dilluns, 26 d’abril de 2010

Teoria de la calvície i l'homosexualitat

Declaracions d'Evo Morales, president de Bolívia, durant la primera Conferència Mundial de Pobles sobre el Canvi Climàtic i la Mare Terra celebrada fa uns dies. Compte, no són un acudit, ni es tracta de cap conya marinera.

Segons el president bolivià la calvície dels europeus es deu a suposats hàbits alimentaris incorrectes dels habitants del vell continent: "La calvicie que parece normal es una enfermedad en Europa, casi todos son calvos, y esto es por las cosas que comen, mientras que en los pueblos indígenas no hay calvos, porque comemos otras cosas". Bravo, ponte la peluca ya! que diria en Javier Gurruchaga.

Evo Morales també s'ha referit a l'homosexualitat. Segons les seves teories (se suposa que avalades per informes científics) l'alimentació també n'és la culpable directa. Els homosexuals ho són perquè mengen massa pollastre criat en grans explotacions industrials, on els carreguen d'hormones femenines: "El pollo que comemos está cargado de hormonas femeninas. Por eso, cuando los hombres comen esos pollos, tienen desviaciones en su ser como hombres", ha assegurat Morales entre les rialles de l'auditori que l'escoltava. No m'estranya.

Segons aquesta teoria aberrant, impròpia d'un cap d'estat, d'ací a quatre dies tots els europeus serem homosexuals doncs practicament ningú menja ja pollastres de corral ben criats.. Segons he llegit, la federació estatal de gais i lesbianes ja ha demanat una rectificació a l'ambaixada de Bolívia a Espanya doncs aquests comentaris poden fomentar l'odi envers la comunitat homosexual.

Ara ja ho sap tot el món. Morales té un bon folre de cabell i la virilitat masculina a prova de bombes gràcies a l'alimentació equilibrada que segueixen els pobles indígenes sudamericans. Pollastre ja sabem que no en menja, però probablement mastega massa fulles de coca mentre prepara els seus discursos. O potser tot plegat és producte del mal d'alçada?

dijous, 22 d’abril de 2010

Llibres i roses

Per Sant Jordi llibres i roses!!!

Quatre recomanacions literàries per aquesta diada de les lletres. Quatre novel·les que us faran passar unes bones estones de lectura.

Se sabrà tot, del periodista Xavier Bosch. Novel·la que parla de la manca de llibertat en la societat actual i de la importància d'aquest fet en l'exercici del periodisme.

Dublinesca, d'Enrique Vila-Matas. Novel·la on l'escriptor intenta conèixer-se a si mateix camuflat en el personatge d'un editor. El llibre té ressonàncies a Tom Waits, Lou Reed i Coldplay.

La soledad de los números primos, de Paolo Giordano. Novel·la que narra la forta atracció que senten els dos personatges principals de la història mitjançant una metàfora matemàtica.

Aurora boreal, d'Asa Larsson. Novel·la negra gèlida i fosca que narra un assassinat comés al nord de Suècia. Nou fenomen editorial suec després de la trilogia Milenium.

Ah! i no oblideu les roses! I si són del Maresme, millor.

dilluns, 19 d’abril de 2010

Periodisme low cost

En el darrer número de la revista Capçalera que edita el Col·legi de Periodistes de Catalunya, la presentadora del Telenotícies Migdia de TV3, Núria Solé, afirma en una entrevista que a "les rodes de premsa on no deixen preguntar hauríem d'aixecar-nos i marxar". L'Olga Viza, que també participa en aquesta entrevista afegeix: "que no et deixin preguntar és infumable". Totes dues tenen raó, però com molt bé puntualitza Solé, això "no és una cosa que puguin decidir els periodistes allà presents". Efectivament, el poder de decisió rau en l'empresa -ja sigui de titularitat pública o privada-, mai en el periodista. Ara bé, tot sigui dit, en la majoria d'ocasions el/la periodista consent.

Núria Solé
En nom de l'abaratiment de costos i en detriment de la informació (i per tant en detriment dels ciutadans que consumeixen aquestes informacions), cada cop és més freqüent veure com les empreses s'empassen tota mena d'imposicions que afecten a la qualitat del producte final: rodes de premsa on no es pot preguntar, blocs electorals que marquen el temps de les notícies, partits polítics que distribueixen imatges dels mítings (amb les declaracions que al partit l'interessa ressaltar), informacions de gabinets de premsa que no es contrasten, etc. Vivim en el l'era del periodisme low cost, on prolifera el becari desinformat i sobreexplotat i la precarietat es menja les il·lusions de molts joves professionals.

L'efecte de tot plegat és molt pervers. Els expedients de regulació d'ocupació (ERO) cada cop són més freqüents en els mitjans de comunicació. Durant els darrers anys centenars de periodistes ben preparats i amb experiència han estat acomiadats dels seus llocs de treball. Han passat d'informar sobre acomiadaments massius a viure'ls en primera persona. La solució de les empreses sempre ha estat la mateixa, no cobrir les baixes -incentivades o no- o bé contractar joves becaris que han de fer front a un munt de feina per la qual encara no estan preparats (per manca de rodatge, no per manca de capacitat). Hi han exemples delirants. Jo m'he trobat amb una becaria de TV3 preguntant-me enmig d'una roda de premsa qui era el senyor que parlava pel micròfon (un conseller de la Generalitat) i si el tema que explicava era important o no. Tal com sona.

El periodisme low cost s'ha carregat la informació de qualitat. I si en moltes rodes de premsa no deixen preguntar -com denúncia la Núria Solé-, també és veritat que en moltes rodes de premsa són els periodistes els que no pregunten (sovint perquè desconeixen el tema i més sovint encara perquè han de sortir corrent per cobrir un altre acte). Amb la declaració de torn per fer el titular, la nota de premsa i el dossier ja n'hi ha prou per elaborar la informació. I així ens va, com a col·lectiu, i com a societat. El periodisme d'investigació gairebé ha mort. Les fonts -excepte les oficials- han emmudit i cada cop és més freqüent llegir o escoltar informacions de poca qualitat, poc o gens contrastades, que la societat (i els periodistes per la seva actitud passiva) s'empassa com si res. Ens ho hem de fer mirar...

divendres, 9 d’abril de 2010

Cruyff sí, però era necessari?

No crec que sigui necessari. No crec que faci falta. No crec que ningú ho hagi reclamat. Però si ara el que s'estila als grans clubs de futbol d'Europa és tenir presidents d'honor, doncs ningú millor que Johan Cruyff per ostentar aquest càrrec al Futbol Club Barcelona. I dic que ningú millor que ell no només per tot el que ha representat com a jugador i com a entrenador, sinó per la llavor que va sembrar al club, per la seva forma d'entendre el futbol. Ja sé que molts culés no compartiran aquesta opinió, però el gran Barça que tenim avui és, sens dubte, el seu llegat més evident.

El Barça juga com juga gràcies a ell. L'estil de joc que practiquen tots els equips blaugranes (des de les categories més inferiors fins el primer equip) segueixen un mateix model: el model que Johan va implantar a La Masia quan es va fer càrrec de la direcció tècnica del club a finals dels anys 80, quan va començar a entrenar al que després esdevindria dream team. Mai en la vida aquest club havia generat una pedrera de jugadors tan abundant i de tanta qualitat (Messi, Iniesta, Xavi, Valdés, Puyol, Bojan, Piqué, Cesc...). Mai havia tingut un equip format a casa tan competitiu i capaç de guanyar-ho tot. Mai els jugadors formats a la pedrera havien assolit tants reconeixements internacionals...

Cert és que en Guardiola ha millorat l'estil de joc i fins i tot m'atreviria a dir que l'ha perfeccionat (sobretot en l'aspecte defensiu), però l'origen de tot plegat cal cercar-lo en el model que Cruyff va implantar. Gràcies a això tenim un equip que juga de memòria. Un equip format bàsicament per jugadors que practiquen el mateix estil de joc des que eren infantils o juvenils. Aquest és un dels motius pels quals l'encaix de peces al primer equip és tant senzill. Quan Pedro o Busquets o Jeffren s'estrenen amb el primer equip no estranyen el tipus de joc dels seus companys perquè juguen igual que ells (òbviament amb les seves pròpies particularitats i capacitats) des de fa molts anys. Pateixen més per adaptar-se els fitxatges forans com ara l'Ibrahimovic, però no els formats al planter.

També cal reconèixer que el gran encert del club ha estat, sens dubte, perpetuar aquest model i abocar tots els diners necessaris per formar esportistes i persones. Deia en un post bastant antic (Els xiquets de La Masia) que la filosofia que s'imparteix en aquesta casa té molt a veure amb la formació de les persones, tant en el pla esportiu com humà, i això es nota també sobre el terreny de joc. El mèrit de que això sigui així, com he indicat al principi és d'en Johan, l'idol esportiu de la meva joventut.

Espero que Cruyff sàpiga honorar aquesta presidència honorifica i actuï amb la discreció, ponderació i elegància que el càrrec requereix. Altres cracks de la pilota del passat que ara són presidents d'honor de diversos clubs ho estan fent força bé, amb dignitat i sense ficar-se en el dia del club i l'equip. Espero que Cruyff estigui a l'alçada de Bobby Charlton (Manchester United), Franz Beckenbauer (Bayer Munich), Di Stefano (Real Madrid) o Eusebio (Benfica).

No vull acabar aquest comentari sense dir que no crec que la decisió d'en Laporta i la seva junta (a punt de plegar!) de nomenar a Cruyff president d'honor del Barça sigui la correcta. Qualsevol moment hauria estat millor que aquest. En l'hora dels adéus no es poden fer determinades coses. I aquesta n'és una.

dijous, 1 d’abril de 2010

La saeta

Ara que Joan Manuel Serrat acaba de publicar Hijo de la luz y de la sombra, el segon disc que dedica al gran poeta Miguel Hernández, aprofito per demanar-li al cantautor català que vagi preparant també un segon tast musical del no menys gran Antonio Machado, a qui va versionar com ningú en el seu disc Dedicado a Antonio Machado, poeta el ja llunyà 1969. Ja que hi som en plena Setmana Santa, res millor que escoltar La saeta, una de les peces clau d'aquell disc. El vídeo és una vella gravació en blanc i negre emesa per TVE a principis dels anys 70 on un jove Serrat emociona a tot el públic que l'escolta en directe. Després de tants anys, a mi encara em continua posant la pell de gallina. Que gran...

Rialles

Res millor per començar el mes que unes bones rialles... I si són tan tendres com aquestes millor, sí senyor.