un bon jugador (que ho és), que s'està adaptant molt bé a l'estil de joc de l'equip i que està contribuint com el que més a les seves victòries, he llegit i escoltat tota mena de bajanades sobre aquest xicot: 'teatrero', 'piscinero', 'cuentista', figurant barat de l'àrea, fingidor de faltes i penals, actor de sèrie B, enganya àrbitres, sospitós habitual, simulador, exagerat, etc, etc, etc.

Com us podeu imaginar, un dels principals instigadors d'aquesta creuada anti-Neymar és la premsa madrilenya, que no té res millor a fer per tapar les vergonyes de l'equip d'Ancelotti que, com és tradicional, acaba guanyant els partits en els minuts de descompte i de forma més que dubtosa. I no us penseu que ho dic per fanatisme. Mai he sigut un hooligan ni res semblant. No m'invento res que no sàpiga tothom, només cal preguntar a Elx com les gasta el 'señorio' blanc. A aquest debat fictici s'han afegit l'inefable Mou, l'entrenador més anti-esportista del planeta (que ja comença a escalfar un hipotètic creuament del Chelsea i el Barça a la Champions), i la premsa barcelonina que, com acostuma a passar darrerament, actua com a corretja de transmissió de tots els bocamolls de l'univers blanc (ronceros, puntospelotas, indas, relaños, etc.). No tenen res millor a fer?

En una competició en que una falta de Pepe es converteix en un penal a favor, què podem esperar? El cert però, és que al pobre Neymar només li falta rebre hòsties i puntades en el carnet d'identitat. La resta del cos el té ple de blaus de les carícies que rep cada partit que juga. Que exagera algunes caigudes? és possible, però el cert és que li foten més trompades que a una estora i li fan faltes i penals de llibre com els dos (clamorosos!!) que l'àrbitre Teixeira (el mateix que Mou va acusar de pocavergonya al pàrquing del Camp Nou) es va empassar durant el darrer partit a l'estadi blaugrana. Ningú mira les imatges de televisió després dels partits?



Bé, al que anava. El problema de Neymar, si és que en té algun, és que juga amb la samarreta equivocada. Si jugués vestit de blanc tot això no li passaria. El que ara és teatre (del bo, que consti) seria injustícia arbitral, el que ara és una piscina seria un penal com una catedral, el que ara és una simulació seria una agressió del defensa... I així fins a l'infinit i més enllà.

Mal que els hi pesi a tota aquesta colla d'apologetes del joc brut (recordeu què deien quan Pepe li va trepitjar intencionadament la mà a Messi o quan Mou li va clavar el dit a l'ull a en Tito?) i del periodisme dolent, en Neymar va renunciar voluntàriament (sí, voluntàriament, cal recordar-ho) a vestir-se blanc i va preferir lluir els colors blau i grana i jugar al costat d'alguns dels millors jugadors del món. I això no li perdonen. Què hi farem. Tota la resta són xerrameques barates.

dimarts, 20 d’agost del 2013

Avila, agost 2013


Franco continua vivint a les parets (i segurament a les ànimes) de moltes ciutats espanyoles. És indubtable. Qualsevol que hagi viatjat recentment per les 'espanyes' ha pogut comprovar amb facilitat que la democràcia encara no ha arribat al nomenclàtor de moltes places i carrers, on el Generalísimo, José Antonio, Onésimo Redondo, o els generals Mola i Moscardó, entre molts altres, encara donen nom (des de fa més de setanta anys) a les vies principals de molts pobles i ciutats. El súmmum però, se l'emporta Avila. A la ciutat castellana van retirar els noms més significatius del feixisme de les plaques dels carrers durant la darrera dècada. Sí, fa ben poquet. Tot i així no han fet una 'neteja' complerta. Hi ha oblits que són clamorosos i que parlen per si mateixos. Si algú visita Avila encara pot trobar perles com aquesta que he pogut fotografiar fa pocs dies, ben a prop del convent de Santa Teresa de Jesús.

Franco:
En esta ciudad, cuna de Santa Teresa de Jesús, y capital de la provincia que vio nacer a la gran reina Isabel la Católica, no se tolerarán ofensas a la moral de Cristo bajo ningún pretexto.
Ávila es leal. No traicionará a los caídos durante la Cruzada gloriosa. Por Dios y por España.
Ávila, mayo 1941.
¡Arriba España! ¡Viva Cristo Rey!

dijous, 20 de juny del 2013

Qatar embruta la senyera

Perdoneu però a mi em fa mal als ulls. Veure el nom de Qatar estampat enmig d'una senyera m'emprenya. La senyera és un símbol, i Qatar (un país amb un règim feudal que no respecta els drets humans) l'embruta.


El Barça ha volgut tenir un gest de complicitat amb el 'moment nacional' que viu Catalunya i ha fet per primer cop a la seva història una segona equipació amb la senyera, amb les quatre barres. Tot això està molt bé, lliga amb el que el Barça sempre ha sigut, més que un club, però aquest patrocinador no és el company de viatge més adequat per a tot allò que se suposa es vol reivindicar amb aquesta samarreta.

Les quatre barres són material sensible i els colors del club també. Blaugrana al vent, un crit valent!! Ja em vaig queixar quan Qatar va embrutar la samarreta blaugrana i fins i tot vaig criticar l'actitud d'en Guardiola amb aquest tema. El Barça, el millor club del món dels darrers cinc o sis anys, segur que podria haver trobat patrocinadors menys dubtosos per a la seva samarreta, una de les més cobejades del món.

Al final la pela, sempre la pela, pot amb tot, fins i tot amb els símbols més estimats. Quina llàstima.

dimecres, 19 de juny del 2013

Víctima d'un error

Cristina de Borbón. Foto:EFE
Definitivament, ens prenen per imbècils. Ara resulta que tot ha estat un lamentable error. La infanta Cristina no va vendre entre 2005 i 2006 tretze immobles a diferents llocs d'Espanya ni es va embutxacar 1,4 milions d'euros com consta en l'informe que l'Agència Tributaria ha lliurat al jutge Castro que instrueix el cas Noos. No, la infanta, un cop més no en sap res de res de tot l'assumpte. Recordem que tampoc sap res de les activitats del seu marit ni del seu soci, ni sap d'on provenen els diners que van servir per pagar el palauet que habita a Pedralbes, ni sap a què es dedica la societat Aizoon, de la que és sòcia al 50% amb Urdangarin... No sap res de res, rien de rien. Quin encant de senyora.

Sempre he defensat que cal respectar la presumpció d'innocència de les persones, faltaria més. Però a veure, resulta molt estrany, com denunciava ahir el portaveu del sindicat de Tècnics d'Hisenda (Gestha), José María Mollinedo, que 13 notaris diferents (i els corresponent registradors de la propietat, del cadastre i d'Hisenda) es confonguin amb un DNI, amb el mateix DNI, i que ningú no s'adoni que aquest DNI té una numeració que coincideix amb la del DNI de la infanta i amb la del DNI d'una altra persona. Caram, quin cúmul de desafortunades coincidències. Mollinedo creu que el DNI de la infanta només es pot confondre amb un altre de la Casa Reial, doncs són els únics que tenen dos dígits.

L'Agència Tributària ja ha demanat disculpes per tan lamentable error. El ministre Montoro ja ha demanat perdó a la Casa Reial (pobra, no guanya per ensurts darrerament) de forma solemne, amb llum i taquígrafs. La infanta ja ha descartat querellar-se contra Hisenda per tan lamentable incident (mireu que és comprensiva i bona persona...). Fins i tot avui el diari La Razón (l'abanderat de la veritat) ha comparat l'error comés amb la dissortada Cristina amb el que anys enrere es va cometre amb la pobra filla del Caudillo, a qui Hisenda va atribuir finques que no eren seves per culpa d'un error registral del DNI. Mecachis en la mar, quins errors més ximples comet 'hacienda somos todos' amb les filles dels caps de l'Estat.

Errors a banda, que tothom pot cometre, com acabem de veure, algú pot explicar com és possible que Hisenda (que tenia la informació fiscal que li ha remés al jutge Castro) no li reclamés a la infanta les quantitats tributàries que hauria d'haver pagat per a aquestes suposades vendes? Aleshores, com afirmava ahir Mollinedo, la infanta Cristina podria haver aclarit la situació i deixar clar que aquestes finques no eren seves. 

L'ombra del dubte plana sobre aquesta forma d'actuar de l'Agència Tributaria. Estic segur, millor dit, convençut, que si això li hagués passat a qualsevol de nosaltres l'Agència ens hauria requerit d'immediat informació (i potser quelcom més) sobre l'increment patrimonial detectat i sense declarar. Algú ho dubta? Hisenda s'hauria d'explicar millor.

Mentrestant, ens haurem de creure que la infanta ha estat víctima d'un error, com deia aquella famosa cançó d'Alaska i Dinarama: "víctima de un error / sabes que no fui yo / reo de confusión / víctima de una triste decisión". Doncs això.

divendres, 31 de maig del 2013

# burkamutila

Pilar Rahola (La Vanguardia 28-05-13):


Passejant per Marbella (2013)
"Som un ampli grup de dones que endeguem una campanya contra el vel integral, sota el hashtag #burkamutila i amb una pàgina a Change.org titulada "A ses senyories: Que es posin un burka i intentin ser lliures". La nostra procedència ideològica és diversa, per bé que totes tenim un compromís amb els drets de les dones. I si bé hem expressat en fòrums, articles, llibres, etcètera, el nostre rebuig a aquesta presó tèxtil, estigma físic de l'esclavatge de les dones víctimes d'una ideologia totalitària, ara fem un pas endavant. 

El motiu és concret: el capteniment dels partits davant d'aquesta qüestió, arran del debat d'una proposta de Ciutadans. I per bé que és comprensible que la proposta necessités d'un recorregut parlamentari més complet, amb negociacions i millora del text, no és possible entendre ni les intervencions dels diputats -algunes pròpies d'un embolic mental considerable amb aquest tema- ni el fet que es tanqués el debat en fals. Com és possible que al Parlament de Catalunya s'arribés a expressar la idea que aquesta mena de presons de roba eren una opció de llibertat? Fa vergonya, molta vergonya, que conceptes nobles com llibertat o cultura s'associïn amb l'esclavitud femenina. I el vel integral n'és una pesant i opressiva imatge externa d'aquest esclavatge.

No cal dir que l'embolic de conceptes es dóna a dreta i a esquerra de l'espectre ideològic, en part perquè el desconeixement sobre el tema fa que molts confonguin els drets religiosos amb la ideologia totalitària que intenta usar l'islam per oprimir la gent. I això caldrà repetir-ho milers de vegades: ni el burca ni el nicab són una qüestió religiosa. Però són usats pels imams i els líders integristes com a forma d'opressió de la dona, clau per a la conquesta ideològica dels seus conciutadans. Millor dir-ho en boca de les dones musulmanes que lluiten contra aquest estigma, per exemple l'algeriana Wassyla Tamzali, exresponsable d'igualtat de la Unesco: "Una presó de tela, una pràctica arcaica i bàrbara sobre la que la religió musulmana no ha sabut imposar-se. 
El problema és que ara la religió està en mans d'homes que només volen dominar-nos". 

La llista de musulmanes que escriuen i lluiten contra aquesta opressió és ingent, per bé que sovint molt silenciada. En aquest sentit, i per desgràcia, hi ha una esquerra que escolta més els barbuts integristes que les dones que s'hi enfronten. Per això un debat que a països com França o Bèlgica està avançat -i el burka prohibit- aquí es troba a les beceroles. En qualsevol cas, moltes dones hem dit prou. El burka no és cultura, ni religió, ni llibertat. És l'expressió externa d'una ferotge opressió femenina en nom d'una ideologia fanàtica i repressiva que usa el nom d'un déu en va. En una societat lliure i democràtica, ni hi té cabuda, ni defensa, i la seva permissivitat és la pura banalització de l'opressió".

Enllaços relacionats:

Burka i dignitat

Burka i dignitat (2)

Religió, sostenidors i llibertat d'expressió

dissabte, 25 de maig del 2013

Censura puritana al facebook

Els administrador de Facebook (uns americans de Palo Alto, California, com tots sabem), han eliminat aquesta preciosa fotografia penjada en el seu perfil per una mare amb el seu nadó acabat d'alletar i la seva filla. Una imatge que a la majoria ens sembla maca i tendra, però que als guardians de la moral nord-americans els hi sembla porca i obscena. Quina moral té aquesta gent, venen armes legalment a qualsevol cantonada, les seves pel·lícules destil·len sexe i violència per tot arreu, i en canvi censuren imatges com aquesta, bella i innocent, o són capaços d'eliminar el cigarret que porta entre els dits Paul McCartney a la portada de l'LP dels Beatles Abbey Road. Mira que arriben a ser ridículs, carques i casposos aquests puritans de pa sucat amb oli. Com deia aquell mallorquí, "és que és es colmo!!!!" Us convido a difondre la imatge.


dijous, 23 de maig del 2013

Florentino, el càncer del futbol

El futbol espanyol (i per extensió l'europeu) pateix un càncer terminal que té nom i cognoms: Florentino Pérez. Aquest hooligan de coll blanc és el màxim responsable de la decadència social del seu club, de la imatge lamentable que avui dia projecta el Madrid a nivell internacional i de totes les barbaritats que ha perpetrat el traductor portuguès durant els tres anys que s'ha assegut a la banqueta del Bernabeu.


Flo, com l'anomenen els íntims, ha institucionalitzat el gangsterisme esportiu, manipulant periodistes i mitjans de comunicació, permetent que un mal educat agredeixi impunement a un col·lega de professió (Vilanova), que s'humiliï públicament al jugador més carismàtic del club (Casillas), i que es coaccionin a alguns àrbitres esperant-los en el pàrquing per esbroncar-los, entre d'altres perles. Visca el 'señorío'.

Aquest president covard, que disfressa el seu autoritarisme amb un somriure i sense aixecar el to de veu, és també el màxim responsable d'una cosa molt més greu. Els seus deliris de milionari han fet trontollar el mercat de fitxatges a escala planetària. Per culpa d'aquest senyor avui dia es paguen autèntiques obscenitats per jugadors que no valen ni tres rals. Va començar a desestabilitzar el mercat en l'època dels galàctics i ho ha continuat fent durant la seva segona presidència amb Cristiano i companyia. Ha encarit el mercat capriciosament, pensant que així enfonsaria als seus rivals més directes (hahahaha!!!) i suposant que a cop de talonari guanyaria més títols, cosa que el seu Madrid ha demostrat que és falsa.

En 10 anys com a president s'ha gastat 855 milions d'euros en fitxatges i ha guanyat 10 títols oficials. És a dir, cada títol li ha costat 85,5 milions. Tot això sense comptar la milionada que s'ha gastat en entrenadors. Ja en porta vuit i està a punt de fitxar-ne un altre... Malgrat tot això (i no explico més coses perquè no excitar-me) ell continua afirmant que no és el culpable de res. Sempre justifica l'injustificable i mai reconeix errors.

I ara l'última (ja li he dedicat massa línies al personatge). Aquest individu, que continua guanyant molts diners, personifica l'estat de putrefacció de les elits polítiques i econòmiques d'aquest país: ha estat i és el capo de la llotja del Bernabeu, on s'han perpetrat mil i un negocis i corrupteles i s'han pres més decisions que a la Moncloa o al Congrés. I tots sabem quins banquers i polítics s'han arrossegat per aquesta llotja durant la seva presidència. Alguns ja han trepitjat garjola i molts altres estan a punt de fer-ho, acusats de corrupció o d'altres delictes similars. El declivi ha començat. També veurem al capo Flo en aquesta tessitura? Temps al temps...

dilluns, 29 d’abril del 2013

Made in Bangladesh

Parlar de Bangladesh és parlar d'una tragèdia permanent. Milers i milers de persones moren cada any a causa de les catàstrofes més diverses en aquest país. Pluges monsòniques, ciclons, tsunamis, contaminació de pous d'aigua amb arsènic... I ara a causa de la desgracia anunciada, la dels tallers de la misèria. Empreses occidentals, amb la connivència del govern del país i l'ajut inestimable d'empresaris locals sense escrúpols han teixit una teranyina de tallers tèxtils on la gent treballa per menys de 30 euros al mes en jornades de fins a 15 hores diàries i en unes condicions laborals i de seguretat deplorables, sovint infrahumanes.

Són les fàbriques de la mort. Les fàbriques tèxtils més barates del món. Fàbriques que només cerquen l'estalvi de costos per sobre de tot i a qualsevol preu, encara que el preu siguin vides humanes. Aquest negoci sinistre, que genera més de quinze mil milions d'euros a l'any en exportacions és tan lucratiu que fins i tot moltes empreses tèxtils xineses han començat a deslocalitzar part de la seva producció cap a Bangladesh.
Cadàver d'una jove atrapat a la runa del taller tèxtil que es va esfondrar
 a Dacca fa uns dies. Foto: Abir Abdullah (EFE)
La llista d'empreses occidentals que confeccionen una part important de la seva producció a Bangladesh és inacabable: Mango, Benetton, Calvin Klein, C&A, El Corte Inglés, Primark, Tommy Hilfiger, Zara, etc, etc. Totes, sense excepcions, troben a Bangladesh el que no troben al seu país d'origen: treballadors disposats a morir per unes engrunes de pa. La indústria tèxtil (i moltes altres també) s'ha deshumanitzat d'allò més en la seva recerca del màxim benefici empresarial. A algú li estranya (i no el culpo de res en concret) que Amancio Ortega sigui un dels homes més rics del món?

En la deslocalització està el benefici. Ortega, com altres centenars, o millor dit, milers d'empresaris espanyols i europeus han fotut al camp per establir-se a països emergents com Bangladesh, Índia, Vietnam, Xina o Marroc per guanyar el que no està escrit explotant a uns treballadors famèlics (molts d'ells menors d'edat) que malden per emportar-se un plat d'arròs a la boca. Aquests mateixos empresaris que obtenen beneficis astronòmics explotant la misèria arreu del món són els mateixos que van deixar en l'estacada a milions i milions de treballadors a Occident.

El cas d'Espanya (la campiona mundial de les deslocalitzacions) és de sobres conegut, sagnant diria jo. El país s'ha quedat sense teixit productiu, amb una mà al davant i una altra al darrere. I ara, que ja no funciona ni la 'indústria del totxo' per les causes que tots sabem, resulta que tenim un atur estructural que mai més de la vida baixarà del 25% malgrat el que diuen els ineptes que ens governen. Una quarta part de la població en edat de treballar no trobarà feina mai més. Els que han de proporcionar-la no volen saber res de nosaltres perquè aquí  ja no guanyen prou diners i tenen massa maldecaps amb els comitès d'empresa, els sindicats, el preu del sòl i els impostos. Estan massa ocupats enriquint-se a l'estranger, explotant milers de pobres que encara no saben què és un sou digne i unes condicions laborals dignes. Els diners no tenen ànima, diuen, i els explotadors desvergonyits tampoc. Penseu-hi quan compreu qualsevol peça de roba "made in Bangladesh".

L'ex beatle George Harrison va organitzar l'agost de 1971 a Nova York el primer concert benèfic de la història del rock, el Concert per Bangladesh, amb l'objectiu de recaptar fons per pal·liar la tragèdia humanitària que en aquells moments, com ara, vivia aquest país de l'Àsia meridional. El missatge de la cançó que va tancar el concert, Bangladesh, composada per a l'ocasió, continua tan vigent com llavors. Aquí la teniu.

dimecres, 17 d’abril del 2013

El carrer de l'alcalde Joaquim Ferrer

A Vilassar de Mar, com a molts altres pobles, hi ha diversos carrers que honoren el nom de persones que en diferents moments històrics van presidir el consistori. Segur que malament del tot no ho van fer Joan Batalla, Jeroni Marsal, Manuel Roca (pare i fill), Jaume Alsina i Antoni Pou (no se si me'n oblido algun altre) durant l'etapa de la seva vida que van ser alcaldes. Si haguessin dirigit molt malament l'ajuntament avui, probablement, cap carrer portaria el seu nom i ningú se'n recordaria d'ells. L'alcalde actual, en canvi, passarà a la posteritat sense necessitat que cap placa de carrer ens recordi el seu nom.


L'alcalde Joaquim Ferrer (Foto: Rubén Plaza)
En Joaquim Ferrer (CiU) serà llargament recordat durant un parell o tres de generacions, com a mínim, i no precisament pel seu alt nivell polític o per les seves bones obres, sinó pels seus despropòsits i incompetència manifesta. El seu record perdurarà durant molt temps perquè amb ell al front de l'ajuntament el poble va fer fallida i es va enfonsar en la misèria més absoluta. Sembla ciència ficció i tremendisme això que dic, però al pas que anem aquest alcalde i la seva majoria absoluta ens estan abocant (a nosaltres i als nostres fills) a un futur molt negre. Per això serveix una majoria absoluta? Evidentment, no. I els seus votants en són conscients. La decepció amb les polítiques d'aquest senyor i el seu equip de govern va en augment, es mastega al carrer. Cada cop escolto a més votants de CiU de Vilassar que reneguen d'aquest alcalde i del vot que li van atorgar perquè assolís el lloc que ocupa.

El col·lapse econòmic de l'ajuntament que dirigeix el senyor Ferrer ja és una realitat. L'ajuntament ha hagut de rescatar a la immobiliària municipal, l'empresa pública Vilassar Societat Municipal de Promocions Urbanes SA, avalant un crèdit de 13,5 milions d'euros que serviran per refinançar una societat que entre 2010 i 2012 ha incrementat un 91% el seu endeutament a llarg termini, que ja supera el pressupost anual ordinari de l'ajuntament. Aquestes dades són, simplement, terrorífiques. Les ha desvetllat el regidor d'ICV Jaume Bartrolí, l'únic que fins ara ha denunciat la situació de forma seriosa i ben documentada, amb uns arguments i xifres que l'ajuntament no ha desmentit fins ara, segurament perquè no pot. Sembla que un sol regidor treballa més que tota l'oposició i que la majoria de regidors del govern municipal, és curiós. L'alcalde, mentrestant, passa més hores a la Diputació (on és vicepresident tercer), que al seu despatx de l'ajuntament. La pela és la pela.


Si la SA no compleix els seus compromisos econòmics l'ajuntament, com a avalador, haurà de fer front a un deute estratosfèric (prop de 20 milions d'euros, comptant els interessos del crèdit) i probablement també serà rescatat o intervingut per alguna instància superior. Això que dic és perfectament versemblant, no us penseu. I si us plau, ara no us poseu a riure. Sabeu com pensa tornar la SA Municipal els diners que li han deixat els bancs? Doncs molt fàcil: venent en tres anys (sí, en tres anys!!) els 26 pisos de l'Edifici Mercat que en els darrers quatre anys no ha sigut capaç de vendre tot i rebaixar ostensiblement el seu preu; venent les 120 places d'aparcament del pàrquing de la plaça Vicenç Casanovas (en quatre anys només n'ha venut una vintena), i venent els 57 pisos de protecció oficial de les Pinedes que actualment són de lloguer i que deixaran de tenir la funció social que ara tenen. Amb aquestes tres operacions immobiliàries (quina ingenuïtat!) la SA, és a dir, l'ajuntament, espera recaptar 13 milions d'euros (9+3+1, per aquest ordre). Això sí que és ciència ficció!! I si no els recapta no passarà res. El 2015 aquests gestors brillants probablement no es presentaran a la reelecció. Acabaran el mandat i se'n aniran a sa casa tan tranquils, deixant la patata calenta del deute a una altra gent. Així de senzill. Ningú els hi demanarà responsabilitats com a causants d'aquest forat?

Artur Mas (CiU) es queixava, amb tota la raó del món, que quan va assumir la presidència de la Generalitat és va trobar la caixa buida, plena de teranyines. El Tripartit (PSC, ERC i ICV-EUiA) va estirar més el braç que la màniga i va deixar el país amb deutes consolidats fins més enllà de l'any 2106 em sembla recordar (una hipoteca de cent anys!!) per valor de diversos centenars de milions. Érem rics, és clar. Ara, que som més pobres que les rates, la gent del partit del president Mas deixarà Vilassar de Mar amb la mateixa situació d'inanició i asfixia econòmica que els 'altres' van deixar la Generalitat. Tots, com podem copsar, són una colla de savis. Com diuen en castellà, "unos por otros, la casa sin barrer".

En el cas que ens ocupa, però, la situació és més greu. S'ha quallat amb traïdoria i nocturnitat. Ja no érem rics quan va començar la festa, l'any 2008. Acabàvem d'aterrar a l'època de les vaques magres, ja érem
 pobres de solemnitat, la crisi ja era el pa nostre de cada dia. I malgrat això el tàndem Ferrer-Núñez (gerent de la SA i ex alcalde de nom Josep Maria) va endegar un seguit d'operacions immobiliàries faraòniques que ens han portat a la situació actual de quasi fallida econòmica. Aquests visionaris, que es creien els reis del mambo, provocaran que el cobrador del frac faci hores extres a l'ajuntament. Encara no fa massa deien que els hi traurien de les mans les places de pàrquing i els pisos de l'Edifici Mercat. "Tenim cua per comprar", asseguraven. De moment, però, els únics que porten cinc anys pagant religiosament la seva nova parada o botiga (per cert, abonant el metre quadrat a preu de quan érem rics) són els concessionaris del futur mercat municipal, un mercat que la SA Municipal havia d'haver lliurat el passat 31 de desembre de 2012.


Nou Edifici Mercat (simulació)
Com a conseqüència directa de tots aquests despropòsits, l'Ajuntament de Vilassar de Mar ha hagut de presentar a la Generalitat un Pla de Sanejament fins l'any 2015, un pla que entre d'altres coses preveu limitar les inversions municipals i incrementar els ingressos via impostos. La imaginació al poder!! Més impostos, per variar. Com sempre, pagarem els mateixos de sempre (i no és una redundància intencionada). Ens etzibaran una bona clatellada al cap i ens saquejaran novament les butxaques. El que ens espera: un IBI molt més car i un impost de circulació, de clavegueram, de recollida d'escombraries i del que calgui molt més car també. És la única solució (solució?) que saben aplicar els nostres polítics per tapar els seus desencerts i incompetència. Pels que no ho sàpiguen, Vilassar de Mar és un dels pobles de Catalunya que paga els impostos més elevats. Ja tenim les butxaques escurades, però ni així. Recordo que Duran Lleida li va dir al ministre Montoro fa un any més o menys referint-se al tracte que rep Catalunya al projecte de pressupostos de l'Estat que els catalans "estem farts de ser cornuts i pagar el beure". Doncs els de Vilassar, també.

Mentre el govern municipal de CiU s'embarca en plena crisi en obres inasumibles i ens enfonsa a tots plegats una mica més en la misèria, a Vilassar creix el nombre de famílies que no arriben a la fi de mes i han de refugiar-se a Càritas per sobreviure i perquè els seus fills puguin menjar de calent. Tot això no és demagògia, és cert, passa. Igual que és cert que molts nens del poble només fan un àpat al dia, el que fan a l'escola. Igual que és cert que tenim gent vivint a sota d'un pont en una tenda de campanya. Diumenge passat ho vaig veure amb els meus propis ulls... Doncs bé, mentre tot això passa, la Diputació enterra 55.000 euros (suposo que gràcies a l'audàcia de l'alcalde Ferrer) en unes obres inútils a la carretera d'Argentona, on han construït quatre illetes centrals amb palmeres que no feien cap falta. Aquestes són, per citar-ne alguna, les prioritats del nostre govern municipal.

Sort que tots aquests projectes immobiliaris que el tàndem Ferrer-Núñez han tirat endavant durant els darrers anys s'han concebut "fent vila des dels fonaments de les idees". Sort d'això...

dimecres, 3 d’abril del 2013

El periodisme està acollonit

"El periodisme està acollonit". Ho diu José Martí Gómez, una institució del periodisme català, en una entrevista que li fan al darrer número de Capçalera, la revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Ho diu Martí Gómez i ho corroboren els fets. El veterà periodista afegeix, també, que "als diaris hi ha un buit de càrrecs intermedis, de gent que arrisqui, i si la premsa escrita no s'arrisca, morirà". Crec que Martí Gómez, que exerceix el periodisme des de 1966, es queda curt en la seva apreciació-predicció. No només morirà la premsa escrita, moriran tots els mitjans. De gent valenta, que arrisqui, en queda molt poca en el món dels mitjans de comunicació.

Avui hem tingut una nova prova de l'acolloniment general que domina als mitjans. Hem tornat a assistir impassibles a un nou capítol del descrèdit del periodisme espanyol, que ha concorregut (suposo que anestesiat) a la nova pantomima sense preguntes que ha organitzat el PP: reunió de la junta directiva del partit i discurs solemne de Mariano Rajoy que els periodistes han seguit en directe a la seu del partit a través d'una pantalla, sense cap possibilitat de preguntar-li res al president del govern després de la seva intervenció. Com si no tinguessin res a preguntar. Només dos mitjans de comunicació digitals, Infolibre.es i Eldiario.es, han decidit arriscar i no han assistit a aquesta compareixença sense preguntes d'en Rajoy. I és que segons aquests mitjans, sense preguntes no hi ha cobertura. Tractaran el que digui Rajoy com una informació més, si és que té valor informatiu. Quin dia faran tots el mateix?


Periodisme esperpèntic a la sala de premsa de Génova
La situació és d'una total obscenitat informativa, de descrèdit absolut. En altres escrits d'aquest bloc ja he comentat abastament les pràctiques indignes que sovintegen actualment en el món periodístic, sobretot quan hi han polítics o governants pel mig. Avui el PP ha donat un nou pas endavant en aquesta línia convocant als periodistes a veure i escoltar al seu líder a través d'una pantalla de plasma. Felicitats!!

Ignacio Escolar, director d'Eldiario.es, s'ha entretingut a escriure totes les preguntes que li hauria fet avui a Mariano Rajoy si hagués tingut la valentia de comparèixer davant del mitjans sense la pantalla-escut que ha decidit interposar entre la seva persona i els periodistes. Avui, com des de fa mesos, Rajoy tampoc contestarà a totes aquestes qüestions:

¿Por qué se esconde? ¿Por qué su partido lleva sin celebrar una rueda de prensa desde hace más de un mes? ¿Qué tiene que pasar para que usted dé explicaciones a los españoles? ¿No basta con que la Audiencia impute a tres extesoreros de su partido? ¿Considera usted que la transparencia consiste en hablar a los periodistas a través de una televisión de plasma?

¿Qué fue de esa auditoría externa que prometió hace dos meses? ¿Qué pasó con esas declaraciones de la renta que iban a presentar los principales dirigentes del PP y que aún estamos esperando? ¿Sigue comprometido con "decir siempre la verdad a los españoles" "y "no esconderse", como dijo en su discurso de investidura? ¿Sigue en vigor el "código ético" del PP o es también papel mojado?

¿Aún cree que "nadie podrá probar" que Luis Bárcenas no es inocente? ¿Se atreve a pronunciar en voz alta el nombre de ese extesorero que usted mismo ascendió, y del que ahora nunca habla? ¿Por qué siguió pagándole un sueldo de un cuarto de millón de euros anuales? ¿Por qué los principales dirigentes del PP, usted incluido, mintieron durante años, asegurando que Bárcenas había sido "apartado", cuando seguía cobrando y mantenía la secretaria, el despacho y hasta el chófer del partido?

¿En qué consiste exactamente un "despido diferido en forma de simulación"? ¿Van a enseñar el finiquito que supuestamente firmó Luis Bárcenas? ¿Cómo pudo conseguir un botín de (al menos) 38 millones de euros un político que ni recalifica ni adjudica? ¿Cuánto dinero pasa por la caja del PP para que el extesorero pueda amasar esa fortuna? ¿Sigue calificando como "la sombra de la sombra de un indicio manipulado" esos papeles que hoy la Audiencia Nacional está investigando? ¿Admite, como hacen sus peritos, que la letra es del propio Bárcenas? ¿Qué opina de ese informe de la Fiscalía Anticorrupción que relaciona la contabilidad oficial del partido con las cuentas de la Gürtel? ¿Es otra "sombra manipulada" o es que acaso la Fiscalía, que depende jerárquicamente de su Gobierno, está sometiendo a una "cacería" a su partido?

¿Por qué es usted, de toda la historia democrática, el presidente que menos pisa el Parlamento, el que menos ruedas de prensa convoca, el que más gobierna por decreto, el más opaco? ¿Por qué solo comparece ante los periodistas cuando no le queda otra, en las ruedas de prensa protocolarias de líderes internacionales a los que ni se les pasa por la cabeza la idea de no contestar preguntas? ¿Por qué el rescate a la banca española se debatió en el Parlamento alemán, pero no en el Congreso de los Diputados?

¿Por qué pidió a los españoles que trabajaran más y cobraran menos mientras usted se subía el salario año tras año en plena crisis? ¿Es normal que un político pueda acumular tres sueldos, todos ellos del dinero público? ¿Es lógico que un partido dé beneficios cada año?

¿Por qué llamó al presidente del Consejo General del Poder Judicial para interesarse por el caso Bárcenas? ¿No cree que resulta algo sospechoso que, usted, el presidente del Gobierno, llame al máximo responsable de los jueces para preguntar por un proceso penal que afecta directamente a su partido y donde usted mismo aparece en los papeles? ¿Por qué el PP no ha enviado todos los datos sobre su contabilidad que la Audiencia Nacional ha pedido? ¿Cree que es normal que su partido sea en la Gürtel uno de los principales sospechosos y, al tiempo, parte de la acusación?

¿Por qué el PP bloquea las preguntas parlamentarias sobre las cuentas del rey en Suiza o sobre las supuestas gestiones para el Estado de su "amiga entrañable"? En un país con las SICAV al 1%, ¿qué otra cosa salvo delincuentes pueden beneficiarse de una amnistía fiscal? ¿Por qué el Gobierno es tan obediente cuando manda algo el BCE y tan indisciplinado cuando es un tribunal europeo el que ordena cambiar la abusiva ley hipotecaria? ¿Por qué en España la dación en pago sirve para las constructoras o los bancos, pero no para las familias? ¿Es más violento un abucheo o un desahucio?

Y la última: ¿por qué la única manera de formular estas preguntas es como recurso literario o hablando solo con una televisión?