Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tribunals. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tribunals. Mostrar tots els missatges

dilluns, 10 de novembre del 2014

En Mas els té ben posats

Aquesta vegada no ha calgut cap recompte de la Guàrdia Urbana ni de la Delegació del Govern: més de dos milions de catalans han participat en la manifestació més massiva que s'ha realitzat mai en democràcia a Catalunya. I ho han fet amb el DNI a la boca, amb noms i cognoms. Aquest és el veritable recompte, independentment de de si han votat sí-sí, sí-no o no. I han votat així, sense garanties legals, perquè la democràcia està segrestada per la Constitució.

A Catalunya 
s'han manifestat sense sorolls ni estridències més de dos milions de ciutadans que volen canviar el rumb de la història. Ho porten fent des de fa tres anys cada 11 de Setembre. I qui no vulgui escoltar aquest clam té un problema greu. Alguns diuen que l'acte d'ahir no serveix per res, que no té cap validesa legal. I què? No ens equivoquem. Sí que serveix, i molt. És un pas més endavant que té la mateixa validesa que la primera consulta que es va programar i que va tombar el TC a instàncies del govern del PP, doncs ni aquella ni aquesta són vinculants. No tenen validesa legal, però tenen una gran validesa política. P-O-L-Í-T-I-C-A.

Agradi o no, el procés participatiu ha estat un èxit, malgrat que molts partidaris del no s'han quedat a casa (ja sortiran quan la consulta sigui legal i vinculant, no cal patir). Ha estat un èxit de la societat civil i dels partits que han donat suport a la consulta. Però especialment ha estat un èxit d'Artur Mas. En Mas els té ben posats. Al final se n'ha sortit amb la seva i ha complert la seva promesa malgrat les innombrables amenaces que han planat sobre el seu cap: la gent ha votat gràcies a la seva tossuderia i a l'ajut inestimable de quaranta mil voluntaris.

El president Mas li ha guanyat clarament la partida al president Rajoy. Mentre Mas ahir afermava el seu lideratge al front del procés Rajoy s'amagava com un covard. No va dir ni piu en tot el dia. Tant amenaçar amb les plagues bíbliques que emanen del Constitucional i de la Fiscalia General de l'Estat i al final res. A cops de bufetades constitucionals no es pot anar per la vida. L'acció política no pot estar supeditada única i exclusivament als legalismes jurídics. L'acció política és quelcom més. Adolfo Suárez ja ho va demostrar quan va legalitzar el PC passant-se per l'entrecuix les lleis franquistes vigents. Ahir Mas va fer quelcom semblant. P
er facilitar la votació va esquivar amb mil i una argúcies els legalismes jurídics interposats per l'Estat. I el que és més important, responsabilitzant-se de tot davant el que pugui passar a partir dels propers dies en l'àmbit legal.

Mas ahir, votant
Arribats a aquest punt, i amb un bon nombre de catalanets contents perquè han pogut exercir el seu dret a la llibertat d'expressió (que no cal confondre amb el dret a decidir de debò), ha arribat l'hora de la política. L'hora de la política de veritat. Si a partir d'ara els principals actors polítics de la partida no fan el que pertoca (encetar el llarg i sinuós camí que porti a una negociació que acabi en un referèndum legal, com va passar a la Gran Bretanya amb Escòcia), el futur de Catalunya es decidirà de la pitjor manera: sense negociació i probablement amb molta frustració, doncs la no negociació pot conduir a escenaris imprevisibles. De res serveix continuar enrocat en les posicions actuals. I proclamar la independència 'a la brava', probablement tampoc.

Deia abans que Mas torna a pilotar el procés sobiranista i que li ha guanyat aquesta primera partida a Rajoy. Crec que també ha descol·locat a Oriol Junqueras, que ahir va interpretar un paper totalment secundari. Fins ara l'actuació de Mas ha aplanat molt el camí a ERC, el partit que té la patent de l'independentisme. Voler ser més independentista que els independentistes ha fet créixer en intenció de vot als guardians de les essències sobiranistes en detriment de CiU. Ahir crec que Mas va donar un cop de timó important erigint-se en líder indiscutible del procés, demostrant que no li tremola el pols.

Amb aquest nou escenari dubto que Mas convoqui d'immediat eleccions. Un avanç electoral el pot beneficiar a mitjà termini, però no a curt. Ara només té pressa Junqueras, no Mas. També dubto que una llista unitària de tots els partits pro independència sigui factible hores d'ara, vist com ha anat tot plegat durant els darrers mesos, on han hagut més desencontres que encontres sobre com conduir fins a bon port la consulta. En aquest sentit, és molt significativa l'abraçada que ahir van protagonitzar Mas i David Fernández, de les CUP. Ni un pas enrere. No era aquesta la consigna?

Per cert, molt significativa també l'absència dels partits unionistes al llarg de la jornada d'ahir. On eren Iceta i l'aparell del PSC? Mentre milers de socialistes de base (i alguns amb responsabilitats polítiques diverses) dipositaven el seu vot a les urnes de cartró ells no van aparèixer per enlloc. 'Ni están ni se les espera'. Igual que al tal Pedro Sánchez, que diuen que avui es desplaçarà a Barcelona. On era ahir? I on eren Alícia Sánchez i Albert Rivera? Interposant una nova demanda als jutjats?

dissabte, 22 de març del 2014

Els autònoms, els nens mimats d'Hisenda

Perdoneu que us expliqui una anècdota personal per exemplificar com tracta Hisenda als seus nens mimats, els autònoms. Quina ironia...

Em va passar fa uns dies. M'acosto a la delegació de Mataró per reclamar que l'Administració em retorni l'IVA d'unes factures de l'any 2011 i 2012 que no he aconseguit cobrar d'un antic client i que vaig haver d'abonar puntualment a mister Montoro Burns. És un cas típic, li ha passat a molta gent. No cobres les factures però t'has de rascar la butxaca per pagar-li a Hisenda l'IVA generat per les mateixes. Un negoci rodó.



Segueixo amb el relat. Li explico el cas a la funcionaria de torn i oh, sorpresa: no poden (no volen, millor dit) retornar l'import reclamat. No tinc dret a reclamar res, em diu molt amablement. "Si no va fer la reclamació en els sis mesos posteriors a la data de no cobrament ara no pot reclamar res". Com? S'està rient de mi? li dic a la funcionaria. Resposta: és la llei. És a dir, Hisenda et pot perseguir, fer-te paral·leles dels darrers cinc anys, exigir-te totes les factures emeses i rebudes, sancionar-te per nimietats, dir que determinades despeses generades per la feina no les pots desgravar, etc, etc, etc, però jo, miserable autònom que regenta un petit negoci de comunicació no puc reclamar-li a mister Montoro Burns ni un ral de l'IVA abonat indegudament. Però no es preocupi senyor, em diu la funcionaria, ara es pot acollir a l'IVA de caixa i això ja no li tornarà a passar. Home, gràcies, quin consol. Millor que no sapigueu què exigeix l'AEAT per acollir-te a l'IVA de caixa dels nassos. Per plorar. Ara només em queda acudir a la justícia ordinària per reclamar el deute (que no l'IVA). És a dir, m'he de tornar a rascar la butxaca per a no res, perquè encara que la Justícia falli al meu favor mai cobraré el deute. El client ho té tot embargat i s'ha declarat insolvent.

Això que us he explicat és una minúcia, ja ho sé. La magnitud del problema dels autònoms és molt més gran. Per això us convido a llegir un article molt interessant de José Cabanach que us adjunto en aquest mateix post sobre la crua realitat del nostre col·lectiu. Els autònoms, uns treballadors emprenedors amb molta empenta que en un país amb tanta desocupació com el nostre haurien de ser la columna vertebral del sistema, resulta que no tenen els mateixos drets de qualsevol treballador i han de suportar una pressió fiscal brutal per part de l'Administració, que s'aprofita vilment de l'atomització del col·lectiu i, conseqüent, de la seva poca capacitat de resposta i rebel·lia. Davant d'aquesta situació, no és estrany que molts autònoms i representants de petites i mitjanes empreses de Catalunya diguessin ja n'hi ha prou ("Diguem prou") en un acte conjunt celebrat aquesta mateixa setmana. Cabanach explica que un periodista autònom que facturi 2000 euros mensuals en realitat només en guanya 930. És a dir, no arriba ni a la condició de mileurista. La crua realitat.

José Cabanach (en adiciones.es)
"Lo que nunca te contaron sobre los autónomos"

En un país con seis millones de parados, en un país donde otros tantos millones son mileuristas (si llegan), ser autónomo parece una salida razonable. Imaginemos a un profesional, digamos periodista, que factura mensualmente 2000 euros. Fantástico, es el doble de lo que cobra mucha gente. Además, como su única necesidad es un ordenador, no tiene unos gastos excesivos. Todo limpio. No hay alquiler de local (puede trabajar en casa), no tiene que pagar a proveedores (el ordenador se lo regaló su madre en Navidad), no tiene que pagar a empleados (él ya se apaña para escribir a cualquier hora de cualquier día).


Llega la hora de presentar la factura. 2000 euros más IVA (21%), igual a 2420 euros. Ahora resta el IRPF (21%), ósea, se queda en 2000 euros de nuevo. Pero como debe abonar trimestralmente el IVA generado a la Agencia Tributaria, en realidad su sueldo es de 1580 euros. Pero espera, el último día del mes debe pagar su cuota a la Seguridad Social. Pongamos que paga lo mínimo, es decir 261 euros. Por lo tanto su sueldo vuelve a disminuir, y se queda en 1319 euros. Aún no ha comprado ni un yogurt. A cambio tiene una base de cotización de unos 850 euros, lo que significa que cuando llegue la jubilación tendrá la pensión más baja. (Eso te pasa por cotizar lo mínimo, amigo). Por supuesto, no tiene derecho a paro. Estaría bueno.
Pero sigamos. Como la burocracia es tan oscura y laberíntica, el autónomo contrata a un gestor para que le lleve los papeles. Si es amiguete cobrará 60 euros al mes. La cosa va bajando. Ya quedan 1259 euros. Además, como si no escribe no cobra, el autónomo decide hacerse un seguro que le cubra baja por enfermedad. Contrata una póliza pequeña que sólo le cuesta 75 euros al mes. La cosa baja de nuevo, ya vamos por los 1184 euros. La verdad es que aún está por encima de los mil euros. No está mal.
Pero el autónomo, que es un burgés que se cree con el derecho a disfrutar de un mes de vacaciones para pasarlo con su familia, igual que cualquier trabajador por cuenta ajena (es decir, empleado), tiene que dejar de trabajar. Por lo tanto, hay un mes que no escribe. Pues no cobra. Entonces multiplica sus ingresos reales por 11 meses trabajados y los divide entre los doce meses que tiene el año. El resultado… 1084 euros. Vale, sigue siendo un privilegiado, aunque aún no ha comprado el pan.
Pero resulta que el mileurista por cuenta ajena tiene dos pagas extraordinarias. Diciembre y julio. El autónomo no. Así que para hacer un cálculo más real multiplica los 1084 euros por doce meses y los divide entre catorce pagas. El resultado… 930 euros.
Puede parecer exagerado, pero no lo es. Así están las cosas. Los autónomos son un colectivo abandonado a sus suerte. Náufragos a la deriva de una crisis que nos ha golpeado a todos en la mismísima línea de flotación. Con la diferencia de que el autónomo no tiene bote salvavidas. No tiene los mismos derechos que cualquier trabajador. Si un mes, sus pagadores se retrasan en el pago, él tiene que seguir haciendo frente a sus obligaciones con el Estado. Debe abonar el IVA aunque no lo haya cobrado, si no lo hace sufrirá un recargo del 20% sobre la cantidad que sea. Si no paga a tiempo su cuota a la Seguridad Social, el recargo será del 5%…
El autónomo no disfruta de los cheques-comida con el que cada vez más empresas complementan el sueldo de sus empleados. El autónomo no tiene de un plan de pensiones privado, incluido en el sueldo de muchas empresas. El autónomo no puede permitirse un seguro de salud privado que le proteja frete a enfermedades que no cubre la Seguridad Social, como a millones de trabajadores por cuenta ajena. El autónomo pertenece a un colectivo tan heterodoxo que no tiene capacidad para unirse y reivindicar derechos mínimos, además no tendría tiempo para manifestarse si quiere sacar su negocio adelante cada mes.
El autónomo no es un emprendedor, es un héroe, un loco que confía en la fuerza de su trabajo, en su talento y destreza para poder llegar a fin de mes. Pero mientras que no se rebaje la desmedida presión que soporta, lo que debería ser la espina dorsal de una economía moderna, en la que el autotrabajo genere a su vez empleo, y gane terreno a las grandes y pesadas estructuras empresariales que mantienen sus objetivos a costa de despidos indiscriminados, no saldremos del siglo XX.

divendres, 10 de gener del 2014

La infanta enamorada

Iñaki Urdangarin va declarar fa un any davant del jutge José Castro que instrueix el cas Nóos, que la seva esposa, la infanta Cristina, no estava al corrent de les seves activitats empresarials i que per tant no se li podia atribuir cap responsabilitat. La filla del Rei, segons Urdangarin, no sabia res de l'Institut Nóos, ni de la societat Aizoon (de la qual és sòcia al 50% amb el seu marit), ni de com van aconseguir els sis milions que la parella va invertir per comprar un palauet a Pedralbes, ni dels tripijocs amb l'Agència Tributària, etc, etc. El fiscal del cas, mesos més tard, va recórrer la decisió del jutge d'imputar la infanta emprant, si fa no fa, els mateixos arguments exculpatoris. Tant insistir en que donya Cristina és una dama càndida i innocent que pateix una amnèsia monumental va fer córrer la brama de que la filla del caçador d'elefants era una beneita (tonta en castellà). 


Aquesta setmana però, després de la segona imputació de la infanta (aquesta vegada per presumptes delictes de frau fiscal i blanqueig de capitals), un dels seus advocats ens ha desvetllat definitivament el perquè de tot plegat: la infanta està bojament enamorada del seu marit, raó per la qual sempre ha confiat cegament amb ell i per això signava tot els papers que el bo de l'Iñaki li posava damunt la taula: "Cuando una persona está enamorada de otra, confía, ha confiado y seguirá confiando contra viento y marea en esa persona: amor, matrimonio y desconfianza son absolutamente incompatibles", ha declarat Jesús María Silva*, un dels advocats penalistes del bufet d'en Miquel Roca que porta més directament el cas. Al jutge Castro, que ha hagut d'aguantar pressions de totes bandes des que va començar la instrucció del cas només li faltava això, que Cupido també entrés en escena. És que és es colmo, com diria aquell altre...

Com tothom sap, per amor es poden fer, i es fan, autèntiques bogeries. Hi ha persones que per amor són capaces d'abandonar la família, la feina o els estudis. O no dormir, ni menjar. Algunes fins i tot es tatuen el nom del seu amor en llocs ben visibles del cos o fan el ridícul més espantós en públic. Altres, com la infanta, signen tots els papers que el marit li diu que ha de firmar sense preguntar res. El amor té aquestes coses. De vegades converteix a les persones més assenyades en autèntics estúpids. Com és possible, us preguntareu. La ciència ja ha trobat la resposta: "l'amor és a la mateixa zona cerebral de l'addicció a les drogues", van concloure fa un parell d'anys investigadors de diverses universitats. Ja ho veieu, l'amor pot crear addicció, com les drogues, i pot arribar a doblegar la voluntat de les persones, com les drogues. L'amor és una droga perillosa, qui ho havia de dir. 

Tot i això, esperem que aquesta no sigui la única línia argumental de la defensa. Si només s'han plantejat demostrar que, efectivament, la filla del Rei és 'tonta' per evitar que la imputació actual es transformi en acusació formal anem malament, molt malament. Si això passa, seria com dir que la Justícia se'n riu a la cara de milers i milers de dones de bona fe (amb menys recursos intel·lectuals que la infanta, segurament) que per amor o per confiar cegament en el seu marit han signat el que no devien i ara cau tot el pes de la llei a sobre seu. 

Jesús María Silva*: Aquest advocat és el mateix que fa uns dies va dir de forma arrogant i 'xulesca' que no descartava la possibilitat (com finalment així ha estat) de no recórrer la decisió del jutge instructor d'imputar a la infanta perquè d'aquesta manera el magistrat pugui "realitzar-se com a persona". El bufet d'en Miquel Roca té un greu problema de comunicació amb aquest individu. Que s'ho faci mirar.

dimecres, 30 de gener del 2013

Visca la justícia

Llegeixo a l'e-Notícies que el ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, no ha volgut proposar al govern l'indult d'una dona que fa sis anys va comprar menjar i bolquers per a les seves filles amb una targeta de crèdit suposadament robada. La dona va gastar 193 euros. Per aquest gran delicte, que sens dubte va causar, causa i causarà una gran alarma social, la dona haurà de complir una condemna de dos anys i quatre mesos de presó. El més còmic del cas, si és que el cas te alguna gràcia, és que aquesta perillosa delinqüent ja va fer treballs per a la comunitat i va pagar 900 euros de multa per esmenar la seva conducta.

La vara de mesurar les mesures (valgui la redundància!!) de gràcia, com hom sap, no sempre és la mateixa. Així, mentre a aquesta pobre desgraciada el govern li nega el pa i la sal, sobta que hagi atorgat indults a gent que ha sigut condemnada en ferm per delictes amb majúscules que sí han generat alarma social, emprenyament i cabreig entre la població. M'estic referint a casos com els dels quatre mossos d'esquadra que van ser condemnats per tortures o la del conductor kamikaze que va provocar un mort després de conduir cinc quilòmetres en direcció contrària per una autopista valenciana. En aquests dos casos, tant els jutjats que van condemnar com la Fiscalia es van posicionar en contra dels indults.

El govern d'en Rajoy també va ser molt magnànim amb l'exsecretari de Treball de la Generalitat, el democratacristià Josep Maria Servitje, i amb Víctor Manuel Lorenzo Acuña (ex cunyat de Josep Sánchez Llibre, la mà dreta de Duran Lleida). El govern els va indultar a canvi del pagament de dues multes ridícules de 3.600 euros, malgrat haver estat condemnats a penes de quatre anys i mig i dos anys i tres mesos de presó, respectivament, per l'anomenat cas Treball. També es van lliurar de visitar la garjola l'any passat els militars José Ramón Ramírez i Miguel Ángel Sáez, condemnats per falsejar la identitat de 30 de los 66 morts en l'accident de l'avió Yak 42 a Turquia.

I així podríem seguir una bona estona, enumerant a la munió de delinqüents de coll blanc que el govern ha indultat per casos sonats de prevaricació urbanística, per venda de permisos falsos a immigrants o per estafa i falsedat en documents mercantils. Pràcticament no hi ha cap delicte dels considerats greus que el govern no hagi perdonat total o parcialment: tràfic de drogues, robatoris amb violència, lesions que causen deformitats greus, malversació de fons públics, homicidis, abusos sexuals, coacció per a la prostitució... En total, l'executiu d'en Rajoy va concedir l'any 2012 prop de 500 indults, una xifra si fa no fa similar a la dels governs de Rodríguez Zapatero. Per què serà que el PP i el PSOE se semblen cada dia més (molt més del que hom pot imaginar) en tantes i tantes coses? 

Informació elaborada pel diari El País
Sense voler-ho, o volent-ho, el govern de l'Estat s'ha erigit en jutge suprem definitiu, prenent decisions que posen greument en dubte la separació de poders i qüestionant fets provats i sentenciats. Amb la seva actuació arbitrària en aquesta matèria, ha desnaturalitzat per complert la figura de l'indult. El govern s'ha convertit en una darrera instància judicial que 'sentencia' sense argumentar les seves decisions. Algú s'imagina que els jutges fessin el mateix? Si resulta que cal abusar de l'indult per evitar que determinats delinqüents compleixin les seves condemnes potser ha arribat el moment de plantejar canvis legislatius a gran escala i adaptar les lleis actuals a les 'necessitats' del govern i dels seus amics. De què serveix un Codi Penal que és d'obligat compliment per a determinades persones i per a unes altres no?

Totes aquestes actuacions, a més d'alimentar la impunitat, degraden la justícia i estimulen la creença -cada cop més estesa, amb raó- de que la justícia (malgrat el que diu la lletra de la llei) no és igual per a tothom, de que hi ha una justícia per a privilegiats i una justícia per a la resta. Aquesta creença també es fomenta, i de quina manera, quan la ciutadania observa estupefacta com a cada cantonada creix un nou cas de corrupció i com un munt de polítics i banquers eludeixen les seves responsabilitats civils, penals, socials i econòmiques després d'haver causat danys irreparables a les arques públiques i a les de les entitats financeres que havien confiat en la seva 'saviesa'.

Per acabar de reblar el clau només faltaven les taxes judicials que s'acaba de treure de la màniga el cellut Ruiz Gallardón que, sens dubte barraran l'accés a la justícia a les persones més desfavorides econòmicament. Des de fa poc més d'un mes, totes les persones que volen reclamar judicialment algun dret per la via civil, mercantil, administrativa o social han de pagar unes taxes judicials a Hisenda que, en casos com les reclamacions per les denominades preferents, indemnitzacions per accidents o negligències mèdiques, resulten totalment desorbitades i injustes. En canvi, els casos de presumpta corrupció o malversació de fons públics que es dirimeixen per la via penal -i que literalment col·lapsen els jutjats d'instrucció i tenen una duració de dècades fins que no es dicta sentència ferma- estan exempts de les famoses taxes judicials. Habitualment però, com tothom sap, els implicats en aquesta mena de delictes pertanyen a les 'castes' més selectes dels poders polítics i econòmics. I no és que ho digui jo. Qualsevol persona mínimament informada en pot donar fe. Els mitjans de comunicació en van plens cada dia d'aquests assumptes.

I mentre, la pobra desgraciada que va comprar menjar i bolquers amb diners que no eren seus, a complir dos anys i quatre mesos de presó. Visca la justícia.

divendres, 11 de gener del 2013

El verb dimitir

A la majoria dels polítics d'aquest país els hi costa molt conjugar el verb dimitir. Pateixen una dislèxia crònica a l'hora de fer-ho. Més ben dit, no hi troben mai l'hora. Per a d'altres polítics, com en Duran Lleida, el verb dimitir simplement no existeix en el seu diccionari. Com ha de dimitir un senyor que porta varies dècades fent i desfent al seu partit, que controla tots els ressorts de poder d'Unió i que ha sigut implacable amb tots els que li han volgut fer ombra. Ara volen que dimiteixi pel cas Pallerols? Per aquesta peccata minuta de finançament irregular del partit xifrada en prop de 400.000 euros ha de dimitir? Au vinga... Com ha de dimitir si ell és la víctima del cas Pallerols. Sí, sí,  tal com sona, la víctima d'una confabulació que van ordir altres persones. Però si ell, que controla fins i tot el ritme cardíac de les seves secretàries, no en sabia res. Res de res. Com la infanta Cristina. Igual, igual que la infanta Cristina amb les activitats del seu marit. Quina llàstima, ara que Telefònica ja el volia fitxar d'assessor, com a en Rato i l'Iñaki, resulta que Duran no plega de la política. Ni pensa fer-ho, pel que sembla. El genial Batllori ho explica millor que jo a la seva vinyeta de La Vanguardia. Hahahaha...


dijous, 29 de novembre del 2012

Presumpció d'innocència

Ahir vaig escoltar com, en to solemne, el líder dels socialistes catalans Pere Navarro declarava que creia cegament en la honorabilitat dels dirigents del seu partit investigats per corrupció i imputats per la justícia per un presumpte delicte de tràfic d'influències en l'anomenada operació Mercuri: el seu braç dret al partit, Daniel Fernández, i els alcaldes de Sabadell i Montcada i Reixac, Manuel Bustos i Maria Elena Pérez, respectivament, entre d'altres persones. Navarro, que està cofoi perquè en aquestes eleccions només ha perdut vuit diputats (quatre menys que els convergents, que consti!!), explica que ha escoltat els imputats i se'ls creu. I afegeix: "són innocents fins que algú demostri el contrari". Caram, ja era hora que algú aixequés la bandera de la presumpció d'innocència en aquest país, on tothom s'abona ràpidament al linxament popular sense escrúpols ni proves i al judici implacable del telenotícies (i ara també de les xarxes socials).

Gràcies senyor Navarro, gràcies. M'en alegro que el màxim mandatari dels socialistes catalans pensi, com molts altres ciutadans assenyats, que la presumpció d'innocència està per sobre de qualsevol altra consideració, sobretot si aquesta és d'indole política. Llàstima però, que el senyor Navarro no digués el mateix fa uns dies, quan un diari de Madrid va començar a abocar fem contra el candidat Artur Mas basant-se en un presumpte esborrany d'informe policial de la senyoreta Pepis que el govern d'en Rajoy encara no ha trobat. Com és possible que el primer secretari del PSC doni més credibilitat al pim, pam, pum d'El Mundo (no a una investigació judicial, com ara) que a les paraules del candidat Mas, president de la Generalitat en funcions, que va assegurar reiteradament que no té cap compte corrent a Suïssa? Com és possible que no sortís ràpidament a afirmar, després d'escoltar-lo, que creia en la seva honorabilitat i en la seva innocència fins que algú demostrés el contrari? No ho va fer perquè Mas no és socialista i no li mereix credibilitat? Senyor Navarro, la presumpció d'innocència val per tothom, no només pels seus amics i coneguts. Creiem o no creiem en la presumpció d'innocència?


Chacón i Navarro acaronant-se durant el míting del dia 16 a l'Hospitalet
Si això és greu, més ho és encara que no censurés immediatament a diverses patums del seu partit, com la senyora ex ministra Carme Chacón (i al ara imputat Dani Fernández, que va fer de les seves a través del Twitter), que donant per bones les acusacions de 'Pedro J. y sus secuaces' i sense cap mena de prova, referint-se a l'ex-president Pujol i a Artur Mas, en un míting de campanya és va quedar tan ampla afirmant que “para los de abajo, recortes y banderas y para ellos, poder y dinero. Da igual que sea en Suiza, Liechtenstein, Méjico o Argentina. Hay una Cataluña que se manifiesta y sufre, y otra que vive en la opulencia: la gente que paga sus impuestos y no quiere romper frente a la Cataluña que defrauda y se lleva el dinero a Suiza”. Per reblar el clau, donya Chacón va fer embogir les masses dient que el govern d'en Mas “es un Gobierno que ha puesto a Cataluña en el foco de la corrupción como nunca había pasado”. Lluny de censurar-la, Navarro va aplaudir públicament amb un somriure a la cara aquestes afirmacions d'orgasme mitinguer, igual que va fer a l'inici de campanya quan l'ex-president d'Aragó, Marcelino Iglesias, va comparar en un míting del PSC el nacionalisme de Mas amb el nazisme.

Els socialistes sempre donant lliçons d'ètica i moral, no tenen remei. És curiós que parlin i acusin de corrupció al demés quan ells tenen el rècord Guinness de la corrupció a Espanya. No pretenc amb això exculpar ningú, òbviament, doncs corruptes n'hi han i n'han hagut a tots els partits (a CiU també), però el que sobta és que el partit que més escàndols de corrupció ha protagonitzat en l'Espanya contemporània democràtica (el PP ja l'està atrapant) vulgui donar lliçons als demés. Colla de bocamolls.

La memòria és fràgil. Sembla que ja ningú s'en recorda dels escàndols de corrupció de Filesa, Malesa, Time Export, Extraco, Unión, Ibiza Centro, Mercasevilla, Juan Guerra, Luis Roldán, els ERE fraudulents d'Andalusia o les més recents operacions Campeón i Pretoria, per citar-ne alguns (n'hi han uns quants més) on s'han vist involucrats de ple els socialistes. També podríem parlar del cas GAL (finançament de grup terrorista), que va portar a José Barrionuevo i Rafael Vera a la garjola. Per cert, el PSC manté a la seva executiva a Josep Maria Sala, condemnat a dos anys de presó pel cas Filesa de finançament il·legal del PSOE. Un recurs d'empara davant el Constitucional va impedir que complís sencera la pena.


Després de refrescar una mica la memòria, caldria recordar-li també al senyor Navarro que ell i la formació política que representa han tingut molta sort en aquesta campanya electoral, doncs segons es va desvetllar ahir l’operació policial que ha destapat el cas Mercuri estava prevista pel passat 19 d'octubre però el fiscal la va endarrerir perquè va considerar que podria influir en el resultat electoral del 25 de novembre. Sense Mercuri el PSC ha perdut 8 diputats i ha assolit els pitjors resultats de la seva història. Que hauria passat si haguessin ensopegat amb un fiscal menys benevolent i conscienciat políticament? Mai ho sabrem, però em temo que els resultats encara haurien sigut molt pitjors pels socialistes. 
El periodista i historiador Jaume Clotet llençava ahir en un article d'opinió unes preguntes molt pertinents: No creu el fiscal que abans d'expressar el nostre vot havíem de tenir una informació tan valuosa com aquesta? Creu el fiscal que els ciutadans som incapaços d'entendre el concepte de presumpció d'innocència? Creu el fiscal que som nens petits a qui cal amagar informació transcendent sobre el principal partit de l’oposició? Per què no es limitava a fer la seva feina sense exercir cap paternalisme sobre la societat? 

Perquè després diguin que la justícia d'aquest país no està polititzada, a més de ser bastant inoperant (el cas del saqueig del Palau de la Música n'és un exemple paradigmàtic).

dimecres, 30 de maig del 2012

Querelles ultres contra Rato, Blesa i MAFO

El jutjat d'instrucció número 21 de Madrid va admetre ahir a tràmit una querella contra el governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez (que avui ha anunciat que dimiteix i en compareixença pública ha reconegut que el govern del PP l'ha obligat a callar sobre el tema Bankia), i contra els ex presidents de Bankia Rodrigo Rato i Caja Madrid Miguel Blesa, entre altres directius d'aquestes dues entitats financeres i de les caixes que hi formen part del Banco Financiero y de Ahorros (BFA), la matriu de Bankia. 

El governador MAFO avui, durant la seva darrera compareixença
La querella, presentada pel col·lectiu Manos Limpias -una associació molt marcada ideològicament (el seu cap visible, Miguel Bernad és un ultradretà reconegut) que té en el punt de mira des de fa uns quants anys el jutge Baltasar Garzón-, apunta que el governador del Banc d'Espanya podria haver comès un delicte d'imprudència greu per mala supervisió d'entitats financeres, mentre que acusa els antics responsables de Bankia-BFA de delicte societari i falsedat en document mercantil.

D'altra banda, la portaveu d'Unió Progrés i Democràcia (UPyD), Rosa Díez, ha anunciat que la seva formació política també portarà als tribunals els gestors de Bankia i als qui els van nomenar perquè es puguin depurar responsabilitats penals per la situació a què ha arribat l'entitat financera. Per la seva part, la Confederación Intersindical de Cajas (CIC) també ha denunciat davant la fiscalia Fernández Ordóñez (també conegut com a MAFO), el seu antecessor en el càrrec Jaime Caruana i els directius de les caixes intervingudes com a presumptes autors d'un delicte de prevaricació per omissió i com a responsables de la nefasta situació en que es troba Bankia-BFA.

Ja ho veieu, què trist. Al final han sigut la ultradreta, un partit ultraespanyolista ranci (tot i que ells diuen que ideològicament són progresistes i de centre) que proposa jacobinitzar l'Estat, i un sindicat clarament corporativista, els primers que han exigit responsabilitats penals contra els presumptes delinqüents de coll blanc que han provocat el més gran forat financer dels darrers anys. 

Mentre, els que haurien d'haver actuat d'immediat, d'ofici, com la Fiscalia General de l'Estat, la Fiscalia de Delictes Econòmics, la Fiscalia Anticorrupció i la Comisió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), continuen en els llimbs sense moure un dit per esclarir tots els fets i determinar si l'actuació de Rato, Blesa, Fernández Ordóñez i companyia és constitutiva de delicte o no. Compte, i si ho acaben fent -com ja s'està demostrant-, sempre és i serà a instàncies de tercers, no per iniciativa pròpia, com correspondria en un estat de dret atès la gravetat de la situació.

I si el paper de les diferents fiscalies esmentades és, per no emprar epítets més forts, mesquí, roí i antidemocràtic, què dir del paperot vomitiu i impresentable dels principals líders polítics en tot aquest afer. Rajoy -que compareix davant la premsa com a president del govern d'Espanya a la seu del PP i no a la Moncloa, torna a mentir i enganyar com si tots plegats fóssim imbècils i provoca en pocs minuts que la prima de risc espanyola trenqui la barrera del so- i Rubalcaba són incapaços de posar-se d'acord, perquè no volen o no els interessa, que es formi una comissió d’investigació parlamentaria que aclareixi el què ha passat. Segurament no ho fan, com diu en Lluís Foix, perquè no en quedarien ben parats, perquè els líders polítics haurien de comparèixer personalment per donar explicacions pel nomenament de persones que no entenien de banca i només eren als consells d'administració de les caixes com a afavorits pels partits. I que consti, com ja vaig indicar en un altre post, que no hi crec en aquestes comissions, el que cal és exigir responsabilitats penals, però què menys que això...

Durant anys i panys els partits (sobretot PP i PSOE) han fet i desfet a les caixes d'estalvi, nomenant amics i coneguts als consells i com a màxims responsables de les entitats: Narcís Serra, Ángel Acebes, Virgilio Zapatero (ex ministres), Santiago Alarcó (ex cunyat d'en Rato), Claudio Aguirre (cosí de super Espe), Mercedes de la Merced (ex eurodiputada), Elena Pisonero (ex diputada), Braulio Medel (ex viceconseller de la Junta d'Andalusia), Juan Cruz Alli (ex president de Navarra), José Antonio Moral Santín (diputat IU del govern regional de Madrid) etc, etc, etc... Els partits han sigut i són el càncer de les caixes. La llista de damnificades per la irresponsabilitat política és inacabable: Caja Madrid, Caja Castilla-la Mancha, Catalunya Caixa, Unicaja, CAM, Cajastur, Caja España-Duero, Caixa Galicia i un llarguíssim etcètera.


El tsunami criminal contra les caixes d'estalvis el van iniciar els socialistes a mitjan dels anys 80 i l'ha consolidat el PP a les dècades posteriors amb un munt d'actuacions vergonyants que tenen el seu exponent màxim, el seu zenit a Caja Madrid i Bankia, on l'actuació d'Esperanza Aguirre, Ruiz Gallardon i Rodrigo Rato ha estat execrable en tots els sentits. Si no és esperar massa, espero que la justícia (ens podem refiar d'ella?) actuï i posi a cadascú en el lloc que li correspon.

dimecres, 14 de març del 2012

Avís per a navegants

En una decisió sense precedents, el govern del PP acaba d'indultar dos militants d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC) condemnats a penes de presó per l'Audiència de Barcelona l'any 2009. Josep Maria Servitje (número 2 del Departament de Treball que dirigia el conseller Ignasi Farreras) s'ha lliurat d'una condemna de quatre anys i mig de presó, i Víctor Manuel Lorenzo Acuña (ex cunyat del dirigent d'Unió Josep Sánchez Llibre), d'una altra de dos anys i tres mesos. En sentència ferma, tots dos havien estat condemnats per prevaricació i malversació de fons públics. A canvi de no trepitjar la presó, hauran de pagar una multa simbòlica de 3.650 euros cadascun. De res ha servit que el tribunal sentenciador i el fiscal del cas informessin en contra de l'indult: el govern no ha tingut en compte els seus informes i ha tirat pel dret.


Més enllà de l'alegria que la decisió del govern del PP ha provocat als mateixos afectats i entre les files del partit que dirigeix Duran Lleida -a les de Convergència ja no ho tinc tant clar-, i l'enuig que ha provocat entre els partits de l'oposició, aquests indult cal llegir-lo en clau d'avís per a navegants. D'aquí a pocs mesos tindrem sobre la taula les sentències del cas Millet/saqueig del Palau de la Música, del cas Urdangarin/Instituto Nóos o del cas Matas/Palma Arena, tres exemples ben significatius que s'estan jutjant ara mateix als tribunals sobre presumptes corrupteles de cabals públics. Amb l'indult a Servitje i Lorenzo, el govern d'en Rajoy obre una porta perillosa: la porta a futurs perdons (l'indult, a diferència de l'amnistia, sempre suposa el perdó de la pena) via BOE. Per aquesta drecera alguns dels personatges que acabo de citar podrien evitar una presumpta pena de presó per corrupció pagant una multa ridícula.

No crec, com pensen alguns, que aquest indult tingui a veure amb la lletra petita dels acords entre CiU i el PP, si és que en realitat existeixen tals "acords". A risc d'equivocar-me (posaré un ciri a la Moreneta si és així) crec que la tesi que acabo d'exposar és més versemblant. Algú creu de veritat que Iñaki Urdangarin arrossegarà els seus ossos per la presó en el supòsit que l'acabin condemnant? Rajoy li acaba d'indicar el camí: si finalment et condemnen no recorris la sentència davant el Suprem, simplement demana l'indult (i fes-ho d'una forma ben motivada i argumentada). Mentre, entre la ciutadania, continuarà creixent (amb raó) la percepció de que la justícia no és igual per a tothom i que la corrupció, de nou, queda impune. D'això alguns en diuen "aplicar la legalitat vigent".

dimecres, 29 de febrer del 2012

Iñaki, el sord

Tot té una explicació. Iñaki Urdangarin està sord com una tàpia. La seva sordesa és al darrere de tot plegat. Aquesta mancança física ha marcat profundament la seva vida. Ha sigut, per dir-ho d'una manera elegant, un llast determinant en els seus èxits esportius i socials, i en els negocis i l'amor. D'entrada el pobre noi no va poder fer el servei militar a causa d'aquesta deficiència auditiva "completa". Els problemes auditius també van marcar la seva exitosa carrera com a esportista d'elit: no escoltar mai el xiulet dels àrbitres i les ordres dels seus entrenadors el va portar a completar un palmarès impresionant (sis copes d'Europa, dues recopes, quatre supercopes d'Europa, deu lligues Asobal, set copes del Rei, nou supercopes d'España, tres copes Asobal i onze lligues catalanes amb el Barça i dues medalles olímpiques amb la selecció espanyola d'handbol, entre d'altres). La sordesa també va ser decisiva a l'hora d'escollir xicota: qui millor que la filla d'un rei per xiuxiuejar paraules d'amor a unes tendres orelles insonores. Res com el llenguatge dels signes per enlluernar a una infanta enamorada sota els llençols...

Iñaki Urdangarín. Foto EFE
La sordesa també està al darrere dels seus negocis a l'Instituto Nóos, la fundació "sense ànim de lucre" que el va catapultar a l'èxit en el món dels bussines. Els sords, diuen, són desconfiats de mena. No es refien de ningú. Per això és va buscar un soci fora de tota sospita (en Diego Torres, professor d'una escola de negocis) que l'ajudaria a muntar un entramat d'enginyeria financera que el faria milionari de la nit al dia. Diuen que no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar. Per això, després, quan el seu reial sogre es va ficar pel mig per encobrir les seves activitats i (també) per ordenar-li que abandonés Nóos i els negocis amb els Matas i Camps de torn (activitat que, recordem-ho, genera conductes poc exemplars), el pobre Iñaki, sord com una tàpia, feu seu aquell cèlebre refrany castellà que diu "a palabras necias, oídos sordos".

Un senyor amb la seva planta (i a més, sord) hauria estat l'ambaixador publicitari ideal de l'empresa d'audífons Gaes, molt millor que Imanol Arias, on va a parar. Però queda lleig que el gendre del rei faci publicitat (negocis tèrbols sembla ser que no) i el van enviar a Washington a "treballar" per a Telefònica. Ja se sap que els sords es mouen com a peixos a l'aigua en el mar de la telefonia. Cal tenir molt bona oïda per... I ara que es troba a la banqueta dels acusats imputat per pressumptes delictes de corrupció i malbaratament de fons públics la sordesa del duc de Palma es torna a manifestar en tot el seu esplendor. Per culpa del seu problema auditiu respon amb evasives a les preguntes del magistrat José Castro (no les entén, és clar), i s'espolsa totes les puces de sobre respecte a les seves hipotètiques responsabilitats en tot el cas. 
Diuen que la justícia és cega. Esperem que en el cas del pobre Iñaki no sigui, a més, sorda.

divendres, 27 de gener del 2012

Vodevil en dos actes (i un jurat)

Dues aspirines i cap a casa. El senyor FC, feliç (Foto: Kai Försterling, EFE)
Acte primer: Diagnosi

El senyor FC és un pacient amb clars indicis de patir una malaltia greu. Les proves que li han practicat i els símptomes que presenta així ho fan suposar. Després d'analitzar a fons el seu estat i totes les proves (analítiques, biòpsies, tomografies computeritzades, ressonàncies magnètiques, etc.), els metges creuen que ha d'ingressar urgentment a l'hospital i que cal practicar-li una intervenció quirúrgica per extirpar-li el seu "mal", que s'allotja en el racó més recondit del cervell. Els tumors cerebrals són una mala peça al teler: l'operació requereix unes mans "expertes". I tot i així l'èxit no està garantit, el pacient pot esdevenir un "vegetal" de per vida. Només hi ha una cosa segura, la convalescència serà llarga, molt llarga.


Acte segon: Desenllaç

Tot i la diagnosi, finalment els metges, assessorats per un grup de 9 ciutadans sense cap formació en temes mèdics -jutges llecs en diuen- decideixen donar d'alta al senyor FC i enviar-lo a casa immediatament. La greu malaltia que patia, segons opinen aquests senyors, és imaginaria. Els forts maldecaps que sofria el pacient eren irreals, producte de la fantasia del seu sastre de capçalera. Perdó, del seu metge de capçalera. Les proves practicades pels metges i el personal especialitzat, segons aquests "experts" sense cap formació en temes mèdics, no són concloents. Decideixen que un parell d'aspirines seran suficients per curar-lo i que, a més, la societat s'estalviarà el seu manteniment durant la llarga recuperació que tothom li augurava. Final feliç, doncs. Not guilty.

PD: Els professionals qualificats també s'equivoquen. No són infal·libles, faltaria més. Ningú pot garantir al 100% que l'encertaran. Objectivament, però, l'opinió d'un cirurgià o d'un magistrat em mereix més respecte, consideració i credibilitat que la d'uns senyors benintencionats i mancats d'estudis en la matèria que han de jutjar.


Not guilty (No culpable). Cançó de The Beatles (lletra i música d'en George Harrison) gravada en les sessions del White Album que no es va arribar a editar fins la publicació de The Beatles Anthology 3 l'any 1996.

dijous, 28 de juliol del 2011

Al soci no se'l pot enganyar...

"Josep Lluís Núñez condemnat a sis anys de presó"

"L'ex president del Barça, culpable de suborn i falsedat documental"

Foto: El País
Al soci no se'l pot enganyar pregonava Josep Lluís Núñez en les èpoques de més crispació del barcelonisme. Ara, molts anys després, els tribunals han decidit que a Hisenda tampoc és possible enganyar-la. L'Audiència de Barcelona ha condemnat avui a l'ex president blaugrana i al seu fill del mateix nom, a sis anys de presó i a pagar 2 milions d'euros per haver subornat a ex càrrecs d'Hisenda a Catalunya a canvi que fessin els ulls grossos en les inspeccions a les seves societats.

El tribunal els ha trobat culpables de suborn i falsedat documental en el cas del frau a Hisenda descobert fa onze anys. La resolució també condemna a l'ex cap dels inspectors d'Hisenda a Catalunya, Josep Maria Huguet, a una pena de 13 anys de presó i als inspectors Álvaro Pernas i Manuel Abella a 12 i 11 anys de presó respectivament. L'Audiència també ha dictat penes de presó pels empresaris Juan José Folchi (7 anys i 6 mesos) i Eduardo Bueno (2 anys). Curiosament l'empresari Javier de la Rosa, per a qui la Fiscalia demanava vuit anys de presó, ha resultat absolt. Quines coses té la justícia, no?