Bon any any nou a tots!! Que la sort us acompanyi!!
dijous, 31 de desembre del 2009
dimecres, 30 de desembre del 2009
Ja n'hi ha prou
El traspàs del servei de Rodalies a la Generalitat ja és un fet. Encara que s'ha pactat una transferència totalment light, la realitat és que a partir de l'u de gener de 2010 -és a dir, demà passat- el govern català podrà gestionar la flota de trens i les estacions (menys les de Sants, Passeig de Gràcia i França), fixar les tarifes i els horaris, millorar l'atenció al client, arreglar les avaries dels trens, regular el servei, resoldre les reclamacions dels viatgers i inspeccionar i sancionar les diferents infraccions que es puguin produir. L'operador del servei continuarà sent Renfe, però ara la regulació del mateix correrà a càrrec de la Generalitat, i per tant si alguna cosa no funciona o grinyola el responsable serà l'administració catalana i no la de l'estat central.Com a usuari habitual d'aquest servei he de reconèixer que durant els darrers dos anys Renfe ha millorat moltes deficiències, sobretot pel que fa a la informació que es facilita als passatgers en cas d'incidències (cada cop menys freqüents). També ha millorat la comoditat dels usuaris amb la incorporació de molts trens nous, els Civia, i l'accesibilitat a moltes estacions. L'assignatura pendent, i aquí la Generalitat ha de demostrar de debò que la seva prioritat és la qualitat del servei i l'atenció al client, és solucionar d'una vegada per sempre l'incivisme que envolta a aquest servei. No serveix de res viatjar en trens més còmodes i nous i anar super ben informats durant tot el trajecte si el que s'esdevé a bord dels trens és més propi d'una república bananera que d'un país civilitzat d'Europa en ple segle XXI.
Espero que el nou gestor del servei, la Generalitat, posi fi a les múltiples situacions d'incivisme que a diari patim els usuaris del servei a l'interior dels trens i a les estacions. Que posi fi, en definitiva a la mala educació, la grolleria, la ordinariesa i la matusseria imperant. Ja n'hi ha prou de viatjar al costat de dotzenes de porcs i porques que posen els peus sobre els seients (fins i tot descalços) sense la més mínima consideració per la resta del passatge. Ja n'hi ha prou de viatjar al costat de llardosos que escupen per tot arreu (fins i tot he vist gent pixant als trens i a les andanes d'algunes estacions). Ja n'hi ha prou d'aguantar en tots els viatges a les romaneses de torn que demanen almoina i utilitzen nens petits i nadons (situació prohibida per llei) com a esquer llastimós. Ja n'hi ha prou de suportar als músics (músics??) que ens atabalen i ens ensordeixen cada dia i que no et deixen ni llegir tranquil el diari durant el trajecte. Ja n'hi ha prou de escoltar, sovint a crit pelat, les converses telefòniques (que no interessen a ningú) que un bon grapat de mal educats mantenen sense el més mínim mirament per la gent del seu voltant. Ja n'hi ha prou de veure com cada dia centenars de persones es colen davant dels teus nassos amb tota la impunitat del món i viatgen pel morro sense que ningú els hi digui res. Ja n'hi ha prou...
Em sap greu haver de fer comparacions, però és inevitable. No fa gaire vaig viatjar a Londres i vaig utilitzar els trens de rodalies en dues ocasions i el metro un munt de vegades. Allà no passa res de tot això que explicat. La gent no crida, pràcticament no parla pel mòbil (i si ho fa ho fa amb discreció), òbviament no escup ni es pixa, no veus a ningú cantant ni demanant almoina en els vagons, ningú posa els peus sobre els seients i ningú viatja de franc. Hi han revisors que comproven que tothom porta el bitllet i imposen la seva autoritat al tren (sense gaire dificultat, perquè la gent és força educada). També hi han altres agents del ferrocarril situats a totes les entrades de les andanes que no deixen que ningú es coli i que resolen els dubtes dels viatgers. En els trens de rodalia anglesos, a més, hi ha servei de catering: igual que als avions, un empleat passa amb un carret amb begudes i menjar. No cal dir que a ningú se li acut llençar cap resta de menjar, llauna o embolcall a cap altre lloc que no siguin les papereres. La gran diferència és que les companyies que operen a les rodalies londinenques són privades (allà el servei ferroviari està totalment liberalitzat) i vetllen perquè el negoci funcioni correctament, no es produeixin pèrdues i els viatgers quedin contents amb el servei. Igual que aquí, vaja...
També hi han altres diferències evidents. A casa nostra tenim trens més nous i més còmodes. També tenim unes estacions més modernes, tant les de rodalies com les del metro (les seves són més velles però estan més netes). Però una cosa és evident, estem a anys llum en qüestions d'educació i civisme. A veure si la Generalitat es posa les piles i tradueix en fets allò que predica. Volem més civisme al tren!!
dilluns, 28 de desembre del 2009
L'any d'en Guardiola
Després de guanyar el sisè títol consecutiu de l'any el Barça ha desfermat tota mena d'elogis i lloances a la premsa nacional i internacional. La gesta de guanyar Copa, lliga, Champions, Supercopa d'Espanya i d'Europa i el mundial de clubs en un mateix any justifica això i molt més. El Barça ha fet història. Mai a la vida cap equip del món havia assolit una fita tan sonada. Una fita, un rècord, o com li vulgueu dir, molt difícil de repetir.
La premsa ha anomenat l'any del Barça de moltes maneres diferents. Llegint els diaris dels darrers dies, m'ha fet gràcia apuntar alguns dels adjectius que s'han emprat per definir-lo: perfecte, irrepetible, màgic, gloriós, 10, increïble, fantàstic, meravellós, inigualable, triomfal, insuperable, inabastable, impensable, immillorable, de somni, de cine, memorable, inenarrable... Tot sembla poc per definir tanta glòria acumulada. Segur que encara es podrien afegir més adjectius. Però a mi m'agradaria furgar una mica en el per què de l'èxit. I el per què, sota el meu punt de vista, no és altre que treball, feina ben feta, disciplina, constància, humilitat, respecte pels rivals i, per sobre de tot, la forma de fer d'en Pep Guardiola, un paio metòdic i treballador que coneix "la casa" a la perfecció i que ha sabut dirigir amb mà de ferro i amb molta psicologia a un ramat de grans jugadors.
En Guardiola, conscient de la transcendència del moment, va dir als jugadors abans de jugar la final de Dubai que si la guanyaven serien eterns. Un cop guanyada, l'entrenador se'n va adonar que ell també havia tocat el cel, que també seria etern. Els seus plors damunt la gespa de l'estadi un cop aconseguida la sisena copa de l'any ho expliquen tot: ell és el cor i l'ànima d'aquest equip. Ell ha evitat la decadència d'un projecte, ha construït un megaequip i ha fet grans a uns jugadors que, ara sí, per sempre més, seran eterns. Així doncs, si realment volem ser justos, hem dir que l'any del Barça ha sigut, de fet, l'any d'en Guardiola.
La premsa ha anomenat l'any del Barça de moltes maneres diferents. Llegint els diaris dels darrers dies, m'ha fet gràcia apuntar alguns dels adjectius que s'han emprat per definir-lo: perfecte, irrepetible, màgic, gloriós, 10, increïble, fantàstic, meravellós, inigualable, triomfal, insuperable, inabastable, impensable, immillorable, de somni, de cine, memorable, inenarrable... Tot sembla poc per definir tanta glòria acumulada. Segur que encara es podrien afegir més adjectius. Però a mi m'agradaria furgar una mica en el per què de l'èxit. I el per què, sota el meu punt de vista, no és altre que treball, feina ben feta, disciplina, constància, humilitat, respecte pels rivals i, per sobre de tot, la forma de fer d'en Pep Guardiola, un paio metòdic i treballador que coneix "la casa" a la perfecció i que ha sabut dirigir amb mà de ferro i amb molta psicologia a un ramat de grans jugadors.En Guardiola, conscient de la transcendència del moment, va dir als jugadors abans de jugar la final de Dubai que si la guanyaven serien eterns. Un cop guanyada, l'entrenador se'n va adonar que ell també havia tocat el cel, que també seria etern. Els seus plors damunt la gespa de l'estadi un cop aconseguida la sisena copa de l'any ho expliquen tot: ell és el cor i l'ànima d'aquest equip. Ell ha evitat la decadència d'un projecte, ha construït un megaequip i ha fet grans a uns jugadors que, ara sí, per sempre més, seran eterns. Així doncs, si realment volem ser justos, hem dir que l'any del Barça ha sigut, de fet, l'any d'en Guardiola.
divendres, 18 de desembre del 2009
El puto amo
Joaquin Sabina no deixa mai indiferent. I ahir no va ser una excepció. Presentava a Barcelona el seu darrer disc, Vinagre y rosas, en el marc d'una nova gira que acaba d'encetar i que el portarà d'escenari en escenari per tota Espanya i bona part d'Amèrica llatina. Amb la seva veu trencada pels abusos i arrugada de tant cantar i cantar, Sabina va desplegar al Palau Sant Jordi tota la seva màgia i encant. És el puto amo, repetia el meu fill gran -un incondicional d'aquest pirata de la cançó- durant l'actuació. I no li manca raó. Sabina sap ballar com ningú amb les emocions dels seus seguidors. El seu repertori és tan sòlid i immens que tant fa que interpreti un rock&roll, un bolero o una ranxera. Arriba al cor del públic d'immediat.
Sobre el paper ahir ho tenia difícil. El nou disc fa molt poc que ha sortit a la venda i moltes cançons encara són unes autèntiques desconegudes. Però res de tot això va ser un impediment per ficar-se el públic a la butxaca en un tres i no res. El xou va arrencar amb diverses peces del nou àlbum com Tiramisú de limón, Embustera, Viudita de Clicquot i Cristales de Bohemia. A partir d'aquest punt Sabina va començar a barrejar les noves cançons amb grans clàssics del seu repertori com Medias negras, Y sin embargo, Nos sobran los motivos, Peces de ciudad, Princesa o Calle melancolía, que van provocar el deliri d'un públic entregat que omplia el Sant Jordi a vessar.
Dues hores y mitja sobre l'escenari acompanyat dels seus fidels Pancho Varona i Antonio García de Diego (i altres músics que no recordo el nom) donen molt de si. O poc. Segons com es miri, perquè vaig trobar a faltar tantes i tantes cançons que haurien calgut tres hores més de concert per sortir totalment satisfet. Però la veu aspra del puto amo arriba fins on arriba i ens vam haver de conformar amb el que ens va oferir. La freda nit a la muntanya de Montjuïc (a l'exterior del Palau el termòmetre marcava tres graus) la va escalfar el gran Joaquin amb les seves cançons i amb algunes sorpreses inesperades.
Així, mentre alternava clàssics de sempre com Por el bulevar de los sueños rotos o Una canción para la Magdalena amb nous temes com Crisis, Parte meteorológico o Virgen de la Amargura de sobte va irrompre sobre l'escenari el seu cosí, el Nano, per interpretar a dues veus Contigo. La resposta del públic va ser ensordidora. El Palau tremolava amb Joan Manuel Serrat i Joaquin Sabina cantant sobre l'escenari, o fent veure que ho feien, enmig de tant aplaudiment i ovació. La sorpresa va ser majúscula. Però aquí no va acabar la cosa. Marxa Serrat i comença a sonar 19 días y 500 noches. I nova sorpresa. Els Estopa comencen a cantar-la amb l'amfitrió desplegant energia i ganes d'agradar. Nova ovació i tothom estabornit.
Després de tanta emoció Sabina va intentar cloure l'actuació en va. El públic volia més teca. Dues vegades va marxar i dues vegades va haver de tornar a l'escenari per acabar el concert. I ho feu en plan apoteòsic. La del pirata cojo i Pastillas para no soñar van marcar el punt i final. La pròxima cita de Sabina amb Barcelona ja té data, el 16 de setembre de l'any vinent en el mateix escenari.
Sobre el paper ahir ho tenia difícil. El nou disc fa molt poc que ha sortit a la venda i moltes cançons encara són unes autèntiques desconegudes. Però res de tot això va ser un impediment per ficar-se el públic a la butxaca en un tres i no res. El xou va arrencar amb diverses peces del nou àlbum com Tiramisú de limón, Embustera, Viudita de Clicquot i Cristales de Bohemia. A partir d'aquest punt Sabina va començar a barrejar les noves cançons amb grans clàssics del seu repertori com Medias negras, Y sin embargo, Nos sobran los motivos, Peces de ciudad, Princesa o Calle melancolía, que van provocar el deliri d'un públic entregat que omplia el Sant Jordi a vessar.
Dues hores y mitja sobre l'escenari acompanyat dels seus fidels Pancho Varona i Antonio García de Diego (i altres músics que no recordo el nom) donen molt de si. O poc. Segons com es miri, perquè vaig trobar a faltar tantes i tantes cançons que haurien calgut tres hores més de concert per sortir totalment satisfet. Però la veu aspra del puto amo arriba fins on arriba i ens vam haver de conformar amb el que ens va oferir. La freda nit a la muntanya de Montjuïc (a l'exterior del Palau el termòmetre marcava tres graus) la va escalfar el gran Joaquin amb les seves cançons i amb algunes sorpreses inesperades.
Així, mentre alternava clàssics de sempre com Por el bulevar de los sueños rotos o Una canción para la Magdalena amb nous temes com Crisis, Parte meteorológico o Virgen de la Amargura de sobte va irrompre sobre l'escenari el seu cosí, el Nano, per interpretar a dues veus Contigo. La resposta del públic va ser ensordidora. El Palau tremolava amb Joan Manuel Serrat i Joaquin Sabina cantant sobre l'escenari, o fent veure que ho feien, enmig de tant aplaudiment i ovació. La sorpresa va ser majúscula. Però aquí no va acabar la cosa. Marxa Serrat i comença a sonar 19 días y 500 noches. I nova sorpresa. Els Estopa comencen a cantar-la amb l'amfitrió desplegant energia i ganes d'agradar. Nova ovació i tothom estabornit.
Després de tanta emoció Sabina va intentar cloure l'actuació en va. El públic volia més teca. Dues vegades va marxar i dues vegades va haver de tornar a l'escenari per acabar el concert. I ho feu en plan apoteòsic. La del pirata cojo i Pastillas para no soñar van marcar el punt i final. La pròxima cita de Sabina amb Barcelona ja té data, el 16 de setembre de l'any vinent en el mateix escenari.
dimecres, 16 de desembre del 2009
Malamadre
És impossible veure la pel·lícula Celda 211 i no sentir-te atrapat des del primer moment per Malamadre, el personatge que interpreta magistralment Luis Tosar. Quin tros d'actor. Veure'l en la pell de Malamadre dóna credibilitat a tot el que passa a dins d'aquella presó. És un personatge amb el qual t'identifiques -i això que és el dolent de la peli- de principi a fi. Les emocions i sentiments que transmet són autèntics, insuperables. Malamadre és un monstre carismàtic, brutal, però amb un codi de valors que l'humanitza i ennobleix.A Tosar l'acompanyen tota una colla de "dolents" secundaris que no té desperdici i que també carreguen de versemblança el film: Carlos Bardem (Apache), Manuel Morón (Almansa), Luis Zahera (Releches), Vicente Romero (Tachuela), Fernando Soto (Armando)... Paradoxalment, l'únic que desentona, l'únic que no transmet la credibilitat necessària és Alberto Ammann, que interpreta al funcionari de presons que enganya als convictes i es fa passar per un d'ells enmig d'un motí carcerari. Definitivament, Ammann no està a l'alçada del segon personatge important del film, i això es nota sobretot en les escenes on comparteix protagonisme amb Tosar, que fa un dels papers de la seva vida. Si el recordeu a Los lunes al sol o a Te doy mis ojos, on borda els seus personatges, penseu que a Celda 211 està portentós. Si no li donen el proper Goya a la millor interpretació masculina de l'any segurament s'estarà cometent una gran injustícia.
dimarts, 15 de desembre del 2009
Que s'en vagin "al carajo"
Una agència de comunicació catalana felicita aquest Nadal d'una forma molt especial: recapta diners per enviar "al carajo" a Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy. Darrere aquesta felicitació, diguem-ne irreverent, s'amaga una acció solidaria molt original. L'objectiu és recaptar diners per enviar als dos polítics esmentats a passar les vacances de Nadal a la regió salvatge d'El Carajo, en la Vall del Cauca, Colombia, a uns 8.150 quilòmetres de distància. És a dir, lluny, ben lluny. Pot-ser així aconsegueixin relaxar-se, higienitzar llurs cervells i encetar l'any nou amb noves i renovades idees que no pertorbin en excés la moral i la butxaca dels ciutadans.
Tothom que vulgui enviar al carall a aquest dos personatges pot fer la seva aportació econòmica (la quantitat és cosa de cadascú) en el site que l'agència ha habilitat a tal efecte (http://zapateroyrajoyaelcarajo.com). Amb els diners recaptats es compraran dos bitllets d'avió perquè Zapatero i Rajoy es desplacin fins El Carajo per passar les festes nadalenques. Si finalment renuncien a aquestes vacances pagades pels contribuents espanyols, els diners recaptats es destinaran a l'ONG Niños de Papel, que defensa els drets dels nens colombians que es troben vivint al carrer enmig de la misèria per culpa de la pobresa, la violència, les drogues o les guerrilles. Una bona idea, sens dubte.
Tothom que vulgui enviar al carall a aquest dos personatges pot fer la seva aportació econòmica (la quantitat és cosa de cadascú) en el site que l'agència ha habilitat a tal efecte (http://zapateroyrajoyaelcarajo.com). Amb els diners recaptats es compraran dos bitllets d'avió perquè Zapatero i Rajoy es desplacin fins El Carajo per passar les festes nadalenques. Si finalment renuncien a aquestes vacances pagades pels contribuents espanyols, els diners recaptats es destinaran a l'ONG Niños de Papel, que defensa els drets dels nens colombians que es troben vivint al carrer enmig de la misèria per culpa de la pobresa, la violència, les drogues o les guerrilles. Una bona idea, sens dubte.
dijous, 26 de novembre del 2009
Carreró sense sortida
L'escriptor Javier Cercas -autor, entre d'altres, de Soldados de Salamina y Anatomía de un instante- declarava fa uns dies en el decurs d'una trobada amb l'expresident Jordi Pujol i un grup de periodistes que el Tribunal Constitucional (TC) hauria d'inhibir-se en el cas del recurs contra l'Estatut que va plantejar el PP, ja que hem arribat a un punt on han entrat en conflicte la democràcia i la llei i això és molt greu, ja que ens pot portar cap a un carreró sense sortida.
No li falta raó a aquest magnífic escriptor, ja que si el TC (un tribunal totalment polititzat i desprestigiat) tomba l'Estatut o el retalla en els seus aspectes més essencials, mai res tornarà a ser igual a nivell polític i social entre Catalunya i Espanya. Les conseqüències poden ser nefastes. La trencadissa pot ser descomunal. Cal recordar que el nou Estatut fou aprovat per majoria en el Parlament de Catalunya, i posteriorment pel Congrés dels Diputats (ja que és una llei orgànica de l'Estat) i pel Senat. A més va ser ratificat pel poble català en un referèndum vinculant. El TC pot anar contra tot això? Es pot passar per l'entrecuix la voluntat de tres càmeres legislatives escollides democràticament i del poble que va dir sí sense ambages a la nova llei? Què passarà el dia que els legisladors decideixin canviar la Constitució? El TC també haurà de fallar si estan capacitats per fer-ho?
En mig de tot aquest ambient enrarit -que ha propiciat, no ho oblidem, el PP-, dotze diaris catalans publiquen avui un editorial conjunt en defensa de Catalunya i de la seva dignitat. Aquesta decisió sense precedents de la premsa catalana és una resposta valenta a tots aquells que des de la misèria intel·lectual i partidista volen canviar el futur d'un país i una societat que ha decidit lliure i democràticament cap on vol anar. Els diaris que publiquen l'editorial són La Vanguardia, El Periódico, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa. L'editorial és aquesta:
La dignitat de Catalunya
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.
L’expectació és alta
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.
Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).
Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.
Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
No li falta raó a aquest magnífic escriptor, ja que si el TC (un tribunal totalment polititzat i desprestigiat) tomba l'Estatut o el retalla en els seus aspectes més essencials, mai res tornarà a ser igual a nivell polític i social entre Catalunya i Espanya. Les conseqüències poden ser nefastes. La trencadissa pot ser descomunal. Cal recordar que el nou Estatut fou aprovat per majoria en el Parlament de Catalunya, i posteriorment pel Congrés dels Diputats (ja que és una llei orgànica de l'Estat) i pel Senat. A més va ser ratificat pel poble català en un referèndum vinculant. El TC pot anar contra tot això? Es pot passar per l'entrecuix la voluntat de tres càmeres legislatives escollides democràticament i del poble que va dir sí sense ambages a la nova llei? Què passarà el dia que els legisladors decideixin canviar la Constitució? El TC també haurà de fallar si estan capacitats per fer-ho?
En mig de tot aquest ambient enrarit -que ha propiciat, no ho oblidem, el PP-, dotze diaris catalans publiquen avui un editorial conjunt en defensa de Catalunya i de la seva dignitat. Aquesta decisió sense precedents de la premsa catalana és una resposta valenta a tots aquells que des de la misèria intel·lectual i partidista volen canviar el futur d'un país i una societat que ha decidit lliure i democràticament cap on vol anar. Els diaris que publiquen l'editorial són La Vanguardia, El Periódico, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa. L'editorial és aquesta:
La dignitat de Catalunya
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.
L’expectació és alta
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.
Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).
Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.
Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
divendres, 20 de novembre del 2009
divendres, 30 d’octubre del 2009
Premi vergonyós
La cadena SER s'ha begut l'enteniment. Acabo de llegir que enguany li han concedit un premi Ondas a Jorge Javier Vázquez pel seu programa Sálvame, de Tele 5. El mèrits contrets per aquest personatge -un dels reis de la tele-escombreria- són, segons criteri del jurat "haver renovat amb brillantor un gènere controvertit". Quins nassos, déu meu!! Com ha degenerat tot. Fa uns dies explicava que els Nobel s'han devaluat després de la patinada dels suecs amb l'Obama, però això dels Ondas ja es passa de mida.
Ara resulta que el tal Vázquez -que es va fer famós amb el vergonyós Tomate- representa a la televisió de qualitat. Com és possible que els Ondas reconeguin un gènere que no té cap respecte pels espectadors, que degrada i humilia als pobres desgraciats i desgraciades que surten en pantalla a explicar les seves misèries per quatre miserables xavos. No ho entenc, de veritat. El premiat, lògicament, ja es defensa de les crítiques: “No hago telebasura, sino neorrealismo televisivo”, he llegit que explica, tot cofoi, aquest neopresentador.
Tinc entès que els premis s'entreguen el proper 4 de novembre en una gala retransmesa per Cuatro, la tele de Prisa, que també controla la cadena SER. Gemma Nierga i Carles Francino, dos periodistes de referència de la casa, faran de mestres de cerimònia. M'agradarà veure quina cara fan quan li entreguin el premi a en JJ. És per no perdre-s'ho. També caldrà veure si hi ha algun valent o valenta que no va a recollir el seu premi com a mesura de protesta. Temps al temps...
També m'agradaria escoltar què en pensen ara, després d'aquesta baixada dels Ondas a l'infern, els grans professionals de la ràdio i la televisió d'aquest país. Gent com Iñaki Gabilondo, Luis del Olmo, Jesús Hermida, Carlos Herrera, la mateixa Nierga, Júlia Otero, Andreu Buenafuente, Antoni Bassas i tants i tants altres que en determinats moments de la seva trajectòria professional han rebut un Ondas per la feina ben feta i de qualitat. En un llibre que tinc a casa que recull la història d'aquests premis entre 1954 i 2003, algunes d'aquestes vaques sagrades de la comunicació -els mateixos que ara no aixequen cap veu crítica contra el premi a Vázquez- deien el següent sobre els Ondas:
Josep Cuní: "Me seduce más que los premios oficiales. Es una satisfacción muy íntima: te lo dan los profesionales" / Jesús Hermida: "Hay premios y premios. Los verdaderos premios son los Ondas" / Olga Viza: "Fue el momento de mayor alegría de mi vida profesional. Una inyección de energía" / Concha García Campoy: "Este es el premio que deseamos tener. Además, te lo dan tus compañeros; es muy interesante profesionalmente". Encara deuen pensar el mateix? Comparar la seva feina i els seus mèrits professionals amb els del tomatero neorrealista no els hi deu produir una certa repugnància? Que parlin, que parlin. Els volem escoltar.
Ara resulta que el tal Vázquez -que es va fer famós amb el vergonyós Tomate- representa a la televisió de qualitat. Com és possible que els Ondas reconeguin un gènere que no té cap respecte pels espectadors, que degrada i humilia als pobres desgraciats i desgraciades que surten en pantalla a explicar les seves misèries per quatre miserables xavos. No ho entenc, de veritat. El premiat, lògicament, ja es defensa de les crítiques: “No hago telebasura, sino neorrealismo televisivo”, he llegit que explica, tot cofoi, aquest neopresentador.Tinc entès que els premis s'entreguen el proper 4 de novembre en una gala retransmesa per Cuatro, la tele de Prisa, que també controla la cadena SER. Gemma Nierga i Carles Francino, dos periodistes de referència de la casa, faran de mestres de cerimònia. M'agradarà veure quina cara fan quan li entreguin el premi a en JJ. És per no perdre-s'ho. També caldrà veure si hi ha algun valent o valenta que no va a recollir el seu premi com a mesura de protesta. Temps al temps...
També m'agradaria escoltar què en pensen ara, després d'aquesta baixada dels Ondas a l'infern, els grans professionals de la ràdio i la televisió d'aquest país. Gent com Iñaki Gabilondo, Luis del Olmo, Jesús Hermida, Carlos Herrera, la mateixa Nierga, Júlia Otero, Andreu Buenafuente, Antoni Bassas i tants i tants altres que en determinats moments de la seva trajectòria professional han rebut un Ondas per la feina ben feta i de qualitat. En un llibre que tinc a casa que recull la història d'aquests premis entre 1954 i 2003, algunes d'aquestes vaques sagrades de la comunicació -els mateixos que ara no aixequen cap veu crítica contra el premi a Vázquez- deien el següent sobre els Ondas:
Josep Cuní: "Me seduce más que los premios oficiales. Es una satisfacción muy íntima: te lo dan los profesionales" / Jesús Hermida: "Hay premios y premios. Los verdaderos premios son los Ondas" / Olga Viza: "Fue el momento de mayor alegría de mi vida profesional. Una inyección de energía" / Concha García Campoy: "Este es el premio que deseamos tener. Además, te lo dan tus compañeros; es muy interesante profesionalmente". Encara deuen pensar el mateix? Comparar la seva feina i els seus mèrits professionals amb els del tomatero neorrealista no els hi deu produir una certa repugnància? Que parlin, que parlin. Els volem escoltar.
dijous, 29 d’octubre del 2009
Elles ploren més
Ha calgut un estudi científic rigorós per demostrar allò que la immensa majoria ja sabíem: les dones ploren més que els homes. Ho acaba de publicar la revista alemanya especialitzada en temes ofatalmològics Der Ophthalmologe. Segons aquest estudi les dones ploren unes 64 vegades l'any, quatre vegades més que les homes, que ho fan al voltant de 17. A més, quan les dones ploren també s'hi estan més estona, uns sis minuts de mitjana, mentre que els homes no passen de quatre.Els motius que porten a dones i homes fins la plorera també és diferent. Les femelles, sempre segons aquest estudi, ploren habitualment perquè creuen que tenen massa defectes o perquè es troben davant de situacions difícils de superar. Els mascles, en canvi, deixen anar la llagrimeta per motius de compassió o quan la pròpia relació sentimental acaba en fracàs. Sigui com sigui, el que queda clar (també ho sospitàvem) és que els efectes de les llàgrimes de les dones són més dramàtics i commovedors.
Tant estudiar als i les ploramiques alemanys/yes per a res, perquè de les causes profundes del plor, del plor emocional, res de res. Explicar el plor que causa el dolor és relativament fàcil (una mort, una separació, un accident, una tragèdia). Però en canvi continua sent un enigma perquè afloren les llàgrimes quan es casa el fill o la filla, que teòricament hauria de ser un motiu d'alegria. O perquè plora la gent per amor, per exemple. O quins factors indueixen al plor després d'un èxit (esportiu, posem per cas) o d'una gran alegria (després d'aprovar un examen, no de suspendre'l, jo ho he vist), o fins i tot (això si que no entenc) quan sona l'himne nacional d'algun país. Això és un misteri que cap oftalmòleg aconseguirà esbrinar.
dimarts, 27 d’octubre del 2009
Consum responsable
A l'hora de beure seny, molt de seny!! Aquest vídeo ho explica de forma enginyosa i divertida...
Dos anys de bloc
El bloc de Josep Bernabeu celebra avui el seu segon aniversari. Durant aquests vint-i-quatre mesos l'han visitat 2.972 internautes (la xifra és inexacta, doncs el comptador es va instal·lar el maig de 2008, set mesos després del part), que han clicat 5.874 vegades sobre les 156 entrades (comptant aquesta) que he publicat durant aquest període. No està gens malament, sobretot si tenim en compte que estem parlant d'un bloc personal sense gaires pretensions. Per tant, moltes gràcies a tots els seguidors habituals del bloc i també als que l'han seguit de forma irregular o esporàdica. Sense tots vosaltres el bloc no tindria raó de ser. Espero que els temes que he publicat hagin captat el vostre interès.
dissabte, 24 d’octubre del 2009
Videoclips originals
El darrer disc de Coldplay, Viva la vida, està donant molt de si. A banda d'una gira mundial inacabable (fa gairebé dos anys que giren pel món)i d'un bon grapat de bones cançons, la banda de Chris Martin també ens ha regalat la vista amb alguns videoclips deliciosos, molt agradables de veure, que se'n surten una mica del que és habitual en aquest gènere. Bona música pel cap de setmana amb Life in technicolor i Strawberry swing. Mireu-los i escolteu, val la pena.
dijous, 22 d’octubre del 2009
Déu
Maradona fou un grandíssim jugador de futbol però mai el número 1 mundial, almenys segons la meva modesta opinió. Cruyff, Pelé, Platini, Di Stefano, Best, Kubala, Beckenbauer, Zidane i fins i tot el Ronaldinho de la seva millor època al Barça han sigut més bons que el pelusa (el seu gol més famós el va ficar amb la mà, de Déu, és clar).
A ell però, tota la vida li han fet creure que era el number one. I el que és pitjor, que encara ho és. I ell s'ho ha cregut i ho ha interioritzat al mil per mil. La seva família i el seu entorn (recordeu al sinistre Jorge Cisterpiller?) sempre li han assegurat que era Déu. Argentina, el seu govern, i els argentins en general sempre li han fet creure que era Déu. Fins i tot Fidel Castro li ha repetit mentre es desintoxicava a Cuba que era Déu (i això que ell no és creient, només creu en l'enemic extern -USA, és clar- i en la dictadura del proletariat. Perdó, en la revolució).
Total, que Déu encara es creu Déu i pensa -equivocadament- que pel sol fet de ser Déu és capaç d'entrenar un equip de futbol i una selecció. I el cert és que Déu no ha sigut mai Déu ni molt menys ho és ara. Les seves genialitats com a jugador de futbol, que li sortien de la forma més natural perquè va néixer amb un do especial, no serveixen per entrenar a un equip. Menys divinitats i més mètode.
Per fer funcionar un equip no n'hi ha prou amb creure que ets Déu i que amb el teu do especial n'hi haurà prou per fer que tot rutlli. No. Les coses no van així. Cal tenir les coses clares. Cal tenir un esquema de joc i una tàctica. Cal conèixer als teus jugadors i saber estimular-los (una mica de psicologia, home!). Cal estudiar als rivals. Cal respectar les crítiques. Calen tantes coses...
Què fa Déu per demostrar la seva infal·libilitat? Carregar contra el seu jugador estrella, Messi, i insultar als periodistes que el critiquen ("a seguir mamandola che, que la sigan chupando todos, antipatriotas del carajo"). Tot per escapolir-se de la seva responsabilitat i ocultar que és un pèssim entrenador, un pibe que no té ni idea de què va això que se'n diu futbol modern. Però Déu no s'equivoca mai, és infal·lible. La culpa sempre és dels altres.
Com vol Déu que el Messies, la seva reencarnació natural als terrenys de joc, jugui bé amb l'Argentina? Si no té entrenador, ni equip, ni companys que li passin pilotes en condicions, ni bon rotllo, ni feeling personal. No pot jugar feliç. De cap manera. Sobre aquest xiquet de la Masia estan posant molta pressió, massa. I la veritat és que no s'ho mereix. Ningú recorda ja el seu compromís amb l'Argentina? Ningú recorda que va deixar plantat al Barça (l'equip que li paga generosament una immoralitat) durant la pretemporada de l'any passat per anar a jugar amb el seu país el jocs de Pekin? Quina poca memòria té el personal, i Déu. Per sort per a Messi -i per a la resta de jugadors- aquella selecció no l'entrenava Déu. Per això van guanyar l'or olímpic.
L'únic que sempre va tenir clar que Déu no era Déu, fou Josep Lluís Núñez. Els barcelonistes li hem d'estar molt agraïts. El pecident el va calar ràpid. El pelusa i la gentola que l'envolta eren un càncer en potència pel club. Núñez se'l va treure de sobre ràpid i a sobre va fer un bon negoci amb el Nàpols, que va pagar el gust i la gana (el Barça va recuperar tots els diners invertits en el fitxatge) per un jugador que en aquella època ja era una caricatura de sí mateix, el Déu de la ratlla de coca.
dijous, 15 d’octubre del 2009
Nobel devaluat
Algú em pot explicar quins mèrits ha contret Barack Obama perquè li atorguin el premi Nobel de la Pau? Jo tenia entès que aquests premis es concedien per la tasca realitzada, no per la que encara s'ha de fer. Per molt que il·lusioni el president nord-americà, el que ha fet fins ara no justifica de cap manera un Nobel, i menys de la Pau.Obama encara té diverses guerres en marxa (Afganistan, Iraq), no ha aconseguit rebaixar la tensió nuclear (Corea del Nord, Iran, Pakistan...), no ha aconseguit millorar relacions amb el món àrab i encara no ha propiciat un acostament entre Israel i Palestina. Va prometre que desmantellaria Guantánamo, on es vulneren des de fa anys els drets humans més elementals, i encara no ho ha fet... Sí, hi han moltes promeses sobre la taula i segurament Obama aconseguirà materialitzar-ne moltes, però ara per ara són això, promeses i no feina feta. Per aquest motiu és tant desconcertant la decisió de l'acadèmia sueca. Espero que no se'n acabin penedint. La decisió ha estat tant insòlita i tant inesperada que el protagonista encara no s'ho acaba de creure. I jo tampoc.
dimarts, 13 d’octubre del 2009
dilluns, 12 d’octubre del 2009
Informes absurds
El Col·legi de Periodistes de Catalunya ha demanat al govern de la Generalitat que faci públic el contingut d'un informe que va encarregar per analitzar l'opinió de diversos periodistes i articulistes respecte a la seva gestió. L'informe, segons ha transcendit, fou encarregat durant l'època en què Antoni Bolaño (sempre hi surts a tos els merders, nano!) fou director de comunicació de Presidència, és a dir el cap de premsa del president Montilla.
El Col·legi de Periodistes critica, amb raó, que "el sol fet que des d'un Govern es realitzin estudis sobre el treball de periodistes i articulistes és difícilment explicable en una democràcia". I tant que ho és, però al govern català tant li fa. Com denunciava fa pocs dies Pilar Rahola (un dels noms que surt a l'informe) en un article a La Vanguardia, el tripartit "usa els diners públics com si fos paper de vàter". El cas és que per saber si Vicenç Villatoro respira nacionalisme convergent en els seus articles o què en pensen del govern i les seves polítiques periodistes com Màrius Carol, Antoni Puigverd, Francesc-Marc Àlvaro, Fernando Ónega o Xavier Vidal-Folch no cal gastar-se 27.000 euros. És més, no cal gastar-se res. Aquests informes són típics de governs amb tics totalitaris o pseudofeixistes, però no de governs democràtics. El cas és greu, molt greu.
Segons ha hagut de reconèixer el conseller d'Economia Antoni Castells en seu parlamentaria, un 16% dels informes (sobre una mostra de 300) encarregats sense concurs l'any 2007 són encàrrecs inútils, ja sigui per la seva temàtica o perquè es podrien haver fet des de les pròpies conselleries. Entre aquests informes inútils destaquen els encarregats per Joan Puigcercós (ERC) quan era titular del Departament de Governació i la consellera de Salut Marina Geli (PSC). Puigcercós (el capo del partit de les mans netes) va pagar 12.000 euros per un informe que conclou que la sàtira que el programa d'humor Polònia fa d'ell projecta una imatge de "líder polític prepotent i agressiu". Quina novetat, cal pagar per arribar a aquesta brillant conclusió?
I ara la darrera perogrullada: el Servei Català de la Salut va encarregar el 2008 un informe per saber l'opinió dels nens de 7 a 14 anys sobre la consellera Marina Geli, en el marc d'un estudi qualitatiu més ampli sobre percepció de l'atenció sanitària. L'estudi conclou que la majoria de nens no coneixen la consellera, i els que ho fan és pel programa de TV3 de sàtira política Polònia. Aquest informe, que també va costar 12.000 euros, mostrava una foto de Geli als nens i va revelar un "desconeixement generalitzat" entre els nens de 7 a 9 anys, excepte els que l'han vist en persona o a Polònia. L'estudi detalla que en identificar Geli pel programa d'entreteniment els nens feien una identificació del seu personatge, "especialment pels rissos del seu cabell". Per tot, l'informe recomana a la consellera millorar la seva imatge entre nens i adolescents. Al·leluia, al·leluia, ara la consellera deu dormir més tranquil·la després de saber això.
Aquest informes, més que inútils són absurds, i només deixen al descobert una cosa: el pastís és suculent i, a més, cal compensar a molta gent pels "favors" realitzats. Deu ser allò del 3% que denunciava en Maragall dels convergents (disfressat d'informe per a incompetents) però a la inversa. Aquells que denunciaven la "menjadora de Pujol" ara es presenten com a deixebles avantatjats. Els governants que han substituït CiU a la Generalitat pensen, segurament, que després de tant anys d'esperar el mínim que ara poden fer és treure'n ells tot el suc possible. I el recurs dels informes que fa cada departament -una desena cada dia de mitjana- és un pastís molt gran que no es pot deixar escapar.
El Col·legi de Periodistes critica, amb raó, que "el sol fet que des d'un Govern es realitzin estudis sobre el treball de periodistes i articulistes és difícilment explicable en una democràcia". I tant que ho és, però al govern català tant li fa. Com denunciava fa pocs dies Pilar Rahola (un dels noms que surt a l'informe) en un article a La Vanguardia, el tripartit "usa els diners públics com si fos paper de vàter". El cas és que per saber si Vicenç Villatoro respira nacionalisme convergent en els seus articles o què en pensen del govern i les seves polítiques periodistes com Màrius Carol, Antoni Puigverd, Francesc-Marc Àlvaro, Fernando Ónega o Xavier Vidal-Folch no cal gastar-se 27.000 euros. És més, no cal gastar-se res. Aquests informes són típics de governs amb tics totalitaris o pseudofeixistes, però no de governs democràtics. El cas és greu, molt greu.
Segons ha hagut de reconèixer el conseller d'Economia Antoni Castells en seu parlamentaria, un 16% dels informes (sobre una mostra de 300) encarregats sense concurs l'any 2007 són encàrrecs inútils, ja sigui per la seva temàtica o perquè es podrien haver fet des de les pròpies conselleries. Entre aquests informes inútils destaquen els encarregats per Joan Puigcercós (ERC) quan era titular del Departament de Governació i la consellera de Salut Marina Geli (PSC). Puigcercós (el capo del partit de les mans netes) va pagar 12.000 euros per un informe que conclou que la sàtira que el programa d'humor Polònia fa d'ell projecta una imatge de "líder polític prepotent i agressiu". Quina novetat, cal pagar per arribar a aquesta brillant conclusió?
I ara la darrera perogrullada: el Servei Català de la Salut va encarregar el 2008 un informe per saber l'opinió dels nens de 7 a 14 anys sobre la consellera Marina Geli, en el marc d'un estudi qualitatiu més ampli sobre percepció de l'atenció sanitària. L'estudi conclou que la majoria de nens no coneixen la consellera, i els que ho fan és pel programa de TV3 de sàtira política Polònia. Aquest informe, que també va costar 12.000 euros, mostrava una foto de Geli als nens i va revelar un "desconeixement generalitzat" entre els nens de 7 a 9 anys, excepte els que l'han vist en persona o a Polònia. L'estudi detalla que en identificar Geli pel programa d'entreteniment els nens feien una identificació del seu personatge, "especialment pels rissos del seu cabell". Per tot, l'informe recomana a la consellera millorar la seva imatge entre nens i adolescents. Al·leluia, al·leluia, ara la consellera deu dormir més tranquil·la després de saber això.
Aquest informes, més que inútils són absurds, i només deixen al descobert una cosa: el pastís és suculent i, a més, cal compensar a molta gent pels "favors" realitzats. Deu ser allò del 3% que denunciava en Maragall dels convergents (disfressat d'informe per a incompetents) però a la inversa. Aquells que denunciaven la "menjadora de Pujol" ara es presenten com a deixebles avantatjats. Els governants que han substituït CiU a la Generalitat pensen, segurament, que després de tant anys d'esperar el mínim que ara poden fer és treure'n ells tot el suc possible. I el recurs dels informes que fa cada departament -una desena cada dia de mitjana- és un pastís molt gran que no es pot deixar escapar.
dissabte, 10 d’octubre del 2009
Laporta, calla !!
L'espectacular inici de temporada que està fent el Barça (supercopa d'Europa, supercopa d'Espanya i líder imbatut de la lliga amb 18 punts aconseguits de 18 possibles) està passant a un segon pla informatiu per culpa del seu president. No passa dia sense que Laporta acapari els titulars i l'interès informatiu dels mitjans de comunicació en detriment de la informació esportiva, la que afecta al primer equip i les seccions (que també han tingut, sobretot la de bàsquet, un brillant inici de temporada), que és en definitiva la que ens interessa a tots els socis i simpatitzants del Barça.Un dia perquè encapçala manifestacions independentistes, altre perquè fa declaracions expressant el seu pensament polític (legítim, tot sigui dit), altre perquè desmenteix la evidència de que va ordenar espiar a quatre membres de la seva junta directiva, altre perquè rebat unes manifestacions d'en Valdano i altre (perdó per tanta redundància) perquè resulta que ha insultat al president de la junta d'Extremadura, i altre perquè... el cas és que Laporta sempre està en el primer pla informatiu i en boca de tothom. Per sort, ja no ha tornat a repetir espectacles tant lamentables com quan es va quedar en calçotets a l'aeroport del Prat cridant com un histèric.
Jo, sincerament, ja n'estic fart de tant protagonisme i fart de que aquest individu se'n aprofiti d'una forma tant barroera i descarada de la posició que ocupa. Laporta està exprimint els darrers mesos que li queden al front del club. Està utilitzant el Barça en benefici propi ( i no val a dir que tots els presidents ho fan), pels seus interessos personals i polítics. I això no és ètic ni moral. És molt reprovable. És fastigós, perquè ni ell en traurà el profit que es pensa (la gent no és tant imbècil com creu), i l'únic que sortirà perjudicat en darrera instància -com sempre- és el club, la institució.
Jo vull que se'n parli de la "guardiola mecànica", de com juga l'equip, dels gols dels cracks i de la recuperació (per fi !!) d'Iniesta. No vull escoltar cada dia les bejenades d'aquest personatge impresentable, que si continua així, acabarà desestabilitzant la bona marxa de l'equip i es carregarà la imatge del club. Laporta, calla ja d'una vegada i desapareix del mapa, que no ens fas cap falta. Al loro !!
dijous, 8 d’octubre del 2009
Colla de corruptes
El dibuixant i humorista Ferreres exemplifica avui a El Periódico de forma genial fins quin punt la xarxa corrupta del cas Gürtel està enfonsant en la claveguera una bona part del PP -sobretot les seves sucursals (per què són això, oi?) de València, Madrid i Galícia. La corrupció va enfonsar en la misèria Felipe González i el PSOE l'any 1996 (casos Flick, Filesa, Ibercorp, Roldán, Juan Guerra, GAL...). Va ser el gran argument electoral -amb raó- d'un jove Aznar delerós de poder per treure als socialistes del govern. Ara la corrupció torna a ser el gran argument, però a la inversa: engoleix en un mar de merda al PP -que, per mèrits propis, no mereix governar- i pot facilitar la continuïtat en el poder d'un home, Zapatero, que tampoc mereix seguir governant. Cony de país !!
Moblog amb premi
El bloc del vilassarenc Laureà Folch, regidor de Comunicació, Participació, i Noves Tecnologies de Vilassar de Mar, ha guanyat un dels premis Blocs Catalunya, concretament el corresponent a la categoria de formats audiovisuals. El bloc d'en Folch, segons explica ell mateix a la introducció, és el primer Moblog o Weblog mòbil, eina que permet actualitzar continguts multimèdia des de dispositius mòbils. Tan sols ens cal una connexió a Internet, o bé un dispositiu mòbil amb connexió GPRS o UMTS. Així, des de qualsevol part del món amb cobertura es pot actualitzar el contingut d'un Moblog en temps real i mitjançant el qual es pot enviar text, imatges més text, vídeo i àudio.
Enhorabona!!
Enhorabona!!
dimecres, 7 d’octubre del 2009
Desmitificant la grip A
"¿Com es justifiquen els diners invertits en l’adquisició de vacunes si la grip A és més benigna que la grip de cada any? Gastar tants diners en vacunes i altres mesures profilàctiques sense tenir la suficient base científica és un escàndol i s’han de demanar responsabilitats". Aquesta afirmació tant contundent que publica avui El Periódico de Catalunya la fa una monja. Però no una monja qualsevol. Teresa Forcades és doctora en medicina i salut pública i fora del temps diari que consagra a l'oració es dedica a la investigació mèdica.
Aquesta atípica monja és la protagonista d'un vídeo on explica a les clares -aportant dades científiques- què és la grip A, descarta que sigui una pandèmia, alerta del perills de les vacunes que ens volen administrar i es qüestiona el paper que estan jugant en tot aquest affaire les autoritats mèdiques internacionals (OMS), les administracions públiques dels diferents països (i del nostre en particular) i la indústria farmacèutica. El vídeo és una mica llarg però val la pena escoltar-lo fins el final.
Aquesta atípica monja és la protagonista d'un vídeo on explica a les clares -aportant dades científiques- què és la grip A, descarta que sigui una pandèmia, alerta del perills de les vacunes que ens volen administrar i es qüestiona el paper que estan jugant en tot aquest affaire les autoritats mèdiques internacionals (OMS), les administracions públiques dels diferents països (i del nostre en particular) i la indústria farmacèutica. El vídeo és una mica llarg però val la pena escoltar-lo fins el final.
CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.
divendres, 2 d’octubre del 2009
El secreto de sus ojos
Acabo de veure una pel·lícula que recomano a tothom: El secreto de sus ojos, una producció argentino-espanyola dirigida per Juan José Campanella, l'exitós director de El hijo de la novia. A El secreto de tus ojos Campanella repeteix actor principal, Ricardo Darín, que borda el seu paper, com ja ho va fer en l'altre film que he esmentat. Aquest tàndem dona molt de si. Es nota que hi ha feeling i compenetració... Darín també em va agradar molt a Nueve reinas, altra peli molt recomanable.El secreto de tus ojos s'endinsa pels camins d’un thriller amb tocs de melodrama social, que retrata de passada els dies nefastos de la dictadura argentina i una història d'amor inacabada (per no començada). El film, que ha triomfat al darrer festival de cinema de Sant Sebastià celebrat fa uns dies, narra la història d'un empleat d'un jutjat que en jubilar-se decideix escriure una novel·la basada en uns fets reals -l’assassinat d’una noia i la recerca i captura de l’autor del crim- que ell va viure en primera persona a mitjans dels anys 70. La pel·lícula és molt dramàtica, però també té tocs humorístics molt destacables. A més de Darín, també destaca l'actuació d'altres actors poc coneguts al nostre país com Soledad Villamil i Guillermo Francella.
dijous, 10 de setembre del 2009
La ciutat dels prodigis
La publicació fa uns dies a El País d'unes dures imatges de prostitució al carrer, als voltants del mercat de la Boqueria, ha posat sobre la taula d'una forma crua i descarnada l'ambient de degradació que es viu a molts barris de Barcelona, aquella que anomenàvem fins fa no gaire ciutat dels prodigis. Els polítics inútils que governen la capital catalana són incapaços (potser és que no en saben més) d'eradicar aquestes pràctiques i moltes altres que malmeten la imatge de la ciutat i, el que és pitjor, enverinen la convivència ciutadana.
Fotos: Edu Bayer (El País)
A base de no actuar i de no utilitzar amb contundència les eines legals que el consistori té a les seves mans, cada cop resulten més "normals" conductes que la immensa majoria sempre ha considerat reprovables: fornicar a plena llum del dia, pixar o defecar en qualsevol racó o cantonada, escopir en qualsevol lloc (inclosos els transports públics), drogar-se impunement en els parcs infantils i a les places públiques, llençar escombraries enmig del carrer, practicar el "botelló" sense escrúpols fins a altes hores de la matinada, passejar-se pel carrer mig despullat, circular en moto per la voravia...
L'ajuntament de Barcelona -autor d'una ordenança municipal que entre d'altres coses permet caminar en pilota picada (en conill, com diuen en el meu poble) pels carrers de la ciutat- és el màxim responsable de tots aquests despropòsits. Això és evident. Però també ho és una bona part de la societat progre i acomodada que per norma mira cap un altre costat quan l'incivisme passa per davant dels seus nassos i és incapaç de moure un dit per aturar-lo o per denunciar-lo. Aquesta actitud de passotisme i cosmopolisme mal entès potser ens fa sortir als rànquings internacionals que publica la revista Forbes com la tercera ciutat més feliç del món (després de Rio de Janeiro i Sydney), però la realitat és ben diferent, obstinadament diferent, malgrat la felicitat que ens proporciona el Barça.
La solució no és gastar-se milionades en campanyes d'imatge a l'estil Barcelona batega o Barcelona posa't guapa, per citar un parell d'exemples, per fer vibrar la ciutat o per mobilitzar energies que renovin l'estima ciutadana. La solució és actuar, prendre decisions. Governar, vaja. El que no es pot fer, a sobre, és "vendre la moto" de que la culpa de tot plegat és de les víctimes de tots aquests despropòsits.
Caminem cap enrere, com els crancs. Quan jo era petit sovintejaven els cartells que prohibien escopir, viatjar sense bitllet i un munt de coses més. Semblava que tot això estava superat i oblidat. Havíem organitzat uns jocs olímpics i semblàvem els campions del civisme. Però ves per on la laxitud i la incompetència dels nostres governants ens han fet retrocedir, en qüestions cíviques, unes quantes dècades. Visca Barcelona!!
Fotos: Edu Bayer (El País)
A base de no actuar i de no utilitzar amb contundència les eines legals que el consistori té a les seves mans, cada cop resulten més "normals" conductes que la immensa majoria sempre ha considerat reprovables: fornicar a plena llum del dia, pixar o defecar en qualsevol racó o cantonada, escopir en qualsevol lloc (inclosos els transports públics), drogar-se impunement en els parcs infantils i a les places públiques, llençar escombraries enmig del carrer, practicar el "botelló" sense escrúpols fins a altes hores de la matinada, passejar-se pel carrer mig despullat, circular en moto per la voravia...
L'ajuntament de Barcelona -autor d'una ordenança municipal que entre d'altres coses permet caminar en pilota picada (en conill, com diuen en el meu poble) pels carrers de la ciutat- és el màxim responsable de tots aquests despropòsits. Això és evident. Però també ho és una bona part de la societat progre i acomodada que per norma mira cap un altre costat quan l'incivisme passa per davant dels seus nassos i és incapaç de moure un dit per aturar-lo o per denunciar-lo. Aquesta actitud de passotisme i cosmopolisme mal entès potser ens fa sortir als rànquings internacionals que publica la revista Forbes com la tercera ciutat més feliç del món (després de Rio de Janeiro i Sydney), però la realitat és ben diferent, obstinadament diferent, malgrat la felicitat que ens proporciona el Barça.
La solució no és gastar-se milionades en campanyes d'imatge a l'estil Barcelona batega o Barcelona posa't guapa, per citar un parell d'exemples, per fer vibrar la ciutat o per mobilitzar energies que renovin l'estima ciutadana. La solució és actuar, prendre decisions. Governar, vaja. El que no es pot fer, a sobre, és "vendre la moto" de que la culpa de tot plegat és de les víctimes de tots aquests despropòsits.
Caminem cap enrere, com els crancs. Quan jo era petit sovintejaven els cartells que prohibien escopir, viatjar sense bitllet i un munt de coses més. Semblava que tot això estava superat i oblidat. Havíem organitzat uns jocs olímpics i semblàvem els campions del civisme. Però ves per on la laxitud i la incompetència dels nostres governants ens han fet retrocedir, en qüestions cíviques, unes quantes dècades. Visca Barcelona!!
dimecres, 9 de setembre del 2009
Arenys de Munt fa por
Qui té por a que els ciutadans expressin lliurement la seva opinió?
Qui té por a la democràcia que ho possibilita?
Qui té por a una consulta popular no vinculant organitzada per una entitat civil privada?
Qui té por a que es faci un referèndum sobre la independència de Catalunya o de qualsevol altre territori?
Qui té por a canviar determinats aspectes de la Constitució (que emana de la democràcia, i no a l'inrevés)?
Qui té por a que es qüestioni l'actual model d'estat?
Qui té por a que es revisi el paper de l'actual jefatura de l'estat?
Qui té por a viure en un país lliure?
Qui té por a la democràcia que ho possibilita?
Qui té por a una consulta popular no vinculant organitzada per una entitat civil privada?
Qui té por a que es faci un referèndum sobre la independència de Catalunya o de qualsevol altre territori?
Qui té por a canviar determinats aspectes de la Constitució (que emana de la democràcia, i no a l'inrevés)?
Qui té por a que es qüestioni l'actual model d'estat?
Qui té por a que es revisi el paper de l'actual jefatura de l'estat?
Qui té por a viure en un país lliure?
dilluns, 17 d’agost del 2009
dissabte, 8 d’agost del 2009
Abbey Road
La imatge dels quatre beatles creuant el pas de zebra que hi ha davant dels estudis EMI, al carrer Abbey de Londres, fou captada tal dia com avui de fa quaranta anys. El 8 d'agost de 1969, el fotògraf Ian Macmillan, va posar en fila John, Ringo, Paul i George i en qüestió de deu minuts (això diuen les cròniques) va enllestir una de portades de disc més mítiques de tots els temps, una icona de la música pop. L'Abbey Road fou el darrer disc gravat pels fab four, tot i que va sortir a la venda (26 de setembre de 1969) abans que el seu predecessor, Let it be (18 de maig de 1970). Aquest deu ser el pas de zebra més famós del món. Situat a la zona de Saint John’s Wood, al nord de Londres, atrau cada any 150.000 turistes-peregrins. D'aqui a pocs dies espero afegir-me a la llista!!
Algunes fotos de la famosa sessió fotogràfica. Inclou el frontal i la contra de l'àlbum.
Algunes fotos de la famosa sessió fotogràfica. Inclou el frontal i la contra de l'àlbum.
divendres, 31 de juliol del 2009
Des de Burgos amb amor
L'amic Enric Sierra l'encerta plenament en el darrer post del seu blog de La Vanguardia digital quan assegura que atiar l'odi entre els diferents pobles d'Espanya és delicte, si em de fer cas del segon punt de l'article 510 del Codi Penal. Sierra es refereix a la cacera que s'ha iniciat a molts indrets del país contra els catalans arran el tancament del nou sistema de finançament autonòmic que, no ho oblidem, beneficia a totes les comunitats, i corregeix parcialment (només parcialment, doncs continuem pagant més del que rebem) la desigualtat existent fins ara.
A tall d'exemple de la cacera injusta que pateixen els catalans pel tema del finançament a les espanyes comentaré una experiència viscuda en carn pròpia per un amic meu la setmana passada en un poble de la província de Burgos, on es va desplaçar per assistir al casament d'un altre amic seu. Segons m'explica, un cop casats els nuvis, el capellà que va oficiar la cerimònia va vomitar un sermó troglodític atiant l'odi contra els catalans. Entre d'altres coses ofensives, aquest miserable amb sotana que s'anomena a si mateix home de Déu va deixar anar que entenia perfectament perquè la nova parella de casats havia fixat la seva residència a Catalunya: "amb els diners que els catalans ens roben cada dia a tots els espanyols amb aquesta història del nou finançament allà viureu com a rics, mentre que si us quedeu aquí teniu un futur molt negre, no en sortireu de la misèria", va explicar des del púlpit el mossèn. El meu amic i d'altres assistents a la cerimònia d'origen català es van quedar bocabadats. No m'estranya, el capellà l'havia dita més grossa que l'alçada d'un campanar, mai millor dit. Suposo que per respecte als nuvis i per no muntar un ciri que encara els hauria desacreditat més davant d'un auditori tant receptiu a l'odi, es van empassar estoicament aquesta beatifica humiliació i van fugir d'estudi.
Crec que "l'experiència burgalesa" del meu amic supera clarament la categoria d'anècdota i exemplifica el que molts han d'escoltar cada dia quan viatgen per altres territoris de la península. Com explica l'Enric Sierra en el seu post, alguns partits polítics i molt especialment alguns dels seus dirigents són els responsables directes d'aquesta situació i són els que han de posar-hi remei amb urgència. Pel seu interès, reprodueixo en aquest espai el contingut íntegre de l'esmentat article.
Oyendo al consejero de Hacienda de Madrid predicando lo de que "es intolerable que un catalán valga dos madrileños", he recordado la típica escena de western donde aparece el cabeza de turco a quien un interesado enemigo acusa de ladrón para que la multitud lo capture y lo linche sin piedad. ¿Es eso lo que pretenden esas irresponsables voces políticas que atizan el odio hacia todo lo que tenga que ver con Catalunya?
En esta joven democracia que tenemos hemos avanzado en dotarnos de normas para corregir todo tipo de históricos desmadres (violencia de género, homofobia, memoria histórica…). Ahora, quizás, deberíamos empezar a perseguir como delito aquellas actitudes que incitan al odio entre ciudadanos por razón de su origen. Sería muy fácil. De hecho, el artículo 510 del Código Penal es muy claro en este sentido: "Los que provocaran a la discriminación, al odio o a la violencia contra grupos (...) por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, (...) por su origen nacional, (...). Serán castigados con la pena de prisión de uno a tres años y multa de seis a doce meses".
El punto segundo de ese mismo artículo añade: "Serán castigados con la misma pena los que, con conocimiento de su falsedad o temerario desprecio hacia la verdad, difundieran informaciones injuriosas sobre grupos o asociaciones en relación a su ideología, (...) a su origen nacional (...)".
No podemos tolerar que por unos bajos intereses partidistas y con un rastrero objetivo electoral, unos y otros se dediquen a mentir, a buscar el enfrentamiento entre pueblos y a atentar contra la convivencia. Los ciudadanos de a pie no queremos volver a pasar por el mismo calvario de hace tres años. Los catalanes no somos ladrones, no le robamos a nadie y... sí, pagamos mucho más de lo que recibimos. Además, para más inri, con el nuevo sistema de financiación seguirá siendo así, aunque en menor medida. ¿Cuánto tiempo más consentiremos que se nos trate como cuatreros por pedir más igualdad? Si la clase política no corrige su actitud, la sociedad civil deberá decir basta y actuar, aunque sea judicialmente, contra los que nos arrojan al indeseable camino del odio.
A tall d'exemple de la cacera injusta que pateixen els catalans pel tema del finançament a les espanyes comentaré una experiència viscuda en carn pròpia per un amic meu la setmana passada en un poble de la província de Burgos, on es va desplaçar per assistir al casament d'un altre amic seu. Segons m'explica, un cop casats els nuvis, el capellà que va oficiar la cerimònia va vomitar un sermó troglodític atiant l'odi contra els catalans. Entre d'altres coses ofensives, aquest miserable amb sotana que s'anomena a si mateix home de Déu va deixar anar que entenia perfectament perquè la nova parella de casats havia fixat la seva residència a Catalunya: "amb els diners que els catalans ens roben cada dia a tots els espanyols amb aquesta història del nou finançament allà viureu com a rics, mentre que si us quedeu aquí teniu un futur molt negre, no en sortireu de la misèria", va explicar des del púlpit el mossèn. El meu amic i d'altres assistents a la cerimònia d'origen català es van quedar bocabadats. No m'estranya, el capellà l'havia dita més grossa que l'alçada d'un campanar, mai millor dit. Suposo que per respecte als nuvis i per no muntar un ciri que encara els hauria desacreditat més davant d'un auditori tant receptiu a l'odi, es van empassar estoicament aquesta beatifica humiliació i van fugir d'estudi.
Crec que "l'experiència burgalesa" del meu amic supera clarament la categoria d'anècdota i exemplifica el que molts han d'escoltar cada dia quan viatgen per altres territoris de la península. Com explica l'Enric Sierra en el seu post, alguns partits polítics i molt especialment alguns dels seus dirigents són els responsables directes d'aquesta situació i són els que han de posar-hi remei amb urgència. Pel seu interès, reprodueixo en aquest espai el contingut íntegre de l'esmentat article.
Atizar el odio es delito
Se ha cerrado la negociación del nuevo sistema de financiación autonómico y se ha abierto automáticamente la veda contra los catalanes. La cacería que vivimos y sufrimos durante el proceso de discusión y aprobación del nuevo Estatut se ha reiniciado ahora con la misma o peor mala leche. Desde distintos puntos del país se están reabasteciendo los ríos de bilis alimentados por impresentables dedos acusadores de indignos representantes políticos que señalan hacia Catalunya y a los catalanes como una pandilla de desalmados ladrones que en tiempos de crisis se llevan un botín del que se creen propietarios vitalicios. Oyendo al consejero de Hacienda de Madrid predicando lo de que "es intolerable que un catalán valga dos madrileños", he recordado la típica escena de western donde aparece el cabeza de turco a quien un interesado enemigo acusa de ladrón para que la multitud lo capture y lo linche sin piedad. ¿Es eso lo que pretenden esas irresponsables voces políticas que atizan el odio hacia todo lo que tenga que ver con Catalunya?
En esta joven democracia que tenemos hemos avanzado en dotarnos de normas para corregir todo tipo de históricos desmadres (violencia de género, homofobia, memoria histórica…). Ahora, quizás, deberíamos empezar a perseguir como delito aquellas actitudes que incitan al odio entre ciudadanos por razón de su origen. Sería muy fácil. De hecho, el artículo 510 del Código Penal es muy claro en este sentido: "Los que provocaran a la discriminación, al odio o a la violencia contra grupos (...) por motivos racistas, antisemitas u otros referentes a la ideología, (...) por su origen nacional, (...). Serán castigados con la pena de prisión de uno a tres años y multa de seis a doce meses".
El punto segundo de ese mismo artículo añade: "Serán castigados con la misma pena los que, con conocimiento de su falsedad o temerario desprecio hacia la verdad, difundieran informaciones injuriosas sobre grupos o asociaciones en relación a su ideología, (...) a su origen nacional (...)".
No podemos tolerar que por unos bajos intereses partidistas y con un rastrero objetivo electoral, unos y otros se dediquen a mentir, a buscar el enfrentamiento entre pueblos y a atentar contra la convivencia. Los ciudadanos de a pie no queremos volver a pasar por el mismo calvario de hace tres años. Los catalanes no somos ladrones, no le robamos a nadie y... sí, pagamos mucho más de lo que recibimos. Además, para más inri, con el nuevo sistema de financiación seguirá siendo así, aunque en menor medida. ¿Cuánto tiempo más consentiremos que se nos trate como cuatreros por pedir más igualdad? Si la clase política no corrige su actitud, la sociedad civil deberá decir basta y actuar, aunque sea judicialmente, contra los que nos arrojan al indeseable camino del odio.
El talante
El responsable de premsa del ministre de Treball, Manel Franch, es va cobrir de glòria fa un parell de dies en amenaçar, mentre la càmera l'estava filmant, un periodista de TVE que acabava de fer-li una pregunta a Celestino Corbacho fora de guió. A més de recriminar-li que fes la pregunta li va etzibar que es queixaria de la seva actitud i faria tot el possible perquè no tornés a trepitjar la seu ministerial. El que no s'esperava en Franch -i això diu molt a favor dels responsables de l'informatiu de La 2- és que la tele pública emetria les seves desafortunades amenaces. Hores d'ara, que jo sàpiga, en Franch encara no ha presentat la dimissió ni el ministre li ha dit que se'n torni cap a casa urgentment. És més, ha estat el propi Corbacho qui ahir va haver de demanar públicament disculpes al periodista increpat.
Segons informen avui diversos mitjans de comunicació, són diverses les associacions professionals que han criticat la conducta d'en Franch i han demanat la seva dimissió. Especialment dur és el comunicat que l’Associació de Periodistes d’Informació Econòmica va emetre ahir en què va qualificar l’actitud de Franch de "visió totalitària de la comunicació, equiparable a la del servei de premsa del Movimiento o el Soviet". Aquest comportament prepotent d'alguns responsables de premsa de polítics socialistes no es nou. Fa un parell d'anys van aixecar molta polseguera les amenaces del llavors cap de premsa del president de la Generalitat José Montilla, Antoni Bolaño, al redactor en cap de política de La Vanguardia, Jordi Barbeta. Bolaño, que misteriosament ara fa de tertulià a RAC1 (emissora del grup Godó, propietari de La Vanguardia) li va dir a en Barbeta: "Te juro que no voy a parar hasta joderte" i "Vamos a ir por vosotros. Os vamos a hundir", entre d'altres delicadeses. Una autèntica lliçó de "talante" socialista, vaja. El cas d'en Manel Franch encara és més patètic. El molt ruc ni tan sols se'n va adonar, com es pot veure clarament a les imatges, que el filmaven quan proferia les seves amenaces . Quanta professionalitat, déu meu...
Els paral·lelismes entre els dos casos van més enllà de la idèntica forma de procedir, és a dir, creure erròniament que els periodistes són simples transmissors de la propaganda del govern de torn. Tant Franch com Bolaño han fet de cap de premsa de dos alcaldes socialistes de l'entorn metropolità de Barcelona (L'Hospitalet de Llobregat i Cornellà) i han seguit als seus "amos" en el seu peregrinar per diputacions, ministeris i demés càrrecs públics. Amés, casualment, tant Montilla com Corbacho són d'origen andalús i pertanyen al socialisme "espanyol" (PSOE) que ha acabat escombrant als socialistes catalans dels llocs de comandament i de decisió que tota la vida han tingut al PSC. De fora vingueren i de casa ens tragueren...
Segons informen avui diversos mitjans de comunicació, són diverses les associacions professionals que han criticat la conducta d'en Franch i han demanat la seva dimissió. Especialment dur és el comunicat que l’Associació de Periodistes d’Informació Econòmica va emetre ahir en què va qualificar l’actitud de Franch de "visió totalitària de la comunicació, equiparable a la del servei de premsa del Movimiento o el Soviet". Aquest comportament prepotent d'alguns responsables de premsa de polítics socialistes no es nou. Fa un parell d'anys van aixecar molta polseguera les amenaces del llavors cap de premsa del president de la Generalitat José Montilla, Antoni Bolaño, al redactor en cap de política de La Vanguardia, Jordi Barbeta. Bolaño, que misteriosament ara fa de tertulià a RAC1 (emissora del grup Godó, propietari de La Vanguardia) li va dir a en Barbeta: "Te juro que no voy a parar hasta joderte" i "Vamos a ir por vosotros. Os vamos a hundir", entre d'altres delicadeses. Una autèntica lliçó de "talante" socialista, vaja. El cas d'en Manel Franch encara és més patètic. El molt ruc ni tan sols se'n va adonar, com es pot veure clarament a les imatges, que el filmaven quan proferia les seves amenaces . Quanta professionalitat, déu meu...
Els paral·lelismes entre els dos casos van més enllà de la idèntica forma de procedir, és a dir, creure erròniament que els periodistes són simples transmissors de la propaganda del govern de torn. Tant Franch com Bolaño han fet de cap de premsa de dos alcaldes socialistes de l'entorn metropolità de Barcelona (L'Hospitalet de Llobregat i Cornellà) i han seguit als seus "amos" en el seu peregrinar per diputacions, ministeris i demés càrrecs públics. Amés, casualment, tant Montilla com Corbacho són d'origen andalús i pertanyen al socialisme "espanyol" (PSOE) que ha acabat escombrant als socialistes catalans dels llocs de comandament i de decisió que tota la vida han tingut al PSC. De fora vingueren i de casa ens tragueren...
dimarts, 28 de juliol del 2009
Eto'o forever
Samuel Eto'o ja forma part de la història del Barça. Avui el presenten com a jugador de l'Inter de Milà. A mi m'ha sabut greu l'adéu d'aquest gran golejador, d'aquest gran killer de l'àrea. Els seus registres són estratosfèrics: 130 gols en 199 partits oficials i tercer màxim golejador del Barça a la lliga darrere de dues llegendes del club, César i Kubala, i amb el valor afegit que Samuel només ha jugat cinc temporades al Barça, mentre que César i Kubala van vestir de blaugrana durant 13 i 10 temporades, respectivament. És a dir, podem afirmar que acabem de despatxar al jugador que té la millor mitjana -juntament amb Rivaldo- de gols per temporada (26), i la segona millor mitjana de gols per partit (0,75) de la història del club, només superada per Mariano Matin (0,86). El seu substitut, Ibrahimovic, aconseguirà superar els seus registres? Ho té realment mol difícil.
Explicava Guardiola fa uns dies que acomiada Samuel per una qüestió de feeling. Ell sabrà... El que queda clar és que la gran demostració de professionalitat i entrega que ha fet Eto'o sobre el terreny de joc durant la temporada del triplet està a l'abast de molts pocs. Un jugador que no comptava per l'entrenador a principis de la temporada passada va acabar sent titular indiscutible i màxim realitzador de l'equip. El camerunès s'ha deixat la pell durant tots els minuts que ha jugat, ha pressionat com ningú a les defenses contraries impedint una sortida controlada de la pilota i, sobretot, ha tornat a marcar molts gols. Una gran part del mèrit dels tres títols aconseguits li correspon a ell personalment. Només un tipus ambiciós com ell és capaç de marcar en moments clau, enfonsant en la misèria a tot un Manchester en la final de Roma quan més pressionaven els anglesos, o marcant (també fou ell) el primer gol en la final de la Champions de Paris. Els seus gols han estat decisius i tots els barcelonistes li hem d'agrair la seva entrega i dedicació al club.
Samuel Eto'o, com la majoria de cracks de l'esport, també té un ego estratosfèric, com els seus registres de golejador, i això, sovint, l'ha acabat perjudicant. A can Barça sempre ha tingut algú que li ha fet ombra a l'hora d'exercir com a líder indiscutible de l'equip. Primer fou Ronaldihno i desprès Messi, i això l'ego de Samuel no sempre ho ha sabut digerir correctament. Així, malgrat els seus grandíssims mèrits, el Camp Nou no sempre li ha mostrat l'afecte que ell necessitava sentir. Una llàstima, doncs crec que com a professional té més virtuts que defectes, tot i les sortides de to (moltes d'elles totalment justificades) que ha protagonitzat al llarg de la seva etapa blaugrana. En fi, Samuel, bona sort a l'Inter, i gràcies pels serveis prestats. No t'oblidarem...
I ja que parlem de la sortida d'Eto'o és inevitable comentar l'arribada d'Ibrahimovic, un dels millors 9 del món en l'actualitat, amb permís de Samuel, és clar. La qualitat com a futbolista del suec és inquestionable i, per tant, no en parlaré del tema. El que sí vull comentar és la burrada de diners que el Barça s'ha gastat en el seu fitxatge. No ens enganyem (i que Laporta i companya deixin ja d'intentar-ho cada dia com si fóssim imbècils i ens estiguéssim xuclant el dit), per Ibrahimovic el Barça ha pagat gairebé tant com el Madrid per Kaká. L'Inter ens ha venut el suec a canvi, diuen, de 66 milions d'euros (45 en efectiu + Eto'o, taxat en 20), més la cessió de Hleb per un any (el Barça li continua pagant el 70% del salari). És a dir, gairebé 70 milions d'euros. Una autèntica immoralitat, i més en els temps que corren. En Florentino ha rebentat el mercat (el tret li acabarà sortint per la culata, com en el seu primer experiment galàctic, i sinó temps al temps) i el Barça ha estat el primer damnificat. Per tant, compte amb el que es diu públicament, que això només acaba de començar. Ser més que un club de vegades comporta assumir més riscos que els competidors. Ser més que un club comporta, per exemple, pagar 2 milions d'euros a l'any per lluir el logo d'Unicef en una samarreta valorada en 30 milions anuals d'ingressos que mai arriben ni mai arribaran, si tot continua així.
Explicava Guardiola fa uns dies que acomiada Samuel per una qüestió de feeling. Ell sabrà... El que queda clar és que la gran demostració de professionalitat i entrega que ha fet Eto'o sobre el terreny de joc durant la temporada del triplet està a l'abast de molts pocs. Un jugador que no comptava per l'entrenador a principis de la temporada passada va acabar sent titular indiscutible i màxim realitzador de l'equip. El camerunès s'ha deixat la pell durant tots els minuts que ha jugat, ha pressionat com ningú a les defenses contraries impedint una sortida controlada de la pilota i, sobretot, ha tornat a marcar molts gols. Una gran part del mèrit dels tres títols aconseguits li correspon a ell personalment. Només un tipus ambiciós com ell és capaç de marcar en moments clau, enfonsant en la misèria a tot un Manchester en la final de Roma quan més pressionaven els anglesos, o marcant (també fou ell) el primer gol en la final de la Champions de Paris. Els seus gols han estat decisius i tots els barcelonistes li hem d'agrair la seva entrega i dedicació al club.Samuel Eto'o, com la majoria de cracks de l'esport, també té un ego estratosfèric, com els seus registres de golejador, i això, sovint, l'ha acabat perjudicant. A can Barça sempre ha tingut algú que li ha fet ombra a l'hora d'exercir com a líder indiscutible de l'equip. Primer fou Ronaldihno i desprès Messi, i això l'ego de Samuel no sempre ho ha sabut digerir correctament. Així, malgrat els seus grandíssims mèrits, el Camp Nou no sempre li ha mostrat l'afecte que ell necessitava sentir. Una llàstima, doncs crec que com a professional té més virtuts que defectes, tot i les sortides de to (moltes d'elles totalment justificades) que ha protagonitzat al llarg de la seva etapa blaugrana. En fi, Samuel, bona sort a l'Inter, i gràcies pels serveis prestats. No t'oblidarem...
I ja que parlem de la sortida d'Eto'o és inevitable comentar l'arribada d'Ibrahimovic, un dels millors 9 del món en l'actualitat, amb permís de Samuel, és clar. La qualitat com a futbolista del suec és inquestionable i, per tant, no en parlaré del tema. El que sí vull comentar és la burrada de diners que el Barça s'ha gastat en el seu fitxatge. No ens enganyem (i que Laporta i companya deixin ja d'intentar-ho cada dia com si fóssim imbècils i ens estiguéssim xuclant el dit), per Ibrahimovic el Barça ha pagat gairebé tant com el Madrid per Kaká. L'Inter ens ha venut el suec a canvi, diuen, de 66 milions d'euros (45 en efectiu + Eto'o, taxat en 20), més la cessió de Hleb per un any (el Barça li continua pagant el 70% del salari). És a dir, gairebé 70 milions d'euros. Una autèntica immoralitat, i més en els temps que corren. En Florentino ha rebentat el mercat (el tret li acabarà sortint per la culata, com en el seu primer experiment galàctic, i sinó temps al temps) i el Barça ha estat el primer damnificat. Per tant, compte amb el que es diu públicament, que això només acaba de començar. Ser més que un club de vegades comporta assumir més riscos que els competidors. Ser més que un club comporta, per exemple, pagar 2 milions d'euros a l'any per lluir el logo d'Unicef en una samarreta valorada en 30 milions anuals d'ingressos que mai arriben ni mai arribaran, si tot continua així.
dimarts, 21 de juliol del 2009
El bromista
Carod-Rovira: "Amb un Estatut talla S hem aconseguit un finançament XL"
Ja, ja, ja... Quin acudit més bo !!
Apa home, que em pixo de riure. Deixa ja de dir bajanades vicepresident del no res, superman del finançament. Exigeix el compliment del que diu l'Estatut en matèria de finançament i deixa ja de marejar la perdiu. No criticàveu el "peix al cove"? I doncs, que heu fet ara? Subscriure un café para todos aigualit i vergonyós. A què ve tanta negociació i tant treure pit? Si no cal negociar res, només cal fer complir la llei (recordo que l'Estatut és una llei orgànica de l'estat). En ZP us l'ha endinyat, de nou. Quins tri-negociadors...
Com explica avui en David González a la seva columna de l'Avui, "alguna cosa s’ha trencat quan ERC no s’ha permès expressar ni una sola reserva a un acord (el finançament) sembrat d’incògnites. Fóra bo que algú, des dels partits i/o la societat civil, plantegés algun sistema per verificar el compliment de l’acord. Entre d’altres coses, perquè com que les xifres del tercer i quart any no apareixen per enlloc, ni al document de 76 planes ni en boca del govern espanyol, haurem d’esperar fins al 2014 per veure en què queden. Que no sé si serà l’any de la independència, però sí el de la liquidació íntegra, en negre sobre blanc, de les xifres del nou finançament".
Ja, ja, ja... Quin acudit més bo !!
Apa home, que em pixo de riure. Deixa ja de dir bajanades vicepresident del no res, superman del finançament. Exigeix el compliment del que diu l'Estatut en matèria de finançament i deixa ja de marejar la perdiu. No criticàveu el "peix al cove"? I doncs, que heu fet ara? Subscriure un café para todos aigualit i vergonyós. A què ve tanta negociació i tant treure pit? Si no cal negociar res, només cal fer complir la llei (recordo que l'Estatut és una llei orgànica de l'estat). En ZP us l'ha endinyat, de nou. Quins tri-negociadors...
Com explica avui en David González a la seva columna de l'Avui, "alguna cosa s’ha trencat quan ERC no s’ha permès expressar ni una sola reserva a un acord (el finançament) sembrat d’incògnites. Fóra bo que algú, des dels partits i/o la societat civil, plantegés algun sistema per verificar el compliment de l’acord. Entre d’altres coses, perquè com que les xifres del tercer i quart any no apareixen per enlloc, ni al document de 76 planes ni en boca del govern espanyol, haurem d’esperar fins al 2014 per veure en què queden. Que no sé si serà l’any de la independència, però sí el de la liquidació íntegra, en negre sobre blanc, de les xifres del nou finançament".
dilluns, 20 de juliol del 2009
Arenes movedisses
"Les platges del Maresme, un dels gran atractius del territori i el seu principal actiu de competitivitat turística, pateixen greus problemes de regressió, d'ocupació per a usos indesitjables i d'accessibilitat. Durant les últimes dècades, les aportacions de sorra a les platges han minvat de forma considerable tot i les regeneracions artificials que s'han practicat. La regressió afecta a 14 de les 46 platges de la comarca. Les més castigades es troben al Baix Maresme. Les causes que expliquen la pèrdua constant d'arena són diverses. Una de les més palmàries és l'extracció indiscriminada d'àrids dels llits dels rius, de les rieres, de les pròpies platges i del delta de la Tordera per fer-los servir com a material de construcció. La modificació del règim del riu Tordera (s'ha construït un espigó en el marge dret del delta per protegir un càmping), també ha provocat una significativa disminució de les aportacions naturals de sorra a les platges.
La construcció de dics per abrigar ports comercials i esportius (n'hi ha cinc a la comarca) és un dels factors que més ha contribuït a alterar la dinàmica litoral. Aquestes obres, de fort impacte paisatgístic, impedeixen la circulació longitudinal de la sorra al llarg de la costa. Altres actuacions, com alguns espigons i passeigs marítims mal dissenyats, també han trencat l'equilibri natural de la línia de costa. Finalment, l'asfaltat de moltes rieres, la impermeabilització del sòl a causa del procés urbanístic i l'eliminació de conreus, són altres de les causes que expliquen la degradació costanera". (Pla estratègic del Maresme/La comarca que tenim/Un paisatge malmès i degradat). La diagnosi que acabeu de llegir sobre l'estat de degradació de les platges de la comarca és clara i concisa. La vaig escriure fa dos anys i aquests dies és més vigent que mai.
Platja de Vilassar de Mar, amb el vaixell-draga al fons
Ara que tornem a tenir dos vaixells-draga xuclant els bancs de d'arena més propers al litoral i regenerant artificialment les platges que van engolir els darrers temporals (quan durarà aquesta vegada l'invent?) seria bo que algú comenci a plantejar solucions més sostenibles i de llarga durada (ni han unes quantes estudiades i documentades arreu del món). La regeneració artificial, a més de resultar molt cara (refer un quilòmetre lineal de platja costa 6 milions d'euros, és a dir mil milions de pessetes), només és una solució puntual i parcial, mai definitiva: no evita la regressió de les platges i a sobre desertitza (quina ironia!!) el fons marí més proper al litoral. Prompte no quedarà res que porti closca o petxina ni peix que pescar a uns quants quilòmetres de la costa de mitja comarca. Aviat les gambes i els calamars d'Arenys seran un miratge exotic...
Altra cosa. On són els famosos by pass que tots els ports esportius han de tenir (almenys així ens ho van anunciar quan van construir el de Mataró i va començar l'ampliació del de Premià) per facilitar el pas de la sorra de nord a sud? Què esperen les autoritats competents a ficar el nas, i tot el que calgui, en aquest assumpte? Ja fa massa anys que ningú mou ni un dit en aquest sentit i així ens va: els ports desvien el corrent marí superficial, el que s’anomena corrent de deriva litoral. Aquest desequilibri del corrent de deriva litoral és el que fa que a un costat del dic del port hi hagi sedimentació (és a dir, una platja enorme) i erosió a l’altre. No cal dir que com més gran és el port o l'obstacle més gran és l’erosió produïda. Ara bé, no siguem tant ingenus com alguns que darrerament es dediquen a penjar cartellets per Vilassar reponsabilitzant únicament el port de de Mataró de les nostres desgràcies. Com ja he explicat en el primer paràgraf d'aquest post, dissortadament aquesta no és la mare dels ous de la regressió de les platges. Les causes són múltiples i diverses, tinguem-ho en compte. Circular còmodament per rieres asfaltades i per rierols formigonats que abans aportaven una bona quantitat de sorra a les platges també erosiona i malmet el litoral. Per què no enganxen cartells queixant-se d'això?
dijous, 2 de juliol del 2009
Quaranta anys de peatge
Avui es compleixen quaranta anys de la inauguració de la primera autopista de peatge d'Espanya, l'autopista que connecta la comarca del Maresme amb Barcelona. Quaranta anys passant per caixa (deu ser l'autopista més amortitzada del món mundial) no han estat suficients per alliberar el maleit peatge. La gratuïtat, doncs, continua essent un miratge, almenys fins l'any 2021, quan finalitzarà la segona ampliació de la concessió a Acesa (grup Abertis).El greuge comparatiu amb altres zones de Catalunya i sobretot d'Espanya és obvi. Mentre una immensa majoria gaudeixen d'autovies lliures de peatge pagades amb els impostos de tots, els habitants del Maresme ho paguem tot dues vegades. Així, ens hem de resignar a pagar, pagar i continuar pagant per circular. Tal vegada som més rics que la resta de mortals? No ho crec. El que passa és que sempre hem anat amb el lliri a la mà i ens hem cregut tota la carretada de mentides que ens han dit els polítics de torn. La darrera gran mentida ens la va obsequiar un dels darrers governs de Felipe González, fent-nos creure que l'allargament de la via entre Mataró i Palafolls seria una autovia lliure de peatge. De res van servir les protestes i els talls de carretera que es fan efectuar llavors, quan es va descobrir la mentida. Al final es va imposar un allargament de la concessió (i del peatge) durant uns quants anys més a canvi d'aplicar un peatge tou entre Mataró i Montgat i d'alliberar de peatge la ronda de Mataró. Quina generositat!!
Ara que la titularitat de l'autopista és de la Generalitat i la via ja no s'anomena A-19 sinó C-32, les protestes ciutadanes continuen, però el govern continua negant-se a rescatar el peatge malgrat l'estat de congestió de l'altra gran via que creua la comarca, la carretera N-II. Tot ajuda per compensar un mal finançament autonòmic, deuen pensar al cantó muntanya de la plaça Sant Jaume. Catalunya va apostar per les autopistes de peatge per una raó contundent: o les construïa la iniciativa privada o no les construïa ningú. Així de clar. Ara bé, després de quaranta anys crec que ja hem complert la nostra missió històrica amb les arques de l'Estat, les de la Generalitat i les dels accionistes d'Acesa.
Pel que sembla, el preu de posar en marxa iniciatives de mobilitat pioneres sempre ha sigut molt més car al Maresme que a qualsevol altre lloc d'Espanya. Els quaranta anys d'autopista de peatge (seran cinquanta dos quan acabi la concessió actual, si no es torna a allargar) en són una prova evident. L'altra és la línia fèrria que creua la comarca (també fou la primera de l'Estat), que malmet bona part de la seva façana marítima. D'això aviat en farà 161 anys.
PD: La fotografia en blanc i negre, de l'arxiu del diari La Vanguardia, correspon al peatge de Vilassar, el primer que va entrar en funcionament a Espanya.
dissabte, 27 de juny del 2009
La pinça d'U2
Espectacular!! No es pot definir d'una altra forma. Així és l'escenari que el grup irlandès U2 ha plantat sobre la gespa del Camp Nou, on el proper dimarts i dijous (29 de juny i 2 de juliol) iniciaran la seva nova gira mundial U2 360º Tour. L'artefacte, que cobreix un escenari giratori i llença el so a nord, sud, est i oest, l'han anomenat the claw (la pinça). Aquesta estructura està inspirada, segons va comentar fa uns dies a Barcelona Bono, el cantant d'U2, en la Sagrada Família de Gaudí. Durant els darrers 10 dies els músics irlandesos han assajat i s'han anat familiaritzant amb aquesta pinça instal·lada a Barcelona. D'estructures com aquestes n'hi han tres. La segona ja està muntada a l'estadi de San Siro de Milà (7 i 8 de juliol), segona parada de la gira dels 360 graus, i aviat se'n instal·larà una tercera a l'Stade de France de París (11 i 12). Aixecar i testar aquesta estructura gegant comporta gairebé una setmana de feina dels tècnics i operaris.
Foto: Gabriel Massana/El Punt
Foto: Gabriel Massana/El Puntdivendres, 26 de juny del 2009
Whatever happens
Mai he estat un gran seguidor de la música de Michael Jackson. Com a periodista sempre m'ha interessat més tot allò que l'ha embolcallat (escàndols i canvis de fesomia inclosos) que les seves gestes a les llistes d'èxits internacionals. Malgrat això, he de reconèixer que el seu estil i les seves qualitats com a vocalista i ballarí han deixat empremta i sempre ocuparà un lloc de privilegi en els altars de la música pop. To i no ser fan de la seva música, la mort d'en Jackson m'ha produït tristesa. Sempre he tingut la impressió que l'èxit no l'ha fet feliç i que ha patit molt a la seva curta vida.
Whatever happens (Passi el que passi) és una gran cançó del seu darrer àlbum d'estudi, Invincible, editat l'any 2001. L'acompanya a la guitarra altre gran de la música contemporània, Carlos Santana. Passi el que passi segur que l'enyorarem.
Whatever happens (Passi el que passi) és una gran cançó del seu darrer àlbum d'estudi, Invincible, editat l'any 2001. L'acompanya a la guitarra altre gran de la música contemporània, Carlos Santana. Passi el que passi segur que l'enyorarem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)