divendres, 28 d’octubre del 2011

Pell fina

Fa un parell de setmanes Andalusia es va aixecar irada contra les declaracions d'en Duran Lleida on assegurava que el PER serveix per pagar a milers de jornalers que es passen el dia recolzats en la barra del bar del poble, fet, que per cert, encara ningú no ha desmentit. La reacció ha estat tant tremebunda des de tots els sectors (opinió pública, mitjans de comunicació, partits polítics, etc.) que fins i tot el Parlament d'Andalusia ha reprovat, en una reacció infantil i ridicula impropia d'una cambra seriosa, el dirigent d'Unió. La coartada, senzilla: Duran, amb les seves paraules*, ha atacat i ofès a tot un poble i cal condemnar-lo a la foguera. 

Josep Antoni Duran Lleida
A Catalunya, mentrestant, les reaccions** tampoc no es van fer esperar: que si en Duran té raó, que si no la té, que si s'ha d'agenollar i demanar perdó, que si els andalusos tenen la pell molt fina, que si són uns exagerats, que si què s'han cregut, que si ja està bé de viure tant anys de l'almoina de la resta de comunitats, que si... En fi, tot un joc de disbarats que no porten en lloc i que només serveixen per atiar l'odi interterritorial i fer xup-xup en una campanya electoral pobra d'arguments (cap novetat!!), trista, gris i marcada profundament per la vall de llàgrimes diària que alimenta sense pietat la crisi econòmica.

Gregorio Peces-Barba
 Com deia, a Catalunya ens hem queixat amb grans escarafalls i trompeteria mediàtica i política de la reacció desproporcionada que han tingut Andalusia i els andalusos a les paraules del dirigent democristià. Doncs bé, avui a casa nostra la reacció ha estat molt similar, per no dir que idèntica, per condemnar les paraules que ahir va pronunciar en un to jocós Gregorio Peces-Barba***, ex president del Congrés dels Diputats, tot dient que probablement a Espanya li hauria anat millor desfer-se'n de Catalunya i no de Portugal. El dirigent socialista justificava així l'afartament que mostren determinats sectors del nacionalisme espanyol respecte a les reivindicacions del nacionalisme independentista català.

Només cal veure la reacció desproporcionada i exagerada que han tingut els mitjans de comunicació catalans, el president de la Generalitat, el mateix Duran, el PSC, Montilla, ERC i els altres partits independentistes i fins i tot els advocats de casa nostra a l'acudit sense gràcia d'en Peces-Barba, per entendre que aquí, a Catalunya, també tenim la pell molt fina i som molt susceptibles davant de determinades declaracions. Aquest matí les tertúlies radiofòniques no parlaven d'altra cosa i més d'un "opinador" (d'aquests indocumentats que parlen de qualsevol assumpte sense tenir ni puta idea del mateix) treia foc pels queixals amb aquest tema. Ens ho hem de fer mirar tots plegats, tant els d'aquí com els d'allà avall. Espero, almenys, que el Parlament de Catalunya no actuí com el seu homònim andalús, doncs la llista de màrtirs crucificats ja comença a ser massa llarga.

*Duran Lleida darrerament xerra massa i es fica tot solet en uns jardins plens de punxes d'on li resulta molt difícil sortir. Les seves darreres declaracions sobre els homosexuals el posen en evidència. A aquestes alçades defensar teràpies psicològiques per tractar l'homosexualitat no és de rebut. Al final ha hagut de demanar disculpes i ha provocat, fins i tot, la indignació dels gais de Convergència, que per carta li han expressat el seu cabreig.

**La reacció més desafortunada a les paraules d'en Duran sobre el PER foren del dirigent socialista Joan Ferran (el de la crosta nacionalista, recordeu?), que a través del seu twitter va dir: "Algunos, hablando de frecuentar bares, la barra que prefieren no es la del bar del pueblo sino la barra americana". I jo em pregunto, és que potser en Ferran s'ha trobat alguna vegada a en Duran en una barra americana? Si ho diu deu ser perquè hi ha coincidit, no? Impresentable, indigne, miserable...

***La intervenció d'en Peces-Barba en el Desè Congrés Nacional de l'Advocacia que se celebra a Cadis va incloure una altra frase molt desafortunada: “No se cuántas veces hubo que bombardear Barcelona, creo que esta vez se resolverá sin necesidad de bombardearla”, referint-se a l'ús de l'artilleria per resoldre el problema català que va fer cèlebre Espartero el 1842 (“Para gobernar España hay que bombardear Barcelona cada cincuenta años”). Sort que aquest senyor és un dels pares de la Constitució. Déu ni do...

dijous, 27 d’octubre del 2011

Quatre anys de bloc

Aquest bloc celebra avui el seu quart aniversari. Des del primer post -El cognom Bernabeu, sense titllet, please-, fins avui han passat 48 mesos, que es diu aviat. Durant tot aquest temps he publicat 335 escrits (336 amb aquest), uns més afortunats que d'altres, tot sigui dit. Qüestió d'estat d'ànim o d'inspiració, no sé... El cas és que m'hauria agradat escriure'n molts més, però la feina, la mandra (de vegades) i la manca de temps s'encarreguen habitualment de frustrar les meves intencions. Estic segur de que no m'ho tindreu en compte, estimats lectors i voyeurs de la xarxa...

Quatre anys donen per a molt. Segons el comptador automàtic que tinc instal·lat, durant aquest període el bloc ha rebut prop de 10.000 visitants (9.804 per ser exactes), que han visitat 21.150 pàgines. Les més consultades han estat País normal, i El Perich tenia raó, que s'han convertit en uns clàssics del bloc. Vosaltres sabreu per què, ha estat decisió vostra... També s'han publicat 141 comentaris, molt pocs si tenim en compte la quantitat de pàgines visitades. Però vaja, ara no és moment de bonegar a ningú, faltaria més. Però recordeu que opinar és gratis.

La majoria de visites provenen d'Espanya (prop de 9.000), majoritàriament de Catalunya, el País Valencià i Madrid. Un miler dels Estats Units, i la resta d'Alemanya, Rússia, Països Baixos, Regne Unit i un llarg etcètera. Pel que fa als temes recurrents, el bloc no enganya ningú. Les meves dèries són les que són, per això els temes relacionats amb la política, la música, el Barça, els Beatles, la fotografia i el periodisme, entre d'altres, acaparen la majoria d'entrades del bloc. 

Gràcies a tots per visitar-lo (especialment als seguidors més fidels) i per llegir o fer una ullada de tant en tant a les meves humils opinions i reflexions. Salut!!

divendres, 21 d’octubre del 2011

Cap fred

Rosa Lluch, una de les filles del polític socialista Ernest Lluch, assassinat per ETA el novembre de l'any 2000, explica avui coses molt interessants en una entrevista que publica el diari Ara respecte a l'adéu definitiu a l'activitat armada anunciat ahir per la banda terrorista basca. Lluch afirma que les víctimes han de ser "generoses" perquè el procés de pau tiri endavant i "no han de tenir cap paper en el procés perquè sense el cap fred no es poden prendre decisions".
Els terroristes, ahir, després d'anunciar la fi de la lluita armada
Entre aquestes declaracions de Rosa Lluch i el que pensen altres víctimes del terrorisme etarra hi ha un abisme, òbviament, però crec que el seu propi pare -que sempre va defensar el diàleg com a via per assolir la pau- també les hauria subscrit. La filla del polític de Vilassar de Mar marca una tendència inequívoca sobre el camí que cal seguir a partir d'ara i diu, sense dir-ho, quelcom més important. Diu que ara ningú ha de marcar paquet: ni el govern, ni l'oposició, ni les forces de l'ordre, ni els terroristes, ni les víctimes. Quasi res...

I diu també que s'ha acabat el temps de les excuses i les coartades i arriba l'hora de la veritat. Com diu l'amic Ramon Farré en el seu bloc, "ha arribat el temps de la reconciliació, de la pau, d'escoltar i reconèixer a l'altre, de construir un millor futur plegats. També del perdó, que no exclou la justícia, sinó que la reclama". I també és l'hora de pensar amb les víctimes, però amb el cap fred.

Que ETA ha estat derrotada a mans dels demòcrates és un fet, ningú no ho pot posar en dubte. Ara bé, en la situació actual i vist el punt on hem arribat, els demòcrates també hem de ser pacients, no ens ha d'envair la pressa. Tot al seu temps. Ja arribarà el moment de parlar d'entrega d'armes, de dissolució total de la banda, de què es fa amb els presos, de demanar perdó pels assassinats comesos. Estem davant d'una oportunitat històrica. No la malmetem. Siguem prudents.

Chávez i el màrtir libi

Declaracions d'Hugo Chávez, president de Veneçuela, després de conèixer la mort del dictador libi Muammar al-Gaddafi a mans dels rebels que han lluitat (juntament amb les forces de l'OTAN) per enderrocar el seu règim de terror:

"Lo recordaremos toda la vida como un gran luchador, un revolucionario y un mártir"

"En Cuba, el presidente Raúl Castro me decía 'lo van a matar'. Lamentablemente se confirmó la muerte de Gadafi. Lo asesinaron, es un atropello más a la vida"

El cadàver d'en Gadaffi. Foto: AFP

dijous, 20 d’octubre del 2011

Televisió de baixos instints

"Si tuvieras un hijo, qué preferirías: ¿que fuera homosexual, que fuera negro o que fuera catalán?"


No és una broma de mal gust, no. Telecinco va penjar en la seva web aquesta pregunta, dirigida inicialment a un concursant d'un dels seus programes. Ahir, després de diversos dies a la xarxa, a la vista de tothom, la va retirar quan el tema va transcendir a través de diversos mitjans de comunicació. 

La cadena d'en Vasile se supera cada dia a sí mateixa. Ja no en té prou amb tenir la patent de la televisió escombraria d'aquest país. Ara també es destapa com a canal homòfob, racista i que incita a l'odi entre territoris (això darrer no és nou). El fet no deixà de ser curiós, si més no, en una cadena on proliferen els presentadors gays i catalans. 

Negres, catalans, homosexuals, què feu encara mirant Telecinco?

divendres, 14 d’octubre del 2011

Falsificar la història

Magnífica, simplement magnífica. Parlo d'El Cementiri de Praga, la darrera novel·la de l'escriptor italià Umberto Eco, un llibre que no deixa indiferent ningú, irreverent i provocador. Abusant de la complicitat del personatge principal de tota la trama, un falsificador amb doble personalitat sense ètica ni moral ni escrúpols, Eco explica magistralment com es pot falsificar la història, farcint-la de mentides i falsedats. L'autor s'endinsa en l'explicació novel·lada dels fets reals del passat que varen donar peu a la publicació dels Protocols dels savis de Sió, la publicació antisemita més famosa i àmpliament distribuïda de l'època contemporània. El que explica, doncs, està basat en fets històrics reals i personatges reals (menys el protagonista, Simone Simonini) fet que encara li dona més força i versemblança a tota la trama.

Eco fa una critica ferotge a les grans teories conspiratives mundials i s'endinsa en com s'han elaborat, partint sempre de la mentida, la tergiversació, la falsificació, la impostura i la adulteració sistemàtica de la realitat. És allò tant maquiavèl·lic de que la fi justifica els mitjans, però en aquest cas elevat a l'infinit per provocar el vòmit més agre i amarg. No exagero, el que ens explica Eco de forma novel·lada és esgarrifós, monstruós, doncs els famosos Protocols (un text de ficció que s'ha demostrat fefaentment que és un frau històric) han acabat servint per exterminar a milions de jueus al llarg del segle XX, primer a la Rússia tsarista i després a l'Alemanya nazi (Hitler va utilitzar aquests textos per donar una cobertura literària versemblant al genocidi). El més greu de tot és que moltes de les afirmacions que conté aquest pamflet insidiós, elaborat per instigar l'odi als jueus, encara l'utilitzen molts individus i grups antisemites avui dia, a través d'Internet.

Eco, a més, aprofita l'avinentesa i el joc que li dona el seu immoral personatge protagonista (en Simonini) per deixar ben retratada a la classe política, la casta militar, els homes de Déu (especialment els jesuïtes) i a molts altres col·lectius com els maçons, els comunistes, els carbonaris, els mateixos jueus, i d'altres grups que han influït d'una o d'altra forma en l'esdevenir històric de les dues últimes centúries. Especialment crític és, també, amb els italians, els francesos i els alemanys.

Vegeu-ne algunes perles del "pensament simoninià": els alemanys són "el nivell més baix d'humanitat que es pugui concebre. L'abús de la cervesa els fa incapaços de tenir la més mínima idea de la seva vulgaritat". Els francesos "són orgullosos, avariciosos, dolents, no estimen els seus consemblants, ni quan en treuen profit, i maten per avorriment". Els italians són "poc de fiar, mentiders, vils, traïdors, se senten més còmodes amb el punyal que amb l'espasa...". Els capellans "pertanyen a les classes perilloses, com els lladres i els vagabunds. I entre els capellans més indignes el govern tria els més cretins i els nomena bisbes". Els jesuïtes "són maçons vestits de dona". Els jueus "són els agents de la subversió anarquista i comunista". Els comunistes "han escampat la idea que la religió és l'opi del poble. És veritat, perquè serveix per mantenir a ratlla les temptacions dels súbdits, i si no hi hagués religió hi hauria el doble de gent a les barricades...".

En fi, una novel·la plena d'ingredients saborosos per assaborir-la lentament. Els diaris d'en Simonini i del seu alter ego, l'abat Dalla Piccola, són punyents i narcòtics alhora. Que gaudiu, si us atreviu, amb la seva lectura. I dic si us atreviu perquè llegir Umberto Eco sempre suposa un esforç de concentració que no tothom està disposat a fer. Com va declarar fa uns mesos a Barcelona el mateix Eco durant la presentació del llibre, amb "El cementiri de Praga he pretés donar un cop de puny a l’estómac del lector”. Ho haurà aconseguit? Crec que sí.

divendres, 7 d’octubre del 2011

Aeroports fantasma

Fa uns dies comentava el malbaratament de diners públics que s'ha perpetrat a l'aeroport d'Osca, que ha costat 40 milions d'euros i acaba de penjar el cartell de cero (sí, tal com sona) vols diaris de forma indefinida. Doncs bé, a aquesta acrobàcia aèria propiciada i consentida pels governs de torn cal sumar-ne unes quantes més. Un magnífic reportatge dels serveis informatius de TV3 emès dilluns passat fica de ple el dit a la nafra en aquest assumpte. El cas d'Osca no és l'únic, segons revela la tele catalana. Durant els darrers anys els nostres governants han enterrat prop de 500 milions d'euros en diverses instal·lacions aeroportuàries que no serveixen per a res, on volen quatre gats mal comptats i gràcies, tot un èxit de previsió.
Imatge habitual de l'interior de l'aeroport de Ciudad Real, totalment buit.
El deliri malbaratador dels nostres polítics en matèria aèria és esgarrifós:
Osca: Promogut pels governs central i autonòmic (tots dos socialistes). 40 milions d'euros d'inversió. 0 vols i 0 destins.
Lleida: Promogut pel govern de Catalunya (el tripartit encapçalat pel socialista Montilla). 95 milions d'euros d'inversió. 1 destí (2 vols per setmana a Palma).
Castelló: Promogut per la Diputació de Castelló i la Generalitat Valenciana (institucions on governa el PP). 150 milions d'euros d'inversió. 0 vols i 0 destins.
Múrcia: Promogut pel govern regional de Múrcia (on també mana el PP). 200 milions d'euros d'inversió. S'està acabant de construir a prop d'un altre aeroport (San Javier). La previsió és que abans del proper estiu tingui un vol operatiu a un destí (ens ho hem de creure?).

A banda de totes aquestes inversions disbaratades, avui llegeixo a La Verdad de Múrcia que, a sobre, els governs regionals també subvencionen amb diners públics (amb acords de promoció comercial) aeroports clarament deficitaris com alguns dels esmentats i els d'Albacete, Burgos, Salamanca, León, Badajoz, La Rioja y Valladolid, on el trànsit de viatgers està sota mínims. Un dels més beneficiats, segons aquesta informació és el d'Albacete, on el govern de Castella-La Manxa, ha subvencionat amb prop de 250 milions d'euros (durant el període 2007-2011) aerolínies i rutes gens rentables.

A tots aquests casos cal afegir-ne un altre que dóna per llogar-hi cadires: l'aeroport internacional de Ciudad Real, on s'han enterrat 1.100 milions d'euros, 400 dels quals aportats per Caja Castilla-La Mancha (CCM), intervinguda pel Banc d'Espanya després de detectar un forat negre de quasi 4.000 milions d'euros. El tancament del primer aeroport suposadament privat d'Espanya (suposadament perquè el govern regional presidit pel socialista Barreda també va injectar 140 milions d'euros) és imminent, segons apunten les darreres informacions i Vueling, l'única línia aèria que encara opera en aquestes instal·lacions.

Realment, totes les capitals de província han de tenir un aeroport o una estació de l'AVE? Com diuen els castissos, "apaga i vámonos".