Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris essencials. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris essencials. Mostrar tots els missatges

dissabte, 8 de novembre del 2014

Mediterráneo (Essencials 3)

El disc perfecte. Mediterráneo és el disc perfecte. El disc que li agradaria fer a qualsevol compositor amb una mica de talent. No exagero. El va parir Joan Manuel Serrat el 1971, durant la seva època més brillant com a compositor. El disc, gravat als estudis Fonit-Cetra de Milà, és tot un luxe per als sentits: 10 cançons 'premium', direcció musical de Juan Carlos Calderón i Gian Piero Reverberi, foto de Colita, disseny de la portada d'Enric Satué... Ho té tot aquest disc, tot, què cony!

El més important però, (i aqui rau la clau de l'èxit de Mediterránao) és l'autor. Un Serrat inspiradíssim que signa d'una tacada Mediterráneo (la millor cançó de la música espanyola de tots els temps segons la revista Rolling Stone), Aquellas pequeñas cosas, La mujer que yo quiero, Pueblo blanco, Tío Alberto, Qué va a ser de tí, Lucía, Vagabundear i Barquitos de papel. Quasi res. Nou autèntics número 1. Per arrodonir el disc va versionar un poema de León Felipe, Vencidos, que s'adiu molt amb la resta de peces del disc i amb els aires de llibertat que respira per tot arreu.

Serrat va escriure la major part d'aquestes obres mestres en un hotelet de Calella de Palafrugell, en plena Costa Brava, mirant el mar cada dia, olorant-lo, mullant-se. El mar va fer la seva feina, i  l'autor també. Va ensamblar una col·lecció de cançons boníssimes en un mateix envoltori, convertint l'album Mediterráneo en un dels millors (sinó el millor) de la història de la música espanyola. L'àlbum va estar més d'un any situat en el top 10 dels més venuts del país. En una època on els singles de 45 rpm de dos cançonetes eren els reis de les vendes de discos a Espanya, situar un LP entre els més venuts era una autèntica heroicitat. Per cert, la cançó Mediterráneo mai, repeteixo mai, s'ha publicat en senzill.

El noi de Poble Sec va fer aquest disc històric en una època difícil. S'havia negat a representar a Espanya a Eurovisión si no cantava La, la, la en català i havia desafiat al règim franquista tancant-se a Montserrat amb un grup d'intel·lectuals per protestar contra la condemna a mort de diversos etarres al procés de Burgos. Tots aquest fets, i d'altres, van situar Serrat a la corda fluixa. L'èxit de Mediterràneo, però, el va convertir en un immortal de la música i en un intocable a nivell polític. Quanta glòria pot proporcionar un bon disc!

Serrat té un cançoner envejable, ple de grandíssimes cançons, d'autèntics himnes (Ara que tinc vint anys, Pare, Parules d'amor, Cançó de matinada, Para la libertad, Esos locos bajitos, Hoy puede ser un gran día, Penélope...) tant en català com en castellà, però mai ha signat un disc tant grandiós i rodó com Mediterráneo. Només Mi niñez (altre disc 10, de bandera, imprescindible), En tránsito, Sombras de la China, Per al meu amic i el Dedicado a Antonio Machado, poeta s'apropen, segons la meva modesta opinió, a la grandesa de Mediterráneo.

Quizá porque mi niñez
sigue jugando en tu playa,
y escondido tras las cañas


duerme mi primer amor,
llevo tu luz y tu olor
por donde quiera que vaya,


y amontonado en tu arena
guardo amor, juegos y penas...


Fitxa tècnica:
Cara A: Mediterráneo, Aquellas pequeñas cosas, La mujer que yo quiero, Pueblo blanco, Tío Alberto
Cara B: Qué va a ser de tí, Lucía, Vagabundear, Barquito de papel, Vencidos
Direcció musical: J. C. Calderón, G. P Reverberi
Arranjaments: J. C. Calderón, G. P Reverberi i Antoni Ros Marbà
Enginyer de so: Plinio Chiesa
Portada: Enric Satué








dijous, 23 d’octubre del 2014

The Cotton Club (Essencials 2)

Amor a primera vista. Això és el que vaig sentir. Sí, em vaig quedar fascinat quan vaig escoltar per primer cop la banda sonora de The Cotton Club, una pel·lícula d'amor, gàngsters, música i alcohol de contraband dirigida per Francis Ford Coppola el 1984 i ambientada en el Nova York dels anys 20 del segle passat. A l'endemà de veure la pel·lícula ja m'havia comprat el disc de la banda sonora, magistralment ensamblada per John Barry, l'autor d'altres BSO inoblidables com Memòries d'Africa, Ballant amb llops, Cowboy de mitjanit i diversos títols de la saga James Bond 007, entre molts d'altres.

A The Cotton Club, Barry va fer una feina artesanal, insuperable, encaixant en l'argument del film un munt de peces del mestre del jazz Duke Ellinton (la majoria), Cab Calloway, Harold Arlen i Irving Mills, entre d'altres. Vista amb la perspectiva que dona el temps (la vaig tornar a veure recentment), la peli perd pistonada, pur entreteniment per a més glòria d'en Richard Gere, Diane Lane i Gregory Hines, però la banda sonora és pura dinamita. Continua enamorant.

Aquest drama mafiós arrenca amb la magistral The Mooche d'Ellington, que comença a sonar en el primer minut, en els crèdits inicials. El deliri Ellington continua amb Cotton Club Stomp, Drop me in Harlem i Creole Love Call. I així, sense parar, fins el final del film, assaborint una a una les setze peces (menció especial a Ill Wind i Minnie The Moocher) que componen aquest magnífic repertori. El disc no inclou l'única peça que interpreten realment en el film Gere (trompeta) i Lane (veu), Am I Blue?

El disc és un compendi fabulós de swing, dixie, ragtime i blues. Un festival imparable de trompetes úniques, clarinets desbocats, trombons incansables, contrabaixos frenètics, bateríes de bellut, saxos de setí i molts altres instruments que fan que cada peça sigui única i meravellosa. Quina delícia de música. Imprescindible a la discoteca de casa. Gràcies Barry.


Fitxa:
Cara A: The Mooche, Cotton Club Stomp 2, Drop Me Off in Harlem, Creole Love Call, Ring Dem Bells, East St. Louis Toodle, Truckin'
Cara B: Ill Wind, Cotton Club Stomp 1, Mood Indigo, Minnie The Moocher, Copper Colored Gal, Dixie Kidnaps Vera, The Depression Hits / Best Beats Sandman, Daybreack Express Medley
Direcció musical: John Barry




dimecres, 22 d’octubre del 2014

Let it Bleed (Essencials 1)

Let it Bleed, de The Rolling Stones, és un disc rodó, sense fissures, sense arestes. Un disc imprescindible en qualsevol discoteca dels amants del rock, el blues i el country. Sota el meu punt de vista, el millor del grup britànic, sens cap mena de dubte. Aquí no trobareu cap dels èxits espaterrants de la banda. L'èxit és el disc en si mateix, en la seva globalitat, on totes les peces encaixen harmònicament, sense daltabaixos.

Let it Bleed (Deixa'l sagnar) és un disc intimista, de pocs decibels. Més apropiat per escoltar en sala petita que en un gran estadi. Per tant, molt allunyat del concepte de les gires mastodontiques que practiquen Jagger, Richards & Cia des de fa diverses dècades. El 1969, data de publicació del disc, ja feia temps feien gires però encara no s'havien embarcat en la voragine d'omplir estadis al preu que sigui. 

És un disc fosc, obscur, amb cançons dures que parlen de guerra, d'assassinats, de substàncies psicotròpiques i del mateix estil de vida decadent que practicaven els membres de la banda (uns més que altres, és clar). És un disc que no deixa indiferent. En una època en que cantar a l'amor i a la revolució floral hippie triomfava a totes les cantonades, els Stones donen un  cop de puny sobre la taula i ens presenten un disc carregat de mala llet. 

Totes les cançons són antològiques, inclosa la versió del Love in Vain d'en Robert Johson, però si n'hem de destacar alguna brillen amb llum pròpia Gimmie Shelter, Midnight Rambler i You Can't Always Get What You Want. Tres obres mestres que, com l'àlbum en el seu conjunt han resistit molt, però que molt bé, el pas del temps.

Segons els entesos Let it Bleed forma part del pòquer d'asos del grup juntament amb Beggars Banquet, Sticky Fingers i Exile on Main St. Jo n'afegiria dos més, Steel Wheels i l'acústic Stripped. Qüestió de gustos, és clar. 

Tornant a Let it Bleed, dos apunts més. En aquest disc es va incorporar un nou guitarrista, Mick Taylor (només intervé en dos temes, Live With Me i Country Honk), que substitueix al malaguanyat Brian Jones, despatxat del grup mesos abans, tot i que encara col·labora a You Got to Silver i Midnight Rambler. També fou el darrer disc editat per Decca Records, la seva primera discogràfica.

Fitxa:
Cara A: Gimmie Shelter, Love in Vain, Country Honk, Live Whit Me, Let it Bleed
Cara B: Midnight Rambler, You Got the Silver, Monkey Man, You Can't Always Get What You Want
Musics: Mick Jagger, Keith Richards, Charlie Watts, Bill Wyman, Mick Taylor, Bryan Jones
Col·laboracions especials: Mary Clayton, Jimmy Miller, Nicky Hopking, Ry Cooder, Nanette Newman, Byron Berline, Leon Russell, Bobby Keys, Ian Stewart, Al Kooper, Rocky Dijon, The London Bach Choir.
Producció: Jimmy Miller
Enginyer de so: Glyn Johns
Portada: Robert Brownjohn