Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris comunicació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris comunicació. Mostrar tots els missatges

dimecres, 17 de juny del 2015

Imbècils, xarxes socials i llibertat d'expressió

Les xarxes socials han generat una invasió d'imbècils. Ho deia fa pocs dies l'escriptor i semiòleg italià Umberto Eco, autor de nombrosos assajos i de d'excel·lents novel·les com El cementiri de Praga, El nom de la rosa o e El pèndul de Foucault. No va mancat de raó el mestre Eco. Les tones de morralla i mal gust que inunden les xarxes són el pa nostre de cada dia, però el més greu, com afirma l'escriptor, és que "Internet ha promogut al ximple del poble com a portador de la veritat".


Efectivament, abans els imbècils només impartien saviesa a la barra del bar, davant d'una cervesa, i no ferien a la col·lectivitat perquè els parroquians els feien callar ràpidament amb arguments més assenyats que els seus. Ara, en canvi, parlen a Twitter o Facebook "i tenen el mateix dret de paraula que un premi Nobel". Poden dir totes les bajanades que els hi passin pel cap. Poden difamar; poden insultar, i poden escampar tota mena d'informacions -sense contrastar, evidentment- i escombraries que no passa res.

Aquests imbècils, que són legió, s'atreveixen amb tot. Des de la més absoluta ignorància intel·lectual i moral, són capaços de banalitzar l'Holocaust i el nazisme; propagar el racisme i la xenofòbia; jactar-se del masclisme més caspós o insultar al veí perquè practica una religió diferent a la seva. Tot té cabuda a les xarxes socials. Abans, davant d'aquests despropòsits, la gent xisclava "visca la Pepa". Ara diuen que tenen dret a dir el que vulguin, que hi ha llibertat d'expressió. I es queden tan amples. Els periodistes tenen per davant una gran feinada, mare de déu...

Per acabar de reblar el clau, resulta que molts d'aquests imbècils es dediquen a la política i tuitejen coses tan divertides com aquestes: “¿Cómo meterías a cinco millones de judíos en un 600? En el cenicero” o “Han tenido que cerrar el cementerio de las niñas de Alcàsser para que no vaya Irene Villa a por repuestos”. El responsable, un imbècil anomenat Guillermo Zapata, que ha hagut de dimitir abans d'estrenar-se com a regidor de Cultura de l'ajuntament de Madrid, diu que és un gran aficionat a l'humor negre. Negre? Macabre en diria jo. Ara, el més bo de tot és la reacció de la nova alcaldessa de la capital del regne, Manuela Carmena: “Soy poco amiga del humor negro aunque reconozco que la libertad de expresión es importante". Sí, sí, molt important, la llibertat d'expressió ho aixopluga tot avui dia.

En Zapata ha dimitit com a regidor de Cultura (la capital es perd un gran intel·lectual) però manté l'acta de regidor i la presidència d'un districte. L
a nova alcaldessa faria bé cessant-lo ràpidament si no vol acabar actuant com el PP -a qui tant critica-, que no ha fet res davant de casos similars protagonitzats per alguns dels seus dirigents i militants. Si realment diu que és l'encarnació del canvi i la regeneració política no té més remei que fotre-li una coça en el cul a Zapata i també a Pablo Soto, altre regidor de la nova fornada de la demagògia amb cueta, que també es va lluir demanant la mort d'Alberto Ruiz Gallardón en un tuit: “Yo no puedo aseguraros que por matar y torturar a Gallardón se vaya a cambiar toda esta historia, pero por probar no perdemos nada”.

D'imbècils n'hi ha en tots els bàndols, evidentment. Podria citar aquí una llista llarguíssima de comentaris desafortunats de dirigents, militants i simpatitzants de tots els partits polítics fotent-se'n de tot i de tots o acarnissant-se amb víctimes del terrorisme o amb els més dèbils, tant s'hi val. Hi ha hagut de tot. Però l'actualitat és la que és, i els ximples del poble que esmentava Eco, són els que són avui, aquí i ara. Per això l'alcaldessa Carmena faria bé de començar el seu mandat tallant caps a més d'anar en transport públic a la feina. Si no ho fa, acabarà donant-li lliçons de moral i decència la mateixa Marine Le Pen, líder de l'extrema dreta francesa, que ha expulsat del seu partit al seu pare (fundador del Front Nacional) per relativitzar l'Holocaust i afirmar que les càmeres de gas dels camps d'extermini nazis només són "un detall de la història" de la Segona Guerra Mundial. Llibertat d'expressió, llibertat d'expressió...

diumenge, 18 de maig del 2014

Qui atia l'odi senyor ministre?

La dèria repressora de mister Mordassa no té límits. Com hom sap, ara s'ha proposat endurir la llei per perseguir els comentaris a les xarxes socials que enalteixin la violència o incitin a l'odi. L'assassinat de la presidenta de la Diputació Lleó, Isabel Carrasco, ha estat el detonant d'aquesta nova creuada repressora del ministre Fernández Díaz. Vagi per endavant que res, absolutament res, justifica la violència emprada contra aquesta dona (ni contra cap altra persona) i que els comentaris que alguns descerebrats han fet després de la seva mort són totalment abominables i sancionables. Això, però, no justifica la nova iniciativa del ministre, doncs només cal aplicar el Codi Penal vigent per perseguir aquesta mena de delictes. No cal inventar-se'n de nous per reprimir la llibertat d'expressió que és el que en realitat persegueix el ministre i el govern del PP. No és el primer cop ni segurament l'últim que s'inventen mesures per tapar la boca a la gent.

Diverses associacions judicials com l'Associació Francisco de Vitoria i Jutges per a la Democràcia li han recordat al ministre que regular en 'calent' un tema tan delicat com aquest és molt perillós: "no se puede aprovechar este caso para cercenar la libertad de expresión", li han etzibat, alhora que li han recordat que "limites de este tipo, para evitar que se produzcan estas expresiones, solo existen en China y en dictaduras, en democracias se pueden perseguir a posteriori tras demanda del ofendido".

Els jutges també li han recordat a mister Mordassa que només un estat autoritari "pot equiparar mala educació i delicte" i que crear un nou delicte 'd'incitació a l'odi' seria una acció "punitiva expansiva, excessiva y desproporcionada". Segons els jutges d'aquestes associacions, el Codi Penal ja inclou els delictes que vulneren el dret a l'honor com les injúries i les calumnies i asseguren que anar més enllà seria totalment desproporcionat. La investigació d'un crim monstruós i repugnant mai pot ser l'excusa per ampliar el càstig als delictes d'opinió.

En el fons ens trobem davant d'una maniobra de distracció. Assassinen a un membre destacat del PP, i al ministre que condecora marededéus a títol pòstum no se li acut altra cosa que proposar la persecució de la incitació a l'odi, un esport que els dirigents i simpatitzants del seu partit practiquen amb devoció sempre que tenen ocasió a les xarxes socials i en altres tribunes públiques. O ningú ja no recorda la persecució (amb insults i amenaces de mort) que ha patit durant els darrers deu anys Pilar Manjón a través de les xarxes socials per mantenir una postura crítica amb la versió oficial dels atemptats de l'11M. O ningú ja no recorda la persecució que ha patit més recentment Ada Colau per defensar els interessos dels afectats per les hipoteques. Una mica més de serietat ministre. Darrere l'assetjament indecent que han patit aquestes dues dones (podria citar molt més casos i exemples, com es pot imaginar) a les xarxes i en els mitjans de comunicació 'amics' del govern hi ha la mà negra del PP, tothom ho sap. Per tant, menys parlar d'incitació a l'odi. El que cal fer és no practicar-lo, començant per vostè mateix, els seus companys de govern, els dirigents del seu partit i tots els adlàters que tenen en nòmina per insultar a les tertúlies més variades. I si m'apura, també podríem estendre la recomanació a alguns malànimes amb sotana que utilitzen els púlpits i les homilies per enverinar la convivència ciutadana.

No es pot criminalitzar només a un sector dels molts i variats que s'expressen a través de les xarxes socials. Utilitzar la llei (o fer-ne de noves) per perseguir només als que critiquen l'acció de govern o encapçalen la contestació social contra les seves polítiques (que és el que en el fons s'amaga sota els comentaris macabres que han celebrat la mort d'Isabel Carrasco) no és de rebut. Això (veure vídeo) també és atiar l'odi i, que jo sàpiga, mister Mordassa encara no ha mogut ni un dit:



I això (veure foto) què són senyor ministre? Salutacions cordials, missatges d'amor fraternal?


dissabte, 22 de març del 2014

Els autònoms, els nens mimats d'Hisenda

Perdoneu que us expliqui una anècdota personal per exemplificar com tracta Hisenda als seus nens mimats, els autònoms. Quina ironia...

Em va passar fa uns dies. M'acosto a la delegació de Mataró per reclamar que l'Administració em retorni l'IVA d'unes factures de l'any 2011 i 2012 que no he aconseguit cobrar d'un antic client i que vaig haver d'abonar puntualment a mister Montoro Burns. És un cas típic, li ha passat a molta gent. No cobres les factures però t'has de rascar la butxaca per pagar-li a Hisenda l'IVA generat per les mateixes. Un negoci rodó.



Segueixo amb el relat. Li explico el cas a la funcionaria de torn i oh, sorpresa: no poden (no volen, millor dit) retornar l'import reclamat. No tinc dret a reclamar res, em diu molt amablement. "Si no va fer la reclamació en els sis mesos posteriors a la data de no cobrament ara no pot reclamar res". Com? S'està rient de mi? li dic a la funcionaria. Resposta: és la llei. És a dir, Hisenda et pot perseguir, fer-te paral·leles dels darrers cinc anys, exigir-te totes les factures emeses i rebudes, sancionar-te per nimietats, dir que determinades despeses generades per la feina no les pots desgravar, etc, etc, etc, però jo, miserable autònom que regenta un petit negoci de comunicació no puc reclamar-li a mister Montoro Burns ni un ral de l'IVA abonat indegudament. Però no es preocupi senyor, em diu la funcionaria, ara es pot acollir a l'IVA de caixa i això ja no li tornarà a passar. Home, gràcies, quin consol. Millor que no sapigueu què exigeix l'AEAT per acollir-te a l'IVA de caixa dels nassos. Per plorar. Ara només em queda acudir a la justícia ordinària per reclamar el deute (que no l'IVA). És a dir, m'he de tornar a rascar la butxaca per a no res, perquè encara que la Justícia falli al meu favor mai cobraré el deute. El client ho té tot embargat i s'ha declarat insolvent.

Això que us he explicat és una minúcia, ja ho sé. La magnitud del problema dels autònoms és molt més gran. Per això us convido a llegir un article molt interessant de José Cabanach que us adjunto en aquest mateix post sobre la crua realitat del nostre col·lectiu. Els autònoms, uns treballadors emprenedors amb molta empenta que en un país amb tanta desocupació com el nostre haurien de ser la columna vertebral del sistema, resulta que no tenen els mateixos drets de qualsevol treballador i han de suportar una pressió fiscal brutal per part de l'Administració, que s'aprofita vilment de l'atomització del col·lectiu i, conseqüent, de la seva poca capacitat de resposta i rebel·lia. Davant d'aquesta situació, no és estrany que molts autònoms i representants de petites i mitjanes empreses de Catalunya diguessin ja n'hi ha prou ("Diguem prou") en un acte conjunt celebrat aquesta mateixa setmana. Cabanach explica que un periodista autònom que facturi 2000 euros mensuals en realitat només en guanya 930. És a dir, no arriba ni a la condició de mileurista. La crua realitat.

José Cabanach (en adiciones.es)
"Lo que nunca te contaron sobre los autónomos"

En un país con seis millones de parados, en un país donde otros tantos millones son mileuristas (si llegan), ser autónomo parece una salida razonable. Imaginemos a un profesional, digamos periodista, que factura mensualmente 2000 euros. Fantástico, es el doble de lo que cobra mucha gente. Además, como su única necesidad es un ordenador, no tiene unos gastos excesivos. Todo limpio. No hay alquiler de local (puede trabajar en casa), no tiene que pagar a proveedores (el ordenador se lo regaló su madre en Navidad), no tiene que pagar a empleados (él ya se apaña para escribir a cualquier hora de cualquier día).


Llega la hora de presentar la factura. 2000 euros más IVA (21%), igual a 2420 euros. Ahora resta el IRPF (21%), ósea, se queda en 2000 euros de nuevo. Pero como debe abonar trimestralmente el IVA generado a la Agencia Tributaria, en realidad su sueldo es de 1580 euros. Pero espera, el último día del mes debe pagar su cuota a la Seguridad Social. Pongamos que paga lo mínimo, es decir 261 euros. Por lo tanto su sueldo vuelve a disminuir, y se queda en 1319 euros. Aún no ha comprado ni un yogurt. A cambio tiene una base de cotización de unos 850 euros, lo que significa que cuando llegue la jubilación tendrá la pensión más baja. (Eso te pasa por cotizar lo mínimo, amigo). Por supuesto, no tiene derecho a paro. Estaría bueno.
Pero sigamos. Como la burocracia es tan oscura y laberíntica, el autónomo contrata a un gestor para que le lleve los papeles. Si es amiguete cobrará 60 euros al mes. La cosa va bajando. Ya quedan 1259 euros. Además, como si no escribe no cobra, el autónomo decide hacerse un seguro que le cubra baja por enfermedad. Contrata una póliza pequeña que sólo le cuesta 75 euros al mes. La cosa baja de nuevo, ya vamos por los 1184 euros. La verdad es que aún está por encima de los mil euros. No está mal.
Pero el autónomo, que es un burgés que se cree con el derecho a disfrutar de un mes de vacaciones para pasarlo con su familia, igual que cualquier trabajador por cuenta ajena (es decir, empleado), tiene que dejar de trabajar. Por lo tanto, hay un mes que no escribe. Pues no cobra. Entonces multiplica sus ingresos reales por 11 meses trabajados y los divide entre los doce meses que tiene el año. El resultado… 1084 euros. Vale, sigue siendo un privilegiado, aunque aún no ha comprado el pan.
Pero resulta que el mileurista por cuenta ajena tiene dos pagas extraordinarias. Diciembre y julio. El autónomo no. Así que para hacer un cálculo más real multiplica los 1084 euros por doce meses y los divide entre catorce pagas. El resultado… 930 euros.
Puede parecer exagerado, pero no lo es. Así están las cosas. Los autónomos son un colectivo abandonado a sus suerte. Náufragos a la deriva de una crisis que nos ha golpeado a todos en la mismísima línea de flotación. Con la diferencia de que el autónomo no tiene bote salvavidas. No tiene los mismos derechos que cualquier trabajador. Si un mes, sus pagadores se retrasan en el pago, él tiene que seguir haciendo frente a sus obligaciones con el Estado. Debe abonar el IVA aunque no lo haya cobrado, si no lo hace sufrirá un recargo del 20% sobre la cantidad que sea. Si no paga a tiempo su cuota a la Seguridad Social, el recargo será del 5%…
El autónomo no disfruta de los cheques-comida con el que cada vez más empresas complementan el sueldo de sus empleados. El autónomo no tiene de un plan de pensiones privado, incluido en el sueldo de muchas empresas. El autónomo no puede permitirse un seguro de salud privado que le proteja frete a enfermedades que no cubre la Seguridad Social, como a millones de trabajadores por cuenta ajena. El autónomo pertenece a un colectivo tan heterodoxo que no tiene capacidad para unirse y reivindicar derechos mínimos, además no tendría tiempo para manifestarse si quiere sacar su negocio adelante cada mes.
El autónomo no es un emprendedor, es un héroe, un loco que confía en la fuerza de su trabajo, en su talento y destreza para poder llegar a fin de mes. Pero mientras que no se rebaje la desmedida presión que soporta, lo que debería ser la espina dorsal de una economía moderna, en la que el autotrabajo genere a su vez empleo, y gane terreno a las grandes y pesadas estructuras empresariales que mantienen sus objetivos a costa de despidos indiscriminados, no saldremos del siglo XX.

dimecres, 3 d’abril del 2013

El periodisme està acollonit

"El periodisme està acollonit". Ho diu José Martí Gómez, una institució del periodisme català, en una entrevista que li fan al darrer número de Capçalera, la revista del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Ho diu Martí Gómez i ho corroboren els fets. El veterà periodista afegeix, també, que "als diaris hi ha un buit de càrrecs intermedis, de gent que arrisqui, i si la premsa escrita no s'arrisca, morirà". Crec que Martí Gómez, que exerceix el periodisme des de 1966, es queda curt en la seva apreciació-predicció. No només morirà la premsa escrita, moriran tots els mitjans. De gent valenta, que arrisqui, en queda molt poca en el món dels mitjans de comunicació.

Avui hem tingut una nova prova de l'acolloniment general que domina als mitjans. Hem tornat a assistir impassibles a un nou capítol del descrèdit del periodisme espanyol, que ha concorregut (suposo que anestesiat) a la nova pantomima sense preguntes que ha organitzat el PP: reunió de la junta directiva del partit i discurs solemne de Mariano Rajoy que els periodistes han seguit en directe a la seu del partit a través d'una pantalla, sense cap possibilitat de preguntar-li res al president del govern després de la seva intervenció. Com si no tinguessin res a preguntar. Només dos mitjans de comunicació digitals, Infolibre.es i Eldiario.es, han decidit arriscar i no han assistit a aquesta compareixença sense preguntes d'en Rajoy. I és que segons aquests mitjans, sense preguntes no hi ha cobertura. Tractaran el que digui Rajoy com una informació més, si és que té valor informatiu. Quin dia faran tots el mateix?


Periodisme esperpèntic a la sala de premsa de Génova
La situació és d'una total obscenitat informativa, de descrèdit absolut. En altres escrits d'aquest bloc ja he comentat abastament les pràctiques indignes que sovintegen actualment en el món periodístic, sobretot quan hi han polítics o governants pel mig. Avui el PP ha donat un nou pas endavant en aquesta línia convocant als periodistes a veure i escoltar al seu líder a través d'una pantalla de plasma. Felicitats!!

Ignacio Escolar, director d'Eldiario.es, s'ha entretingut a escriure totes les preguntes que li hauria fet avui a Mariano Rajoy si hagués tingut la valentia de comparèixer davant del mitjans sense la pantalla-escut que ha decidit interposar entre la seva persona i els periodistes. Avui, com des de fa mesos, Rajoy tampoc contestarà a totes aquestes qüestions:

¿Por qué se esconde? ¿Por qué su partido lleva sin celebrar una rueda de prensa desde hace más de un mes? ¿Qué tiene que pasar para que usted dé explicaciones a los españoles? ¿No basta con que la Audiencia impute a tres extesoreros de su partido? ¿Considera usted que la transparencia consiste en hablar a los periodistas a través de una televisión de plasma?

¿Qué fue de esa auditoría externa que prometió hace dos meses? ¿Qué pasó con esas declaraciones de la renta que iban a presentar los principales dirigentes del PP y que aún estamos esperando? ¿Sigue comprometido con "decir siempre la verdad a los españoles" "y "no esconderse", como dijo en su discurso de investidura? ¿Sigue en vigor el "código ético" del PP o es también papel mojado?

¿Aún cree que "nadie podrá probar" que Luis Bárcenas no es inocente? ¿Se atreve a pronunciar en voz alta el nombre de ese extesorero que usted mismo ascendió, y del que ahora nunca habla? ¿Por qué siguió pagándole un sueldo de un cuarto de millón de euros anuales? ¿Por qué los principales dirigentes del PP, usted incluido, mintieron durante años, asegurando que Bárcenas había sido "apartado", cuando seguía cobrando y mantenía la secretaria, el despacho y hasta el chófer del partido?

¿En qué consiste exactamente un "despido diferido en forma de simulación"? ¿Van a enseñar el finiquito que supuestamente firmó Luis Bárcenas? ¿Cómo pudo conseguir un botín de (al menos) 38 millones de euros un político que ni recalifica ni adjudica? ¿Cuánto dinero pasa por la caja del PP para que el extesorero pueda amasar esa fortuna? ¿Sigue calificando como "la sombra de la sombra de un indicio manipulado" esos papeles que hoy la Audiencia Nacional está investigando? ¿Admite, como hacen sus peritos, que la letra es del propio Bárcenas? ¿Qué opina de ese informe de la Fiscalía Anticorrupción que relaciona la contabilidad oficial del partido con las cuentas de la Gürtel? ¿Es otra "sombra manipulada" o es que acaso la Fiscalía, que depende jerárquicamente de su Gobierno, está sometiendo a una "cacería" a su partido?

¿Por qué es usted, de toda la historia democrática, el presidente que menos pisa el Parlamento, el que menos ruedas de prensa convoca, el que más gobierna por decreto, el más opaco? ¿Por qué solo comparece ante los periodistas cuando no le queda otra, en las ruedas de prensa protocolarias de líderes internacionales a los que ni se les pasa por la cabeza la idea de no contestar preguntas? ¿Por qué el rescate a la banca española se debatió en el Parlamento alemán, pero no en el Congreso de los Diputados?

¿Por qué pidió a los españoles que trabajaran más y cobraran menos mientras usted se subía el salario año tras año en plena crisis? ¿Es normal que un político pueda acumular tres sueldos, todos ellos del dinero público? ¿Es lógico que un partido dé beneficios cada año?

¿Por qué llamó al presidente del Consejo General del Poder Judicial para interesarse por el caso Bárcenas? ¿No cree que resulta algo sospechoso que, usted, el presidente del Gobierno, llame al máximo responsable de los jueces para preguntar por un proceso penal que afecta directamente a su partido y donde usted mismo aparece en los papeles? ¿Por qué el PP no ha enviado todos los datos sobre su contabilidad que la Audiencia Nacional ha pedido? ¿Cree que es normal que su partido sea en la Gürtel uno de los principales sospechosos y, al tiempo, parte de la acusación?

¿Por qué el PP bloquea las preguntas parlamentarias sobre las cuentas del rey en Suiza o sobre las supuestas gestiones para el Estado de su "amiga entrañable"? En un país con las SICAV al 1%, ¿qué otra cosa salvo delincuentes pueden beneficiarse de una amnistía fiscal? ¿Por qué el Gobierno es tan obediente cuando manda algo el BCE y tan indisciplinado cuando es un tribunal europeo el que ordena cambiar la abusiva ley hipotecaria? ¿Por qué en España la dación en pago sirve para las constructoras o los bancos, pero no para las familias? ¿Es más violento un abucheo o un desahucio?

Y la última: ¿por qué la única manera de formular estas preguntas es como recurso literario o hablando solo con una televisión?

dimecres, 27 de març del 2013

Periodisme, on t'has ficat?

Aquests dies no paro de llegir articles sobre la decadència del periodisme, una professió, la meva, que segons la darrera enquesta del CIS és de les pitjors valorades per la ciutadania juntament amb la de jutge. El periodisme, certament, es troba en una cruïlla de difícil sortida. Sembla que ha deixat de ser l'ull públic crític que tot ho veia i ho explicava. Com afirma José Sanclemente, "el periodista lleva años sufriendo la incredulidad del ciudadano, porque se le considera que ha remado a favor de la corriente, conviviendo y conviniendo con los políticos y los financieros; haciéndoles la rosca a los poderosos y ocultando la voz de los débiles. Por eso el movimiento del 15-M fue un toque de atención también para los periodistas y los metió en el mismo saco que a muchas instituciones democráticas o a la banca. El 'no nos representan' tenía algo que ver también con el 'no nos cuentan la verdad'".

Julià Álvaro (acomiadat recentment de Canal 9 juntament amb altres 1.200 treballadors per l'ERO de Ràdio Televisió Valenciana) ho resumia fa pocs dies al seu bloc d'una forma crua i exemplificadora: "los trabajadores de RTVV, durante todos estos años de plomo del Partido Popular en la dirección de la empresa, no hemos estado a la altura. Nos movilizamos cuando entre 2002 y 2003 se pretendió privatizar la casa. Salimos a la calle reivindicando una RTVV pública, en valenciano y de calidad pero cuando, gracias a una sentencia judicial, nos garantizamos que la privatización no se iba a producir, que íbamos a seguir siendo "públicos", es decir nos aseguramos nuestra "seguridad" laboral, olvidamos lo de en valenciano y de calidad. Para esas dos reivindicaciones no hubo protestas, manifestaciones, concentraciones, ni plantes. Hemos sido unos malos servidores públicos, unos malos periodistas y, como trabajadores, muy miopes ya que en tanto que abandonamos nuestro "producto", abandonamos nuestra razón de ser, nuestras conexión con la sociedad y, al final, hemos perdido también nuestro puesto de trabajo. ¿Qué otra cosa esperábamos?"

L'exemple de Canal 9 el podem fer extensible a molts altres mitjans i casos, però amb prudència. No és el mateix el periodisme groc de Sálvame que el periodisme compromés de Salvados. Encara hi han diferències. El mateix Sanclemente adverteix que en això de les enquestes, i la del CIS, no és una excepció "pagan justos por pecadores, buenos periodistas por falsos predicadores, cronistas sobrecogedores e interesados, por honestos y comprometidos con la verdad o las verdades", però el cert és que el desprestigi és real i els professionals i les empreses periodístiques (que estan prescindint dels seus professionals i regatejant-los els mitjans necessaris per investigar) han de replantejar-se les coses seriosament, doncs és evident que "amb la que està caient el periodisme és més necessari que mai".

Com explicava Francesc Serés fa pocs dies a El País, "somos capaces de mirar un fuera de juego a cámara lenta desde 10 ángulos distintos pero el periodismo económico, laboral, industrial, brilla por su ausencia. Donde quisiera diez cámaras es en el Consejo de Administración de Endesa. Me gustaría que me hubiesen sacado el escándalo de las preferentes en el momento que se producía, no cuando el cadáver ya está frío. ¿De qué nos sirven ahora los reportajes de lloriqueos y sollozos? No se puede apelar a la vez a la compresión de los lectores y a la de los consejos de administración de la banca. O unos u otros, pero todos es imposible (...) ¿Cuántos periodistas económicos advirtieron con el ahínco y la gravedad que hoy les caracteriza del peligro de estos productos financieros? Hace siete años, que hoy ya no es noticia, a toro pasado se lo cuentan en cualquier fila del autobús. Claro, hace siete años había que jugársela y explicar, por ejemplo, qué pasaba en Catalunya Caixa. ¡Entonces! ¿Nombres y apellidos? ¿Fechas? ¿Cantidades? O si el AVE y los aeropuertos eran viables. Para eso hay que jugársela, investigar, publicar y aceptar que una empresa del Ibex no contrate la página de publicidad".

Per Serés, la causa-pecat original del periodisme low cost que avui dia es practica amb tanta alegria rau en que els mitjans "están sufriendo ajustes cuyas causas no son capaces de explicar porque no supieron explicar las causas de los ajustes de los demás. ¿Está el periodismo en crisis? ¡Es que un periódico, o está para dar noticias o no está para nada!" Efectivament, si no està per això no està per a res. La veritat però, és que la degradació de les redaccions posa els pèls de punta. Com volem que els mitjans publiquin notícies de qualitat, treballades, si les empreses del ram porten més d'una dècada despatxant periodistes competents a dojo (durant els darrers quatre anys, només a Catalunya, 8.500 professionals s'han quedat sense feina) i substituint-los per becaris amb poca preparació acabats de llicenciar (uns 500 anuals a Catalunya). Amb aquesta conjuntura, és evident que el producte final, la informació elaborada, que arriba als lectors de diaris, als oients de la ràdio o als teleespectadors, no compleix (en la majoria dels casos) els requisits de qualitat que hauria de tenir. Un exemple de rabiosa actualitat: la cadena SER, líder d'audiència de la ràdio espanyola, fa més d'una setmana que fa sevir a un informàtic espanyol resident a Xipre com a corresponsal per parlar de la greu situació econòmica del país i del corralito que ofega als seus habitants. És cert, no m'ho invento. Perquè després en Gabilondo vagi pontificant sobre bona praxi periodística. Aquesta vegada, per no enviar, no han enviat ni un becari mal informat d'enviat especial.

Segons un estudi recent encarregat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, les principals mancances detectades en les darreres fornades de periodistes "tenen a veure amb qüestions intangibles, pròpies dels trets constitutius de l'ofici: manca de curiositat, escassa iniciativa, poca cultura general i, sobretot, una desorientació preocupant pel que fa al seguiment de l'actualitat i a la funció social del periodista". És fort, molt fort, oi? Doncs segons aquest estudi, coordinat pel director del grau de Periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna, Josep Lluís Micó, la mà d'obra barata que ara pul·lula per les redaccions no sap "discriminar les informacions certes de les falses que corren per Internet" i tenen grans deficiències en l'escriptura "degut a la manca de l'hàbit de llegir". Tot això ho comentava fa uns dies en el seu bloc la periodista Cristina Palomar, una més de la llarga llista de víctimes dels ERO's dels mitjans de comunicació catalans.

Si em de fer cas d'aquest estudi, les facultats de periodisme també tenen molta culpa del descrèdit del periodisme actual. Segons explica Palomar, "l'oferta és excessiva, tal com reconeixen les mateixes facultats, però malgrat el col·lapse del mercat laboral, continuen com si res. I a això cal afegir la mala qualitat de l'ensenyament que ofereixen. En molts casos, les facultats de periodisme s'han convertit en cementiris d'elefants on s'ensenya periodisme del segle XIX i on la mentalitat funcionarial que impera entre els que tenen una plaça fixa -a excepció de lloables excepcions- és l'escaqueig descarat. La majoria de professors que expliquen com s'ha de fer una notícia mai han trepitjat un mitjà o han anat a una roda de premsa i els que tenen experiència estan mal pagats i amb un peu al carrer per la brutal retallada pública".

Així les coses, podem concloure que malgrat que avui el periodisme és més necessari que mai, doncs més que mai cal explicar les coses i els fets gravíssims que amaneixen la nostra miserable quotidianitat, gaudim de menys periodisme que mai. El periodisme té un present lamentable i un futur molt negre i incert. I una democràcia, sense periodisme de qualitat no és democràcia, és un fangar que alimenta, perillosament, el feixisme i la intolerància.

divendres, 11 de gener del 2013

El verb dimitir

A la majoria dels polítics d'aquest país els hi costa molt conjugar el verb dimitir. Pateixen una dislèxia crònica a l'hora de fer-ho. Més ben dit, no hi troben mai l'hora. Per a d'altres polítics, com en Duran Lleida, el verb dimitir simplement no existeix en el seu diccionari. Com ha de dimitir un senyor que porta varies dècades fent i desfent al seu partit, que controla tots els ressorts de poder d'Unió i que ha sigut implacable amb tots els que li han volgut fer ombra. Ara volen que dimiteixi pel cas Pallerols? Per aquesta peccata minuta de finançament irregular del partit xifrada en prop de 400.000 euros ha de dimitir? Au vinga... Com ha de dimitir si ell és la víctima del cas Pallerols. Sí, sí,  tal com sona, la víctima d'una confabulació que van ordir altres persones. Però si ell, que controla fins i tot el ritme cardíac de les seves secretàries, no en sabia res. Res de res. Com la infanta Cristina. Igual, igual que la infanta Cristina amb les activitats del seu marit. Quina llàstima, ara que Telefònica ja el volia fitxar d'assessor, com a en Rato i l'Iñaki, resulta que Duran no plega de la política. Ni pensa fer-ho, pel que sembla. El genial Batllori ho explica millor que jo a la seva vinyeta de La Vanguardia. Hahahaha...


dissabte, 5 de gener del 2013

Preguntes al rei

TVE ha inaugurat l'any 2013 amb una fantàstica entrevista massatge a sa majestat Joan Carles I alies "el Campechano" on, com era d'esperar, el periodista Jesús Hermida va evitar incomodar al rei amb les preguntes que tots li faríem sobre els problemes de Casa Reial, la seva manca de credibilitat, els negocis del seu gendre Urdangarin, la cacera de Botswana o les retallades, entre d'altres moltes qüestions que preocupen al comú dels ciutadans, que no súbdits.


En comptes de parlar de tot això el monarca, amb la cara exageradament inflada (esmorza, dina i sopa cortisona?), va divagar tot el que va voler i més davant la complaença de l'entrevistador tot assegurant que es troba "en buena forma, con energía" i amb "ilusión para seguir adelante", preocupat per l'atur (ostres quina sort) i, ves per on, per "las intransigencias que conllevan maximalismos" i "políticas rupturistas" (es referia a Catalunya i al seu procés sobiranista?), assenyalant, això sí, que "queda camino por recorrer" en la igualtat dels espanyols i en "la vertebración del Estado". Uffff!!!

No es van fer les preguntes que interessen a la gent ni es va tocar a fons la situació real del país: una presa de pèl més de TVE i dels estrategues de comunicació de la Zarzuela. No hauria estat més intel·ligent abordar aquests assumptes de forma cordial i distesa per connectar una mica amb la societat? Són tan sòmines que encara no s'han adonat que ometre tot el que realment importa a la gent produeix l'efecte contrari al sentit que cercava l'entrevista? No tenen remei...

L'amic Julià Àlvaro m'ha estalviat la feina i ha estat tan amable d'escriure en el seu bloc moltes de les preguntes (37, tantes com anys porta fent de rei) que qualsevol periodista amb dos dits de front li faria al caçador d'elefants. S'en poden afegir moltes més, com és obvi (us convido a fer-ho). Són aquestes:

1. ¿Para qué sirve un Rey?
2. ¿El Rey está por encima de la democracia?
3. ¿Por qué usted puede ser Jefe del Estado y yo no?
4. ¿Desde cuándo sabía que su yerno Iñaki Urdangarín hacía negocios extraños?
5. ¿Qué sabía su hija Cristina de los negocios de su marido?
6. ¿No le pareció raro que se compraran una casa en Barcelona muy por encima de sus posibilidades económicas?
7. ¿Por qué les aconsejó que se dedicaran a otra cosa pero no denunció los hechos?
8. ¿Qué patrimonio tiene usted?
9. ¿Cual es su fortuna y cómo la ha obtenido?
10. Si la petición de un posible referéndum sobre Monarquía o República tuviera un apoyo social considerable,¿estaría de acuerdo con su convocatoria?
11. ¿Cuánto dinero en total cree que le cuesta la Monarquía a España cada año?
12. ¿Cuántos safaris como el conocido de Botsuana ha hecho usted en los últimos 30 años?
13. ¿Quién los ha pagado?
14. ¿Qué le pareció la participación de España en la Guerra de Irak?
15. ¿Qué pensaba cuando veía millones de españoles en las calles y el gobierno sin hacer caso?
16. ¿Qué le parece que haya 300 políticos imputados por distintos casos de corrupción?
17. ¿Se ha enterado de que un hombre ha muerto en Málaga después de quemarse a lo bonzo por sus problemas económicos?
18. ¿Sabe cuántas personas se han suicidado en España ante la certeza de que iban a ser desahuciadas en breve?
19. ¿Qué opinión le merece que los bancos estén desahuciando gente mientras sanean sus cuentas gracias a los impuestos de los mismos ciudadanos que se quedan sin casa?
20. ¿Cree usted que la lucha contra el déficit público justifica todos los recortes de derechos y servicios que se están produciendo?
21. ¿Sería usted partidario de subir los impuestos a los que más tienen para evitar tener que hacer tantos recortes?
22. ¿Piensa que el idioma castellano está en peligro en Catalunya?
23. Puesto que una mayoría del Parlament de Catalunya lo reclama, ¿cree que se debería consultar a los catalanes sobre su opinión sobre la independencia?
24. ¿Se podría negar la independencia de un territorio que, por amplia mayoría, no quisiera continuar en España?
25. ¿Qué le parece el proceso de privatización de la sanidad?
26. ¿Usted cree que privatizando la sanidad puede resultar más barata?
27. ¿Revisaría usted algo en la relación entre Iglesia y Estado?
28. ¿Le parece que, por ejemplo, el matrimonio homosexual pone en peligro la continuidad de la familia?
29. ¿Y el aborto?
30. ¿Qué le preocupa más la reducción en el número de maestros o los altos porcentajes de fracaso escolar?
31. ¿Qué siente cuando observa a los jovenes españoles con estudios emigrar al extranjero?
31. ¿Ve usted TVE?
32. ¿Le parece que las televisiones públicas ofrecen buena información o, en general, son instrumentos de propaganda de los gobiernos de turno?
33. ¿Qué opina usted de las ruedas de prensa sin preguntas?
34. ¿Conoce el caso de David Reboredo?
35. ¿Qué le parece que el gobierno indulte a policías torturadores o a banqueros defraudadores y no a un extoxicómano rehabilitado como David Reboredo?
36. ¿Veremos algún día el referéndum de autodeterminación que reclama el Frente Polisario?
37. Para acabar, ¿qué le parece que haya más de 60 diputados en el Congreso que cobran dietas de desplazamiento pese a tener casa en Madrid?

Durant l'entrevista Hermida va formular 20 preguntes d'allò més condescendents, com ja he comentat. El periodista, que enguany complirà 75 anys, els mateixos que el rei, es va dirigir al monarca com un perfecte súbdit, tractant-lo sempre de senyor, majestat o "vuestra majestad" (21 vegades en 20 preguntes). El rei, en canvi, el va tutejar en tot moment. Campechania pura i dura.

dijous, 18 d’octubre del 2012

La coartada perfecta

Farreres, com sempre, la clava (El Periódico, avui)
Senyores i senyors: la crisi s'ha acabat. I amb la crisi s'han acabat també les tensions provocades per la prima de risc, el rescat d'Espanya, la crisi de la casa reial i de les institucions, els polítics i els empresaris corruptes, el descrèdit internacional d'Espanya, el malestar del carrer, l'atur i les retallades a l'ensenyament i la sanitat. S'ha acabat tot.

Ara, la qüestió de la independència de Catalunya, el 'problema catalán' com l'anomenen altres, o la possibilitat de que es faci un referèndum lliure, democràtic i legal a casa nostra ocupa totes les portades (sobretot dels diaris de Madrid) i és objecte de debat de totes les tertúlies radiofòniques i televisives. Tothom s'hi atreveix. Aquest tema, no us enganyeu, és la coartada perfecta pel govern del PP per ocultar que ens governa la dictadura de la incompetència i per evitar que es parlin d'altres coses que preocupen als ciutadans, cóm per exemple com arribar a final de mes. És la coartada perfecta per ocultar que és un govern que no governa, que menteix, que va a la deriva i que no té cap solució a la crisi. La independència de Catalunya és la gran coartada, la gran cortina de fum. Al carrer Gènova i al palau de la Moncloa els hi encanta tenir un problema genuïnament català. I com més va, més embolicaran la troca amb tot el que tingui relació amb Catalunya. Limitar els problemes del país al 'problema catalán' és l'excusa perfecta.

Mentre el govern, els politicastres del PP, els partits de la dreta casposa, el PSOE (que no ho oblidem, en els temes de la unitat de la pàtria sempre s'alinea, indefectiblement, amb els populars) i els mitjans de comunicació de la caverna no paren de ficar la por en el cos a la gent i de vomitar bilis contra el dret democràtic d'un país a decidir lliurement el seu futur, al món civilitzat passen coses que a Espanya (excepte Catalunya, és clar) no es volen explicar, que no surten a les portades d'El Mundo, l'ABC o La Razón ni són titulars als informatius d'Antena 3, Tele 5 o TVE. Tots aquests mitjans (i d'altres) han silenciat o arraconat a un miserable breu o columneta l'acord assolit entre els màxims dirigents del Regne Unit i Escòcia perquè en aquest darrer país es faci un referèndum secessionista la tardor del 2014. Aquesta notícia, importantíssima, ja que pot capgirar la política de les institucions europees en aquesta matèria, no mereix atenció informativa de primer nivell i molt menys que els polítics espanyols en facin cap comentari (i molt menys una reflexió, no siga que els hi exploti el cap). El problema català sí que ocupa portades, el problema escocès no (i el basc tampoc). Venen ganes d'apretar a córrer, que diuen en el meu poble.

En el darrer post que vaig parlar d'aquest tema comentava que tot és un problema de cultura democràtica. Ara ja no tinc cap dubte. El que va dir el premier britànic David Cameron després de signar l'acord amb el president escocès Alex Salmond, no deixa marge a cap interpretació malèvola: "Jo no estic a favor de la independència d'Escòcia, no vull que Escòcia deixi de formar part del Regne Unit i faré campanya política activa a favor del NO quan es faci el referèndum, però no em puc oposar a que els escocesos decideixin lliurement el seu futur, tenen tot el dret a fer-ho i van votar a un partit que prometia un referèndum", va declarar Cameron, resumint la seva llarga intervenció davant els periodistes de la BBC, la televisió pública britànica.


Aquest senyor, conservador igual que en Rajoy, acaba de donar una lliçó de tarannà i comportament democràtic importantíssima per a tothom. Una lliçó de la qual haurien de prendre exemple molts polítics espanyols i molts directors de diaris, que han fet seu a perpetuïtat aquell aforisme periodístic tan pervers que afirma que "no deixis que la realitat t'espatlli un bon titular". Ells ho fan cada dia. Els legionaris van fer famosa la frase de 'viva la muerte'. Alguns periodistes acaben de patentar la de "visca la mentida i la manipulació". Quina vergonya per a la professió.

dijous, 19 de juliol del 2012

dimecres, 25 de gener del 2012

Furtar en nom de la llibertat

Pilar Rahola (La Vanguardia):

"¿Puede alguien explicarme en qué momento hacer un uso gratuito del trabajo creativo de una persona, y de la industria que lo sostiene, tiene que ver con la libertad? ¿En qué momento se confunde el puro robo de derechos de autor con la libertad? Y, sobre todo, ¿cómo pueden considerarse héroes de nada a estos tipos que han hecho una fortuna ingente gracias, precisamente y presuntamente, a ese tipo de piratería? Finalmente, ¿en qué momento decidimos que la creación debía pasar por el gratis total, condenando a los trabajadores de esa industria a la indigencia, mientras los piratas se llenaban el bolsillo? El gratis total no es el paradigma de la libertad, la fraternidad y el amor universal, todos ellos teóricos sustantivos de las maravillas de internet; el gratis total es la burla a la creación, el desprecio al sistema de leyes que regula la oferta y la demanda, y la culminación del puro egoísmo. Lo triste es que quienes defienden esa gratuidad universal lo hagan en nombre de la libertad. ¿La libertad de quién?, ¿de los escritores, los músicos, los artistas, a los que se arruina? Más bien parece que lo único que defienden es la libertad de los piratas".

Jo no ho hauria dit millor. Els addictes al "gratis total" confonen massa sovint el cul amb les témpores. En aquesta vida no hi ha res gratis. Ja n'hi prou de furtar en nom d'una llibertat mal entesa.

divendres, 22 de juliol del 2011

Fabra es mulla amb TV3

Declaració d'intencions d'Alberto Fabra, alcalde de Castelló i futur president valencià: "Voy a luchar para que TV3 se vea en la Comunidad Valenciana y Canal 9 en Catalunya". El Periódico de Catalunya (22 de juliol de 2011, avui mateix).

Fabra comença mullant-se amb el tema de TV3. A veure si el que diu es veritat, es transforma en quelcom tangible, i els valencians poden tornar a veure sense problemes aquest canal de televisió en el seu territori.

Foto: Miguel Lorenzo
També tinc ganes d'escoltar de la seva boca altres coses, no només declaracions d'intencions, sobretot en l'àmbit de la regeneració política, en els camps cultural i econòmic i, sobretot, en tot allò que fa referència a la protecció del valencià en el món educatiu i la potenciació del seu ús social. Per donar exemple pot començar ell mateix per parlar-lo, doncs de moment sempre l'he escoltat parlant en castellà.

A diferència del que ha fet el seu antecessor, també espere que s'arremangui la camisa i treballi, de veritat, per normalitzar les relacions polítiques i socials amb Catalunya. Més fets i menys paraules.