diumenge, 30 de novembre del 2008

Visca Schuster!!

Si encara no existeix caldrà que els barcelonistes fundem ràpidament el club de fans de Bernd Schuster. Aquest home es mereix això i molt més, ja que setmana rere setmana enfonsa una mica més en la misèria a l'equip rival per antonomàsia. A banda de ser un estúpid integral -només cal veure i escoltar el seu posat i les respostes que dona en les rodes de premsa- està demostrant que és un pèssim entrenador. Sota la seva batuta fa molts mesos que el Madrid navega a la deriva, sense cap esquema de joc i sense cap personalitat tàctica. Només el geni i la qualitat d'alguna de les seves individualitats i l'estat de gràcia de sant Iker aconsegueixen sumar punts, massa pels pocs mèrits que fan. Però de joc, "cero patatero".

I tot gràcies a l'alemany, que a més d'encomanar la seva mala llet i la seva imbecil·litat a tot l'equip, és incapaç de crear un sistema tàctic amb cara i ulls. Que el Madrid li ve gran és obvi, cada dia es nota més. És un entrenador mediocre que no mereix entrenar a un dels grans. Per rematar-ho, a sobre, l'home demostra constantment que les relacions públiques i les relacions humanes no són el seu fort. Quan era jugador ja era així, problemàtic i malcarat amb tothom. Recordo que moltes vegades la premsa i els aficionats parlaven més de les seves sortides de to i de la seva personalitat irascible i complicada que de les seves grans qualitats com a futbolista. I ara d'entrenador -per alegria dels culers- veig que continua en la mateixa línia.

Doncs apa, que continuï així per secula seculorum si us plau. Que no el cessin, que segueixi a la banqueta de Chamartin per molts anys. Visca Schuster!!

PD.- Nota pels merengues despistats: l'alemany fa molts anys que és soci del Barça. Jo començaria a mosquejar-me.

dijous, 27 de novembre del 2008

Tele 5 enalteix la delinqüència

Les maleïdes audiències de televisió tornen a tenir la culpa. Faltaria més. I per fer-les augmentar a la cadena privada de televisió Tele 5 no se li ha ocorregut res millor que enaltir la delinqüència. Sí, sí, així, tal com sona. Fa uns dies va entrevistar a canvi d'una sucosa quantitat de diners (50.000 euros, segons algunes fonts) a Luis Roldán -aquell director general de la Guàrdia Civil d'infausta memòria que es va embutxacar 1.800 milions de pessetes-, i ara amenaça d'entrevistar (diuen que a canvi de 350.000 euros) a un altre xoriço de categoria, Julián Muñoz, ex-alcalde de Marbella i suposat nuvi d'Isabel Pantoja.

És a dir, perquè ens entenguem, ser un xoriço, un lladre o un pispa, la tele ho ha convertit en una professió rendible. Com diu Ferran Monegal, i jo ho subscric, pagar a un delinqüent perquè surti a la televisió és, a més d'indecent, una forma de subvencionar el delicte. Aquests de Tele 5 -i també els d'altres cadenes privades- s'ho haurien de fer mirar, doncs això de que tot val per incrementar l'audiència, a més de ser una fal·làcia, és una subversió del servei informatiu que se suposa que han prestar.

I ja que ningú ens defensa d'aquesta indecència informativa, almenys ens podem consolar amb que l'Audiència de Madrid ha ordenat l'embargament dels diners percebuts de Tele 5 per l'impresentable Roldán. La possibilitat que hagi percebut diners per aquesta entrevista, sense haver abonat encara els 3,4 milions d'euros que li van imposar com a responsabilitat civil és, en opinió del tribunal, "una burla a l'Estat i als contribuents". Els jutges també investiguen quants diners cobrarà amb exactitud Muñoz per poder embargar-los. Si no se'n surten en la investigació que reclamin l'ajut de l'impassible Horatio del CSI. El trobaran a Tele 5.

divendres, 21 de novembre del 2008

Quaranta anys de White Album

Demà, diada de santa Cecília -patrona de la música-, es compleixen quaranta anys de l'edició de The Beatles, el primer àlbum doble de la banda de Liverpool. El disc, més conegut amb el nom de White Album per la seva portada totalment blanca, és el principi del final de la carrera musical del grup, doncs durant les seves sessions de gravació -com està ampliament documentat- els desencontres entre Lennon, Harrison, McCartney i Starkey van assolir cotes inimaginables. La tensió va provocar fins i tot que Ringo abandonés el grup temporalment i que el productor George Martin marxés de vacances per no embolicar-se amb el "mal rotllo" dels músics. Sort que els quatre venien de passar unes setmanes de meditació a l'Índia amb el Maharishi Mahes Yogi...
Malgrat tots aquests problemes, l'àlbum blanc dels Beatles van ser un èxit rotund a nivell mundial. Des de la seva publicació el 22 de novembre de 1968 fins avui, és un dels quatre LP's més venuts dels fab four. Ha obtingut 19 discos de platí i fins que no va sortir al mercat la banda sonora de Fiebre del sábado noche en 1977, havia estat l'àlbum doble més venut de la història. Totes aquestes xifres estadístiques reflexen a la perfecció l'impacte que va tenir el disc entre els seguidors dels Beatles. I és que aquest disc és molt especial. Lluny dels artificis musicals i estilístics del Sgt. Pepper's, el White Album es presenta en societat totalment nu. La seva funda blanca només és un presagi del que hi ha a l'interior: música crua, en estat pur, sense additaments.

El disc, a més, és un ventall de gèneres musicals: hi trobem des del rock dur d'Helter Skelter, el rock sense artificis de While My Guitar Gently Weeps o el pop rock de Back in the URSS o Birthday fins a suaus melodies acústiques com I will, Julia o Blackbird passant pel blues de Yes blues, la melosa Good Night (una preciosa cançó de bressol), les paranoiques Happiness i a war gun o Everybody's got something to hide except me and my monkey, la “pachanguera” Ob-la-di, Ob-la-da, el swing de Honey Pie o l'inclassificable i antimusical Revolution 9, sens cap mena de dubte la pitjor cançó de tota la història de la banda. La major part dels temes van ser composats durant la seva estada a l'Índia amb una simple guitarra acústica. D'aquesta estada destaca també la punyent Sexy Sadie dedicada al Maharishi i Dear Prudence, un intent per treure a la germana de Mia Farrow de l'aparent bogeria que li havia provocat un "exccés" de meditació transcendental.

En aquest naked de 94 minuts de durada s'aprecia perfectament el talent musical dels quatre beatles i la seva acusada personalitat a l'hora de composar. Tot i que a moltes cançons cada compositor utilitzaba als seus companys com a simples músics d'acompanyament, la veritat és que el resultat és excel·lent, doncs permet endevinar perfectament l'autoria de cada peça i, encara que sembli contradictori, mostra a un grup autèntic fent música de veritat, tal com raja. Fins i tot Ringo Starr aporta una cançó original a l'àlbum, Don't pass me by, la seva primera composició en solitari. La gran ironia del disc és que es tituli The Beatles, a seques, quan és l'àlbum a la unitat del qual menys han contribuït els seus membres.

Tot i que Harrison i el productor George Martin no eren partidaris d'editar un disc amb tantes cançons, al final es va imposar el criteri de John i Paul. I la veritat és que si haguessin volgut podrien haver editat el primer àlbum triple de la història del rock (privilegi que va tenir George Harrison el 1970 amb el seu aclamadíssim All Things Must Pass) atès el gran nombre de cançons que van gravar durant les sessions del White Album i que finalment es van desestimar com Not guilty, Junk, Circles o la versió preliminar de Jealous Guy (regravades posteriormet per Harrison, Lennon i McCartney en alguns dels seus àlbums en solitari); altres que es van publicar com a singles abans o després de l'edició de l'LP com Hey Jude, Revolution, Lady Madonna o The Inner Light, i un bon grapat que es van fer servir en els àlbums posteriors del grup com Mean Mr. Mustard i Polythene Pam (Abbey Road), Across the universe (Let it be) i Hey Bulldog (Yellow Submarine).
El clip de Revolution, la versió ràpida de Revolution 1 inclosa al White Album, és un dels pocs testimonis recollits per les càmeres de totes aquelles sessions de gravació gràcies a que es va fer un video promocional del single Hey Jude/Revolution. Aqui la teniu.


divendres, 14 de novembre del 2008

Competència deslleial

El fenomen no és nou. Es repeteix constantment i afecta a moltes entitats i empreses. Per no fer-me feixuc posaré dos exemples bastant il·lustratius que m'he trobat de nassos amb el sobre de les factures: les dues grans caixes d'estalvi catalanes, La Caixa i Caixa de Catalunya, han iniciat la seva particular batalla -una més- per captar nous clients pels seus plans de pensions. En un exercici de competència deslleial escandalós envers els esforçats botiguers i comerciants que també dipositen els seus estalvis en aquestes entitats (i d'altres), totes dues ofereixen els regals més inversemblants als subscriptors d'aquests plans. La de Catalunya regla un TDT, ampolles de vi, una cafetera, un pernil de Jabugo, i un televisor de pantalla plana segons quina sigui la imposició. La Caixa, per la seva part, ofereix una fruitera, un espremedor de taronges i llimons, una cafetera, un aspirador, una ràdio, un termòmetre i un joc de cafè...Quin ridícul déu meu!! I pensar que a sobre hi ha gent que perd el cul per aquestes cutrades...

Realment el tema és una autèntica vergonya. No entenc com les associacions de comerciants es queden de braços creuats i no prenen mesures per aturar aquestes pràctiques fraudulentes i abusives que cada cop són més habituals a les entitats bancàries. Si volen captar clientela de debò, i de pas ajudar a reactivar la malmesa economia del "personal", que rebaixin els tipus d'interès dels crèdits i les hipoteques, que deixin de cobrar comissions per tot i que es dediquin a fer més rendibles els nostres estalvis. Si volen fer regals que els facin dins del seu àmbit de negoci, no perjudicant a tercers. Molts farien cua davant la caixa o el banc de torn per dipositar els seus diners si en comptes de regalar un pernil o una cafetera li rebaixessin 80 euros al mes del rebut de l'hipoteca. Això sí que és un regal, la resta són collonades.

divendres, 7 de novembre del 2008

Obamamania

El món sencer resta a l'expectativa de què farà o deixarà de fer el nou president in pectore dels Estats Units, l'afroamericà Barack Obama. Tothom està convençut -sobretot a Europa- de que aquest nou Kennedy negre, la gran esperança blanca del país, canviarà el món. I el que ens ha de preocupar realment és que el món no el canvií a ell. Tony Blair també fou en el seu moment la gran esperança blanca del seu país, de l'esquerra en general i de tots els socialdemòcrates europeus i va acabar posant els peus sobre la taula de les Açores amb Aznar i Bush. Així que compte. "Ojo al dato", com deia el Butanito.

La llista de problemes que ha de solucionar Barack Obama després de l'etapa negra i nefasta de George Bush és inacabable, sobretot en els àmbits econòmic i social i en matèria de política exterior. Ara bé, els Estats Units són el que són, no ens enganyem, i per tant cal estar preparats per a la decepció.

És cert que Obama abandera un profund canvi generacional carregat d'esperança. És cert que ha fet possible una històrica caiguda de la barrera racial. I segurament també serà cert que garantirà com ningú ho ha fet fins ara la igualtat de drets de tots els seus compatriotes. Però compte, la fascinació que transmet Obama pot esdevenir mirall trencat si no aborda amb mà ferma la greu crisi econòmica que pateix el seu país (que ens ha acabat esquitxant a tots), si no arbitra mesures per frenar la pobresa galopant que cada cop afecta a més nordamericans, i si no resol el tema indigne de la sanitat made in USA.

A tots aquests problemes interns cal afegir una altra llarga llista de problemes de caire extern que reclamen una solució urgent com la retirada de tropes de l'Irak, el restabliment de relacions amb els aliats, la signatura i compliment del protocol de Kyoto, o posar fi al tema vergonyant de Guantánamo, entre molts d'altres.

Els Estats Units són des de la matinada del passat dimecres un país més creïble. El fet que un negre hagi arribat a la Casa Blanca posa fi a molta indignitat. Ara aquest home "jove, guapo i bronzejat" -com l'ha definit Berlusconi en una de les seves sortides de to humorístiques- ha de demostrar que les esperances que el seu país i el món han dipositat en la seva persona no esdevenen paper mullat. Li desitjo molta sort.

PD: Per cert, algú em pot dir on és l'Obama català? I l'Obama espanyol?

dissabte, 1 de novembre del 2008

En nom de quin déu?

Aixa Ibrahim Duhulo, una jove adolescent de 13 anys va ser lapidada salvatgement dilluns passat pels islamites somalis a Kismayu. La nena va ser violada per tres homes i, quan ho va denunciar, la milícia Al-Xabab la va acusar d'adulteri. Cap dels violadors ha estat detingut. A la lapidació, celebrada a l'estadi de futbol de Kimbayo, van assistir un miler de persones atretes per l'anunci de que anaven a lapidar a una dona de 34 anys, prostituta, bígama i adúltera. Els milicians integristes islàmics, que imposen la Sharia a totes les localitats que ocupen, van obrir foc contra un grup d'espectadors que va intentar socórrer l'Aixa. Resultat: un nen mort i diversos ferits. Això és la justícia islàmica talibana: assassinats públics a sang freda per a donar exemple. La bogeria més sàdica i cruel s'ha instal·lat a Somàlia i a d'altres regions d'Àfrica i Àsia. En alguns racons de món tot continua igual que fa dos mil anys, o pitjor. En nom de quin déu es poden continuar fent aquestes atrocitats? Sobren les paraules...