divendres, 31 de desembre del 2010

El debat dels carnets

L'enrenou i la polèmica que ha suscitat en les files socialistes el nomenament de Ferran Mascarell com a conseller de Cultura del nou govern de la Generalitat presidit pel convergent Artur Mas demostra a les clares que el socialisme català navega a la deriva i que viu una crisi d'identitat profunda. El problema no és Ferran Mascarell, el problema és el PSC. Un partit modern, del segle XXI, no pot actuar com un partit antic, del segle XIX. El més important en aquest cas és el debat intel·lectual, el debat de les idees, no el debat dels carnets. És saber si un socialista catalanista serà capaç de tirar endavant un projecte cultural de país, per a tothom, en el marc d'un govern nacionalista on, com tothom sap, conviuen diferents sensibilitats. Aquest és el debat, aquest és el repte.

Ferran Mascarell
Els socialistes, en comptes de felicitar-se pel fitxatge d'un dels seus militants pel nou govern, que ha sabut valorar la seva solvència i aptituds, ha reaccionat iradament, de forma desmesurada i troglodítica: "si marxes amb l'enemic has de tornar el carnet, et suspenem de militància", li han dit, a més de titllar-lo de traïdor i no sé quantes coses més. Jo això ho anomeno sectarisme, curt i ras.

Com el mateix afectat explica avui a les pàgines d'El Periódico referint-se a la reacció miop del PSC pel seu nomenament com a conseller de Cultura, "en comptes de capitalitzar la tasca feta per una persona que participa d'una visió socialdemòcrata i catalanista, el que han fet és focalitzar-ho com un debat moral bastant impropi dels temps que corren. Fins i tot ho han plantejat més com una qüestió de carnets que com una qüestió d'idees, cosa que em sembla bastant antiga i arcaica". Mascarell, que afirma que si ha de tornar el carnet de militant socialista ho farà sense problemes, acaba afirmat que en matèria cultural "el programa de CiU no és tan diferent del que porto a les espatlles". Aquesta afirmació, per si sola, desmunta totalment la tesi de que només les esquerres son capaces d'endegar polítiques culturals amb cara i ulls, i que només les esquerres tenen sensibilitat cultural. I el mateix es pot dir quan es parla de polítiques socials o de sensibilitat per l'ecologia o el medi ambient. Res de tot això -almenys a Catalunya- és patrimoni només de les esquerres. Tothom ho té assumit als seus programes. A veure si se'n assabenten d'una vegada.

Algunes veus del socialisme català, com el diputat Manel Mas, ja han començat a fer autocrítica i a ficar el dit a la nafra pròpia. Desmarcant-se de molts dels seus coreligionaris per l'afer Mascarell, en el seu bloc escriu que el PSC "es troba desarborat i a la deriva" i "com no vigili, rebentat contra els esculls". I això ho diu "perplex, trist i molt emprenyat". Em sembla que la travessa del desert del socialisme català serà llarga, molt llarga.

dilluns, 27 de desembre del 2010

Benvingut, senyor president

Del discurs d'Artur Mas durant la pressa de possessió com a 129è president de la Generalitat que s'ha fet aquest migdia, em quedo amb aquestes quatre declaracions de principis.

1.-Les seves paraules sobre l'actitud amb que pensa afrontar la presidència: "amb el cap fred, el cor calent, el puny ferm i els peus a terra".

2.-El reconeixement de que arriba a la presidència "amb més bagatge personal que el 2003", quan ho va intentar per primer cop. Reconeix així, explícitament, que els set anys a l'oposició l'han endurit i que ara serà millor president del que presumiblement ho hauria sigut llavors.

Foto: Albert Gea/Reuters
3.-"Tinc més deures per complir que drets a reclamar". Pragmatisme en estat pur. Bona forma d'exemplificar que arriba amb la intenció de treballar i no perdre el temps amb reivindicacions estèrils.

4.-Avís per a navegants: la "plenitud nacional" per a Catalunya "no és una feina per a impacients, sinó una missió que s'ha de complir a llarg termini".

Després de set anys de governs tripartits, amb més ombres que llums, ara cal demanar-li al nou president que es posi a treballar d'immediat amb rigor, seriositat i transparència i que faci una bona gestió econòmica i financera per sortir de la crisi. El país li ho agrairà. Benvingut, senyor president.

PD: El president José Montilla ha exemplificat un traspàs de poder exemplar. Amb la seva actitud ha dignificat la política i el càrrec. Chapeau.

dijous, 23 de desembre del 2010

Diferències

Catalunya té prop d'1.300.000 alumnes cursant ensenyaments obligatoris fins els setze anys. La llengua vehicular d'aquesta munió d'estudiants és el català. N'hi ha hagut prou amb tres famílies que volen escolaritzar els fills en castellà perquè el Tribunal Suprem dicti sentència contra la immersió lingüística en català.

Segons llegeixo a Vilaweb, al País Valencià en canvi, prop de 94.000 alumnes han demanat aquest curs d'escolaritzar-se en català, però no han estat atesos pel govern valencià i han d'anar a classe en castellà obligatòriament. Què esperen el Suprem, i en el seu defecte els tribunals ordinaris valencians, per atendre les demandes d'aquestes famílies?

dimecres, 22 de desembre del 2010

Bones festes


Benvolguts amics i lectors del bloc, serveixi aquesta fotografia de Paul Schutzen (Life/Time) realitzada el 1960 a Illinois durant la campanya per a les eleccions presidencials de John F. Kennedy, per desitjar-vos a tots que passeu unes bones festes de Nadal en companyia dels que més estimeu i que l'any nou que ja s'albira ens arribi ple de bones notícies, que falta ens fa a tots.

Per un any ple de bones notícies !!
Per un any ple de bons moments !!
Per un any ple de bons companys de viatge !!

dilluns, 20 de desembre del 2010

Varekai

No sorprèn com Saltimbanco o Quidam. No té el virtuosisme i l'espectacularitat d'Alegria. És més previsible, doncs la història que explica (una adaptació lliure del mite grec d'Ícar) ho facilita. Però si teniu oportunitat d'anar a veure'l no us perdeu Varekai, el darrer espectacle del Circ du Soleil que es pot veure a Barcelona aquests dies. Una meravella visual que no deixa indiferent. Us deixo un petit tast del que vaig veure i gaudir fa uns dies a la carpa que han instal·lat al costat del Fòrum. Espectacular.

divendres, 17 de desembre del 2010

Més que un club amb publicitat

Que el Barça és més que un club no ho posa en dubte ningú. Ara bé, quan es produeixen grans polèmiques com la que ens ocupa aquests darrers dies a tots els barcelonistes al voltant de tacar o no tacar la "sagrada" samarreta blaugrana amb publicitat, és quan realment és posa de manifest amb tota la seva magnitud que formem part de quelcom més que un club. No conec cap altre club del món, repeteixo CAP, on prendre una decisió d'aquest tipus hagi causat tant rebombori i hagi aixecat tanta polseguera. Tots els grans del futbol europeu (Manchester, Milan, Bayern, Real Madrid, Liverpool o Inter, per citar-ne alguns) fa anys i panys que llueixen publicitat a la seva samarreta i tots els seus socis i simpatitzants ho han acceptat amb resignació i sense traumes.

A can Barça però, som diferents. A diferència de la resta de clubs del planeta, hem resistit 111 onze anys sense convertir-nos en una societat anònima i sense embrutar la samarreta malgrat patir períodes de grans dificultats i estretors econòmiques. És més, fins i tot li paguem a Unicef una pasta per passejar el seu logo arreu del món en el pit dels nostres jugadors. Som així de romàntics. El nou president, en canvi, no està per a romanticismes i ha gosat donar el pas que altres presidents mai es van atrevir a donar. I com era d'esperar ha desfermat un sidral i un debat social dels que fan època. Els culés som així... Però això també cal valorar-ho com a positiu. Vol dir, entre d'altres coses que el barcelonisme (tant si té carnet com si no) gaudeix d'una gran salut democràtica, tant de portes endins com de portes enfora. I d'això tots ens hem d'alegrar.

A mi, ho confesso, m'agradaria mantenir la camiseta impol·luta, neta. Fins i tot em fa nosa el logo d'Unicef, què voleu que us digui... Però també penso que cal ser pragmàtic i que no queda més remei que cedir i estampar publicitat al pit d'aquests jugadors tan bons que tenim i que tants i tants milions d'euros cobren cada any. Corren malos tiempos para la lírica... ja ho deia la cançó, i també pel romanticisme, afegiria jo. Són els signes dels nous temps, de la globalització, de l'economia salvatge que tot ho empastifa i tot ho malmet. Què hi farem.

Ara bé, hi han coses que no són de rebut. Després de digerir a disgust que és necessari incorporar publicitat a la samarreta és indecent que, a sobre, en Sandro Rosell ens provoqui una ulcera d'estomac. Ara el problema ja no és la publicitat, és quina publicitat.Val que Qatar Foundation aportarà prop de 170 milions d'euros a les arques del club i que la samarreta blaugrana serà la més ben pagada del món. Però, pregunto, no hauria esta més prudent ingressar menys diners (ofertes no en falten, i algunes gens menyspreuables) en comptes de publicitar un país dictatorial (per molt aliat d'Occident que sigui) on cada dia es trepitgen els drets humans, on les dones no poden votar i on els homosexuals són condemnats a mort, per citar algunes barbaritats d'aquests paradís governat per un emir absolutista. 

Com escrivia fa uns dies Pilar Rahola a La Vanguardia, la nova junta blaugrana ha passat de vincular el nom del club a la defensa de la infància, a ser la veu pública d'una dictadura i d'una fundació que idolatra el fonamentalisme islàmic: “Quan els jugadors del Barça portin la samarreta d'aquesta fundació enviaran al món uns quants missatges, però cap serà de pau i harmonia”, assegura Rahola sobre el nou logotip del club.“A partir d'aquí, qualsevol cosa és possible, perquè entre això i portar la samarreta d'un narcotraficant no hi ha gaire diferència”, afegeix la periodista. Com tantes altres vegades, crec que l'encerta de ple.

dimecres, 1 de desembre del 2010

Circuli per la dreta

Per què cada cop hi ha més gent que circula pel carril central de l'autopista? És increïble, no ho entenc. El carril de la dreta -que és per on s'ha de circular- buit, i la majoria de conductors circulant pel carril del mig, com el dijous. Aquesta gent és un perill i segur que ja han provocat més d'un accident. Tant és així, que a molts panells de les autopistes ja hi surt el missatge "Circuli per la dreta, si us plau". La majoria, però, no fa cas. Només en farà quan les autoritats de trànsit prenguin cartes en l'assumpte de debò, es deixin d'avisos i recomanacions, i comencin a sancionar a tots els incívics del volant que dificulten enormement les maniobres dels que circulem correctament.

On s'ha vist que vagis tranquilament per la dreta i que quan decideixes avançar al vehicle que tens davant no pots fer-ho perquè sempre tens un parell o tres de "plastes" que van pel carril central a 80 o 90 km/h sense avançar ningú i t'impedeixen fer la maniobra? Què has de fer llavors, et desplaces fins els tercer carril de l'esquerra amb el perill que comporta canviar dos carrils de cop? Comences a fer sonar el clàxon com un estúpid? Avances per la dreta quan tinguis oportunitat de fer-ho tot i que està prohibit? Si us plau, una mica de seny. Surti del mig, cony!

dimarts, 30 de novembre del 2010

El Madrid no pot amb Guardiola

Com a tècnic, Guardiola ha guanyat tots els clàssics, i ja en porta cinc. Durant aquestes tres temporades Pep s'ha vist les cares amb Juande Ramos, Manuel Pellegrini, i ara José Mourinho. El balanç dels cinc enfrontaments amb els blancs és demolidor: 5 triomfs (15 punts a favor) dels blaugranes i 16 gols a favor i només 2 en contra (quatre partits sense encaixar cap gol).

Temporada 2008-2009
Barça 2 - Real Madrid 0
Real Madrid 2 - Barça 6 

Temporada 2009-2010
Barça 1 - Real Madrid 0
Real Madrid 0 - Barça 2


Temporada 2010-2011
Barça 5 - Real Madrid 0


Per cert, durant aquest període, els blaugranes han conquerit 8 títols per 0 els blancs. La realitat, com deia en l'anterior post és tossuda, molt tossuda.

Bany de realitat

La realitat és tossuda, per molt que alguns vulguin ignorar-la. Tots els que parlen i pontifiquen permanentment amb una bena posada als ulls anit es van quedar sense arguments. El bany de joc i gols que va desplegar el Barça els va descol·locar. La realitat, el bany de realitat que va exhibir el millor equip del món, va posar a tothom al seu lloc. Mourinho i tota la troupe d'aduladors que el rodeja encara no han entès que al Barça actual no se'l pot provocar. Quan més gran és la provocació amb més ganes surten al camp a menjar-s'ho tot. Qui era aquell que deia que Villa, amb els diners que ha costat no li marca un gol a ningú? Doncs apa, aquí en tens dos. Qui era aquell que va reptar al Barça a ficar-li'n vuit al Madrid? Doncs apa, aquí en tens cinc i gràcies pots donar que l'àrbitre va xiular el final del partit. Humiliats? Nooooooo..."una derrota fácil de digerir".

dilluns, 29 de novembre del 2010

Apunts post-electorals

Apunt 1.- El primer secretari del PSC i president de la Generalitat, José Montilla, ha renunciat al seu escó al Parlament després dels resultats de les eleccions del 28-N. Montilla, que també renunciarà a la direcció del partit, assumeix i se'n responsabilitza de la desfeta electoral del seu partit, que ha assolit els pitjors resultats de tota la història, 29 diputats. El gest d'en Montilla l'honora, però el país li hauria agraït més que no reedités el segon Tripartit, doncs així s'hauria estalviat quatre anys d'ensopiment, foscor, enuig i fàstic. L'ambició desmesurada per governar al preu que sigui ha portat el país a la fallida econòmica, al desprestigi institucional i polític i a la irritació i descontentament social. Però bé, tot això ja ho han valorat suficienment els electors amb el càstig que han infligit a socialistes, republicans i ecosocialistes. Poca broma, entre tots tres han perdut 22 escons. Els electors han triturat el Tripartit, mai millor dit.

Apunt 2.- Faria bé en Joan Puigcercós de prendre nota del gest del president Montilla, doncs el republicà ha portat Esquerra a l'abisme: d'una tacada ha perdut 11 escons i ha passat a ser la cinquena força política de Catalunya per darrere del PP i d'Iniciativa. Tot i que ho dubto (la fatxenderia  d'en Puigcercós és proverbial), també ha arribat el moment de que comencin a rodar caps en el partit independentista. En Joan Herrera, per la seva part, continua sense assabentar-se del que ha passat. Deu pensar que perdre "només" 2 escons és un gran èxit pel conglomerat de restes i despulles de partits que conformen ICV-EUiA.  L'home, que viu en un estat mental verd i idíl·lic sembla ser que és autista o, el que és pitjor, un ximplet. Que vagi fent, que ja s'ho trobarà...

Apunt 3.- El nacionalisme català moderat recupera el terreny perdut. El guanyador incontestable de les eleccions, Artur Mas, té una oportunitat d'or per demostrar la seva vàlua i gestionar correctament la sortida de la crisi. Ha recuperat vots perduts i ha rebut el vot de gent que probablement no l'havia votat mai i que ha cregut que CiU és l'única formació política que en aquest moment pot solucionar els seus problemes i els del país, sobretot els relacionats amb la crisi. Si no se'n surt en el tema econòmic i si no recupera la il·lusió i l'autoestima de la gent difícilment tornarà a obtenir un suport tant ampli i generós.
Apunt 4.-  El nacionalisme espanyol de dretes es consolida. L'Alícia Sánchez Camacho ha portat el PP al millor resultat de la seva història a Catalunya. Els 18 escons que ha aconseguit i els 3 que han consolidat els Ciutadans d'Albert Rivera obren camins fins ara poc transitats. Compte amb el PP. Si ha estat capaç de treure 18 escons a Catalunya, on mai ha pintat res, quin resultat pot obtenir a Espanya en les properes eleccions generals? Que en ZP i els socialistes vagin preparant la maleta...

Apunt 5.- L'independentisme perd embranzida. Fins ahir estava representat al Parlament pels 21 escons d'ERC. Ara només per 14, els 10 d'ERC i els 4 del populista Joan Laporta. Qui té raó, les enquestes que indiquen que a Catalunya creix el sentiment independentista, o els electors? Tot i així, crec la voluntat de fons de convertir Catalunya en un estat independent roman inalterable.

Apunt final.-Toc d'atenció: els racistes i xenòfobs de Plataforma per Catalunya no han obtingut representació parlamentària però han estat a punt d'aconseguir-ho. Els hi ha mancat un petit grapat de vots. Molt de compte amb aquesta gent...

divendres, 26 de novembre del 2010

All things must pass

Avui es posa a la venda l'edició remasteritzada en vinil del llegendari All things must pass, el primer triple àlbum de la història de la música pop. Amb aquest disc George Harrison es va alliberar brillantment del seu passat beatle amb un grapat de bones cançons (moltes d'elles com la que dona títol al disc, pregravades i refusades pel tàndem Lennon-McCartney durant les darreres sessions de gravació dels fab four) que el van enlairar fins el número ú de les llistes més importants del món.

L'edició que avui es presenta, just quan es compleixen 40 anys del llançament del disc, és una edició limitada i numerada individualment de la caixa de tres LP del format original. La reedició del disc més important del beatle invisible s'ha remasteritzat en els estudis Abbey Road de Londres amb les cintes analògiques originals. El disc, considerat per la revista Rolling Stone, com un dels 500 millors discos de tots els temps, es presenta amb l'art monocromàtic original (portada en blanc i negre) i inclou un pòster del músic i les lletres de les cançons. A banda de la caixa original amb els tres LP, també es comercialitzarà una edició digital més senzilla en CD.

All thins must pass ja es va reeditar l'any 2001, totalment remasteritzat en una edició de dos CD que a més dels 23 temes originals del disc (Apple jam inclosa) va afegir una nova versió de My sweet lord gravada per l'artista l'any 2000 i versions inèdites de I live for you, Beware of darkness, Let it down i What is life. Per aquesta edició es va acolorir la portada original.

El disc conté petites-grans joies com Isn't it pity, If not for you (Bob Dylan), I dig love, Run on the mill, I'd have you anytime i Awaitingon you all, entre d'altres. Va obtenir sis disc de platí per les seves vendes milionàries i va colocar dos hits, el cant espiritual My sweet lord i What is life en els llocs més alts de les llistes d'èxits de tot el món. Coproduit pel propi Harrison i Phil Spector, les sessions de gravació de All thins must pass van comptar amb la participació, entre d'altres, Ringo Starr
, Jim Gordon i Carl Radle (Derek & Dominoes), Gary Brooker (Procol Harum), Klaus Voorman, Ginger Baker (Cream), Gary Wrigth i Dave Mason (Traffic), Alan White (Yes), Eric Clapton, Billy Preston i Phil Collins, que participa en la percusió del tema Art of Dying. És a dir, tot un luxe.

dijous, 25 de novembre del 2010

Teatro del bueno

Si al porter blaugrana Pinto li van caure dos partits de sanció per imitar el xiulet arbitral i enganyar un contrincant durant un partit de champions, no hauria de passar el mateix amb Xabi Alonso i Sergio Ramos, que mostren una actitud deliberadament antiesportiva i provoquen la seva expulsió?? Això sí que és "teatro del bueno", del que li agrada a Mourinho, que en acabar el partit encara va tenir la barra de mostrar-se ofès i negar qualsevol martingala, quan les imatges delaten clarament com l'entrenador orquestra el frau i Dudek, Casillas, Ramos i Alonso l'executen.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Pa amb tomàquet als hotels

L'últim disbarat del Tripartit. Ho va publicar ahir la premsa barcelonina. L'afany regulador-intervencionista d'aquests polítics irrepetibles que governen (governen?) el país és sublim. Primer van decidir que hem de circular a 80 km/h per l'autopista (encara que siguin les 3 de la matinada i no circuli ni una ànima). Ara estableixen per decret què han d'oferir per esmorzar els hotels. Sort que això ja s'acaba, sinó acabaran decidint també a quina hora hem d'anar a dormir i quants dies a la setmana podem fer un clau. Per sucar-hi pa:

"Els hotels de Catalunya superiors a quatre estrelles hauran d'oferir de forma obligatòria productes de proximitat per esmorzar, com el pa amb tomàquet i embotits típics de la zona, per aconseguir aquesta categoria, segons el nou decret d'establiments d'allotjament turístic de la Generalitat.

La nova norma incorpora per primera vegada requisits basats en la qualitat dels serveis per establir la categoria de l'establiment, que fins ara es basava exclusivament en els metres quadrats de superfície. (...)

El decret, segons el conseller d'Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, és fruit de dos anys d'una "gran negociació i un gran consens amb el sector turístic", que va començar a la primavera del 2007, per posar al dia una normativa obsoleta creada als anys 80".

Visca !!

Laporta & Lapiedra

La col·lecció de frivolitats eròtic-delirants que la campanya electoral catalana ha generat s'arrodoneix amb aquesta poca-soltada destrellatada on l'actriu porno Maria Lapiedra (el fitxatge estel·lar de Joan Laporta per a la llista de Solidaritat Catalana) es passeja pels carrers de Madrid exhibint una estelada. És, sens dubte, el vídeo que faltava per a la col·lecció de frikades amb que alguns partits ens han obsequiat aquests dies. A veure si algú comença a posar una mica de seny amb tot això o prendrem mal...

Bye, bye Rios

Demà actua a Barcelona (per segon cop en menys d'un mes) Miguel Rios. El rocker, que s'acomiada definitivament dels escenaris amb la gira Bye, bye Rios, Rock hasta el final, dona així per tancada una carrera musical de més de cinquanta anys sobre els escenaris. Durant tot aquest temps "en la carretera", com a ell li agrada dir, ha composat i cantat centenars de cançons meravelloses que ens han fet ballar i emocionar-nos com El rio, Vuelvo a Granada, Rocanrol Bumerang, Santa Lucia, Compañera, Bienvenidos, Como si fuera la primera vez, Mientras que el cuerpo aguante, Muy mal se nos tiene que dar, Corazones rotos, Directo al corazón o Todo a pulmón per citar-ne algunes de les que més m'agraden.

Pel que sembla, i a diferència d'altres artistes que tots tenim al cap, Miguel Rios vol acabar la seva carrera amb dignitat, sense arrossegar-se pels escenaris decrepit i demacrat, encara que en el fons estigui traint allò que tantes vegades ha cantat que "los viejos rockeros nunca mueren". El meu particular comiat a Miguel és el vídeo del tema Memorias de la carretera, una esplèndida cançó que obre el seu darrer disc d'estudi Solo o en compañía de otros editat fa dos anys i que explica en primera persona el seu recorregut pel món de la música espanyola. Adéu Miguel, "hasta siempre".

dijous, 18 de novembre del 2010

L'erotisme entra en campanya

La campanya electoral catalana està agafant un rumb totalment delirant. El primer en aterrar al manicomi de la mà de les joventuts socialistes fou "l'increïble home normal" Montilla que, pel que sembla, provoca orgasmes a dojo entre les jovenetes d'aquest país com corrobora el darrer vídeo que han presentat els cadells del PSC. No us el perdeu, és per pixar i no treure gota. Anar a votar en Montilla i tornar a casa amb les calces mullades ha de ser una experiència irrepetible.

Que l'erotisme, el sexe, i el pit i cuixa han entrat en campanya és evident. A banda dels orgasmes socialistes, en Joan Laporta (ex del Barça) ha fitxat l'actriu porno Maria Lapiedra per defensar les seves tesis independentistes. Pel que sembla, amb vaselina entra millor la independència. Montserrat Nebrera (ex del PP i ara al front d'Alternativa de govern/Liberals de Catalunya) ha fet un vídeo "porno" per denunciar entre gemecs i embolcallada amb una tovallola les barbaritats que es cometen a Catalunya (mireu el vídeo, que la Nebrera té morbo). Els de Ciutadans, amb l'Albert Rivera al front, també despulla a un grapat de ídems que es volen rebel·lar contra les injustícies que patim a diari. Fins i tot una prenyada es despulla al vídeo per manifestar la seva emprenyamenta.

Ara només ens manca veure quina excentricitat eròtica ens prepara la Carmen de Mairena (aquella friki que va fer famosa l'Alfons Arús a la tele), que també es presenta a les eleccions. Al final resultarà que tindrà raó en Joan Puigcercós (ERC) quan diu que ens aquest país no folla ni Déu. Això explica perquè els estrategues d'alguns partits van tant calents. Això explica perquè preparen uns vídeos tan ridículs (i fins i tot sexistes) que intenten ser provocadors. Això explica perquè a força de provocar el somriure fàcil susciten la plorera a llàgrima viva. Quin esperpent. Quin nivell. Després es queixen de que la gent s'allunya de la política...





Una mica de beatlemania

dimecres, 17 de novembre del 2010

Nikol Kollars, un plaer

Nikol Kollars. Tot un descobriment. Una sorpresa agradable. No la coneixia, la vaig veure actuar fa poques setmanes en una festa organitzada per un conegut celler de caves català. Seia a pocs metres d'ella, escoltant la seva veu vellutada i sensual i admirant la seva bellesa natural. Cercant per la xarxa he trobat un videoclip on interpreta un dels clàssics que va popularitzar Frank Sinatra, "Fly me to the Moon", inclòs en el seu darrer àlbum "Outpout", i que us convido a escoltar, és força relaxant.

Nascuda a Califòrnia, però de sang hawaiana, xinesa, alemanya i irlandesa, la Nikol fa uns anys que viu a Barcelona. A banda dels seus propis, també ha participat en diversos discs col·lectius. Les seves versions de clàssics del jazz, el soul i el pop (la fusió d'estils és la seva especialitat) també són la banda sonora, pel que he pogut esbrinar, de molts anuncis televisius que tothom està fart de veure: VW Golf, Mini, La Caixa, Codorniu, LG, Illes Balears, etcètera... El rostre exòtic de la Kollars també s'ha pogut veure en diverses pel·lícules i sèries de televisió. Un plaer escoltar-la.

dimarts, 16 de novembre del 2010

Pactar amb el diable (2)

La por està de moda. La campanya electoral catalana així ho demostra. Com explicava en l'anterior post (Pactar amb el diable), els socialistes esgrimeixen l'argument de la por per alertar d'un eventual pacte CiU-PP que elevaria als altars un hipotètic govern de dretes. Els del PP i Ciutadans (C's), en canvi, esgrimeixen l'argument de la por per alertar d'un eventual pacte entre CiU i ERC, que consagraria a la Generalitat un hipotètic govern nacionalista-independentista. Oh, quina por!

Segons l'argumentari de la dreta rància catalana, pactar amb ERC equival a pactar amb el diable (quantes cares té Banyeta, xe!). Tant els populars de donya Sánchez-Camacho com els Rivera boys afirmen que si CiU pacta amb els republicans en un tres i no res aparcaran els problemes reals del país com la crisi econòmica i l'atur i convocaran un refererendum sobre la independència de Catalunya. Oh, quina por. La secessió, la divisió, la ruptura amb Espanya caurà sobre nosaltres d'una forma implacable i inexorable. Vostès perdonin, però dubto molt que res de tot això passi.



El millor de tot és que tant al PP com a C's no els hi faria cap fàstic pactar amb CiU segons han reiterat públicament en nombroses ocasions. Ara bé, que ho facin els demés (o puguin arribar a fer-ho), és pecat mortal com ja sabem. Tots de cap a l'infern, apa! Això sí que és un "chist", com diu l'alter ego d'en Montilla al Polònia. Ara resulta que aquells que prediquen constantment que el nacionalisme és nociu pel progrés del país, que posa en perill la seva estabilitat política i econòmica, i que practica polítiques retrògrades i excloents són els mateixos que volen ser parella de ball amb CiU si la federació nacionalista guanya les properes eleccions. Com ens els hem de creure?

Però compte, que els favorits a les enquestes també alerten d'altres pors. Faltaria més. La por a un tercer tripartit és la més estesa. Per molt que en Montilla ho negui, Artur Mas no dubta (i jo tampoc) que si el PSC, ERC i ICV tornen a sumar reeditaran de nou el tripartit que ha governat els darrers set anys el país. La segona por que pregonen des de CiU és la formació d'un govern "a la basca" amb els socialistes i els populars com a protagonistes principals. Si ho han fet a Euskadi per què no han de fer-ho a Catalunya? Aquests són capaços de tot...

dissabte, 13 de novembre del 2010

Pactar amb el diable

En comptes de presentar propostes de futur i explicar als electors què faran els socialistes per treure el país de la crisi si guanyen les eleccions, el PSC torna centrar la seva campanya electoral en el discurs de la por. No paren de pregonar a tort i a dret que ve la dreta. Oh, quina por! I què fan per evitar-ho?

Ja fa dies que Montilla no para de reclamar a Artur Mas que clarifiqui si pactarà amb el PP (donant ja per fet que el candidat convergent guanyarà les eleccions catalanes, inaudit!!). Avui s'ha afegit també a aquest discurs Alfredo Pérez Rubalcaba, que en un míting a Tarragona ha tornat a insistir en el tema i li ha reclamat a en Mas que es posicioni al respecte.

És increïble. Quin cinisme. Resulta que pactar amb el PP, és a dir amb el diable, és pecat mortal, el pitjor dels pecats. Llavors, algú em pot explicar per què els socialistes no han tingut cap escrúpol per pactar amb els nois d'en Rajoy al País Basc? Segons aquesta tesi tenir un lenhendakari socialista gràcies al pacte amb el PP és un acte de responsabilitat i coherència política. Òbviament, han pactat amb el dimoni (tot i que deien que no ho farien mai com es pot veure al vídeo) pel bé del país, ens venen. Ara bé, que un president de la Generalitat (si es dona el cas, ja ho veurem) pugui ser-ho gràcies al PP és una indecència, un acte suïcida, una irresponsabilitat política. Au, vinga. Colla d'hipòcrites, cínics i mentiders...

divendres, 12 de novembre del 2010

Carrers amb personalitat

Hi ha alguns carrers i places que tenen uns noms preciosos i entranyables, amb una forta personalitat i tradició. Posaré alguns exemples: Plaça de l'Era, Placeta dels Casinos, Plaça del Pes de la Palla, Carrer del Descans, Carrer del Peix, Carrer dels Petons, Carrer dels Cotoners, Carrer de l'Oli, Carrer dels Ocells, Carrer dels Banys Nous, Rambla de les Flors...

Darrerament però, n'he trobat alguns molt singulars que són realment deliciosos. Com podeu veure a les fotos no són cap invent. Són reals. Pertanyen en general a noms de persones poc conegudes o que, si més no, no han destacat per cap gesta extraordinària més enllà dels límits territorials del poble que li ha dedicat la placa. És el cas per exemple del Carrer del Polls d'en Mayans de Vilassar de Dalt o el Carrer Màquina d'en Mas de Cabrils, dos personatges que pel nom que porten els carrers que els homenatgen devien ser dues peces d'antologia dignes d'estudi.




A Barcelona m'he topat amb el Carrer de Perot lo Lladre, un bandoler del segle XVII molt estimat pel poble i molt odiat pels seus nombrosos enemics, una mena de Robin Hood a la catalana. El carrer més que carrer és un petit passatge o ni això, una androna a la qual només poden accedir els veïns obrint amb clau un reixat. A Scala Dei, en la preciosa comarca vinícola del Priorat, hi ha un altre carrer amb un nom encantador, el Carrer de la Mitja Galta. Ja se sap, n'hi ha alguns que tenen molta cara, altres molt de morro i uns quants només mitja galta. Pel que he esbrinat, a Mataró també n'hi ha un carrer amb aquest nom. I cercant a la xarxa he trobat, fins i tot, una poesia dedicada a aquest carrer d'un tal Josep Maria i dedicada a un desconegut Emili. Diu així:

Carrer de la mitja galta
carrer antic i de pagès
els estius prendre la fresca
els hiverns el foc encès

Quatre cases, marge i pou
el camí del poble arriba
traçat de nord a migjorn
envoltat de camps i vinyes

Un carro amb cavall blanc
menat ferm i amb gran mestria
torna a casa, bon jornal
amb raïm, melons i xíndries

Pagesos d’altre temps
espardenyes, faixa i boina
amb terra i canti, arpiots i fems
han escrit la nostra història

Carrer de la mitja galta
carrer antic i de pagès
enyorat de camps i vinyes
d’oliveres i garrofers

Algú ho havia de dir !!

Preciado: "Mourinho és un canalla"

Declaracions de Manuel Preciado, entrenador de l'Sporting de Gijón, després d'escoltar per segona vegada per boca de Mourinho (ahir a la cadena SER) que el seu equip li va regalar els punts al Barça alineant els suplents: "Em sembla que aquestes declaracions es poden deure a tres motius: si ho ha dit com un acudit és molt dolent; si ho fa perquè li responguin des de Barcelona, no crec que ho aconsegueixi; i si ho diu de veritat, és que és un autèntic canalla i un mal company. No em cau bé i li penso dir a la cara. I és un il·lús si creu que Guardiola caurà en les seves provocacions".

Algú ho havia de dir!!

dimarts, 2 de novembre del 2010

Multes per no etiquetar en castellà

L'escriptor Quim Monzó comentava fa uns dies a la seva columna de La Vanguardia la notícia de que l'any passat la Generalitat va multar 94 empreses per no etiquetar en castellà. Amb la seva habitual lucidesa, posa el dit a la nafra i deixa sense arguments a la caverna mediàtica madrilenya, al PP i a Ciutadans. És a dir, a tots aquells que habitualment "generen gegantines boles de merda a força deformar la realitat" del que passa a Catalunya, tant en l'àmbit lingüístic com en molts d'altres. Reprodueixo l'article sencer, doncs crec que val la pena llegir-lo.
Tots aquests mitjans de comunicació que una i altra vegada posen el crit al cel quan a Catalunya es multa a les empreses que incompleixen la llei de llengües i no tenen els seus rètols com a mínim en català han passat de puntetes per la notícia que, l'any passat, la Generalitat de Catalunya va multar 94 empreses per no etiquetar en castellà. Són aquests diaris, aquestes ràdios i aquestes cadenes de televisió que generen gegantines boles de merda a força de deformar la realitat, baladrejant que aquí es prohibeix retolar en espanyol i que a qui no parla en català ens el mengem amb patates fregides per esmorzar. Al capdavant d'aquest allau de mentides, el Partit Popular i el seu pigall, Ciutadans, que, en aquesta ocasió, han decidit mirar cap un altre costat i xiular Siboney, que és la millor melodia per dissimular.
Doncs sí: l'any passat la Generalitat va multar 94 empreses per no etiquetar en castellà i en aquesta ocasió la caverna no diu ni mu. Silenci absolut. Ni una queixa, ni un gemec, molt menys un indici de revolta. Res de ""¡Vaya atropello!"". Res de "Vostès no tenen dret a dir-me en quina llengua he de etiquetar els meus productes!". Cap crit de "Llibertat!". Per què no repeteixen ara allò tan suat de "Prohibit prohibir"?. Llegeixo a El País, dissabte, que Jordi Anguera, director de l'Agència Catalana del Consum, explica diverses coses respecte a aquestes multes.
Una: "La regulació, en el cas de l'etiquetatge, és favorable al castellà. Hi ha prop de 120 lleis estatals que obliguen a etiquetar en espanyol". Ull a la dada: "120 lleis estatals que obliguen a etiquetar en espanyol"!
Per molt que paro l'oïda no sento que ningú s'esquinci les vestidures, ni que udolin a Intereconomia. Una altra cosa que explica Anguera: "Les indicacions obligatòries de l'etiquetatge han de figurar, almenys, en castellà, llengua espanyola oficial de l'Estat". On són ara les acusacions de nazis, per seguir la llei? Escassament crítics amb el nazisme-i la seva versió cheli, el franquisme-, a la mínima diuen nazi a qualsevol que no pensi com ells i, davant les multes que els de la Generalitat imposen per no etiquetar en castellà, callen i aquesta vegada no en diuen nazis. Què passa? Explica també El País que la Generalitat "va multar la multinacional del moble Ikea amb 8.000 euros per diverses deficiències en la informació al consumidor, entre d'altres, no disposava de l'etiquetatge en castellà". Si les multes haguessin estat per no etiquetar en català, ja hauria ara mateix dos nodrides manifestacions de catorze o quinze persones: una enfront de Ikea Montigalà i l'altra davant de Ikea l'Hospitalet-amb Albert Rivera i Sánchez Camacho al capdavant, respectivament -, demanant que no es multi a ningú i exigint que d'una vegada per totes acabi aquesta terrible dictadura nacionalsocialista catalana.
*Pels lectors de fora de Catalunya: Alícia Sánchez Camacho i Albert Rivera són, respectivament, els líders polítics del PP i de Ciutadans.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Miserables

Bocamoll, inconsiderat i groller

Arturo Pérez Reverte (escriptor, membre de la Real Academia Española): "Por cierto, que no se me olvide. Vi llorar a Moratinos. Ni para irse tuvo huevos. Se es un mierda cuando uno demuestra públicamente que no sabe irse. De ministro o de lo que sea. Moratinos adornó su retirada con un lagrimeo inapropiado. A la política y a los ministerios se va llorado de casa. Luego Moratinos, gimoteando en público, se fue como un perfecto mierda". L'escriptor utilitza el twitter per acomiadar cruelment i de forma innecessària el fins ara ministre d'Assumptes Exteriors.

Pedòfil il·lustrat repugnant

Fernando Sánchez Dragó (escriptor): "En Tokio, un día, me topé con unas lolitas, pero no eran unas lolitas cualesquiera, sino de esas que se visten como zorritas, con los labios pintados, carmín, rímel, tacones, minifalda (...) Tendrían unos trece años (...). Subí con ellas y las muy putas se pusieron a turnarse. Mientras una se iba al váter, la otra se me trajinaba". Extracte del seu darrer llibre escrit amb Albert Boadella (actualment, una paròdia de si mateix), on es vanagloria d'haver-se gitat amb dues nenes menors durant la seva estada a Tòquio en la dècada dels 60.

Ruc, burro. Li paguem un sou públic per això?

Oriol Amorós (militant d'ERC i secretari d'Immigració de la Generalitat): "El Papa Benet XVI i l'imam de la mesquita del carrer Nord de Lleida, Abdelwahab Houzi, són dues versions bastant conservadores i retrògrades de les seves pròpies religions. Es necessiten millors interlocutors al capdavant d'algunes religions". Durant els darrers mesos, Houzi ha estat acusat de practicar la poligàmia; d'oficiar matrimonis de plaer en què s'enganya les dones perquè se sotmetin a unions sense validesa legal; d'expandir el salafisme integrista a Lleida, i de voler aprofitar-se dels partits independentistes per aconseguir el dret a vot i situar formacions islàmiques al capdavant dels municipis, entre d'altres.

Masclista fatxa i estúpid

Francisco Javier León de la Riva (militant del PP i alcalde de Valladolid): "Leire Pajín es una chica preparadísima, hábil, discreta, que va a repartir condones a diestro y siniestro por donde quiera que vaya y que va a ser la alegría de la huerta. Cada vez que le veo la cara y esos morritos pienso lo mismo, pero no lo voy a decir aquí". Les declaracions d'aquest individu insultant públicament la nova ministra de Sanitat parlen per si mateixes del caratge moral del personatge. Aquesta és l'alternativa als socialistes?

Blasfemar i insultar és gratis. País d'imbècils, miserables i cretins...

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Aigua glamourosa


La "musa de l'aigua" és el nou element icònic principal de Vichy Catalan 1881, l'ampolla d'edició limitada que rememora els orígens d'aquesta marca mítica d'aigua mineral natural carbònica. El nou envàs, que manté l'estètica de modernisme contemporani que caracteritza el producte, recorda els cartells dels artistes modernistes de finals del segle XIX i principis del XX, que en les seves obres utilitzaven amb profusió figures femenines elegants i altres elements inspirats en la natura, sobretot florals i vegetals, per enaltir la puresa i la qualitat de molts productes. En definitiva, un encert de disseny i bon gust. Aigua de qualitat amb un disseny glamourós. Salut!!


divendres, 15 d’octubre del 2010

El rostre de la intolerància

Ricard Gomà, segon tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona per IC-EUiA, publica aquest mes un article a la revista Barcelona Informació (que edita el consistori i es reparteix a tots els domicilis de la ciutat) en el qual critica durament la figura del Papa Benet XVI, en vigílies de la visita que aquest efectuarà a Barcelona el proper 7 de novembre per consagrar el temple de la Sagrada Família projectat per Antoni Gaudí.


Ricard Gomà
En el seu escrit, Gomà anuncia que cap dels regidors del seu grup polític participarà en els actes institucionals i litúrgics programats durant l'estada del Papa a Barcelona, i aprofita per convidar a la ciutadania a sumar-se als actes de protesta contra la visita papal que estan preparant diverses entitats socials i ciutadanes. En un to anticlerical molt cridaner, el regidor desacredita pel dret i pel revés la màxima autoritat de l'església catòlica, a qui acusa de ser el "rostre de la intolerància" per la seva "visió anacrònica i excloent de la família", el seu "discurs hipòcrita sobre l'anticoncepció", la seva "resposta insultantment tèbia a l'allau de casos de pederàstia entre alts representants del clergat" i la seva "intolerància amb la diversitat", entre d'altres perles.


Benet XVI
Moltes de les coses que diu en Gomà són certes. L'església catòlica encara té molts pecats per purgar i alguns dels seus dirigents pedòfils haurien d'estar a la presó. Ara bé, en aquesta vida cal ser conseqüent. Alguns polítics viuen instal·lats en una adolescència permanent, i això no és de rebut. En Gomà i molts dels seus coreligionaris d'Iniciativa utilitzen aquest estat mental idíl·lic per donar lliçons constantment a tothom. Així, mentre carreguen contra Ratzinger i l'acusen de ser un intolerant, arrepleguen per a la seva causa a tots els okupes i els antisistema (angelets urbans) que troben pel carrer i són tolerants amb la religió més intolerant del món, l'islàmica. Mai els he sentit criticar els aitol·làs que poblen l'univers musulmà o els dirigents polítics-religiosos de països com l'Iran, on Mahmud Ahmadineyad actua com un autèntic àngel exterminador sense consciència.

Aquests mateixos progres de saló que es declaren laics, ateus i agnòstics deixen els seus locals als nouvinguts musulmans perquè puguin resar tranquil·lament al seu déu. Mentre, amb un deliri de "menja capellans" i "crema esglésies" més propi de la bogeria anarco-comunista de fa 70 o 80 anys, s'acarnissen amb l'església catòlica i els seus dirigents oblidant que la religió que representen la practiquen d'una forma més o menys activa la immensa majoria de creients del país i que conforma -ens agradi o no- bona part del que som i d'on venim.

Aquests mateixos progres que viuen plàcidament en un règim democràtic i de llibertats, no amaguen la seva satisfacció a l'hora de defensar per activa i per passiva qualsevol dictadura si d’aquesta manera s’ataca els governs dels països democràtics i especialment els Estats Units. Aquesta gent que titlla d'intolerant a Benet XVI, ha disculpat històricament les atrocitats de l'estalinisme i el gulag soviètic, ha defensat sense inmutarse la dictadura de la misèria igualitària comunista, ha elogiat la dictadura castrista i encara avui justifica (o calla, que és pitjor) els excessos del règim xinès, del nord-coreà i els d'altres dictadures islàmiques on la llibertat no existeix i els drets humans es trepitgen tots els dies.

Tots aquests progres que diuen ser d'esquerres intenten constantment alliçonar el personal instal·lats en una talaia de superioritat moral que esgarrifa (superioritat moral, de què?), sense adonar-se'n que en el fons el seu conservadorisme els fa mantenir inalterables els principis ideològics que van assumir quan l’evidència de la dictadura franquista els va portar, per primera i última vegada, a canviar de manera de pensar. Patètics. Ja ho deia Lord Acton, "qui no és revolucionari als 18 anys és que no té cor, però qui continua sent-ho als 40 és que no té cervell” . En Gomà i la seva colla encara no se'n han adonat. Els hi agrada tant anar darrere la pancarta (encara que governin) que no saben discernir entre la realitat (que és molt tossuda) i els somnis. Està molt bé no creure en el cel dels capellans, però és d'estúpids creure (a aquestes alçades) en el paradís dels guerrillers revolucionaris. No es pot criticar al Papa i, alhora, anar a manifestacions (com la que es va fer fa uns mesos a BCN) de suport al regim terrorista d'Hamas que governa Palestina amb ma de ferro. Més clar l'aigua.

Ah, per cert, jo no aniré a rebre en Ratzinger quan vingui a Barcelona ni assistiré a cap dels actes programats durant la seva estada a la ciutat. El que no faré, a diferència d'en Gomà i la seva colla, és anar a escridassar-lo i a intentar boicotejar la consagració de la Sagrada Família provocant l'enfrontament amb els creients catòlics que de bona fe aniran a veure'l. L'adolescència la vaig superar fa molts anys.

dijous, 14 d’octubre del 2010

Fenòmens paranormals

Les Joventuts Socialistes de Catalunya (JSC) han presentat avui la nova campanya electoral per impulsar la figura de José Montilla, candidat del PSC a les eleccions catalanes que es celebraran el proper 28-N. Ho han fet amb un lema i una imatge que voreja el surrealisme. "SuperMontilla, l'increïble home normal" és el lema. La imatge, per plorar, simula un superheroi típic dels còmics on es veu Montilla destapant una gran M (emulant la S de Superman) que duu al pit.

Pel que sembla, ara les joventuts socialistes treballen per l'enemic. Ara ja no és el pèrfid Madí qui mou els fils per ridiculitzar en campanya al màxim oponent dels convergents. Ara les putades, les grans putades, es cuinen a casa. Segur que volen que guanyi?

dimecres, 29 de setembre del 2010

ZP és de dretes

Us adjunto el darrer article de l'amic Julià Álvaro publicat en el seu blog sobre les polítiques econòmiques del govern d'esquerres d'en ZP que em sembla d'un lucidesa extraordinària.

Izquierda de derechas
Hace unos días escuché como un diputado socialista justificaba las decisiones del gobierno Zapatero (reforma laboral, menos gasto social, recortes para los funcionarios, para las pensiones,...) con el argumento de que la mayoría de países europeos han hecho lo mismo que el ejecutivo español. A efectos políticos, el diputado olvidó el pequeño detalle de que en 24 de los 27 países de la Unión Europea los partidos de derechas están en el gobierno.
Si la convicción a la que han llegado los dirigentes del PSOE es que no hay ninguna posibilidad de adoptar una política económica diferente a la que ponen en práctica los partidos de derechas deberían decirlo. Si finalmente son conscientes de que sus decisiones en temas económicos no difieren en lo fundamental de las que tomaría un gobierno del PP están obligados a compartirlo con los ciudadanos. El votante tiene derecho a saber que cuando se enfrenta a las urnas no está ante dos posibles políticas económicas diferenciadas, que los socialistas no transitan un camino que no transiten Rajoy y su partido.
Parece que la izquierda, sumida en ese pozo de no encontrar una respuesta propia a los grandes desafíos actuales, alza bandera blanca y apuesta por las mismas recetas que sus supuestos antagonistas ideológicos. Bien, es una decisión aunque no parece la mejor para ganar las elecciones; ni para mejorar la calidad de vida de los más desfavorecidos, ni para darles esperanza, ni para alimentar la utopía como motor de progreso.
Aceptando que la política económica del PSOE es la que practican todos los gobiernos europeos de derechas, la conclusión es que la izquierda que ofrecen los socialistas es una política conservadora con los añadidos, por ejemplo, de la retirada de las tropas de Irak, la reforma del aborto, los matrimonios gays y la retirada de símbolos franquistas. Habrá quien lo considere suficiente y quien no, pero es lo que hay.
Zapatero, que llegó a la presidencia del Gobierno con aquella promesa de "no os fallaré", llevaba meses negándose a tomar unas decisiones económicas que, un día de mayo, como quien se cae del caballo camino de Damasco o recibe un ladrillazo en la cabeza, adoptó con entusiasmo y convencido. En su rectificación sin explicación alguna está el reconocimiento de que sí falló, doble fallo. Por una parte ha acabado haciendo lo que aseguraba que nunca haría que es recortar por los más débiles y reducir derechos sociales, pero además, si fuera el político diferente que se suponía, y no pudiendo escabullirse de las presiones recibidas, habría explicado con detalle cómo habían sido éstas, de dónde habían venido y cuales eran las amenazas si no hubiera cedido. Si a la izquierda no se le puede ni pedir que explique por qué gobierna como la derecha no hay ninguna posibilidad de que sea izquierda.

dimarts, 28 de setembre del 2010

Autovies de peatge

"Algún día tenemos que tomar la decisión de si las autovías las pagan quienes las utilizan o si las pagamos el conjunto de los ciudadanos a través de los presupuestos generales del Estado". Ho afirma el ministre de Foment José Blanco en una entrevista en el darrer número de la revista Interviu d'aquesta setmana. I si Pepiño ho diu que Déu ens agafi confessats. Els seus avisos a navegants més que avisos són el prefaci del proper decret-llei que firmarà i que ja té redactat a sobre de la taula del despatx.

La imaginació al poder. Si ens descuidem aviat ens voldran cobrar un cànon per respirar. Ja fa temps que els socialistes que ens mal governen preveuen seriosament la possibilitat d'implantar peatges a les autovies. El cas és recaptar d'on sigui per tapar els forats que ells mateixos provoquen amb la seva ineptitud. Caldria recordar-li a en Pepiño que les autovies, igual que les carreteres nacionals, comarcals i locals es construeixen i es mantenen amb els nostres impostos. Si a sobre hem de pagar per utilitzar-les de què ens serveixen aquestes vies? Les infraestructures públiques no són un servei essencial per a la comunicació de les persones i els territoris? En què quedem? Aviat també voldran cobrar peatge per circular pels camins de terra plens de clots i pedres...

La justícia social que prediquen aquests socialistes incompetents no s'aguanta ni amb pinces. La proposta del ministre és d'allò més destrellatada. És com dir que a partir d'ara la sanitat i l'escola pública només la pagaran els qui l'utilitzin i no tots els ciutadans amb els seus impostos a través dels pressupostos generals de l'Estat. Això vol dir que els que tenen contractat un segur sanitari privat hauran de pagar menys impostos perquè no utilitzen els hospitals públics ni van al metge de capçalera? Això vol dir que els que porten els seus fills a l'escola privada hauran de pagar menys impostos perquè no utilitzen la xarxa pública d'escoles i instituts? Això vol dir que els que no utilitzen les autovies (perquè no tenen cotxe o per qualsevol altre motiu) pagaran menys impostos i no hauran de pagar una part de la seva construcció i manteniment? Ja, ja, ja!!

Au vinga, siguem seriosos. Res de tot això és ni serà cert. La única veritat que s'amaga darrere la proposta d'en Blanco sobre les autovies és que haurem de pagar per la mateixa cosa tres vegades en comptes de dues com fins ara: per construir-les, per mantenir-les i per circular-hi. És a dir, pagar el gust i les ganes. De fet és el mateix que ja passa amb el servei ferroviari però a lo bestia. Amb els nostres impostos paguem la infraestructura (vies, catenària, estacions...) i el servei (els trens i el personal) i quan l'utilitzem paguem el preu del bitllet. D'això darrer (pagar el bitllet) se'n lliuren tots els que mai no agafen el tren. De la resta ni pensar-ho ni somiar-ho, com diuen en el meu poble.

dimarts, 14 de setembre del 2010

Els clàssics segons Santana

Versió acurada i elegant a càrrec de Carlos Santana de While my guitar gently weeps, un clàssic de The Beatles. La cançó és un avançament en forma de single dels 13 temes que apareixen al nou àlbum de Santana Guitar Heaven: The Greatest Guitar Classics of All Time que es posa a la venda el proper 21 de setembre.


El disc està trufat de grans temes del rock com Whole Lotta Love de Led Zeppelin, Little Wing de Jimi Hendrix, Bang a gong de T. Rex, Can't you hear me knockin de The Rolling Stones, Fortunate song de Credence Clearwater Revival o Sunshine Of Your Love de la societat Clapton–Cream. Un nou treball de versions amb el segell característic de la guitarra màgica del mexicà que val la pena escoltar amb atenció. Cada cançó compta amb la col·laboració especial d'artistes de prestigi com Joe Cocker, Indie Arie, Chester Bennington o Rob Thomas.

dissabte, 11 de setembre del 2010

Una teràpia gratificant

Un somriure pel cap de setmana. Escena final de La vida de Brian, una aguda sàtira cinematogràfica sobre el fanatisme religiós executada magistralment pels Monty Python. Us la recomano, una teràpia gratificant.

Mireu sempre el costat positiu de la vida...

divendres, 10 de setembre del 2010

Voltaire, s'han tornat bojos

El fanatisme ideològic i religiós que ens envaeix propicia l'aparició de sonats com el pastor evangèlic Terry Jones (no confondre amb el genial Terry Jones dels Monty Python) que acaba de proposar una crema massiva d'alcorans per commemorar l'aniversari de l'11-S. Per desgràcia, la iniciativa d'aquest boig no és nova. Per molt que evolucioni la humanitat sempre hi han il·luminats que pensen que el foc ho purifica tot -fins i tot el pensament- i es llencen embogits a salvar-nos de la impuresa que regna en els llibres, ja siguin sagrats o mundans.

El reverend Terry Jones. Foto: AP

El cas d'aquest pobre imbècil, que aquest dies ha aconseguit que els mitjans de comunicació del món mundial parlin d'ell i de la seva paranoia, té molts antecedents. Es remunten al segle primer abans de Crist. Els més recents però, tenen a veure amb els nazis i la dictadura xilena -que van cremar tot el que feia pudor a jueus i marxistes- i amb els fanàtics cristians yankees (com el destrellatat Jones), que van promoure la crema massiva de discos dels Beatles quan el difunt Lennon va afirmar que el grup britànic era més popular que Jesucrist a la seva època. Quina blasfèmia!

La pallassada d'aquest individu, que fins i tot ha fet intervenir al president Obama i l'FBI, posa sobre el taulell de joc altres elements preocupants. Que un fanàtic religiós insignificant sigui portada de la majoria de mitjans de comunicació del món occidental denota la por i el pànic que s'ha instal·lat entre tots nosaltres. Por i pànic a la reacció del món musulmà i més concretament a la reacció de l'integrisme islàmic. Com si els integristes necessitessin provocadors com en Jones per estendre el terror sobre el planeta...

Des que l'aiatol-là Khomeini va llençar la seva famosa fàtua contra Salman Rushdie instant la seva execució a causa de la suposada irreverència amb que l'escriptor tracta la figura del profeta Mahoma al seu llibre Els versos satànics res no ha estat igual. En opinió dels barbuts amb turbant que governen les ànimes i les consciències del món musulmà les blasfèmies contra l'islam són el pa de cada dia a Occident i cal posar-hi remei d'una forma dràstica. Els atemptats terroristes contra les torres bessones de Nova York el 2001, els de l'11 M a Madrid el 2004 i els de Londres el 2005 en són el màxim exponent de la guerra santa encetada per aquesta colla de fanàtics religiosos contra tot el que faci pudor d'antiislamisme. El cas és seguir matant gent en nom de Déu, o d'Alà, que ve a ser el mateix. Sempre igual, quin fàstic.

Portada de France Soir reivindicant el dret dels mitjans a caricaturitzar Déu

Que la por i el pànic s'han instal·lat entre nosaltres és evident. No només elevem fins l'infinit (amb el poder multiplicador dels mitjans convencionals, d'internet i de les noves tecnologies de la informació i la comunicació) la provocació del sectari i intolerant Terry Jones, sinó que callem com a covards quan els integristes musulmans cremen bíblies a El Caire, a Gaza o a Pakistan, o quan les cremen -com va passar no fa gaire a Melbourne- després de pixar i escopir a sobre d'elles. Per què quan això passa els polítics, les institucions i els mitjans de comunicació occidentals no ho denuncien? Per què en uns casos tant rebombori i en els altres cap?

Sovint presumim de la llibertat d'expressió que gaudim en el món occidental. Emparats per aquesta llibertat podem expressar la nostra opinió i criticar-ho pràcticament tot (tot menys la casa reial, compte). Fins i tot fer escarni i conya de Jesucrist i del Papa de Roma públicament. En el cas dels Estats Units la Constitució fins i tot empara que es pugui cremar la bandera del país i qualsevol altre símbol (la Bíblia i l'Alcorà inclosos), doncs la llibertat d'expressió no està limitada pel pensament de la majoria. Ara bé, si emparant-nos en aquesta llibertat d'expressió critiquem qualsevol cosa que pugui ofendre el món musulmà compte, doncs els nostres dies poden estar comptats. Sinó que li preguntin a en Rusdhie, que des de l'any 1989 viu amagat, o als responsables dels diaris de Dinamarca i Noruega que van publicar unes caricatures del profeta de l'Islam fa quatre o cinc anys, o a l'artista suec Lars Vilks per qui Al-Quaeda va oferir una recompensa de 100.000 dòlars a qui l'assassinés i 50.000 addicionals si a sobre el degollaven com un corder. El seu delicte: publicar altra caricatura de Mahoma en un diari suec.

Què en queda de la Il·lustració, Voltaire? Tant combatre el fanatisme religiós i la intolerància des de la llibertat de pensament i ja veus com seguim tres segles després.

dimecres, 11 d’agost del 2010

Visca les patxangades!








TV3 està perdent la poca credibilitat que li quedava. Endarrerir l'hora d'emissió del Telenotícies migdia (el més important del dia) de dimecres i diumenge passats per retransmetre dos partits de costellada del Barça a Corea i la Xina és del tot impresentable.

Des de quan una patxanga estiuenca del Barça justifica una decisió d'aquesta magnitud? Abans els noticiaris eren sagrats...

Els directius de "la nostra" estan perdent els estreps. Una cosa és canviar l'hora d'emissió del TN els diumenges que fan Formula 1 (mesura amb la qual jo tampoc hi estic d'acord, que passin la F1 al 33), i una altra canviar-la per emetre dos partits d'entrenament del "filial" dels blaugranes. No hi ha justificació possible.

Els cervells de la tele catalana equiparen un esdeveniment esportiu de primer ordre mundial com la F1, amb unes audiències televisives milionàries, amb els amistosos del Barça a Àsia que no interessen ningú. Definitivament s'han begut l'enteniment.

divendres, 30 de juliol del 2010

Tortura és cultura?

El Parlament de Catalunya ha donat l'estocada a les curses de bous gracies a una ILP (iniciativa legislativa popular) animalista que pretenia (i ho ha aconseguit) acabar d'una vegada per totes amb un espectacle cruel basat en la tortura pública i la mort d'un animal. La prohibició, doncs, cal considerar-la estrictament com una mesura lògica de protecció dels animals pròpia d'una societat civilitzada. També era un "esport nacional" centenari la caça de raboses a Anglaterra i es va acabar prohibint fa cinc anys. A tot li arriba la seva hora.

Hi ha gent però, que creu que aquesta decisió de la cambra catalana és simplement una nova manifestació antiespanyola dels catalans, un nou debat identitari, un nou episodi de confrontació Espanya-Catalunya. La gent és molt desmemoriada quan vol (sobretot els polítics), i ningú no recorda -o no vol recordar- que las "corridas" es van prohibir a les illes Canàries fa 19 anys i a diferència del debat suscitat per la iniciativa popular aprovada pel Parlament, ningú va posar el crit al cel per la fi de la mal anomenada "fiesta nacional".

Matar animals en públic com a entreteniment col·lectiu es pot considerar una festa? Què és, la festa de la tortura, de la sang, de la mort? Des de quan la tortura és cultura? Són èticament defensables aquests espectacles?

Espavilats com en Mariano Rajoy no han trigat a sortir a defensar les essències de la cultura pàtria. Davant l'ofensa perpetrada pel Parlament de Catalunya contra "el arte del toreo" el polític popular s'ha afanyat a anunciar que presentarà una iniciativa parlamentaria per preservar les curses de braus, un dels pilars de la cultura espanyola. Fins i tot ha amenaçat de portar el tema al Tribunal Constitucional. Caldrà recordar-li al senyor Rajoy que l'impulsor de la prohibició de les curses de bous a Canàries és un diputat del seu partit, el senyor Miguel Cabrera Pérez? (Declaracions del senyor Cabrera a La Vanguardia el passat 11 de gener: "Me siento muy español, pero estaría a favor de que se prohibieran los toros en toda España. Siempre he estado en contra del maltrato animal y de los espectáculos sangrientos").

Per arrodonir la seva argumentació, en Rajoy diu que ell és partidari de la llibertat, i que la gent ha d'escollir lliurement si va a veure o no aquest espectacle macabre. Bona argumentació aquesta, ara resulta que la llibertat també ha d'emparar una pràctica salvatge i primitiva. Casualitats de la vida: aquesta mateixa argumentació la va emprar el president de la Generalitat José Montilla l'altre dia per justificar el seu vot contrari a la prohibició. I és que quan es tracta de defensar les "coses importants" socialistes i populars sempre van de bracet (només tres diputats socialistes van votar a favor de la prohibició).

Ara caldrà veure què passa amb altres pràctiques "esportives o culturals" molt arrelades on la sang, el sofriment i la mort pública dels animals són el condiment essencial com les baralles de gossos i galls, els bous embolats, la caça de raboses, el tir de colomí, etcètera. Regular tot això també s'haurà de llegir en clau antiespanyola?