dimecres, 30 de desembre de 2009

Ja n'hi ha prou

El traspàs del servei de Rodalies a la Generalitat ja és un fet. Encara que s'ha pactat una transferència totalment light, la realitat és que a partir de l'u de gener de 2010 -és a dir, demà passat- el govern català podrà gestionar la flota de trens i les estacions (menys les de Sants, Passeig de Gràcia i França), fixar les tarifes i els horaris, millorar l'atenció al client, arreglar les avaries dels trens, regular el servei, resoldre les reclamacions dels viatgers i inspeccionar i sancionar les diferents infraccions que es puguin produir. L'operador del servei continuarà sent Renfe, però ara la regulació del mateix correrà a càrrec de la Generalitat, i per tant si alguna cosa no funciona o grinyola el responsable serà l'administració catalana i no la de l'estat central.

Com a usuari habitual d'aquest servei he de reconèixer que durant els darrers dos anys Renfe ha millorat moltes deficiències, sobretot pel que fa a la informació que es facilita als passatgers en cas d'incidències (cada cop menys freqüents). També ha millorat la comoditat dels usuaris amb la incorporació de molts trens nous, els Civia, i l'accesibilitat a moltes estacions. L'assignatura pendent, i aquí la Generalitat ha de demostrar de debò que la seva prioritat és la qualitat del servei i l'atenció al client, és solucionar d'una vegada per sempre l'incivisme que envolta a aquest servei. No serveix de res viatjar en trens més còmodes i nous i anar super ben informats durant tot el trajecte si el que s'esdevé a bord dels trens és més propi d'una república bananera que d'un país civilitzat d'Europa en ple segle XXI.

Espero que el nou gestor del servei, la Generalitat, posi fi a les múltiples situacions d'incivisme que a diari patim els usuaris del servei a l'interior dels trens i a les estacions. Que posi fi, en definitiva a la mala educació, la grolleria, la ordinariesa i la matusseria imperant. Ja n'hi ha prou de viatjar al costat de dotzenes de porcs i porques que posen els peus sobre els seients (fins i tot descalços) sense la més mínima consideració per la resta del passatge. Ja n'hi ha prou de viatjar al costat de llardosos que escupen per tot arreu (fins i tot he vist gent pixant als trens i a les andanes d'algunes estacions). Ja n'hi ha prou d'aguantar en tots els viatges a les romaneses de torn que demanen almoina i utilitzen nens petits i nadons (situació prohibida per llei) com a esquer llastimós. Ja n'hi ha prou de suportar als músics (músics??) que ens atabalen i ens ensordeixen cada dia i que no et deixen ni llegir tranquil el diari durant el trajecte. Ja n'hi ha prou de escoltar, sovint a crit pelat, les converses telefòniques (que no interessen a ningú) que un bon grapat de mal educats mantenen sense el més mínim mirament per la gent del seu voltant. Ja n'hi ha prou de veure com cada dia centenars de persones es colen davant dels teus nassos amb tota la impunitat del món i viatgen pel morro sense que ningú els hi digui res. Ja n'hi ha prou...

Em sap greu haver de fer comparacions, però és inevitable. No fa gaire vaig viatjar a Londres i vaig utilitzar els trens de rodalies en dues ocasions i el metro un munt de vegades. Allà no passa res de tot això que explicat. La gent no crida, pràcticament no parla pel mòbil (i si ho fa ho fa amb discreció), òbviament no escup ni es pixa, no veus a ningú cantant ni demanant almoina en els vagons, ningú posa els peus sobre els seients i ningú viatja de franc. Hi han revisors que comproven que tothom porta el bitllet i imposen la seva autoritat al tren (sense gaire dificultat, perquè la gent és força educada). També hi han altres agents del ferrocarril situats a totes les entrades de les andanes que no deixen que ningú es coli i que resolen els dubtes dels viatgers. En els trens de rodalia anglesos, a més, hi ha servei de catering: igual que als avions, un empleat passa amb un carret amb begudes i menjar. No cal dir que a ningú se li acut llençar cap resta de menjar, llauna o embolcall a cap altre lloc que no siguin les papereres. La gran diferència és que les companyies que operen a les rodalies londinenques són privades (allà el servei ferroviari està totalment liberalitzat) i vetllen perquè el negoci funcioni correctament, no es produeixin pèrdues i els viatgers quedin contents amb el servei. Igual que aquí, vaja...

També hi han altres diferències evidents. A casa nostra tenim trens més nous i més còmodes. També tenim unes estacions més modernes, tant les de rodalies com les del metro (les seves són més velles però estan més netes). Però una cosa és evident, estem a anys llum en qüestions d'educació i civisme. A veure si la Generalitat es posa les piles i tradueix en fets allò que predica. Volem més civisme al tren!!

dilluns, 28 de desembre de 2009

L'any d'en Guardiola

Després de guanyar el sisè títol consecutiu de l'any el Barça ha desfermat tota mena d'elogis i lloances a la premsa nacional i internacional. La gesta de guanyar Copa, lliga, Champions, Supercopa d'Espanya i d'Europa i el mundial de clubs en un mateix any justifica això i molt més. El Barça ha fet història. Mai a la vida cap equip del món havia assolit una fita tan sonada. Una fita, un rècord, o com li vulgueu dir, molt difícil de repetir.

La premsa ha anomenat l'any del Barça de moltes maneres diferents. Llegint els diaris dels darrers dies, m'ha fet gràcia apuntar alguns dels adjectius que s'han emprat per definir-lo: perfecte, irrepetible, màgic, gloriós, 10, increïble, fantàstic, meravellós, inigualable, triomfal, insuperable, inabastable, impensable, immillorable, de somni, de cine, memorable, inenarrable... Tot sembla poc per definir tanta glòria acumulada. Segur que encara es podrien afegir més adjectius. Però a mi m'agradaria furgar una mica en el per què de l'èxit. I el per què, sota el meu punt de vista, no és altre que treball, feina ben feta, disciplina, constància, humilitat, respecte pels rivals i, per sobre de tot, la forma de fer d'en Pep Guardiola, un paio metòdic i treballador que coneix "la casa" a la perfecció i que ha sabut dirigir amb mà de ferro i amb molta psicologia a un ramat de grans jugadors.

En Guardiola, conscient de la transcendència del moment, va dir als jugadors abans de jugar la final de Dubai que si la guanyaven serien eterns. Un cop guanyada, l'entrenador se'n va adonar que ell també havia tocat el cel, que també seria etern. Els seus plors damunt la gespa de l'estadi un cop aconseguida la sisena copa de l'any ho expliquen tot: ell és el cor i l'ànima d'aquest equip. Ell ha evitat la decadència d'un projecte, ha construït un megaequip i ha fet grans a uns jugadors que, ara sí, per sempre més, seran eterns. Així doncs, si realment volem ser justos, hem dir que l'any del Barça ha sigut, de fet, l'any d'en Guardiola.

divendres, 18 de desembre de 2009

El puto amo

Joaquin Sabina no deixa mai indiferent. I ahir no va ser una excepció. Presentava a Barcelona el seu darrer disc, Vinagre y rosas, en el marc d'una nova gira que acaba d'encetar i que el portarà d'escenari en escenari per tota Espanya i bona part d'Amèrica llatina. Amb la seva veu trencada pels abusos i arrugada de tant cantar i cantar, Sabina va desplegar al Palau Sant Jordi tota la seva màgia i encant. És el puto amo, repetia el meu fill gran -un incondicional d'aquest pirata de la cançó- durant l'actuació. I no li manca raó. Sabina sap ballar com ningú amb les emocions dels seus seguidors. El seu repertori és tan sòlid i immens que tant fa que interpreti un rock&roll, un bolero o una ranxera. Arriba al cor del públic d'immediat.

Sobre el paper ahir ho tenia difícil. El nou disc fa molt poc que ha sortit a la venda i moltes cançons encara són unes autèntiques desconegudes. Però res de tot això va ser un impediment per ficar-se el públic a la butxaca en un tres i no res. El xou va arrencar amb diverses peces del nou àlbum com Tiramisú de limón, Embustera, Viudita de Clicquot i Cristales de Bohemia. A partir d'aquest punt Sabina va començar a barrejar les noves cançons amb grans clàssics del seu repertori com Medias negras, Y sin embargo, Nos sobran los motivos, Peces de ciudad, Princesa o Calle melancolía, que van provocar el deliri d'un públic entregat que omplia el Sant Jordi a vessar.

Dues hores y mitja sobre l'escenari acompanyat dels seus fidels Pancho Varona i Antonio García de Diego (i altres músics que no recordo el nom) donen molt de si. O poc. Segons com es miri, perquè vaig trobar a faltar tantes i tantes cançons que haurien calgut tres hores més de concert per sortir totalment satisfet. Però la veu aspra del puto amo arriba fins on arriba i ens vam haver de conformar amb el que ens va oferir. La freda nit a la muntanya de Montjuïc (a l'exterior del Palau el termòmetre marcava tres graus) la va escalfar el gran Joaquin amb les seves cançons i amb algunes sorpreses inesperades.

Així, mentre alternava clàssics de sempre com Por el bulevar de los sueños rotos o Una canción para la Magdalena amb nous temes com Crisis, Parte meteorológico o Virgen de la Amargura de sobte va irrompre sobre l'escenari el seu cosí, el Nano, per interpretar a dues veus Contigo. La resposta del públic va ser ensordidora. El Palau tremolava amb Joan Manuel Serrat i Joaquin Sabina cantant sobre l'escenari, o fent veure que ho feien, enmig de tant aplaudiment i ovació. La sorpresa va ser majúscula. Però aquí no va acabar la cosa. Marxa Serrat i comença a sonar 19 días y 500 noches. I nova sorpresa. Els Estopa comencen a cantar-la amb l'amfitrió desplegant energia i ganes d'agradar. Nova ovació i tothom estabornit.

Després de tanta emoció Sabina va intentar cloure l'actuació en va. El públic volia més teca. Dues vegades va marxar i dues vegades va haver de tornar a l'escenari per acabar el concert. I ho feu en plan apoteòsic. La del pirata cojo i Pastillas para no soñar van marcar el punt i final. La pròxima cita de Sabina amb Barcelona ja té data, el 16 de setembre de l'any vinent en el mateix escenari.

dimecres, 16 de desembre de 2009

Malamadre

És impossible veure la pel·lícula Celda 211 i no sentir-te atrapat des del primer moment per Malamadre, el personatge que interpreta magistralment Luis Tosar. Quin tros d'actor. Veure'l en la pell de Malamadre dóna credibilitat a tot el que passa a dins d'aquella presó. És un personatge amb el qual t'identifiques -i això que és el dolent de la peli- de principi a fi. Les emocions i sentiments que transmet són autèntics, insuperables. Malamadre és un monstre carismàtic, brutal, però amb un codi de valors que l'humanitza i ennobleix.

A Tosar l'acompanyen tota una colla de "dolents" secundaris que no té desperdici i que també carreguen de versemblança el film: Carlos Bardem (Apache), Manuel Morón (Almansa), Luis Zahera (Releches), Vicente Romero (Tachuela), Fernando Soto (Armando)... Paradoxalment, l'únic que desentona, l'únic que no transmet la credibilitat necessària és Alberto Ammann, que interpreta al funcionari de presons que enganya als convictes i es fa passar per un d'ells enmig d'un motí carcerari. Definitivament, Ammann no està a l'alçada del segon personatge important del film, i això es nota sobretot en les escenes on comparteix protagonisme amb Tosar, que fa un dels papers de la seva vida. Si el recordeu a Los lunes al sol o a Te doy mis ojos, on borda els seus personatges, penseu que a Celda 211 està portentós. Si no li donen el proper Goya a la millor interpretació masculina de l'any segurament s'estarà cometent una gran injustícia.

dimarts, 15 de desembre de 2009

Que s'en vagin "al carajo"

Una agència de comunicació catalana felicita aquest Nadal d'una forma molt especial: recapta diners per enviar "al carajo" a Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy. Darrere aquesta felicitació, diguem-ne irreverent, s'amaga una acció solidaria molt original. L'objectiu és recaptar diners per enviar als dos polítics esmentats a passar les vacances de Nadal a la regió salvatge d'El Carajo, en la Vall del Cauca, Colombia, a uns 8.150 quilòmetres de distància. És a dir, lluny, ben lluny. Pot-ser així aconsegueixin relaxar-se, higienitzar llurs cervells i encetar l'any nou amb noves i renovades idees que no pertorbin en excés la moral i la butxaca dels ciutadans.
Tothom que vulgui enviar al carall a aquest dos personatges pot fer la seva aportació econòmica (la quantitat és cosa de cadascú) en el site que l'agència ha habilitat a tal efecte (http://zapateroyrajoyaelcarajo.com). Amb els diners recaptats es compraran dos bitllets d'avió perquè Zapatero i Rajoy es desplacin fins El Carajo per passar les festes nadalenques. Si finalment renuncien a aquestes vacances pagades pels contribuents espanyols, els diners recaptats es destinaran a l'ONG Niños de Papel, que defensa els drets dels nens colombians que es troben vivint al carrer enmig de la misèria per culpa de la pobresa, la violència, les drogues o les guerrilles. Una bona idea, sens dubte.