divendres, 6 de juny de 2014

La metamorfosi, o com el PSOE s'ha esdevingut el PEM

Segons Joaquín Leguina, polític i intel·lectual socialista i primer president de la Comunitat de Madrid, Alfredo Pérez Rubalcaba és "una excavación arqueológica: lo más sorprendente está en el fondo". Ningú com Leguina (que mai o gairebé mai s'ha mossegat la llengua a l'hora de criticar als seus companys de viatge polític) podia filar tan prim per definir qui és (o en què s'ha convertit) el secretari general del PSOE.

Pérez Rubalcaba, representant genuí de la casta, acaba de comminar als seus diputats i senadors a cavar més fonda encara la tomba del socialisme espanyol. Cal votar sense dir ni piu la norma que es debatrà en les Corts sobre l'abdicació del Rei que ha d'aplanar el camí a la coronació de Felip VI com a nou rei d'Espanya. De res ha servit que diversos parlamentaris socialistes hagin reclamat llibertat de vot al·legant motius de consciència en aquest tema. Tots votaran el que digui don Alfredo, el capo de Ferraz, sense fissures. De res ha servit tampoc l'avís (i ja en porten uns quants) de l'electorat, que dóna l'esquena en massa al projecte socialista cada cop que passa per les urnes.

El partit de "los cien años de honradez" s'ha convertit en una caricatura de si mateix. Avui dia és el principal valedor de la monarquia i de tot el que representa, més inclús que el partit "dels sobres". Els socialistes, els grans defensors dels valors republicans (quina ironia), van arribar al poder l'any 1982 enarborant la bandera del canvi. D'aquell discurs il·lusionant que va enamorar a diversos milions d'espanyols ja no queda res. El PSOE actual és un partit vulgar, que practica polítiques de dretes allà on governa, que no li queda ni un rosegó d'ideologia i que li té més por que una pedregada al canvi.

Avui dia, canviar l'statu quo imperant, vol dir perdre privilegis. Cal, doncs, defensar l'immobilisme amb ungles i dents. Per això Pérez Rubalcaba defensa la successió dinàstica dels borbons sense posar-se vermell. Tant li fa trair les profundes arrels republicanes del seu partit. El més important és seguir xuclant la mamella del poder. Els socialistes saben que cal reformar la Constitució, la judicatura, el Tribunal Constitucional i moltes altres coses més. També saben que els ciutadans tenen dret a decidir: si volen monarquia o república o si volen separar-se de l'Estat espanyol. Saben perfectament tot això i més, fins i tot que cal donar més joc als ciutadans, als votants, no només cada quatre anys. Ho saben tot, però han renunciat definitivament a liderar qualsevol mena de canvi. Tenen por a perdre els seus privilegis. I el que no saben (tot i que hores d'ara ja ho deuen intuir) és que els acabaran perdent irremissiblement: els ciutadans els hi trauran tard o d'hora.

El PSOE (i el PSC també) van renunciar en el seu dia al marxisme. Després van renunciar a l'obrerisme i al socialisme (ara diuen que són socialdemòcrates, altra ironia) i han acabat abraçant la causa monàrquica amb fervor. Amb tanta renuncia han perdut la meitat de les sigles pel camí (on són la O i la S?) fins a patir una metamorfosi profunda. Crec que haurien de visitar amb urgència el registre de partits polítics del Ministeri de l'Interior i registrar-se novament, ara com a Partido Español Monárquico (PEM), que és el que més s'adiu amb la seva idiosincràsia actual. Quin final més trist.