Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llengua. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llengua. Mostrar tots els missatges

dissabte, 8 de febrer del 2014

Galtada dels filòlegs a Alberto Fabra

Un senyor que només parla valencià en la intimitat, Alberto Fabra, diu que no li agrada el nou Diccionari Normatiu Valencià que acaba de publicar l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) perquè no s'ajusta als paràmetres lingüístics del seu partit, el PP. Aquests paràmetres no són altres que negar una vegada més, per activa i per passiva, la unitat de la llengua. Què bords que són aquests filòlegs, cony, deu rumiar en Fabra mentre encaixa la galtada que li han clavat.


Diu el nou diccionari que el valencià és una "Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francès dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català". Aquesta definició, com ja era d'esperar, no ha agradat gens al gran filòleg (de nivell, eh!) que presideix la Generalitat Valenciana, que continua entossudit en la seva creuada per eradicar el valencià de la Comunitat Valenciana. Fabra, òbviament, en sap més de llengua que els mateixos filòlegs valencians, que han trigat dotze anys en parir aquesta magna obra que aplega més de 93.000 entrades. El seu disgust el va portar a torpedinar la presentació pública del nou diccionari fa uns dies. L'AVL, l'ha penjat a la seva pàgina web, on tothom que ho desitgi el pot consultar sense problemes.

L'eliminació de les llengües perifèriques és una obsessió dels dirigents populars, que al pas que van aconseguiran (si ningú no ho impedeix) que siguin llengües residuals que només parlaran els 'agüelets' dels pobles. El genocidi del valencià està perfectament planificat, com també ho està el del català a les Balears. En temes lingüístics només Catalunya resisteix els embats del PP, que pretén que el castellà sigui la llengua hegemònica a tot l'Estat. El cabreig d'en Fabra amb el tema del diccionari (tenir una acadèmia de la llengua perquè després et faci aquestes putades, deu pensar) és comprensible. Històricament el seu partit i els seus principals dirigents han fet tot el possible per eliminar el valencià de la vida pública i ara venen quatre filòlegs a tocar el que no sona amb definicions catalanistes. Com no voleu que Fabra s'emprenyi. Després de tot el que ell i els seus predecessors han fet per afonar la llengua del país: parlar sempre en castellà per subratllar quina llengua és de primera categoria i quina de segona; carregar-se les emissions de TV3; fulminar (després d'aprofitar-se'n durant anys i panys) Canal 9; eliminar del dial Catalunya Ràdio; imposar multes milionàries a Acció Cultural del País Valencià, etc, etc.

Vull pensar que els valencians que s'estimen la seva llengua encara són majoria i no permetran que aquesta gentola assetjada per la corrupció, els escàndols i els negocis tèrbols se'n surti amb la seva. Franco no va aconseguir que la gent deixés de parlar en el seu idioma matern, malgrat imposar el castellà a les aules i en tots els àmbits socials. Seria molt greu que avui, en ple segle XXI, uns sàtrapes malintencionats que menyspreen profundament la llengua pròpia del seu país aconsegueixin el que ni el dictador va aconseguir. El valencià no és una llengua de segona divisió  i ningú s'ha d'avergonyir de parlar-lo. Pot jugar perfectament a la 'champions' de les llengües, com demostra aquest diccionari. Només els incultes poden pensar el contrari.

dimecres, 5 de desembre del 2012

Wert, el català ni tocar-lo

Ahir es van fer públiques les dades de l'atur a Espanya. Al novembre, altres 74.296 persones han passat a engreixar la llista dels que es troben sense feina. Amb aquests, el nombre d'aturats a Espanya se situa en 4.907.817, rècord absolut (un 25% de la població activa). Quasi cinc milions de persones no tenen feina. Paral·lelament a l'increment de l'atur, durant el mes de novembre la Seguretat Social ha perdut altres 205.678 afiliats. És a dir ens trobem a la cua d'Europa pel que fa a la creació d'ocupació. Com que això no és cap novetat (fa temps que som els campions de l'atur a nivell europeu, tant a nivell general com juvenil), he volgut saber en quantes coses més ens trobem a la cua.

Fent una consulta ràpida amb el Google ("España, a la cola en...") m'he trobat amb un munt de notícies d'actualitat que posen de relleu que Espanya es troba a la cua d'Europa o del món:

-en el control del dèficit i accés al crèdit (ocupa el lloc 135 de 144 països avaluats), a nivell mundial. També ocupa el lloc número 36 del món pel que fa a competitivitat, per darrere de tots els països de la Unió Europea.
-en creixement econòmic (el 2013 estarem a la cua mundial juntament amb Grècia)
-en ajuts socials, en fills i en recursos per promoure la natalitat. És el país d'Europa, juntament amb Polònia i Malta que menys ajuts destina a les famílies (menys d'un 1% del PIB).
-en conciliació de la vida laboral i familiar.
-en nombre de dones treballadores.
-en innovació tecnològica.
-en augment de la productivitat.
-en despeses destinades a l'innovació.
-en exportacions d'alta tecnologia.
-en despesa sanitària per persona.
-en qualitat del sistema sanitari, segons els consumidors.
-en oferir connexió a Internet amb fibra òptica als seus ciutadans.

-en velocitat de connexió a Internet.
-en normativa empresarial. És més fàcil crear una empresa a països subdesenvolupats com Bielorrusia, Sri Lanka o Camerún que a Espanya.
-en salari mínim. En canvi som un dels països amb l'IVA més elevat.
-en nombre d'empleats públics. Té una de les ràtios més baixes de la UE.
-en racionalització de l'administració local.
-en matèria d'eficiència energètica en edificis, mentre que la despesa energètica ha pujat un 60% els darrers quatre anys.
-en la substitució de combustibles fòssils per alternatius.
-en qualitat de l'aire que respirem.
-en conservació de carreteres.
-en transparència. És ell país més opac d'Europa. No té registre de lobbies, ni són transparents el finançament dels partits o els comptes de la Casa Reial...
-en taxa d'abandonament escolar: més d'un 25% (només ens supera Malta); en taxa de població amb risc de pobresa (un 25% segons Eurostat) i en inversions en I+D (menys d'un 1% del PIB).
-en alumnes excel·lents de tots els països del seu entorn.
-en el panorama educatiu mundial.
-en sistemes educatius que fomenten la competitivitat.
-en estudis d'idiomes.
-en inversions en salut mental.
-en...

Amb tot aquest panorama desolador (la llista podria ser encara més llarga, podeu fer la prova) el govern espanyol continua sense reaccionar i sense oferir solucions per millorar la situació i intentar que el país (que ja es troba en fallida tècnica) surti del pou. En comptes de cercar solucions, crea problemes. Un exemple de màxima actualitat, la reforma educativa, pot servir d'exemple. Teòricament la reforma que impulsa el PP hauria de servir per solucionar els problemes (total o parcialment) educatius que s'enumeren a la llista anterior (n'hi han uns quants més que no surten).

José Ignacio Wert treu pit amb el català a l'escola
Doncs no, al ministre d'Educació, Cultura i Esport (el ministre pitjor valorat del govern) sembla que no l'interessa tenir estudiants més competents i qualificats. No l'interessa que els problemes del sistema educatiu els solucionin els que hi entenen. Res de tot això està a la seva agenda. Al senyor Wert només l'interessa que els nens catalans parlin més castellà (com si no sabessin parlar-lo!!) i de pas relegar el català -la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya des de fa més de trenta anys- al llimb, a l'ostracisme lingüístic. Vol, en definitiva que el català deixi de ser un idioma important. Vol marginar-lo, convertir-lo en un idioma residual de pagesos i camperols, de 'paletos y pueblerinos'. Al País Valencià i les Illes Balears, on també governa el PP, ja estan aconseguint que així sigui. El següent pas, doncs, és Catalunya. Cal ser ignorant. El PP, i Wert en particular, creu que podrà fer el que no va aconseguir la dictadura franquista, carregar-se el català. Encara no s'ha assabentat que aquí, ara i sempre, la llengua és innegociable. El català ni tocar-lo.

El senyor ministre faria bé d'esforçar-se més en solucionar els problemes de la gent, i no de crear-li'n de nous. Amb la seva actitud, de moment només ha aconseguit una cosa, que uns quants centenars més de catalans se sumin a la causa independentista aquesta setmana.

dijous, 19 de juliol del 2012

dijous, 21 de juny del 2012

A Espanya es parla una nova llengua

El català de la franja: penjat i ofegat
Ep, atenció! A Espanya es parla una nova llengua: l'aragonès oriental ("lengua aragonesa propia del área oriental", LAPAO). Aquest nou idioma (quin subterfugi...) que s'acaba d'inventar el govern de l'Aragó (PP + PAR) per negar que als pobles de la franja limítrofs amb Catalunya parlen català de tota la vida (uf! quina urticària!) s'afegeix a la llarga, llarguíssima, llista de llengües autòctones que es parlen i es xampurregen a la "piel de toro".

A saber: castellà, castellà autèntic, "castellano viejo", castellà septentrional, castellà meridional, castellà occidental, castellà oriental, castellà mesetari, castellà-cañí, castellà-xulapo, castellà amb accents (gallec, asturià, càntabre, basc, català, valencià, balear, canari), manxec, navarrès, "riojano", andalús oriental, andalús occidental, andalús meridional, zevillano, cordobé, extremeny, ceutí, melillenc, murcià, "maño", gallec, basc, bable, "guanche", mallorquí, menorquí, eivissenc, alacantí, valencià, valencià xe (o che), català, català de la ceba, catanyol, catalencià, ebrenc, gironí, empordanès, lleidatà, tortosí, andorrà, mexicà, argentí, xilè, colombià, bolivià, uruguaià, equatorià, cubà, costa-riqueny, paraguaià, peruà, veneçolà, caribeny, panameny, dominicà, salvadorenc, hondureny, guatemalenc, nicaragüenc, "mi amol", "méteme la lengua" i "mamita mia", entre molts d'altres que segur que m'oblido.


I ara que hi penso, qui cony parla espanyol en aquest país? Existeix realment aquest idioma? Els savis del PP, que només saben despistar i marejar la perdiu amb temes com aquests perquè els perifèrics ens emprenyem en comptes de governar i treure el país de la crisi, ens ho aclariran. Oi que sí, Mariano?

dijous, 17 de maig del 2012

El tio Pep se'n va a Muro

Navegar per la xarxa, de vegades, és una capsa de sorpreses. Avui m'he topat amb una d'aquestes. I molt gratificant, per cert. He trobat, sense voler-ho, una cançó que mon pare em cantava de xicotet i després també li ha cantat als meus fills quan encara no aixecaven ni tres pams de terra. Era una de les seves favorites. És una cançó que té una tonadeta molt contagiosa. És, ni més ni menys, que El tio Pep se'n va a Muro, tot un clàssic del cançoner valencià, interpretat en aquest cas per Els Pavesos i Joan Monleon. M'ha agradat retrobar-la.


El tio Pep se'n va a Muro...
tio Pep...
El tio Pep se'n va a Muro...
tio Pep...

De Muro què em portarà?
tio Pep, tio Pep, tio Pep, tio Pep.

Una tartana i un burro
per a anar a passejar.

El tio Pep ja té el burro
que molts quinzets li ha costat,
i tota la gent de Muro
diuen que l'han enredat.

El ruc li ha pegat tres patades
i l'han dut a l'hospital;
té tres costelles trencades
i tot el cos li fa mal.

divendres, 18 de febrer del 2011

Berlusconi-Camps mata a TV3

El Berlusconi valencià. Foto: U. Martín (El País)
Francisco Camps, el president de la Generalitat valenciana, finalment se'n ha sortit amb la seva. Des d'ahir ja no es pot veure TV3 a cap poble ni comarca d'Alacant, València i Castelló. Camps -un senyor, recordem-ho, sota sospita pel cas Gürtel- actua com un vulgar Berlusconi de províncies. Com a bon antidemòcrata que és, ha impulsat la modificació de la llei de l'audiovisual valencià amb l'únic objectiu de forçar el tancament de TV3 i perseguir fins a la seva asfixia econòmica a Acció Cultural del País Valencià (ACPV), l'entitat que va portar el canal català a terres valencianes i un dels principals impulsors, no ho oblidem, del Canal 9.

Això de voler controlar què veu i què no veu la gent només passa a les dictadures i als règims totalitaris. Només els que tenen por a la crítica (perquè normalment tenen moltes coses que amagar) actuen posant mordaces. Silenciar i censurar les veus discrepants, a més, és de covards. Mentre al Canal 9, que el PP valencià domina amb mà de ferro, li riuen totes les gràcies o simplement NO EN PARLEN d'allò que pot disgustar a l'amo, escoltar un altre mitjà on es dóna veu als seus crítics i opositors és un perill que cal eliminar de soca-rel. I així ho ha fet. Com puntualitza el Col·legi de Periodistes de Catalunya en un comunicat emès avui mateix, "l’apagada de una televisió, sigui pels motius que sigui, representa sempre una important restricció a la llibertat d'expressió i a la pluralitat informativa, elements fonamentals per a la formació de l’opinió pública i bàsic per garantir els valors democràtics de qualsevol societat". 

Com jo marteix escrivia en un vell post d'aquest bloc el desembre del 2007, quan es va precintar el repetidor de la Carrasqueta, el més al·lucinant de tot és que "en un context de globalització com l'actual, en que es poden veure tota mena de canals, resulta que al govern valencià l'incomoda que els ciutadans puguin veure TV3, no siga que es contaminin de ves a saber què". La situació és ridícula i absurda, tothom ho sap. Podem rebre per satèl·lit el senyal de qualsevol televisió de l'altra banda del món i en canvi no podem veure la televisió que fan els veïns. És surrealista.

En Camps i la banda de sinistres aduladors que li aplaudeixen tots els seus despropòsits, hauria de saber que qui decideix el que es veu aquesta nit a casa sóc jo, no ell. I això val per la televisió valenciana, per la catalana, per la gallega, per la madrilenya o per l'andalusa. Tots aquest canals, poc o molt, s'han posat en marxa amb els meus impostos i els de la resta de ciutadans, i per tant som nosaltres els que hem de decidir si els volem veure o no, independentment de la seva qualitat.

A més d'atemptar greument contra la llibertat d'expressió, amb aquesta acció de república bananera en Berlusconi-Camps aconsegueix un altre objectiu molt important: negar als valencians una televisió en la seva pròpia llengua. Una llengua, recordem-ho, que l'actual govern valencià menysprea de forma insultant i que procura no utilitzar-la de forma sistemàtica. Només cal escoltar quin idioma parlen habitualment en quasi totes les seves compareixences públiques en Camps i els seus consellers. I l'atac a la llengua pròpia dels valencians és, òbviament, un atac gravíssim a la cultura i les arrels de tot un poble.

dijous, 20 de gener del 2011

País normal

El líder del PP, Mariano Rajoy, ha declarat aquesta setmana desprès del primer ple del Senat on per primera vegada s'han pogut emprar totes les llengües cooficials de l'Estat que l'ús del català, el basc i el gallec als plens de la cambra alta de les Corts no és propi d'un “país normal” i no té “cap sentit”. Els senadors, ha recordat, "parlen tots castellà i s'entenen en aquesta llengua sense necessitat d'utilitzar traducció simultània". Insinua el senyor Rajoy que Suïssa, posem per cas, on els seus ciutadans parlen diversos idiomes, no és un país normal?

Rajoy, com molts altres, deu pensar que Suïssa només és un lloc on amagar fraudulentament grans capitals. Segur que coneix a més d'un que viatja sovint a aquell país alpí... Però resulta que no. Resulta que Suïssa és un país normal on es parlen quatre llengües, tres de les quals oficials (alemany, francès i italià). El líder de l'oposició també hauria de saber que en aquest país normal el dret dels suïssos a expressar-se en la llengua que desitgin es veu condicionat per una llei que recorda el caràcter confederal de Suïssa: els contactes entre els ciutadans i l'administració cantonal es mantenen preferentment en la llengua de la majoria de parlants de cada cantó per garantir el respecte a la realitat lingüística de cada territori i evitar així possibles amenaces a llengües minoritàries. Li sona això, senyor Rajoy? Ah, i a sobre tots els suïssos s'en orgulleixen de ser-ho. Com són aquesta gent...

La realitat suïssa, que els suïssos accepten amb total naturalitat i normalitat, al senyor Rajoy li deu semblar cosa d'extraterrestres, i això que ell és gallec, idioma que ja no deu ni parlar en la intimitat. ¿Para qué, si todos entendemos el castellano? deu pensar... A veure si viatgem més (no només per evadir capitals) i prenem nota del que passa a d'altres llocs, amb traducció simultània o sense.

dimarts, 2 de novembre del 2010

Multes per no etiquetar en castellà

L'escriptor Quim Monzó comentava fa uns dies a la seva columna de La Vanguardia la notícia de que l'any passat la Generalitat va multar 94 empreses per no etiquetar en castellà. Amb la seva habitual lucidesa, posa el dit a la nafra i deixa sense arguments a la caverna mediàtica madrilenya, al PP i a Ciutadans. És a dir, a tots aquells que habitualment "generen gegantines boles de merda a força deformar la realitat" del que passa a Catalunya, tant en l'àmbit lingüístic com en molts d'altres. Reprodueixo l'article sencer, doncs crec que val la pena llegir-lo.
Tots aquests mitjans de comunicació que una i altra vegada posen el crit al cel quan a Catalunya es multa a les empreses que incompleixen la llei de llengües i no tenen els seus rètols com a mínim en català han passat de puntetes per la notícia que, l'any passat, la Generalitat de Catalunya va multar 94 empreses per no etiquetar en castellà. Són aquests diaris, aquestes ràdios i aquestes cadenes de televisió que generen gegantines boles de merda a força de deformar la realitat, baladrejant que aquí es prohibeix retolar en espanyol i que a qui no parla en català ens el mengem amb patates fregides per esmorzar. Al capdavant d'aquest allau de mentides, el Partit Popular i el seu pigall, Ciutadans, que, en aquesta ocasió, han decidit mirar cap un altre costat i xiular Siboney, que és la millor melodia per dissimular.
Doncs sí: l'any passat la Generalitat va multar 94 empreses per no etiquetar en castellà i en aquesta ocasió la caverna no diu ni mu. Silenci absolut. Ni una queixa, ni un gemec, molt menys un indici de revolta. Res de ""¡Vaya atropello!"". Res de "Vostès no tenen dret a dir-me en quina llengua he de etiquetar els meus productes!". Cap crit de "Llibertat!". Per què no repeteixen ara allò tan suat de "Prohibit prohibir"?. Llegeixo a El País, dissabte, que Jordi Anguera, director de l'Agència Catalana del Consum, explica diverses coses respecte a aquestes multes.
Una: "La regulació, en el cas de l'etiquetatge, és favorable al castellà. Hi ha prop de 120 lleis estatals que obliguen a etiquetar en espanyol". Ull a la dada: "120 lleis estatals que obliguen a etiquetar en espanyol"!
Per molt que paro l'oïda no sento que ningú s'esquinci les vestidures, ni que udolin a Intereconomia. Una altra cosa que explica Anguera: "Les indicacions obligatòries de l'etiquetatge han de figurar, almenys, en castellà, llengua espanyola oficial de l'Estat". On són ara les acusacions de nazis, per seguir la llei? Escassament crítics amb el nazisme-i la seva versió cheli, el franquisme-, a la mínima diuen nazi a qualsevol que no pensi com ells i, davant les multes que els de la Generalitat imposen per no etiquetar en castellà, callen i aquesta vegada no en diuen nazis. Què passa? Explica també El País que la Generalitat "va multar la multinacional del moble Ikea amb 8.000 euros per diverses deficiències en la informació al consumidor, entre d'altres, no disposava de l'etiquetatge en castellà". Si les multes haguessin estat per no etiquetar en català, ja hauria ara mateix dos nodrides manifestacions de catorze o quinze persones: una enfront de Ikea Montigalà i l'altra davant de Ikea l'Hospitalet-amb Albert Rivera i Sánchez Camacho al capdavant, respectivament -, demanant que no es multi a ningú i exigint que d'una vegada per totes acabi aquesta terrible dictadura nacionalsocialista catalana.
*Pels lectors de fora de Catalunya: Alícia Sánchez Camacho i Albert Rivera són, respectivament, els líders polítics del PP i de Ciutadans.

dilluns, 22 de juny del 2009

Fotre, quina vulgaritat

Josep Lluís Merlos: "El pilot (...) acaba de muntar pneumàtics durs en el seu monoplaça per..."
Joan Villadelprat: "Sí, amb els pneumàtics dusus..."

Ficció o realitat? Realitat. Els comentaris, agafats al vol, corresponen a la retransmissió del gran premi de Gran Bretanya que es va disputar ahir al circuit de Silverstone. El periodista parla, correctament, de pneumàtics durs (el plural de dur és durs). El comentarista, que deu cobrar un bon sou per cada retransmissió, de pneumàtics dusus. Què són els pneumàtics dusus?? Ningú no ho sap. Però tot i així se'n va parlar d'ells unes 400 vegades com a mimin al llarg de la retransmissió. Ningú no és capaç a TV3 de corregir les aberracions gramaticals i lingüístiques d'aquests i d'altres especialistes que cobren generosament de l'erari públic per transmetren's la seva saviesa?? Tant costa que algú li digui: "Villadelprat, dusus és incorrecte, procura dir durs, si et plau"?

Com deia l'escriptor Quim Monzó recentment “la llengua que es parla actualment als mitjans, com la que es parla al carrer fa fredor”. Té tota la raó del món. No passa dia que a la tele o a qualsevol emissora de ràdio s'escoltin barbaritats com solsament (solament), per lo tant (per tant), calitat (qualitat), estupendu (estupend), oju! (ull! o compte!), sinvergüensa (pocavergonya), buenu (bé), disfrutar (gaudir), tremendu (tremend), etc, etc... La llista seria inacabable. El pitjor de tot és que totes aquestes barbaritats (o castellanismes mal assimilats) les diuen persones amb estudis, no l'indocumentat de la cantonada: periodistes, comentaristes, especialistes i tertulians de tota mena. El millor de cada casa, vaja.

Tots aquests, inclosos alguns presentadors de programes de renom (alguns d'ells líders d'audiència en les seves franges), contribueixen activament a empobrir l'idioma d'una forma que esgarrifa. Per acabar-ho d'adobar ara, a sobre, molts han substituït un munt de verbs que hi són al diccionari pel verb únic fotre. Ara les coses no es fan, es foten. I que tothom es foti. La vulgaritat és total. Exemples de mala praxis que podem escoltar qualsevol dia en qualsevol emissora de ràdio: marcar un gol = fotre un gol; menjar-me una pizza = m'he fotut una pizza; robar els diners = fotre els diners; encistellar la pilota = fotre la pilota; pegar una coça = fotre una patada; perjudicar al veí = fotre al veí; he llençat els mobles a les escombraries = he fotut els mobles a la brossa; he fet els deures = he fotut els deures; he ficat la pota = he fotut la pota; m'he fet un embolic = m'he fotut un líu... I així podríem seguir fins a l'infinit. Moltes d'aquestes expressions les podem donar per bones en un llenguatge col·loquial o vulgar, però mai han de farcir el vocabulari de tots aquells que es dediquen al món de la comunicació. Parlar a través d'un micròfon és una gran responsabilitat professional, ètica i moral. Però també ha de tenir una funció educadora. En tot cas, com explica Jaume Ribas en el seu bloc, quan el qui parla no troba el mot apropiat o no el vol usar, en català sempre pot emprar el verb daixonar (i no l'ordinari i rudimentari fotre) que té un significat indeterminat i es pot emprar en substitució de qualsevol altre verb. Dallò, dallons, dallonses... Oi que m'entens?

divendres, 15 de maig del 2009

Jaime Mayor Ignorancia

El cap de llista del PP a les eleccions europees, Jaime Mayor Oreja, que ahir va fer pre campanya a Barcelona, va explicar un conte de fades per aclarir-nos millor que "la immersió lingüística a Catalunya porta a la ignorància". Segons l'ex ministre d'Aznar, basc de naixement, els idiomes autòctons com el català, el basc o el gallec només serveixen per munyir la vaca. Si vols triomfar a la vida i ser algú en aquest país has de parlar castellà.

I res millor que l'experiència familiar per demostrar que els seus arguments són irrefutables. Segons l'eurodiputat popular, que mai ha amagat la seva admiració pel regim franquista, el 1890 el seu besavi va prendre una decisió que pel que sembla ha marcat el futur dels seus descendents: "perquè els seus fills no es tanquessin al graner -va explicar a la concurrència- va prohibir que parlessin eusquera a casa i va procurar que aprenguessin bé l'espanyol". Quin besavi més visionari, mare de déu!! Quina raó tenia l'home. Si no arriba a ser per això segur que el senyor Mayor Oreja mai hauria arribat a la política, ni hauria conegut a José Maria Aznar, ni hauria sigut ministre d'Interior, ni eurodiputat...

Segons aquesta tesi, els pobres desgraciats que habitualment ens expressem en el nostre idioma matern encara no hem sortit del graner i, el que és més greu, estem condemnats a no eixir mai. I el que és pitjor, estem contribuint a crear una generació d'analfabets integrals que mai arribaran enlloc. És al·lucinant, ara resulta que aprendre la llengua pròpia et condemna a la ignorància. Com s'atreveix aquest senyor a comparar la realitat rural d'un petit poble de Biscaia -Ibarranguelu- de finals del segle XIX amb la realitat actual de qualsevol poble o ciutat de les comunitats autònomes que tenen un idioma propi diferent del castellà. Mayor Oreja encara no s'ha assabentat que ara, en ple segle XXI, a més de l'idioma matern els nens també estudien, com a mínim, castellà i anglès?

Aquí l'únic que continua al graner és ell i els que pensen com ell. I per cert, senyor Oreja, l'idioma espanyol no existeix com a tal, suposo que es volia referir al castellà, oi? Ha estat un lapsus mental o ignorància lingüística??

divendres, 20 de febrer del 2009

Necessita millorar

Quim Monzó
Mònica Terribas, la directora de TV3, ha reconegut públicament aquesta setmana que el nivell del català que es parla a la televisió que dirigeix "s'està empobrint" i que per aquest motiu a la teva "s'han encès totes les alarmes". Segons la periodista, a TV3 passa el mateix que al carrer, on la influència del castellà i dels mitjans audiovisuals d'aquesta parla està causant autèntics estralls en l'idioma propi del país. El que diu Terribas és cert. Que ella no en té la culpa també ho és. Però la veritat és que TV3 s'ha contaminat d'aquesta malaltia de forma voluntària, per la laxitud de molts directius i de molts periodistes i locutors que han oblidat un aspecte clau dels orígens fundacionals de la cadena. Cal recordar que un dels principals motius que va propiciar la creació de TV3 fou, precisament, la normalització de la llengua catalana, que tenia que arribar a totes les llars del país nítida i clara, sense embuts ni barbarismes. Amb aquest objectiu fins i tot el malvat JR de Dallas va parlar en català durant unes quantes temporades.

El que passa a TV3 en matèria lingüística és greu, molt més que el passa a molts mitjans de comunicació privats que es troben en la mateixa tessitura. El fet de ser una emissora pública l'obliga a fer un esforç suplementari a l'hora de vetllar per les essències de l'idioma. Ja ho deia l'ex president Pujol fa unes setmanes en el decurs d'un esmorzar que ell i l'escriptor Quim Monzó van compartir amb un grup de periodistes: "si els professionals de la informació no fan un esforç per parlar i expressar-se correctament a TV3 i Catalunya Ràdio més val que se'n vagin a la COPE o la SER, on el nivell d'exigència lingüística segur que és menor".

Mònica Terribas no podia exemplificar millor la deixadesa lingüística que es viu actualment a TV3: “Ens anem corregint i mentalitzant”, va dir dimecres durant un debat celebrat a l'Ateneu Barcelonès on també va assumir que bona part de la culpa d'aquesta situació recau en els professionals de la casa. “Hi ha revisions lingüístiques de tots els textos, però també hi ha gent que li revisen i ho diu malament igual”. No podia ser més explicita. Li queda molta feina per fer.

Tornant a l'esmorzar que he mencionat amb Jordi Pujol i Quim Monzó, l'autor d'El perquè de tot plegat també es va despatxar a gust amb els mitjans de comunicació, a qui va acusar d'estar contribuint activament a degradar el català: “la llengua que es parla actualment als mitjans, com la que es parla al carrer fa fredor”, va assegurar Monzó, que va afegir, contundent com sempre, que fins i tot les edicions digitals d'alguns diaris de referència "fan vomitar a nivell lingüístic, estan plenes de faltes d'ortografia i sintaxi". L'escriptor també va manifestar, sense que cap periodista gosses portar-li la contrària, que la degradació que pateix el català és més gran que la del castellà perquè “el català té el plus negatiu d’actuar com a calc de l’altra llengua”. En aquest sentit, va alertar respecte al perill “que la gent acabi parlant, com ja comença a passar, una barreja de català-castellà i que d’això se’n digui bilingüisme”. Un dels factors perniciosos que darrerament ha contribuït a accelerar aquest procés és el que l’escriptor va denominar “buenafuentisme”, que pren com món referencial el castellà i el barreja amb la llengua catalana.

Monzó tampoc va estalviar crítiques al sistema educatiu i als docents, principals responsables, al seu parer, de la degradació que pateix actualment la llengua. “La pedagogia de la plastilina, la pedagogia Rosa Sensat, que propugna que l’esforç dels alumnes i aprendre coses importants no serveix per a res ha convertit en mèrit ser un ignorant en el domini de la llengua. Tants anys d’empanada mental progre –va lamentar– ha afectat als coneixements de tota una generació”. Per exemplificar les seves crítiques al món docent, l'escriptor ens va comentar que no fa massa el seu fill li va portar un escrit de l'escola demanant que s'adherís a unes determinades reivindicacions del professorat: "Els hi vaig tornar totalment guixat amb retolador vermell de tantes faltes que hi havia i al final vaig escriure: necessita millorar". Sense comentaris.

dissabte, 12 de juliol del 2008

Contramanifest

L'Associació d'Escriptors Bascos, l'Associació d'Escriptors en Llengua Gallega i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana -amb més de 1.500 autors associats i agrupades en el col.lectiu Galeusca- va presentar ahir el seu particular manifest (Manifest de la Federació Galeusca arran de la publicació "Manifiesto por una lengua común") contra el discurs "homogeneïtzador i centralista", que transmet el manifest promogut per Fernando Savater, Albert Boadella, Carmen Iglesias, Félix de Azúa i 14 intel·lectuals més propers a les tesis del partit de Rosa Díez (UPD), que també han subscrit el PP i diversos mitjans de comunicació com El Mundo, l'ABC, Tele 5 i Telemadrid.

El contramanifest d'aquests escriptors recorda, en clara al·lusió a les tesis anul·ladores del franquisme (un Estat, una llengua) que "el gallec, l’èuscar i el català no són “invents” d’ara, sinó llengües que van ser normals en els seus territoris i societats respectius durant centenars d’anys. La seva desnormalització, la seva pèrdua d’usos públics, no es van produir de manera “natural”, sinó per invasió de la llengua que fou decretada com oficial de l’estat, sense cap consulta ni acord previs".

El document també emfatitza en el fet que "el dret a l’ús públic, en totes les instàncies, de la llengua pròpia està reconegut en totes les legislacions democràtiques del món. En l’àmbit europeu, cal que recordem la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (aprovada i ratificada per l’estat espanyol) o la Declaració Universal de Drets Lingüístics, aprovada per unanimitat pel Congrés dels Diputats".

Pel que fa als suposats perills que amenacen el castellà en els territoris bilingues, els escriptors deixen molt clar que "en cap cas el castellà corre cap perill a tot el territori espanyol", i recorden que en compliment de l'article 3 de la Constitució, que obliga a conèixer el castellà a tothom, "tots els ciutadans de Galícia, d’Euskadi i dels Països Catalans assumeixen a la pràctica aquesta exigència, ja que no hi ha cap persona que no tingui una bona competència en castellà", independentment de si és la seua primera o segona llengua.

Els escriptors també recorden que el gallec, el basc i el català "són llengües oficials en els seus territoris, que és el mateix que dir que són les llengües pròpies d’aproximadament el 40% de la població de l’estat espanyol".

dilluns, 7 de juliol del 2008

Catalencià


La polseguera que ha aixecat aquests darrers dies el polèmic Manifiesto por la lengua común en defensa del castellà (llegir els articles d'aquest bloc La lengua común i Llengua, esport i política) ha fet que passés desapercebuda una notícia molt important per "altra" llengua comuna, el català i el valencià. Dimecres es va donar a conèixer una sentència, la que fa 16 -sí heu llegit bé, 16-, que torna a donar la raó als que defensen l'unitat de la llengua, és a dir, que valencià i català són una mateixa cosa.

Aquesta vegada ha estat el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana qui ha dictaminat en aquest sentit. La sentència anul·la un decret de 2002 del govern valencià que obligava als llicenciats en filologia catalana a superar un examen extra de valencià per poder opositar a professors de secundaria. El tribunal ordena a la Generalitat Valenciana que accepti la titulació de filologia catalana com a garantia de que els llicenciats en aquesta matèria coneixen i dominen el valencià, doncs és el mateix idioma. El recurs contra el decret de la Generalitat el van interposar les universitats de València i Alacant, que imparteixen filologia catalana, i que denunciaven la situació "marciana" que suposa que un filòleg que estudia i es llicencia en territori valencià no pugui opositar lliurement en aquest mateix territori.

La Generalitat Valenciana, és a dir el PP, i els "blaveros" d'Unió Valenciana -la dreta anticatalanista més rància- deuen ser els únics que encara es creuen la seua mentida de que valencià i català són dos llengües diferents. En contra d'aquesta tesi surrealista hi han 16 sentències dels tribunals, inclosos el Suprem i el Constitucional, i infinits dictàmens de filòlegs, de les universitats valencianes i catalanes i de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. A veure que s'inventa ara l'inefable Paquito Camps per continuar enverinant la convivència lingüística dels valencians.

Algú amb dos dits de front s'atreveix a afirmar que el castellà que es parla a l'Aragó, Andalusia, Múrcia, País Basc o Castella (amb accents i particularitats lèxiques i semàntiques ben diferents) no és el mateix idioma?? No, oi?? Per què?? Perquè és una llengua rica i viva, amb molts matisos territorials. L'argument és exactament el mateix quan ens referim al català que es parla a Girona, Lleida, Alacant o Palma: un idioma amb accents i particularitats lèxiques i semàntiques ben diferents. És a dir, una llengua rica, viva i amb molts matisos territorials.

divendres, 4 de juliol del 2008

Llengua, esport i política

1-0

Afirma Iker Casillas, el millor porter del món del futbol actual, sens cap mena de dubte, que s'adhereix al Manifiesto por la lengua común en defensa del castellà a les comunitat bilingues "porque no quiero que ni un solo niño en mi país no pueda acceder a su derecho a educarse a través de este vínculo común". A l'Iker, que en sap molt d'aturar pilotes, aquesta vegada no ha tingut prou reflexes i li han clavat un gol per tota l'esquadra.

Al porter del Madrid i de la selecció potser no li ha explicat ningú (li podria haver preguntat als seus companys de "la roja" Puyol, Xavi, Iniesta, Capdevila o Cesc amb els quals ha conviscut moltes hores darrerament) que a Catalunya es parla català i castellà amb tota la naturalitat del món, i que el castellà no està perseguit ni en perill d'extinció. Si s'hagués documentat abans de fer exaltació de nacionalisme espanyol ranci que tant s'estila ara sabria que a Catalunya, tal com ordena la Constitució i les lleis que la desenvolupen (inclosa la de normalització lingüística del català), es protegeix el castellà i es procura que tots els nens l'aprenguin adequadament destinant tres hores setmanals a aquesta matèria. També sabria que la llengua predominant dels estudiants catalans fora de l'aula és el castellà, que a la selectivitat aquests estudiants obtenen millors notes en castellà que en català i que el nivell de coneixement de la llengua de Cervantes que tenen els alumnes de secundària catalans és equiparable, i en alguns casos superior, als que obtenen els de Sòria o Burgos, zones cent per cent castellanoparlants. Per tant, si us plau, deixem-nos ja d'estupideses.

Per cert, no he escoltat cap queixa de l'Iker ni de Luis Aragonés (que també ha subscrit el polèmic manifest), ni del president de la federació respecte a l'idioma emprat a l'autocar de la selecció durant la darrera Eurocopa, on es podia llegir Spain en lletres ben grosses en comptes d'España i la llegenda bilingüe "Pase lo que pase, España siempre / Whatever happens, Spain always". I què em dieu del bus descapotable que va portar als campions fins la plaça de Colón de Madrid. Voleu saber quines frases portava pintades. Ja us les dic jo: "Campeones, España siempre / Impossible is nothing", tal com sona.

Tots aquests savis que tant es preocupen per la bona salut del castellà el que haurien de fer és preocupar-se una mica més per la penetració de l'anglès en la nostra societat i oblidar-se de les llengües perifèriques minoritàries de l'estat que, per no poder, no poden ni provocar-li un petit refredat a la llengua castellana. L'anglès, en canvi, si no s'hi posa remei, acabarà enviant el castellà i a la resta de llengües a la UCI. Perquè l'anglès, ens agradi o no sí que comença a ser la llengua comuna.

2-0

Els joves del PP de Madrid (Nuevas Generaciones, s'anomenen) han llançat una campanya demanant l'adhesió de la ciutadania al Manifiesto por la lengua común on, sota el lema "Hoy el mundo habla español" utilitza sense permís (així ho han reconegut) la imatge de diversos esportistes que tret d'en Casillas no han manifestat -almenys de moment- el seu recolzament al polèmic document. Dels cinc esportistes que apareixen en el cartell, Pau Gasol i Rafael Nadal són catalanoparlants, i els altres tres no: Fernando Alonso, Alberto Contador i l'esmentat Casillas. Després alguns encara es queixen de la politització de l'esport.

La campanya de la organització juvenil dels populars, que denúncia el suposat apartheid lingüístic que pateixen els castellanoparlants a Catalunya, Galícia i el País Basc (a terres valencianes no, és clar...), es complerta amb altres tres cartells. En el primer, que porta per lema "Disfruta con tu lengua", una mena de Lolita xucla un chupa chups (producte català, per als no iniciats, que ara es produeix majorment a la Xina) pintat amb la bandera d'Espanya. En el segon, un primer plànol de la llengua d'un nen pintada de groc i vermell que vol imitar la famosa llengua d'Einstein diu que "Todos usamos la misma lengua". I en el tercer utilitzen sense cap mena d'escrúpols la famosa llengua dels Rolling Stones, una marca registrada, "tunejada" de rojigualda, sota el lema "El español está en boca de todos". Jo no sé que faran els representants legals de Jagger i companyia, però és molt probable que el tema acabi als jutjats.

Després de tot això encara hem de llegir bajanades mal intencionades com les que publicava ahir Luis María Anson (sense accent!!) a la seva columna del suplement cultural d'El Mundo, el mitjà que més ha estimulat i excitat el debat polític al voltant d'aquest tema i que va encetar la campanya d'adhesions al manifest. Deia ahir Anson: "En los dos últimos años he dedicado esta página, al menos en cinco ocasiones, a exponer la realidad cultural del español y a denunciar la persecución de la que es víctima. Me alegra infinito que se haya puesto en marcha una campaña en este sentido, con Vargas Llosa al frente, y tengo la esperanza de que no se politice. La lengua española no es un arma arrojadiza para arremeter con ella contra el partido rival y llenar así la cesta de votos. Es un derecho cívico...". Quina barra!!

diumenge, 29 de juny del 2008

La lengua común

Ja tornen a marejar la perdiu amb el tema de la llengua. Ara són els signants del Manifiesto por la lengua común, encapçalats per l'inefable Fernando Savater i un grapat d'intelectuals, periodistes i artistes, els que proposen que el Parlament espanyol prengui mesures urgents -"una normativa legal de rango adecuado", diuen- per defensar l'ús del castellà a les comunitats que tenen una altra llengua pròpia, no sigui que els ciutadans s'oblidin de parlar-lo.

A la iniciativa, com no podia ser d'altra manera s'han adherit ràpidament el diari El Mundo, l'ABC, Tele 5, Telemadrid, el PP i molts ciutadans a títol particular -majoritàriament de comunitats no bilingues, tot siga dit- als quals els hi han fet creure que el castellà es troba en perill d'extinció a Catalunya, Galícia, el País Basc, la Comunitat Valenciana i les Illes Balears. Els signants d'aquest manifest, o no coneixen en quin país viuen o realment intenten manipular l'opinió pública de forma descarada, perquè qualsevol persona que es passegi per les comunitats esmentades pot comprovar sense esforços que el castellà gaudeix de molt bona salut. És la llengua que prevaleix al carrer, als mitjans de comunicació, a les cartes dels restaurants, als jutjats, als bars, al comerç, al cinema, al teatre... Davant d'això encara es pot dir que el castellà està amenaçat? En tot cas, diria jo, son les llengües autòctones d'aquests territoris les que cal continuar protegint si no volem ser colonitzats definitivament pel castellà. Una llengua, per cert, que admiro i utilitzo habitualment.

Diuen els signants del manifest que "son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüisticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas". Doncs bé, si això és així, deu voler dir que un catalanoparlant pot demanar a Sevilla o a Zamora ser educat en la seva llengua materna, oi? Però no, no és així, tots ho sabem. I la Constitució espanyola ho deixa ben clar quan en el seu article 3 diu textualment: "el castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla". Això no ho diu de cap altra llengua espanyola com el català, el basc o el gallec. Per tant, la mateixa Constitució imposa clarament un criteri territorial, no individual con diuen els del Manifiesto, per a l'ús de la llengua castellana.

Savater i companyia ens volen fer creure que la normalització lingüística portada a terme a Catalunya "es un atropello", quan és evident que no és així. Lleis com la d'immersió lingüística promulgada en l'època dels governs de Jordi Pujol han evitat la creació de dos comunitats enfrontades per raó de la llengua. Fou una llei positiva i integradora que ha permès que tots el ciutadans entenguin la llengua pròpia i parlin i escriguin correctament el castellà.

Gràcies a aquesta llei el bilingüisme es practica amb total normalitat a casa nostra, però també gràcies a l'interès i esforç de molts ciutadans que, com el president José Montilla prediquen amb l'exemple (tot i ser el castellà la seva llengua materna) i han entès perfectament que la llengua que més protecció necessita és la pròpia del país i no la oficial castellana. D'això n'haurien de prendre bona nota alguns polítics com el president de la Generalitat Valenciana, el popular Francisco Camps, que com ja va fer el seu predecessor en el càrrec Eduardo Zaplana sempre ha mostrat un menyspreu absolut envers la llengua pròpia del territori que governa. Només cal escoltar quin idioma utilitza en tots els actes i compareixences públiques en que intervé. I el mateix fan la immensa majoria (amb comptades excepcions) dels consellers i conselleres del seu govern. Si
no fos perquè als pobles (amb dificultats) i a l'escola encara el mantenen viu, el valencià restaria aniquilat per sempre. Algú pot afirmar seriosament que el castellà corre perill a València o Alacant?

El manifest també afirma que "contar con una lengua política común es una enorme riqueza para la democracia". Aquesta sí que és bona!! Ara resultarà que protegir el castellà contribueix a que Espanya sigui un país més democràtic i que preservar les llengües no castellanes pot posar en perill la democràcia i la convivència. Arribats a aquest punt caldria recordar que l'etapa més llarga de convivència i llibertat del nostre país i el període més brillant de desenvolupament econòmic, social i polític ha coincidit amb el desplegament de l'estat de les autonomies. Unes autonomies, per cert, on conviuen diferents realitats socials, culturals i lingüístiques.

Això mateix passa a Suïssa (on parlen alemany, francès i italià), a Suècia (on parlen suec, finés i lapó), a Bèlgica (on parlen francès, alemany i flamenc) i a Àustria (on parlen alemany, croat, eslovè i hongarès), per citar alguns exemples propers. En cap d'aquests països, que jo sàpiga, ningú qüestiona la democràcia pel fet de no tenir una llengua comuna i universal per a tot el territori. És evident que a molta gent li costa acceptar la realitat plurilingüística d'Espanya i tot el que això comporta.

dissabte, 27 d’octubre del 2007

El cognom Bernabeu

Escut heràldic dels Bernabeu
El cognom Bernabeu és, si més no en català, una paraula trisíl·laba (Ber-na-beu), essent el so de l'última síl·laba un so intermedi entre vocal i consonant, so anomenat semiconsonant, semivocal o gradual. Dit de manera més entenedora: un diftong.

Cal recordar que es tracta d'un diftong decreixent, atès que el so gradual segueix el nucli de la síl·alba: eu¬

En aquest cas, l'e és fonema obert (€e) i no tancat (eu), com resultaria de l'habitual i errònia forma Bernabéu, confusió que sospito prové de l'assimilació amb aquell president d'aquell club de futbol, de nom Santiago, que l'any 67 digué que li agradava Catalunya "a pesar de los catalanes".

El cas és, i per això ho explico en aquest primer article del bloc, que cada cop són més els que escriuen el meu cognom amb titllet, fins i tot diaris catalans de gran renom com El Periódico i, evidentment, tots els diaris importants d'Espanya com El País, ABC o El Mundo, per citar-ne alguns.

Tots, sense excepció, escriuen erròniament Bernabéu a la castellana. A una castellana mal entesa, diria jo, doncs fins i tot els experts en la llengua de Cervantes com Leonardo Gómez Torrego, autor d'una quinzena de llibres sobre gramática i ortografia normativa explica en el seu Manual de Español Correcto, volumen I. (Segunda edición, ARCO/LIBROS, Madrid, 2002) que "los onomásticos y patronímicos de origen catalán terminados en -iu o -ius, con acento prosódico en la i, como Montoliu se escriben sin tilde (...), y también los vocablos agudos terminados en au, eu y ou como los patronímicos de origen catalán Aribau, Salou o Bernabeu...".

Que els mitjans de comunicació castellans cometin aquest error és pot entendre. El que no s'entén de cap manera és que a Catalunya només escriguin correctament el cognom Bernabeu La Vanguardia, l'Avui i El Punt. La resta de diaris sembla que no tinguin correctors de català... A tots aquests els hi recomanaria la lectura de l'obra gramatical, i també narrativa, del mestre valencià Enric Valor, premi d'honor de les Lletres Catalanes i Valencianes, entre altres distincions, i així entendrien millor el perquè del que acabo d'explicar.

He de dir que he nascut en el mateix poble que aquest "senyor escriptor", a Castalla, en la comarca alacantina de l'Alcoià. Cal assenyalar també que a la província d'Alacant hi viuen més de la meitat de les persones d'arreu d'Espanya que porten el cognom Bernabeu que, com hem vist, cal escriure sempre sense titllet.