Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ensenyament. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ensenyament. Mostrar tots els missatges

dimecres, 5 de desembre del 2012

Wert, el català ni tocar-lo

Ahir es van fer públiques les dades de l'atur a Espanya. Al novembre, altres 74.296 persones han passat a engreixar la llista dels que es troben sense feina. Amb aquests, el nombre d'aturats a Espanya se situa en 4.907.817, rècord absolut (un 25% de la població activa). Quasi cinc milions de persones no tenen feina. Paral·lelament a l'increment de l'atur, durant el mes de novembre la Seguretat Social ha perdut altres 205.678 afiliats. És a dir ens trobem a la cua d'Europa pel que fa a la creació d'ocupació. Com que això no és cap novetat (fa temps que som els campions de l'atur a nivell europeu, tant a nivell general com juvenil), he volgut saber en quantes coses més ens trobem a la cua.

Fent una consulta ràpida amb el Google ("España, a la cola en...") m'he trobat amb un munt de notícies d'actualitat que posen de relleu que Espanya es troba a la cua d'Europa o del món:

-en el control del dèficit i accés al crèdit (ocupa el lloc 135 de 144 països avaluats), a nivell mundial. També ocupa el lloc número 36 del món pel que fa a competitivitat, per darrere de tots els països de la Unió Europea.
-en creixement econòmic (el 2013 estarem a la cua mundial juntament amb Grècia)
-en ajuts socials, en fills i en recursos per promoure la natalitat. És el país d'Europa, juntament amb Polònia i Malta que menys ajuts destina a les famílies (menys d'un 1% del PIB).
-en conciliació de la vida laboral i familiar.
-en nombre de dones treballadores.
-en innovació tecnològica.
-en augment de la productivitat.
-en despeses destinades a l'innovació.
-en exportacions d'alta tecnologia.
-en despesa sanitària per persona.
-en qualitat del sistema sanitari, segons els consumidors.
-en oferir connexió a Internet amb fibra òptica als seus ciutadans.

-en velocitat de connexió a Internet.
-en normativa empresarial. És més fàcil crear una empresa a països subdesenvolupats com Bielorrusia, Sri Lanka o Camerún que a Espanya.
-en salari mínim. En canvi som un dels països amb l'IVA més elevat.
-en nombre d'empleats públics. Té una de les ràtios més baixes de la UE.
-en racionalització de l'administració local.
-en matèria d'eficiència energètica en edificis, mentre que la despesa energètica ha pujat un 60% els darrers quatre anys.
-en la substitució de combustibles fòssils per alternatius.
-en qualitat de l'aire que respirem.
-en conservació de carreteres.
-en transparència. És ell país més opac d'Europa. No té registre de lobbies, ni són transparents el finançament dels partits o els comptes de la Casa Reial...
-en taxa d'abandonament escolar: més d'un 25% (només ens supera Malta); en taxa de població amb risc de pobresa (un 25% segons Eurostat) i en inversions en I+D (menys d'un 1% del PIB).
-en alumnes excel·lents de tots els països del seu entorn.
-en el panorama educatiu mundial.
-en sistemes educatius que fomenten la competitivitat.
-en estudis d'idiomes.
-en inversions en salut mental.
-en...

Amb tot aquest panorama desolador (la llista podria ser encara més llarga, podeu fer la prova) el govern espanyol continua sense reaccionar i sense oferir solucions per millorar la situació i intentar que el país (que ja es troba en fallida tècnica) surti del pou. En comptes de cercar solucions, crea problemes. Un exemple de màxima actualitat, la reforma educativa, pot servir d'exemple. Teòricament la reforma que impulsa el PP hauria de servir per solucionar els problemes (total o parcialment) educatius que s'enumeren a la llista anterior (n'hi han uns quants més que no surten).

José Ignacio Wert treu pit amb el català a l'escola
Doncs no, al ministre d'Educació, Cultura i Esport (el ministre pitjor valorat del govern) sembla que no l'interessa tenir estudiants més competents i qualificats. No l'interessa que els problemes del sistema educatiu els solucionin els que hi entenen. Res de tot això està a la seva agenda. Al senyor Wert només l'interessa que els nens catalans parlin més castellà (com si no sabessin parlar-lo!!) i de pas relegar el català -la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya des de fa més de trenta anys- al llimb, a l'ostracisme lingüístic. Vol, en definitiva que el català deixi de ser un idioma important. Vol marginar-lo, convertir-lo en un idioma residual de pagesos i camperols, de 'paletos y pueblerinos'. Al País Valencià i les Illes Balears, on també governa el PP, ja estan aconseguint que així sigui. El següent pas, doncs, és Catalunya. Cal ser ignorant. El PP, i Wert en particular, creu que podrà fer el que no va aconseguir la dictadura franquista, carregar-se el català. Encara no s'ha assabentat que aquí, ara i sempre, la llengua és innegociable. El català ni tocar-lo.

El senyor ministre faria bé d'esforçar-se més en solucionar els problemes de la gent, i no de crear-li'n de nous. Amb la seva actitud, de moment només ha aconseguit una cosa, que uns quants centenars més de catalans se sumin a la causa independentista aquesta setmana.

divendres, 15 de juny del 2012

Professors universitaris qüestionats

Els professors universitaris espanyols més qüestionats que mai:
  • Només una minoria de professors universitaris acredita resultats pel que fa a la seva activitat investigadora, malgrat que tots disposen de temps retribuït per a desenvolupar-la. 
  • La universitat està viciada per la seva pròpia endogàmia, i a una bona part del professorat li han fabricat la plaça a mida: no es fan proves imparcials de mèrits per garantir la qualitat dels docents.
  • Molts professors universitaris es prenen molt poques molèsties en preparar les classes i una bona part són prepotents i sectaris.
  • Creix el nombre de titulars d'assignatures que no apareixen per classe durant mesos i no passa res.
  • Molts professors imparteixen classes de matèries no relacionades amb la seva titulació o sense tenir-ne experiència alguna.
Tot això no ho dic jo ni m'ho invento. Ho explica un estudi (Universidad, universitarios y productividad en España) que ha publicat recentment la Fundació BBVA i l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE) que posa clarament de manifest que a les universitats espanyoles la selecció del professorat i el control del seu rendiment grinyolen per totes bandes. Jo, en la meva ignorància, creia que la incompetència i determinats tics del professorat universitari eren cosa del passat i no m'havia pres massa seriosament les queixes expressades en aquest sentit pel meu fill gran, que cursa tercer any de carrera a la Universitat de Barcelona. I creieu-me, n'explica algunes de ben grosses d'alguns profes.


Després de llegir les conclusions sobre productivitat i competència d'una part del professorat (no hem de generalitzar, òbviament) d'aquest estudi, he començat a canviar de parer. He de reconèixer que les observacions del meu primogènit, que jo creia exagerades, són versemblants malgrat que fins ara jo em deia a mi mateix que "no pot ser veritat que a ell li continuïn passant coses que em passaven a mi fa una pila d'anys quan estudiava periodisme a l'Autònoma". Doncs sí, dissortadament és possible.

A banda de qüestionar la feina d'una part del professorat, l'estudi també posa de relleu altres temes que incideixen directament en la competitivitat i eficàcia de les universitats: desajustaments importants entre oferta i demanda en algunes titulacions com medicina, humanitats i ciències experimentals; permanència de titulacions amb pocs alumnes i baix rendiment d'una part de l'alumnat que encareixen innecessàriament els serveis d'educació superior; rigidesa i lentitud de les universitats a l'hora d'adaptar i reasignar recursos...

En canvi, l'estudi desmitifica altres creences populars relacionades amb el món universitari: a Espanya no sobren alumnes ni titulats universitaris; les universitats no tenen un problema de mida ni en tenim massa i no tots els titulats són mileuristes ni ho són tota la vida. L'estudi proposa dotze actuacions imprescindibles perquè la universitat millori els seus resultat, en qualitat i quantitat, amb menys costos.

dijous, 1 de març del 2012

El pla de jubilació de Rodríguez Ibarra

Un altre "macarra" de la moral que s'ha passat tota la vida sermonejant a la gent i donant lliçons d'ètica i moral progressista. El socialista Juan Carlos Rodríguez Ibarra, president de la Junta de Extremadura durant vint-i-cinc anys, s'ha procurat un pla de jubilació fet a mida molt generós i exclusiu.

Com explica l'historiador Joan B. Culla en el següent article que va publicar El País fa uns dies, "el que resulta més escandalós és el contrast entre el discurs i la conducta". Rodríguez Ibarra ho té clar: la solidaritat ben entesa comença per un mateix. Us recomano la seva lectura.


Quiero ser Rodríguez Ibarra


El expresidente se prejubiló con el sueldo íntegro, un 30% más de lo que cobran sus colegas catalanes

No teman, no he bebido más de la cuenta, ni me he fumado nada, ni sufro ningún trastorno de personalidad, ni pretendo provocar a los amables lectores. La afirmación que encabeza este artículo va completamente en serio, y no significa que envidie la trayectoria política, ni la filiación, ni las ideas de don Juan Carlos Rodríguez Ibarra. Lo único que envidio —et pour cause— es su estatus laboral.

Verán: según informó un diario de Madrid —sin que nadie lo haya desmentido ni enmendado—, tras haber sido durante 24 años (de 1983 a 2007) presidente de la Junta de Extremadura, el señor Rodríguez Ibarra decidió reincorporarse a la docencia universitaria. Una tarea que había ejercido muy brevemente en sus mocedades pues, contratado como penene por la Escuela de Formación del Profesorado de Badajoz en 1974, tres años después obtenía un escaño en el Congreso y, por tanto, comenzaba a gozar de una serie de excedencias por cargo político que se sucederían unas a otras hasta julio de 2007.

Reincorporado, pues, a lo que entretanto se había convertido en una plaza de profesor titular de escuela universitaria en la Facultad de Educación de la Universidad de Extremadura (UEX), don Juan Carlos dispuso de un semestre entero para ponerse al día, sin impartir una sola clase, hasta que empezó a hacerlo en enero de 2008, en las materias de Introducción a la Lingüística y Análisis del Discurso Periodístico Español, se ignora con qué cifras de alumnos. Su magisterio, en todo caso, iba a ser efímero —apenas un curso y medio—, ya que en septiembre de 2009 solicitó y obtuvo la prejubilación nueve años antes de la edad legalmente establecida para ello, que está en los 70 años.

A esta breve sinopsis deben añadírsele algunos detalles nada baladíes. Uno, que el expresidente se prejubiló con el sueldo íntegro y que el de los profesores de la UEX es, como promedio, de 4.200 euros al mes; o sea, un 30% más de lo que cobran sus colegas catalanes, incluso con categoría superior, 35 años de antigüedad y todos los trienios y sexenios posibles. ¡Quién fuera extremeño! Dos, que la jubilación de Rodríguez Ibarra —y de otros 69 compañeros de claustro— fue “incentivada”, de modo que, además del sueldo, perciben una prima o complemento que puede llegar a ser de 18.615 euros al año hasta que, cumplidos los 70, pasen a cobrar la pensión máxima. Tres, que el marco jurídico bajo el que se ampara semejante chollo —o sea, el convenio entre la Consejería de Educación de la Junta y la Universidad de Extremadura— fue aprobado (con una previsión presupuestaria de 14,5 millones de euros) y rubricado por el Gobierno extremeño en abril-mayo de 2007, todavía bajo la presidencia de un Rodríguez Ibarra a punto de cesar en el cargo. Y cuatro, que esas doradas prejubilaciones solo se convocaron en 2008 y en 2009, siendo el exmandatario uno de los últimos en haberse podido acoger a ellas gracias a que ya tenía 61 años. ¡Menuda suerte y menuda puntería!

Así las cosas, al margen de las irregularidades que el Tribunal de Cuentas parece haber detectado en ese plan de jubilaciones tan generoso como exclusivo, por encima del agravio comparativo para miles de docentes que decuplican los años de ejercicio del profesor Ibarra pero jamás se podrán jubilar en sus mismas condiciones, lo que resulta más escandaloso es el contraste entre el discurso y la conducta. Juan Carlos Rodríguez Ibarra, el paladín del “meridionalismo” socialista, aquel que se pasó un cuarto de siglo cultivando los complejos de inferioridad de sus paisanos para traducirlos en votos, el abogado integérrimo de la igualdad entre todos los españoles, el crítico despiadado de las “comunidades ricas” (Cataluña y Euskadi, mayormente) con sus “privilegios” y sus superfluos “gastos identitarios”, el que reclamaba sin descanso transferencias de renta hacia Extremadura en nombre de la solidaridad, ha acabado por concluir que la solidaridad bien entendida empieza por uno mismo.

dimarts, 6 de setembre del 2011

Drets

Cartell electoral d'en Rivera, en pilotes
Aquest matí escoltant Albert Rivera a la ràdio m'han vingut ganes de riure, per no dir altra cosa. El líder de Ciutadans (C's) deia que la sentència que obliga a fer vehicular el castellà en l'ensenyament a Catalunya (i carregar-se de pas el model d'immersió lingüística que tant bé ha funcionat a Catalunya durant els darrers 30 anys) “és la forma de garantir els drets constitucionals” dels ciutadans. Tot el problema, doncs, es redueix a una qüestió de drets, de respecte dels drets personals.

Molt bé, cap problema, que l'administració garanteixi aquest dret, encara que sigui obligada per una sentència instigada per unes poques famílies (i pel PP, no ho oblidem) que volen que els seus fills cursin tots els seus estudis en castellà. Ara bé, si ha de garantir aquest dret que garanteixi també el dret al treball i a una remuneració suficient de tots els ciutadans (article 35 de la Constitució). Els quatre milions de parats que hi han a Espanya botaran d'una alegria sobtada. I ja posats, que garanteixi també el dret a descansar i a vacances periòdiques remunerades (article 40.2 de la Constitució). I no ens oblidem del dret a gaudir d'un habitatge digne i adequat que tots tenim (article 47 de la Constitució). Que ens ho garanteixi també l'administració, faltaria més, és la seva obligació.

Si tot és qüestió de drets, de garantir els drets personals que consagra la Constitució, als tribunals se'ls hi pot aixecar molta feina de sobte. Com tots els aturats i els sense sostre d'aquest país (compte, i els que no poden fer vacances!!!) comencin a cursar denuncies perquè no tenen treball o una vivenda on viure els senyors magistrats hauran de fer moltes hores extres. Seran capaços de sentenciar que l'administració ha de garantir feina segura, casa i vacances? Tot és possible.

Altra cosa. Si repassem la Constitució espanyola de 1978, vigent fins el dia d'avui, el punt 2 de l'article 27 consagra el dret a l'educació de tots els ciutadans amb l'objectiu d'aconseguir "el pleno desarrollo de la personalidad humana en el respeto a los principios democráticos de convivencia y a los derechos y libertades fundamentales". Enlloc llegeixo que aquest dret a l'educació no pugui dur-se a terme emprant el català com a llengua vehicular.

*Pels que no ho sàpiguen, Ciutadans - Partit de la Ciutadania (C's) és un grupuscle pseudolerrouxista amb una representació mínima al Parlament de Catalunya (3 diputats). La seva ideologia es basa en el rebuig del nacionalisme català i en la defensa de les llibertats individuals, la igualtat entre ciutadans i el bilingüisme.

dijous, 23 de desembre del 2010

Diferències

Catalunya té prop d'1.300.000 alumnes cursant ensenyaments obligatoris fins els setze anys. La llengua vehicular d'aquesta munió d'estudiants és el català. N'hi ha hagut prou amb tres famílies que volen escolaritzar els fills en castellà perquè el Tribunal Suprem dicti sentència contra la immersió lingüística en català.

Segons llegeixo a Vilaweb, al País Valencià en canvi, prop de 94.000 alumnes han demanat aquest curs d'escolaritzar-se en català, però no han estat atesos pel govern valencià i han d'anar a classe en castellà obligatòriament. Què esperen el Suprem, i en el seu defecte els tribunals ordinaris valencians, per atendre les demandes d'aquestes famílies?

dimecres, 18 de març del 2009

Bèsties

Quan Manuel Fraga era ministre de l'Interior en un dels governs del dictador va fer famosa la frase "la calle es mia" per deixar ben palès que ell i un dels seus braços armats antirepressius, el grisos, dictaven la seva particular llei als carrers del país. La policia de Franco va repartir garrotades durant molts anys i va torturar a molts innocents. Explico tot això, que ja és aigua passada, perquè aquest matí m'ha semblat retornat al passat per moments. No podia creure el que veien els meus ulls. Com en un malson, les imatges en blanc i negre dels 60 i 70 amb els grisos repartint llenya, avui han cobrat vida en tecnicolor: he vist als mossos d'esquadra, la policia autonòmica catalana que dirigeix el conseller Joan Saura, colpejar i aporrinar amb una contundència fora de lloc, desmesurada, a una colla d'un dos-cents estudiants universitaris que pretenien entrar al Palau Robert, seu de la Conselleria d'Universitats.

Foto: Toni Albir / EFE
Per reprimir a aquesta "multitud" d'estudiants -pel que he pogut observar gens violents, per cert-, els mossos han desplaçat 17 furgonetes carregades d'homes d'Harrelson i un helicòpter. Les forces no estaven equilibrades, com hom pot imaginar, i menys després de comprovar com els policies actuaven com autèntics animals desbocats, repartint garrotades amb les seves porres a tothom que es creuava en el seu camí. Com autèntics bèsties, vaja. No es mereixen un apel·latiu més amable... Fa poca estona m'acabo d'assabentar que entre els colpejats per la policia també hi han diversos periodistes, fotògrafs i càmeres de televisió que estaven cobrint l'incident.
Que la policia portava un dia molt cremat (jo els he vist en acció cap els volts de l'una de la tarda però portaven actuant des de bon matí: havien desallotjat el petit grup de 53 estudiants anti Bolonya que encara ocupava l'edifici històric de la universitat de Barcelona i reprimit la manifestació posterior que ha tallat la Gran Via durant una estona abans de l'incident que acabo de descriure en el Passeig de Gràcia) no ho nega ningú, però no justifica l'actuació salvatge que jo i molts altres ciutadans hem presenciat atònits.

Durant la meva època com a cap de premsa d'Ensenyament vaig presenciar en directe moltes manifestacions d'estudiants i fins i tot vaig observar a gent violenta llençant pedres i objectes contundents contra el Palau de la Generalitat i puc afirmar que mai havia vist actuar als mossos d'esquadra de la forma tant irracional i bàrbara que han lluit avui. Els temps han canviat, no hi ha dubte. Mentre la conselleria d'Interior ha estat en mans de CiU i dels socialistes aquestes coses no passaven. La policia actuava amb molt més seny i paciència. Ara, en canvi, amb un conseller progre, ecologista, sostenible i no sé quantes coses més, la policia catalana mostra el seu rostre més sinistre.

Si analitzem bé la situació, però, tot té una explicació. En Joan Saura ha mamat comunisme tota la seva vida i durant molts anys el seu mirall ha estat la extinta Unió Soviètica, el paradís de les llibertats. De ben segur que els mètodes repressius del dictador Stalin han forjat el seu caràcter i per això ara els mossos surten al carrer amb les piles carregades de mala bava. Ara, quan assisteixi a la propera manifestació pro palestina (per ètica, és clar) segur que una de les consignes que cridarà -emulant al fatxa Fraga- serà "el carrer és meu". Ja ens podem posar a tremolar tots plegats.

divendres, 5 de setembre del 2008

Barracons

Més de 20.000 alumnes, segons les dades que ahir va anunciar el conseller d'Educació Ernest Maragall, començaran el curs escolar 2008-09 allotjats "provisionalment" en 967 aules prefabricades, 165 més que el curs passat. Des que el govern del Tripartit governa a Catalunya no ha parat de créixer el nombre de prefabricats escolars. Aquest govern, que quan estava l'oposició titllava d'incompetents als consellers del ram de CiU per no eradicar els barracons del mapa, ara resulta que no només no els eradica sinó que els multiplica.

A dia d'avui els prefabricats acullen més del doble d'alumnes que a l'inici del curs escolar 2001-02, quan la consellera Gil (CiU) va endegar un pla de xoc que preveia eradicar definitivament aquestes construccions dels centres escolars l'any 2004, quan només sobreviurien uns quants mòduls que es destinarien a serveis com el menjador o la biblioteca. Aquest pla es va avortar de socarrell i es va substituir per altre del nou govern format pel PSC, ERC i ICV. Resultat: 337 nous mòduls prefabricats i 10.000 alumnes més que llavors encabits en aquests aularis. Tot un èxit de l'eficàcia, la competència, la previsió i la planificació dels nostres governants.

Ara bé, tot té una justificació. Segons va indicar ahir Maragall durant la presentació del curs, aquest mal endèmic que pateix l'educació catalana des de fa anys, "és fruit del creixement demogràfic continuat". Aquesta sí que és bona conseller, com si el nombre d'alumnes no hagués deixat de créixer ininterrompudament des de l'any 1996, o com si les onades migratòries -que determinen en bona mesura l'augment sobtat d'alumnes en una escola- no fos constant des de l'any 1999.

La capacitat que té aquest govern per disfressar la realitat i transformar-la en funció dels seus interessos és impressionant. Posaré uns exemples. En l'època dels governs Pujol, a aquests aularis provisionals se'ls anomenava barracons (l'epítet més pejoratiu i contundent), i la seva existència era fruit de la incompetència i la manca de previsió dels responsables d'ensenyament. Ara aquestes construccions són aules prefabricades (epítet més digne) i un element de suport a la escolarització imprescindible actualment per donar resposta a la demanda que genera l'escolarització obligatòria (socialistes dixit). Caram quin canvi. El que abans era abominable, ara és imprescindible.

Algú em podrà dir que aquest canvi d'actitud és normal atès que tots els governs i els polítics en general escombren cap a casa i només actuen en funció dels seus interessos. D'acord. Tenen raó. Però és que a sobre ningú diu ni piu sobre aquest desvergonyiment. Ni l'oposició, que un cop més demostra no saber jugar el seu paper, ni els sindicats, ni les associacions de pares i mares... Als sindicats els han tapat la boca contractant més professorat i col·locant a la meitat dels seus dirigents en càrrecs de responsabilitat de la conselleria d'Educació. I les APA'S han estat totalment desmobilitzades pels mateixos que abans les mobilitzaven, és a dir socialistes i comunistes, que ara practiquen l'agit-prop (més aviat l'anestèsia ciutadana) des de les seves poltrones i amb els diners de tots nosaltres.

PD.- El fill gran del que subscriu ha estudiat tota la ESO en un institut públic construït íntegrament amb barracons i, que jo sàpiga, això no l'ha traumatitzat.

divendres, 23 de novembre del 2007

Quatre il·lusions generoses i simpàtiques

Aquesta setmana s'ha fet públic un informe de la Fundació Bofill esfereïdor. Diu, atenció, que els instituts catalans registren la taxa de graduats en ESO (12-16 anys) més pobre de tot Espanya i l'index d'abandonament escolar més alt. Per contra, Catalunya és la comunitat on menys alumnes de primària repeteixen, només un 1,5%. El 98,5% restant "progressen adequadament". I així els hi va després a la secundària, afegiria jo... Els autors de l'informe suggereixen que en certa mesura el fracàs de l'ESO és atribuïble a la Primària, on una bona part de l'alumnat promociona de manera automàtica sense haver assimilat el nivell de coneixement que es considera exigible. Si això és cert, com ho sembla, ens trobem davant d'una situació molt greu, ja que certificaria que el nivell d'exigència dels mestres deixa molt a desitjar i es trasllada el problema als cursos superiors.

El pitjor de tot és que ja fa anys que les primeres alarmes es van disparar i no s'ha fet res per posar-hi remei, seguim igual o pitjor, i això és una greu hipoteca pel progrés i pel futur del país. Ens trobem davant d'un autèntic fracàs pedagògic que ningú ha tingut el coratge d'esmenar. Els resultats escolars dels nostres alumnes de secundària són -a banda del poc nivell que els hi han exigit al seu pas per la primària- fruit de l'aposta obcecada dels nostres pedagogs per la LOGSE, la llei educativa que va aprovar el govern de Madrid a principis dels noranta que, ens agradi o no reconèixer-ho, es va parir als despatxos del Departament d'Ensenyament de la Generalitat. Per aquest motiu no ens ha d'estranyar que fos a Catalunya on més ràpid i amb més intensitat es va aplicar i, també, on més es noten ara els seus efectes.
La LOGSE és filla tardana de la revolució pedagògica instaurada a Europa als anys 70 que va consagrar la pedagogia lúdica a l'escola en detriment de valors fonamentals com la cultura del treball i l'esforç. "Aquesta pedagogia ha fet molt mal als nostres alumnes", deia fa uns dies a Barcelona Luc Ferry, ex-ministre francès d'educació, en el decurs d'una conferència a la qual vaig tenir el gust d'assistir.


Per aquest filòsof i professor (a la foto), ens trobem immersos en mig d'una catàstrofe ben intencionada, doncs "vull creure -va afirmar contundent durant la conferència- que els que la van tirar endavant no eren imbècils". Segons la seva opinió, la pedagogia que impera a Europa des de fa quatre dècades i a Espanya des d'en fa dues es basa en quatre "il·lusions generoses i simpàtiques". La primera ha estat fer creure als infants "que ho podien inventar tot, fins i tot la construcció del seu propi coneixement". La segona pensar que "a l'aula es podia substituir el treball pel joc". La tercera que "primer cal motivar als alumnes i després fer-los treballar" i la quarta fer creure als estudiants "que ser jove és genial i formidable i que ser adult o vell és una catàstrofe". L'assimilació d'aquestes il·lusions, explicava Ferry, ha provocat "una caiguda en picat dels nivells de coneixement" dels nostres alumnes en determinades matèries i també en aspectes bàsics de civilitat i "un interès malaltís per la cultura fàcil en detriment de la cultura interessant".
Si tot el que va explicar Ferry és cert, i sembla que no va gaire errat (l'informe Bofill, els darrers informes PISA, i altres indicadors així ho semblen confirmar), cal donar un cop de timó sense més dilació, doncs està en joc el futur dels nostres fills.