dimarts, 24 de juliol de 2012

Tots som culpables

El foc devasta el país. Diuen que aquesta vegada -com tantes altres- sengles burilles de cigarret han sigut la causa i l'origen del foc. Avui que tots estem tan cofois (només cal llegir o escoltar els mitjans) per la solidaritat mostrada per la gent amb els afectats pels incendis, de lo bons que som els catalans, de com ens unim davant l'adversitat (que està molt bé, tot sigui dit), el que hauríem de fer també és reflexionar sobre per què ens estimem tant poc el nostre territori, el nostre país. Si ens l'estiméssim una mica més moltes d'aquestes coses no passarien, o les mantindríem a ratlla.
Els bombers lluiten contra les flames a l'Empordà, ahir
Aquest cop han sigut les burilles llançades per uns descerebrats, però qualsevol que passegi pel bosc o per qualsevol camí dels voltants del seu poble pot comprovar fàcilment que no hi han més incendis perquè Déu no vol. La quantitat de merda, deixalles, runes, plàstics, ampolles, llaunes, bosses, cartrons i altres estris potencialment incendiaris que omplen el nostre paisatge quotidià seria suficient per cremar el país sencer i part de l'estranger. Si a això afegim que les nostres serres i muntanyes no es netegen, ni es retiren les branques trencades ni les males herbes, ni els rostolls ni els matolls, doncs què volem... Som negligents de mena, tots plegats. I l'administració més que ningú, perquè no fa la feina de prevenció que li pertoca i després encara pretén retallar-li el sou als bombers.

Però insisteixo, no amaguem el cap sota l'ala. Tots som culpables, uns perquè no exerciten la seva tasca preventiva, uns perquè són uns porcs malparits sense escrúpols que ho embruten i ho malmeten tot, i altres perquè ho permetem i no posem remei. Senyors, com podem ser tan incívics, tan poc patriotes. Menys ventejar la bandereta i més actuar en conseqüència.

divendres, 20 de juliol de 2012

El Perich tenia raó (II)

El genial i malaurat Jaume Perich tenia una intuïció per a les coses única. En aquesta portada de la revista satírica Hermano Lobo de 1973 (en plena crisi del petroli), la torna a encertar de ple. Quasi quaranta anys després, l'acudit d'en Perich torna a estar de plena actualitat. Algú dubta que aquesta humorada no resumeix perfectament la situació actual?


dijous, 12 de juliol de 2012

Cinquanta anys d'Stones


Jagger, Richards, Wood i Watts davant del Marquee. Foto: RANKIN

Stones eterns!! Els Rolling Stones ha complert 50 anys com a banda. Per commemorar-ho, ahir es van fotografiar davant la mítica sala Marquee de Londres, on van oferir el seu primer concert l'11 de juliol de 1962 fent de teloners de Long John Barry. Per aquesta primera actuació van cobrar 20 lliures, poc més de 25 euros, que van repartir entre els sis components inicials del grup: Mick Jagger, Keith Richards, Brian Jones (mort el 1969), Ian Steward (mort el 1985), Dick Taylor i Toni Chapman.

D'aquella formació inicial només sobreviuen Jagger i Richards, les dues ànimes mater del grup i autors de la majoria d'èxits del grup.  
Poc després de les primeres actuacions Chapman i Taylor van donar pas a Bill Wyman i Charlie Watts, raó per la qual també se'ls considera membres del cercle d'stones fundadors. Ron Wood va ser el darrer en arribar. Es va incorporar al grup el 1975 i encara aguanta, tant incombustible com la resta de satàniques majestats. Per molts anys!!

dimecres, 11 de juliol de 2012

Divendres negre

El govern de Mariano Rajoy ha decidit castigar al Rei pels seus pecats de Botswana i l'ha "convidat" amablement a presidir el consell de ministres del proper divendres on es decidirà l'augment de l'IVA anunciat avui (del 18 al 21%) i s'infringirà una nova clatellada laboral i salarial als funcionaris. Així, la nova sagnia que s'albira a l'horitzó per a tots els contribuents i pels funcionaris en particular anirà lligada, per sempre més, a la imatge del Rei presidint el consell de ministres. Es tracta de fer-lo còmplice d'unes decisions altament impopulars malgrat que, com tothom sap, el Rei regna però no governa.


La mala bava del senyor president del govern, en Pinocho-Rajoy, és monumental. Al gallec el guien ànims de revenja per l'afer de la cacera africana i a la primera que ha tingut una oportunitat ha decidit responsabilitzar al "primero de los españoles" dels plats trencats de la crisi i de les mesures que el PP sempre ha negat que prendria. Així, a tots els efectes, el Rei serà el màxim responsable de les decisions que es prenguin en el que tothom ja anomena divendres negre d'aquest mes de juliol, el proper divendres 13.

Segons el guió previst, el sogre de Letizia Ortiz, serà el culpable directe de la pujada de l'IVA ("el sablazo que el mal governante le pega a todos sus compatriotas que ya están muy castigados por la crisis", Rajoy dixit), de l'eliminació d'una paga extra als funcionaris i de l'ampliació de la seva jornada laboral, entre d'altres mesures. Ja ho sabeu, el caçador d'elefants, el "campechano", és el responsable de les noves i dures mesures econòmiques que ens imposaran divendres per alegrar-nos l'estiu.

El guió, realment, és pobre i infantil, però és el que han escrit els estrategues de la Moncloa; que d'estratègia, com hom sap, en saben un munt...

dimarts, 10 de juliol de 2012

Salvem Robafaves?

Robafaves, la llibreria del carrer Nou de Mataró. Foto: Capgros
La històrica llibreria Robafaves de Mataró, tot un referent a la capital del Maresme, necessita un rescat econòmic urgent si vol sobreviure. Llegeixo aquests dies a la premsa que els responsables de l'establiment -una societat cooperativa- han engegat la campanya Salvem Robafaves amb l'objectiu de recaptar fons per pagar l'elevat deute que arrossega la societat. De moment, de poc han servit les mesures adoptades fins ara (reducció de plantilla i de sous) per continuar tirant endavant el negoci. La crisi, però sobretot les desencertades aventures empresarials encetades per la cooperativa durant els darrers anys, li han clavat una estocada de pronòstic greu al gegant cultural mataroní.

Sincerament, espero que se'n surtin, doncs sempre he tingut en gran estima a la llibreria Robafaves (on ja anava a comprar quan estava al carrer Santa Teresa), però la veritat, penso que la campanya de rescat que han engegat no és de rebut. Em dol escriure això, però és el que penso. Els responsables de Robafaves no poden pidolar diners apel·lant als sentiments de la gent, demanant ajuts econòmics a tots aquells que en algun moment de la vida han sentit que aquesta llibreria era "la seva". Al directius de Robafaves -gent d'esquerres amb arrels en l'anarcosindicalisme- els hi hauria de caure la cara de vergonya. Diuen que ara és el moment que la societat li torni a la llibreria tot el que ella li ha proporcionat (foment de la lectura, dinamització cultural, etc.) al llarg dels seus trenta quatre anys d'història. Com poden ser tant cínics? Què potser els milers de clients que hem alimentat els calaixos de Robafaves hem marxat de la llibreria sense pagar alguna vegada? Què potser no hem correspost amb escreix els serveis que ens han prestat?

No ens equivoquem, la llibreria Robafaves -independentment de quina sigui la seva fórmula jurídica, societària o empresarial- és un negoci. Un negoci com l'alçada d'un campanar. Un negoci lucratiu que durant molt anys ha funcionat quasi bé en règim de monopoli i que ha reportat molts diners a la cooperativa. Aquesta és la realitat i no altra. Els clients de Robafaves ja hem fet durant molts anys el que calia perquè el negoci rutllés: comprar, pagar i guardar (en la mesura del possible) fidelitat a la llibreria, precisament perquè consideràvem que era "la nostra". El que no poden pretendre ara els cooperativistes de Robafaves és que, a sobre, els clients i la societat en general també paguem els negocis ruïnosos que han emprés amb la llibreria Catalònia de Barcelona o amb la botiga Actua (oberta conjuntament amb l’Abacus), entre d'altres. La crisi, però sobretot la poca perícia empresarial que han demostrat, ha transformat un model d'èxit en en un model de fracàs. Em sap greu dir-ho, però ho veig així.

Per què ens hem de sentir en deute amb Robafaves i no amb la botiga de la cantonada que també ens ha servit eficaçment i amb carinyo durant tota la vida i on, a més, coneixem al botiguer i a tota la seva família? Per què hem de salvar Robafaves i no la botiga de la cantonada que també es veu obligada a baixar la persiana per la crisi i pels canvis dels hàbits de compra de la gent? Per què? Que algú m'ho expliqui si us plau.

dimarts, 3 de juliol de 2012

Patriotes


Presumptes patriotes de la secció taurina
El triomf de la selecció espanyola a l'Eurocopa ha desfermat per molts carrers i places del país una onada de patriotisme de pa sucat amb oli que espanta i fereix la sensibilitat de qualsevol persona amb dos dits de front. L'exaltació fallera de la bandera al crit de "soy español, español, español..." fa mal als ulls, forada la oïda i demostra fins a quin punt una victòria esportiva molt estimable pot convertir-se en un acte caspós d'exaltació patriòtica mal entesa. Tots aquests patriotes de taverna que surten al carrer amb la cara pintada, embolicats amb la rojigualda (molts amb la feixista, com si res) i bramant orgullosos que són espanyols no tenen ni puta idea del que significa ser un bon patriota, ser un bon espanyol, o un bon català, o un bon andalús. Ja ho va dir Jesús per ajudar-nos a distingir entre els veritables i els falsos profetes: "pels seus actes els coneixereu". Quina gran veritat.

Banderes neonazis ahir, a Barcelona, celebrant la victòria de la roja
Els actes de la borregada parlen per si sols. La borregada, com sempre, confon la cansalada amb la velocitat. Amb l'excusa del fervor patriòtic envers la roja confon l'alegria per una victòria amb la festa de la "banderita" i, el que és més greu, confon el civisme amb la barbàrie. Parlem de patriotisme o de tribalisme? La major part d'aquests falsos patriotes viuen de la xerrameca, de la grandiloqüència, de les aparences. No viuen dels fets ni de les seves obres. Només cal escoltar el que diuen, com viuen i com actuen per saber com són i què representen. Són qualsevol cosa menys un bon patriota. Els evangelis no fallen.

Segons la definició del diccionari un patriota és una persona que estima profundament la seva pàtria (terra on hom ha nascut o concepte de nació amb la qual se senten identificats els qui han nascut en una col·lectivitat determinada o en formen part) i vol ser-li útil. És bo tenir clars els conceptes. En el context que ens ocupa un bon patriota no és aquell que es disfressa de torero, es calça el tricorni al cap o comença a remenar els faralaes abans, durant o després d'un partit o per celebrar una victòria. Tampoc ho és aquell que amb l'excusa "esportiva" provoca incidents o disturbis, crema contenidors, destrossa mobiliari públic o es comporta de forma indecorosa o irrespectuosa. Si ser i actuar com un incívic integral avui dia significa estimar profundament la pàtria i ser-li útil caldrà pensar que una bona part del país s'ha begut l'enteniment.

Fa tres o quatre anys vaig visitar Suïssa i em vaig quedar admirat, tant pel seu paisatge espectacular com pel patriotisme que traspuen els seus habitants. Al principi sobta veure tantes banderes del país i dels seus cantons (el que serien les nostres autonomies) per tot arreu. No hi ha casa (balcons, finestres, jardins...) ni carrer on no pengin un munt de banderes. Al principi penses "què en són d'exagerats aquests suïssos", però a la que portes un parell de dies convivint amb ells ho entens. Ells sí són uns bons patriotes i ho demostren en tots els seus actes quotidians, fins i tot els més simples.

Carrer de Berna ple de banderes
No només pengen una exageració de banderes: actuen en conseqüència. Estimen profundament el seu país i per això no permeten que ningú -i menys els turistes- atemptin contra el seu hàbitat ni els seus costums. Si algú s'atreveix a embrutar el carrer, a llençar una burilla fora del cendrer, o a beure's una litrona enmig de la plaça que es prepari, li caurà el pèl. Són super estrictes amb el reciclatge, netegen i cuiden amb cura els jardins, castiguen amb duresa a qui contamina o fa malbé la natura i no transigeixen amb segons quines actituds incíviques, racistes o xenòfobes. A més, parlen sense problemes els quatre idiomes oficials que tenen. No hi ha guerra de llengües, hi ha respecte. Igual que a Espanya, igual. Presumir de bandera està molt bé, però el que cal fer és predicar amb l'exemple. Pels seus actes els coneixereu.

dilluns, 2 de juliol de 2012

El Barça avorreix; la roja enamora

La selecció espanyola de futbol va guanyar ahir brillantment la final de l'Eurocopa 2012 per un contundent 4-0 a Itàlia. Ahir, i al llarg del campionat, i com ja va passar al Mundial 2010 i a l'Eurocopa 2008, el joc de la selecció ha seguit fil per randa els esquemes del joc del Barça. Sí, els esquemes del joc del Barça. Els esquemes que han fet triomfar als blaugranes durant els darrers quatre anys de la mà d'en Guardiola, i a la roja de Luis Aragonés primer i de Vicente del Bosque actualment. Cal recordar-ho. Sí, cal recordar-ho, doncs des que la roja va oblidar els esquemes de joc basats en la "fúria" i en "vamos a por ellos" l'equip ha sofert una metamorfosi. Una metamorfosi d'èxit, doncs la selecció ha passat de no guanyar mai res a guanya-ho tot i a ser un referent mundial pel seu joc agosarat i de control de la pilota.

Diumenge, veient la final em pixava de riure escoltant els comentaristes de la tele i a tots els experts que elogiaven el tiki-taka, el control de la pilota, les passades a l'espai i aquells rondos infinits que tant els hi agrada practicar als blaugranes: un tipus de joc blasmat fa quatre dies per tots aquells que ara l'alaben i l'enalteixen. Un tipus de joc que quan el practica el Barça és avorrit i quan el practica la selecció és "le rien ne va plus", el súmmum, l'hòstia en patinet. "Qué bien juegan estos tios, vaya rondo, qué control!!" bramaven ahir els comentaristes. Quins nassos... Xavi, Iniesta, Piqué, Busquets i companyia enamoren a la roja i avorreixen la resta de l'any. Senyors, saben què: que ens segueixin avorrint per molts anys vestits de blaugranes. La sort que tenen tota aquesta colla de cretins és que Del Bosque ho té clar. Per cert, a banda dels blaugranes cal destacar el gran campionat que han disputat Ramos i Casillas. Totes les coses, al seu lloc. Salut!!

La columna vertebral de la selecció. Només hi manquen Puyol i
Villa per completar l'equip ideal