dimarts, 28 d’octubre del 2008

L'Audi de Benach / Punt i final

És demagògia o no? Són polèmiques interessades o és una altra cosa? En què quedem senyor Benach? El president del Parlament va anunciar ahir que ha ordenat retirar els extres instal·lats al seu cotxe oficial (televisor, reposapeus i taula plegable) tot i dir que els necessita per a la seva feina de "segona autoritat del país". I jo em pregunto: si els necessita perquè els retira? Això és el mateix que reconèixer obertament que s'ha vist forçat a fer-ho per la pressió que ha rebut aquests dies, tant des dels mitjans de comunicació com de destacats membres del govern de la Generalitat. Fins i tot alguns membres del seu partit, que són conscients que a partir d'aquest afer tothom mirarà amb lupa les seves actuacions públiques, han retret a Benach que hagi trigat tant en donar una sortida a aquesta mini crisi política.

Tot i no creure en la seva decisió, doncs va insistir a dir que la intenció era convertir el cotxe "en una oficina mòbil", Benach es va veure forçat a demanar perdó als "ciutadans i famílies que tenen dificultats econòmiques" i que es podien haver sentit ofesos per la polèmica desencadenada al fer-se públic que el cost del tunejat del seu nou Audi A8 oficial pujava a 9.276,29 euros. Després d'atendre als periodistes en seu parlamentària, el dirigent d'Esquerra va obsequiar a tota la concurrència amb gest de populisme barat, abandonant el recinte de la Ciutadella amb un Honda Civic de motor híbrid d'electricitat i gasolina adquirit fa poc per la Cambra catalana com a cotxe d'incidències. Es pot ser més cínic?

A partir d'aquest incident faran bé els dirigents d'Esquerra de sentir-se vigilats i observats, sobretot els que desenvolupen la seva activitat pública a les diferents conselleries de la Generalitat, no sigui que algú es dediqui a destapar altres afers de més calat polític. Pel que m'expliquen, sembla que el nivell de mediocritat, incompetència, ineficàcia i poca professionalitat de la gent que ha "col·locat" aquest partit a l'administració catalana és de jutjat de guàrdia. En algunes direccions generals, m'asseguren, la disbauxa i el descontrol assoleix cotes mai vistes.

PD: La vinyeta que il·lustra aquest comentari és del dibuixant i humorista Ferreres. La publica avui El Periódico de Catalunya.

dilluns, 27 d’octubre del 2008

Un any de bloc

Avui fa un any que vaig començar a escriure aquest bloc sense gaires pretensions amb l'article El cognom Bernabeu. De llavors ençà, aquest humil racó de reflexions personals ha anat creixent poc a poc fins assolir els 86 post (comptant aquest). D'aquests, 19 pertanyen a l'any 2007 i els 67 restants al 2008. El més gratificant de tot plegat és saber que han estat molts els internautes que han fet toc, toc a la porta del bloc per llegir, veure o escoltar el seus continguts. Des del 22 de maig, data en que vaig instal·lar un comptador al bloc, aquest ha rebut 1.216 visites, el 84% de les quals provenen d'Espanya (1.021) i la resta (195) de l'estranger. En cinc mesos no està gens malament... El 65% de les visites espanyoles tenen el seu origen a Catalunya, el 30% al País Valencià i el 5% restant d'altres indrets de la península.

Pel que fa a les visites provinents de l'estranger els països més actius són els Estats Units (33 visites), el Regne Unit (10), l'Índia (8) i França (4). A continuació venen un munt de països des d'on s'han fet 3 o 2 consultes al bloc com Portugal, Alemanya, Holanda, Xina, Suïssa, Suècia, Argentina, Austràlia o Veneçuela, i un pilot de països que s'han acostat una sola vegada com Japó, Grècia o Egipte. El més sorprenent però, ha sigut comprovar que s'han efectuat visites des de llocs bastant remots com les Illes Maldives, Bangladesh, Hong Kong, Singapur, Malàisia o Vietnam.

Aquest artefacte també comptabilitza les pàgines que han vist o llegit els internautes: 1.327 fins el dia d'avui. El dia dels rècords -encara no sé per quin misteri- fou el passat 14 d'octubre, quan el bloc de Josep Bernabeu va rebre 67 visites de cop -quan la mitjana diària és de 8- que van visionar entre totes 114 pàgines o articles. A banda dels post de fotografies i dels meus videoclips musicals favorits, durant aquest any m'he dedicat a escriure o reflexionar sobre diferents temes, tot i que els més recurrents han estat els relacionats amb la política, el periodisme, la llibertat d'expressió, la llengua i d'altres relacionats amb l'actualitat quotidiana o les inquietuds particulars.

Amb el comptador també he pogut comprovar que tinc molts lectors fidels que segueixen habitualment les meves cavil·lacions i quimeres. A tots el meu agraïment.

dissabte, 25 d’octubre del 2008

L'Audi de Benach / 3

Acabem amb la demagògia. Diu el president del Parlament en el seu bloc personal "La força de la unitat. L'esperit de la renovació", que la polèmica suscitada pel cost del seu nou cotxe oficial no s'ha de "personalitzar i que les institucions catalanes han de quedar per damunt de polèmiques demagògiques partidistes". I afegeix: "les meves tasques com a president del Parlament exigeixen l’ús de determinades infraestructures, d’acord amb les normes de funcionament de la institució i que, en cap cas, poden ser considerades un caprici personal. Per tant aquest és un tema del Parlament, i el mateix Parlament haurà de reflexionar i donar les explicacions que consideri convenients".

O sigui, que ell no té cap responsabilitat en tot l'afer, que el tunejat del cotxe no es un caprici personal, que tot respon a polèmiques demagògiques partidistes i que, en tot cas, és el Parlament qui ha de donar explicacions i no ell. Genial! A aquest senyor l'hauran de fitxar els del Tricicle, doncs no es poden dir tantes coses amb tan poques paraules. Aviat també utilitzarà la mímica per treure's les puces de sobre. Quines galtes...

Qui fa demagògia, senyor Benach? Com a ciutadà que paga els seus impostos entenc que el president del Parlament, com el de la Generalitat o els consellers, han de portar un cotxe digne i ben equipat i, sobretot, segur. Ningú m'ha de dir que això costa uns diners, doncs ja ho sé i assumeixo gustosament que una part dels mus impostos es destinin a aquests quefers. El que no tolero són les lliçons de transparència i "mans netes" a que ens tenen acostumats els dirigents d'Esquerra. Dir que els accessoris que s'ha instal·lat al cotxe no són un caprici és el mateix que dir-nos imbècils a tots. No serien un caprici si un televisor, un reposapeus i una taula plegable tinguessin un preu normal i raonable. Si costen més de 9.000 euros sí són un caprici, i car.

Fins i tot el conseller d'Interior i Relacions Institucionals Joan Saura (ICV), va exigir ahir explicacions públiques a Benach (ERC). En unes declaracions fetes a una emissora de ràdio, el conseller va manifestar que "
es necessita una explicació perquè a ningú se li escapa que, en moments de crisi, una despesa com aquesta ofèn". El conseller té raó en aquesta ocasió. Benach ens ha ofès. I això no són polèmiques interessades.

divendres, 24 d’octubre del 2008

La xica perillosa

You Know I'm No Good és una de les peces clau de Back to Black, el segon i darrer -de moment- àlbum de l'estrafolària Amy Winehouse. La britànica, que destil·la soul del bo en totes les seves composicions i interpretacions, va arrasar durant l'entrega dels darrers premis Grammy, emportant-se'n cinc dels sis pel quals havia estat nominada, entre ells millor àlbum vocal i millor cançó de l'any. Amy, que sovint acapara titulars dels mitjans de comunicació per la seva dissortada vida, està considerada pels mitjans especialitzats com una de les vocalistes amb més talent del moment. Gaudiu amb la seva inconfusible veu.

L'Audi de Benach / 2

Ara resulta que hem de rebaixar el to de la demagògia. Quina llàstima, ara que teníem un bon filó. Segons recull avui la premsa malintencionada de fonts del Parlament de Catalunya, el preu total del nou cotxe oficial del seu president -un Audi A8 FSI Quatro Triptonic- no és tant car com semblava: 83.686,36 euros a pagar en règim de renting en quatre anys i no els 110.000 que ahir deia la canallesca. El preu inclou, segons aquestes mateixes fonts, l'mp3, el bluetooth, el televisor, el reposapeus i la taula de treball que va demanar Ernest Benach per fer més confortables els seus viatges diaris a Reus, on té el seu domicili particular. Aquests accessoris extres només han costat 9.276,29 euros.

Com afirma avui l'irònic Arturo San Agustín en un article a El Periódico, la decisió de Benach de millorar el seu cotxe oficial segurament "no ha estat per seguir malgastant euros públics, sinó per solidaritzar-se, a la seva manera, amb els treballadors de la indústria automobilística. Treballadors com, per exemple, els de Nissan, que ahir es van manifestar pels carrers de Barcelona". De totes formes el dirigent d'Esquerra Republicana hauria de recordar, i en temps de crisi més que mai, que la dona del cèsar no només ha de ser honrada sinó que també ho ha de semblar.

dijous, 23 d’octubre del 2008

L'Audi de Benach

Fem una mica de demagògia. El president del Parlament de Catalunya, el republicà Ernest Benach, acaba d'estrenar cotxe oficial: un Audi A8 de 110.000 euros amb tots els accessoris i mesures de seguretat incorporats. Tots? No. El dirigent d'ERC no en tenia prou amb els accessoris "estàndard" del vehicle i n'ha incorporat d'altres per fer-lo més confortable: escriptori de fusta a mida, reposapeus, televisió, mp3 i bluetooth. Segons informa la premsa malintencionada, el tunejat extra del cotxe ens ha costat als contribuents altres 20.000 euros, molt més del que costen la majoria d'utilitaris que circulen pels carrers.

Un cop més Benach torna a donar exemple. L'any passat va indignar milers de conductors, que atrapats a l'autopista C-32, van comprovar com el seu cotxe oficial els avançava a tota velocitat pel voral de la via, maniobra que la policia catalana va justificar argumentant motius de seguretat. Ara, en plena crisi econòmica, i mentre el Parlament de Catalunya redueix un 5,5% el seu pressupost i decideix congelar els sous dels diputats i les despeses de protocol i publicitat, aquest representant del partit de les "mans netes" compra un dels vehicles més cars i contaminants del mercat.

Benach deu creure que a la independència s'arriba abans amb un cotxe potent i confortable. Segur que no li falta raó. I més si el paguen uns altres.

dimecres, 22 d’octubre del 2008

El Tour visita el Maresme

Avui s'ha desvetllat el misteri. El Tour de França 2009 trepitjarà les carreteres del Maresme. El dia escollit és el 9 de juliol. La sisena etapa, amb sortida a Girona i arribada a Barcelona creuarà la comarca de dalt a baix abans d'endinsar-se al Vallès per Tiana i arribar a la ciutat comtal. Els Sastre, Contador, Valverde i la resta de ciclistes del pilot internacional -esperem que Amstrong no els acompanyi- passaran, com aquell que diu, per davant de la porta de casa. Tot un luxe.

divendres, 17 d’octubre del 2008

La guitarra que plora dolçament

While My Guitar Gently Weeps és una de les cançons que més m'agraden dels Beatles. Es va publicar originalment en el White Album fa ja la fredolera de quaranta anys. Malgrat el temps transcorregut, aquesta senzilla i emotiva composició de George Harrison continua enamorant. Si en la versió que tots coneixem els quatre de Liverpool es fan acompanyar a la guitarra per Eric Clapton (tot i que no surt en els crèdits del disc), en la que es pot escoltar en aquest clip de vídeo Harrison canta acompanyat d'una simple guitarra acústica. Aquesta versió, més dolça i emotiva que l'original, no va veure la llum fins el 1996, quan els supervivents de la banda van publicar el seu Anthology 3. El vídeo és una recopilació d'imatges d'en George Harrison -mort l'any 2001 als 58 anys a causa d'un càncer de pulmó-, tant de la seva època beatle com de la seva carrera en solitari.

dimecres, 15 d’octubre del 2008

Doble moral

L'empresa municipal de transports de Madrid (EMT) ha vetat la publicitat de la pel·lícula Diario de una ninfómana a la seva flota d'autobusos i a les marquesines publicitàries de la seva propietat. El motiu d'aquesta decisió és que el cartell promocional del film és "de dubtosa legalitat" i "gratuïtament provocatiu". La imatge mostra una dona en calces que es toca el pubis amb una mà. L'anunci del film, que s'estrena el proper divendres a Espanya, sí que es podrà veure a les mampares dels quioscos de la capital que no depenen de l'EMT.

La decisió dels responsables de mobilitat madrilenys és sorprenent, i més si tenim en compte que la publicitat de roba interior està a l'ordre del dia. I no diguem ja la d'altres productes -sobretot perfums- que mostren les seves qualitats mitjançant anuncis on apareixen cossos d'homes i dones mig o quasi despullats. Però ara no és el moment de parlar de les estratagemes dels publicitaris que creuen que mostrant una mica de pit i cuixa el producte publicitat tindrà més sortida en el mercat. D'això ja em parlaré un altre dia. És el moment de denunciar la doble moral que ens envaeix.

Ens hem passat mitja vida criticant la paranoia dels nord-americans, que són capaços de censurar l'escena on surt una mamella i permetre, en canvi, infinitat d'imatges obscenes sobre assassinats i vexacions de tota mena, i ara resulta que aquí comencem a fer el mateix. El problema amb el cartell de Diario de una ninfómana no és la imatge sensual que apareix, és la paraula "nimfòmana". La parauleta és la culpable. Ella sola ha activat totes les alarmes de la moral. Com va revelar ahir el director del film, Christian Molina, per evitar la censura va proposar dos cartells alternatius. El darrer rònec: fons blanc sense cap imatge i el títol de la pel·lícula sobreimpresionat. Doncs ni així... Si s'hagués titulat Diario de un asesino segurament no hauria patit cap problema de censura.

EMT és una empresa pública que depèn de l'ajuntament de Madrid, controlat pel PP. Als despatxos de la Plaza de la Villa deuen pensar que és més perillosa la paraula nimfòmana, que pot despertar en el jovent una curiositat morbosa i malsana, que la imatge sensual que presideix el cartell. I pel que es veu el mateix deuen pensar a la COPE i a Telemadrid, que també s'han negat a incloure anuncis sobre la pel·lícula. A l'emissora de la Conferència Episcopal, en canvi, permeten que cada matí un terrorista de la informació blasfemi, insulti i menteixi amb el beneplàcit de bisbes i cardenals. I a la tele d'Esperanza Aguirre, que tradicionalment ha estat una factoria de programes escombraria, es visionen constantment films on la violència i l'alt voltatge eròtic en són protagonistes. La doble moral...

Definitivament, la paranoia ianqui comença a instal·lar-se entre nosaltres.

dilluns, 13 d’octubre del 2008

Crisi i credibilitat

El Periódico de Catalunya publicava dissabte un editorial força assenyat apel·lant a la responsabilitat dels mitjans de comunicació perquè, amb les seves informacions sobre la crisi econòmica que patim, no contribueixin activament a espantar a la població i a crear un alarmisme innecessari sobre la situació. La reflexió és bona i lloable, doncs no mesurar adequadament els continguts que es publiquen sobre aquest tema pot ajudar a atiar el pànic i l'histerisme de la gent.

Ara bé, cal predicar amb l'exemple. Està molt bé afirmar que no hi ha cap motiu a Espanya perquè decaigui la confiança de la gent atès que "gaudim d'un sistema financer sòlid" (us sona aquesta afirmació??) i després obsequiar als lectors amb portades i titulars cridaners que aporten de tot menys tranquil·litat d'esperit.

Si no volem que la informació i l'opinió "es converteixen en agents actius de la crisi" cal que els mitjans deixin d'intoxicar amb anàlisis de la realitat poc seriosos i comencin a explicar amb precisió què està passant realment sense caure en el catastrofisme que condueix a la depressió col·lectiva. Ara més que mai els mitjans han de demostrar la seva credibilitat.

diumenge, 12 d’octubre del 2008

El conyàs

Els micròfons han jugat una mala passada al líder del PP, Mariano Rajoy, durant la clausura de la XIII reunió interparlamentària que aquest partit ha celebrat durant el cap de setmana a A Coruña amb la presència d'uns 300 diputats i càrrecs autonòmics. Durant la sessió matinal d'ahir li va comentar a Javier Arenas, a micròfon obert, que per demà -avui pel lector- tenia "un plan apasionante": assistir "al coñazo del desfile de las Fuerzas Armadas" amb motiu del Dia de la Hispanitat, on van els Reis, el president del Govern, i les principals autoritats de l'Estat. Curiosament, fa un any Rajoy es va embolicar amb la bandera espanyola i va gravar un declaració institucional en què feia una crida a tots els ciutadans a celebrar el Dia de la Hispanitat, "la fiesta nacional", el 12 d'octubre.

S'ha d'anar molt en compte quan tens un micròfon davant, doncs pot resultar l'aliat més indiscret del món. Tothom entén que gaudir veient la cabra de la legió desfilant o aguantar tres o quatre hores de rua inacabable escoltant els darrers hits del repertori musical militar no és, diguem-ne, molt estimulant. Però Mariano, no et queixis a sobre. La pàtria exigeix aquest i d'altres sacrificis...

Rajoy no és l'únic polític que ha patinat davant un micro obert quan el creia tancat. El seu col·lega de partit Federico Trillo va deixar anar, quan era president del Congrés dels Diputats, aquell memorable "manda huevos" després d'enunciar un interminable paràgraf sobre l'ajornament d'una votació. José Maria Aznar també va caure en la trampa del micro obert quan després de fer un discurs en el Parlament Europeu va soltar: "Vaya coñazo que he 'soltao'". Pel que sembla els polítics "peperos" tenen fixació amb el mot "coñazo". Quin conyàs de gent...

Els líders del PP no tenen l'exclusiva en matèria de fer el bocamoll davant d'un micro obert. El socialista José Bono va dir-li al seu col·lega de partit Juan Carlos Rodríguez Ibarra que "nuestro colega Tony Blair es un gilipollas integral" per haver accedit a rebre a Mariano Rajoy. També la inefable Magdalena Álvarez, ministra de Foment, va caure en el parany del micro obert quan recentment abroncava a un periodista de Radio Galega que li preguntava sobre el Pla Galicia d'alta velocitat ferroviaria: "Me va a decir ahora a mi lo que es el Plan Galicia de mierda..."

Altra de ben sonada té com a protagonista al democristià (la U de CiU per els no iniciats) Joan Rigol que, quan era president del Parlament de Catalunya l'any 2003, va dir "animals" a les forces i cossos de seguretat de l'Estat. Quan li van preguntar si tocava votar una proposta referida als drets dels animals, sense saber que el seu micro restava obert va dir: "no, ara toca votar les propostes d'altre tipus d'animals, els dels cossos i forces de seguretat de l'Estat".

El més "animal" i barroer de tots, però, és Manuel Fraga. En una ocasió vaig presenciar en viu i en directe -a mig metre d'on jo hi era- com li deia a una jove periodista "váyase usted a la mierda, le he dicho que no quiero contestar su pregunta". Tot perquè la pobre xica va insistir a preguntar sobre un tema que deixava en evidència al propi entrevistat. Llàstima que aquell dia cap micròfon indiscret ni cap gravadora va enregistrar la sortida de to de don Manuel.

divendres, 3 d’octubre del 2008

Fil musical

RENFE acaba de suprimir el fil musical dels trens de rodalies. Segons sembla, l'operador ferroviari ha pres aquesta dràstica decisió a causa de les reiterades queixes dels usuaris del servei. La veritat és que no entenc. Tant molest resulta viatjar cap a la feina o cap a casa escoltant un fons musical de Mozart o Beethoven? Segons sembla, ara tothom viatja amb la seva musica favorita i, per tant, el fil musical que amenitza els viatges en tren sobra. Els aparells d'mp3, els ipod i fins i tot els telèfons mòbils supleixen la musica ambiental, diuen els soferts passatgers de rodalies que es queixen del fil musical. I els que no porten la música a la butxaca què?

Jo dec ser una espècie en extinció, doncs m'he fet un tip de viatjar amb els trens de rodalies de Barcelona durant molts anys i, la veritat, la música ambiental no m'ha molestat mai. He llegit molts llibres i diaris amb la seva companyia. Ara, en canvi, cada cop resulta més difícil concentrar-se en la lectura, doncs una colla de mal educats ens obliguen a escoltar a tot volum la "seva" música, quan en teoria només haurien de fer-ho ells amb els seus auriculars. Si volen rebentar-se els timpans que ho facin, però que no molestin a la resta del passatge. Per què ningú no es queixa a RENFE d'aquests incívics?

I ja posats, per què ningú no es queixa també del pesat o la pesada de torn que durant minuts i minuts es posa a parlar -millor dit, a cridar- a través del telèfon mòbil i obliga a tots els seus veïns de viatge a escoltar la seva (intranscendent) conversa? I per què ningú no es queixa del porc o la porca -cada cop en són més- que posen els seus peus damunt dels seients i que a sobre se'n foten de qui els hi recrimina la seva mala conducta? I per què ningú no es queixa també de la legió de romaneses que cada dia demanen almoina amb la seva cantarella inconfusible i acaben maleint en públic a qui no li dóna unes monedes? I per què ningú no es queixa dels músics (músics?) ambulants que es passegen pel tren foradant el cervell dels viatgers amb els seus acordions i càntics de karaoke? I per què ningú no presenta una queixa urgent a RENFE per permetre que als seus trens pugin uns indesitjables que s'autoanomenen punks (ho són de veritat?) que beuen, criden, escupen, insulten i es passegen amb total impunitat amb els seus gossos bruts per tots els vagons?

No és més prioritari queixar-se abans de tot això que del "molest" fil musical?