El
planeta Melancholia avança de forma inexorable cap a la Terra. Un
xoc inevitable destruirà per sempre el planeta blau i tota forma de
vida. El cataclisme està servit. El turment que aquesta amenaça
astral causa en la protagonista del film (una magnífica Kirsten
Dunst, premi a la millor actriu en el darrer festival de Cannes) la
sumeix en un estat depressiu que la deixa exhausta, sense forces. Només
ella, com els animals, sembla captar el perill imminent que s'acosta,
mentre la resta de personatges semblen viure en una bombolla aliens al que succeeix al seu voltant.
Aquest
és, a grans trets, l'argument de la darrera pel·lícula de Lars von
Trier, "Melancholia", un film inquietant que no deixa
indiferent ningú. Es d'aquells que t'agrada o t'escup de la butaca
(no exagero, vaig veure marxar de la sala diverses persones durant la
projecció...). A mi, en canvi, em va fascinar. Les imatges són
d'una bellesa hipnòtica, melangioses. I la música escollida, Tristan i Isolda de Wagner, paralitzant i intimidatòria.
La
tensió davant l'apocalipsi que s'acosta es manifesta des del primer
moment. L'esperpèntic casament de la protagonista en una mansió on
ni tan sols pot arribar la limusina que transporta els nuvis és la
primera prova. I és que no es pot lluitar contra el que és
inevitable. Acompanyen Dunst en els papers principals Charlotte
Gainsbourg, Kiefer Sutherland, Charlotte Rampling i John Hurt. Una
bona experiència sensitiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada