dimecres, 31 d’octubre del 2012

Chacón vol liderar el PSOE

Carme Chacón ha començat amb força la carrera per moure-li la cadira a Alfredo Pérez Rubalcaba en el PSOE i per ser la propera candidata socialista a la presidència del govern central. Ara que el PSC ha inclòs en el seu programa electoral el dret a decidir (li ha costat!), arriba l'ex ministra i li xafa la guitarra -com es diu col·loquialment- al pobre Pere Navarro, que està fent mans i mànigues per salvar el vaixell socialista català del naufragi en les properes eleccions catalanes del 25N.


Els moviments de Carme Chacón per liderar el PSOE han començat contradient el programa electoral del PSC: mostrant-se implícitament en contra del dret a decidir de Catalunya en una entrevista que publica avui el diari El Mundo, on també remarca que és rotundament i radicalment contrària a la independència. Que no sigui independentista ho entenc, és perfectament legítim. N'hi ha molts milions de persones que no ho són. Ara, que no sigui una demòcrata no ho puc entendre de cap manera. Defensar el dret a decidir dels pobles és, avui dia, la màxima expressió democràtica que pot tenir un polític, a Catalunya i a Espanya. L'exemple del premier britànic David Cameron en el cas del referèndum escocès és paradigmàtica, com ja he comentat en aquest bloc més d'una vegada.

En l'entrevista Chacón admet que el problema de l'expressió 'dret a decidir' és l'ús que en fan els nacionalistes, perquè el fan servir "de forma equívoca i tramposa per dir 'independència'". La diputada es limita a dir que "els ciutadans decidim cada vegada que votem". I és clar que els ciutadans decidim cada vegada que votem. Decidim a mitges (després els que acaben governant s'encarreguen de canviar-ho tot al seu gust) un model social, educatiu, sanitari i econòmic i poca cosa més. Però no podem decidir si volem continuar formant part o no de l'estat espanyol perquè la Constitució ho impedeix i perquè els grans partits espanyols, PP I PSOE, no volen reformar-la. És tan senzill com això. Es pot reformar la Constitució urgentment per ordre de Merkel i Sarkozy (per incloure límits a la despesa pública) amb els vots favorables del PP i el PSOE, i en canvi no es pot reformar quan el poble surt al carrer en massa (Onze de Setembre) i quan la majoria de l'espectre polític català ho demana. Llavors no toca.

L'ex ministra afegeix a l'entrevista que en l'hipotètic cas que s'arribi a fer un referèndum aquest ha de ser legal, com propugna el PSC. És contradiu Chacón? No. Diu això per dos motius. Perquè sap que si no es reforma prèviament la Constitució el referèndum mai serà legal (si Artur Mas arriba a convocar-lo fora d'aquest marc) i per tant la proposta a favor del dret a decidir del PSC quedarà en paper mullat. I també ho diu per distanciar-se del secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, que ha dit públicament que no comparteix la voluntat del PSC de reformar la Constitutció per emparar la celebració d'un referèndum d'autodeterminació.

El més curiós de tot plegat és que Chacón hagi escollit les pàgines d'El Mundo per dir tot això. Després de passar-se molts mesos desapareguda de la vida pública se'n va al diari d'en Pedro Jota -el mateix diari que cada dia intenta marcar l'agenda política de Mariano Rajoy i manipula i menteix sobre tot el passa o té relació amb Catalunya- a explicar el de sempre, que qualsevol cosa "antes que una España rota" (perdoneu l'adaptació lliure de la famosa frase de Calvo Sotelo, ministre durant la dictadura de Primo de Rivera). Com era d'esperar, el frenesí polític s'ha tornat a desfermar en aquest diari, que en la seva edició electrònica ja ha penjat una enquesta on pregunten als lectors si Chacón seria millor líder del PSOE que Rubalcaba. Ja es deuen fregar les mans pensant que ara també marcaran l'agenda dels socialistes. Altra bufetada a El País. Les declaracions a El Mundo les ha tornat a repetir aquest mateix matí en el programa d'Ana Rosa Quintana de Tele 5. L'estratègia està marcada. Objectiu: carregar-se a Rubalcaba i liderar el PSOE.

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Espanya, campiona de la incompetència

Aquesta setmana he llegit dues notícies que m'han cridat molt l'atenció. La primera és que a Espanya és més difícil crear una empresa que a Zàmbia, Afganistan, Kosovo, Nepal, Senegal o Iemen. Per davant tenim, segons un informe que ha difós el Banc Mundial, altres 135 països on fer els tràmits corresponents per crear riquesa i donar feina als que no en tenen és més fàcil que al nostre país, on la burocràcia fa que els emprenedors hagin de perdre més d'un mes i fer una mitjana de 10 tràmits (com a mínim) per poder aixecar la persiana de la seva nova empresa. Això si tenen sort, doncs la premsa va airejar recentment el cas d'un empresari sevillà que va trigar tres anys i 10.000 euros en paperassa per poder obrir una empresa.

Però tornem a l'informe que he esmentat, el Doing Business 2013. Per darrere nostre, només n'hi ha altres 49 països que ho fan pitjor que nosaltres, tots països subdesenvolupats. En aquest àmbit, segons evidencia l'informe del Banc Mundial, tenim el privilegi d'ocupar un dels primers llocs del món en quant a ineficàcia, si tenim en compte que encara sens considera un país desenvolupat. Un cop més quedem amb el cul a l'aire. En la carrera de la incompetència som uns cracks, els campions. Aquí només fan negocis ràpids la gent sense escrúpols, els 'amics' de tal o qual polític o personatge influent. La gent, en definitiva, que ha alimentat la cultura del 'pelotazo', una forma de fer negocis indigna que ha estat el pa nostre de cada dia a Espanya durant les darreres dècades. Els que volen fer les coses bé, crear riquesa i donar feina a la gent ja ho veieu: traves, traves i més traves. El pal a la roda permanent.



El Doing Business 2013 analitza deu paràmetres de competitivitat per classificar als països. Dels deu, obtenim bona nota en quatre i mala nota en sis. Sortim ben lliurats en la resolució d'insolvències (20º posició mundial), en facilitar el pagament d'impostos (34º), en el maneig de permisos de construcció (38º) i en comerç transfronterer (39º). Les pitjors notes les obtenim en facilitar l'obertura d'empreses (136º), com ja hem comentat; en la protecció dels inversors (100º), en facilitar l'accés a l'electricitat (70º); en facilitar l'obtenció de crèdit (53º); en el registre de propietats (57º) i en el compliment de contractes (64º). Vaja, que som competitius "per la banda del tos", que diuen en el meu poble. Sort que Mariano i Montoro ens ho arreglaran tot en quatre dies. Només ens queda un any de recessió, ha afirmat el senyor Burns en seu parlamentària aquesta setmana. Com diuen els castissos, "¿Me lo dice o me lo cuenta?", senyor ministre. 

La segona notícia que m'ha cridat l'atenció és d'ahir mateix, quan Pinocha Sáenz de Santamaria, la senyora vicepresidenta, va anunciar en roda de premsa solemne després del consell de ministres que el govern crearà un organisme per auditar per complert totes les administracions de l'Estat, inclosos els governs autonòmics, amb l'objectiu de millorar la seva eficàcia, eliminar duplicitats i reduir la burocràcia. La intenció és encomiable, sens dubte, si l'objectiu és ser més competitius. El problema, com acostuma a passar amb la majoria de propostes del PP, és que l'objectiu resulta ser-ne un altre. Molt em temo que darrere d'aquesta proposta el que s'amaga realment és recentralitzar una mica més l'estat i treure competències a les comunitats autònomes. Temps al temps.


I dic això perquè durant la compareixença de donya Soraya ja va dir sense embuts que un dels objectius de la mesura és carregar-se les mal anomenades ambaixades catalanes (en la majoria dels casos són delegacions comercials i turístiques) a l'exterior. Així que l'anunciat exercici de transparència em sembla que quedarà en un no res. Si tantes ganes té el govern central d'eliminar duplicitats i millorar l'eficàcia de l'administració hauria de començar per eliminar uns quants ministeris que no tenen cap utilitat. Si les competències en matèria de sanitat, cultura, ensenyament, agricultura o justícia, per citar-ne algunes, estan transferides a les comunitats autònomes per a què necessitem una megaestructura ministerial? Per mantenir a un munt de funcionaris i a un munt d'endollats dels partits. Per a poca cosa més serveixen avui dia alguns ministeris. Algú em pot explicar per a què necessitem al ministre Wert (a banda de per tocar el que no sona i mentir vilment sempre que té ocasió), si pràcticament no té cap competència en matèria de cultura i educació. Espero que aquesta siga una de les primeres duplicitats que eliminarà el govern popular per millorar l'eficàcia administrativa. Ho espero amb impaciència.

Pel que fa a eliminar les ambaixades de Catalunya el primer que hauria de fer el govern central és fer una neteja a fons a les seves pròpies, les del govern d'Espanya, que estan donant una imatge lamentable d'ineficàcia i mala gestió i fins i tot m'atreviria a dir que de mala bava. Que comencin eliminant a tot el munt d'ambaixadors, consols i a la tropa acomodada de buròcrates (en el sentit més pejoratiu del terme) del cos diplomàtic que aquests darrers dies s'estan cobrint de glòria no facilitant, i en molts casos impedint que molts ciutadans residents a l'estranger puguin exercir el seu dret a vot per correu en les properes eleccions autonòmiques catalanes del 25 de novembre. Això sí que és incompetència amb majúscules.

El programa "El món a RAC1" que dirigeix el periodista Jordi Basté porta tota la setmana recollint testimonis esfereïdors de ciutadans repartits per tots els continents que no podran votar perquè les ambaixades espanyoles els hi estan posant mil i un impediments per fer-ho. Si això és eficàcia jo sóc la reencarnació d'en Kennedy. Us convido a que escolteu els testimonis que ha recollit la ràdio. N'hi ha per llogar-hi cadires. Però no us preocupeu. Solucionar aquest tema, com tants d'altres d'incompetència, segur que no està contemplat en el paquet de mesures que prepara el govern per auditar les administracions. Auditaran les ambaixades i consolats? Estic de broma, com podeu comprovar.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Rosa Díez i els nazis bascos

Rosa Díez, líder de l'UPyD
Rosa Díez ha paït molt malament els resultats raquítics que el seu partit ha obtingut a les eleccions basques celebrades ahir (1 diputat). En comptes de reconèixer el fracàs electoral, els errors propis i que les seves propostes espanyolistes no quallen entre la societat basca, la senyora Díez s'ha dedicat ha deslegitimar de la forma més barroera els resultats de l'esquerra abertzale, la guanyadora moral d'aquests comicis. Referint-se als 21 diputats que EH Bildu ha aconseguit ficar en el Parlament basc, ha dit que "a Hitler también le votaron y eso no convirtió a los nazis en unos demócratas". Per rematar-ho ha afegit que aquesta gentola són enemics de la democràcia perquè porten tota la vida "asesinando y aterrorizando a la gente para terminar con esta sociedad plural y democrática". Tots han militat a ETA, segur?

Evidentment, no serè jo qui enalteixi les virtuts democràtiques del món abertzale però, a veure, en què quedem? Ens hem passat més de trenta anys reclamant que ETA abandonés la lluita armada i exigint que les seves reivindicacions polítiques s'havien de vehicular fent política a través de les institucions democràtiques i no assassinant innocents a sang freda en mig del carrer. Ara que ja fa un any que ETA no mata a ningú (tot i que encara no s'ha dissolt ni ha entregat les armes) i que l'independentisme no violent vol aconseguir els seus objectius fent política i per la via pacífica, la senyora Díez i altres partits de dretes continuen negant-los el pa i la sal. Volíem o no volíem que la política substituís la violència? La resposta és òbvia, però sembla que no tothom pensa igual.


Els nostàlgics del dictador no es tallen ni un pel quan afirmen que "con Franco vivíamos mejor". A veure si ara resultarà que Rosa Díez i molts personatges del PP també són uns nostàlgics i creuen que amb ETA o contra ETA vivíem millor. Vull pensar que la idea, sinistra, no els hi passa pel cap, però n'hi han alguns que no fan res per desmentir-ho, ni amb les seves paraules ni amb el seu comportament.

Rosa Díez faria bé d'analitzar a fons els resultats d'aquestes eleccions i reflexionar seriosament per què al seu partit, Unión Progreso y Democracia (UPyD), només l'han votat 21.500 electors enfront dels 277.000 que han preferit fer costat als hereus polítics dels terroristes. Tanmateix podria preguntar-se per què gairebé el 60% de l'electorat basc prefereix els partits nacionalistes i només un 32% vota als partits anomenats 'constitucionalistes'. Ja se sap, ara que el mapa polític basc està complert, que no hi manca cap peça del puzle, tot es distorsiona, oi senyora Díez?

dijous, 18 d’octubre del 2012

La coartada perfecta

Farreres, com sempre, la clava (El Periódico, avui)
Senyores i senyors: la crisi s'ha acabat. I amb la crisi s'han acabat també les tensions provocades per la prima de risc, el rescat d'Espanya, la crisi de la casa reial i de les institucions, els polítics i els empresaris corruptes, el descrèdit internacional d'Espanya, el malestar del carrer, l'atur i les retallades a l'ensenyament i la sanitat. S'ha acabat tot.

Ara, la qüestió de la independència de Catalunya, el 'problema catalán' com l'anomenen altres, o la possibilitat de que es faci un referèndum lliure, democràtic i legal a casa nostra ocupa totes les portades (sobretot dels diaris de Madrid) i és objecte de debat de totes les tertúlies radiofòniques i televisives. Tothom s'hi atreveix. Aquest tema, no us enganyeu, és la coartada perfecta pel govern del PP per ocultar que ens governa la dictadura de la incompetència i per evitar que es parlin d'altres coses que preocupen als ciutadans, cóm per exemple com arribar a final de mes. És la coartada perfecta per ocultar que és un govern que no governa, que menteix, que va a la deriva i que no té cap solució a la crisi. La independència de Catalunya és la gran coartada, la gran cortina de fum. Al carrer Gènova i al palau de la Moncloa els hi encanta tenir un problema genuïnament català. I com més va, més embolicaran la troca amb tot el que tingui relació amb Catalunya. Limitar els problemes del país al 'problema catalán' és l'excusa perfecta.

Mentre el govern, els politicastres del PP, els partits de la dreta casposa, el PSOE (que no ho oblidem, en els temes de la unitat de la pàtria sempre s'alinea, indefectiblement, amb els populars) i els mitjans de comunicació de la caverna no paren de ficar la por en el cos a la gent i de vomitar bilis contra el dret democràtic d'un país a decidir lliurement el seu futur, al món civilitzat passen coses que a Espanya (excepte Catalunya, és clar) no es volen explicar, que no surten a les portades d'El Mundo, l'ABC o La Razón ni són titulars als informatius d'Antena 3, Tele 5 o TVE. Tots aquests mitjans (i d'altres) han silenciat o arraconat a un miserable breu o columneta l'acord assolit entre els màxims dirigents del Regne Unit i Escòcia perquè en aquest darrer país es faci un referèndum secessionista la tardor del 2014. Aquesta notícia, importantíssima, ja que pot capgirar la política de les institucions europees en aquesta matèria, no mereix atenció informativa de primer nivell i molt menys que els polítics espanyols en facin cap comentari (i molt menys una reflexió, no siga que els hi exploti el cap). El problema català sí que ocupa portades, el problema escocès no (i el basc tampoc). Venen ganes d'apretar a córrer, que diuen en el meu poble.

En el darrer post que vaig parlar d'aquest tema comentava que tot és un problema de cultura democràtica. Ara ja no tinc cap dubte. El que va dir el premier britànic David Cameron després de signar l'acord amb el president escocès Alex Salmond, no deixa marge a cap interpretació malèvola: "Jo no estic a favor de la independència d'Escòcia, no vull que Escòcia deixi de formar part del Regne Unit i faré campanya política activa a favor del NO quan es faci el referèndum, però no em puc oposar a que els escocesos decideixin lliurement el seu futur, tenen tot el dret a fer-ho i van votar a un partit que prometia un referèndum", va declarar Cameron, resumint la seva llarga intervenció davant els periodistes de la BBC, la televisió pública britànica.


Aquest senyor, conservador igual que en Rajoy, acaba de donar una lliçó de tarannà i comportament democràtic importantíssima per a tothom. Una lliçó de la qual haurien de prendre exemple molts polítics espanyols i molts directors de diaris, que han fet seu a perpetuïtat aquell aforisme periodístic tan pervers que afirma que "no deixis que la realitat t'espatlli un bon titular". Ells ho fan cada dia. Els legionaris van fer famosa la frase de 'viva la muerte'. Alguns periodistes acaben de patentar la de "visca la mentida i la manipulació". Quina vergonya per a la professió.

dissabte, 13 d’octubre del 2012

Cultura democràtica

N'hi ha moltes formes de mesurar la cultura democràtica dels països i dels estats. Veure com afronten la qüestió del dret a decidir d'una part del seu territori pot ser-ne una tan vàlida com qualsevol altra. Vejam què ha passat aquesta mateixa setmana al Regne Unit i a Espanya.

Dimarts el Parlament espanyol va tombar una proposició no de llei d'ERC que demanava que el govern central transferís a les comunitats autònomes les competències per convocar referèndums. A ningú se li escapa que l'objectiu de la proposta era, òbviament, aplanar el camí al futur govern català en la seva intenció de convocar en la propera legislatura una consulta popular legal perquè els catalans decideixin lliure i democràticament el seu futur, dintre o fora d'Espanya. El resultat de la votació també fou el previst: 276 vots en contra de la proposta (PP, PSOE, UPyD i UPN) i 42 vots a favor (ERC, CiU, PNV, Izquierda Plural i Amaiur). Cal afegir, com a detall significatiu, que tots els diputats socialistes catalans van votar contra la proposta. Perquè després diguin que han entès el que va passar l'Onze de Setembre i que no fan seguidisme del PSOE i del PP...


Mentre això passava a Madrid, el mateix dia i uns quants quilòmetres més al nord, el govern britànic que presideix el conservador David Cameron i el govern autònom d'Escòcia, que presideix el nacionalista Alex Salmond, van arribar a un acord definitiu que contempla la celebració d'un referèndum al país del whisky l'any 2014 on els escocesos decidiran lliure i democràticament si volen continuar formant part del Regne Unit o si volen caminar en solitari. La pregunta que es farà a tots els escocesos majors de 16 anys s'ha pactat entre els dos governs i defuig qualsevol ambigüitat: "vol que Escòcia continuï formant part del Regne Unit?". La resposta serà inequívoca: 'sí' o 'no', per no donar peu a males interpretacions. L'acord, que signaran Cameron i Salmond d'aquí a pocs dies, el van fer públic els governs de Londres i Edimburg dimarts passat mitjançant un comunicat conjunt.


Segons les darreres enquestes, actualment només un 28% dels escocesos votaria a favor de la independència enfront un 53% que ho faria en contra. Malgrat aquestes previsions negatives volen tirar endavant el referèndum. És el seu dret. No tenen por a un resultat advers. Així doncs, la gran diferència entre els escocesos i els catalans és que ells, ara mateix, podran votar en un referèndum legal el seu futur, independentment de quin sigui el resultat de la votació. Als catalans, en canvi, els hi neguen per activa i per passiva aquest dret. Sembla que a Espanya tenen por a la democràcia i a que la gent s'expressi lliurement. És o no és una pura qüestió de cultura democràtica? Els britànics tindran molts defectes, però en qüestió de cultura democràtica no els hi arribem ni a les soles de les sabates, com se sol dir.

divendres, 12 d’octubre del 2012

Doom and Gloom

Després de set anys sense publicar cap nova cançó, The Rolling Stones van donar a conèixer ahir un dels dos nous temes que acompanyaran al nou recopilatori (quants en porten ja publicats?) que aviat es posarà a la venda (el 12 de novembre) per commemorar els cinquanta any de la banda i que portarà per títol GRRR! El nou tema, Doom and Gloom (Condemna i Penombra), s'ha gravat aquest estiu a Paris sota la producció de Don Was, el productor dels seus darrers cinc àlbums d'estudi. L'altre tema nou que s'inclourà a GRRR! és One Last Shot. La veritat és que Doom and Gloom no sona gens malament. Comproveu-ho.

dimarts, 9 d’octubre del 2012

La mamella catalana

Mamella quadribarrada
Alberto Ruíz Gallardón, ahir, al Cercle d'Economia de Barcelona: "España no podría sobrevivir en el euro sin Cataluña". Per fi un membre del govern espanyol explica la raó fonamental per la qual s'oposen a la independència de Catalunya. Més clar impossible. La pela, sempre la pela. Espanya no pot renunciar de cap manera als diners de Catalunya per finançar-se i pagar deutes. Durant anys i panys han espremut la mamella catalana i no estan disposats de cap manera a deixar de xuclar-la. El 25% de la recaptació d'impostos que es fa a Espanya prové de Catalunya, un territori que anualment aporta 16.400 milions d'euros més dels que després rep del govern espanyol per fer front a les seves despeses i obligacions domèstiques. Malgrat aquest desequilibri evident, resulta que els catalans són els dolents de la pel·lícula, els insolidaris. Però no ens enganyem, això té un nom. Aquí en diem espoli.

El ministre de Justícia ha ficat el dit a la nafra. Sap que si Catalunya s'en va d'Espanya, Espanya no serà un país viable, econòmicament parlant. I com que veu en perill continuar alletant-se amb la mamella quadribarrada afegeix que "los catalanes tienen que liderar España, no salir de ella. Una hipotética independencia de Cataluña no significaría sacar a Cataluña de España, sino acabar con España, porque España no tiene sentido sin Cataluña". No té sentit sense els diners de Catalunya, òbviament... Ara Espanya apel·la al lideratge català i oblida que durant més dos segles no ha aprofitat aquest lideratge per transformar Espanya en un estat modern i competitiu. En què ha utilitzat Espanya tots aquests diners? Tots ho sabem: en els mateixos despropòsits que ha utilitzat els provinents d'Europa durant més dues dècades. En res productiu, en propiciar 'pelotazos' immobiliaris, en línies d'AVE innecessàries i en aeroports fantasmes, per recórrer als tòpics més sobats. A bones hores s'en recorden dels lideratges...

Ruíz Gallardón durant la seva intervenció al Cercle d'Economia. Foto: EFE
Ruíz Gallardón ha reconegut el que cap altre membre del govern espanyol s'atreveix a dir en veu alta. Però no ens equivoquem, la seva reflexió també porta implícit el discurs de la por i la intimidació. La única diferència és que el senyor ministre és molt més hàbil (dialècticament parlant) que altres membres de l'executiu d'en Rajoy, que alguns il·lustres militants del seu partit i del PSOE, i que diversos militars i periodistes piròmans que tant abunden darrerament. Vaja, que almenys és d'agrair que no ens hagi amenaçat, directament, amb empresonar al president de la Generalitat o amb enviar-nos els tancs i la guàrdia civil per detenir a tot aquell que llueixi una estelada al balcó.

Més enllà de les paraules d'ahir del ministre, des del govern espanyol i des dels cercles econòmics afins als seus plantejaments (i als del PSOE també, no ho oblidem), s'intenta deslegitimar al moviment independentista que recorre Catalunya des del passat Onze de Setembre tot dient que el que realment li importa a la gent és la crisi i la seva solució. La resta, com el dret democràtic a decidir i molt menys una hipotètica independència, no interessa i no importa a la ciutadania. Segons ells, la gent només ha sortit al carrer perquè creu ingènuament que la independència solucionarà tots els seus problemes econòmics. En altres paraules, els catalans són una colla de cretins que han trobat en la independència la seva pedra filosofal. Eureka!! Com si ells estiguessin demostrant d'alguna manera que tenen la solució a la crisi...

En definitiva, que continuen sense entendre res de res. D'entrada, no han entès que la crisi no es pot resoldre si prèviament no es resol el model d'Estat. Tampoc han entès que Espanya no és uniforme. No han entès que és un país on conviuen una gran diversitat de cultures, de llengües, d'idiosincràsies i d'ideologies. Però el pitjor de tot és que no entenen què vol dir ser demòcrata. Si ho entenguessin no dirien les bajanades que escupen diàriament polítics, periodistes, militars i fins i tot els bisbes (que també s'han pujat al carro antisobiranista), com si en algun lloc de l'Evangeli digués que Catalunya no es pot separar d'Espanya, o que no pot exercir pacifica i lliurement el dret de tots els pobles a decidir el seu futur.

Magical Mystery Tour

Avui es posa a la venda l'edició restaurada de la pel·lícula Magical Mystery Tour que van rodar els Beatles l'any 1967 tot just després de l'èxit aclaparador del disc Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band. El film, que es va tornar a reestrenar fa uns dies als cinemes del Regne Unit i els Estats Units, es presenta ara en format DVD i Blu-ray. A més de restaurar la imatge, la banda sonora s'ha remasteritzat en 5.1 i en estèreo i s'han afegit subtítols en 11 idiomes, inclòs el castellà.

Els col·leccionistes que es vulguin gastar una mica més de diners també podran adquirir una caixa que inclou el DVD, el Blu-ray, un llibre de 60 pàgines amb informació, fotografies i documentació addicional d'aquesta producció així com una reproducció fidel del doble EP de vinil que contenia les sis noves cançons que els Beatles havien escrit per a la pel·lícula:
Magical Mystery Tour, The Fool On The Hill, I Am The Walrus, Flying, Blue Jay Way i Your Mother Should Know. Aquest disc només es va editar originàriament al Regne Unit paral·lelament a l'estrena del film. Posteriorment es va llançar un LP que contenia les sis cançons de la pel·lícula i altres cinc temes addicionals que prèviament s'havien editat en single: Penny Lane, Strawberry Fields forever, Hello Goodbye, Baby you're a rich man i All you need is love.

Aquesta nova edició de Magical Mistery Tour, el film més surrealista dels Beatles, també conté material adicional com ara entrevistes amb Paul McCartney i Ringo Starr i altres membres de l'equip que va participar en la seva filmació així com escenes inèdites. La pel·lícula, rodada en color, dura una hora aproximadament. Després de la restauració dels films A hard day's night, Help!, Yellow submarine i ara Magical Mystery Tour, només resta per restaurar i editar de nou Let i be, la darrera aportació dels fab four al món del cinema. La restauració de Let it be, no obstant, sempre s'ha presentat problemàtica, doncs el film mostra sense embuts el procés de descomposició dels Beatles (amb les baralles i disputes que els seus membres dirimien per aquells dies llunyans de 1969). Aquest ha estat un dels motius pels quals Paul McCartney sempre s'ha mostrat reticent a fer un reestiling del film. Malgrat tot, els negocis són els negocis i no s'ha de descartar del tot que Let it be també passi per l'adreçador de les noves tecnologies. Temps al temps.


divendres, 5 d’octubre del 2012

Mig segle de 'Love me do'

Avui fa cinquanta anys -el 5 d'octubre de 1962- que es va publicar el primer disc senzill dels Beatles, Love me do. La cançó, gravada quatre mesos abans (el 6 de juny) als estudis EMI de Londres ocupa la cara A del disc. A la B trobem el tema P. S. I love you. Love me do, escrita l'any 1958, és una de les primeres composicions del tàndem Lennon-McCartney. La cançó comença amb un so inconfusible d'harmònica executat per John Lennon. Fou el primer single de The Beatles i la primera cançó del grup que va escalar les llistes d'èxits, arribant al número 17. El segon single, Please, please, me ja va assolir el número 1. Després en vindrien molts més.

D'aquest primer single dels fab se'n van vendre 100.000 còpies, tot un rècord per a un grup novell. El tema el van gravar tres vegades i amb tres bateries diferents (Pete Best, Andy White i Ringo Starr). Amb Love me do, va començar la beatlemania i la revolució musical del segle XX. Com hom sap, aquests quatre nois de Liverpool van canviar la història de la música popular i van influir decisivament en molts dels canvis socials, culturals i estètics que es van produir a partir dels anys 60 del segle passat. Love me do, una cançoneta simple i enganxosa, fou el tret de sortida de tot plegat. Aquí la teniu.

dijous, 4 d’octubre del 2012

Els vells trobadors mai moren

Leonard Cohen ahir, a Barcelona. Foto: Josep Bernabeu
Diuen que els vells rockers mai moren. I jo afegeixo: i els vells trobadors tampoc. Ahir a la nit en Leonard Cohen ho va demostrar sobradament. Més seductor que mai, el cantautor canadenc (78 anys acabats de complir) ens va obsequiar amb tres hores i mitja d'actuació memorables que a la majoria dels tretze mil espectadors que ens vàrem ajuntar al Palau Sant Jordi per escoltar-lo ens van semblar poc cosa. Sí, sí, poca cosa. I això que va interpretar més de trenta cançons. El cert és que escoltar tan a prop la seva veu greu, càlida i cavernosa crea addicció.  Necessites més i més. Ja ens ho va advertir només començar: "és un privilegi estar a Barcelona i no sé si ens tornarem a veure, per això intentarem oferir-vos el millor de nosaltres mateixos". I a fe que ho va aconseguir. Fou com una mena d'experiència religiosa, no exagero. Cohen, el mite, amb les seves cançons crues i descarnades, plenes d'introspecció, amor, erotisme, religió, política i del desitj irreprimible de trobar l'equilibri i la pau interior, es va mostrar tal com és: proper, elegant, commovedor i entregat a un públic que tampoc el va decebre en cap moment. Com us deia, escoltar tan a prop a una de les poques llegendes vives de la música que ens queden impacta i emociona. Encara em sembla que l'estic veient i escoltant. Un luxe que difícilment tindré la sort de tornar a gaudir.

Cohen va obrir foc amb la meravellosa Dance Me To The End Of Love. A partir d'aquí ens va obsequiar amb una bateria de clàssics del seu ampli repertori -on no van faltar temes com Suzanne, Bird On The Wire, Everybody Knows, Democracy, Chelsea Hotel, The Future o Sisters of Mercy- que va anar barrejant sàviament amb alguns dels nous temes del seu darrer disc, Old Ideas, com Amen, Going home, o Darkness. Tot i la llargada del concert (pocs artistes són tan generosos amb el seu públic), en Cohen ens va escamotejar algunes cançons fonamentals com Closing time o Lover, lover, lover. Però vaja, tampoc és qüestió de queixar-se a aquestes alçades.

L'artista, que sent una admiració profunda per la banda de músics que l'acompanya sobre l'escenari també els va deixar brillar amb llum pròpia en determinades fases de l'actuació. Barret en mà en actitud de profund respecte, escoltava en silenci els 'solos' de Javier Mas (l'aragonès fincat a Barcelona) amb les seves bandúrries, llaüts, i guitarres de dotze cordes o del violinista moldau Alexandru Bublitchi, un dels nous fitxatges d'aquesta gira. També va deixar que es lluïssin les tres veus coristes, Sharon Robinson i les germanes Charley i Hattie Webb, que van interpretar diversos temes en solitari com Coming Back to You y Alexandra Leaving. La vetllada va finalitzar amb dos sessions de bisos que van incloure les imprescindibles Take This Waltz, So Long Marianne y First we take Manhattan, entre d'altres.

No voldria acabar aquest post sense mencionar la feina extraordinària que van desplegar anit els enginyers de so i tot el seu equip tècnic. Em sembla que és el primer cop que escolto un concert al Palau Sant Jordi com Déu mana. Aquest recinte té una acústica molt estranya i als tècnics els hi resulta molt difícil aconseguir un so òptim. Anit, realment, ho van aconseguir. Tota l'actuació va sonar com els àngels. Res a veure amb altres actuacions de monstres consagrats com Paul McCartney o Carlos Santana, que van patir de valent al Sant Jordi tot i els seus tècnics excepcionals. Anit, un 10.