dijous, 28 d’abril de 2011

Mou Res

Déu? el puto amo? o simplement un covard mentider?
Ell mai té la culpa de res. La culpa sempre és dels altres, dels rivals, dels àrbitres, de l'entorn, de la premsa. Ell no comet errors. És el món, que s'ha confabulat en contra seva. Fins i tot l'Unicef li ha girat l'esquena. Ell és la víctima, pobre. Sempre ha de jugar amb 10. No serà que s'ho mereix? Farceix el seu discurs de mentides i mitges veritats. I tot per què? Per no explicar l'evidència. Per no explicar que en el fons és un covard que fa jugar al seu equip d'una forma poruga. Juga a especular, a la defensiva, a cercar l'error del rival, el cop de sort, la falta o el corner. Per això cal gastar-se tants milions d'euros? La seva tàctica avergonyeix fins i tot a Di Stefano, el déu particular del madridisme. Condemna a jugar replegat un equip que fa por només d'anomenar-hi els seus noms, cercant el 0 a 0 i a la tornada ja veurem. De vegades la jugada li ha sortit bé, tot s'ha de dir. Però la sort no és eterna. Fins i tot la seva gran estrella portuguesa ja renega i s'avergonyeix d'aquestes tàctiques d'equip petit. D'equip que celebra com una victòria un trist empat al seu camp que els condemna a no guanyar la lliga. D'equip que guanya la Copa en la pròrroga. D'equip que no passa del mig camp al seu estadi en una semifinal de la Champions. Però no passa res, el mega ego, l'arrogància i la petulància d'aquest maleducat és tant gran que no li deixa veure que s'ha convertit en una paròdia de sí mateix. Millor dit, en una víctima de sí mateix. Encara hi ha gent que li compra les seves receptes (les vaques lleteres) i s'apunta al seu victimisme tronat. Ahir es preguntava de forma patètica i obsessiva per què, per què, per què, per què?? La resposta és fàcil: perquè no en sap més. Perquè juga al límit del reglament. Perquè se'n fot de tothom. S'ha cregut tant les seves confabulacions i mentides que ha acabat fracassant en la feina que li va encomanar don Florentino. Aquest és el canvi de cicle que s'anunciava després de la final de València? Ja ho va dir Guardiola l'altre dia: "És qui més sap de futbol a la sala de premsa (tot i que gairebé no en parla mai d'això, de futbol). És el "jefe", el puto amo, i en això no vull competir-hi ni un instant. Li regalo la seva Champions particular fora del camp. Que se l'emporti a casa i la disfruti". Doncs això, que la disfruti. A més, aquesta segur que no els hi cau de l'autobús. Sense acritud.

dimecres, 20 d’abril de 2011

La veritat espanta

Algú amb dos dits de front creu realment que el nou govern de la Generalitat presidit per Artur Mas ha començat a retallar a tort i a dret per caprici, per empipar als ciutadans, per toca'ls-hi el que no sona? Algú creu realment això? Ho podran fer millor o pitjor, ho comunicaran millor ho pitjor (jo crec que molt malament) però el que sí tinc clar és que no ho fan pels motius que he exposat anteriorment. Ho fan perquè han trobat la caixa buida, plena de teranyines i amb el futur d'un parell de generacions embargat. Tants anys d'estirar més el braç que la màniga, de pensar que érem rics sense ser-ho, i d'enganyar a la gent amb un estat del benestar imaginari (el real està inflat i té més forats que un colador), ens porten al carreró sense sortida on ara ens trobem.

Manifestació contra les retallades al sector sanitari
Les retallades i la contenció són necessàries si volem sortir del mal tràngol econòmic on estem ficats. Això ho sap tothom, fins i tot els que pateixen les tisorades de més a prop. És un pla de viabilitat per garantir el futur, ni més ni menys. Per això no es de rebut que les formacions polítiques que van governar aquest país durant les darreres legislatures sota la formula del Tripartit (els principals responsables de la caòtica situació actual) ara liderin al carrer les manifestacions contra els qui volen posar una mica d'ordre per sortir de la crisi. Els partits suposadament d'esquerres d'aquest país sempre han sigut uns mestres de l'agitprop, la propaganda d'agitació social que tants rèdits els hi donat en el passat. I ara que han tornat a l'oposició no han dubtat ni un segon en tornar a greixar la maquinària de l'agitació amb el bonisme per bandera i amb l'argument de que els convergents es volen carregar l'estat del benestar. Quina poca vergonya.

Com explica l'amic Josep Maria Fàbregas en un post del seu bloc que us adjunto pel seu interès,"no n'hem tingut prou de patir governs irresponsables, que ara hem de patir la irresponsabilitat i la demagògia de la claca. Gastar és saludable. Retallar provoca càncer". Us recomano la seva lectura. La veritat sempre incomoda i, de vegades, espanta.

Retallar provoca càncer

A ningú no ens agrada perdre la feina o que ens retallin el sou. Però quan no hi ha diners, no es poden mantenir els beneficis i els privilegis socials. Beneficis i privilegis que històricament l'esquerra ha elevat a la categoria de drets, amb la finalitat de relativitzar la vulneració dels drets humans fonamentals als països on havia fet la revolució i "demostrar" que les democràcies liberals també els vulneren.

Aquests dies, a Catalunya, mestres i personal sanitari han sortit al carrer per manifestar el seu desacord amb les retallades que el govern de torn es veu obligat a aplicar després d'anys i panys de tirar de beta, especialment durant els anys del Tripartit. La malaltia, però, ve de més lluny. Es remunta a la fi de la transició, quan no només els partits sinó també una gran part de la ciutadania es va apuntar a la moda molt progressista de la reivindicació permanent, de la queixa contínua, de l'exigència que l'administració pública ho pagués i ho subvencionés tot.

Durant molts anys, treballar al sector públic havia estat un privilegi. Un feina i un sou, fins fa poc, segur i unes condicions laborals sovint envejables en comparació amb una gran part del sector privat. Ara, quan els deutes ofeguen l'estat i les famílies, els que més es van destacar per inflar el sector públic, per exigir una despesa il·limitada, tenen la poca vergonya de sortir a liderar l'oposició a les retallades i la contenció.

El personal del sector públic afectat té, com qualsevol altre ciutadà, tot el dret a fer-se escoltar, a fer propostes alternatives per millorar l'estalvi i fer més eficient el servei, a esmenar possibles errors en els plans governamentals i a identificar els plantejaments desencertats del govern, però el que no pot fer és demagògia, catastrofisme i tirar pel dret creient que la fi -que mai identifiquen amb els seus interessos particulars sinó amb una suposada defensa del servei públic- justifica els mitjans. No es pot col·lapsar tota una ciutat per criticar el govern i no es pot fer demagògia amb la salut dels ciutadans com a palanca contra la política d'austeritat, com palesa la pancarta de la foto.

No n'hem tingut prou de patir governs irresponsables, que ara hem de patir la irresponsabilitat i la demagògia de la claca. Gastar és saludable. Retallar provoca càncer.

divendres, 8 d’abril de 2011

Paranoia blanca

La premsa esportiva madrilenya continua més paranoica que mai. La possibilitat, cada cop més plausible, de que el Madrid s'enfronti al Barça en quatre ocasions durant les pròximes setmanes (lliga, final Copa del Rei i semifinals de la Champions), ha posat molt nerviosos a molts periodistes de la capital del regne, que ja veuen fantasmes per tot arreu. La paranoia* es tan malaltissa que fins i tot una campanya publicitària innocent de la mútua Assistència Sanitària protagonitzada per cinc (cinc!!) jugadors del Barça ha estat considerada una autèntica provocació contra l'equip rival.

La campanya "Units pels mateixos valors: treball en equip, entrega i solidaritat" mostra Puyol, Xavi, Valdés, Busquets i Villa amb una bata blanca de metge sobre la samarreta blaugrana ensenyant una mà oberta on es pot llegir la paraula U-N-I-T-S. Doncs bé, segons el diari Marca això és una provocació en tota regla. Tant, que li ha dedicat avui l'espai principal de la portada amb aquests titulars: "Se chulean del Madrid. Los culés afrontan el rally de clásicos humillando a los merengues en un anuncio". Ara resulta que mostrar una mà oberta per poder encabir unes lletres escrites amb majúscula és una provocació delictiva, fatxenda i humiliant. Quines coses xe, quina mala llets gasten els publicitaris d'avui en dia... Com són. No se'ls ha acudit pensar que podien haver escrit U-N-I-T-S en un puny tancat? Quina mala bava...
L'artífex d'aquesta portada surrealista no és altre que el encara director de Marca, Eduardo Inda, el mateix que l'any passat va dir allò que tant va excitar a la munió de defenses trencacames que habiten els nostres camps de futbol: "A Messi hay que pararlo por lo civil y lo criminal". Aquest individu, una mena de telepredicador agressiu acostumat a conrear l'odi (que aviat deixarà la direcció del diari esportiu per dirigir la pseudotele VEO7), també ha penjat al seu vídeoblog un artíclet on, en to messiànic, diu coses tan gruixudes com que l'actitud dels jugadors del Barça, a més de burleta, "és una falta de respeto sideral" o que "el mito del equipo inmaculado, deportivo y respetuoso se ha acabado". Adverteix, a més, que aquesta manca de fair play el Barça la pagarà cara, doncs les provocacions tenen efecte bumerang, i els madridistes s'acabaran revenjant. És a dir, que qui riu últim riu millor, com si no ho sabéssim prou. Déu n'hi do, si que els ha causat coentor el 5 a 0 del passat mes de novembre.

L'anunci que ha ferit tantes sensibilitats en un autobús de Barcelona
Ara bé, tot s'ha de dir. Una bona part de la culpa de tot aquest frenesí paranoic que s'ha desfermat darrerament a la "capital de los austrias y los borbones" la té el president del Barça, en Sandro Rossell, que fa uns dies va caure de quatre potes a la galleda fent de Pitoniso Pito -el popular endevinador- pronosticant en públic un altre 5 a 0 en la final de copa contra l'equip blanc. Ni que fos una porra feta en el marc d'un acte solidari ni punyetes. Aquestes coses no les pot dir en públic el president d'una institució com el Barça, de cap de les maneres. Això només ho fan els bocamolls i els hooligans. La sortida de to d'en Rossell, encara que es fes en un marc tranquil desproveït de tota eufòria, és tant reprotxable com els càntics del difunt Calderón recordant allò de "polaco el que no bote" mentre saltava abraçat a un grup d'ultres blancs després d'eliminar als blaugranes de la Copa del Rei l'any 93. Rossell, maco, “calladet” estàs més guapo.

*Paranoia: Malaltia psiquiàtrica caracteritzada per la presentació d'idees delirants secundàries, sistematitzades, irrebatibles per l'argumentació lògica, que apareix com a conseqüència d'una predisposició constitucional i que és relacionada amb les vivències del subjecte.

dissabte, 2 d’abril de 2011

Aurores boreals

Dos magnífics vídeos en alta definició d'aurores boreals. Els dos han estat rodats a Noruega. Les imatges del primer, del càmera Tor Even Mathisen, han estat rodades a Tromsø. Les des segon, obra del fotògraf Terje Sorgjerd, a Kirkenes i el parc nacional de Pas, molt a prop de Rússia. Les imatges són una meravella. Venen ganes d'anar cap el nord a passar una mica de fred per observar de prop aquests prodigis que ens ofereix la natura.