Documental o declaració d'amor?

Després de veure el documental que Martin Scorsese ha realitzat sobre la vida de l'ex beatle George Harrison, Living in the material world, no acabo de tenir clar si el que he vist és un documental o una declaració d'amor. Després de tres hores i mitja de metratge em quedo amb la impressió de que Scorsese idolatra en excés al músic i la seva obra (no pot maquillar la seva admiració) i no acaba d'arrodonir el film, que gira obssesivament sobre la paradoxa de l'home espiritual atrapat en un món material.

A banda de la part estrictament musical (fantàstica, com hom pot imaginar!) aquest documental mastodòntic aprofundeix en aspectes més desconeguts de la seva vida que a molts no iniciats els hi poden semblar curiosos com el seu compromís filantròpic (The Concert for Bangladesh, The Material World Charitable Foundation, UNICEF, etc.); la seva faceta com a productor cinematogràfic(La vida de Brian, Los caballeros de la mesa cuadrada, Mona Lisa...); la seva passió per les carreres de F1 i per la jardineria; l'assalt amb violència que va patir a casa seva (el van apunyalar diversos cops); la naturalitat amb que va assumir que la seva primera dona marxés amb Eric Calpton (un dels seus millors amics); la formació del supergrup Traveling Wilburys (amb Bob Dylan, Tom Petty, Jeff Line i Roy Orbison); la seva immersió en la espiritualitat hindú (que va marcar la seva vida per sempre més) i la seva lluita contra el càncer.

El documental s'estructura en dues parts. Una més musical (l'etapa com a beatle i en solitari) i una altra que incideix més en la parcel·la espiritual i religiosa del protagonista i en tots els altres aspectes de la seva vida que he esmentat en el paràgraf anterior. La part musical analitza bastant acuradament l'època beatle (la ingenuitat juvenil, l'assoliment de l'èxit, els seus coquetejos amb les drogues i com els egos de Lennon i McCartney van asfixiar i torpedinar el seu creixement com a compositor) i de forma quelcom superficial, segons la meva opinió, la seva carrera en solitari. Tot i així, com hom pot imaginar, la banda sonora del film és impressionant.

La cinta es nodreix d'abundant material fotogràfic i videogràfic (en gran part inèdit) i entrevistes a il·lustres personalitats que el van tractar personalment en vida com Eric Clapton, Paul McCartney, Ringo Starr, George Martin, Ray Cooper, Jackie Stewart, Yoko Ono, Ravi Shankar, Patty Boyd i Olivia Arias (les dones de la seva vida), Dhani Harrison (el fill), Phil Spector, Tom Petty, Eric Idle i Terry Gilliam, entre molts d'altres.
 

Que en Harrison era un home de profundes conviccions i conseqüent amb el seu actes 'espirituals i materials' queda sobradament provat al llarg de tot el film. Jo em quedo amb dos detalls bastant significatius, que donen fe de la seva dimensió humana. Primer: Ringo Starr s'emociona (acaba plorant) quan recorda que la darrera vegada que va parlar amb ell a Suïssa i s'ofereix per acompanyar-lo a Boston a visitar la seva filla, a la qual li acabaven de diagnosticar un tumor cerebral. "S'estava morint, ja quasi no es podia moure del llit, i encara em volia ajudar...". Segon: Eric Idle, del grup Monty Python, explica com el guitarrista va hipotecar la seva casa per pagar La vida de Brian, que EMI Films va rebutjar per irreverent. Algú pot creure que un home tant espiritual i religiós com en Harrison hauria finançat un film irreverent amb la figura de Jesucrist?