dilluns, 31 de desembre de 2012

Ens sobren els motius

Nos sobran los motivos / Joaquín Sabina / Cançó que obre un doble disc en directe (un acústic i  un elèctric) del mateix títol / Editat l'any 2000.

Bona música per acomiadar aquest any 'horribilis". Ens sobren els motius per acomiadar-lo amb una coça allà on fa més mal i ens sobren els motius per creure que el 2013 tampoc serà res de l'altre món. Ens haurem de resignar i intentar ser positius... Malgrat que la cosa no pinta gens bé, us desitjo el millor per aquest nou any que ens disposem a encetar. Molta sort a tots!!

divendres, 21 de desembre de 2012

Banalitzar el nazisme

L'Amical de Mauthausen ha emès aquesta setmana un comunicat on denuncia "la banalització que alguns polítics, amb les seves paraules, fan del nazisme i de les seves conseqüències". El darrer polític que s'ha ficat en aquest jardí ple d'espines és l’ex-alcalde d’A Coruña, el socialista Francisco Vázquez, que fa pocs dies va comparar els nens castellanoparlants educats a Catalunya amb els jueus perseguits pel règim nazi.

Segons l'Amical, l'associació que manté viva la memòria de totes les víctimes del nazisme d'Espanya, aquestes declaracions són impròpies d'un representant d'una societat democràtica "perquè converteixen les víctimes del nazisme en una caricatura". La "utilització barroera" de tots aquests milions de víctimes "desprestigia, encara més, un debat polític que demostra la falta de idees i alternatives creïbles per afrontar les problemàtiques actuals, ja siguin d'ordre social o del dret a decidir de la ciutadania". L'Amical considera que Vázquez menysprea l'ideal democràtic i li etziba, per reblar el clau, que "o bé la seva ignorància històrica és molta o bé la seva frivolitat és malintencionada i resulta francament insultant i intolerable".

Un dels forns crematoris de Mauthausen. Foto: Josep Bernabeu
Vázquez ha estat l'ultim, de moment, en insultar la memòria de les víctimes del nazisme. Abans també han frivolitzat amb el tema altres il·lustres socialistes com Marcelino Iglesias, ex-president d'Aragó, i José Bono, ex-ministre i expresident del Congrés, entre d'altres càrrecs. Els dos dirigents socialistes van comparar recentment el nacionalisme català i el procés sobiranista que s'ha endegat a Catalunya amb l'infaust règim alemany del III Reich. Rosa Díez, la líder d'Unión Progreso y Democracia (UPyD), també va comparar fa poc als abertzales de Bildu amb els nazis, i el director d'El Mundo, Pedro J. Ramírez, va veure paral·lelismes imaginaris entre el mosaic gegant d'una senyera que es va fer al Camp Nou i les grans demostracions de masses de l'Alemanya hitleriana. Tot plegat, de bojos. L'Amical diu, amb raó, que es banalitza el nazisme, però jo crec que es queda curta. Tots els que fan aquestes afirmacions són, en el fons, uns antidemòcrates, uns miserables i uns intolerants, per no dir quelcom més gros. Són tant desvergonyits que, a més, són incapaços de demanar perdó o disculpes. S'han begut l'enteniment?

Fa poc la periodista Pilar Rahola li preguntava a Marcelino Iglesias si realment podia arribar a considerar, ni un sol segon, que la terrible maldat del nazisme, amb els seus camps d'extermini, les seves cambres de gas i l'assassinat massiu de milions de persones, són equiparables al nacionalisme polític que lluita democràticament per construir, encertada o desencertadament, el futur d'un poble. Jo em pregunto el mateix. Com es pot ser tan descerebrat, comparar coses incomparables i dir tantes i tantes barbaritats. Tot val en l'actual escenari polític espanyol i català? Com també deia la Rahola en la carta oberta que li va dedicar al polític aragonès, "ja n'hi ha prou! Deixeu en pau les víctimes del nazisme i deixeu de banalitzar la pitjor tragèdia de la història d'Europa".

L'estiu passat vaig visitar el camp de concentració austríac de Mauthausen, el mateix que dona nom a l'associació Amical. Allà vaig poder comprovar in situ que l'infern existeix, que no és imaginari. L'infern a la Terra és diu Mauthausen, Auschwitz, Treblinka, Buchenwald, Dachau i tants i tants d'altres escenaris que són la memòria viva de l'horror. Tinc un amic austríac que m'explica que al seu país els nens en edat escolar han de visitar obligatòriament Mauthausen per prendre consciencia del que no cal repetir mai més. Jo els hi recomanaria també la visita a tots el bocamolls que esmenten el monstre frívolament, sense pensar el que diuen. Amb una mica de sort, si veuen amb els seus ulls -com els vaig veure jo- els forns crematoris i les cambres de gas canviarien d'opinió i deixarien de blasfemar i de dir imbècilitats.

Pels que no ho sàpiguen, l’Amical de Mauthausen i altres camps i de totes les víctimes del nazisme d’Espanya, és l’associació que agrupa als exdeportats republicans dels camps de concentració del nazis, així com els familiars i amics, tant dels supervivents com dels deportats assassinats als camps del III Reich.

dimecres, 19 de desembre de 2012

Bon Nadal

Benvolguts i benvolgudes, serveixi aquesta preciosa aquarel·la de l'amic Luis Sala que evoca les feines del camp a Castalla (el seu poble i el meu), per desitjar-vos a tots que passeu unes bones festes de Nadal en companyia dels que més estimeu i que l'any nou que ja s'albira sigui una mica millor que aquest que deixem enrere.
 Que la sort us acompanyi!!
Bon Nadal i que tingueu un excel·lent 2013!!


dimarts, 18 de desembre de 2012

Funerària López, l'anunci de l'any!!

Bocabadat, sense paraules. Així m'he quedat després de veure aquest anunci d'una funerària guatemalenca.  Friki, 'hortera', divertit, trencador, surrealista, atrevit, inimaginable, insòlit, inaudit, espatarrant, bestial, macabre... Se m'acaben els adjectius. La realitat és increïble, de bojos. Qui s'ha pogut inventar aquest espot publicitari? Doncs Producciones de León, una petita empresa local d'audiovisuals de El Progreso, la ciutat on té la seva seva seu la Funerària López. És, sens cap mena de dubte, l'anunci de l'any. Rodat el 2008, ha estat ara, gràcies al poder viral de les xarxes socials quan està triomfant i vivint el seu moment de glòria més intens. És un anunci de veritable humor negre, per morir-se de riure.

Mai m'hauria pogut imaginar que per anunciar una funerària a algú se li acudís mostrar al pare Noel i senyoretes vestides amb llenceria sexy nadalenca dins un taüt mentre de fons s'escolta una nadala i una veu assegura que "el equipo de Funeraria López sabe lo que es perder a un ser querido. Por eso comparten su dolor". És fantàstic, fabulós, quina imaginació més extraordinària. Això és provocar, sí senyor. La resta són tonteries. Muertesito me he quedao!!!

Si algú necessita els seus serveis, la Funerària López, es troba al barri La Samaritana, a la ciutat de El Progreso Achuapa
 (Guatemala). Segur que us atendran de meravella.

dilluns, 17 de desembre de 2012

Messi, el teu dit ens assenyala el camí

Amb el doblet d'ahir contra l'Atlético de Madrid l'astre argentí del Barça situa en 90 el rècord de gols marcats en un any per un jugador (i encara li queda jugar un partit abans que acabi el 2012, contra el Valladolid). Messi és una màquina de marcar a totes les competicions. Superat ja el rècord de 85 gols de l'alemany Gerd Müller, Leo segueix sumant i sumant. Aviat ja no li quedarà cap rècord per batre. Amb el doblet davant l'Atlético suma 90 gols, però és que a més el jugador argentí ha marcat 14 doblets aquesta temporada, una xifra que mai havia aconseguit. Messi porta 6 partits consecutius marcant a la lliga i sempre marcant dos gols (Mallorca, Saragossa, Llevant, Athletic, Betis i Atlético). 



Messi ha marcat tot solet, més gols que 16 equips de primera divisió: actualment és el màxim golejador de la lliga amb 25 gols, seguit per Falcão, amb 17 i Cristiano Ronaldo amb 14. Ha signat un doblet en 11 jornades de lliga i un triplet davant el Depor. Porta 59 partits en què marca dos o més gols en el campionat de Lliga i 23 en les que marca tres o més gols al llarg de la seva carrera. Messi és el màxim golejador blaugrana de la història de la lliga espanyola. Porta 194 dianes en aquesta competició, superant a César Rodríguez (190).

El seu dit continua assenyalant el camí a aquest magnífic equip i a tots els seguidors del Barça. El seu dit lidera el millor inici del Barça a la lliga (15 victòries i 1 empat en 16 partits), el millor a nivell històric de tots els equips de primera divisió. El seu dit, a diferència d'altres dits ignominiosos, també assenyala el camí cap a l'excel·lència, la competitivitat ben entesa i la victòria. Ell, que probablement és el millor jugador de la història del futbol, mai ha presumit de ser únic o especial. No li cal, s'ho passa tant bé jugant a futbol que amb això en té prou. I nosaltres, que som uns autèntics afortunats de veure'l, també. Gràcies Leo.

dimecres, 5 de desembre de 2012

Wert, el català ni tocar-lo

Ahir es van fer públiques les dades de l'atur a Espanya. Al novembre, altres 74.296 persones han passat a engreixar la llista dels que es troben sense feina. Amb aquests, el nombre d'aturats a Espanya se situa en 4.907.817, rècord absolut (un 25% de la població activa). Quasi cinc milions de persones no tenen feina. Paral·lelament a l'increment de l'atur, durant el mes de novembre la Seguretat Social ha perdut altres 205.678 afiliats. És a dir ens trobem a la cua d'Europa pel que fa a la creació d'ocupació. Com que això no és cap novetat (fa temps que som els campions de l'atur a nivell europeu, tant a nivell general com juvenil), he volgut saber en quantes coses més ens trobem a la cua.

Fent una consulta ràpida amb el Google ("España, a la cola en...") m'he trobat amb un munt de notícies d'actualitat que posen de relleu que Espanya es troba a la cua d'Europa o del món:

-en el control del dèficit i accés al crèdit (ocupa el lloc 135 de 144 països avaluats), a nivell mundial. També ocupa el lloc número 36 del món pel que fa a competitivitat, per darrere de tots els països de la Unió Europea.
-en creixement econòmic (el 2013 estarem a la cua mundial juntament amb Grècia)
-en ajuts socials, en fills i en recursos per promoure la natalitat. És el país d'Europa, juntament amb Polònia i Malta que menys ajuts destina a les famílies (menys d'un 1% del PIB).
-en conciliació de la vida laboral i familiar.
-en nombre de dones treballadores.
-en innovació tecnològica.
-en augment de la productivitat.
-en despeses destinades a l'innovació.
-en exportacions d'alta tecnologia.
-en despesa sanitària per persona.
-en qualitat del sistema sanitari, segons els consumidors.
-en oferir connexió a Internet amb fibra òptica als seus ciutadans.

-en velocitat de connexió a Internet.
-en normativa empresarial. És més fàcil crear una empresa a països subdesenvolupats com Bielorrusia, Sri Lanka o Camerún que a Espanya.
-en salari mínim. En canvi som un dels països amb l'IVA més elevat.
-en nombre d'empleats públics. Té una de les ràtios més baixes de la UE.
-en racionalització de l'administració local.
-en matèria d'eficiència energètica en edificis, mentre que la despesa energètica ha pujat un 60% els darrers quatre anys.
-en la substitució de combustibles fòssils per alternatius.
-en qualitat de l'aire que respirem.
-en conservació de carreteres.
-en transparència. És ell país més opac d'Europa. No té registre de lobbies, ni són transparents el finançament dels partits o els comptes de la Casa Reial...
-en taxa d'abandonament escolar: més d'un 25% (només ens supera Malta); en taxa de població amb risc de pobresa (un 25% segons Eurostat) i en inversions en I+D (menys d'un 1% del PIB).
-en alumnes excel·lents de tots els països del seu entorn.
-en el panorama educatiu mundial.
-en sistemes educatius que fomenten la competitivitat.
-en estudis d'idiomes.
-en inversions en salut mental.
-en...

Amb tot aquest panorama desolador (la llista podria ser encara més llarga, podeu fer la prova) el govern espanyol continua sense reaccionar i sense oferir solucions per millorar la situació i intentar que el país (que ja es troba en fallida tècnica) surti del pou. En comptes de cercar solucions, crea problemes. Un exemple de màxima actualitat, la reforma educativa, pot servir d'exemple. Teòricament la reforma que impulsa el PP hauria de servir per solucionar els problemes (total o parcialment) educatius que s'enumeren a la llista anterior (n'hi han uns quants més que no surten).

José Ignacio Wert treu pit amb el català a l'escola
Doncs no, al ministre d'Educació, Cultura i Esport (el ministre pitjor valorat del govern) sembla que no l'interessa tenir estudiants més competents i qualificats. No l'interessa que els problemes del sistema educatiu els solucionin els que hi entenen. Res de tot això està a la seva agenda. Al senyor Wert només l'interessa que els nens catalans parlin més castellà (com si no sabessin parlar-lo!!) i de pas relegar el català -la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya des de fa més de trenta anys- al llimb, a l'ostracisme lingüístic. Vol, en definitiva que el català deixi de ser un idioma important. Vol marginar-lo, convertir-lo en un idioma residual de pagesos i camperols, de 'paletos y pueblerinos'. Al País Valencià i les Illes Balears, on també governa el PP, ja estan aconseguint que així sigui. El següent pas, doncs, és Catalunya. Cal ser ignorant. El PP, i Wert en particular, creu que podrà fer el que no va aconseguir la dictadura franquista, carregar-se el català. Encara no s'ha assabentat que aquí, ara i sempre, la llengua és innegociable. El català ni tocar-lo.

El senyor ministre faria bé d'esforçar-se més en solucionar els problemes de la gent, i no de crear-li'n de nous. Amb la seva actitud, de moment només ha aconseguit una cosa, que uns quants centenars més de catalans se sumin a la causa independentista aquesta setmana.

dijous, 29 de novembre de 2012

Presumpció d'innocència

Ahir vaig escoltar com, en to solemne, el líder dels socialistes catalans Pere Navarro declarava que creia cegament en la honorabilitat dels dirigents del seu partit investigats per corrupció i imputats per la justícia per un presumpte delicte de tràfic d'influències en l'anomenada operació Mercuri: el seu braç dret al partit, Daniel Fernández, i els alcaldes de Sabadell i Montcada i Reixac, Manuel Bustos i Maria Elena Pérez, respectivament, entre d'altres persones. Navarro, que està cofoi perquè en aquestes eleccions només ha perdut vuit diputats (quatre menys que els convergents, que consti!!), explica que ha escoltat els imputats i se'ls creu. I afegeix: "són innocents fins que algú demostri el contrari". Caram, ja era hora que algú aixequés la bandera de la presumpció d'innocència en aquest país, on tothom s'abona ràpidament al linxament popular sense escrúpols ni proves i al judici implacable del telenotícies (i ara també de les xarxes socials).

Gràcies senyor Navarro, gràcies. M'en alegro que el màxim mandatari dels socialistes catalans pensi, com molts altres ciutadans assenyats, que la presumpció d'innocència està per sobre de qualsevol altra consideració, sobretot si aquesta és d'indole política. Llàstima però, que el senyor Navarro no digués el mateix fa uns dies, quan un diari de Madrid va començar a abocar fem contra el candidat Artur Mas basant-se en un presumpte esborrany d'informe policial de la senyoreta Pepis que el govern d'en Rajoy encara no ha trobat. Com és possible que el primer secretari del PSC doni més credibilitat al pim, pam, pum d'El Mundo (no a una investigació judicial, com ara) que a les paraules del candidat Mas, president de la Generalitat en funcions, que va assegurar reiteradament que no té cap compte corrent a Suïssa? Com és possible que no sortís ràpidament a afirmar, després d'escoltar-lo, que creia en la seva honorabilitat i en la seva innocència fins que algú demostrés el contrari? No ho va fer perquè Mas no és socialista i no li mereix credibilitat? Senyor Navarro, la presumpció d'innocència val per tothom, no només pels seus amics i coneguts. Creiem o no creiem en la presumpció d'innocència?


Chacón i Navarro acaronant-se durant el míting del dia 16 a l'Hospitalet
Si això és greu, més ho és encara que no censurés immediatament a diverses patums del seu partit, com la senyora ex ministra Carme Chacón (i al ara imputat Dani Fernández, que va fer de les seves a través del Twitter), que donant per bones les acusacions de 'Pedro J. y sus secuaces' i sense cap mena de prova, referint-se a l'ex-president Pujol i a Artur Mas, en un míting de campanya és va quedar tan ampla afirmant que “para los de abajo, recortes y banderas y para ellos, poder y dinero. Da igual que sea en Suiza, Liechtenstein, Méjico o Argentina. Hay una Cataluña que se manifiesta y sufre, y otra que vive en la opulencia: la gente que paga sus impuestos y no quiere romper frente a la Cataluña que defrauda y se lleva el dinero a Suiza. Per reblar el clau, donya Chacón va fer embogir les masses dient que el govern d'en Mas “es un Gobierno que ha puesto a Cataluña en el foco de la corrupción como nunca había pasado”. Lluny de censurar-la, Navarro va aplaudir públicament amb un somriure a la cara aquestes afirmacions d'orgasme mitinguer, igual que va fer a l'inici de campanya quan l'ex-president d'Aragó, Marcelino Iglesias, va comparar en un míting del PSC el nacionalisme de Mas amb el nazisme.

Els socialistes sempre donant lliçons d'ètica i moral, no tenen remei. És curiós que parlin i acusin de corrupció al demés quan ells tenen el rècord Guinness de la corrupció a Espanya. No pretenc amb això exculpar ningú, òbviament, doncs corruptes n'hi han i n'han hagut a tots els partits (a CiU també), però el que sobta és que el partit que més escàndols de corrupció ha protagonitzat en l'Espanya contemporània democràtica (el PP ja l'està atrapant) vulgui donar lliçons als demés. Colla de bocamolls.

La memòria és fràgil. Sembla que ja ningú s'en recorda dels escàndols de corrupció de Filesa, Malesa, Time Export, Extraco, Unión, Ibiza Centro, Mercasevilla, Juan Guerra, Luis Roldán, els ERE fraudulents d'Andalusia o les més recents operacions Campeón i Pretoria, per citar-ne alguns (n'hi han uns quants més) on s'han vist involucrats de ple els socialistes. També podríem parlar del cas GAL (finançament de grup terrorista), que va portar a José Barrionuevo i Rafael Vera a la garjola. Per cert, el PSC manté a la seva executiva a Josep Maria Sala, condemnat a dos anys de presó pel cas Filesa de finançament il·legal del PSOE. Un recurs d'empara davant el Constitucional va impedir que complís sencera la pena.


Després de refrescar una mica la memòria, caldria recordar-li també al senyor Navarro que ell i la formació política que representa han tingut molta sort en aquesta campanya electoral, doncs segons es va desvetllar ahir l’operació policial que ha destapat el cas Mercuri estava prevista pel passat 19 d'octubre però el fiscal la va endarrerir perquè va considerar que podria influir en el resultat electoral del 25 de novembre. Sense Mercuri el PSC ha perdut 8 diputats i ha assolit els pitjors resultats de la seva història. Que hauria passat si haguessin ensopegat amb un fiscal menys benevolent i conscienciat políticament? Mai ho sabrem, però em temo que els resultats encara haurien sigut molt pitjors pels socialistes. 
El periodista i historiador Jaume Clotet llençava ahir en un article d'opinió unes preguntes molt pertinents: No creu el fiscal que abans d'expressar el nostre vot havíem de tenir una informació tan valuosa com aquesta? Creu el fiscal que els ciutadans som incapaços d'entendre el concepte de presumpció d'innocència? Creu el fiscal que som nens petits a qui cal amagar informació transcendent sobre el principal partit de l’oposició? Per què no es limitava a fer la seva feina sense exercir cap paternalisme sobre la societat? 

Perquè després diguin que la justícia d'aquest país no està polititzada, a més de ser bastant inoperant (el cas del saqueig del Palau de la Música n'és un exemple paradigmàtic).

dilluns, 26 de novembre de 2012

Apunts post-electorals (3)

Apunt 1.- El novembre de 2010 Artur Mas va recuperar molts vots perduts i va rebre el vot de gent que probablement no l'havia votat mai i que va creure que CiU era l'única formació política que podia solucionar els seus problemes i els del país, sobretot els relacionats amb la crisi. Dos anys després Mas perd suport electoral (- 12 diputats) bàsicament perquè no se'n ha sortit en el tema econòmic (les famoses retallades i altres mesures impopulars) i per la sospita de corrupció que han llençat a sobre seu de la forma més barroera el diari El Mundo i les clavegueres de l'Estat durant la darrera setmana de campanya.



Apunt 2.- Els vots prestats d'ERC que CiU va sumar fa dos anys han tornat als seus propietaris. El cap de llista d'Esquerra, Oriol Junqueras ha fet una campanya impecable, transmetent frescor, serietat i idees clares. L'electorat nacionalista d'esquerres ho ha entès i ha tornat "a casa" després de la neteja interna que en Junqueras ha fet al partit i de les propostes inequívoques en pro de la sobirania que aquest ha plantejat en campanya. El vot útil que pretenia Mas ha anat al sac d'en Junqueras (+ 11 diputats) i els de SI també. Ara, articular les condicions necessàries per plantejar un referèndum sobre el dret a decidir durant aquesta legislatura és cosa de dos, i no d'en Mas solament, com ell pretenia. Mas i Junqueras sumen majoria absoluta al Parlament (71 diputats) i també poden comptar amb el recolzament d'ICV-EUiA (13) i de les CUP (3), que també defensen sense embuts que els catalans tenen dret a decidir el seu futur. El procés endegat el passat Onze de Setembre no té marxa enrere. Els resultats electorals així ho avalen

Apunt 3.- Malgrat les lectures apocalíptiques que es fan interessadament des del nacionalisme espanyolista més centralista (PSOE, PP, C's i d'altres), des del govern de l'Estat i des dels mitjans de la caverna madrilenya per menysprear personalment al president Mas (només cal veure algunes portades d'avui) i per desdenyar el pes real dels partits sobiranistes, el resultat de les eleccions catalanes d'ahir diuen ben clarament una cosa: el Parlament de Catalunya és més sobiranista que mai. CiU, ERC, ICV-EUiA i les CUP, tots els grups partidaris del dret a decidir, sumen 87 diputats, mentre que els partits unionistes que aposten clarament per l'encaix de Catalunya dins d'Espanya (PSC, PP i C's) només en sumen 48. Negar l'evidència no els farà tenir la raó. Les matemàtiques no entenen de política.

Apunt 4.- Esquerra torna a tenir la clau de la governabilitat. El seu paper pot tornar a ser decisiu a l'hora de formar el futur govern de Catalunya i de gestionar el dia a dia polític i econòmic dels catalans. Ara mateix el seu paper va més enllà de ser un simple aliat de CiU a l'hora de convocar un referèndum sobiranista. Mas pot optar per oferir-li a ERC formar part del govern o arribar a pactes puntuals en el Parlament. Si vol tenir un soci de govern estable haurà de renunciar a moltes de les mesures econòmiques que ha impulsat durant els darrers dos anys i a oblidar-se per sempre més del suport del PP. Si no és així Junqueras li dirà NO. Aventurar-se a governar en minoria en 
l'actual panorama polític i econòmic, cercant pactes puntuals amb els diferents grups de la cambra, també pot resultar inviable, doncs tothom li podrà exigir contrapartides inassumibles. L'altra alternativa, la sociovergència, és la més improbable. No crec que Mas es plantegi el pacte amb en els socialistes, un partit que ha tocat fons.

Apunt 5.- L'altre gran damnificat d'aquestes eleccions és el PSC. Fa dos anys va obtenir a Catalunya els pitjors resultats de la seva història (28 diputats). Ahir en va perdre 8 més. Ha passat de governar arreu i controlar-ho tot (Generalitat, diputacions i els ajuntaments més importants) a no pintar res en el mapa polític català. En els darrers nou anys ha perdut mig milió de vots, una hemorràgia que de moment no ha trobat cap metge capaç de taponar-la. Els Montilla, Corbacho, Chacón i companyia li han fet tan mal a aquest partit que ningú s'atreveix a vaticinar quan començarà a recuperar-se, si es que pot fer-ho durant la propera legislatura. Ja és la tercera política de Catalunya, per darrere d'ERC i amb el PP trepitjant-li els talons. El nou candidat, Pere Navarro, i les seves propostes federalistes que ningú es creu no han estat antídot suficient per frenar el desastre.

Apunt 6.- El naufragi socialista ha beneficiat, i molt, als pijo-progres lerrouxistes de Ciutadans, el partit que encapçala Albert Rivera i el sinistre Jordi Cañas. C's ha triplicat els seus resultats (de tres a nou diputats) recollint un bon nombre de vot socialista no catalanista que no es creu les receptes federalistes de Navarro i que l'únic que vol escoltar, des d'una vessant de centre-esquerra és que "no vamos a permitir que se rompa España". Aquest partit, pels despistats, és el cosí germà de l'UPiD de Rosa Díez. L'histriònic bufó Boadella és un dels seus padrins, de moment.

Apunt 7. El PP guanya un diputat i 84.000 vots. Per molt que diguin els seus dirigents, un pobre balanç. Rajoy i altres membres del govern i del partit s'han bolcat en aquesta campanya electoral. Han visitat Catalunya més que mai i han avalat descaradament des de l'executiu central, i des del partit, les tesis d'El Mundo. Molt soroll i molt joc brut per sumar un únic diputat. 'Para este viaje no hacían falta estas alforjas...' Alícia Sánchez, la candidata pepera, no crec que estigui molt satisfeta.

Apunt 8.- La millor notícia de la jornada electoral ha estat, sens dubte, l'alta participació dels electors en aquests comicis: un 70% aproximadament. Aquesta participació és la més elevada de la història de les eleccions al Parlament de Catalunya, des de 1980. Mai l'abstenció havia sigut tan baixa. Els electors han sigut conscients del que s'hi jugava el país i han respost. Tot i així, 1,6 milions de catalans han preferit no exercir el seu dret al vot. Després que no es queixin. L'altra bona notícia és que els feixistes xenòfobs de Plataforma per Catalunya no aconsegueixen entrar al Parlament i, a més, perden suport popular a les urnes.
 

dijous, 22 de novembre de 2012

Començar de nou (Starting Over)

Avui, 22 de novembre, se celebra el Dia de la Música en honor de Santa Cecília, la seva patrona (que també ho és dels poetes i dels cecs). Per celebrar aquesta diada com cal i aprofitant que fa pocs dies, (dissabte passat, 17 de novembre) es van complir 32 anys del llançament del darrer àlbum d'estudi d'en John Lennon, Double Fantasy, us proposo escoltar la cançó que obre el disc, (Just Like) Starting Over, el darrer gran èxit en vida del músic britànic a les llistes d'èxits.

A Double Fantasy l'ex beatle mostra la seva faceta musical més intimista. Després de cinc anys sense ficar-se en un estudi per gravar música, l'agost del 1980 va decidir que ja tenia mig criat al seu fill Sean i que ja tocava tornar a fer allò que millor sabia fer. El disc, que comparteix a mitges amb Yoko Ono, la seva dona, conté peces magnífiques com I'm Losing You, Beatiful Boy, Woman, Watching the Wheels o la que podeu escoltar en aquest post. De les peces que signa la  japonesa millor no parlar-ne.

El retorn de Lennon a la primera plana de l'actualitat musical va ser flor d'un dia, com tothom sap. No va tenir gaire temps per assaborir la seva reeixida musical. Tres setmanes després de sortir l'àlbum al mercat, un sonat el va assassinar a trets a la porta de casa seva, a Nova York. No va poder començar de nou, com diu el títol d'aquesta cançó. Una llàstima.



dijous, 15 de novembre de 2012

Difunts 3.0

Voleu dir que no estem fent un gra massa amb tot el tema de les noves tecnologies? Jo en sóc usuari habitual, tot i ser conscient del perill que comporta aquesta versió subtil del Gran Hermano que va imaginar Orwell. És més, reconec que sense les noves tecnologies la meva feina actual seria molt diferent, gairebé impossible, un caos. Però d'aquí a voler perpetuar-nos en el record de familiars, amics, coneguts i desconeguts mitjançant un codi QR un cop morts ja és una mica massa. O no? El cas és que sembla que en aquest camp tampoc no hi ha marxa enrere.

La tecnologia ha arribat al negoci mortuori amb força, per la porta gran del cementiri per substituir al tradicional "descansi en pau". Els codis QR ja s'utilitzen als recordatoris que s'entreguen als funerals i a les làpides. Ara tothom, amb un simple escanejat del codi amb l'smartphone o la tablet, tindrà accés directe a la vida i miracles de qualsevol difunt: dades autobiogràfiques, fotografies, vídeos, la seva música favorita... Tot a l'abast de qualsevol amb un simple clic.

Però compte, que això que a priori sembla tan maco també comporta perills. Les noves tecnologies sempre tenen un costat fosc. A partir d'ara caldrà deixar per escrit (i davant del notari si cal) com volem passar a la posteritat, no sigui que algun familiar malparit (o qui sigui que s'encarregui de recopilar la informació que s'inclourà en el codi) fiqui dades que no ha de ficar i es trenqui per sempre la imatge pública de bona persona que tots tenim. Perquè tots som molt bones persones, sobretot després de morts, oi?

Així, advertits del perill, abans de convertir-nos en un difunt digital caldrà determinar amb exactitud què es pot i què no es pot explicar després de mort, doncs tampoc és qüestió que taquin la nostra imatge a les primeres de canvi. Les amants, els negocis tèrbols, les traïcions, els vicis, i tot allò que ha donat una mica de 'xispa' a la nostra existència terrenal no poden tenir cabuda en un miserable codi QR. Les debilitats que no s'han confessat en vida no s'han d'exposar al domini públic a traïció un cop t'has convertit en un míser 'fiambre'. Només faltaria això. Els secrets inconfessables se'ls emporta un mateix a la tomba. El contingut multimèdia de qualsevol finat ha de ser digne. O no?

dimarts, 6 de novembre de 2012

El manifiest federalista

Interessant lectura comentada del "Manifiesto" a favor del federalisme publicat diumenge pel diari El País on prop de tres-cents intel·lectuals espanyols rebutgen l'onada independentista que recorre Catalunya. Els comentaris, en negreta, són de l'amic periodista Julià Álvaro. Us adjunto el text complert, publicat al seu bloc personal:

"Varios centenares de intelectuales (295 no son varios centenares sino varias decenas) y profesionales han firmado en Cataluña un llamamiento a favor de la izquierda (pese a haber destacados derechistas) y del federalismo para responder al creciente secesionismo estimulado por Convergència i Unió, desde el Gobierno de la Generalitat, así como por otras fuerzas políticas de afinidad nacionalista.
Queremos atender esa llamada porque los promotores de una independencia inmediata de Cataluña aducen beneficios obviando penosas consecuencias para todos (no concretan tales penosas consecuencias que, obviamente, deben ir más allá de la ya efectiva fractura social que se está produciendo y sobre la que no se conoce manifiesto alguno). Además se eximen de responder a los ingentes problemas que, como europeos, como españoles, como ciudadanos de una comunidad autónoma y como vecinos de un municipio, nos plantea la crisis económica y la incapacidad que aquí y en Europa se advierte para adoptar decisiones válidas. Añadir una propuesta de secesión augura, bajo el pabellón de un nacionalismo exacerbado (es discutible usar este adjetivo, la manifestación del 11-S no parecía especialmente irritada), el desbordamiento a corto plazo del malestar social al que nos viene arrastrando el súbito empobrecimiento y el vértigo de la desesperanza de un número creciente de ciudadanos (suponer que el malestar se va a desbordar por la cuestión territorial , y no por el empobrecimiento en si mismo, parece también una cuestión a discutir).
Los independentistas convierten su particular idea de España en el chivo expiatorio sobre el que cargar todos los malestares (esto es simplemnete falso, el independentismo catalán, sobre todo el más progresista, es plenamente consciente de que los "malestares" son muy diversos). Abonan así el terreno a la exigua minoría que, desde el resto de España, se propone hacer otro tanto con su particular idea de Cataluña (a la vista de la historia o de lo que aparece en los medios nadie diría que hablamos de tan poquita gente). La afirmación de que España perpetró agresiones contra Cataluña es una desgraciada manipulación del pasado, que olvida deliberadamente cómo en los conflictos y guerras civiles en los que todo el país se vio envuelto, los catalanes, al igual que el resto de los españoles, se dividieron entre los diferentes bandos (vieja argumentación que no está, para nada, en el sentimiento independentista de hoy; así pues, falso enfoque en el que resulta superfluo detenerse).
Ni Cataluña está sometida a un expolio por parte de España, ni el común de los españoles alberga sentimiento alguno de menosprecio hacia ella (menosprecio puede que no, pero desconfianza, sospecha y molestia, es evidente que sí) . Bien al contrario: Cataluña suscita afecto, admiración y reconocimiento (tal afirmación es más que dudosa, repásese lo aparecido en los medios en los últimos años y verán lo difícil que es encontrar ejemplos de esos sentimientos que, en todo caso, no parecen muy generalizados), entre otras razones porque sin ella, sin su lengua, sin su cultura y sin su aportación solidaria, no puede entenderse la España democrática (estas palabras se echaron de menos en tiempos de boicots, declaraciones de destacados políticos españoles y campañas varias que se han dado en este mismo decenio) . Las fuerzas políticas que han abrazado el independentismo calculan que, dada la drástica reducción de los recursos del Estado y los padecimientos de la crisis, sería llegada la hora de pugnar por sus aspiraciones maximalistas, sin atender al orden constitucional pactado por todos (la Constitución de 1978 en ningún caso se puede entender como un punto de llegada, todas las normas son revisables).
En Cataluña existe un profundo sentimiento nacional, del que el resto de los españoles es plenamente consciente (no parece que esa consciencia sea suficiente para entender que tal singularidad es razonable que se concrete en las leyes) . De ahí que sostengan con firmeza que haya de ser reconocido e integrado de nuevo en el seno de instituciones compartidas (ya pero ¿cómo?)No obstante, si ese sentimiento de forma mayoritaria se manifestara contrario de modo irreductible (¿irreductible? aquí se nota un prejuicio muy claro, si es mayoritario y democrático, ¿por qué habría de reducirse?) y permanente al mantenimiento de las instituciones que entre todos nos dimos, la convicción democrática nos obligaría al resto de los españoles a tomarlo en consideración(¿quiere esto decir que los firmantes están por el referéndum?) para encontrar una solución apropiada y respetuosa: los ciudadanos de Cataluña tienen que saber que este es nuestro compromiso irrenunciable. Pero tienen que saber también que en el resto de España y en la misma Cataluña hay muchas voces que reclaman seguir avanzando juntos (eso lo sabe todo el mundo y nadie lo discute, de ahí el conflicto).
El programa de construcción nacional incentiva a los independentistas a sentirse víctimas de una opresión por parte de España, a rechazar la toma en consideración de las propuestas de entendimiento (¿cuales son las propuestas de entendimiento a  las que se hace referencia rechazadas por el nacionalismo catalán?)  y a silenciar o relegar a todos aquellos ciudadanos catalanes que no suscriban ese programa de secesión (es discutible mantener que los partidarios del no a la independencia hayan sido silenciados, ni en las instituciones, ni en los medios, ni en la calle). La transición de la dictadura a la democracia se hizo de la ley a la ley pasando por la ley (apelación debatible ya que el espíritu de consensos de la transición no parece un clima muy parecido al actual). Ahora, paradójicamente, los independentistas para llevar adelante su denominada transición nacional se proponen violentar la ley democrática, hecha por todos y para todos, con el propósito de alumbrar una ley nueva, hecha solo por los que se sienten llamados a una misión sin contar con los demás (las leyes nunca las hacen las minorías, así que tranquilos, no hay violación posible solo presión para adaptar la legislación a una posible voluntad mayoritaria de un pueblo). En la aritmética política sucede que el orden de los factores altera el producto.
Ni España ni la Constitución de 1978 ni el Estatut de 2006 niegan a los ciudadanos de Cataluña ejercer su derecho a decidir (por tanto, ¿referéndum, sí?); son los partidos que apoyan la fulminante independencia de Cataluña quienes confunden las opciones al concurrir, una tras otra, a las citas electorales con programas edulcorados, indoloros y sin coste político, social o económico alguno, pensando ampliar así sus apoyos en las urnas (eso sirve solo para CiU a quien, precisamente, tantas veces se ha apelado, y loado, como apoyo de los gobiernos de España).
Es preciso que CiU y otras fuerzas de afinidad independentista (además de CiU, ¿cuales?) asuman sus graves responsabilidades en la equivocada gestión de la presente crisis económica y en los abusos en que incurrieron y dejen de exculparse bajo el supuesto expolio perpetrado por España. Esa estrategia de exculpación les ahorra el debate económico y social que necesitan tanto Cataluña como el resto de España, exacerbando y absolutizando, en su lugar, un debate nacional y nacionalista (lo curioso del caso es que este manifiesto aparece cuando se habla de cuestiones nacionales y no ante una deriva social que, como se apunta, ya es una realidad indiscutible. Por tanto, el "debate económico y social" también se lo han ahorrado los firmantes).
Consideramos, además, que todas las fuerzas democráticas deberían sumarse en la búsqueda de un mejor encaje institucional para Cataluña, de una financiación más justa y de una federalización del deteriorado Estado de las autonomías (se echa en falta que esta actitud se hubiera puesto de manifiesto cuando se cercenó la reforma del Estatut en tiempos de Pasqual Maragall o, por añadir una cuestión  relacionada, cuando se rechazó el "Plan Ibarretxe"), que inscriba en su norma suprema la solidaridad interterritorial y los criterios de su aplicación compatibles con el esfuerzo común de todos y el principio de ordinalidad. Por ese camino podremos seguir ampliando las cotas de libertad, igualdad, progreso y respeto mutuo logradas con la Constitución de 1978".

Només afegiré una cosa. Tots aquests presumptes intel·lectuals continuen sense entendre res. I dic això perquè continuen pensant, com la majoria de partits polítics espanyols, que l'onada independentista l'han provocada CiU i Artur Mas, el president de la Generalitat. Són tan miops que són incapaços de veure que és una part important del poble català, encapçalats pel milió i mig de persones que es va manifestar l'Onze de Setembre, el veritable artífex d'aquesta onada. "Una onada que Mas surfeja com pot", com explica el professor d'antropologia de la UB, Llorenç Prats, en una carta de rèplica al manifest que ha enviat al diari El País i que aquests dies circula per la xarxa. El més trist de tot plegat és que malgrat la seva suposada capacitat intel·lectual, els signants del manifest no tinguin el valor democràtic de reconèixer, simplement, el dret a decidir. Quina llàstima.

divendres, 2 de novembre de 2012

Montilla, president indigne

Les declaracions efectuades aquest dimecres per l'ex president socialista de la Generalitat José Montilla qüestionant la convocatòria d'una hipotètica consulta d'autodeterminació a Catalunya el desacrediten totalment. Montilla va assegurar en una entrevista als Matins de TV3, que "el referèndum és la fórmula preferida dels dictadors, ho vull precisar perquè no cal mitificar el referèndum", va dir. Per acabar de reblar el clau, va afegir que "un referèndum pot ser antidemocràtic. Franco feia referèndums"

Montilla durant l'entrevista a TV3
Comparar els referèndums que organitzava el dictador amb el que actualment reclama la gran majoria de l'espectre polític del país és un cop baix al seu partit, a l'estratègia electoral de Pere Navarro, al milió i mig de persones que el passat Onze de Setembre van sortir al carrer, i a tothom que en aquest país pensa que Catalunya (com qualsevol altre territori) té dret a decidir lliurement i de forma pacífica i democràtica el seu futur.

Ni el ministre Wert ni el monster family Vidal Quadras s'han atrevit a arribat tan lluny com Montilla, que amb les seves declaracions demostra que ha estat un president indigne. Com diu l'amic Martí Estruch, és molt trist i decebedor que algú que ha ocupat el càrrec institucional més alt del país tingui més interès en desprestigiar una eina de participació democràtica com és un referèndum que en mirar de convèncer els seus homònims del PSOE perquè acceptin que un poble pugui expressar-se lliurement a les urnes. Parlant de dictadors, la manca de cultura democràtica de molts espanyols quaranta anys després fa feredat!

Actualment Montilla -l'increïble home normal- treballa al Senat, el cementiri d'elefants on van a parar tots els polítics inútils i mediocres d'aquest país. Quin 'gran intel·lectual' vàrem tenir com a president, mare de déu senyor...

dimecres, 31 d’octubre de 2012

Chacón vol liderar el PSOE

Carme Chacón ha començat amb força la carrera per moure-li la cadira a Alfredo Pérez Rubalcaba en el PSOE i per ser la propera candidata socialista a la presidència del govern central. Ara que el PSC ha inclòs en el seu programa electoral el dret a decidir (li ha costat!), arriba l'ex ministra i li xafa la guitarra -com es diu col·loquialment- al pobre Pere Navarro, que està fent mans i mànigues per salvar el vaixell socialista català del naufragi en les properes eleccions catalanes del 25N.


Els moviments de Carme Chacón per liderar el PSOE han començat contradient el programa electoral del PSC: mostrant-se implícitament en contra del dret a decidir de Catalunya en una entrevista que publica avui el diari El Mundo, on també remarca que és rotundament i radicalment contrària a la independència. Que no sigui independentista ho entenc, és perfectament legítim. N'hi ha molts milions de persones que no ho són. Ara, que no sigui una demòcrata no ho puc entendre de cap manera. Defensar el dret a decidir dels pobles és, avui dia, la màxima expressió democràtica que pot tenir un polític, a Catalunya i a Espanya. L'exemple del premier britànic David Cameron en el cas del referèndum escocès és paradigmàtica, com ja he comentat en aquest bloc més d'una vegada.

En l'entrevista Chacón admet que el problema de l'expressió 'dret a decidir' és l'ús que en fan els nacionalistes, perquè el fan servir "de forma equívoca i tramposa per dir 'independència'". La diputada es limita a dir que "els ciutadans decidim cada vegada que votem". I és clar que els ciutadans decidim cada vegada que votem. Decidim a mitges (després els que acaben governant s'encarreguen de canviar-ho tot al seu gust) un model social, educatiu, sanitari i econòmic i poca cosa més. Però no podem decidir si volem continuar formant part o no de l'estat espanyol perquè la Constitució ho impedeix i perquè els grans partits espanyols, PP I PSOE, no volen reformar-la. És tan senzill com això. Es pot reformar la Constitució urgentment per ordre de Merkel i Sarkozy (per incloure límits a la despesa pública) amb els vots favorables del PP i el PSOE, i en canvi no es pot reformar quan el poble surt al carrer en massa (Onze de Setembre) i quan la majoria de l'espectre polític català ho demana. Llavors no toca.

L'ex ministra afegeix a l'entrevista que en l'hipotètic cas que s'arribi a fer un referèndum aquest ha de ser legal, com propugna el PSC. És contradiu Chacón? No. Diu això per dos motius. Perquè sap que si no es reforma prèviament la Constitució el referèndum mai serà legal (si Artur Mas arriba a convocar-lo fora d'aquest marc) i per tant la proposta a favor del dret a decidir del PSC quedarà en paper mullat. I també ho diu per distanciar-se del secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, que ha dit públicament que no comparteix la voluntat del PSC de reformar la Constitutció per emparar la celebració d'un referèndum d'autodeterminació.

El més curiós de tot plegat és que Chacón hagi escollit les pàgines d'El Mundo per dir tot això. Després de passar-se molts mesos desapareguda de la vida pública se'n va al diari d'en Pedro Jota -el mateix diari que cada dia intenta marcar l'agenda política de Mariano Rajoy i manipula i menteix sobre tot el passa o té relació amb Catalunya- a explicar el de sempre, que qualsevol cosa "antes que una España rota" (perdoneu l'adaptació lliure de la famosa frase de Calvo Sotelo, ministre durant la dictadura de Primo de Rivera). Com era d'esperar, el frenesí polític s'ha tornat a desfermar en aquest diari, que en la seva edició electrònica ja ha penjat una enquesta on pregunten als lectors si Chacón seria millor líder del PSOE que Rubalcaba. Ja es deuen fregar les mans pensant que ara també marcaran l'agenda dels socialistes. Altra bufetada a El País. Les declaracions a El Mundo les ha tornat a repetir aquest mateix matí en el programa d'Ana Rosa Quintana de Tele 5. L'estratègia està marcada. Objectiu: carregar-se a Rubalcaba i liderar el PSOE.

dissabte, 27 d’octubre de 2012

Espanya, campiona de la incompetència

Aquesta setmana he llegit dues notícies que m'han cridat molt l'atenció. La primera és que a Espanya és més difícil crear una empresa que a Zàmbia, Afganistan, Kosovo, Nepal, Senegal o Iemen. Per davant tenim, segons un informe que ha difós el Banc Mundial, altres 135 països on fer els tràmits corresponents per crear riquesa i donar feina als que no en tenen és més fàcil que al nostre país, on la burocràcia fa que els emprenedors hagin de perdre més d'un mes i fer una mitjana de 10 tràmits (com a mínim) per poder aixecar la persiana de la seva nova empresa. Això si tenen sort, doncs la premsa va airejar recentment el cas d'un empresari sevillà que va trigar tres anys i 10.000 euros en paperassa per poder obrir una empresa.

Però tornem a l'informe que he esmentat, el Doing Business 2013. Per darrere nostre, només n'hi ha altres 49 països que ho fan pitjor que nosaltres, tots països subdesenvolupats. En aquest àmbit, segons evidencia l'informe del Banc Mundial, tenim el privilegi d'ocupar un dels primers llocs del món en quant a ineficàcia, si tenim en compte que encara sens considera un país desenvolupat. Un cop més quedem amb el cul a l'aire. En la carrera de la incompetència som uns cracks, els campions. Aquí només fan negocis ràpids la gent sense escrúpols, els 'amics' de tal o qual polític o personatge influent. La gent, en definitiva, que ha alimentat la cultura del 'pelotazo', una forma de fer negocis indigna que ha estat el pa nostre de cada dia a Espanya durant les darreres dècades. Els que volen fer les coses bé, crear riquesa i donar feina a la gent ja ho veieu: traves, traves i més traves. El pal a la roda permanent.



El Doing Business 2013 analitza deu paràmetres de competitivitat per classificar als països. Dels deu, obtenim bona nota en quatre i mala nota en sis. Sortim ben lliurats en la resolució d'insolvències (20º posició mundial), en facilitar el pagament d'impostos (34º), en el maneig de permisos de construcció (38º) i en comerç transfronterer (39º). Les pitjors notes les obtenim en facilitar l'obertura d'empreses (136º), com ja hem comentat; en la protecció dels inversors (100º), en facilitar l'accés a l'electricitat (70º); en facilitar l'obtenció de crèdit (53º); en el registre de propietats (57º) i en el compliment de contractes (64º). Vaja, que som competitius "per la banda del tos", que diuen en el meu poble. Sort que Mariano i Montoro ens ho arreglaran tot en quatre dies. Només ens queda un any de recessió, ha afirmat el senyor Burns en seu parlamentària aquesta setmana. Com diuen els castissos, "¿Me lo dice o me lo cuenta?", senyor ministre. 

La segona notícia que m'ha cridat l'atenció és d'ahir mateix, quan Pinocha Sáenz de Santamaria, la senyora vicepresidenta, va anunciar en roda de premsa solemne després del consell de ministres que el govern crearà un organisme per auditar per complert totes les administracions de l'Estat, inclosos els governs autonòmics, amb l'objectiu de millorar la seva eficàcia, eliminar duplicitats i reduir la burocràcia. La intenció és encomiable, sens dubte, si l'objectiu és ser més competitius. El problema, com acostuma a passar amb la majoria de propostes del PP, és que l'objectiu resulta ser-ne un altre. Molt em temo que darrere d'aquesta proposta el que s'amaga realment és recentralitzar una mica més l'estat i treure competències a les comunitats autònomes. Temps al temps.


I dic això perquè durant la compareixença de donya Soraya ja va dir sense embuts que un dels objectius de la mesura és carregar-se les mal anomenades ambaixades catalanes (en la majoria dels casos són delegacions comercials i turístiques) a l'exterior. Així que l'anunciat exercici de transparència em sembla que quedarà en un no res. Si tantes ganes té el govern central d'eliminar duplicitats i millorar l'eficàcia de l'administració hauria de començar per eliminar uns quants ministeris que no tenen cap utilitat. Si les competències en matèria de sanitat, cultura, ensenyament, agricultura o justícia, per citar-ne algunes, estan transferides a les comunitats autònomes per a què necessitem una megaestructura ministerial? Per mantenir a un munt de funcionaris i a un munt d'endollats dels partits. Per a poca cosa més serveixen avui dia alguns ministeris. Algú em pot explicar per a què necessitem al ministre Wert (a banda de per tocar el que no sona i mentir vilment sempre que té ocasió), si pràcticament no té cap competència en matèria de cultura i educació. Espero que aquesta siga una de les primeres duplicitats que eliminarà el govern popular per millorar l'eficàcia administrativa. Ho espero amb impaciència.

Pel que fa a eliminar les ambaixades de Catalunya el primer que hauria de fer el govern central és fer una neteja a fons a les seves pròpies, les del govern d'Espanya, que estan donant una imatge lamentable d'ineficàcia i mala gestió i fins i tot m'atreviria a dir que de mala bava. Que comencin eliminant a tot el munt d'ambaixadors, consols i a la tropa acomodada de buròcrates (en el sentit més pejoratiu del terme) del cos diplomàtic que aquests darrers dies s'estan cobrint de glòria no facilitant, i en molts casos impedint que molts ciutadans residents a l'estranger puguin exercir el seu dret a vot per correu en les properes eleccions autonòmiques catalanes del 25 de novembre. Això sí que és incompetència amb majúscules.

El programa "El món a RAC1" que dirigeix el periodista Jordi Basté porta tota la setmana recollint testimonis esfereïdors de ciutadans repartits per tots els continents que no podran votar perquè les ambaixades espanyoles els hi estan posant mil i un impediments per fer-ho. Si això és eficàcia jo sóc la reencarnació d'en Kennedy. Us convido a que escolteu els testimonis que ha recollit la ràdio. N'hi ha per llogar-hi cadires. Però no us preocupeu. Solucionar aquest tema, com tants d'altres d'incompetència, segur que no està contemplat en el paquet de mesures que prepara el govern per auditar les administracions. Auditaran les ambaixades i consolats? Estic de broma, com podeu comprovar.