dilluns, 10 de març de 2008

El jorn dels miserables

L'endemà d'unes eleccions generals és un bon moment per recordar i tornar a escoltar El jorn dels miserables, una vella cançó de Lluís Llach que es resisteix a caure en l'oblit...



Que poques paraules tinc,
i les que us dic són tan gastades.
Caldrà buscar nous camins
on no calguin les par
aules.

Que poca força que tinc;
tants de cops l'he malmenada.
La vull tota per demà,
quan la gesta portí l'alba.

Quanta ràbia que tinc,
potser cal ser gos des d'ara;
quanta ràbia que tinc
i no vull pas oblidar-la.

Que poca esperança tinc,
i potser caldrà deixar-la,
que no sigui que esperar
ens allunyi més dels actes.

Quanta misèria que tinc
sota els peus damunt l'espatlla,
i la vull guardar amb mi
fins al jorn dels miserables.

La Catalunya masoquista

Què té Rodriguez Zapatero que no tenen els demés candidats? Deu ser el secret més ben guardat del regne. Després de tota una legislatura de mentides, falses promeses i d'infringir un maltracte territorial sense precedents a Catalunya, resulta que no només guanya les eleccions (els socialistes sempre han guanyat les generals a casa nostra) sinó que a més obté els millors resultats de la història, passant de 21 a 25 diputats.

L'electorat oblida ràpid pel que sembla. Ja no recorda la crisi de les infraestructures, la gran apagada de l'estiu, que l'AVE ha arribat amb dos mesos de retard, que encara no s'ha traspassat el servei de rodalies, que el govern central no ha respectat l'Estatut que va aprovar el Parlament, que segueix sense publicar les balances fiscals, que...

En les eleccions del 9-M la "Catalunya optimista" de la candidata Chacón ha guanyat per golejada a la Catalunya del "català emprenyat". Fixem-nos en el següent exemple, al meu parer demolidor: a les poblacions més afectades pel caos ferroviari dels darrers mesos (Vilanova, Sitges, Castelldefels, Gavà, Viladecans, El Prat, l'Hospitalet i el districte barceloní de Sants) els socialistes s'han imposat amb claredat, millorant amb escreix els resultats de fa quatre anys.

En aquestes poblacions, com ha passat a la resta del país, ERC (que ha abanderat les tesis del català emprenyat i l'ha transformat en argument per reclamar la independència) i ICV-Verds (que reclamava més i millors rodalies i menys alta velocitat) s'han enfonsat estrepitosament. Al seu costat CiU ha mantingut el tipus i el PP millora resultats a tot arreu menys a Sitges i Vilanova.
Al final, l'argument de la por ("Si tu no hi vas ells tornen") ha pesat més que la mala gestió: ha aconseguit reagrupar a quasi tota l'esquerra al voltant dels socialistes, que li han tret un rendiment excepcional al denominat "vot útil". L'altre argument que sens dubte ha pesat en la campanya catalana ha estat el del plat de llenties (Chacón fent promeses populistes i repartint milions i milions d'euros a totes les zones afectades per la incompetència dels socialistes). La por i les llenties han estat suficients per hipnotitzar a una bona part de l'electorat, que ha metabolitzat l'optimisme en masoquisme pur i dur.

dissabte, 1 de març de 2008

La Catalunya optimista??

Feia dies que volia dir alguna cosa respecte a l'increïble eslògan amb que el PSC ens "alegra" aquesta avorrida campanya electoral: "La Catalunya optimista".

Avui però, l'ocurrent Quim Monzó ho ha dit tot al respecte en una curta columna a La Vanguardia anomenada precisament La Catalunya optimista. L'articlet, curtet i concís no té desperdici. Monzó la clava i poques coses més es poden afegir sobre la empanada mental que arrossega la candidata socialista amb el tripijoc de paraules fal·laç que s'ha inventat sobre l'optimisme i el pessimisme.

M'imagino la cara de perplexitat de la Chacón llegint-lo aquest matí... El millor la frase final, atribuïda a la periodista Helen Rowland: "Un optimista no es más que un ex pesimista con los bolsillos llenos".

Monzó dixit.

Contra el cànon digital

Durant aquests darrers mesos -i sobretot des de l'inici de la campanya electoral- s'està parlant molt del nou cànon digital que s'ha tret de la màniga el govern de ZP i que, compte, gestionarà una entitat privada, la Societat General d'Autors (SGAE). Aquest cànon, per si algú encara no se'n ha assabentat, encareix tots els aparells amb capacitat d'emmagatzemar dades, és a dir, telèfons mòbils, discs durs, CD's i DVD's verges, escànners, copiadores, reproductors d'MP3 o MP4, memòries USB, etc, etc, etc...

La plataforma Todos contra el canon ha recollit i entregat dos milions de signatures contra aquest nou impost que estableix que tots els ciutadans som uns delinqüents en potencia. També s'han manifestat contra aquest polèmic cànon partits polítics, associacions de tota mena i fins i tots molts creadors i socis de la SGAE. Els arguments en contra són molts i diversos. Sense qüestionar que els creatius (també ho sóc jo!!) tenen tot el dret del món a guanyar-se la vida amb les seves creacions, el que no es pot pretendre (perquè és pervers) és cobrar per endavant per l'ús d'una creació que no sabem si s'arribarà a produir.

Aquesta constatació, per si mateixa, referma la idea de que el cànon és un sistema ineficaç, imperfecte, injust i indiscriminat, que ens fa responsables a tots d'una pirateria que és incapaç de frenar i que a sobre pot afectar seriosament, com afirma el sociòleg Manuel Castells, al desenvolupament de la societat de la informació. És obvi, doncs, que cal pensar una nova manera de protegir la propietat intel·lectual.

Sap greu però, veure que artistes admirats com Sabina o Serrat recolzen aquesta arbitrarietat, més pròpia d'una societat medieval que d'un món digital. Mentre la tecnologia ha beneficiat als artistes i creadors la polèmica no ha existit. Ara que les noves tecnologies "afavoreixen" les opcions de compra i còpia dels consumidors tot s'ensorra.

L'afany recaptatori de la SGAE però, va més enllà del cànon digital. M'acabo d'assabentar que també pretén obligar a les biblioteques a pagar 20 cèntims per cada llibre prestat en concepte de cànon per a compensar -això diuen- als autors dels desgast del préstec. Com afirma el brillant José Luis Sampedro en un al·legat contra aquest cànon que circula per la xarxa, les biblioteques públiques, un cop pagat el preu d'adquisició del llibre per prestar-lo, no obtenen res a canvi. L'escriptor no entén, amb raó, que es pretengui multar a les biblioteques per complir amb la seva missió, que no és altra que prestar llibres i fomentar la lectura.

L'autor, que es mostra enormement agraït per la tasca difusora de la seva obra que sempre han fet les biblioteques es pregunta: ¿qué se les desgasta a los autores en la operación? ¿Acaso dejaron de cobrar por el libro? ¿Se les leerá menos por ser lecturas prestadas? ¿Venderán menos o les servirá de publicidad el préstamo? Sampedro no va errat quan assegura que aquest cànon va contra el foment de la lectura i que els que pretenen defensar els seus interessos s'ho haurien de pensar abans, doncs la mesura comporta carregar-se les biblioteques.