La lengua común

Ja tornen a marejar la perdiu amb el tema de la llengua. Ara són els signants del Manifiesto por la lengua común, encapçalats per l'inefable Fernando Savater i un grapat d'intelectuals, periodistes i artistes, els que proposen que el Parlament espanyol prengui mesures urgents -"una normativa legal de rango adecuado", diuen- per defensar l'ús del castellà a les comunitats que tenen una altra llengua pròpia, no sigui que els ciutadans s'oblidin de parlar-lo.

A la iniciativa, com no podia ser d'altra manera s'han adherit ràpidament el diari El Mundo, l'ABC, Tele 5, Telemadrid, el PP i molts ciutadans a títol particular -majoritàriament de comunitats no bilingues, tot siga dit- als quals els hi han fet creure que el castellà es troba en perill d'extinció a Catalunya, Galícia, el País Basc, la Comunitat Valenciana i les Illes Balears. Els signants d'aquest manifest, o no coneixen en quin país viuen o realment intenten manipular l'opinió pública de forma descarada, perquè qualsevol persona que es passegi per les comunitats esmentades pot comprovar sense esforços que el castellà gaudeix de molt bona salut. És la llengua que prevaleix al carrer, als mitjans de comunicació, a les cartes dels restaurants, als jutjats, als bars, al comerç, al cinema, al teatre... Davant d'això encara es pot dir que el castellà està amenaçat? En tot cas, diria jo, son les llengües autòctones d'aquests territoris les que cal continuar protegint si no volem ser colonitzats definitivament pel castellà. Una llengua, per cert, que admiro i utilitzo habitualment.

Diuen els signants del manifest que "son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüisticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas". Doncs bé, si això és així, deu voler dir que un catalanoparlant pot demanar a Sevilla o a Zamora ser educat en la seva llengua materna, oi? Però no, no és així, tots ho sabem. I la Constitució espanyola ho deixa ben clar quan en el seu article 3 diu textualment: "el castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla". Això no ho diu de cap altra llengua espanyola com el català, el basc o el gallec. Per tant, la mateixa Constitució imposa clarament un criteri territorial, no individual con diuen els del Manifiesto, per a l'ús de la llengua castellana.

Savater i companyia ens volen fer creure que la normalització lingüística portada a terme a Catalunya "es un atropello", quan és evident que no és així. Lleis com la d'immersió lingüística promulgada en l'època dels governs de Jordi Pujol han evitat la creació de dos comunitats enfrontades per raó de la llengua. Fou una llei positiva i integradora que ha permès que tots el ciutadans entenguin la llengua pròpia i parlin i escriguin correctament el castellà.

Gràcies a aquesta llei el bilingüisme es practica amb total normalitat a casa nostra, però també gràcies a l'interès i esforç de molts ciutadans que, com el president José Montilla prediquen amb l'exemple (tot i ser el castellà la seva llengua materna) i han entès perfectament que la llengua que més protecció necessita és la pròpia del país i no la oficial castellana. D'això n'haurien de prendre bona nota alguns polítics com el president de la Generalitat Valenciana, el popular Francisco Camps, que com ja va fer el seu predecessor en el càrrec Eduardo Zaplana sempre ha mostrat un menyspreu absolut envers la llengua pròpia del territori que governa. Només cal escoltar quin idioma utilitza en tots els actes i compareixences públiques en que intervé. I el mateix fan la immensa majoria (amb comptades excepcions) dels consellers i conselleres del seu govern. Si no fos perquè als pobles (amb dificultats) i a l'escola encara el mantenen viu, el valencià restaria aniquilat per sempre. Algú pot afirmar seriosament que el castellà corre perill a València o Alacant?

El manifest també afirma que "contar con una lengua política común es una enorme riqueza para la democracia". Aquesta sí que és bona!! Ara resultarà que protegir el castellà contribueix a que Espanya sigui un país més democràtic i que preservar les llengües no castellanes pot posar en perill la democràcia i la convivència. Arribats a aquest punt caldria recordar que l'etapa més llarga de convivència i llibertat del nostre país i el període més brillant de desenvolupament econòmic, social i polític ha coincidit amb el desplegament de l'estat de les autonomies. Unes autonomies, per cert, on conviuen diferents realitats socials, culturals i lingüístiques.

Això mateix passa a Suïssa (on parlen alemany, francès i italià), a Suècia (on parlen suec, finés i lapó), a Bèlgica (on parlen francès, alemany i flamenc) i a Àustria (on parlen alemany, croat, eslovè i hongarès), per citar alguns exemples propers. En cap d'aquests països, que jo sàpiga, ningú qüestiona la democràcia pel fet de no tenir una llengua comuna i universal per a tot el territori. És evident que a molta gent li costa acceptar la realitat plurilingüística d'Espanya i tot el que això comporta.