Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinema. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinema. Mostrar tots els missatges

dijous, 23 d’octubre del 2014

The Cotton Club (Essencials 2)

Amor a primera vista. Això és el que vaig sentir. Sí, em vaig quedar fascinat quan vaig escoltar per primer cop la banda sonora de The Cotton Club, una pel·lícula d'amor, gàngsters, música i alcohol de contraband dirigida per Francis Ford Coppola el 1984 i ambientada en el Nova York dels anys 20 del segle passat. A l'endemà de veure la pel·lícula ja m'havia comprat el disc de la banda sonora, magistralment ensamblada per John Barry, l'autor d'altres BSO inoblidables com Memòries d'Africa, Ballant amb llops, Cowboy de mitjanit i diversos títols de la saga James Bond 007, entre molts d'altres.

A The Cotton Club, Barry va fer una feina artesanal, insuperable, encaixant en l'argument del film un munt de peces del mestre del jazz Duke Ellinton (la majoria), Cab Calloway, Harold Arlen i Irving Mills, entre d'altres. Vista amb la perspectiva que dona el temps (la vaig tornar a veure recentment), la peli perd pistonada, pur entreteniment per a més glòria d'en Richard Gere, Diane Lane i Gregory Hines, però la banda sonora és pura dinamita. Continua enamorant.

Aquest drama mafiós arrenca amb la magistral The Mooche d'Ellington, que comença a sonar en el primer minut, en els crèdits inicials. El deliri Ellington continua amb Cotton Club Stomp, Drop me in Harlem i Creole Love Call. I així, sense parar, fins el final del film, assaborint una a una les setze peces (menció especial a Ill Wind i Minnie The Moocher) que componen aquest magnífic repertori. El disc no inclou l'única peça que interpreten realment en el film Gere (trompeta) i Lane (veu), Am I Blue?

El disc és un compendi fabulós de swing, dixie, ragtime i blues. Un festival imparable de trompetes úniques, clarinets desbocats, trombons incansables, contrabaixos frenètics, bateríes de bellut, saxos de setí i molts altres instruments que fan que cada peça sigui única i meravellosa. Quina delícia de música. Imprescindible a la discoteca de casa. Gràcies Barry.


Fitxa:
Cara A: The Mooche, Cotton Club Stomp 2, Drop Me Off in Harlem, Creole Love Call, Ring Dem Bells, East St. Louis Toodle, Truckin'
Cara B: Ill Wind, Cotton Club Stomp 1, Mood Indigo, Minnie The Moocher, Copper Colored Gal, Dixie Kidnaps Vera, The Depression Hits / Best Beats Sandman, Daybreack Express Medley
Direcció musical: John Barry




dimarts, 19 de febrer del 2013

Quan Maribel Verdú venia hipoteques

e-Notícies:

L'actriu Maribel Verdú, guanyadora del Goya a la millor actriu, va dedicar el premi a les famílies que no tenen casa o que estan a punt de ser desnonades i també va criticar els bancs, encara que l'any 2010 va protagonitzar una campanya publicitària sobre les hipoteques d'UCI, una entitat vinculada al Banc Santander.

"M'agradaria dedicar aquest Goya a tota aquesta gent que ha perdut les seves cases, les seves il·lusions, les seves esperances fins i tot les seves vides per culpa d'un sistema trencat, injust, obsolet, que permet robar als pobres per donar-ho als rics", va dir la actriu durant el seu discurs.

Fa tres anys, Verdú va fer un anunci per promocionar la gestió d'UCI, dedicada al servei de les agències immobiliàries, defensant que "el mercat canvia, es mou" i conclou dient que "compraria" el pis que apareix en l'espot.

Aquesta entitat està denunciada per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) per concedir "de manera irresponsable, cometent contínues irregularitats, sense cap control de risc i sabent que no es podrien pagar".

L'actriu recollint el seu Goya per Blancaneu
Està molt bé criticar al govern per lo malament que ho està fent, per les retallades que aplica, per les amnisties fiscals que concedeix als rics, per l'augment desmesurat de l'IVA als productes culturals (entre d'altres), per incomplir el seu programa electoral, per la corrupció i per moltíssimes altres coses. Ara bé, cal tenir la cara molt dura i la consciència molt corrompuda per afirmar que dedica el seu premi (meritori, tot siga dit) a tota la "gent que ha perdut les seves cases, les seves il·lusions, les seves esperances fins i tot les seves vides per culpa d'un sistema trencat, injust, obsolet, que permet robar als pobres per donar-ho als rics". Això és pot dir quan un té les mans netes i la consciència tranquil·la, però no per quedar bé davant d'un gran auditori ni per ser menys que d'altres companys de professió.

Maribel Verdú, com demostra aquest vídeo que ha aixecat l'e-Notícies (i també d'altres mitjans), ha venut hipoteques, ha format part activa de l'engranatge del sistema, s'ha beneficiat econòmicament del mateix i ha contribuït a l'engany que ha portat a la ruïna a milers de famílies. Els hi hauria de demanar perdó en comptes d'abanderar la bandera d'una progressia mal entesa. Hipòcrita!!

La gala dels Goya va tenir altra protagonista bocamoll, Candela Peña, que per no ser menys i criticar les retallades sanitàries va denunciar que el seu pare havia mort el 2011 en un hospital de Viladecans desatès, sense mantes per tapar-se ni aigua per beure. L'hospital ha desmentit rotundament aquestes acusacions inversemblants tot assegurant en un comunicat que ni l'actriu ni cap altre familiar van presentar mai cap reclamació per cap mena de negligència. Fins i tot una delegada sindical de l'hospital va desmentir l'actriu: “No es verdad que falten mantas ni agua en este centro sanitario. El problema grave es la falta de personal", ha assegurat Eliana López, del sindicat CGT.

Menció apart mereix també l'insigne progre Javier Bardem, un gran actor sota el meu punt de vista, que també es va emportar un Goya al millor documental per 'Hijos de las nubes, la última colonia', que va dedicar al poble saharaui. És molt plausible denunciar la qüestió del Sahara Occidental i la injustícia que afecta a milers de refugiats que viuen amuntegats enmig del desert en unes condicions infrahumanes. Sí, està molt bé denunciar aquestes coses i mostrar l'actitud de compromís que ell exhibeix amb aquesta causa. El que no acabo d'entendre és com pot compaginar aquesta militància amb la vida de luxe, ostentació i hedonisme que porta amb la seva parella Penélope Cruz a Califòrnia. Misteris de la naturalesa humana...

divendres, 24 de febrer del 2012

Documental o declaració d'amor?

Després de veure el documental que Martin Scorsese ha realitzat sobre la vida de l'ex beatle George Harrison, Living in the material world, no acabo de tenir clar si el que he vist és un documental o una declaració d'amor. Després de tres hores i mitja de metratge em quedo amb la impressió de que Scorsese idolatra en excés al músic i la seva obra (no pot maquillar la seva admiració) i no acaba d'arrodonir el film, que gira obssesivament sobre la paradoxa de l'home espiritual atrapat en un món material.

A banda de la part estrictament musical (fantàstica, com hom pot imaginar!) aquest documental mastodòntic aprofundeix en aspectes més desconeguts de la seva vida que a molts no iniciats els hi poden semblar curiosos com el seu compromís filantròpic (The Concert for Bangladesh, The Material World Charitable Foundation, UNICEF, etc.); la seva faceta com a productor cinematogràfic(La vida de Brian, Los caballeros de la mesa cuadrada, Mona Lisa...); la seva passió per les carreres de F1 i per la jardineria; l'assalt amb violència que va patir a casa seva (el van apunyalar diversos cops); la naturalitat amb que va assumir que la seva primera dona marxés amb Eric Calpton (un dels seus millors amics); la formació del supergrup Traveling Wilburys (amb Bob Dylan, Tom Petty, Jeff Line i Roy Orbison); la seva immersió en la espiritualitat hindú (que va marcar la seva vida per sempre més) i la seva lluita contra el càncer.

El documental s'estructura en dues parts. Una més musical (l'etapa com a beatle i en solitari) i una altra que incideix més en la parcel·la espiritual i religiosa del protagonista i en tots els altres aspectes de la seva vida que he esmentat en el paràgraf anterior. La part musical analitza bastant acuradament l'època beatle (la ingenuitat juvenil, l'assoliment de l'èxit, els seus coquetejos amb les drogues i com els egos de Lennon i McCartney van asfixiar i torpedinar el seu creixement com a compositor) i de forma quelcom superficial, segons la meva opinió, la seva carrera en solitari. Tot i així, com hom pot imaginar, la banda sonora del film és impressionant.


La cinta es nodreix d'abundant material fotogràfic i videogràfic (en gran part inèdit) i entrevistes a il·lustres personalitats que el van tractar personalment en vida com Eric Clapton, Paul McCartney, Ringo Starr, George Martin, Ray Cooper, Jackie Stewart, Yoko Ono, Ravi Shankar, Patty Boyd i Olivia Arias (les dones de la seva vida), Dhani Harrison (el fill), Phil Spector, Tom Petty, Eric Idle i Terry Gilliam, entre molts d'altres.
 
Que en Harrison era un home de profundes conviccions i conseqüent amb el seu actes 'espirituals i materials' queda sobradament provat al llarg de tot el film. Jo em quedo amb dos detalls bastant significatius, que donen fe de la seva dimensió humana. Primer: Ringo Starr s'emociona (acaba plorant) quan recorda que la darrera vegada que va parlar amb ell a Suïssa i s'ofereix per acompanyar-lo a Boston a visitar la seva filla, a la qual li acabaven de diagnosticar un tumor cerebral. "S'estava morint, ja quasi no es podia moure del llit, i encara em volia ajudar...". Segon: Eric Idle, del grup Monty Python, explica com el guitarrista va hipotecar la seva casa per pagar La vida de Brian, que EMI Films va rebutjar per irreverent. Algú pot creure que un home tant espiritual i religiós com en Harrison hauria finançat un film irreverent amb la figura de Jesucrist?

dimecres, 23 de novembre del 2011

Melancholia, una bona experiència sensitiva

El planeta Melancholia avança de forma inexorable cap a la Terra. Un xoc inevitable destruirà per sempre el planeta blau i tota forma de vida. El cataclisme està servit. El turment que aquesta amenaça astral causa en la protagonista del film (una magnífica Kirsten Dunst, premi a la millor actriu en el darrer festival de Cannes) la sumeix en un estat depressiu que la deixa exhausta, sense forces. Només ella, com els animals, sembla captar el perill imminent que s'acosta, mentre la resta de personatges semblen viure en una bombolla aliens al que succeeix al seu voltant.

Aquest és, a grans trets, l'argument de la darrera pel·lícula de Lars von Trier, "Melancholia", un film inquietant que no deixa indiferent ningú. Es d'aquells que t'agrada o t'escup de la butaca (no exagero, vaig veure marxar de la sala diverses persones durant la projecció...). A mi, en canvi, em va fascinar. Les imatges són d'una bellesa hipnòtica, melangioses. I la música escollida, Tristan i Isolda de Wagner,  paralitzant i intimidatòria.

La tensió davant l'apocalipsi que s'acosta es manifesta des del primer moment. L'esperpèntic casament de la protagonista en una mansió on ni tan sols pot arribar la limusina que transporta els nuvis és la primera prova. I és que no es pot lluitar contra el que és inevitable. Acompanyen Dunst en els papers principals Charlotte Gainsbourg, Kiefer Sutherland, Charlotte Rampling i John Hurt. Una bona experiència sensitiva.

dimarts, 23 d’agost del 2011

Tràiler d'Scorsese

Avui s'ha fet públic el tràiler oficial de Living in the material world, la pel·lícula documental que ha dirigit Martin Scorsese sobre la vida i obra de l'ex beatle George Harrison. El film s'estrenarà oficialment el proper mes d'octubre i es podrà adquirir en format DVD i Blue Ray. El tràiler, de dos minuts de durada, defineix el músic britànic com a rebel, llegendari, tranquil, beatle, desconegut i visionari. El film conté molt material inèdit i entrevistes amb moltes persones que el van conèixer de molt a prop com els músics Paul McCartney, Ringo Starr, Eric Clapton i Tom Petty, entre molts d'altres.




dijous, 14 de juliol del 2011

Living in the material world

Avui s'ha fet públic que el proper mes d'octubre s'estrenarà la pel·lícula documental que ha dirigit el cineasta Martin Scorsese sobre la vida i obra d'en George Harrison, el beatle tranquil. L'estrena mundial de la pel·lícula es farà a Nova York els dies 5 i 6 d'octubre i el dia 10 ja es posarà a la venda a Europa en format DVD i Blue Ray.

El film, que porta per títol George Harrison: Living in the material world (Vivint en el món material, com el títol d'un dels seus discos), repassa els seus inicis musicals a Liverpool, la seva trajectòria amb els Beatles i en solitari i els aspectes menys coneguts de la seva vida com a músic, cercador, filantrop i cineasta. Scorsese entrellaça les entrevistes amb Harrison i els seus amics més propers, performances, pel·lícules casolanes i fotografies. Gran part del material de la pel·lícula no s'ha vist (o sentit) abans. El resultat és una mirada poc comuna sobre la ment i l'ànima d'un dels artistes més talentosos de la seva generació i una obra profundament íntima, musical i espiritual.

Segons avança avui en una nota de premsa la productora d'Scorsese, la pel·lícula inclou entrevistes amb Eric Clapton, Terry Gilliam, Eric Idle, George Martin, Paul McCartney, Yoko Ono, Tom Petty, Phil Spector, Ringo Starr i Jackie Stewart, entre d'altres, que parlen i opinen amb honestedat i franquesa sobre el talent musical d'en Harrison i de les seves virtuts i contradiccions com a persona.

La pel·lícula ha estat produïda pel mateix Scorsese, Nigel Sinclair i la vídua del protagonista, Olivia Harrison. Martin Scorsese s'ha especialitzat el darrers anys en la producció i direcció de documentals d'icones del rock i la música popular com Bob Dylan, els Rolling Stones i Michael Jackson: No Direction Home: Bob Dylan (guanyadora d'un Grammy), Rolling Stones: Shine a Light i Bad (vídeo musical). En la seva llarga trajectòria com a director de cinema hi figuren títols tan emblemàtics com Gangs of New York, Taxi Driver, Toro Salvaje, L'aviador, El color dels diners, Casino, Infiltrats o la més recent Shutter Island, entre moltes d'altres. Per tant, cal esperar que el seu documental sobre l'autor de Something, Cloud 9 i tantes d'altres segur que serà una producció d'alta qualitat. Ja tinc ganes de veure-la. 

Coincidint amb l'estrena d'aquest documental també es posarà a la venda un llibre amb el mateix nom que recull fotografies, cartes, diaris, i records de la vida d'en George que abasten tota la seva trajectòria vital.

dimarts, 15 de febrer del 2011

Don Estrafalario

Fa uns dies recomanava en aquest bloc la pel·lícula d'Agustí Villaronga Pa negre, una pel·lícula excel·lent, sota el meu punt de vista. La recomanació segueix en peu. Ara més que mai. No només per la seva qualitat, que trobo indiscutible, sinó per la polseguera i la ira que ha aixecat en alguns mitjans que hagi guanyat 9 premis Goya (estava nominada en 14 categories). Les reaccions dels de "sempre" (la caverna mediàtica, s'entén...) cal emmarcar-les en el gènere de l'esperpent més rústic i caspós, de llarga tradició hispana.

El treball intel·lectual de tota aquesta gentola que utilitzen la boca (i la ploma) per vomitar merda ha estat esgotador. Per variar, en comptes d'analitzar la qualitat artística del film, el treball dels actors, la direcció o les bondats del guió, s'han limitat a denunciar una suposada trama judeo-maçònica (perdó, catalanista i gai), que ha estat la clau del triomf de la pel·lícula als Goya. El súmmum del deliri de tots aquests que fan de la boca cul l'assoleix avui un tal Santiago Mata. Aquest "plumilla", que jo anomenaria Don Estrafalario en memòria del genial Ramón del Valle-Inclán, mestre de l'esperpent, signa un article a La Gaceta (grup Intereconomia) titulat "Catalanismo y 'lobby gay', claves del triunfo de 'Pan negro' en los Goya" on assegura que el film ha guanyat perquè dins l'Acadèmia s'ha format un front catalanista amb l'entrada a “mansalva” de tècnics i actors catalans, que han votat a una, a diferència dels castellanoparlants dividits per la llei Sinde.

Agustí Villaronga amb el Goya el millor director. Foto: Dani Pozo (AFP)
Segons aquest il·luminat, també s'ha premiat la direcció d'Agustí Villaronga "por ser homosexual y catalanista", com ja va passar en els premis Gaudí del cinema català. Molta culpa de de l'èxit de Pa negre també la té productora Isola Passola, "conocida en el àmbito nacionalista de ERC". Deu ni do... Per això els que no se sotmeten al catalanisme i al lobyy rosa, com Pau Freixas (Herois), no guanyen res, afirma Don Estrafalario. En fi, la festa continua, el show no s'atura. Ens gastarem un dineral en bolquers de tant pixar-nos de riure amb els acudits d'aquests cretins. Però no ho oblideu: "Ladran, luego cabalgamos". Visca el bon cinema. Com cantava l'Aute, "cine, cine, cine, más cine por favor..."

dimecres, 12 de gener del 2011

Pa negre, pa del bo

La pel·lícula catalana Pa negre, basada en la novel·la homònima d'Emili Teixidor i dirigida per Agustí Villaronga, acapara 14 nominacions als premis Goya del cinema espanyol. La notícia no m'ha sorprès, doncs realment és una pel·lícula excel·lent. La vaig veure fa unes poques setmanes  i em va impactar. Segons el meu parer és un dels millors films del 2010. Si més no, dels que jo he vist. Ho té tot. Bon argument, bon guió, bona direcció, bona ambientació, bons actors... Aconsello a qui encara no l'hagi vist que corri cap el cine, doncs actualment resulta difícil veure pel·lícules tant sòlides i de tanta qualitat.

Marina Comas i Francesc Colomer (Núria i Andreu al film)
És una història fascinant que ens hauria de fer reflexionar, doncs explica com les mentides dels adults i la dictadura transformen un nen innocent en un petit monstre que traeix, fins i tot, les seves arrels. Una història fosca que descriu molt bé l'època de la postguerra. És dura de pair, fins i tot angoixa, però val la pena. El repartiment, com ja he dit, és excel·lent, però jo em quedaria amb l'actuació supèrbia dels dos nens protagonistes, Francesc Colomer i Marina Comas, que aspiren a recollir el Goya al millor actor i la millor actriu revelació. La seva interpretació és magnifica, real i natural. Malgrat la seva joventut, sembla que això d'actuar ho hagin fet tota la vida.

dissabte, 11 de setembre del 2010

Una teràpia gratificant

Un somriure pel cap de setmana. Escena final de La vida de Brian, una aguda sàtira cinematogràfica sobre el fanatisme religiós executada magistralment pels Monty Python. Us la recomano, una teràpia gratificant.

Mireu sempre el costat positiu de la vida...

dimecres, 16 de desembre del 2009

Malamadre

És impossible veure la pel·lícula Celda 211 i no sentir-te atrapat des del primer moment per Malamadre, el personatge que interpreta magistralment Luis Tosar. Quin tros d'actor. Veure'l en la pell de Malamadre dóna credibilitat a tot el que passa a dins d'aquella presó. És un personatge amb el qual t'identifiques -i això que és el dolent de la peli- de principi a fi. Les emocions i sentiments que transmet són autèntics, insuperables. Malamadre és un monstre carismàtic, brutal, però amb un codi de valors que l'humanitza i ennobleix.

A Tosar l'acompanyen tota una colla de "dolents" secundaris que no té desperdici i que també carreguen de versemblança el film: Carlos Bardem (Apache), Manuel Morón (Almansa), Luis Zahera (Releches), Vicente Romero (Tachuela), Fernando Soto (Armando)... Paradoxalment, l'únic que desentona, l'únic que no transmet la credibilitat necessària és Alberto Ammann, que interpreta al funcionari de presons que enganya als convictes i es fa passar per un d'ells enmig d'un motí carcerari. Definitivament, Ammann no està a l'alçada del segon personatge important del film, i això es nota sobretot en les escenes on comparteix protagonisme amb Tosar, que fa un dels papers de la seva vida. Si el recordeu a Los lunes al sol o a Te doy mis ojos, on borda els seus personatges, penseu que a Celda 211 està portentós. Si no li donen el proper Goya a la millor interpretació masculina de l'any segurament s'estarà cometent una gran injustícia.

divendres, 2 d’octubre del 2009

El secreto de sus ojos

Acabo de veure una pel·lícula que recomano a tothom: El secreto de sus ojos, una producció argentino-espanyola dirigida per Juan José Campanella, l'exitós director de El hijo de la novia. A El secreto de tus ojos Campanella repeteix actor principal, Ricardo Darín, que borda el seu paper, com ja ho va fer en l'altre film que he esmentat. Aquest tàndem dona molt de si. Es nota que hi ha feeling i compenetració... Darín també em va agradar molt a Nueve reinas, altra peli molt recomanable.

El secreto de tus ojos s'endinsa pels camins d’un thriller amb tocs de melodrama social, que retrata de passada els dies nefastos de la dictadura argentina i una història d'amor inacabada (per no començada). El film, que ha triomfat al darrer festival de cinema de Sant Sebastià celebrat fa uns dies, narra la història d'un empleat d'un jutjat que en jubilar-se decideix escriure una novel·la basada en uns fets reals -l’assassinat d’una noia i la recerca i captura de l’autor del crim- que ell va viure en primera persona a mitjans dels anys 70. La pel·lícula és molt dramàtica, però també té tocs humorístics molt destacables. A més de Darín, també destaca l'actuació d'altres actors poc coneguts al nostre país com Soledad Villamil i Guillermo Francella.

dimecres, 15 d’octubre del 2008

Doble moral

L'empresa municipal de transports de Madrid (EMT) ha vetat la publicitat de la pel·lícula Diario de una ninfómana a la seva flota d'autobusos i a les marquesines publicitàries de la seva propietat. El motiu d'aquesta decisió és que el cartell promocional del film és "de dubtosa legalitat" i "gratuïtament provocatiu". La imatge mostra una dona en calces que es toca el pubis amb una mà. L'anunci del film, que s'estrena el proper divendres a Espanya, sí que es podrà veure a les mampares dels quioscos de la capital que no depenen de l'EMT.

La decisió dels responsables de mobilitat madrilenys és sorprenent, i més si tenim en compte que la publicitat de roba interior està a l'ordre del dia. I no diguem ja la d'altres productes -sobretot perfums- que mostren les seves qualitats mitjançant anuncis on apareixen cossos d'homes i dones mig o quasi despullats. Però ara no és el moment de parlar de les estratagemes dels publicitaris que creuen que mostrant una mica de pit i cuixa el producte publicitat tindrà més sortida en el mercat. D'això ja em parlaré un altre dia. És el moment de denunciar la doble moral que ens envaeix.

Ens hem passat mitja vida criticant la paranoia dels nord-americans, que són capaços de censurar l'escena on surt una mamella i permetre, en canvi, infinitat d'imatges obscenes sobre assassinats i vexacions de tota mena, i ara resulta que aquí comencem a fer el mateix. El problema amb el cartell de Diario de una ninfómana no és la imatge sensual que apareix, és la paraula "nimfòmana". La parauleta és la culpable. Ella sola ha activat totes les alarmes de la moral. Com va revelar ahir el director del film, Christian Molina, per evitar la censura va proposar dos cartells alternatius. El darrer rònec: fons blanc sense cap imatge i el títol de la pel·lícula sobreimpresionat. Doncs ni així... Si s'hagués titulat Diario de un asesino segurament no hauria patit cap problema de censura.

EMT és una empresa pública que depèn de l'ajuntament de Madrid, controlat pel PP. Als despatxos de la Plaza de la Villa deuen pensar que és més perillosa la paraula nimfòmana, que pot despertar en el jovent una curiositat morbosa i malsana, que la imatge sensual que presideix el cartell. I pel que es veu el mateix deuen pensar a la COPE i a Telemadrid, que també s'han negat a incloure anuncis sobre la pel·lícula. A l'emissora de la Conferència Episcopal, en canvi, permeten que cada matí un terrorista de la informació blasfemi, insulti i menteixi amb el beneplàcit de bisbes i cardenals. I a la tele d'Esperanza Aguirre, que tradicionalment ha estat una factoria de programes escombraria, es visionen constantment films on la violència i l'alt voltatge eròtic en són protagonistes. La doble moral...

Definitivament, la paranoia ianqui comença a instal·lar-se entre nosaltres.

dimarts, 9 de setembre del 2008

Cinema d'estiu

La casualitat m'ha permès visionar aquest estiu dues pel·lícules molt recomanables, Escondidos en Brujas i El tren de las 3:10. Salvant les grans diferències argumentals que els separen, els dos films tenen com a nexe comú uns protagonistes que es guanyen la vida matant gent.
Aquests assassins però, són diferents. Són uns killers amb ànima que, sorprenentment, tenen escrúpols, sentiments i consciència i que, tot i ser implacables amb les seves víctimes, són capaços de tenir remordiments i reflexionar sobre el sentit del modus vivendi que practiquen.
La lluita psicològica dels personatges i els duels interpretatius que mantenen entre ells marquen amb intensitat el devenir argumental dels dos films on, per moments, arribes a creure que la violència té sentit. Colin Farrell, Brendan Gleeson i Ralph Fiennes són els assassins atípics que protagonitzen Escondidos en Brujas, pel·lícula que, d'altra banda, et convida a fer una visita turística a aquesta preciosa ciutat medieval belga.
Russell Crowe i Ben Foster són els dolents d'El tren de las 3:10, un magnífic western que també compta amb la participació estel·lar de Christian Bale (el bo que s'enfronta a Crowe) i d'un envellit Peter Fonda. Des dels temps de Sin perdón (1992) i El jinete pálido (1985), tots dos dirigits i interpretats pel gran Clint Eastwood, que no veia a la gran pantalla una peli de l'oest tant ben tramada i argumentada.

divendres, 16 de maig del 2008

El nou film d'Allen

Aquesta setmana s'ha posat en marxa la 61 edició del festival de cinema de Cannes. Entre les novetats cinematogràfiques internacionals que es presentaran destaca la darrera pel·lícula de Woody Allen Vicky Cristina Barcelona, rodada a Barcelona l'any passat i protagonitzada por Penélope Cruz, Javier Bardem i Scarlett Johansson en els papers principals. El nou film del director novaiorquès es presenta fora de concurs. Aquí teniu un tast d'aquesta pel·lícula que aviat podrem veure a les sales de tot el país.